Milenio, de Tom Holland

Imatge del Beat de San Miguel de
La Escalada, atribuït a Magius, a
l'antic regne de Lleó. Entre els anys
922 i 958. Actualment a la  biblioteca
Morgan de Nova York.

"Després vaig veure baixar del cel un àngel que tenia a la mà la clau de l'abisme i una gran cadena; va agafar el drac, la serp antiga, que és el diable i Satanàs va lligar-lo per mil anys, va llençar-lo a l'abisme i tancà amb clau i sagellà l'entrada darrera seu perquè no engany més les nacions fins que es compleixin els mil anys. Després haurà de ser deslligat per poc temps." Apocalipsi, 20, 1-3. Traducció dels monjos de Montserrat.

Els cristians que van viure els segles al voltant del primer mil.leni, creien realment que s'havia de complir la profecia de Sant Joan en l'Apocalipsi, i que vindria precedida de temps convulsos, plagues terribles i la vinguda de l'Anticrist, i no només perque ho havia predit l'apòstol, sino perquè els temps foren realment difícils; però hi havia també una esperança, la segona vinguda de Crist inauguraria un regnat de justícia damunt la terra: això fou el mil.lenarisme

Milenio. El fin del mundo y el origen de la cristiandad, de l'historiador Tom Holland, publicada en espanyol per Ático de los Libros, és una detallada i alhora apassionant obra sobre aquells aquells temps difícils, i els que els van precedir, va des de la mort de Jesús fins a la primera croada, que va representar un punt d'inflexió i el renaixament d'Europa. 
Però el llibre de Holland no és tans sols -ni de lluny- una descripció dels temors del mil.leni, sino un fresc de tota la història d'Europa en aquests primers mil anys de la nostra era, i que, a més, és llegeix amb interès.
Molts autors cristians, com Sant Agustí o Sant Metodi, van parlar de la segona vinguda de Crist, però com més s'apropava la data, més creixien els temors. La reina Gerberta consultava l'abat Adso, notable erudit, sobre la data exacta de la fi.
No faltaven senyals terribles a l'Europa d'aquells temps, que va veure l'adveniment del cristianisme, la caiguda de Roma, l'apogeu i devallada de Bizanci, el naixament de l'imperi carolingi i també la seva descomposició, el sorgiment del Sacre Imperi, la lluita entre l'Imperi i el Papat (Gregori VII i Enric IV), Cluny, el predomini de l'Església, la servitud del pagesos i el naixament del feudalisme, la primera croada.
Els pobles d'Europa estava assatjats per enemics externs i interns: En l'imperi franc, els musulmans al sud, els saxons primers (el Sacre Imperi però, va acabar tenint una dinastia saxona), després els eslaus, i més tard els hongaresos. Pobles tots ells finalment, relativament pacificats assimilats als cristianisme.
A l'est, un nou poble naixia, els rus (els que remen), inmigrats d'origen nòrdic que acabarien creant el principat de Kiev.
Anglaterra es dividia en nombrosos regnes, com Wessex, que romandrien estables durant un llarg periode.
Al nord, els normands, els "homes del nord", els vikings, pobles pagans dedicats al pillatge, sembraren el terror a l'Atlàntic, incloent Britània, i acabaren assimilats en l'inestable regne dels francs (sorgit de la divisió de l'imperi carolingi), en el que fou el ducat de Normandia. Posteriorment, els normands invadiren la Itàlia del sud i Sicília, i l'any 1066, després de la batalla de Hastings i invocant drets dinàstics, el duc franc Guillem el Conqueridor, es proclamà rei dels angles .
Normands, o vikings, no obstant, pobles que s'acabaren convertint també al cristianisme. Sorgiren nous regnes, com Noruega o Dinamarca (amb el gran rei Canut).
Un enemic diferent foren els musulmans del sud, que ocuparen la península Ibèrica, i proclamaren l'any 929 el Califat de Còrdova; des de el nord d'Àfrica, assaltaven i saquejaven les indefenses poblacions de la Mediterrània, establint un important tràfic d'esclaus, que tampoc era estrany a la resta d'Europa.
Al regne dels francs i al Sacre Imperi, la noblesa reforçava la seva autonomia enfront la corona -el que no vol dir que tranquessin els seus lligams amb el rei- i construïa castells, mentre els pagesos perdien la seves terres i la seva llibertat, sotmesos a l'arbitri del senyor. No obstant, una llei injusta era millor que l'absència de llei o de protecció feudal. El terreny al voltant d'una església era considerat sagrat i inviolable, on els homes d'armes no podien entrar, i els pagesos s'agrupaven al voltant de les esglésies.
A les calamitats provocades per l'home s'havien d'afegir-ne unes d'una altra mena: mal temps, males collites, fam, enfermetats.
A l'orient, el que restava de l'imperi bizantí, cada cop més mermat, resistia difícilment l'empenta de l'Islam, i d'un nou poble: els turcs.
Però després de l'any mil, sorprenentment, Europa començava a gaudir d'una certa estabilitat: els senyors, amb tota la seva arbitrarietat, aconseguien una certa -també precària- estabilitat; els homes del nord es convertien, els musulmans, desaparegut el califat i dividits en taifes tributàries del regnes cristians, eren contiguts a la Península Ibèrica, i l'any 1085, els cristians prenien Toledo. Al Mediterrani també minvaven les incursions sarraïnes.
 L'església jugava un paper molt important: en la fe, però també en el desenvolupament de l'agricultura i l'arquitectura. Cluny fou el model i el punt de partida dels monestirs benedictins d'Europa. Santiago de Compostel.la esdevení un centre de pelegrinatge, i al voltant del camí, sorgiren esglésies i abadies que guardaven preuades relíquies. El papa Urbà II predicà a Clermont la primera croada, a la qual s'apuntaren entusiastes cavallers i no cavallers de França i de tota Europa.
El juny de 1099, la presa de Jerusalem pels croats, marcà l'inici d'una nova època.

"semblava que el món s'anès alliberant i cobrint-se d'un mantell blanc d'esglésies". Raoul Glaber, abat de Cluny i cronista. 

Tom HOLLAND, Milenio. El fin del mundo y el origen de la cristiandad. Ático de los Libros, Madrid, setembre de 2018. Traducció d'Eva Robledillo. Edició original: any 2008.

Els balears de la División Azul

Portada del llibre. El divisionari Pedro Tous
Ribot. Arxiu: Maria Tous Cazorla.

"Entré en el ejército porque en mi casa todos eran albañiles; ya lo eran cuatro hermanos y dije: "Qué tenemos que hacer todos en esto?", y me dije "me voy". Hice la guerra en Mallorca, por todos los sitios, pero no fui a la Península". Declaració de Juan Martorell Pons. División, pàg.87.

Què pot impulsar un jove mallorquí a presentar-se com a voluntari, després de viure una cruenta Guerra Civil, a presentar-se voluntari (a voltes, un "voluntari forçós") per anar a combatir contra els russos, al constat d'Alemanya, a la II Guerra Mundial?
Això és el que ha dut Rafel Cifre Romero, llicenciat en història, a emprendre i culminar un treball de recerca sobre els balears que, d'alguna o altra manera, formaren part de l'anomenada "División Azul".
Fruit de la seva investigació, ha vist enguany la llum, un llibre anomenat División, amb pròleg del també historiador i periodista Antoni Tugores, autor de diversos llibres sobre la Guerra Civil i la postguerra a Mallorca (1)
Cifre tracta un tema fins ara en certa manera "tabú". Ha tingut accés als expedients dels divisionaris i té el mèrit d'haver rescatat, a més del testimoni d'un supervivent i el dels familiars d'altres, una quantitat important de documents, fotografies i fins i tot unes memòries mecanografiades (de Guillem Vanrell Ballester); documentació que d'altra manera s'hagués pogut pedre per sempre, com d'altra de la que només en queda el record.
En total el llibre publica 16 casos, 70 fotografies i 11 annexes de documentació.
El testimoni de l'únic supervivent en el moment de fer l'entrevista (Juan Martorell, nascut el 1916 i entrevistat el 2016), així com la memòria, i les paraules dels familiars, agraden per la seva faceta humana, testimoni també d'una època difícil en una societat traumatitzada per la guerra i la pobresa (2); Cifre intenta que siguin els protagonistes o els documents escritsa o gràfics els que parlin, convertint-se ell en el seu cronista.
Consta bàsicament el llibre d'una colla d'estrevistes, en el que els familiars d'aquells coluntaris, expliquen el que saben d'ell, o recorden. Tot això va precedit d'una introducció històrica en la que ens explica com es va arribar a crear la "División Azul", un cos de voluntaris (de tot hi havia) que va anar a lluitar a Rússia al costat de la Wehrmacht en la II Guerra Mundial, en l'anomenada "Operació Barbarroja". Franco va voler mantenir una ficció de "no bel.ligerància" o neutralitat i alhora tornar d'alguna manera l'ajuda que havia rebut de l'Alemanya nazi durant la Guerra Civil. Així, l'exèrcit no s'hi va involucrar directament, ja que es tractava d'un cos, almenys oficialment, de voluntaris, organitzat per la Falange.
Voluntaris n'hi van haver, sens dubte; en aquell moment hi havia suficients persones que creien el seu deure lluitar contra el comunisme; però molts també hi van anar per altres motius: obligats, desitjosos d'esborrar un passat que els perjudicava, aventurers, fugint de la pobresa, (les pagues era substancioses per aquell temps) etc. i potser també, una barreja de tot. La ideologia fou especialment important en el primer reclutament.
Tres foren els reclutaments: el de 1941, el de 1942 i el de 1943. Aquest darrer ja fou molt d'amagat, ja que Franco preveia la derrota alemanya i a més rebia la pressió dels aliats, que l'amenaçaven amb l'embargament de petroli i aliments. La darrera recluta estava composta -teòricament- per voluntaris convençuts, i fou anomenada la "Legión Azul".
Els testimonis parlen de la duresa del combat i de les condicions climàtiques (40 graus sota zero...). Fan especial esment de la batalla de Krasny Bor, al voltant del setge de Leningrado, y la seva confraternització, sovint, amb la població russa.
Què va passar en tornar? Els divisionaris, reincorporats a la vida civil, varen tenir diferents sorts: des d'aquell que va beneficiar-se de la condició d'ex-combatent per a un treball, fins al que no se'n va refer mai dels horrors viscuts; la majoria es van casar i van formar una família i no van tenir més problemes.
Com a bon historiador, Cifre acaba el seu relat amb unes conclusions sobre el tema: motivacions, experiències i destí dels divisonaris.
La fotografia que il.lustra la portada del llibre, un divisionari amb la guerrera descordada, mal afaitat i la gorra de costat, reflexa, segons l'autor, la diferència amb els alemanys, que criticaven la certa deixadesa dels espanyols.
Una llibre totalment recomanable per conèixer la nostra història.

Rafel CIFRE ROMERO, División. 2018. Es pot demanar a: librodivision@hotmail.com

(1) Antoni Tugores és autor de: El batle Antoni Amer "Garanya". La història robada;Manacor. La guerra a casa; Víctimes invisibles. La repressió de la dona durant la Guerra Civil i el franqusime a Mallorca; Moriren dues vegades (sobre les infermeres afusellades després del desembarcament de Bayo), entre d'altres llibres, també alguns de cuina.

(2) Resulta interessant escoltar els testimonis sobre la precària situació de molts malloquins, que ja venia d'abans de la guerra. "Antes de la Guerra Civil mi tio Guillem trabajaba de albañil con mi abuelo por parte de padre. Con todo lo que me contaba de su periodo en Campos, todo era miseria, pero miseria rematada" (pàg. 119). Peer la seva part, l'historiador Antoni Tugores, en el seu llibre sobre el batlle Amer ens diu: "La preocupació de la majoria de regidors no era aquesta depuració, malgrat que podia reportar bons rèdits polítics, sino poder donar treball a la gran quantitat de gent que no disposa del més elemental per sobreviure" (pàg. 128).

La plagueta vermella. Una història de quinquis i outsiders

No diguis:Com és que els temps d'abans eren millors? És de poc seny una pregunta així. Eclesiàstic, 7:10.

Sens dubte, els grans protagagonistes de la novel.la La plagueta vermella, de Manel Santana Morro (Illa Edicions, 2018) són els outsiders, aquells que, per diversos motius, viuen fora de les convencions establertes, sigui per que la societat els rebutja, o sigui perque ells rebutgen aquesta societat i han creat les seves pròpies normes. Com diu el protagonista, Pau: "Sento predilecció per la gent que s'ha situat al marge de la resta. Aquells que per un motiu o d'altre vivien en un món segregat, per voluntat pròpia o no. És a dir, els outsider." (pag. 237).
Però La plagueta vermella és també un fresc apassionant de la societat mallorquina de la segona meitat del segle XX, en transformació des d'un món rural fins a una societat enriquida per una incipient industrialització -i que és queda en aixó- i el turisme, amb el motor tranformador i alhora perturbador de la inmigració. Una societat encara amb trets estamentals -cadascú té un paper assignat en la societat tradicional- que enfonsa les seves arrels en un passat que no acaba mai de desaparèixer -fins i tot és patent la influència de la Guerra Civil i la postguerra- i evoluciona cap el tecnològic i cosmopolita segle XXI.
L'autor, Manel Santana Morro (1972), doctor en història contemporània i professor, és autor diversos estudis sobre el moviment obrer, el sindicalisme i el mutualisme a Mallorca, així com sobre la Guerra Civil i els represaliats. Ha publicat també contes i novel.les (1), destacant-ne dues: El sementer de ses Mines (Edicions Lleonard Muntaner, 2014) i aquesta que avui comentem, La plagueta vermella.
Són obres escrites amb un llenguatge ric i apassionat,  que intenta penetrar en la intimitat dels personatges i esbrinar les circumstàncies que els han dut a on són, sigui a la marginació o a la delinqüència "de coll blanc".
El protagonista, Pau, antic professor nascut a una població mallorquina, ha fet carrera política a Catalunya i ha creuat la línea vermella de la corrupció, per la qual és imputat; decideix  refugiar-se a la casa pairal heretada dels padrins (avis) per esperar la trucada del seu advocat i meditar sobre la seva situació, com ha arribat fins a on és.
Escriu els seus pensaments en un quadern de tapes vermelles, la plagueta vermella. Durant les seves meditacions, creurà veure els espectres del passat, entre ells el del seu padrí (avi).
Enyora els temps en que només aspirava a una vida tranquil.la, envoltat de llibres: "He llegit un llibre de Jean Serra, escriptor eivissenc nascut a l'Alger, perquè els seus pares hi anaren tot fugint de la postguerra miserable. Ell també fou un trasplantat, un foraster, un inmigrant al nord d'Àfrica. M'agrada la prosa de Serra, el que diu i com ho diu. Evoca i reivindica l'home lector, aquell que viu envoltat de volums amb els quals s'assacia i s'abeura de vida, M'agrada aquesta actitud perque durant molts anys la vaig fer meva." (pàg. 29).
Perque Pau és fill de foraster i mallorquina. Foraster: una paraula emprada a Mallorca per designar els emigrants de parla castellana. Manel Santana ens descriu una societat tradicional piramidal, lla que va existir fins al canvi, on cada membre hi te el seu lloc, i aquell que no segueix les normes -almenys públicament- és marginat, com Eulària sa Muda o els quinquis descrits per l'autor.
Els quinquis: Miguelito, el Cianuro, el Barullo, el Quico...pertanyents als grup dels forasters, viuen en les pitjors cases, veuen poc els seus pares, que treballen sense descans, ningú vol relacionar-se amb ells, i acaben agrupant-se entre ells i creant la seva pròpia forma de vida, que sovint acabarà en la delinquència. Alguns es podran salvar.
Pau prefereix aferrar-se a la seva família materna per no ser inclòs en aquest grup meysntingut dels forasters, el que crea el desagrat del seu pare, home honrat i treballador. El relatiu benestar econòmic de la família li permeten estudiar i abandonar l'ambient de la seva infantesa.
La novel.la és també un repàs de la societat mallorquina tradicional, que creava també els seus propis outsiders, i això és el "pretext" perque Santana ens expliqui una colla de històries que ens podrien semblar inversemblants, si no sabessim que contenen gran part de realitat, i s'entenen el el seu context. Perque el món rural podia ésser molt cruel...
Descobrirem també la hipocresia de molta gent aparentment honrada, que amaga obscurs secrets, i coneixerem també com era la lluita entre els "poders fàctics", com l'estranya història de la lluita entre un rector de poble i un burgès benestant a causa d'un retaule que la família havia donat al segle XVIII (!) i que mossèn Andreu, home auster, vol canviar de lloc, lluita que acaba provocant la intervenció de la Guàrdia Civil!
En fi, La plagueta vermella. Una història de quinquis i outsiders, és un llibre bo de llegir, i que ensenyarà al lector molt de la societat i de la condició humana, i també informarà sobre la Mallorca de la segona meitat del segle XX per mitjà de la visió dels seus personatges. Un passat que, malgrat no hagués estat tan bo com haguessim volgut, està envolta d'un núvol de nostàlgia per una joventut i unes circumstàncies que ja no tornaran, una melenconia en la que ens sentirem identificats... però no ens demanem si algun personatge que es pot identificar amb l'autor. Algú va dir que tots els personatges són l'autor.

(1) Ha obtingut els següents premis literaris: Castellitx (Algaida, 2005), Baladre (Eivissa, 2010), Joan Castelló Guasch (Eivissa, 2011), i Alexandre Ballester (Sa Pobla, 2013).

Manel SANTANA MORRO, La plagueta vermella. Una història de quinquis i outsiders. Illa Edicions, 2018.

El llegat de Roma

 

Piles baptismals de la basílica
de Son Peretó (Mallorca). S. VI

Chris Wickham, catedràtic de Història Medieval de la Universitat d'Oxford, és autor, entre altres obres, de The Inheritance of Rome: a History of Europe from 400 to 1000 (publicat al 2009): El llegat de Roma. Una història d'Europa de 400 a 1000. 
Es tracta d'un llibre apassionant que cobreix una etapa fosca i mal coneguda, pel públic, de la història d'Europa, però l'autor no es limita a aquest continent, sino que abasta també el Pròxim Orient i el nord d'Àfrica. 
Wickham recorre tant a la documentació escrita com als resultats de l'arqueologia per recolzar les seves tesis.
Hi ha continuitat entre l'imperi romà occidental i els que Wickham anomena regnes post-romans, sorgits de les seves runes? El cert és que hi ha trencament: els nous estats a occident (francs, visigots, ostrogots...) no tenen l'estructura administrativa, i sobretot, tributària que tenia l'estat romà. Per l'antic imperi romà occidental serà un cop mortal la pèrdua del nord d'Àfrica a mans dels vàndals.
En canvi si que Bizanci conservará la gestió dels tributs, així com els recursos en blat que li oferia Egipte, fets que contribuïran a la seva continuïtat. També el califat musulmà es beneficiarà de la recaptació de tributs, la presència de tropes a les ciutat i de amplis recursos econòmics. Aquest califat únic es dissol en el segle X.
Un canvi important el constitueix el cristianisme, que impregna tota la cultura altomedieval.
Wickham descriu en el seu llibre el sorgiment de l'imperi carolingi -destaca que Pipí el Breu i Carles Martel no eren només precedents de Carlemany, eren gobernants enèrgics amb personalitat pròpia- l'estructura administrativa d'aquest imperi la seva posterior divisió en la França Occidental (un regne feble) i la França Oriental (el centre europeu, que persistirà com imperi). 
Britània fou la primera província abandonada per Roma (410), restant dividida en petits regnes i atacada pels vikings, que crearen el seu propi estat. Parla també Wickham dels països nòrdics i l'est d'Europa i la seva evolució.
Hi ha disminució del comerç respecte a l'imperi? Wickham distingeix entre el comerç local i l'exterior, de productes de luxe. Les importacions del nord d'Àfrica cessen l'any 700 (pàg. 293).
Descriu el catedràtic d'Oxford el procés d'apropiació de la terra per part de l'aristocràcia de l'imperi carolingi, en un procés de pregressiva feudalització. Si durant bona part del periode estudiat, era important el nombre de pagesos propietaris lliures -que fins i tot podien formar part de l'exèrcit- aquests aniran progressivament desapareixent; la terra serà expropiada o adquirida per nobles i grans monestirs i els pagesos convertits en serfs o arrendataris, encara que a la pràctica aquesta divisió no tindrà importància, ja que l'arrendatari és igualment depenent del senyor, que també serà el que imparteix justícia.
El el capítol 22, descriu l'autor el que anomena l'"engabiament" de la pagesia, és a dir, la pèrdua de la propietat i de la llibertat de la pagesia a partir de l'any 800, fins al 1000, que és el que tanca el periode estudiat. Evidencia però, un important creixement demogràfic que es tradueix en la posta en cultiu de boscos i terres pantanoses, i va parell a un increment de l'activitat comercial, estimulada tant pel mateix augment de la població com pel major poder adquisitiu de l'aristocràcia, degut precisament a la submissió de la pagesia (pàgs. 665 i 666); fou la base del creixement dels segles XI i XII.
Un llibre extens i complex que ens ofereix molts de punts per a l'estudi i el debat. Aquí només hem intentat apuntar algunes idees.

BIBLIOGRAFIA

Chris Wickham, El legado de Roma. Una historia de Europa de 400 a 1000. Presentación de Eduardo Manzano. Traducción de Cecilia Belza y Gonzalo García.766 pàgines. Ediciones de Pasado y Presente. Barcelona, 2013.