Sobre els orígens de la Primera Guerra Carlina (1833-1839)

Dues qüestions sobre la Primera Guerra Carlina

Causes de la guerra

La Primera Guerra Carlina la inicià l'infant Carles Maria Isidre, germà  del rei Ferran VII, en negar-se a acceptar com a princesa d'Astúries i hereva del tron Isabel, filla del rei. L'hereu fins aquell moment tenia el suport dels partidaris de conservar l'Antic Règim, l'"Aliança entre el Tron i l'Altar". 
Ferran VII no havia tingut descendència dels seus tres primers matrimonis, i era per tant el seu germà qui l'havia de succeir a la seva mort. Però en tenir dues filles de la seva darrera esposa, Maria Cristina de Borbò, el rei publicà la Pragmàtica Sanció de Carles IV, de 1789, que derogava disposicions anteriors de Felip V, i permetia la successió directa femenina, deixant com a hereva la seva filla major, Isabel, nascuda el 1830. Ferran VII va morir el setembre de 1833, i quedava com a reina gobernadora Maria Cristina.
La pretensió de al tron del germà del rei no hagués donat lloc a una guerra si no hagués tingut un ampli suport de determinats sectors de la població, que formaren un exèrcit de voluntaris per la defensa dels drets de Carles Maria Isidre i de la societat tradicional, de la conservació de l'Antic Règim. 

Territoris i sectors socials que donaren suport a Carles Maria Isidre
 
Carles Maria Isidre fou recolzat per amplis sectors de la població del nord d'Espanya, especialment de Navarra, el País Basc, zones rurals d'Aragó, Catalunya, nord de València: pagesos, artesans, clero rural. Ja en vida de Ferran VII s'havien alçat partides absolutistes a Catalunya durant el Trienni Liberal i durant l'etapa final del regnat: guerra dels "Malcontents", 1827, hostils a qualsevol canvi i contraris a que no es restablís la Inquisició.
No obstant, la majoria de ciutats grans restaren dins l'àmbit liberal.
Les causes d'aquest recolzament són complexes, i encara avui dia no estan ben establertes: el temor de la pagesia a les consequències de la liberalització de la propietat agrària (els propietaris podien ara establir nous contractes o expulsar els arrendataris), o a no poder pagar les contribucions en metal.lic; L'Esglèsia temia perdre també les seves propietats en noves desamortitzacions, com s'havia vist durant el Trienni Liberal.
Però no ho podem reduïr a un seguit de motivacions econòmiques: tots aquests sectors socials, pregonament catòlics, desconfiaven possiblement del liberalisme com a amenaça a la fe tradicional.
Navarra i el País Basc desitjaven conservar els seus antics furs, enfront l'igualitarisme liberal davant la llei, mentre que Catalunya aspirava a recuperar les institucions desaparegudes amb els decrets de Nova Planta.
En contra d'això, els liberals s'uniren per recolzar el tron d'Isabel II, i la regència de Maria Cristina, a canvi de les reformes que havien de dur a un estat liberal.

Carles Maria Isidre de Borbó (1788-1855), pretendent al tron. Obra de Vicente López. Oli sobre tela. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Font. Wikimedia Commons.