La Setmana Tràgica de Barcelona

Entre el 26 de juliol i el 2 de setembre de 1909 tingueren lloc a Barcelona els esdeveniments coneguts com a "Setmana Tràgica", iniciats com una vaga general contra l'embarcament de reservistes cap a la guerra del Marroc. Es van incendiar les casetes on es cobraven els consums; s'obligaren a tancar establiments, s'aixecaren barricades i es varen cremar i saquejar edificis religiosos, fins i tot sepultures. Barcelona quedà sense subminstrament de gas i electricitat i incomunicada. Fou declarat d'estat de guerra. La revolta es va estendre a altres localitats.
En la conferència d'Algesires de 1906 s'havia acordat el repartiment del Marroc entre França i Espanya com a protectorat. La zona del Rif havia estat atribuïda a Espanya. Els rifenys iniciaren una revolta i el govern espanyol va decidir l'enviament dels reservistes corresponents als anys entre 1903 i 1907, en la seva majoria homes casats que havien deixar la seva feina i la seva família. El cert és que només les persones sense mitjans feien el servei militar i anaven a la guerra, ja que els més acabalats podien deslliurar-se'n pagant una quantitat.
El resultat de la setmana foren 78 morts i 500 ferits; el govern Maura va exercir una duríssima repressió: es varen dictar 175 penes de desterrament, 59 cadenes perpetues i 5 penes de mort. El condemnat més conegut fou Francesc Ferrer Guardia, director de l'anomenada Escola Moderna, de carácter llibertari, a qui es va acusar de ser l'instigador de la revolta. Climent Garcia, un discapacitat mental que havia ballat amb el cadàver d'una monja pels carrers, fou també condemnat a mort. Les condemnes desfermaren una campanya internacional contra Maura, i el rei Alfons XIII, preocupat per les reaccions, el va destituir, essent substituït pel liberal Segismundo Moret.
El poeta Joan Maragall va escriure un article periodístic que duia per títol "La ciutat del perdó", demanant clemència pels condemnats, article que Prat de la Riba es va negar a publicar.

"(...)El cor no us diu res, mentre estant afusellant gent a Montjuich solament perque en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és de tots nosaltres. El cor no vos diu anar a demanar perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoïsme? Estem en paus, doncs. I ells han de pagar la pena només perque la seva acció cau dins un còdic, mentre la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana ,que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells. Com vos podeu estar així tranquils a casa vostra i el els vostres quefers saben que un bon dia al bon solet del dematí, allà dalt de Montjuich, trauran dels castell un home lligat i el passarn per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s'aixeca indiferent i poc a poc, ben poc a poc, perque no s'hagi d'esperar, el portaran al racó de fosso, i allí quan toqui l'hora, aquell home, aquella obra magna  de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits ,amb aquell mateix afany de vida que teniu vosaltres, s'agenollarà de cara a un mur i li ficaran quatre bales al cap, i el farà un salt i caurà mort com un conill...ell, que era un home tan home com vosaltres...potser més que vosaltres." Joan Maragall, La ciutat del perdó, 1909. (Fragment)
Imatge: barricades a Barcelona durant la Setmana Tràgica.