dijous, 17 de març del 2016

El "Manifest dels Perses"

                        Portada del "Manifest dels Perses". Font: Wikimedia Commons

L'anomenat "Manifest dels Perses" és un llarg document signat per 69 diputats absolutistes, a la tornada del rei Ferran VII desde França, acabada la Guerra de la Independència. Demanen la derogació de la Constitució i els decrets aprobats a Cadis el 1812, la convocatòria de Corts segons el sistema tradicional, en resum, el retorn a l'absolutisme. 
La Constitució i els decrets de Cadis posaven fi a l'antic règim: abolició de les senyories jurisdiccionals, igualtat dels ciutadans, abolició de la Inquisició, sobirania nacional, sufragi universal masculí, establiment d'una colla de drets dels ciutadans...
El "Manifest dels Perses" li va servir de base al rei, per reimplantar una monarquia absoluta.

"Que al Señor Don Fernando VII hacen en 12 de abril del año de 1814 los que suscriben como diputados en las actuales Cortes ordinarias de su opinión acerca de la soberana autoridad, ilegitimidad con que se ha eludido la antigua Constitución Española, mérito de esta, nulidad de la nueva, y de cuantas disposiciones dieron las llamadas Cortes generales y extraordinarias de Cádiz, violenta opresión con que los legítimos representantes de la Nación están en Madrid impedidos de manifestar y sostener su voto, defender los derechos del Monarca, y el bien de su Patria, indicando el remedio que creen oportuno.

SEÑOR:
1.- Era costumbre en los antiguos Persas pasar cinco días en anarquía después del fallecimiento de su Rey, a fin de que la experiencia de los asesinatos, robos y otras desgracias les obligase a ser más fieles a su sucesor. Para serlo España a V. M. no necesitaba igual ensayo en los seis años de su cautividad, del número de los Españoles que se complacen al ver restituido a V. M. al trono de sus mayores, son los que firman esta reverente exposición con el carácter de representantes de España; mas como en ausencia de V. M. se ha mudado el sistema que regía al momento de verificarse aquélla, y nos hallamos al frente de la Nación en un Congreso que decreta lo contrario de lo que sentimos, y de lo que nuestras Provincias desean, creemos un deber manifestar nuestros votos y circunstancias que los hacen estériles, con la concisión que permita la complicada historia de seis años de revolución.

(...)

134.- La monarquía absoluta (voz que por igual causa oye el Pueblo con harta equivocación) es una obra de la razón y de la inteligencia: está subordinada a la ley divina, a la justicia y a las reglas fundamentales del Estado: fue establecida por derecho de conquista o por la sumisión voluntaria de los primeros hombres que eligieron sus Reyes. Así que el Soberano absoluto no tiene facultad de usar sin razón de su autoridad (derecho que no quiso tener el mismo Dios): por esto ha sido necesario que el poder Soberano fuese absoluto, para prescribir a los súbditos todo lo que mira al interés común, y obligar a la obediencia a los que se niegan a ella. Pero los que, declaman contra el Gobierno monárquico, confunden el poder absoluto con el arbitrario; sin reflexionar que no hay Estado (sin exceptuar las mismas Repúblicas), donde en el constitutivo de la Soberanía no se halle un poder absoluto." Manifest dels Perses, 12 d'abril de 1814 (fragments)

Comentari de text

Qüestions:

1. Què era el "Manifest dels Perses"?

Un document signat per 69 diputats absolutistes, demanant la derogació de la Constitució i els decrets de Cadis de 1812, la convocatòria de Corts segons els sistema tradicional (de l'antic règim) i per tant, el retorn a la monarquia absoluta.
El nom de "Manifest dels Perses" se li ha donat a aquest document pel que diu al principi:
"Era costumbre en los antiguos Persas pasar cinco días en anarquía después del fallecimiento de su Rey, a fin de que la experiencia de los asesinatos, robos y otras desgracias les obligase a ser más fieles a su sucesor."
Comparaven l'etapa liberal que obrí la Constitució amb un periode d'anarquia, al qual era necessari posar fi, a fi que retornés l'enyorat ordre que imposava la monarquia absoluta.

2. Quins arguments dóna per defensar la monarquia absoluta?
Aquí no es limita a referir-se a la monarquia de diví, sino que intenta donar arguments per justificar la seva necessitat (no en va havia passat el "Segle de les LLums", de la raó). Ens diu "És una obra de la raó i de la intel.ligència", i ho explica:
a) "Está subordinada a la ley divina, a la justicia y a las reglas fundamentales del Estado", per tant, malgrat ser absoluta, no deixarà d'actuar segons la llei divina, la justícia i les normes i lleis de l'estat". No deixaria de tenir certes limitacions, establertes per la llei divina i les lleis humanes que farien actuar el rei conforme la justícia: "Así que el Soberano absoluto no tiene facultad de usar sin razón de su autoridad (derecho que no quiso tener el mismo Dios)".
b) "fue establecida por derecho de conquista o por la sumisión voluntaria de los primeros hombres que eligieron sus Reyes". Els mateixos homes, sigui voluntàriament o pel dret de conquesta, establiren un poder absolut que dictés el que s'havia de complir, pel bé d'ells mateixos, i castigués a qui trenqués les normes.
c) "Por esto ha sido necesario que el poder Soberano fuese absoluto, para prescribir a los súbditos todo lo que mira al interés común, y obligar a la obediencia a los que se niegan a ella." Per tant, només un poder absolut pot mantenir l'ordre, per obligar a complir allò que convé al bé comú.
Obviament, els diputats absolutistes, no confiaven en el sufragi universal (masculí) ni en les lleis promulgades per una assemblea legislativa, i pensaven que si això esdevenia així, vindria l'anarquia, tal com els passava als perses -durant uns dies- sense rei, al qual així aprenien a valorar.
A banda dels interessos que impulsaven aquests diputats a defensar l'antic règim, hem de situar-los també en el seu context, en un moment en que la monarquia autoritària o l'absoluta havien dominat durant segles, i veien amb temor les conseqüències de la Revolució Francesa.

3. Què demanaven?
Bàsicament, el que ja hem dit: derogació dels decrets i la Constitució de Cadis, la convocatòria de Corts (conforme les regles de l'antic règim) i el restabliment de la monarquia absoluta, però al llarg d'aquest extens manifest, fan tota una sèrie de peticions. Nosaltres, avui ens limitem als fragments exposats aquí.

dimecres, 16 de març del 2016

Sobre els orígens de la Primera Guerra Carlina (1833-1839)

Dues qüestions sobre la Primera Guerra Carlina

Causes de la guerra

La Primera Guerra Carlina la inicià l'infant Carles Maria Isidre, germà  del rei Ferran VII, en negar-se a acceptar com a princesa d'Astúries i hereva del tron Isabel, filla del rei. L'hereu fins aquell moment tenia el suport dels partidaris de conservar l'Antic Règim, l'"Aliança entre el Tron i l'Altar". 
Ferran VII no havia tingut descendència dels seus tres primers matrimonis, i era per tant el seu germà qui l'havia de succeir a la seva mort. Però en tenir dues filles de la seva darrera esposa, Maria Cristina de Borbò, el rei publicà la Pragmàtica Sanció de Carles IV, de 1789, que derogava disposicions anteriors de Felip V, i permetia la successió directa femenina, deixant com a hereva la seva filla major, Isabel, nascuda el 1830. Ferran VII va morir el setembre de 1833, i quedava com a reina gobernadora Maria Cristina.
La pretensió de al tron del germà del rei no hagués donat lloc a una guerra si no hagués tingut un ampli suport de determinats sectors de la població, que formaren un exèrcit de voluntaris per la defensa dels drets de Carles Maria Isidre i de la societat tradicional, de la conservació de l'Antic Règim. 

Territoris i sectors socials que donaren suport a Carles Maria Isidre
 
Carles Maria Isidre fou recolzat per amplis sectors de la població del nord d'Espanya, especialment de Navarra, el País Basc, zones rurals d'Aragó, Catalunya, nord de València: pagesos, artesans, clero rural. Ja en vida de Ferran VII s'havien alçat partides absolutistes a Catalunya durant el Trienni Liberal i durant l'etapa final del regnat: guerra dels "Malcontents", 1827, hostils a qualsevol canvi i contraris a que no es restablís la Inquisició.
No obstant, la majoria de ciutats grans restaren dins l'àmbit liberal.
Les causes d'aquest recolzament són complexes, i encara avui dia no estan ben establertes: el temor de la pagesia a les consequències de la liberalització de la propietat agrària (els propietaris podien ara establir nous contractes o expulsar els arrendataris), o a no poder pagar les contribucions en metal.lic; L'Esglèsia temia perdre també les seves propietats en noves desamortitzacions, com s'havia vist durant el Trienni Liberal.
Però no ho podem reduïr a un seguit de motivacions econòmiques: tots aquests sectors socials, pregonament catòlics, desconfiaven possiblement del liberalisme com a amenaça a la fe tradicional.
Navarra i el País Basc desitjaven conservar els seus antics furs, enfront l'igualitarisme liberal davant la llei, mentre que Catalunya aspirava a recuperar les institucions desaparegudes amb els decrets de Nova Planta.
En contra d'això, els liberals s'uniren per recolzar el tron d'Isabel II, i la regència de Maria Cristina, a canvi de les reformes que havien de dur a un estat liberal.

Carles Maria Isidre de Borbó (1788-1855), pretendent al tron. Obra de Vicente López. Oli sobre tela. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Font. Wikimedia Commons.


dimarts, 15 de març del 2016

Ferran VII restableix la Constitució de Cadis (1820)

Ferran VII, retratat per Francisco de Goya, 1814. Oli damunt tela. Museu del Prado (Madrid). Font: Wikimedia Commons

Comentari de text

A la seva tornada de Ferran VII del seu exili a França, un manifest redactat per un grup de 69 diputats, el Manifest dels Perses, defensa la tornada a la monarquia ansoluta i demana la derogació dels decrets  i la Constitució de Cadis. Prenent con a base el Manifest, i comptant amb el suport d'una part de la població, Ferran VII aboleix la Constitució i reinstaura l'absolutisme, iniciant una persecució de liberals.
No obstant, el 1820, un pronunciament militar dirigit per Riego, l'obliga a tornar a posar en vigor la Constitució de 1812.

Text:

"Pero mientras Yo meditaba maduramente con la solicitud propia de mi paternal corazon las variaciones de nuestro régimen fundamental, que parecían más adaptables al carácter nacional y al estado presente de las diversas porciones de la Monarquía española, así como mas análogas á la organizacion de los pueblos ilustrados, me habeis hecho entender vuestro anhelo de que se restableciese aquella Constitución que entre el estruendo de armas hostiles fue promulgada en Cádiz el año de 1812, al propio tiempo que con asombro del mundo combatíais por la libertad de la patria. He oido vuestros votos, y cual tierno Padre he condescendido a lo que mis hijos reputan conducente a su felicidad. He jurado esa Constitución, por la cual suspirábais, y seré siempre su mas firme apoyo. (...) Marchemos francamente,  y yo el primero, por la senda constitucional." Manifest reial de Ferran VII, 10 de març de 1820 (fragment)


Qüestions i respostes:

Per què Ferran VII es veu obligat a jurar la constitució de 1812?

Per la pressió de l'exèrcit, una part important de l'oficialitat, que havia lluitat a la Guerra de la independència, és liberal. El dia 1 de gener de 1820, el coronel Rafael del Riego, que comandava un grup de tropes a punt d'embarcar-se cap a Amèrica (per fer front a l'independentisme de les colònies), es pronuncia a Cabezas de San Juan demanant el retorn de la Constitució de 1812. A la sublevació de Riego s'hi afegeix progressivament, una part important dels oficials.
Espantat per les possibles consequències d'una rebel.lió militar contra ell, el rei (un absolutista convençut) no té més remei que restaurar la Constitució i proclamar-se “el seu suport més ferm”. En el manifest, el rei presenta aquesta decisió com un acte de la seva voluntat, actuant paternalment i escoltant els desitjos dels seus súbdits. El 8 de març, Ferran VII havia jurat la Constitució.

Va complir la seva promesa (de ser el més ferm suport de la Constitució)?

No. De fet va anar vetant les lleis aprovades per les Corts, fomentà les divisions entre els liberals i conspirà amb la Santa Aliança (creada per donar suport als reis absolutistes) perque l'ajudessin a tornar a implantar l'absolutisme. L'abril de 1823, un exèrcit francès comandat pel duc d'Angulema (els “Cent mil fills de sant Lluís) ajuda Ferran VII a restaurar la monarquia absoluta. Aquesta actitud obstruccionista i conspirativa de Ferran VII no hagués estat possible sense el suport de part del clero, la noblesa, i fins i tot de la pagesia, que alçà partides absolutistes a Catalunya i fins i tot es va proclamar una “regència”, la Regència d'Urgell (que suposava que Ferran VII era un presoner dels liberals).

Què va ser el Trienni Liberal?

Fou el periode intermig entre els dos que es divideix el regnat de Ferran VII, un periode liberal entre dos d'absolutisme, però ple de conflictes, per l'actitud del rei i del absolutistes de tota mena. Inaugurat pel pronunciament de Rafael del Riego a Cabezas de San Juan i finit per la intervenció de la Santa Aliança a Espanya, amb els “Cent mil fills de Sant Lluís”. Les dues eleccions que van tenir lloc durant el Trienni van donar avantatge als liberals, que van dur restablir bona part de la tasca reformista de Cadis: llibertat d'indústria (abolició dels privilegis dels gremis, supressió de les senyories jurisdiccionals i de les primogenitures (mayorazgos), eliminació de les traves a la lliure circulació de mercaderies, desamortització de terres dels monestirs...Tot això va ser vist amb hostilitat no només per sectors de la noblesa i el clero, sino també de la pagesia que no va veure augment els seu accés a la propietat de la terra, i va es va veure en perill de perdre la seva terra, expulsats pels senyors, ara propietaris privats, a més de veure's obligats a pagar les contribucions en metàl.lic.