La possessió de la terra en el segle XVIII

En el segle XVIII, la propietat de la terra estava concentrada en poques mans, i era en la seva major part, inalienable.

"Tan sols els "mayorazgos", terres de propietat privada així mateix intransferible, podien competir en extensió amb les dels municipis. El costum de vincular la terra, va començar amb la decadència del feudalisme, amb la finalitat d'impedir que un hereu malbaratador dilapidés el patrimoni d'una casa noble. En un principi, tan sols el rei podia autoritzar la creació d'un mayorazgo, però el 1505 les Corts de Castella varen decretaren que, des de llavors, qualsevol en podia fundar un, amb la quantitat d'hisenda que la llei de Castella li permetés llegar al seu primogènit (generalment, gairebé la meitat). Després de 1505, mitjançant el permís reial, es podia desheretar el altres hereus, per incloure una porció més gran de la hisenda en el nou mayorazgo. La llei permetia per igual a nobles i no nobles la vinculació de la terra. En consequència, en endavant es crearen molts petits mayorazgos, sobretot per part de persones no pertenyents a la noblesa, desitjosos de convertir-se en petits nobles i perpetuar el seu nom. Un cop el mayorazgo era establert, les adquisicions de propietat que es portessin a terme- per matrimoni o per compra, el proper pas que donava un plebeu era comprar un títol de noblesa a la corona -cosa senzilla en temps de Felip II i dels seus successors- o senzillament, menysprear la professió en la que fins aquell moment s'havia treballat amb profit i fer-se passar per hidalgo visquent, com fos, de la renda del seu mayorazgo. Els economistes del segle XVIII varen atacar amb energia aquest costum de vinculació, ja que creava una nombrosa classe d'ociosos i impedia que la terra es negociés. Richard Herr, The Eighteenth Century Revolution in Spain.