El desembarcament a Mallorca de la columna del capità Bayo

Imatge: Platges de Sa Punta de n'Amer, on es  va produir el desembarcament de Bayo.

"Llegó nuestra motora a tierra y un soldado mío quiso tener la atención de desembarcar primero para ayudarme a bajar a la playa rocosa dándome la mano. 
"No, le dije, quiero tener el honor, la satisfacción y la inmensa alegría de que sean mis pies los que toquen primero tierra mallorquina en este desembarco" y me lancé al agua, llegándome ésta hasta más arriba de la cintura. 
Seguí hacia tierra y segundos después los que iban en aquella lancha desembarcaron conmigo y tomamos posesión en nombre de la República Española del famoso cabo de Punta Amer". Alberto BAYO, Mi desembarco en Mallorca.

"En toda guerra, cuando las cosas van viento en popa, y ruedan con soltura y sin dificultad, el jefe no encuentra más que facilidades para todo; pero si supiera el lector la cantidad de montañas de energía que es preciso tener para dominar, y mandar una columna de la categoría de la de Baleares, con tanto partido político diferente, con tanta opinión encontrada  y con olvido absoluto y completo de los gobernantes de Madrid, que por no haber organizado ellos esa operación y sí la Generalidad, creyeron que era conveniente boicotearla o por lo menos, para no ser tan crudos o quizás injustos en nuestra apreciación, no ayudarla!" Alberto BAYO, Mi desembarco en Mallorca. 

"Els arrestaven cada vespre als llogarets perduts, a l'hora en que partien del camp, partien cap al darrer viatge, amb la camisa aferrada a les espatlles a causa de la suor, amb els braços encara plens del treball de la jornada, deixant la sopa servida sobre la taula i una dona que arriba massa tard al llindar del jardí, tota sufocada, amb el boliquet ben pitjat dins el mocador." Georges BERNANOS, Els grans cementiris sota la lluna.

El desembarcament d'una columna de milicians comandats pel capità Albert Bayo a l'est de l'illa de Mallorca, els mesos d'agost i setembre de 1936 -després que es recuperessin Formentera i Eivissa per la República- és un dels episodis més coneguts, dramàtics i discutits de la Guerra Civil Espanyola.
Considerat com una aventura per alguns, en canvi per altres l'abandonament del projecte constituí una equivocació tràgica que determinà el signe de la guerra, en abandonar Mallorca a l'aviació italiana.
El propi Albert Bayo Giroud (1892-1967) va escriure unes memòries "Mi desembarco en Mallorca"per explicar i justificar una acció que ell mateix havia preparat acuradament, malgrat que els detalls de l'empresa varen sortir publicats abans del seu començament a la premsa, trencant el secret tan necessari a tota estratègia militar. Bayo es lamenta al llarg de totes les seves memòries de la manca d'unitat i de disciplina que patí la República en el transcurs de la guerra.
En iniciar-se la guerra, Mallorca i les Pitiüsses havien quedat des del primer dia en mans dels rebels, després que el general Goded proclamés l'estat de guerra; no així Menorca.
La Dra. Manuela Aroca Mohedano, en l'estudi introductori a les memòries traça una interessantíssima biografia del capità Bayo, un militar professional que fou un dels pioners de l'aviació a Espanya; expulsat a causa d'una brega (a espasa!), ingressà a la Legió. Quan va esclatar la sublevació del 18 de juliol, va declarar la seva total lleialtat a la República, i passà a comandar milicians i soldats. Es descriu a si mateix com un estratega minuciós, però a qui els diversos governs i comités no paren de posar "pals a les rodes" en contra d'una bona estratègia militar. No hi ha dubte que tenia que ser difícil dirigir en aquelles condicions. La impressió que ens queda després de llegir-lo és la d'un home capacitat i humà, apassionat pels seus ideals, però profundament decebut dels polítics i dels partits.
Les illes de Mallorca i les Pitiüsses, havien quedat en mans dels rebels dels del primer dia, després que el general Goded -afusellat després a Barcelona, a la que havia anat per fer-se càrrec d'una sublevació allà fracassada- proclamés l'estat de guerra a l'arxipèlag. No obstant Menorca resistí en el bàndol republicà. L'aviació republicana començà el bombardeig de Mallorca.
El dos d'agost de 1936, una columna de milicians dirigits pel capità Bayo, es dirigí a Menorca, com a pas previ per la presa de Mallorca. Maó fou establert com a quarter general de l'operació. Es tractava d'un pla aprovat per la Generalitat, sobre el que el govern de Madrid no va dir res. El 7 d'agost, unes milícies vingudes de València, sota el comandament de Manuel Uribarri, va prendre l'illa de Formentera. Al dia següent la columna barcelonina de Bayo desembarcava a Eivissa, on alliberà uns presos, entre els que es trobava el poeta Rafael Alberti i la seva esposa Maria Teresa León. Segons ens diu, els alliberadors varen ser rebuts amb entusiasme per la població.
Posteriorment Bayo es dirigí a l'illa de Cabrera, on intentà convèncer un grup de milicians anarquistes perque fessin una maniobra de distracció a l'illa Dragonera, a l'oest de Mallorca, mentre ell i els seus desembarcaven a l'altre costat, més desprotegit. Els anarquistes de Cabrera s'hi negaren, però decidiren actuar pel seu compte i desembarcaren a Cala Mandia i Cala Anguila abans que Bayo ho fes a la punta de N'Amer. No cal dir la irritació que causà aquest fet en el capità, considerant-lo una errada estratègica i una greu falta disciplinària.
El dia 16 d'agost desembarcaren finalment les tropes de Bayo a Sa Punta de N'Amer, amb el suport d'alguns vaixells de guerra i submarins. Les milícies controlaren un arc que anava des del nord de N'Amer fins a Portocristo, que fou "rebatejat" amb el nom de Porto Rojo; no obstant l'operació no s'arribà a endinsar més de 7 quilòmetres cap a l'interior. Parla Bayo de "petites conquestes" quotidianes, però també de la seva solicitud desesperada de més reforços i material bèl.lic. El cert és que no tant sols no arribaren els reforços necessaris, sino que se li va exigir que retornés mil.lers de fusells "per ésser més necessaris en altres fronts".
Les baixes foren importants, i Bayo narra amb tristesa l'afusellament dels milicians que queien presoners per part dels rebels. Els cossos eren cremats; el capità explica el cas extraordinari i dramàtic d'un milicià que se salva d'un afusellament i del tret de gràcia, i que encara aconseguí escapar i retornar a les seves línees, on Bayo el va fer el seu ajudant personal.
Als atacs dels sublevats que controlaven l'illa, s'ha d'afegir ara un nou i terrible perill: el bombardeig de l'aviació italiana de Mussolini.
Finalment, amb gran desesperació per la seva el govern de la República va ordenar a Bayo que abandonés l'illa de Mallorca i les Balears: ell sempre creurà que es va tractar d'una greu errada estratègica que li costà a la República la guerra, però no sabem si es tracta realment d'una errada o que el govern de Madrid ho considerà una posició indefensable. La retirada va venir precedida d'un article de premsa contrari a la intervenció, signat pel socialista Indalecio Prieto, que causà una gran indignació a Bayo i desmoralitzà les tropes; pocs dies després, Prieto fou nomenat ministre de Marina i de l'Aire. Com a militar professional que era, Bayo acatà l'ordre, i no va criticar el ministre fins a la redacció de les memòries en un moment relativament tranquil del seu exili. La retirada va tenir lloc el dia 4 de setembre. Bayo afirma que no va restar cap dels seus soldats a l'illa, però sembla que no va ser així; alguns homes i dones hi van quedar atrapats, entre ells cinc infermeres, que foren afusellades a Manacor, i un aviador txec.
En tornar a Barcelona, Bayo va haver de donar comptes de la seva retirada, tot i que l'ordre havia vingut del govern de Madrid. Sol.licità i li va ser concedit, anar a Madrid amb una columna del PSUC, columna que ell considerà més disciplinada. Va arribar a ser ajudant de Prieto i concebí un pla de guerrilles per atacar l'exèrcit franquista, pla novament rebutjat per Prieto.
Acabada la guerra, Albert Bayo i la seva família s'exiliaren a Cuba (ell era cubà de naixament, nascut quan Cuba era colónia espanyola, i la seva mare era cubana). Va viure també a Mèxic i va emprendre diversos negocis, però havia nascut per la batalla, i es dedicà a entrenar guerrilles a Nicaràgua, Costa Rica, Guatemala...i a Cuba, cridat per Fidel Castro, ja abans de la revolució. A Cuba va morir l'any 1967, essent enterrat com un heroi nacional.
Mallorca, després del desembarcament de Bayo, es convertí en la plataforma de l'aviació italiana, que bombardejà Barcelona i la costa mediterrània. L'aventurer feixista italià Arconovaldo Bonacorsi, conegut com a "Comte Rossi" arribà a exercir un notable domini sobre la illa, mitjançant el seus "Dragones de la Muerte". La Repressió es va endurir notablement. Paul Preston a L'holocaust espanyol, compta 2300 víctimes de la represssió franquista a les Balears i 323 de la repressió republicana; citem entre les víctimes conegudes, l'alcalde de Palma, Emili Darder, o el de Manacor, Antoni Amer. Menorca restà en la zona republicana fins gairebé el final de la guerra, i molts menorquins fugiren en un vaixell britànic per escapar de la sagnant venjança.

BIBLIOGRAFIA:

Alberto BAYO, Mi desembarco en Mallorca. Estudi introductori de la Dra. Manuela Aroca Mohedano. Miquel Font editor, 2010.
Georges BERNANOS, Els grans cementiris sota la lluna. La Magrana, 2009
Paul PRESTON, L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la guerra civil i després. Base, 2011.
Albert Vigoleis THELEN, La isla del segundo rostro, Anagrama, 2006
Manel SANTANA, Consell. Les penes de mort. Documenta Balear, 1996
Antoni TUGORES,  El batle Antoni Amer "Garanya" (1882-1936). La història robada. Documenta Balear, 2004.
Antoni TUGORES, Manacor. La guerra a casa. Documenta Balear, 2006.
Antoni TUGORES, Víctimes invisibles. La repressió de la dona durant la Guerra Civil i el franquisme a Mallorca. Edició de Cèlia Nadal, 2011.
Antoni TUGORES, Moriren dues vegades. Editorial Lleonard Muntaner, Palma de Mallorca,  2017.
Antoni TUGORES, Murieron dos veces. Calambur, Valencia, 2018. Edició en llengua castellana del llibre anterior.

La Guerra Civil Espanyola: diferències entre els dos bàndols

"En el transcurs del meu segon dia en la caserna, va començar el que paradoxalment es coneixia com a "instrucció". D'entrada van tenir lloc escenes de gran confusió. Els reclutes eren, en la seva major part, joves de setze o disset anys, procedents dels barris pobres de Barcelona, plens d'ardor revolucionari, però completament ignorants del que significava una guerra. Resultava impossible aconseguir que es posessin en fila. La disciplina no existia; si a un home no li agradava una ordre, s'avançava i discutia de manera violenta amb l'oficial. El tinent que ens instruïa era un home jove, robust i de rostre viu i agradable. Havia format part de l'exèrcit i les seves maneres i un uniforme elegant feien que conservés l'aspecte d'un oficial de carrera. Resulta curiós que fos un socialista sincer i convençut. Insistia, encara més que els soldats, en una completa igualtat social entre tots els graus. Recordo la seva sorpresa quan un recluta es va dirigir a ell anomenant-lo senyor. Què! Senyor! Qui em diu senyor? Potser no som tots camarades? No crec que tot això li facilités la seva tasca.
En realitat, els novells reclutes, no rebien cap ensinistrament militar que els pogués servir d'alguna cosa. (...)En aquesta època jo ignorava que el motiu d'aquesta situació absurda era la total carència d'armes. A les milícies del POUM, la manca de fusells era tan desesperant, que les tropes acabades d'arribar no disposaven més que dels fusells emprats fins aquell moment per les tropes a qui rellevaven." George Orwell, Homenatge a Catalunya.

Aquest text de George Orwell (1) que va lluitar com a voluntari a la Guerra Civil Espanyola, mostra la penúria de mitjans i els trets dels que lluitaven en el bàndol republicà. Es un bon exemple de les diferències entre ambdós bàndols, i que expliquen en part -en part- la derrota de la República.
A començaments de la guerra, les forces semblaven equilibrades, i fins i tot se li podia atribuir un lleuger avantatge a la República, ja que controlava les zones de major pes demogràfic, més recursos minerals i més industrialitzades. També és veritat que els rebels gaudien del control de les zones de major producció agrària.
No obstant, de anera progressiva, l'avantatge es va anar inclinat dels sublevats. Els historiadors han donat les possibles raons.
La primera raó que es dóna és la manca d'ajuda militar que va rebre la República, des que els estats democràtics -llegiu Gran Bretanya i França- varen acordar no intervenir a la guerra; aquesta "no intervenció" s'estenia a ambdós bàndols, però el cert és que el bàndol de Franco va rebre abundant ajuda en armes i també el efectius, per part de Mussolini i Hitler; sense anar més lluny, l'aviació italiana va permetre el pas de l'estret de Gibraltar per part de l'exèrcit del Marroc, ja que la marina i l'aviació no s'havien sumat a l'alçament. També la marina italiana va impedir eficaçment l'arribada d'ajuda soviètica a la República.
Aquí podem posar un matís. L'historiador Payne no creu que l'ajut material a la República fos tan insignificant, creu que fou important, per exemple l'arribada de tancs i avions soviètics (El régimen de Franco, pags. 168 i 169), i que el nombre d'avions rebuts fou molt similar per ambdós parts. Però una cosa és la capacitat i l'altra l'efectivitat (El régimen de Franco, pag. 169 i 170), i el bàndol rebel fou notablement més efectiu i estava millor preparat. A més, la marxa lenta de la guerra li permetia eliminar físicament tota opisició a reraguarda. 
Ni l’ajuda alemanya i italiana al bàndol rebel, ni la soviètica a la república foren gratuïtes: El govern de Franco va enviar aliments i minerals a Alemanya durant la II Guerra Mundial, i el govern de la república espanyola va pagar Stalin amb les reserves d’or del banc d’Espanya.
Per què estava més preparat el bàndol rebel? Tenia un comandament únic, exercit per Franco amb mà de ferro, i no discutit. Tenia un exèrcit més professional i va realitzar diverses lleves. La República va patir la divisió, tant el el camp militar -i això resulta fatal en temps de guerra- com en el polític. No hem d'oblidar la coneguda dicotomia de la zona republicaa: "Guanyar la guerra abans que fer la revolució" o fer la revolució mentre es fa la guerra (com creien els anarquistes i el POUM). No és que a la República li faltessin militars professionals, però la part de l'exèrcit que li va restar lleial, va acabar dissolta i substituïda per milícies i després ja per l'anomenat Exèrcit Popular.  Aquí hi ha una incògnita que els historiadors sempre ban debatut: van fer bé els governs de la República i de la Generalitat en donar armes als partits? Podien triar? Sigui com sigui, aquesta cessió de poder va ajudar al caos posterior, afegint-s'hi la repressió a reraguarda que van practicar escamots com els de la FAI.
No oblidem, en els actius de la República, els voluntaris de les Brigades Internacionals, provinents de diversos països, però que al final varen ser llicenciats, precisament per complir la política de "no intervenció".
La Revolució en marxa a la zona republicana és un tema important; va llevar a la República el suport de les classes mitjanes i de moltes persones d'idees moderades, però en principi lleials a un règim democràtic. Molta gent va assabentar-se de les matances de religiosos. Abans d'esclatar la guerra, ja el país estava profundament dividit: no hem d'oblidar que la victòria del Front Populat va ésser per la mínima: 4.654.116 vots contra 4.503.524, malgrat la notable diferència d'escons (278 i 124, respectivament, més 51 del centre (aquest darrer, amb 526.615 vots).
Les potències democràtiques s'inhibiren davant la política nazi: persecució als jueus, rearme alemany, intervenció en la guerra d'Espanya, annexió d'Àustria, dels Sudets, de Txecoslovàquia...Aquesta inhibició va estar causada en un principi pel desig de no endegar un enfrontament amb Alemanya, pel qual no estaven preparats i que tampoc hagués estat comprès per les poblacions d'aquests països, però també perque consideraven Hitler un possible aliat contra l'URSS, i en el cas espanyol, possiblement temien una revolució d'esquerres a la Península Ibèrica.
Quan Juan Negrín president del govern, va tenir notícia de la signatura del pacte de Munic (1938), va exclamar,  en un discurs: "Que Déu em guardi dels meus amics, que dels meus enemics me'n guardo jo".

(1) Recordem que Orwell és també autor d'un llibre 1984 (escrit el 1948), on retrata una societat totalitària, sota de vigilància del "Gran Germà", així com de "Rebel.lió a la Granja".

Imatge: Procedència de Wikimedia Commons Entrada de les tropes nacionals a Guareña (Badajoz). Autor: Luis Barrero Caballero. Llicència de 20 minutos. Data de la fotografia: 20 de setembre de 1936.

BIBLIOGRAFIA

Paul PRESTON, La Guerra Civil Española. Debate, 2006
Paul PRESTON, Franco. Grijalbo, 1994.
Paul PRESTON, L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la guerra civil i després. Base, 2011
Stanley G. PAYNE, El régimen de Franco. Alianza Editorial, 1987
Goerge ORWELL, Homenaje a Cataluña. El País. Clásicos del siglo XX, 2003
Arthur KOESTLER, Diálogos con la muerte. Un testamento español. Amaranto, 2004
Georges BERNANOS, Els grans cementiris sota la lluna. La Magrana, 2009.

Sobre els orígens de la Guerra Civil Espanyola (1936-39)

Fotografia emblemàtica feta per Agustí Centelles.

El 18 de juliol de 1936, una sublevació militar contra la República, parcialment fracassada en aquell moment, donà orígen a una guerra civil de tres anys. La Guerra Civil Espanyola ha estat qualificada com el conflicte més sagnant de la història d'Espanya, i també com el preludi de la II Guerra Mundial, davant la indiferència del països democràtics i la participació activa dels règims feixista i nazi.
Segons la interpretació de molts historiadors, els seus orígens s'han de cercar en la no acceptació, per part d'influents sectors, de les reformes endegades durant el bienni 1931-33. Pocs dubten que fos necessari reforar un país que duia un gran enderreriment econòmic i polític, amb una secular i injusta distribució de la terra -les desamortitzacions varen contribuïr a reforçar el latifundisme allà on ja n'hi havia- amb un atur agrari estructural i zones que passaven fam.
L'oposició fou especialment forta contra la Llei Agrària, però també vers la concessió dels estatuts d'autonomia, singularment el de Catalunya, que fou incomprès fora d'ella i vist com una via cap a l'independentisme.
Sembla, doncs clar, que alguns sectors socials espanyols van preferir un cop d'estat i una guerra civil, abans que acceptar un seguit de canvis. Alguns historiadors, però, crítics amb la República, creuen que bona part dels partits i sindicats d'esquerra no acceptaven cap altra república que no fos d'esquerra.
Entre febrer i juliol de 1936 varen morir 350 persones en diversos atemptats i desordres; l'assassinat de Calvo Sotelo, sembla que per forces de l'ordre públic, en venjança per la mort del tinent Castillo, va acabar de donar una imatge d'arbitrarietat i descontrol.
Però és evident que res justifica iniciar una guerra civil, que ocasionà mil.lers de víctimes, no tan sols en el combat, sino en la repressió. P. Preston explica a "L'holocaust espanyol" : "Aquest llibre ha costat anys d'esforços. La crueltat gratuïta que s'hi descriu ha fet que resultés extremadament dolorós d'escriure". (pag. 837)
Un fet poc comentat per la historiografia actual, però que Preston documenta bé a "L'holocaust espanyol" és l'existència en determinats medis escrits d'una campanya que parlava d'una conspiració del judaïsme, el comunisme i la maçoneria (¡) contra Espanya, conspiració evidentment falsa, però que sembla que va ser creguda per molts. (Vegeu el capítol "Teòrics de l'extermini", pags. 75-103).
S'ha de tenir en compte també el context internacional en que es va desenvolupar el conflicte, l'auge del nazisme i del feixisme abans de la II Guerra Mundial, i també l'esperança d'una part del moviment obrer europeu que havia despertat la Revolució Soviètica -esperança per alguns, temor per altres- però es desconeixia la realitat de l'URSS amb la sagnant dictadura de Stalin.
No hem d'oblidar també, la tradició de cops d'estat militars i pronunciamientos, que s'havien succeit des del segle XIX, incloent també tres guerres civils més, les Guerres Carlines.Aquesta intervenció militar en la vida política és que Payne anomena pretorianisme.
El cert és que, després de la victòria a les urnes del Front Popular a Espanya, el febrer de 1936, la conspiració contra el govern estava en marxa; consistirïa en una sublevació de les casernes i la proclamació de l'estat de guerra.
Destacats civils estaven darrera aquests fets, el director militar de l'alçament era el general Mola, si bé posteriorment Franco en va agafar el comandament.

BIBLIOGRAFIA
Paul PRESTON, La Guerra Civil española. Debate, 2006.
Paul PRESTON, L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després. Base, 2011
Stanley G. PAYNE, El régimen de Franco, Alianza Editorial, 1987
Hugh THOMAS, La Guerra Civil española. Grijalbo, 1978

"Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta, de modo que se reduzca lo antes posible a un enemigo fuerte y bien organizado. Desde luego, serán encarcelados los dirigentes de los partidos políticos, sociedades y sindicatos desafectos al movimiento y se les aplicará castigos ejemplares para estrangular los movimientos de rebeldía y huelga." Circular del General Mola als seus subordinats, juliol de 1936.

"Ni rendimientos, ni abrazos de Vergara, ni pactos ni nada que no sea la victoria aplastante y definitiva. Después, si el pueblo lo pide, habrá piedad para los equivocados, pero para los que alentaron a sabiendas una guerra de infamia, crueldad y traición, para esos, jamás. Antes que la justicia de la Historia, la nuestra, la de los patriotas, que ha de ser inmediata y rápida- De todo eso responderemos nosotros con nuestro honor y, si es preciso, con nuestras vidas." Al.locució radiada del general Mola, juliol de 1936.

Els fets d'octubre de 1934

Le eleccions de novembre de 1933 donaren la majoria als partits de centredreta. Malgrat de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) d'ideologia conservadora i catòlica fou el partit que més vots va tenir, el seu líder Jose Mª Gil Robles, no fou cridat a formar govern. El president de la República Niceto Alcalá-Zamora confià aquesta tasca al radical Alejandro Lerroux, si bé posteriorment entraren tres ministres de la CEDA al govern, entre ells Gil-Robles.
Durant el bienni conservador (1934-1936) de la II República, es paralitzaren o fins o tot s'anul.laren la major part de les reformes iniciades en el bienni anterior, incloent la tot just iniciada reforma agrària i la legislació laboral.
A Catalunya, la tensió entre el govern de la Generalitat i el de la República va anar en augment, especialment després de l'anulació de la "Llei de Contractes de Conreu", que volia convertir els rabassaires en propietaris de la terra, mitjançant pagament, i que el Tribunal de Garanties Constitucionals va derogar després del recurs que presentà contra la llei l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
La situació esclatà l'octubre de 1934, després d'un mesos de conflictivitat social. Lluis Companys, president de la Generalitat, proclamà el dia 6, l'Estat Català, en un moment en que els sindicats CNT i UGT convocaven a la vaga general en tota Espanya.
A Catalunya, l'exercit sufocà el moviment sobiranista, el govern espanyol va declarar l'estat de guerra, per tant la intervenció de l'exèrcit. La lluita va acabar amb el resultat de quaranta morts, la suspensió de l'Estatut d'Autonomia i Lluis Companys fou empresonat.
Els fets més greus passaren a Astúries, on la vaga va prendre un caire revolucionari, els sindicats i partits d'esquerra (PSOE, UGT, CNT, PCE, BOC, EC) units en el que s'anomenà UHP (Uníos Hermanos Proletarios), varen prendre el control de la situació, proclamant a Oviedo la "República Socialista Asturiana". El govern va enviar a Astúries la Legió i els regulars del Marroc, que varen dur a terme una repressió molt dura.
Els fets d'octubre a tot l'estat espanyol, van donar un resultat d'entre 1.500 i 2000 morts, del que 320 eren membres dels cossos de seguretat i 35 sacerdots; nombrosos edificis i monuments de la ciutat d'Oviedo van resultar destruïts. Foren jutjades entre 20.000 i 30.000 persones. A causa de la censura que es va imposar en aquell moment, molts dels fets asturians ens són encara desconeguts.
Els successos d'octubre de 1934 són avui encara objecte d'una gran controversia. Per la historiografia favorable a la República, són el resultat d'un govern i d'uns grups socials hostils a tota reforma o canvi social en un país immers en una gran pobresa secular i que va portar la classe treballadora a la desesperació (vegeu, p.e. Paul Preston); per la historiografia crítica amb la República, són la prova evident del menyspreu dels partits d'esquerra d'aquell moment per la legalitat republicana, i el seu pla revolucionari. Per la seva part, l'historiador Stanley G. payne, creu que els partits d'esquerra només acceptaven una república d'esquerres.
Hem de tenir en compte també l'ambient internacional en que es varen desenvolupar: són els anys d'auge del feixisme i el nazisme abans de la II Guerra Mundial, i també els de l'estalinisme, i els de l'esperança del moviment obrer en la revolució soviètica.

"La lluita entre el capital i el treball no s'ha acabat, ni podrà acabar mentre els obrers i els camperols no siguin amos absoluts del poder. El fet d'organitzar la pau amb el nostres enemics no vol dir que reneguem de la lluita de classes. No. el que avui fem, és, senzillament, una parada en el camí, durant el qual subsanarem els nostres errors per a no tornar a caure-hi." Manifest dels líders obrers als miners asturians abans de rendir-se, 18 d'octubre de 1934. R. Tamames, Espanya 1931-1975, una antologia històrica.

L'estatut de Núria (1931)

El 14 d'abril de 1931, el dia que es proclamava la República espanyola, Francesc Macià, president del partit Esquerra Republicana de Catalunya, partit que havia obtingut una victòria aclaparadora en les eleccions municipals dos dies abans, proclamà des del balcó de la Diputació de Barcelona la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques, així com la constitució d'un govern de Catalunya presidit per ell mateix.
Tres dies després d'aquests fets, tres ministres del govern espanyol viatjaren a Barcelona, a fi de negociar amb Macià, que finalment accedí a convertir el seu govern en un Govern de la Generalitat de Catalunya, el qual estaria reconegut per la Cosntitució espanyola, dins d'un estat espanyol autonòmic.
El 1931 es va redactar l'anomenat "Estatut de Núria", de caràcter sobiranista, i que fou votat pel 75 per cent del cens electoral -encara no votaven les dones- amb un vot afirmatiu del 99 per cent dels votants.
L'estatut de Núria fou retallat per les Corts, que no obstant aprovaren per a Catalunya unes competències no vistes des de els Decrets de Nova Planta. Entrà en vigor com a llei el 15 de setembre de 1932.
La Constitució de la II República preveïa la possiblitat d'autonomia per les regions de l'estat espanyol; no obstant, i per diversos motius, només la de Catalunya es va fer efectiva. Les Corts aprovaren un estatut per al País Basc el 4 d'octubre de 1936, en plena guerra civil i es va arribar també a redactar un projecte per Galícia. La guerra civil va invalidar qualsevol estatut.

"Art. 1. Catalunya es constitueix en regió autònoma dins l'Estat Espanyol, d'acord amb la Constitució de la República i el present estatut. (...)
Art. 2. L'idioma català és, com el castellà, llengua oficial de Catalunya.
Per a les relacions oficials de Catalunya amb la resta d'Espanya, així com per a la comunicació entre les autoritats de l'Estat i les de Catalunya, la llengua oficial serà el castellà.(...)
Art. 3. D'acord amb el que està previst a l'article 11 de la Constitució, la Generalitat executarà la legislació de l'Estat en les següents matèries (...) 
Art. 6. (...) El Tribunal de Garanties Constitucionals, si ho estima necessari, podrà suspendre l'execució dels actes i acords a que es refereixi la discrepància, mentre ho resol definitivament.
Art. 7. La Generalitat de Catalunya podrà crear i sostenir els Centres d'ensenyament en tots els graus i ordres que estimi oportú, sempre d'acord amb el que disposa l'article 50 de la Cosntitució, amb independència de les institucions docents i culturals de l'estat i amb els recursos de la Hisenda de la Generalitat, dotada per aquest Estatut. (...)
Art. 8. En matèria d'ordre públic, queda fora de l'Estatut, d'acord amb el està disposat als números 4, 10 i 16 de l'article 14 de la Constitució, tots els serveis de seguretat pública a Catalunya, en tot allò de caràcter extraregional o supreregional, la policia de frontera, immigració, emigració, estrangeria i règim d'extradició i expulsió. Correspondran a la Generalitat tots els demés serveis de policia i ordre interior a Catalunya. (...)
Art. 11. Correspon a la Generalitat la legislació exclusiva em matèria civil, tret del que disposa l'article 15, número 1 de la Constitució (...)
La Generalitat nomenarà els jutges i magistrats amb jurisdicció a Catalunya, mitjançant concurs entre els compresos a l'escalafó de l'Estat.(...)
El Tribunal de Cassació de Catalunya tindrà jurisdicció pròpia sobre les matèries civils i administratives la legislació de les quals estigui atribuïda exclusivament a la Generalitat.
Art. 12. Correspondrà a la Generalitat de catalunya la legislació exclusiva i l'execució directa de les funcions següents:
a) La legislació i execució de ferrocarrils, camins, canals, ports i demés obres públiques de Catalunya, a excepció del que disposa l'article 15 de la Constitució.
c) La beneficència.
d) la sanitat interior, amb excepció del que disposa el número 7 de l'article 15 de la Constitució.
Art. 14. la Generalitat estarà integrada pel Parlament, el President de la Generalitat i el Consell Executiu. (...)
El Parlament, que exerceix les funcios legislatives, serà elegit per un termini no més gran de cinc anys, per mitjà de sufragi universal, directe, igual i secret.
Els diputats del Parlament de Catalunya seran inviolables pels vots o opinions que emetin en l'exercici del seu càrrec.
El President de la Generalitat de Catalunya assumeix la representació de Catalunya. Aixi mateix, representa la regió en les seves relacions amb la República, i a l'Estat en les funcions l'execució directa de les quals li estigui reservada pel poder central.
Art. 16. La Hisenda de la Generalitat de Catalunya es constitueix:
a) Amb el producte dels impostos que l'Estat cedeix a la Generalitat.
b) Amb un tant per cent en determinats ingressos no cedits per l'Estat.
c) Amb els impostos, drets i taxes de les antigues Diputacions provincials de Catalunya i amb els que estableixi la Generalitat. (...)
Art. 18. Aquest Estatut podrà ésser modificat:
a) Per iniciativa de la Generalitat mintjançant referèndum dels ajuntaments i aprovació del Parlament de Catalunya.
b) Per iniciativa del govern de la República i a proposta d'una quarta part dels vots de les Corts.
En un i altre cas serà necessari per a l'aprovació definitiva de la Llei de Reforma de l'Estatut, les dues terceres part del vot de les Corts. Estatut d'Autonomia de Catalunya, aprovat per les Corts espanyoles i promulgat com a llei el 15 de setembre de 1932.

Imatge procedent de Wikimedia Commons

La constitució de la II república

El 14 d'abril de 1931, després d'unes eleccions que donaren una victòria amplia als partits republicans i que Alfons XIII deixés en suspens les seves funcions reials, es proclamava la II República Espanyola enmig del clamor popular. Com ja hem dit en altres entrades, Espanya era un país enderrarit socialment i econòmicament, amb pregones diferències socials i necessitada de reformes.
La Constitució de la II República, aprovada el 9 de desembre de 1931, preveia canvis importants, algun d'ells potser discutibles, però en línees generals obria una programa de modernització, que va despertar els temors dels grups més oposats a qualsevol mena de modificació de l'estatus politicosocial.
Les reformes iniciades durant el bienni progressista (1931-33), essent Niceto Alcalà-Zamora -liberal i catòlic- president de la República i Manuel Azaña president del govern -un republicà d'esquerres- en el camp de la reforma agrària, la constitució d'autonomies, les relacions laborals, l'exèrcit, les relacions amb l'Església, l'educació, etc., despertaren temor en els estaments més resistents a qualsevol canvi, i defraudaren aquells que aspiraven a reformes importants i immediates. Eren reformes de marcat caire social i conforme a ideals d'esquerra i de centreesquerra (no es va cercar el consens); tot i la necessària separació Església-Estat, alguns articles com el que prohibia l'ensenyament al clero, poden ésser considerats més com una mostra d'anticlericalisme que d'esperit democràtic.
Per altra banda, la constitució republicana acollia novetats importants, com el dret de sufragi per les dones, mesura que comportà, paradoxalment, la crítica per part d'alguns sectors d'esquerra i l'aplaudiment per part d'altres de dreta.

"Article 1. Espanya és una República democràtica de treballadors de tota mena, que s'organitza en règim de llibertat i de justícia. Els poders de tots els seus òrgans, emanen del poble. La República constitueix un estat integral, compatible amb l'autonomia delsa municipis i les regions.
Art. 3. L'estat espanyol no té religió oficial. 
Art. 8. L'estat espanyol, dins dels límits irreductibles del seu territori actual, estarà integrat per municipis mancomunats en províncies i per les regions que es constitueixin en règim d'autonomia.
Art. 25. No podran ésser fonament de privilegi jurídic; la naturalesa, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques ni les creences religioses.
Art. 26. Totes les confessions religioses seran considerades com associacions sotmeses a una llei especial. L'estat, les regions, les províncies i els municipis, no mantindran, ni afavoriran ni auxiliaran econòmicament les esglésies, associacions ni institucions religioses. Una llei especial regularà la total extinció, en el termini de dos anys, del pressupost del Clero. Resten dissoltes aquells ordres religiosos que en el seus estatuts imposin, a més dels tres vots, un altre especial d'obediència a autoritat distinta a la de l'estat. Els seus béns seran nacionalitzats i destinats a finalitats benèfiques i docents. 
Els demés ordres religiosos seran sotmesos a una llei especial votada per aquestes corts constituents i ajustades a les següents bases:
1ºer. Dissolució d'aquelles que, per les seves activitats, suposin un perill per a la seguretat de l'estat.
2on. Inscripció d'aquelles que hagin de subsistir, en un registre especial depenent del Ministeri de Justícia.
3er. Incapacitat d'adquirir i conservar, per a sí o per mitjà d'altres persones, més béns que aquells que, previa justificació, es destinin a habitatge o al compliment de les seves finalitats privatives.
4art. Prohibició d'exercir la indústria, el comerç o l'ensenyament.
(...)
Art. 27. La llibertat de conciència i el dret a professar i practicar lliurement qualsevol religió queden garantits en el territori espanyol, amb el respecte egigit a la moral pública.
Els cementiris estaran sotmesos exclusivament a la jurisdicció civil. No hi podrà haver separació de recintes per motius religiosos.
Art. 35. Els ciutadans d'ambdós sexes, majors de vint-i-tres anys, tindran els mateixos drets electorals, conforme al que determinis les lleis.
Art. 44. Tota la riquesa del país, sigui qui sigui el propietari, està subordinada als interessos de l'economia nacional, i subordinada al sosteniment de les càrregues públiques, conforme al que disposin la Constitució i les lleis. La propietat de tota mena de béns podrà ésser objecte d'expropiació forçosa per causa d'utilitat social mitjançant l'adequada indemnització (...).
Art. 46. El treball, en les seves diverses formes, es una obligació social i gaudirà de la protecció de les lleis.
Art. 48 (...)L'ensenyament primari serà gratuït i obligatori. Els mestres, professors i catedràtics de l'ensenyament oficial seran funcionaris públics. La llibertat de càtedra queda reconeguda i garantida. 
Art., 51. la potestat legislativa resideix en el poble espanyol, que l'exerceix pepr mitjà de les Corts o Congrés dels Diputats.
Art. 67. El President de la República és el cap de l'estat i personifica la nació.
Art. 86. El President del Consell de Ministres i els ministres, constitueixen el govern."
Constitució de la II República espanyola, 9 de desembre de 1931. (fragments traduïts del castellà)

Imatge: Proclamació de la república a la Porta del Sol de Madrid, el 14 d'abril de 1931. 

La dictadura de Primo de Rivera

El 13 de setembre de setembre de 1923, Miguel Primo de Rivera, en aquell moment capità general de Catalunya, donà un cop d'estat al qual es va plegar el rei Alfons XIII i  li va permetre inaugurar una dictadura que durà fins el 28 de gener de 1930, en que Primo de Rivera va ser substituït pel general Berenguer.
Les causes que al.legà el general fou, en línees generals, una situació de desgovern, ineficàcia i corrupció, que segons deia, venia ja de la crisi de Cuba.
Els fracàs de les polítiques reformistes o regeneracionistes dels diferents governs, la situació al Marroc, amb el desastre d' Annual de 1921 (amb 13000 baixes espanyoles) i la posterior investigació (expedient Picasso), la situació de vagues que es venien succeint, el fenòmen del pistolerisme a Barcelona....són tots fets que van ajudar a justiificar el cop d'estat, que va rebre fins i tot, en un primer moment, el suport de la burgesia de Catalunya i dels terratinents d'Andalusia...i d'una part de la població, preocupada per la intensa conflictivitat.
La dictadura va suspendre les activitats de partits i sindicats, especialment de la CNT. També va imposar -amb l'ajut francés- la pacificació al Marroc. Coincidí amb un periode de bonança econòmica, va emprendre un programa d'obres públiques i va obtenir certes simpaties entre importants sectors de la població, tan més quan va ser relativament "tova", fins al final en que va caure en el desprestigi i arrossegà amb ella el rei Alfons XIII.
El cop d'estat i la dictadura de Primo de Rivera, forma part de la llarga tradició d'intervencions militars en la vida política iniciada en els començaments del segle XIX.
El següent document constitueix el manifest de justificació del cop d'estat segons Primo de Rivera:

Al país i al ejército:
Españoles: ha llegado el momento para nosotros más temido que esperado, porque hubiéramos querido vivir siempre en la legalidad y que ella rigiera sin interrupción la vida española, de recoger las ansias, de atender al clamoroso requerimiento de cuantos amando la Patria no ven para ella otra salvación que liberarla de los profesionales de la política, de los hombres que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e inmoralidades que empezaron en el año 98 y amenazan a España con un próximo fin, trágico y deshonroso. La tupida red de la política de concupiscencias ha cogido en sus mallas, secuestrándola, hasta la voluntad real. Con frecuencia parecen pedir que gobiernen los que ellos dicen no dejan gobernar, aludiendo a los que han sido su único aunque débil freno, y llevaron a las leyes y a las costumbres la poca ética sana, este tenue tinte de moral y equidad que aun tienen, pero en la realidad se avienen a fáciles y contentos al turno y al reparto, y entre ellos mismos designan sucesión.
Pues bien, ahora vamos a recabar todas las responsabilidades y a gobernar nosotros u hombres civiles que representen nuestra moral y doctrina. basta ya de rebeldías mansas, que, sin poner remedio a nada, dañan tanto y más a la disciplina que esá recia y viril a que nos lancemos por España y por el Rey.
Este movimiento es de hombres, quien no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón sin perturbar los días buenos que para la patria preparamos. Españoles: ¡Viva España y viva el Rey!
No tenemos que justificar nuestro acto, que el pueblo sano demanda e impone. Asesinatos de prelados, ex gobernadores, agentes de la autoridad, patronos, capataces y obreros; audaces e impunes atracos; depreciación de la moneda; francachela de millones de gastos reservados; sospechosa política arancelaria (...) porque quien la maneja hace alarde de descocada inmoralidad; rastreras intrigas políticas tomando como pretexto la tragedia de Marruecos; incertidumbre ante este gravísimo problema nacional; indisciplina social, que hace el trabajo ineficaz y nulo; precaria y ruinosa la producción agraria y industrial; impune propaganda comunista; impiedad e incultura; justicia influída por la política; descarada propaganda separatista (...). Manifest de M. Primo de Rivera, 14 de setembre de 1923.

Imatge: El rei Alfons XIII, en el centre, amb Primo de Rivera a la seva dreta i els membres del Directori Militar.