L'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981

El cop d'estat a Espanya, el 23 de febrer de 1981, popularitzat com el 23 F va ser un intent fracassat de acabar amb la democràcia i el sistema constitucional bastit en la Transició i establir una dictadura. No obstant haver-se conegut conspiracions anteriors, de les que l'anomenada "Operació Galàxia" fou la que més es va divulgar, el cop del 23 de febrer va ser l'únic que es va materialitzar, però va constituir un punt d'inflexió, més enllà del qual es va anar esvaint lentament el temor al colpisme, sense que faltessin conspiracions posteriors, com la del 27 d'octubre de 1982.

El capvespre del 23 de febrer de 1981, un grup de guàrdies comadats pel tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero van ocupar al Congrés mentre tenia lloc la votació d'investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a president del govern i varen mantenir segrestats els diputats i el govern.

Poc després d'aquests fets, el Capità General de València, Jaime Milans del Bosch treia 40 tancs al carrer i més tard, a Madrid, el general Torres Rojas intentava prendre el comandament de la Divisió Acorazada Brunete al General Juste amb la finalitat d'ocupar els punts estratègics de la capital.

El colpisme fa ser un dels problemes més greus de la Transició; els cops de Xile i Argentina, amb les seves tràgiques consequències, estaven en la memòria de tots.

Entre les causes que portaren al cop, podem enumerar:

-La greu crisi econòmica. A finals del 1980 l'atur despassava el 12 per cent de la població activa: més d'un mil.lió sis-cents mil desocupats, xifra que feia temps no es recordava. La inflació estava aquell any al voltant del 15 per cent.

-El problema sagnant del terrorisme, que al 1980 va causar 92 víctimes. Terrorisme dels dos extrems, però especialment d'ETA, que durant la presidència d'Adolfo Suárez va causar 265 víctimes.

-La no acceptació de la democràcia per part d'un sector de militars, especialment pel que feia a l'organització territorial de l'estat i la legalització del PCE.

-La feblesa del partit en el govern, UCD, malgrat haver guanyat dues eleccions generals (1977 i 1979), feblesa que va portar fins i tot a la dimisió del seu líder i President del Govern, Adolfo Suárez, molt discutit per l'oposició però també pel seu propi partit, la Unió del Centre Democràtic (UCD).

Antecedents del cop:

El indicis i rumors de cop d'estat durant la Transició foren freqüents. La legalització del Partit Comunista d'Espanya (PCE) l'abril de 1977 va comportar fortes resistències entre els militars, amb la dimissió del ministre de Marina.

Però l'antecedent més conegut del 23 F fou el cas anomenat de la Cafeteria (o Operació) Galàxia, pel lloc on se reunien els conspiradors, que va tenir lloc el novembre de 1978, i pel que fou condemnat a uns mesos de presó el mateix Tejero que després ocuparia el palau del Congrés.

Sembla ser que el Centre d'Intel.ligència, el CESID, coneixia la situació, i envià informes del que es preparava.

Suárez presentà la dimisió el 29 de gener de 1981, en un dramàtic discurs emès per la televisió, en el que afirmava no volia ser un obstacle a la implantació de la democràcia a Espanya.

Mentre, en diverses publicacions, com en el diari El Alcázar, es podien llegir articles favorables a un cop. En el diari ABC, Emilio Romero proposava el general Alfonso Armada, segon cap de l'Estat Major, com a possible cap de govern.

A començaments de febrer de 1981, en el curs d'una visita a la Sala de Juntes de Gernika, els  reis van ser escridassats per diputats d'Herri Batasuna, fet que donava arguments als que afirmaven la necessitat de donar un cop que acabés amb el suposat desgovern. El 6 de febrer fou assassinat l'enginyer de la central nuclear de Lemóniz, José Mª Ryan, segretat per ETA.

Fets:

En aquest ambient de tensió, el 23 de febrer de 1981, a les 6 del capvespre començà la votació d'investidura de Leopoldo Calvo Sotelo, candidat a secceir Suárez en la Presidència del Govern. A les 18 hores i 22 minuts, en votar el socialista Núñez Encabo, entraren un grup de guàrdies dirigits per Tejero, que va pronunciar la cèlebre frase: ¡Quieto todo el mundo! i va exigir als diputats que s'assentessin.

Tejero va desobeir l'ordre de lliurar les armes qui li va donar el vicepresident del govern, el capità general Gutiérrez Mellado, al que va saccejar. Es va efectuar trets que varen obligar els diputats a llençar-se a terra i les bales inutilitzaren els aparells de gravació d'imatges, tret d'un que va poder captar les dramàtiques escenes per a la posteritat. Gutiérrez Mellado, Suárez i Santiago Carrillo restaren dignament sentats. Un grup de diputats foren obligats a abandonar l'hemicicle i conduits a una sala apart: Adolfo Suárez, encara President del Govern, El ministre de Defensa, Agustín Rodríguez Sahagún, el líder socialista, Felipe González, el també socialista Alfonso Guerra i el Secretari General del PCE, Santiago Carrillo. Els militars sublevats anunciaren la propera vinguda d'una autoritat militar.

Mentre, el Capità General de València, Jaime Milans del Bosch, treia quaranta tancs pel centre de València i proclamava l'estat de guerra.

L'actitud del rei Joan Carles I durant el cop, fou esencial pel aturar-lo, gràcies a la lleialtat personal de determinats capitans generals en distintes regions militars, entre els que destacà Guillermo Quintana Lacaci (posteriorment assassinat per ETA), a la I Regió Militar, amb seu a Madrid. No totes estaven en la mateixa situació, i es detectaren vacilacions importants.

Davant del buit de poder, es va constituir un govern provisional de subsecretaris, encapçalats per Francisco Laína. El President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, després de parlar amb el Rei, va retransmetre per ràdio a tota Espanya una al.locució demanant traquil.litat

El general Torres Rojas intentà apoderar-se del comandament de la División Acorazada Brunete, i ocupar els punts estratègics de Madrid, no arribant a assolir el seu objectiu gràcies a l'oposició del general Juste.

No obstant, un grup de militars va ocupar breument els estudis de Televisió Espanyola, que no va emetre informació sobre els esdeveniments fins una hora tardana. Els espanyols varen seguir-los gràcies a la ràdio, en el que s'anomenà "Nit dels transistors"

Mentre, el general Alfonso Armada, anava al Congrés i oferia a Tejero una sortida a la situació postulant-se ell mateix com a cap d'un govern format per polítics de diferents partits, fet absolutament rebutjat per Tejero. Encara avui dia no se sap amb seguretat el paper d'Armada, ni si era ell "l'autoritat militar" esperada. L'historiador Paul Preston, en la seva biografia sobre el rei Joan Carles, pensa que si que ho era (pàgs. 516 i 517 del llibre citat més avall).

A la una i catorze minuts de la nit, després d'assegurar-se la lleialtat o la neutralitat dels caps militars a les diferents regions, el rei, en qualitat de comandant en cap de l'exèrcit pronuncià un breu i dramàtic discurs televisiu (del que se n'havien enviat dues gravacions per diferents camins), on anunciava que havia donat les ordres pertinent i assegurava la continuitat del règim democràtic.

A partir d'aquell moment, es diu que el cop estava fracassat, però en realitat, encara no estava prou clara l'actitud de molts comenadaments, i fins i tot una columna de 14 Land Rover provinents de la Brunete comandats per Pardo Zancada, es va dirigir al Congrés. Finalment, a la matinada, Antonio Tejero es va rendir, essent alliberat el Congrés dels Diputats; més tard foren arrestats Milans del Bosch i els diversos caps visibles implicats en el cop.

Val a dir que les reaccions internes i externes al cop foren més aviat tèbies mentre aquest transcorria. Crida l'atenció el paper de Conferència Espiscopal, que va assegurar que "resaria". A nivell internacional, els Estats Units es van mantenir neutrals. La Comunitat Econòmica Europea si que condemnà l'intent, i destaca la postura de Margaret Tatcher que qualificà el cop com a terrorisme.

Conseqüències del cop:

El cop d'estat del 23 F fou un punt d'inflexió: després d'aquests fets, el colpisme es va anar esvaint lentament, amb alguns ensurts, com el d'octubre de 1982, poc abans de les eleccions que donaren la victòria al PSOE per majoria absoluta. No obstant, el juny de 1985 es va descobrir i evitar un intent de matar la cúpula militar i la família reial en el transcurs d'una desfilada.

Els militars implicats, i un civil, foren jutjats i condemnats a diverses penes de presó. Tejero i Armada ho foren a 30 anys. 

Leopoldo Calvo Sotelo, successor de Suárez a la presidència del govern, va dur a terme una política de modernització de les forces armades, passant a la reserva els militars més franquistes, rejovenint els comandaments i controlant els ascensos.

Però el cop també va servir per ajustificar un retrocés en el procés autonòmic, amb la Llei per a l'Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA o LHOPA), encara que posteriorment aquesta llei fou anulada pel Tribunal Constitucional.

TEXT:

Al dirigirme a todos los españoles, com brevedad y concisión, en las circunstancias extraordinarias que en estos momentos oestamos viiviendo, pido a todos la mayor serenidad y comfianza, y les hago saber que he cursado a los Capitanes Generales de la Regiones Militares, Zonas Marítimas  y Regiones Aéreas la orden siguiente.
"Ante la situación creada por los sucesos desarrollados en el Palacio del Congreso y para evitar cualquier posible confusió, confirmo que he ordenado a las Autoridades Civiles y a la Junta de Jefes de Estado Mayor que tomen las medidas necesarias para mantener el orden constitucional dentro de la legalidad vigente.
Cualquier medida de carácter militar que en su caso hubiera de tomarse deberá contar con la parobación de la Junta de Jefes de Estado Mayor."
La Corona, símbolo de la permanencia y unidad de la patria, no puede tolerar en forma alguna acciones o actitudes de personas que pretendan interrumpir por la fuerza el proceso democrático que la Constitución votada por el pueblo español determinó en su día a través de referéndum".   Discurs del Rei el 24-II-1981

BIBLIOGRAFIA:

Paul PRESTON,  Juan Carlos. Rey de un pueblo. Edició actualitzada publicada en castellà a Debolsillo, Barcelona, 2013.

Actualització (11-9-2020): Juan Francisco FUENTES, 23 de febrero de 1981. El golpe que acabó con todos los golpes. Taurus, Madrid, 2020.

Actualització: (23-2-2021): Roberto MUÑOZ BOLAÑOS, eL 23 F y los otros golpes de estado de la transición. Espasa, Barcelona, 2020.

Actualització (12-7-2021): Javier CERCAS, Anatomía de un instante. Debolsillo, Barcelona, 2014. 8a. reimpressió 2021.