La Revolució Russa, 100 anys després (4): Entre març i octubre de 1917

Imatge: Procedència: Dispersió d'una multitud a la Perspectiva Nevski de Petrograd, el juliol de 1917. Wikimedia Commons

La caiguda del tsarisme despertà una onada d'entusiasme revolucionari. El govern provisional, nomenat per la Duma, i presidit en un inici per Mijail Rodzianko, seguit per Georgui Luov, aquest darrer del Partit Democràtic Constitucional era l'encarregat de preparar i dur a terme unes eleccions per sufragi universal; l'assemblea legislativa que en sortís, decidiria sobre la qüestió de la propietat de la terra. La pena de mort va ser abolida. Va desaparèixer l'antisemitisme d'estat.
El buit de poder creat per la la caiguda de l'administració tsarista va ser ocupat pels soviet locals, a imitació del revifat soviet de Petrograt, en el qual, la majoria de membres eren soldats mobilitzats per la guerra, de diverses tendències polítiques, i en el que els bolxevics eren una minoria.
A l'hora de la veritat, el soviet de Petrograd funcinava a través d'un comitè executiu, l'Ispolkom, els membres del qual eren designats perl partits. 
L'estat de guerra impedia de moment dur a terme les eleccions a l'assemblea legislativa que havia de decidir el futur de Rússia. Així doncs, es va instal.lar una dualitat de poders, en la que l'autoritat del govern provisional era qüestionada per la del soviet de Petrograd. 
L'Ispolkom va aprovar un programa de vuit punts que el govern provisional havia d'acceptar: amnistia, llibertat d'expressió, associació i reunió; dret de vaga; abolició de les restriccions o privilegis per diferències socials, nacionals o religioses; preparatius per a una l'Assemblea Constituent elegida per sufragi universal; dissolució de la policia tsarista, que havia de ser substituïda per una milícia local; eleccions per als governs locals; garanties que les unitats militars implicades en la revolució conservarien les seves armes; manteniment de la disciplina a l'exèrcit, sempre que els soldats fora de servei gaudissin els mateixos drers que els civils.
No obstant, una ordre emesa per l' Ispolkom del soviet de Petrograd, deixava sense autoritat els oficials de l'exèrcit, L'ordre anava dirigida al "Districte militar de Petrograd", però es va entendre ampliada a la resta de l'exèrcit. S'establia que els membres de les forces armades estaven subordinades al soviet, el qual podia revocar fins i tot les ordres del govern provisional, l'armament quedava sota l'autoritat dels comitès i  no en mans dels oficials i s'abolien els tractaments honorífics per dirigir-se als oficials (vegeu Pipes, pàg. 332).
Mentre, la guerra seguia. El govern alemany, veient molt dificultós guanyar una guerra oberta en diversos fronts, arribà a la conclusió que el millor que podia passar era que una de les nacions de la Triple Entesa signés la pau i per tant l'abandonament de la guerra. El cas francès i britànic van fracassar en l'intent. Per Rússia es varen fixar el Lenin, líder del partit bolxevic, exiliat en aquell moment a Zuric (no obstant, podria tornar al seu país, amb l'amnistia decretada).
Els alemays van facilitar a Lenin i als seus acompanyants el viatge a través d'Alemanya i Suècia i d'allà va arribar el 3 d'abril a l'estació de Finlàndia de Petrograd, on va ser aclamat per una multitud de seguidors. El suport del govern alemany als bolxevics, no acabà amb el trasllat del seu líder a la seva pàtria, sino que continuà subvencionant les activitats del partit (vegeu Pipes, pàgs. 444 a 446).
La idea de Lenin era la d'una revolució mundial, de la qual Rússia només en seria un punt de partida. Inmediatament de la seva arribada començà una tasca de propaganda contra el govern provisional. En les seves "Tesis d'abril", publicades al diari Pravda, òrgan del Partit Bolxevic, demanava la no col.laboració amb el govern, la inmediata sortida de la guerra, la dissolució de l'exèrcit, la policia i la burocràcia estatals i l'entrega del poder als soviets.
El mateix abril es varen produir una colla de manifestacions contra la continuïtat de Rússia en la  guerra, manifestacions que foren aprofitades per Lenin per incitar a la rebel.lió a les fàbriques, i fins i tot als mariners de Krondstadt. Milícies bolxevics desfilaren portant armes.
La guerra seguia essent desfavorable als russos, i el descontentament popular i a l'exèrcit, va augmentar. El fracàs d'una ofensiva, l'anomenada "ofensiva Kerenski", es va fer avident a començaments de juliol, fet que contribuí a augmentar les desercions i les negatives a tornar al front. La pena de mort va ser restaurada.
En el mes de juliol es van produir una colla d'amotinaments de les tropes i de manifestacions al carrer, darrera dels quals, el hi havia la mà dels bolxevics. Lenin es va exiliar a Finlàndia.
Després d'aquests fets, el govern inicià una repressió contra els bolxevics.
Davant les dificultats dificultats per governar, el cap del govern provisional, Luov, va dimitir, essent substituït per Alexànder Kérenski, que havia estat abans ministre de Justícia i de Guerra i Marina. Kérenski havia gaudit, fins aquell moment, d'una notable popularitat, que venia de la seva actuació com diputat de la Duma, en la qual manifestà una apassionada oposició al tsar. No obstant, com a president del govern, va tractar Nicolau II i la seva família amb correcció, però aquell mateix més es va decidir el seu trasllat a la població de Tobolsk, que no tenia ferrocarril, a Sibèria.
El general Lavr Kornílov, comandant en cap de l'exèrcit, intentà restaurar la disciplina, donant ordres de disparar contra els desertors. Kornílov no era tsarista, però si partidari del restabliment de l'ordre, actitud en la que era recolzat no tan sols pels nostàlgics dels tsarisme, sino per tots aquells que desitjaven s'acabés el desgovern.
A finals d'agost, Kornílov envià tres regiments de cavalleria a Petrograd, per acabar amb el poder del soviet i de les organitzacions obreres. Per sufocar el cop, Kérenski va solicitar l'ajuda dels partits, i dels mateixos bolxevics, que foren rearmats. Les movililitzacions aconseguiren suforcar l'aixecament de Kornilov.
Kérenski va perdre però, el suport dels sectors moderats de la societat, mentre els més a l'esquerra, davant el temor a una suposada contrarevolució, es radicalitzaven. Es produiren ocupacions de terres. Els bolxevics acabaren essent majoria al soviet de Petrograd, i continuaren estenent la seva influència. 
A principis d'octubre, vist el descrèdit del govern, Lenin i els bolxevics van decidir que era el moment de prendre el poder. 


Bibliografia i webgrafia
 

Edward Hallett CARR, La Revolución Bolchevique. 1917-1923. Tres volums. Alianza Universidad,  Madrid, 1973.

Antonio ESCOHOTADO, Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad. III. De Lenin a nuestros días. Edhasa, Barcelona, 2016.

Orlando FIGES, La revolución rusa. Edhasa. Barcelona, 2010.

Sheila FITZPATRICK, El equipo de Stalin. Los años más peligrosos de la Rusia soviética, de Lenin a Jrushchov, Crítica, Barcelona, 2016.

 Francisco HERRANZ et alii, "Dossier. Revolución Rusa. 1917. El año que dividió el mundo", dins la revista La aventura de la historia. Gener de 2017.

Richard PIPES, La revolución rusa. Editorial Debate. Barcelona, 2016

Karl SCHLÖGEL, Terror y utopía. Moscú en 1937. Acantilado col. Quaderns Crema. Barcelona, 2014.
WIKIPEDIA, article "Revolución rusa"