L'oposició al franquisme

Foto: Grup de Maquis. Font: Bloc Sensacions

Després de la Guerra Civil, l'oposició a la dictadura franquista va tenir bàsicaments dos focus: l'exili i la resistència interior, armada (maquis) o no.
A l'exili van continuar treballant,  dins de les seves magres possibilitats, les institucions republicanes, el govern espanyol, el de la Generalitat de Catalunya o el basc. Així mateix va passar amb els partits polítics, com el PSOE o el PCE malgrat que amb el temps foren objecte d'importants divisions internes.
El final de la II Guerra Mundial va despertar esperances en una propera restauració de la democràcia a Espanya, amb una intervenció dels aliats, i més quan el país va ésser sotmès a un bloqueig econòmic; el reconeixement progressiu del règim de Franco per part dels diversos països, va soterrar definitivament aquestes esperances.
L'oposició armada, en forma de guerrilles i sabotages, el conegut maquis va ser durament combatida pel règim; la manca de suport exterior i progessivament interior, el pas del temps, senzillament, va fer que aquesta forma de lluita anés desapareixent; el conegut Quico Sabater, abatut a Sant Celoni l'any 1960, no sense una forta resistència, i Ramon Vila "Caracremada", que morí en una emboscada a Rajadell el 1963, han estat considerats com el darrer maquis.
La lluita clandestina dels partits era també molt arriscada, sotmesa a una forta persecució i repressió. Malgrat s'aconseguiren important mobilitzacions, importants tenint en compte la por que existia: conflictes laborals, com la vaga general de 1947 al País Basc; una vaga general al Manresa, el mateix any; la famosa vaga (pròpiament un boicot) d'usuaris de tranvia a Barcelona, l'any 1951 (que va tenir com orígen una puja de 20 cèntims en el preu del bitllet), i que volia donar sortida a la indignació popular per l'encariment de la vida; les vagues d'Astúries del 1958; les revoltes d'estudiants del anys 50 i 60; les vagues del 1962 a Astúries, País Basc i Catalunya...
Aquí podem plantejar, per al seu debat, dues incògnites: Hi havia realment una oposició social àmplia al franquisme o es tractava de moviments minoritaris o fins i tot -en el cas de les vagues- d'un descontentament més econòmic que no polític? No hi ha dubte que bona part de la societat estava en contra del franquisme, com també -pensar el contrari fore enganyar-se-, una altra part li donava suport, o almenys li era relativament indiferent la situació, i a més pesava el record de la Guerra Civil.
Per la seva part, Catalunya, el País Basc i Galíca, a part de la resistència política, iniciaren la lenta recuperació de l'ús de la seva llengua en la literatura i en l'àmbit cultural, i el de la seva història.
El 1958 sorgeix Euskadi Ta Askatasuna (que es pot traduïr per "País Basc i llibertat") o ETA, com escisió del Partit Nacionalista Basc, i que volia combinar nacionalisme amb marxisme-leninisme; inicià una vilenta escalada, i el 1968 va portar a terme els seus primers atemptats mortals.
En realitat, el Partit Comunista d'Espanya -el Partit Socialista Unificat, el PSUC, a Catalunya- va portar el pes de l'oposició a Franco; l'any 1956 havia abandonat definitivament l'esperança en una fi ràpida del franquisme, i definí el que anomenava "política de reconciliació nacional", en la que advocava per una lluita per la democràcia en combinació amb altres forces opositores.
Esment apart mereix l' oposició monàrquica duta a terme per l'exiliat Don Juan de Borbó i els seus seguidors. El 19 de març de 1945, l'hereu d'Alfons XIII signà l'anomenat "Manifest de Lausana", criticant el règim franquista i advocant per una monarquia democràtica.
El 1960 es crearen les Comissions Obreres, que preconitzaven la lluita sindical, i fins i tot la infiltració en el sindicat oficial, vertical; no obstant néixer com un grup vinculat al PCE, volia agrupar tota mena de persones o grups que compartissin la seva idea.
El règim, que havia moderat la seva política repressiva des dels anys quaranta, no deixà per això d'executar, com fou el cas del comunista Julián Grimau i els anarquistes Francisco Granados Gata i Joaquín Delgado Martínez; tots foren executats el 1963, el primer afusellat, el altres al garrot vil.
El 1962, el règim va rebre molt malament l'anomenat per la premsa espanyola Contubernio de Munich, el el que un grup de polítics espanyols de diverses ideologies se reuniren a la ciutat Alemanya per proposar un canvi democràtic a Espanya. L'any 1963 es va crear el Tribunal de Orden Público (TOP), per jutjar el que la Dictadura penalitzava com a delictes polítics, tribunal que va actuar fins el 1977.
Un canvi que encara es veia lluny, tant mes quan el desenvolupament econòmic actuà com a bàlsam sobre la castigada societat espanyola.
Ben aviat s'arriba al convenciment que es necessari esperar la desparició física de Franco, per aspirar a la democràcia. El Caudillo, per la seva part, espera deixar les coses "lligades i ben lligades" i el 1967 promulga, o fa promulgar per les Corts la Ley Orgánica del Estado, a més d'anar delegant part de la seva feina -no del seu poder- en homes com Agustín Muñoz Grandes o Luís Carrero Blanco.
El 3 de desembre de 1970 comencen els cèlebres Processos de Burgos, contra 16 membres d'ETA. La pressió interna i la internacional impedeixen l'execució dels condemnats, pressió que no valdrà cinc anys després en circumstàncies similars per altres condemnats, potser per la major debilitat del règim l'any 1975. Mentre teniaen lloc el processos de Burgos, un grup de catalans es tanquen al Monestir de Montserrat entre el 12 i el 14 de desembre, per demanar llibertats, amnistia i dret a l'autodeterminació.
No hi ha dubte que, els canvis socials i econòmics de la dècada dels 60 havien fet forat en amplis sectors de la societat espanyola, que aspiraven a unes majors llibertats; les aspiracions que es feren paleses en els setanta, coincidiren en el temps amb un greu crisi econòmica, iniciada l'any 1974, i amb la perspectiva de la mort del cap de l'estat. Aquest separà per primer cop les funcions de cap de l'estat de les de cap de govern, nomenant per aquest darrer càrrec l'almirall Carrero Blanco, que el 20 de desembre del mateix 1973 es convertí en la víctima més famosa d'ETA, amb l'explosió del seu vehicle. L'atemptat va coincidir amb l'inici de l'anomenat judici 1001, contra sindicalistes de Comissions Obreres, com Marcelino Camacho, que van veure suspès aquell judici.
Com altres vegades havia fet, el règim intentà adaptar-se als nous temps; els discurs de tímida obertura del nou cap de govern, Carlos Arias Navarro, el 12 de desembre de 1974, l'anomenat "Espíritu del 12 de Febrer", va acabar defraudant a aquells que havien confiat en alguna forma d'evolució del franquisme, l'anomenat búnker, els irreductibles del règim varen fer tot el possible per impedir cap mena de liberalització.
La revolució "dels clavells" a Portugal, l'abril de 1974, que enderrocà la dictadura més antiga d'Europa, deixà encxara més aïllat i anacrònic el règim d'Europa dins l'àmbit europeu.
Mentre, l'oposició democràtica a Catalunya s'agrupava en l'anomenada "Assemblea de Catalunya". A nivell espanyol, varen aparèixer dues agrupacions: la "Junta Democrática de Espanya", que tenia entre el seus membres del PCE de Santiago Carrillo, i la "Plataforma de Convergencia Democrática de Espanya", impulsada pel PSOE; aquest partit, l'any anterior, havia renovat les seves estructures i havia elegit el jove Felipe González com el seu secretari general. Ambdós grups s'unificaren l'any 1975 en el que s'anomenà "Coordinación Democrática". Hem de tenir en compte que en aquell moment, existia un gran nombre de partits, la major part absolutament minoritaris.
El març de 1974 i el setembre de 1975 varen veure les darreres execucions del franquisme: el 1974, les del jove Salvador Puig Antic, acusat de matar un policia, i la del polac Heinz Chez, acusat d'un homicidi, ambdós foren executats al garrot vil, a Barcelona i Tarragona; en les acaballes del règim, varen tenir lloc els afusellaments, a Madrid i a Barcelona, de cinc membres d'ETA i del FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Popular), no obstant l'indult d'altres sis condemnats. Aquestes execucions causaren una autèntica commoció internacional, aïllant el règim en un moment de pregona crisi generalitzada. El dia 1 d'octubre es produïren els primers assassinats d'un nou grup que vindria en anomenar-se GRAPO (Grupo de Resistencia Antifascista Primero de Octubre).
No hi ha dubte que, en els moments finals de la dictadura, una bona part de la societat volia un sortida pacífica i una evolució cap a la democràcia, com tampoc es podia dubtar que eren forts aquells que s'hi oposaven.