Els pobres. Manacor 1600-1800 de Damià Duran. Pobresa i escassetat al llevant mallorquí de l'antic règim

Els pobres. Manacor 1600-1800, és el descriptiu títol d'un llibre del manacorí Damià Duran Jaume, amb gravats de l'artista Andreu Llodrà, dedicat a la vida dels més desafortunats de la societat manacorina i llorencina (1) de l'antic règim, concretament en els segles XVII i XVIII. Per al seu llibre, Damià Duran ha estudiat una extensa documentació, provinent entre d'altres llocs, de l'arxiu municipal de Manacor, i també ha realitzat entrevistes a pagesos.
Damià Duran Jaume és investigador i etnògraf, i autor de diversos llibres.
Al contrari d'una historiografia que exalta els fets més gloriosos -o més indignes- Duran retorna a la nostra memòria la vida dura, cruel i resignada dels pagesos del llevant mallorquí d'aquell moment. Vida no sempre resignada, com ho testimonien els diversos alçaments de la part forana. El de 1391 -amb la intervenció dels menestrals de ciutat- i que acabà malhauradament amb una gran destrossa al Call; la revolta de la part forana del 1451, encapçalada pel manacorí Simó Ballester, i la germania de 1521-22, amb líders com Joan Crespí o Joan Colom. Rivalitats entre la part forana, agobiada pels tributs, els delmes i els deutes, i la ciutat, que acabaven amb terribles represàlies. Ballester fou decapitat i escuarterat, i els agermanats fores castigats amb la mort, les galeres, les confiscacions de béns i les elevades multes.
Aquests fets, explica Damià Duran, deixaren en la memòria de la classe pobre, un sentiment de resignació, de submisió, la idea que era impossible lluitar contra els poderosos, un tarannà que, segons ell, és un dels trets més endinsats de la personalitat de manacorins i llorencins (Duran, pàg. 78-79).
Quines eren les condicions de vida en el Manacor dels segles XVII i XVIII? Damià Duran aporta gran quantitat de documentació que ens demostra que la fam i la carestia foren freqüents -especialment al XVII- i que les classes acabalades i els jurats de la vila, havien substituït la justícia pel paternalisme i la caritat. 
Cita l'autor diversos anys en els quals, a causa de la fam, els jurats de la vila es veien obligats a comprar blat -l'aliment bàsic- per revendre'l racionat als que no tenien per menjar o sembrar, si es que podien pagar-lo, ja que les oportunitats de treball eren escasses. El blat, a voltes també, ordi o llegums, es revenia al magatzem municipal, anomenat "la botiga" (2). Molts pagesos s'endeutaven per comprar gra, empenyorant algun bé, com una bèstia. Si no podien pagar el deute, ho acabaven perdent tot. Alguns dels anys de carestia citats són: en el segle XVII: 1605, 1607,1609, 1612, 1626, 1632, 1661, 1673, 1691, 1700, i ja en el XVIII, 1701, 1747-50 i 1778 (Duran, pàgs.  31 a 46, 83, 97 i 285 a 290). (3)
Qui eren els beneficiats en aquesta societat injusta, segons explica Duran: els rics i l'Església. A tall d'exemple: l'any 1593, els jurats, per adquirir el blat necessari, acorden comprar el delme del rector, és a dir, el primer blat que els pagesos havien de lliurar al rector (Duran, pags. 70 i 71). On anaven a comprar blat els regidors -per sembrar i per menjar- quan hi havia escassetat? Doncs a les grans possessions, que n'havien acumulat, i a voltes, retingut (Duran, pàg. 46). Manacor era municipi  de finques grans (Damià, pàgs. 69 i 70. L'autor les cita pel seu nom). La conquesta havia significat un injust repartiment de les terres (Duran, pàgs. 215-216). (4)
Bandolers, petits lladres (sobretot d'aliments) captaires i vagabunds foren habituals en en la Mallorca del segle XVII, així com a tota la Mediterrània. La pena pel bandolerisme era morir a la forca. El 1660, un edicte del virrei obliga  la gent del camp de Manacor i Sant Llorenç, a tancar-se a les viles amb totes les provisions i menjar. L'objectiu era perseguir els bandolers mentre els privaven de tot aliment (Duran, pàgs 83 i 84).
Damià Duran ha fet, per mitjà de diversos cadastres del periode estudiat, una estimació de la quantitat de pobres que hi podia haver, arribant a la conclusió que el precentage mai va baixar del 90 per cent, tot i que hi havia, naturalment, diversos graus de pobresa. La majoria de la població era pagesa, ramadera i menestral, però també treballadors fixes i eventuals de les possessions, jornalers, empleats públics, etc. Els contribuents acabalats són designats en el cadastre com a "homes de béns" o cavallers. (Duran, pàgs. 119 a 128).
Paral.lel a la pobresa dels vilatans, ho era la de la universitat (ajuntament) de Manacor, que no disposava de diners per als més elementals serveis, era difícil pagar un salari digne al mestre o al metge, amb l'obligació, a més de pagar obres ordenades pel bisbat o els poders civils. Aixi llegim per exemple, en un document del 6 de gener de 1629: 

(...) mandatos del Il.lm. Sr. Bisbe de Mallorca que fessam un cor, un hospital i adobar lo orga i moltes altres menudències (...). (Duran, pàg.145).

El mandat venia del bisbe, però havia de pagar el poble, que ja pagava el també delme.

El bisbe Pere d'Alaró i Cardona, el1686 considerà que l'església de Manacor s'havia de restaurar i que les despeses de l'obra fossin a càrrec de la vila. (Duran, pàg. 146).  

No tan sols s'havien de pagar obres, que repercutien en més tributs, sino cerimònies en honor dels magnats (naixaments i defuncions a la família reial, per exemple), visites del virrei o del bisbe i celebracions en el seu honor.
A la precarietat econòmica s'afegia la precarietat cultural. Damià descriu la situació de l'ensenyament a Manacor durant els dos segles estudiats. No era l'educació la principal preocupació de la universitat (ajuntament) de Manacor; la major part de la població no hi accedia, estava principalment en mans de religiosos mal pagats. Remarca l'autor que aquest ensenyament es va fer en català fins el 1774, malgrat el decret de Nova Planta (Duran, pàg. 168). El 1744, una monja obrí la primera escola per dones (Duran pàg. 173). L'ensenyament de les primeres lletres es va començar a prendre un poc més seriosament a partir del 1748 (Duran, pàg.172).
L'assistència sanitària era precària. La universitat (ajuntament) pagava un metge que tenia l'obligació d'assistir als més pobres sense cobrar, si bé el sou era baix, i les distàncies, no afavorien, i menys en el cas de Sant Llorenç. Sabem que hi havia també una apotecaria i un hospital. (Duran, pàgs. 411-426).
La mortalitat, especialment la mortalitat infantil, era molt alta, i l'esperança de vida, baixa, i aporta de les xifres que va fer constar l'arxiduc Lluís Salvador per Manacor: una mitjana de vida de poc més de 30 anys per Manacor, tan per homes com per dones, tenint en compte que aquesta mitjana baixa molt per l'elevada mortalitat infantil. Això, ja, en el segle XIX (Duran, pàg. 211). (5)
Molts altres temes tracta Damià Duran Jaume en el seu llibre: bo de llegir, i es pot sentir com era la vida qüotidiana en el Manacor i Sant Llorenç de l'antic règim, i de retop, en bona part de Mallorca. 
Duran critica amb passió l'egoïsme i la indiferència dels poderosos envers els pobres que ells creaven, però alhora el seu llibre és també un cant a les virtuts de la classe treballadora, el seu afany de subsistir i mantenir la dignitat malgrat les dificultats.
Esperem haver estimulat l'interès del lector.

Damià DURAN JAUME, Els pobres. Manacor 1600-1800. El Gall editor. Pollença, 2019. 494 pàgs.

(1) Sant Llorenç des Cardassar formava part del terme de Manacor en aquell moment.

(2) La botiga municipal de Manacor estava situada a l'actual plaça de la Constitució, o plaça de les Verdures. (Duran, pàg.101)

(3) El segle XVII es caracteritza per un seguit de crisis agràries i de subsitències a nivell mundial, seguit de nombrosos conflictes. Vegeu Geoffrey Parker El siglo maldito.

(4) Dins l'àmbit de l'Església, una notable excepció a la indiferència, fou en capellà Pere Bonaventura Llull i Poquet (1747-1826), que impulsà la creació d'un hospital digne pels pobres, pel que recollia roba, i oferia també aquest sacerdot medicaments, metges o aliments gratuïts als necessitats. (Duran, pàgs. 427-431).

(5) No obstant, no sembla que pertànyer a una classe elevada fos garantia de major esperança de vida: pensem només en l'elevada mortalitat d'infants en la casa d'Àustria espanyola, i fins i tot de reines.

Camp manacorí sembrat de cereals.