El pla d'estabilització de 1959

Imatge: ppreparació de patates per a l'exportació a Cabrera de Mar, a inicis de la dècada dels 60. Autor: Josep Garí i Pons. 

L'anomenat Pla d'Estabilització aprovat pel govern espanyol el 21 de juliol de 1959 constitueix una fita important en la història de l'economia espanyola, un punt d'inflexió, el que va de l'autarquia al desenvolupament econòmic característic dels anys 60, el desarrollismo.
No va ser senzill per Franco acceptar aquest pla que obria -amb molta mesura- l'economia espanyola a l'exterior; deixar de banda l'autarquia podia seignificar la influència estrangera no tans sols en l'economia sino potser en la política.
Però a finals de la dècada dels 50, Espanya era un dels països mes pobres d'Europa, i l'estat estava a punt de fer fallida amb els següents greus problemes: El cost de la vida augmenta un 15 % l'any 1956 i la solució aplicada, pujar els salaris, va fer que aquest cost augmentés; El deute públic era molt elevat; El dèficit comercial era molt important, i s'estava esgotant la reserva de divises necessàries per comprar pproductes bàsics, com ara el petroli.
El 1957, i sota els auspicis de l'almirall Luís Carrero Blanco, home de confiança de Franco són apartat dels govern -fins a cert punt- els polítics més vinculats a la ideologia falangista i es col.loquen en els seu lloc els que més endavant seran coneguts com a "tecnòcrates", és a dir tècnics experts en les seves matèries en una administració que propugnaria el desenvolupament econòmic però no polític. Alguns d'aquests noms són: Alberto Ullastres, Mariano Navarro Rubio i Laureano López Rodó. Als tecnòcrates se'ls adjudicava també una vinculació a l'Opus Dei.
Entre d'altres mesures, es va fixar la paritat de la pesseta, el valor de la qual es mantenia artificialment alt, en 42 pessetes/dòlar. Es va eliminar la possibilitat existent fins aquell moment, d'obtenir un crèdit només amb la garantia del deute públic. Es varen elevar els tipus d'interès. Es va reduïr la despesa pública.
Però per estabilitzar la situació econòmica, convenia redactar un pla més ambiciós, i aquest només podia passar per estimular el creixement fomentant la inversió i també els intercanvis amb l'estranger, abandonant definitivament la política autàrquica. Aquest pla fou  el que seria anomenat Plan de Estabilización, que marca la fi de la dècada.
Alguns dels seus punts més destacats foren:
La pesseta es devaluada de nou, passat a 60 ptes/dòlar, més d'acord amb el real valor de la moneda. Es varen tornar a pujar els tipus d'interès. Es va limitar el crèdit bancari. Es varen congelar els salaris. Es va fomentar la inversió estrangera, permetent l'entrada de capital d'altres estats en empreses espanyoles. Es va dur a terme una reforma fiscal que va permetre augmentar la recaptació.
Els resulats immediats podien semblar contraproduents per aquells que els van patir, en minvar la producció, congelar els salaris i per tant disminuir el consum, però a la llarga posaren les bases dels gran creixement dels anys 60, amb 10 anys de retard respecte a una Europa que havia patit la II Guerra Mundial. La inflació es va reduïr i la balança comercial va tenir superàvit. Ben aviat començaria el que després seria el "boom" turístic i el de la construcció.
Els anys 60, i fins al 1973 en que s'inicià una profunda crisi, són recordats com els del gran creixement, i així va ser, però no van solucionar a llarg termini la fragilitat de l'economia espanyola, molt basada en el turisme i la construcció i necessitada d'importar tecnologia i pagar per ella. És cert que aquella dècada va significar un gran creixement industrial, però poques dècades després va venir la deslocalització.

Llistes per l'Holocaust

Imatge: Himmler rep honors a la seva arribada a Madrid, l'octubre de 1940. Arxius Federals Alemanys; autor desconegut; font: Wikimedia Commons.

Durant dècades s'ha sostingut la visió d'un règim franquista intentant salvar jueus que fugien de l'extermini en la Europa de la II Guerra Mundial. És cert que molts fugitius varen poder passar els Pirineus camí cap a Portugal i d'allà fugir cap a Amèrica. També consta que diversos diplomàtics espanyols, pel seu compte i risc, salvaren moltes vides -dins de les seves limitades possibilitats- facilitant passaports espanyols a persones que intentaven fugir de l'Holocaust.
Però un demolidor estudi signat per Jacobo Israel Garzón, publicat a la revista "Raíces" i del que donava compte i feia un resum un article en el diari "El País" del dia 20 de juny de 2010, titolat "La lista de Franco para el Holocausto", posava de manifest un fet gravíssim: a l'Espanya franquista es varen confeccionar llistes de ciudatans d'origen jueu, amb el seu nom, filiació política, mitjans de vida, etc, i possiblement aquesta llista fou lliurada a Himmler.
Malgrat que després de la II Guerra Mundial es va intentar destruïr tots els indicis de col.laboració amb els nazis, ha sobreviscut almenys una circular del dia 13 de maig de 1941, provinent de la Direcció General de Seguretat i enviada a tots els governadors civils amb l'ordre de confeccionar informes "sobre los israelitas nacionales y extranjeros afincados en esta provincia". La circular qualifica l'acció d' "urgent".
S'hauria aplicat aquesta llista si el nazisme hagués triomfat a Europa? Hi ha pocs dubtes: l'extermini dels jueus d'Europa fou la gran obsessió de Hitler i els seus, i per això no s'estalviaren recursos, cercant ciutadans jueus o d'origen jueu fins al darrer llogaret (pensem en els terribles exterminis d'Ucraïna) o en la més petita illa del Canal de la Mànega o de Grècia. Els trasllats es varen fer fins els darerrs moments, els trens d'extermini no varen deixar de circular, fins i tot a expenses de l'esforç bèl.lic. La decissió de l'anomenada "solució final" es va prendre el gener de 1942, després dels trasllats massius de població i de l'establiment de guetos.
S'ha de dir que les autoritats dels països aliats dels nazisme  o ocupats -amb honroses excepcions- varen col.laborar. A Hongria, per citar un exemple, el govern dels regent almirall Horthy, pel altra part amic de l'Alemanya nazi, va resistir-se a lliurar els jueus hongaresos fins el 1944, en que els nazis promoguren un cop d'estat per substituir el mandatari i posar un govern més d'acord amb les seves criminals intencions: els jueus hongaresos varen ser exterminats el darrer any de guerra.
No es coneixen esforços importants per part dels països aliats per salvar jueus: encara avui és una incognita, per exemple, perque no es varen bombardejar les línees de ferrocarril quan ja estava a l'abast d'aquells. Alguns intents de fuga d'Europa varen ser boicotejats: recorden nomes un exemple: el vaixell Struma, amb 769 jueus que fugien de Romania i volien dirigir-se a Palestina, fou abandonat a la deriva en el mar Negre sense permetre-li passar els estrets, per ordre de les autoritats britàniques i turques; el 24 de gener de 1942, possiblement per una errada, fou torpedinat i enfonsat pels soviètics, registrant-se només un supervivent, un jove de 19 anys. (Vegeu Saul Friedländer, El tercer Reich y los judíos. Los años del exterminio, pàgs. 443-44, Galaxia Gutemberg, 2009).
En general, les persones que s'arriscaren per salvar jueus o altres perseguits, ho varen fer a títol individual -amb l'honrosa excepció del poble danès, que bastí un complexe pla per traslladar els seus jueus a Suècia- i entre aquells hi contem alguns espanyols, principalment diplomàtics: Sebastián Romero Radigales, cònsol a Atenes salvà alguns centenars dels 45.000 sefardites de Salònica; Eduardo Propper, cònsol a Burdeos, va estendre 30.000 visats per travessar la frontera; Julio Palencia; Angel Sanz Briz, anomenat "L'Àngel de Budapest", va salvar 5.200 jueus; Carmen Schrader i el seu marit José Ruíz Santaella, amagaren jueus dins l'Alemanya nazi, Bernardo Rolland de Mota, cònsol a París, i altres.

Adenda: No volem deixar de recordar aquí els exiliats espanyols morts als camps d'extermini nazi, abandonats a la seva sort per govern espanyol. Es calcula que moriren allà entre 4.000 i 5.000 espanyols, principalment a Mauthausen-Gusen. Avui encara viu algun d'ells, com Neus Català, nascuda el 1915. Montserrat Roig va estudiar els deportats catalans en el seu llibre "Els Catalans als camps nazis".