Imatge: L'incendi del Reichstag el dia després. Procedència: Bundesarchiv, Bild 146-1977-148-19A/unknown/CC-BY-SA3.0. Publicada a
Wikimedia Commons
Quan es pensa en els orígens del nazisme alemany, hi ha una certa tendència en imaginar una multitud entusiata d'alemanys aclamant Hitler i participant en multitudinàries desfilades i mitings.
Sens dubte una part de la societat així ho va fer; només cal pensar en el contingent de joves que s'apuntaren en grups paramilitars -les SA i SS- i que no dubtaren en recórrer a la violència de tota mena, sota la direcció dels seus caps, però ens enganyariem si penséssim que el nazisme era un sentiment majoritari en la societat alemanya en el moment del seu ascens al poder, el més crític de la crisi econòmica: en les eleccions als Reichstag de juliol de 1932, socialdemòcrates i comunistes assoliren 133 i 89 diputats respectivament pocs menys, que el partit nazi, 230. Hitler va ser nomenat canceller el 30 de gener de 1933, junt amb dos ministres del seu partit (amb la cartera d'I'interior), gràcies al
suport d'alguns partits teòricament conservadors, que pensaven poder
manipular-lo amb facilitat.
El març de 1933 -i ja no ha van haver més eleccions lliures fins després de la II Guerra Mundial- tampoc els nazis assoliren la majoria absoluta (44 % dels escons), però ja controlaven tots els mecanismes del poder absolut.
A aquestes i moltes d'altres conclusions s'arriba llegint el detallat i documentat estudi de
Richard J. Evans The Comming of the Third Reich, primer d'una trilogia, i al que segueixen:
The Third Reich in Power i
The Third Reich at War.
No hem d'oblidar -ens recorda Evans- que a començaments del segle XX, Alemanya era una potència econòmica a punt de sobrepassar fins i tot Gran Bretanya, i una societat culta i civilitzada; els jueus alemanys estaven integrats i els matrimonis mixtes eren freqüents; res permetia preveure la tragèdia que s'apropava.
Com varen sotmetre els nazis aquella part de la societat alemanya que no els era afecta? Amb el terror: el terror i la repressió fins als darrers racons, la persecució sistemàtica no tan sols de militants o simpatitzants d'esquerra -foren els primers en anar als camps de concentració- sino també els dels partits conservadors, fins i tots aquells que havien donat suport a Hitler com a canceller: la violència física, l'acomiadament de treballadors i funcionaris, el tancament de diaris, la dissolució de tota entitat, des dels partits polítics a les associacions recreatives, que no fossin estrictament dels seus, el control de la vida cultural...immediatament vindrien la violència i les lleis contra els jueus.
L'incendi del Reichstag el 27 de febrer de 1933, sembla ser que per un eixalebrat, fou el fet cabdal que va dona peu instal.lar el terror; va donar peu al canceller (Hitler), per fer aprovar un "Decret de l'Incendi del Reichstag" i una "Llei d'Habilitació", que permetien governar per decret, anular les libertats de la Constitució de Weimar, dissoldre els partits i perseguir els seus militats, deixant sense efecte tota garantia jurídica.
Sens dubte, l'abandonament i la indiferència del món davant aquests fets, així com davant les lleis antijueves que ben aviat deixaren els jueus alemanys sense mitjans de vida o protecció jurídica de cap mena, fins arribar a la
Reichskristallnacht, devien desesperençar totalment aquells que s'oposaven a Hitler o n'eren les víctimes un cop la ideologia del nazisme es va implantar a tots els indrets.
Evans ens dón a conèixer una República de Weimar, en els anys 20, assetjada per l'enfonsament de l'economia i l'hostilitat de determinats grups, a dreta i esquerra: ultraconservadors que somiaven en un retorn a l'Alemanya de Bismarck o de Guillem II, o comunistes (molt actius) que somiaven en una república soviètica; de fet, el Partit Socialdemòcrata, amb el seu primer president, Ebert, fou la columna vertebral de la República de Weimar, una estat sotmès a l'obligació de fer front a les reparacions de guerra -valorades en 132 mil mil.lions de marcs en or- que havia pedut territoris i li havien estat confiscats vaixells, trens, carbó...tot plegat feia impossible la recuperació econòmica.
Tot i això, la República de Weimar va fer arribar a tots els grups socials la Seguretat Social de la que Bismarck havia estat pioner; i malgrat el gran nombre de mutilats, malalts, vídues i orfes de guerra; de la mateixa manera, feia front al pagament de sous a un extens funcionariat.
La hiperinflació 1923-24 va menar a la ruina o nivells de subsistència extenses capes de la població. En aquest context, i en la humiliació del Tractat de Versalles, va trobar el seu brou el partit nazi, fundat el 1919 com a Partit Obrer Alemany, en principi minoritari, i que el 1920 va passar a estar dirigit per Hitler i a denominar-se Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors. El discurs antisemita, però, així com l'existència de grups paramilitars, no fou exclusiva d'aquest partit.
A mitjans dels anys 20, l'economia i la societat varen assolir una certa estabilització, a la que contribuïren els plans Dawes i Young, inspirats pels Estats Units, a fi de suavitzar el pagament de les reparacions de guerra.
El final de la dècada, no obstant, va portar a un increment de la crisi a nivell mundial, de la desconfiança el la democràcia i de la violència. A començament de la dècada del 30, un de cada tres treballadors alemanys estava oficialment aturat (no es comptabilitzava l'atur femení).
Ell caos, i no només econòmic, va servir de pretext perque una part de la població votés nazisme com a element de fermesa davant la passivitat de la majoria de partits, mentre que alguns més el veiem con un fre a la revolució.
Una lliçò d'història que ens permet veure quan fràgil pot ser en relitat la democràcia i el valor que se li dóna a la vida humana.
Richard J. EVANS, La llegada del Tercer Reich, Ed. Península, col Atalaya, Barcelona, 2012, 669 pàgs.; edició original en anglès, 2003.
