La Sentència Arbitral de Guadalupe

L'anomenada Sentència Arbitral de Guadalupe, dictada per Ferran el Catòlic al monestir de Guadalupe (Càceres), posava fi al conflicte de les guerres remences, en la que els pagesos catalans demanaven l'alliberament de les càrregues senyorials, especialment dels anomenats "Mals usos", que els senyors podien exercir sobre els pagesos "de remença", que estaven adscrits obligatòriament a la terra. Aquesta sentència es va dictar després que el rei castigués durament als remences més radicals i no posava en qüestió el règim feudal i senyorial, però els pagesos podien abandonar la seva servitud legal, a canvi d'una indemnització, i obtenien l'anomenat cens emfitèutic, que els permetia continuar a la terra que conreaven i deixar-la als seus descendents, per bé que aquesta continués en propietat del senyors que seguien cobrant el censos. Malgrat les limitacions, la sentència va ser importantíssima per crear una classe pagesa pròspera a Catalunya, de gran influència en l'esdevenidor.

Havent rebut per part dels pagesos anomenats de remença una gran queixa dels sis anomenats anomenats “Mals usos”, dient que indeguda i injustament i amb gran càrrec de conciència, els senyors els obliguen, per via del sacrament i de l’homenatge que els han retut, a pagar els sis mals usos abans esmentats:

Sentenciem, arbitrem i declarem que els dits “mals usos” no existeixin ni s’observin ti tinguin lloc, ni es puguin demanar o exigir de dits pagesos, ni dels seus descendents, ni dels seus béns, ni de cap d’ells, sino que per aquesta sentència nostra, els abolim, extingim i aniquilem, i declarem que els dits pagesos i els seus descendents són perpètuament lliures i francs de cadascun d’ells.” Setència Arbitral de Guadalupe, de Ferran el Catòlic, 1486. (fragment)

Quins eren aquest sis "Mals usos"?:

Intèstia: El senyor es quedava una part dels béns dels pagès, normalment una tercera part, si aquest moria sense fer testament o els hereus havien mort, fet freqüent en una època de curta esperança de vida.

Eixòrquia: Tanmateix, el senyor es quedava una tercera part dels béns dels pagès si moria sense descendència.

Cogúcia: El senyor es quedava la meitat dels béns dels pagès si la seva dona cometia adulteri amb consentiment del marit; la totalitat dels béns si no tenia aquest consentiment. (!)

Arsia: els pagès havia d'indemnitzar el senyor si accidentament es cremava la masia.

Ferma d'espoli forçada: Pagament que el pagès havia de fer el senyor si garantia la dot de l'esposa amb la masia.

Remença personal: Pagament que els pagesos havien de fer als senyors si volien redimir-se de la servitud; aquesta abastava també a tota la seva família.

El pactisme entre governants i governats a la Corona d'Aragó

L'historiador britànic John.H. Elliot descriu les bases socials i polítiques de les institucions en la Corona d'Aragó:

"L'èxit del sistema comercial catalanoaragonès va dur la prosperitat a les ciutats de la Corona d'Aragó i va ajudar a consolidar el poder dels patriciats urbans. Aquests patriciats eren els que, en realitat, els vertaders senyors del país, doncs fora d'un petit grup de magnats, la noblesa de la Corona d'Aragó era una petita noblesa, que no podia competir, pel que fa a possessions territorials, amb la noblesa castellana. Dominadora de la vida política del país, la burgesia va poder establir, a vegades en col.laboració i d'altres en oposició a la monarquia, un sistema constitucional peculiar que reflectia les seves aspiracions i els seus ideals. El centre d'aquest sistema constitucional era la idea de pacte. Entre governants i governats era necessari que existís crèdit i confiança, basats en el reconeixement de cadascuna de les parts contractants, l'abast de les seves obligacions i les limitacions dels seus poders. Només d'aquesta manera podia funcionar un govern de manera eficient, i al mateix temps garantitzar les llibertats de l'individu." J. H. Elliot, Imperial Spain 1469-1716.

Fotografia: Les Corts Catalanes, miniatura d'un incunable del segle XV. Procedència: Wikimedia Commons. Autor: Anònim.

La Mesta

L'economia castellana a finals de l'edat mitjana i principis de la moderna girava al voltant de la producció i comercialització de la llana. L'anomenat "Honrado Concejo de la Mesta" agrupava els ramaders, la majoria grans propietaris, i els atorgava multitud de privilegis a canvi de les seves contribucions. Però el desenvolupament de la ramaderia a expenses de l'agricultura a Castella -fet que no es donà a la Corona d'Aragó- va tenir conseqüències importants en l'esdevenidor de l'economia.

"L'esdeveniment que transformà les perspectives de la ramaderia de llana castellana fou la introducció a Andalusia, vers el 1300, de l'ovella merina, procedent del nord d'Àfrica, fet que va coincidir, o va iniciar la demanda de llana espanyola. L'economia castellana es va anar adaptant durant els segles XIV i XV, de manera ferma, per satisfer aquesta demanda.
L'any 1273, la monarquia castellana, en la seva recerca d'ingressos nous, havia reunit les diferents associacions en una sola i única, i li havia atorgat importants privilegis a canvi de contribucions econòmiques. A aquesta organització, que més endavant seria coneguda amb el nom de Mesta,  li va ser encomenada la supervisió i control del complicat sistema de trashumància, que consistia en el trasllat dels grans ramats, desde les pastures estiuenques dels nord, a les pastures hivernals del sud, i de retorn al nord en la primavera.
L'extraordinari desenvolupament de la llana va tenir importants conseqüències per la vida social, política i econòmica de Castella." J.H. Elliot, Imperial Spain 1469-1716.

Les "Cantigas de Amigo" galaiques

Foto: la costa gallega, prop de Vigo. Autora: R. I. Garí.
Durant l'edat mitjana, Galícia va assolir un gran esplendor cultural, en l'arquitectura, en l'escultura, en la música. L'anomenat Codex Calixtinus, desaparegut no fa gaire de la catedral de Santiago, a més de ser una guia pels pelegrins que feien el camí, guarda algunes de les composicions musical conservades més antigues d'Europa. La lírica galaicoportuguesa, molt refinada, creà les anomenades "Cantigas de Amigo", que una dona dirigia a un home. Entre les més belles estan les del joglar Martin Códax, que visqué entre la segona meitat del segle XIII i els inicis del XIV; Martin Códax era possiblement de Vigo, ciutat que el cita en els seus poemes. Reproduim aquí una de les set cantigas que ens ha trasmès, encara que per gaudir-les cal escoltar també la musica que les acompanya. Els poemes, amb les seves partitures, foren trobades casualment per PedroVindel l'any 1914, i se n'han gran gravat moltes versions, podeu escoltar-ne una punxant aquí.

Ondas do mar de Vigo
se vistes meu amigo?
E ai Deus! se verra cedo!

Ondas do mar levado
se vistes meu amado?
E ai deus! se verra cedo!

Se vistes meu amigo
o por que eu sospiro?
E ai deus! se verra cedo!

Se vistes meu amado
per que ei gran coidado?
Ei ai Deus! se verra cedo!

Que es pot transcriure per:

Ones de la mar de Vigo
Heu vist el meu amic?
Ai Déu? Vindrà aviat?

Ones d'una mar moguda
Heu vist el meu amic?
Ai Déu! Vindrà aviat?

Heus vist el meu amic,
aquell per qui jo sospiro?
Ai Déu! Vindrà aviat?

Heus vist el meu estimat,
que em té tan preocupada?
Ai Déu! Vindrà aviat?

Ordinacions de Jaume II de Mallorca

Les ordinacions del rei Jaume II de Mallorca (rei de 1.276 a 1.311), tenen com a objecte establir com ha de ser el regne de Mallorca i estimular el seu poblament i riquesa. Aquí en tenim un fragment:

"Cada poble constarà de cent famílies i cada una d'elles rebrà per devuit diners annuals de cens, un quartó terra per edificar la casa.
Els pobladors proporcionaran espai pels carrers els quals tindran un destre i mig d'amplária (6,3 m.).
Els ordinadors de les vil.les enviats pel rei disposaran tot el necessari perque estiguin proveïdes d'aigua.
Cada poblador rebrà cinc quarterades de terra conradissa i deu de garriga per pastura.
Aquestes terres les seran establides a cens en diners i no en càrregues de fruits.
Els qui tindran alqueries o rafals dins la parròquia on s'edificarà la vil.la i no vulguin ells o els seus fills anar-hi a habitar, deuran prestar diners a aquells que voluntàriament vagin a establir-se i necessitin que se'ls faci préstec per a l'adquisició de terres i construcció de casa.
Els nous pobladors deuran tenir la casa feta i habitar-hi dins sis mesos d'haver rebuda la terra.
Durant el sis primers anys, els nous pobladors no podran vendre la casa ni deixar d'habitar-la.
Passats sis anys podran vendre-la a persona externa de la vil.la perque aquesta l'habiti.
Passats deu anys, podran vendre-la a qualsevol persona.
Tots els que s'instal.laran a les noves vil.les des de maig de 1.300 fins al mateix mes de maig de 1.301, se'ls concedirà tres anys de pròrroga per pagar els deutes que tinguen.
Els pobladors de les noves vil.les podran pasturar el seu bestiar en terres d'altri amb la condició que no facin tala en horts i altres cultius.
Els qui pasturaran bestiar d'altri podran tenir 20 animals propis per cada cent. Ordinacions de Jaume II, l'any 1300. Transcripció de Jaume Rosselló.