Hendaia i la posició d'Espanya en la II Guerra Mundial

Imatge: visita de Serrano Súñer a Berlín, l'1 d'octubre de 1940 (el segon per l'esquerra), amb Himmler (primer per la dreta).
Procedència, Arxius Federals d'Alemanya, autor desconegut, publicada a Wikimedia Commons.

No dubten els historiadors de la preferència de Franco per l'Alemanya hitleriana en la II Guerra Mundial, al capdavall el dictador devia bona part de la seva victòria a aquella, com no poques vegades Hitler s'encarregà de recordar-ho exigint el pagament del deute de guerra (vegeu Preston, Franco, pags. 470, 483).
Però és ver és que Franco no es va comprometre mai obertament a entrar en guerra al costat del Tercer Reich, fora de l'enviament de la División Azul a Rússia, per ajudar les tropes alemanyes, i evolucionà des de la "no bel.ligerància" fins a la neutralitat, fet que va permetre la supervivència del règim malgrat l'aïllament internacional posterior al gran conflicte bèl.lic.
Aquí es planteja un vell dilema: Franco no va entrar a la II Guerra Mundial al costat d'Alemanya per que no va voler o per que no va poder? Els defensors del dictador han lloat durant dècades la seva resistència a entrar en el conflicte mundial, però el dubte segueix obert, segons els historiadors.
Stanley G. Payne ens explica que, a finals de juliol de 1940, Hitler tenia interès en l'entrada espanyola en el conflicte, per assegurar-se el control de Gibraltar i eliminar la posició estratègica britànica en en el Mediterrani i en l'Orient Mitjà (Stanley G, Payne, El régimen de Franco, pag. 285). El setembre, Ramon Serrano Súñer (1901-2003), germanòfil, cunyat i ministre de la Gobernació de Franco, va viatjar a Berlín, on se li recordà la necessitat de l'implicació directa espanyola en la guerra, suggerint fins i tot la cessió a Alemanya d'una de les Illes Canàries a canvi de l'expansió cap a sud de l'imperi colonial espanyol en el Marroc (Payne, El régimen de Franco, pàg. 286).
El 23 d'Octubre de 1940 va tenir lloc a Hendaia, ciutat del País Basc francès, la coneguda entrevista entre Franco i Hitler, acompanyats respectivament per Serrano Suñer, ja ministre d'Afers Exteriors y Joachim Ribbentrop, amb el mateix càrrec en el govern de Hitler.
Aquí la visió de l'historiador Preston difereix un tant de la de Payne en afirmar que Hitler no volia una entrada ràpida d'Espanya en la guerra, ja que tampoc creia que els espanyols poguessin aportar-li massa ajuda, tenint en compte l'estat de postració i fam en el país, i pensava que Mussolini ja li havia donat prous maldecaps amb les seves presses. (Preston, Franco, pags. 490-491).
Franco exigí per la seva participació en la guerra una ampliació dels dominis colonials espanyols a expenses del Marroc francès i d'Algèria.
És clar que la proposta no va convèncer el dictador nazi, no veia la utilitat de fer aquestes concessions, i més qual el règim francès de Vichy era el seu aliat.
La major part de documents sobre aquesta entrevista s'han perdut, i els historiadors es plantegen els següents dubtes:
1) O bé Franco desitjava entrar en guerra al costat d'Alemanya esperant beneficiar-se d'una victòria alemanya que en aquell moment es veia com a segura.
2) O bé va plantejar una colla d'exigències inassumibles, a fi de poder excusar-se de la seva participació directa.
3) O bé una mescla de les hipòtesis anteriors.

BIBLIOGRAFIA CITADA:

Paul PRESTON, Franco, Grijalbo, 1994.
Stanley G, PAYNE, El régimen de Franco, Alianza Editorial, 1987

INTERNEGRAFIA.

Entrevista de Hendaya, a Wikipedia.

La repressió de la llengua catalana en la postguerra

Imatge: Visita de Franco a Reus, l'any 1940. Autor: Joan Barceló. Propietari actual: Pere Joan Barceló. Procedència: Vikimedia Commons

"(...)El comandante del Puesto de la Guardia Civil de Manlleu me notifica, en el 4 del actual, lo que sigue: Con ocasión de hallarse prestando servicio de vigilancia e investigación por la demarcación de este Puesto, (...) a las 11, horas de ayer, tuvo ocasión de observar como el Sr. Cura Párroco de de Santa María de Corcó, Don Juan Canudas Clotet, mientras otro sacerdote celebraba la Santa Misa, a pesar de hallarse prohibido y haber sido amonestado por el Sr. Obispo de la Diócesis y Jefe de Falange Española Local, se permitió rezar el santo rosario y predicar en la Iglesia en idioma catalán.
Como quiera que el que relata considera esto una desobediencia a las órdenes dictadas por nuestro Glorioso Caudillo que tiende a entorpecer la buena marcha de nuestra querida patria, he denunciado el hecho al Sr. Comandante Militar de la plaza de Vich, a los efectos que en justicia considere procedentes." El governador Civil envia un ofici al bisbe de Vic, 20 de setembre de 1939. Extret del llibre de Josep Solé i Sabaté i de Joan Villarrora,  Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes. 1936-1939.

Un exemple entre molts.

Autarquia i racionament a la postguerra

Imatge: preparació de patates per a l'exportació, a principis dels anys 60. En aquesta dècada augmentaren significativament els intercanvis amb l'exterior, si bé mai va desparèixer el control estatal sobre l'economia. Fotografia de Josep Garí i Pons.

Si fos possible definir la situació econòmica de la postguerra espanyola, en tres paraules, aquestes serien: fam, autarquia i raccionament.
És calcula que en els següents cinc anys després de la guerra es varen produïr 200.000 morts per damunt de la taxa de mortalitat de la preguerra (Stanley G. Payne, El régimen de Franco, pag. 267, Alianza Editorial, 1987)
Fou un periode marcat per la manca de recursos, fins i tot els més necessaris. La caiguda de la producció agrícola i la manca d'aliments foren dues de les consequències de la Guerra Civil, i en els anys immediatament posteriors a aquesta, tampoc no podia venir gaire ajut d'una Europa immersa en la II Guerra Mundial. Varen tenir lloc llargs periodes de sequera (la famosa pertinaz sequía). Només algunes importacions de blat argentí significaren un alleujement. L'aillament espanyol no va permetre una modernització i tecnificació del camp. Per a evitar la fam, l'estat va imposar un dràstic racionament dels aliments disponibles.
L' estat franquista fou va dur una política intervencionista en el camp econòmic; de fet, l'intervencionisme i el control estatals varen perdurar fins a l'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea l'any 1986.
Avui, però ens centrarem en l'aspecte agrícola. Els productors estaven obligats a vendre la totalitat de la seva producció a l'estat, que disposava de nombrosos organismes per aquesta finalitat, com el Servicio Nacional del Trigo; els preus, tant de compra com de venda, els imposava el propi estat.
Això, però obligava moltes vegades a l'agricultor, amb risc de ser penalitzat, a amagar alguna part de la collita per abastir la seva pròpia família, però també es va donar l'aparició d'un "mercat negre" on es podien adquirir productes fora del circuït legal, a vegades a un preu molt superior al del mercat legal; els gran beneficiats pel "mercat negre" foren aquells que podien disposar de més excedents.
En principi per famílies, però després de manera individual, que permetia un major control, els espanyols obtenien una cartilla de racionament amb cupons que eren tallats en adquirir el producte a la botiga; hi havia una cartilla per a carn i l'altra per a la resta d'aliments;  El 1943, el nombre de persones que disposaven de cartilla era de 27.071.978, i els cupons disponibles variaven en funció del sexe i l'edat. També hi havia una tarja de fumadors, reservada als homes. Les cartilles de racionament varen desaparèixer el maig del 1952.
El somni econòmic del poder i del partit únic Falange, era l'autarquia, és a dir, l'autoassortiment  de tots els productes, somni impossible que feia de la necessitat virtut, però que també tendia a agreujar la situació. La política de construcció d'embassaments, una de les característiques del franquisme, responia a la necessitat de fer front a la sequera, però també a la d'impulsar l'energia hidroelèctrica. Durant els anys en que durà la guerra mundial, fou especialment angoixosa la manca de petroli. Per una qüestió de prestigi, es va mantenir el valor de la pesseta artificialment alt, fet que encara dificultava més les possibles exportacions. La renda per càpita de la preguerra no es va recuperar fins el 1951.
A canvi es va desenvolupar el sistema de seguretat social, creat el 1908 durant el govern Maura. Es varen concedir subsidis a les famílies més nombroses i necessitades, aproximadament a un 10 per cent de la població i es va crear, l'any 1942, l'Assegurança Obligatòria d'Enfermetat.
Amb la fi de l'aïllament espanyol, els anys 50, la situació va millorar i l'estat espanyol va rebre ajuda exterior; no obstant, continuaren els desequilibris econòmics, i l'any 1957 Franco donà senyals d'abandonar la idea autàrquica amb l'entrada dels polítics i ministres que després serien anomenats "tecnòcrates" en el seu govern.
El Pla d'Estabilització de 1959 posà fi a l'autarquia i establí les bases del creixement econòmic dels anys 60, un periode inusual de prosperitat de 12 anys de durada.
La crisi actual ha fet enyorar a molts un suposat llarg passat d'abundor, però el cert és que aquests són periodes escassos en l'economia espanyola: a la prosperitat dels 60 (iniciada amb 10 anys de retard respecte a una Europa ràpidament recuperada de la II Guerra Mundial), va seguir la crisi de l'energia dels 70, i la crisi industrial que culminà amb la reestructuració dels 80. A finals dels anys 70, l'atur i la inflació a Espanya estaven al voltant del 25 per cent. Amb l'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea s'inicià un periode de creixement estroncat el 1993, i que perdurà fins a inicis del segle XXI: després va venir el que tots ja coneixem, un creixement mai vist, seguit d'una gravíssima crisi.

"Amb la cartilla de racionament, es pogueren retirar pel mes d'abril de 1943, aquestes partides: un quart de litre d'oli, 100 grams de carn, dues racions de sucre (una de 250 grams i l'altra de 300), com també 100 grams de cafè. El 8 d'abril el governadors havia prohibit sacrificar bestiar, encara que el 20, amb motiu de la Pasqua permeté matar 153 anyells. Per poder pal.liar les necessitats més urgents i evitar la fam, des de l'ajuntament es facilitaven d'un a cinq quilos de mongetes blanques a les famílies necessitades que ho sol.licitaven." Antoni TUGORES,  La Guerra Civil a Manacor (2006), pàg. 276

Sobre les conseqüències de la Guerra Civil Espanyola

La conseqüència més greu de la Guerra Civil Espanyola és, sens dubte, la pèrdua de vides humanes, no tan sols en combat, sino víctimes de la repressió, i amb el correlatiu del dolor pels que sobrevisqueren. Cenyint-nos a la fredor de les estadístiques, las xifres exactes han estat abastament discutides. Els germans Salas Larrazábal, Ramón i Jesús, han calculat, el primer 120.000 morts espanyols en combat,  25.000 estrangers, 15.000 civils morts per accions militars i 108.000 executats durant la guerra als que s'han d'afegir 23.000 executats en la postguerra (Citat per S.G. Payne, pag. 231).
Jesús Salas ha estimat 10.000 execucions en ambdós bàndols, dels que 40.000 serien en la zona franquista i 60.000 en la zona republicana; els morts en combat serien 158.000 en total. (cita per S.G Payne, pag. 232). En la seva biografia de Franco, Stanley G. Payne i Jesús Palacios calculen en 334.000 víctimes durant la guerra i unes 200 0 300.000 persones mortes en la postguerra, a causa de ferides, malalties, etc. (vegeu "Franco", pag. 253).
Aquestes xifres d'execucions per represàlies, queden molt per davall de les que dóna Paul Preston a L'holocaust espanyol, holocaust en minúscula per distingir-lo de l'Holocaust del poble jueu. Les xifres que dóna s'apropen als 177.000 executats abans i després de la guerra: 127.631 executats pels franquistes i 49.272 executats pels republicans (pag. 853). A Andalusia, Preston comptabilitza 47.399 víctimes de la repressió franquista. Payne i Palacios parlen d'uns 56.000 víctimes de la repressió en la zona republicana i 80.000 en la rebel ("Franco", pàg. 258).
Però les xifres no donen idea de la crueltat de la repressió, fins al punt que l'autor explica que escriure el llibre ha estat duríssim per la gran quantitat de crueldat gratuïta que s'hi descriu (pag. 837).
És necessari dir, abans de tot, que la immensa majoria dels executats eren totalment innocents; resulta doncs absurd fer-hi distincions; sens dubte tenen més reponsabilitats els qui iniciaren la guerra. No es pot parlar de víctimes "franquistes" o víctimes "republicanes", ja que varen morir amb qualsevol pretext, des de les idees que poguessin tenir, ser sospitosos de connivència amb l'enemic o senzillament per enveja o revenja.
S'ha descrit la repressió a la zona republicana com incontrolada, per escamots (les "passejades"), especialment anarquistes, i la repressió a la zona franquista com a sistemàtica, feta per les autoritats, però això és cert fins a cert punt, ja que si llegim els detalls, veuerem que també hi havia "incontrolats" a la zona rebel i en canvi molts responsables de la repressió a la zona republicana tenien una seu més o menys oficial i les autoritats del govern espanyol o de la Generalitat -tret d'excepcions- coneixien les seves activitats; un altre fet, força debatut, és si, tal com van anar els esdeveniments, els governs podien fer-hi res, o hi podien fer més o menys.
El que està clar és que la llarga durada de la guerra va permetre al bàndol sublevat liquidar físicament a tots aquells qe se'ls poguessin oposar en el futur, i terroritzar als que quedessin vius. Les escenes de matances que descriu Paul Preston són indescriptibles.
Als morts en combat o per la repressió, s'han d'afegir els que varen morir per enfermetats o fam en la guerra i la postguerra, els empresonats, els exiliats i fins i tot els que moririen posteriorment en camps d'extermini nazis. Una gran massa d'exiliats va anar a parar a camps de concentració francesos, i molts dels exiliats varen tornar a Espanya, altres varen anar a Mèxic, amb la col.laboració activa i acollidora del govern mexicà, o a d'altres països americans.
El 9 de febrer de 1939 es va dictar la Ley de Responsabilidades políticas, que castigava amb diverses penes, i amb caràcter retroactiu (fet que va en contra de la lògica del dret penal) des de l'1 d'octubre de 1934, la pertinència a partits polítics revolucionaris, liberals d'esquerres, maçons, o a dirigents sindicals. Aquesta llei es va complementar l'1 de març de 1940 amb la Ley para la supresión de la masonería y el comunismo.
La cultura i les llengues diferents al castellà, com el català varen ser totalment prohibides, només amb el temps es va anar arribar a una certa "tolerància".
Una altra conseqüència de la guerra fou el retrocés en el nivell de vida i els drets socials conquerits, a més de la destrucció del teixit industrial i l'endeutament i la pèrdua de reserves d'or del Banc d'Espanya. L'esclat de la II Guerra Mundial no va fer més que agreujar la situació.
No deixem tampoc de banda les conseqüències morals, la por per part de molts i la divisió del país durant dècades.

"Que pequeño eras, pequeño campesino andaluz, con esos suaves ojos azules ligeramente prominentes, los ojos de los pobres y de los humildes; este libro está dedicado a ti ¿Qué bien te podrá hacer? No podrías ni leerlo ni siquiera aunque todavía vivieras. Te han fusilado por eso: porque tuviste la imprudencia de querer aprender a leer. Tú y algunos millones de hombres como tu, que habíais tomado vuestros viejos fusiles para defender un orden nuevo que tal vez algún día os habría enseñado a leer." Arthur KOESTLER. Diálogo con la muerte. Un testamento español. (pags. 212-213).

BIBLIOGRAFIA

Paul PRESTON, L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la guerra civil i després. Editorial Base, 2011.
Stanley G. PAYNE, El régimen de Franco. Alianza Editorial, 1987.
Stanley G. PAYNE i Jesús PALACIOS, Franco. Ed. Espasa, Barcelona, 2014.
Arthur KOESTLER. Diálogo con la muerte. Un testamento español. Amaranto, 2004. Primera edició en llengua anglesa: 1937.