La desamortització civil de Madoz (reedició)

La desamortització de Pascual Madoz (1805-1870), ministre d'hisenda del govern Espartero durant el bienni progessista (1854-1856) del regnat d'Isabel II, va afectar especialment els anomenats "béns de comuns i propis", de propietat municipal (un 50% per cent de total de terres desamortitzades), i després, la resta de propietats que restaven "de la mà morta". La intenció del govern a més d'eixugar el dèficit públic, era invertir en la construcció de la xarxa del ferrocarril i obres públiques en general, però deixà els municipis sensa una important font d'ingressos, i a molts veïnats sense unes propietats comunals que els permetien ajudar a viure o a sobreviure, fet que va fer augmentar l'emigració rural. Com va passar amb la de Mendizábal, la desamortització de Madoz va contribuir a la concentració de la propietat i no a la redistribució, i l'explotació intensiva posterior dels recursos, causà estralls en la vegetació i la fauna (font: Wikipedia)
Per la seva importància en finques expropiades i venudes, durada i conseqüències socials, va superar la desamortització de Mendizábal. Entre 1855 i 1895, l'estat va ingressar 7.856.000.000 rals. (font: Wikipedia).

"Artículo 1. Se declaran en estado de venta, con arreglo a las prescripciones de la presente ley, y sin perjuicio de las cargas y servidumbres a que legítimamente estén sujetos, todos los predios rústicos y urbanos, censos y foros pertenecientes: al Estado; al clero; a las órdenes militares de Santiago, Alcántara, Calatrava, Montesa y San Juan de Jerusalén; a las cofradías, obras pías y santuarios; al secuestro del ex Infante D. Carlos; a los propios y comunes de los pueblos; a la beneficiencia; a la instrucción pública. Y cualesquiera otros pertenecientes a manos muertas, ya estén o no mandados vender por leyes anteriores"
Signat: La reina. Pasqual Madoz, ministre d'Hisenda. 1 de maig de 1855.

Fotografia de Madoz. Font: Wikimedia Commons