Els oblidats espanyols del Gulag soviètic

"El transport constava de 200 homes.Setze dies estigueren amuntegats a les presons rodants, sense que les portes ni tan sols s'obrissin per introduir-hi aliments, ni per buidar-les d'excrements , ni per extreure'n els morts. Quan el transport arribà a la seva destinació, dels dos-cents homes només en quedaven vius dos."Relat del capità italià De Silvestre al capità divisionari Teodoro Palacios Cueto, recollit per Rafel Cifre (Balears al Gulag, pàg.58.) 

"Una noche de julio de 1947, los emigrantes españoles fueron convocados a un reunión para debatir la "traición" de aquellos que querían irse. Cuando Carrillo cargó contra "los traidores que dejan el país socialista para ir a vivir entre los capitalistas", fue recibido con una ovación (...)". Paul Preston El zorro rojo, pags. 139 i 140. (1)

Després del seu llibre División, dedicat als Balears de la División Azul y la seva hereva, la Legión Azul, l'historiador Rafel Cifre Romero (Sineu, 1980) treu ara a la llum un altre estudi: Balears en el Gulag. Republicans i divisionaris en els camps de concentració de la Unió Soviètica (1941-1956). Com en el cas de División, es tracta d'un estudi rigorós, fruit de quatre anys de treballs i consultes de declaracions de familiars, arxius, documents, articles, llibres i fins i tot registres de baptisme. 

Malgrat la insistència actual en la memòria històrica, el cert és que els espanyols que van patir el Gulag soviètic (2) en la II Guerra Mundial i l'estalinisme, dispersos per camps d'Àsia Central i Sibèria, han estat oblidats, com si d'un tema tabú es tractés. Rafel Cifre, centrat en el cas dels balears, rescata el tema. 

Quin són els grups que patiren aquesta malhaurada sort? pensarem primer en els supervivents de la División, la majoria capturats a la també oblidada i durísima batalla de Krasny Bor, en els voltants del terrible setge de Lenigrad. Però, per sorpresa de molts, republicans espanyols, mariners en vaixells de transport o aviadors que havien anat a fer les pràctiques a l'URSS. I també alguns dels coneguts com a nins de la guerra, alguns dels quals acabaren en la delincuència comú per manca de recursos.  I encara un grup molt especial: els anomenats "berlinesos", espanyols condemnats a treballs forçats a l'Alemanya nazi, i que ocuparen l'ambaixada espanyola, abandonada, en entrar l'Exèrcit Roig a Berlín. A l'URSS de Stalin, qualsevol supervivent dels nazis era un sospitós de traïció...

Els lectors es preguntaran perque tots aquests malhaurats no pogueren abandonar la Unió Soviètica -molts, ja mai tornarien-, especialment els republicans, -tret d'uns pocs als que se'ls concedí el permís- que en teoría no es podien considerar enemics. Qui sàpiga alguna cosa de l'època estalinista, intueix la resposta: era important que no desvetllés la seva realitat, i en això va col.laborar per activa o passiva, el Partit Comunista d'Espanya, si, el de Dolores Ibárruri, Santiago Carrillo i Fernando Claudín. Perquè havien d'abandonar la pàtria del socialisme per tornar al capitalisme? Això afectà no només els que volien retornar a la pàtria, sino altres que volien emigrar a altres països.

Esment apart mereixen els delators, els anomenats "antifeixistes", confidents de la NKVD (Norodni kommissariat vnútrennikh del), la policia política dirigida pel sinistre Laurenti Beria. (Els balears al Gulag, pàg. 49).

El treball de Rafel Romero se centra en els Balears, el que ja és una extensa feina. Els que pogueren tornar, foren sotmesos a interrogatoris en l'Espanya de Franco, el que no deixa de ser lògic, venint d'on venien. Citem alguns noms: el mariner Pedro Llompart Bennassar, nascut el 1899 a Barcelona de pares pollencins, retingut a Odessa el juny de 1941, de d'on inicià el seu periple per presons i camps de concentració; el divisionari Andreu Alcover Sansaloni, nascut a Manacor el 1915, capturat pels soviètics a Krasny Bar; Adrián Amorós Herrero, també divisionari, nascut el 1914 a Elda (Alacant), mallorquí per matrimoni amb Magdalena Pou; el "berlinès" -es a dir, dels participants en l'ocupació de l'ambaixada espanyola, Sebastià Santandreu Sancho, que morí a la Unió Soviètica el 1982, i del que els seus familiars no n'havien tingut notícies fins ara, a través de l'autor del llibre.

El càstig i els treballs forçats eren l'objectiu del Gulag, sovint convertit en camps d'extermini, per les penoses condicions. Així trobem episodis esgarrifosos. com el de l'anomenada "Illa dels setanta" (Els balears al Gulag, pàgs. 58, 59 i 60): 

 

"Antropòfags blancs, salvatges europeus, obrien el ventre dels que acabaven de morir i els n'extreien el fetge, que cuinaven i devoraven" (Balears al Gulag, pàg.58).

 

Atacs sexuals per part de dones, a qui un embaràs els permetria rebaixar la condemna o sortir lliures (Balears al Gulag, pàg. 116 i 117). 

La situación internacional va influir de manera decisiva en la sort dels espanyols. Per estrany que avui pugui semblar, hi va haver conversacions entre els governs de Franco i l'URSS (sense comptar altres intervencions d'entitats públiques, privades o religioses), però la possible inclusió d'Espanya en el Bloc Occidental va frustrar aquesta via. Després va venir la Guerra Freda.

"Tot feia presagiar que les negociacions entre Espanya i la Unió Soviètica sobre la repatriació dels espanyols captius a Russia arribaria a bon port. "Però un discurs de Truman, que anuncià que els Estats Units sostindrien els pobles lliures que ressistissin les temptacions de submissió fetes per minories armades o per pressions exteriors, malbaratà aquelles expectatives. Acabava de néixer la Doctrina Truman i, amb ella, la possibilitat d'inserció d'Espanya el el naixent Bloc Occidental" (Balears als Gulag, pàg. 78).

 

Només la mort de Stalin, el 5 de març de 1953, l'execució de Beria el desembre i la posterior desestalinització, va permetre concebir esperances de retorn als supervivents d'aquell infern. Després de moltes negociacions, l'abril de 1954 partí d'Odessa el vaixell Semíramis, propietat d'un armador grec i amb bandera liberiana, i destinació Barcelona, amb un total de 248 repatriats. No tots tornaren amb el Semíramis, hi va haver més vaixells posteriorment. Alguns decidiren restar per sempre a l'URSS,no sabem fins a quin punt obligats o voluntaris, com el ja esmentat Sebastià Santandreu Sancho. (Els balears al Gulag, pàg.139).

Els balears al Gulag creiem que és un llibre imprescindible per als estudiosos i interessats en un tema del que tan poc sabem en realitat. Es complementa amb mapes del sistema de camps, valuoses fotografies i  l'extensa bibligrafia emprada.

(1) Paul Preston, El zorro rojo. La vida de Santiago Carrillo.Editorial Debate, Barcelona, 2013.

(2) Tal com explica Rafel Cifre al seu llibre, el Gulag era el sistema concentracionari de la Unió Soviètica, nascut en l''època tsarista i ampliat i empitjorat per la Revolució. No ens estendrem a explicar la seva evolució, així com el dels centres de tortura, les famoses txeques, ja que no és l'objecte d'aquesta ressenya, podeu llegir-la resumida al llibre, pàgs. 25 al 29. És obvi que la repressió no afectava només als presoners -de moltes nacionalitats- d'aquests camps, sino a mil.lions de ciutadans. Sobre Stalin hi ha una extensa bibliografia. Citarem: Simon Sebarg Montefiore, La corte del zar rojo. Traducció de Teófilo de Lozoya, Barcelona, 2004.

 

Rafel CIFRE ROMERO, Balears al Gulag. Republicans i Divisionaris en els camps de concentració de la Unió Soviètica (1941-1956).

Rafel CIFRE ROMERO, División, 2018.