"In Hibero flumine" és un bloc dedicat a reflexionar sobre història, adaptat als programes de batxillerat.

divendres, 3 de desembre de 2021

Paisatges sonors a l'antiguitat: un estudi de Bàrbara Duran Bordoy

 
Imatge: tintinnabulum conservat al Museu de Manacor. Cronologia: talaiòtic final.

Imatge: Bàrbara Duran signant exemplars d'un dels seus llibres a Manacor, el 2019. Foto: R.I. Garí.
 
 Bàrbara Duran Bordoy, nascuda a Manacor, és professora, música, musicòloga i escriptora i gaudeix d'un extens currículum acadèmic i professional: pianista i flautista de bec, i membre del grup Polissonia, dedicat a la difusió de la música catalana de l'Edat Mitjana i la hispànica del Renaixement. També ha seguit estudis d'orgue. Doctora per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Com a autora de llibres ha publicat: El cant de salers i quintos a la Mallorca contemporània; Voleu sales?; Vaig veure John Lennon; Deixem lo dol; Música per a un crim; Posseits pel dimoni; Joan Company i Florit; Les cantadores de Maria de la Salut.
Però el que ara comentarem en aquest bloc dedicat a la història és un article titolat: "Paisatges sonors de l'antiguitat mediterrània: tintinnabulum i basíliques paleocristianes a l'illa de Mallorca. Una aproximació disciplinària". Publicat a Quadrivium. Revista digital de musicologia. Núm. 10, 2019. Disponible a Academia Edu.
El treball de Duran és certament meritori i difícil, en tractar-se d'un tema poc conegut, amb el gran inconvenient, és clar, que no podem reproduir música antiga, podem fer-nos una idea amb l'estudi dels instruments, especialment de cultures clàssiques, com la romana, però la prehistòria o la protohistòria ja ho fan més complicat, i fins i tot hi ha autors que afirmen que no podem provar que el que tot el que considerem instruments, realment o fossin (vegeu: Paisatges sonors...pàg. 3). 
Per al seu estudi, Bàrbara Duran, a més de les investigacions pròpies, s'ha basat en una extensa bibliografia.
Centra l'autora el seu estudi en dues etapes: 1)els periodes talaiòtics i postalaiòtic i 2)l'època paleocristiana. En el primers es basa, com es lògic, en les troballes de l'arqueologia -hi ha manca de fons escrites, molt escasses en general sobre les Balears- i en el segon, especialment en les referències que fa el bisbe Sever als cants i himnes cristians.
No és tasca d'aquest bloc fer un resum exhaustiu -i que seria improcedent, ja que el que toca és llegir-lo- de l'article de Duran, sino donar-lo a conèixer.
Tal i com explica l'article, els instruments pre o protohistòrics es troben en jaciments funeraris de molts indrets de la Mediterrània (1). El tintinnabulum, amb alguna variant, és un en general un disc de bronze, i excepcionalment de ferro associat a alguna altra peça, com podia ser una vergueta. Tintinnabula  -campanetes-, o les seves restes, s'han trobat en jaciments funeraris de Balears, de la península i de la Mediterrània. 
Quina era la seva funció? Difícil interpretar-ho. 
Com ja s'ha dit, es localitzen en jaciments funeraris i curiosament, moltes vegades en tombes femenines (Vegeu Paisatges sonors...pàg. 5). Eren peces musicals en honor a la persona difunta? Una mena de sons sagrats? No ho sabem.
No hi ha tampoc consens entre els autors sobre la cronologia exacte dels tintinnabula, consideren la majoria que no eren anteriors als segles VII o VI aC. (Vegeu "Paisatges sonors de l'antiguitat...pàg. 6).
Pel que toca al periode paleocristià (segle V-VII), basíliques com Son Peretó i Sa Carrotja, foren nuclis importants de vida agrícola i ramadera, a més de centres de culte cristià. El cristianisme balear, com està ja sobradament demostrat i recorda Duran, tenia arrels importants amb el nord d'Àfrica, amb la que mantenia també actives relacions comercials.
Una carta del bisbe   Sever de Menorca, que volia obligar a convertir-se al cistianisme la important comunitat jueva balear al cristianisme, ens diu que: "el poble cristià estava capacitat per cantar himnes i salms (...)" (Vegeu: Paisatges sonors, pàg. 13).
Els cristians de Son Peretó conservavem la cerimònia del refrigerium, o banquet funerari d'arrel pagana, és possible que els salms i himnes fossin aspectes típics d'aquestes celebracions (Vegeu: Paisatges sonors...pàg. 13).

(1) És lògic que en enterraments que s'hagin conservat es trobin major nombre d'objectes que no en altre tipus de jaciments, on el metall i la pedra s'ha reutilitzat o destruït. 

"Paisatges sonors de l'antiguitat mediterrània: tintinnabulum i basíliques paleocristianes a l'illa de Mallorca. Una aproximació disciplinària". Publicat a Quadrivium. Revista digital de musicologia. Núm. 10, 2019. Disponible a Academia Edu.
 
 


dijous, 26 d’agost de 2021

L'Any de sa Desgracia a Menorca (1558)

 
Les costes de Balears foren objecte d'atacs pirates al llarg de l'edad moderna. Foto de Francesc Gari Lleixa.
 
Menorca no oblida i commemora  l'Any de sa Desgràcia 1558, quan el 9 de juliol , Ciutadella fou assaltada per una flota turca de 130 naus comandades per Pialí Bajà, matant o esclavitzant els seus moradors. La illa va perdre la meitat dels seus 10.000 habitants,  els camps foren arrassats, robat el bestiar i esclavitzades més de 3.500 persones. 
Maó havia estat ja assaltada feia 23 anys el 1535, per les naus del pirata Barbaroja, i els seus dirigents pactaren amb els turcs  per salvar la seva família i cases a canvi d'obrir la ciutat als assaltants, lliurant així els maonesos a la  matança i la deportació; cinc anys després aquests dirigents foren condemnats a mort per la seva traició.
L'assalt a Ciutadella de 1558 fou potser el pitjor desastre provocat per la pirateria turca otomana i berberisca del nord d'Àfrica, però no l'únic, ni de lluny. La pirateria ha estat crònica a la Mediterrània fins a començaments del segle XIX, però fou en l'edat moderna quan assolí majors dimensions. Per algunes poblacions constituïa una forma de vida, i per altres la ruïna, la mort i l'esclavitud. Els atacs es dirigien preferentment contra les costes espanyoles i italianes. No oblidem que Nàpols, Sicília i Malta -cedida als cavallers de Sant Joan- també pertanyien a la corona d'Aragó.
Però no era el Mediterrani l'únic amenaçat per l'imperi otomà: els turcs també arribaren fins a les portes de Viena; aquesta amenaça va obligar els Habsburg del Sacre Imperi i els d'Espanya a una lluita secular que esgotà una recursos, homes i energies, amb l'afegit d'Amèrica pels espanyols (1). Els otomans gaudiren de l'aliança de França, que se sentia al seu torn amenaçada per Espanya i el Sacre Imperi.
Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Germànic, continuant la tasca del seu avi Ferran el Catòlic, va intentar crear una colla d'enclaus al nord d'Àfrica, per evitar es convertissin en refugi de pirates. La conquesta d'aquets llocs costava un molt elevat nombre de baixes i tampoc es podien mantenir gaire temps (tret del cas d'Oran que va estar en mans d'Espanya fins 1792).
Felip II va portar a terme una política més pragmàtica i eficaç que el seu pare en el Mediterrani, amb l'organització d'una flota única cristiana, ben preparada, en la que cada aliat aportava homes i vaixells, sota el seu comandament. La Lliga Santa va agrupar l'Imperi espanyol, els Estats Pontificis, la República de Venècia, la República de Gènova, el ducat de Savoia i l'ordre de Malta.
El fracàs turc en conquerir la illa de Malta el 1565, després d'un duríssim setge i la victòria de la Lliga Santa a Lepant (Grècia) el 7 d'octubre de 1571, van obrir algun canvi en la relació entre l'imperi espanyol i l'otomà: cap dels dos tenia forces per derrotar l'altre, i a més ambdós tenien problemes interns, pel que s'arribà una primera treva (1576) i a una pau no formal (1578) (2), sense que això suposès la fi de les incursions berberisques des del nord d'Àfrica; en realitat, en el segle XVII, les costes mediterrànies i finss i tot algunes atlàntiques, patiren una intensa activitat piràtica provinent d'aquella zona, activitat que no va començar a decaure, de forma lenta, fins el XVIII.
La pirateria obligà els habitants de les costes mediterrànies a defensar-se amb la construcció de torres de vigilància i defensa, proveïdes d'armes, aigüa i queviures que comptaven a més amb primitius sistemes de senyals, com podien ser les fogueres: es calcula que n'hi va haver més de 1.000 a la costa peninsular i 150 a les Balears; es van reforçar les muralles de les ciutats costaneres, mentre que moltes poblacions litorals foren abandonades, no apropant-se de nou al mar fins el segle XVIII (3). En cas de perill, els pobladors havien de refugiar-se cap a l'interior, començant per les dones i els nins. Però a voltes els pirates no es limitaven al litoral, sino que podien assaltar les planúries costaneres i fins i tot en alguna ocasió varen remuntar el riu Ebre.
Tornant a Menorca, la illa havia quedat tan abatuda i despoblada, que el rei va pensar seriosament en evacuar-la, deixant només una guarnició militar; això no va finalment succeir, però es va oferir terres a mallorquins, catalans i valencians.
Joana d'Àustria, germana del rei i regent del regne en aquell moment, va ser una figura important per la recuperació de la illa: va aconseguir la supressió d'impostos per 10 anys i que l'església acceptés no cobrar els delmes, també va demanar al Papa Pau IV la recollida d'almoines per al rescat dels captius. Segons l'historiador Juan Carlos Losada, només se'n varen poder rescaptar 80 d'aquells menorquins, la resta s'havien perdut, mort o desaparegut en llunyans mercats d'esclaus. (4) El 1857, s'alçà a la plaça del Born de Ciutadella un monòlit en memòria dels morts i captius.
El notari menorquí Pedro Quintana redactà, a peticio del governador Bartomeu Arguimbau i el capità Miguel Negrete, tots presos a Contantinoble l'anomenada "Acta de Constantinoble", en la qual narraven els fets succeits, amb la intenció de protegir-se de futures acusacions, recordant el que havia passat a Maó. Arguimbau i Negrete foren rescaptats, però novament capturats per berberiscs a prop d'Alger, i novament rescatats.
Així anaven les coses. 
 
(1) Els recursos provinents d'Amèrica s'empraren en finançar les contínues lluites, que a més, constituïren una sagnia humana. 
(2) Una pau formal amb l'imperi Otomà no es va signat fins el 1782, i amb Alger el 1876, sota el regnat de Carles III.
(3) Al llarg de la costa mediterrània trobem pobles diferents però amb el mateix nom situats a pocs quilòmetres, afegint "de mar" al més costaner i nou, això es deu al retor a la mar, després de la desaparició del perill piràtic.
(4) Dues ordres de frares, Mercedaris i Trinitaris es dedicaven a la recapta de diners per a rescaptar captius.
 
BIBLIOGRAFIA i WEBGRAFIA
 
Juan Carlos LOSADA, España contra el imperio otomano. La lucha por el control del Mediterráneo desde el siglo XVI al XVIII. La Esfera de los Libros. Madrid, 2021.
 
Fernand BRAUDEL, El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época de Felipe II. Fondo de Cultura Económico. Mèxic, octava reimpressió, 2013. Primera edició en francès, 1949. 
 
 Francesc FORN i SALVÀ, Viure i sobreviure al segle XVI a la marina de la Selva (Castell de Montpalau i castell de Palafolls). La defensa, l'atac i el rescat davant les incursions dels corsaris turcs i algerians. Accéssit premi del Iluro 2009. Editat per Caixa Laietana, Mataró 2010.
 
Clara BLANCHAR i Joan PONS, "Així va ser l'atac corsari a Menorca de 1558", a la web de Sàpiens
 
Imatges: El castell de sa Punta de n'Amer (Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca), era una torre fortificada de vigilància, bastida a finals del segle XVII. A diferència d'altres de planta circular, aquesta té planta quadrada. Està envoltada per un fossar i un pont llevadís, i construïda amb pedra de marès. Fotos: Rosa I. Garí.





divendres, 30 de juliol de 2021

La intervenció romana del 123 aC a les Balears

Imatge: necròpolis talaiòtica de Son Real (Santa Margalida, Mallorca). Segles VII-I aC. Foto: Rosa I. Garí.
 
"La pirateria en el archipiélago balear en la antigüedad ¿sólo una causa de la intervención romana del 123 aC.?" és el títol d'un article d'Antoni Puig Palerm publicat per la Universitat de Sevilla, inclòs en el llibre Piratería y seguridad marítima en el Medieterráneo antiguo.
La piratería en la Mediterránea ha estat endèmica fins el segle XIX i, per una banda, ha constituït una forma de vida per a moltes poblacions, i per l'altra, una amenaça a la subsistència vida o llibertat dels seus pobladors. El llibre d'Arturo Sánchez Sanz Imperium maris. Historia de la armada romana imperial y republicana, dedica nombroses pàgines a aquest fenòmen, que va minvar -sense desaparèixer- mentre Roma va controlar el Mare Nostrum, per reapàreixer amb força al declivi de l'imperi. Coneguda és la notable campanya de Pompeu dels anys 67 i 66 aC. -en tres mesos- contra els pirates, que constituïen una amenaça per la navegació, el comerç i els subministraments de blat.
Les fonts clàssiques citen la pirateria com a causa de la intervenció a les Balears del cònsol Quintus Cecilius Metelus anomenat després Balearicus.
És aquesta la causa de la intervenció romana a les Baliares (Mallorca i Menorca)? Antoni Puig Palerm creu que la pirateria era soferta i probablement exercida pels habitants d'aquestes illes des de molt abans (vegeu A. Puig palerm, pàgs. 162 a 164), i que es pot demostrar tant amb les fonts escrites com amb l'arqueologia (pecis, fortificacions).
El segle II aC. fou una època de grans canvis a la Mediterrània occidental i a la península Ibèrica, conseqüència de la II Guerra Púnica (218-201 aC.) i el domini romà d'aquesta zona. La III Guerra Púnica (149-146 aC.) va ser el cop definitiu per Cartago, però el control no estava assegurat per part de Roma, que s'enfrontava a la resistència de poblacions indígenes -recordem les guerres celtíberes- i a la pirateria en el mar. 
Puig Palerm situa la campanya de les Balears dins un context més ampli, la necessitat de consolidar el domini de Roma i les rutes entre Itàlia i Ibèria (vegeu A. Puig Palerm, La pirateria...pàg. 147). La intervenció del cònsol Cecili Metel era per tota la província de Hispania. Explica l'autor que no es van dedicar tants recursos només a una campanya a les illes Balears, sino que després es van estendre a l'interior peninsular (vegeu A. Puig Palerm, La pirateria...pàg. 148).
Quin va ser el paper de les Pytiusae? Aquestes illes, que havien estat sota el domini de Cartago, presentaven un desenvolupament urbà i comercial diferent, S'ignora si es van mantenir neutrals en la conquesta romana de les Baliares o hi van col.laborar (vegeu A. Puig Palerm, La pirateria...pàg. 149).
Concretant sobre les causes de la intervenció romana, cita Puig Palerm les fonts clàssiques que parlen de la pirateria com a causa inmediata d'aquesta intervenció (Flor, Orosi). Però molts pobles de l'antiguitat practicaven la pirateria com a forma de vida, al mateix temps que en podien ser víctimes. Formar part d'exèrcits foranis com a mercenaris, va ser també una altra  forma de vida pels baleàrics.
Pel que fa l'arqueologia, descriu Puig Palerm la troballa de vaixells enfonsants amb signes de violència o traces d'una destrucció violenta (vegeu A. Puig Palerm, pàgs. 154 a 156). L'altre element a considerar son les fortificacions. No oblidem que les razzies a la costa o poblacions costaneres, han afectat la població durant tota la història del Mediterrani (vegeu A. Puig Palerm, pàg. 156). Tant a les Baliares com a les Pityusae, s'han conservat restes de fortificacions, que demostren el perill provinent del mar que corria la població (vegeu A. Puig Palerm, pàgs 157 i 158). L'autor fa una descripció de les restes fortificades de l'antiguitat que s'han trobat a les illes (vegeu A. Puig Palerm, pàgs. 158 a 162).
Com a resum: la pirateria era exercida i patida pels habitants de les Balears a l'antiguitat, un fet comú al Meditarrani, però la conquesta de Cecili Metel no es limita a controlar aquest fenòmen, sino a assegurar el domini romà sobre les vies marítimes i la península Ibèrica. 
 
Antoni PUIG PALERM, "La pirateria en el archipiélago balear en la antigüedad ¿sólo una causa de la intervención romana del 123 aC.?", dins Piratería y seguridad marítima en el Mediterráneo antiguo. Universidad de Sevilla. SPAL monografías XVII. Sevilla, 2013.
Disponible a Academia EDU.
 
Llibre citat:  Arturo SÁNCHEZ SANZ,  Imperium maris. Historia de la armada romana imperial y republicana. La Esfera de los Libros. Madrid, 2020.
 

dimecres, 21 de juliol de 2021

Investidura de Felipe González el 30 de novembre de 1982

Imatge: Felipe González i Shimon Peres el 19 de gener de 1986. Procedència: Wikipedia.
 
Avui tornem al comentari de text amb qüestions, però amb un més cap els nostres dies que els que hem fet fins ara.

 "Esa crisis general, junto con nuestra deficiente estructura económica legada del pasado, nos enfrenta hoy con cuatro desequilibrios fundamentales: el paro, que alcanza a dos millones de personas, que constituye el 16 por ciento de la población activa, nivel que se sitúa siete puntos por encima de la media registrada en la OCDE; la inflación, con un suelo de 14 ó 15 por cien, que no se ha conseguido rebajar en los tres últimos años, mientras que caía en los países desarrollados y se ampliaba sucesivamente nuestra diferencia con ellos en dos, cuatro y seis puntos; el déficit de la balanza de pagos, que, aunque algo reducido en la balanza corriente, se refuerza con una mala evolución de la balanza de capitales y determina la pérdida de reservas, y el déficit de las administraciones públicas, del orden de un billón de pesetas en 1982, es decir, equivalente a un cinco por ciento del Producto Interior Bruto, y que viene representando hasta ahora un rápido ritmo de crecimiento que amenaza con ponerlo fuera de control." Felipe González, discurs d'investidura com a president del govern, el 30 de novembre de 1982. (fragment)

Qüestions: 

1) Tipus de text.

2) Autor i context.

3) Tema que tracta l'autor en aquest discurs i problemes que presentava l'economia espanyola en aquells moments.

4) Trets de la política econòmica del PSOE de 1982 a 1996.


1- Es tracta d'un text polític, el discurs d'investidura davant el Congrés de Diputats, de Felipe González Màrquez, en aquell moment candidat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) a la presidència del govern d'Espanya. Però el discurs no va tan sols destinat als diputats, sino al poble espanyol, en un moment difícil per al país. Fou president del govern espanyol de 1982 a 1996.

2- Felipe González (Sevilla, 1942), fou secretari general del PSOE designat com a tal a Suresnes (França), el 1974. Va iniciar un procés de renovació del PSOE, renunciant al marxisme; el procés de Transició a la democràcia, iniciat per Adolfo Suárez i les eleccions de juny 1977, convertiren el PSOE en el principal partit de la oposició. 
Però la situació del país era molt difícil: l'atur superava el 16 per cent de la població activa i no se li veia sortida; el país havia sofert del trauma de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981, i no estava clar si s'havien acabat les conspiracions, fins i tot se'n va abortar una pel 27 d'octubre de 1982, un dia abans de les eleccions; ETA va continuar matant.
Algunes coses havien canviat: el govern de Leopoldo Calvo Sotelo, successor de Suárez, va iniciar una política de renovació de les forces armades, apartant els membres més franquistes; en el camp econòmic i social, es va signar un acord amb sindicats i empresaris; es va aprovar la llei del divorci. Una decissió discutida per la oposició fou l'ingrés d'Espanya a l'OTAN. 
No obstant aquests canvis, Calvo Sotelo no va ser candidat de la Unió del Centre Democràtic (UCD) en les eleccions convocades pel 28 d'octubre de 1982, sino Landelino Lavilla, que fou president del Congrés de Diputats. La UCD va patir una debacle electoral, conservant només 12 diputats del 168 que havia obtingut el 1979.
El PSOE va obtenir un resultat històric de 202 diputats en un total de 350 qué té el Congrés, y 134 senadors. En aquest resultat va influir el desig de canvi en una situació difícil i la sensació de desgovern que havia donat la UCD en els darrers temps de Suárez, contra el qual havia conspirat un part del seu propi partit.
Felipe González va ser nomenat president del Govern i nomenà Alfonso Guerra com a vicepresident.

3- El fragment de text que hem posat aquí, tracta específicament de la situació econòmica: 2 mil.lions d'aturats; 14 o 15 per cent d'inflació; dèficit de la balança de pagaments; pèrdua de reserves; dèficit creixent de les administracions públiques... Espanya encara patia les conseqüències de la crisi del petroli iniciada 1973, però també de d'unas estructura econòmica antiqüada en un moment que venien canvis tecnològics i s'iniciava una globalització de l'economia.
 
4-La política econòmica del PSOE en aquella etapa fou liberal, acompanyada de reformes socials. Una mesura molt discutida fou l'expropiació del holding Rumasa l'any 1983, sota la suspita de frau. 
El govern de Felipe González es va veure obligat a desmantellar una bona part de la capacitat productiva de la indústria pesada pertanyent a  l'Institut Nacional d'Indústria (INI): siderúrgica, naval...
Malgrat l'oposició incial del PSOE a l'entrada d'Espanya a l'OTAN, el govern va convocar un referéndum que va refermar aquesta entrada. Posteriorment, el gener de 1986, Espanya ingressava a la Comunitat Econòmica Europea, el que va exigir un canvi en el model econòmic. Va tenir lloc l'anomenada "Reconversió Industrial", en realitat un desmantellament d'indústries obsoletes o deficitàries, que va comportar en un primer moment atur i movilitzacions dels treballadors afectats. També es va limitar la capacitat de sectors agrícoles i ramaders, com el lacti.
Tot i això, el PSOE va tornar a guanyar les eleccions de 1986 per majoria absoluta, perdent 18 escons i un mil.lió de vots, i el 1989 va renovar per tercer cop aquesta majoria absoluta amb 175 escons. El 14 de desembre de 1988, els sindicats Comissions Obreres (CCOO) i Unió Generals de Treballadors (UGT) convocaren una vaga general contra una reforma laboral del govern, que introduïa entre d'altres coses, els contractes temporals per a joves.
!992 es pot considerar potser el millor any, o com a mínim de més prestigi, dels governs socialistes i d'Espanya: Jocs Olímpics de Barcelona, Exposició Universal de Sevilla, inauguració del primer Tren d'Alta Velocitat, entre Sevilla i Madrid.
El tractat de Maastricht signat el 7 de febrer de 1992 pels estats de la Comunitat Económica Europea, obria el camí a convertir-la en Unió Europea, a la moneda única (ECU, después euro), el Banc Central Europeu, entre d'altres canvis.
Els anys 90 s'havien iniciat amb crisi econòmica, amb atur i inflació, però en deixar González la presidència del govern començava una recuperació.
El 1994, el PSOE guanyà les eleccions per quarta vegada, però sobre el govern pesaven ja escàndols de corrupció (cas Luis Roldán...) i de practicar el terrorisme d'estat contra ETA per mitjà dels Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL). El 1996 el PSOE va pedre les eleccions davant del Partit Popular (PP) de José María Aznar, per un escàs marge de 141 contra 156 escons.
Tot i elsd problems, el govern del PSOE de 1982 a 1986 va aconseguir importants èxits, entre els que es troba l'establiment de l'estat del benestar: universalització de la sanitat i l'educació públiques, a més de l'Entrada a la Comunitat Econòmica Europea (després Unió Europea) i la reforma de l'exèrcit.
 
 

dilluns, 21 de desembre de 2020

La història a Balears, novel.lada

 

La novel.la que anomenem "històrica", si està ben escrita, a més d'entretenir-nos, pot servir moltes vegades per introduïr-nos en la història i intereressar-nos per ella (ja sé que no tothom estarà d'acord).
Bàsicament trobem dos tipus de novel.la històrica: a) aquella que s'inventa uns personatges i una acció situats en un transfons històric i 2) la que novel.la la vida i actes d'uns personatges històrics, que han existit. Si l'autor/a és un bon escriptor/a  hi ho fa bé, redactar una novel.la història requiereix uns bons coneixements i/o una ingent tasca de documentació.
Avui volem només citar algunes novel.les de transfons històrics publicades en els darrers anys a Mallorca, per si poden ser d'interès pels lectors. No és una cita exhaustiva, només un recull. 
Dins el darrer blau, (1994) de Carme Riera, reconeguda i premiada escriptora, ja és un clàssic, del que se n'han fet vàries edicions i s'ha traduït a diversos idiomes , narra la història de diverses famíles jueves que acabaren a la foguera de la Inquisició a finals del segle XVII. Podem sentir com els personatges creuen, estimen i pateixen. 
Mentre el llop encara alena, (2014) de Jaume Pons Lladó, editat per Món de Llibres, és un panorama de la Mallorca del darrer quart del segle XIV, com diu la mateixa presentació de llibre "anys de ferro, d'una violència extrema", acció "tenyida d'una crítica social punyent". Apassionant.
La família Amat, (2016), de Tomeu Matamalas, un bon escriptor manacorí, llibre editat per Món de Llibres, mostra la societat de Ciutat a mitjan segle XV, per mitjà d'una família i una colla de crims atroços i intrigues, amb sorpreses.
Nova Esmirna, (2018) de Tomeu Matamalas i novament edició de Món de Llibres, narra la poc coneguda però verídica història d'una colònia de menorquins -i d'altres migrants mediterranis- que, fugint de la seva illa natal per diversos motius, funden una colònia i esperen emprendre una nova vida a Florida, enfrontant-se a grans dificultats.
El sementer de ses Mines, de Manel Santana, historiador, professor i escriptor, ens porta ja al tràgic segle vint, concretament als anys anteriors a 1936 i a l'esclat de la guerra civil. La guerra canviarà la vida dels personatges, i les passions humanes i la venjança contribueixen a aguditzar la crueltat de la guerra i la repressió.
Les cendres del rabí, (2015), de Miquel Segura Aguiló, escriptor i comentarista de premsa, autor de diversos llibres, en aquesta novel.la publicada per Lleonard Muntaner, ens permet seguir la història d'aquells jueus dels que ens parla Carme Riera i en mateix Segura en les seves obres, fins el segle XX i l'actualitat, passant per diverses ciutats o indrets: Dachau, Tel Aviv, Jerusalem, Ciutat de Palma...en una lluita per la supervivència.
Com dèiem, un recull, el lector pot cercar el seu propi camí.

 

divendres, 18 de setembre de 2020

Poblament i economia agrària al conventus tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses, un article de Marta Prevosti

 


Imatge: panell del Museu de Manacor (Mallorca): "Una societat oberta a la Mediterrània".

"Poblament i economia agraria al conventus tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses" és el títol d'un molt interessant article de l'arqueòloga Marta Prevosti publicat a Catalan Historical Rewiew, que es pot considerar una síntesi sobre l'evolució de l'economia i la distribució del poblament des de l'arribada de Roma fins a la fi de l'imperi en la zona de Tarraco i les actuals València, Balears i Pitiüses.

Lamenta la autora les escasses o nul.les notícies que ens han arribat de l'antiguitat  sobre xifres de població o de producció i comerç. L'arqueologia ens ha d'ajudar a cobrir -en la mesura del que és possible- aquest gran buit. Fita important va ser el mestratge de l'escola francesa d'historiadors Annales, de Fernand Braudel, que valora l'evolució dins l'espai que representen els assentaments humans. En els darrers anys han estat trascendentals, per al progrés dels estudis, la incorporació de les noves tecnologies, l'aplicació de disciplines científiques o la difusió de dades per la xarxa. (Pàg. 219).

En la zona estudiada, distingeix Prevosti diverses àrees: el nord i el sud del riu Millars, les Illes Balears i les Pitiüses. Anteriorment a la II Guerra Púnica, la zona al nord es distingeix per l'existència de oppida encastellats, els més grans dels quals eren Ullastret i Burriac, acompanyats d'un poblament rural dispers; un cop acabada la II Guerra Púnica, s'observa un nou patró d'assentaments dispersos a la plana, al voltant d'oppida mitjans i petits, que aniran patint un despoblament progressiu. Un tercer moment d'abandonament van ser les darreries dels segle II i inicis de l'I aC., coincidint amb les guerres sertorianes; el poblament dispers tipus granja o petits nuclis es multiplicaren. Les primeres fundacions de ciutats romanes a finals de la república, van accelerar el canvi. (Pàg. 220)

Al sud del riu Millars en època ibera, trobem 4 grans oppida o ciutats que feien de nucli politicoadministratiu de grans territoris, amb poblament rural dispers i petits poblats. Amb la conquesta romana, no obstant, la continuïtat de les ciutats iberes és major que al nord. Les quatre ciutats: Arse-Sanguntum i Leiria-Edeta, perviuen com a romanes; al segle I s'observa un increment dels petits assentaments a patita i mitjana alçada. (Pàgs. 220-221).

A les Balears, la població es concentrava en els nombrosos poblats talaiòtics, que van continuar després de la conquesta esdevenint ciutats federades, o fins i tots convertint-se en municipis. No obstant l'arribada de Roma va comportar la creació de ciutats de nova planta, con les colònies de Palma i Pollentia. (Pàg. 121) (1)

Eivissa es va caracteritzar per la continuïtat del poblament púnic, degut a l'elevat grau de desenvolupament de la seva cultura, el que no va ser impediment perque sorgissin alguns nous nuclis rurals. (Pàg. 221).

I l'economia? Amb la fundació de ciutats i l'aparició de les vil.les com a nuclis de producció va comportar un canvi important el l'estructura econòmica de l'àmbit estudiat. Molts rics hisendats varen adquirir propietats, en les que la producció i exportació del vi va arribar a constituir un element de primer ordre. Val a dir que a Eivissa, el vi ja estava plenament introduït per la colonització cartaginesa (pàg. 121). Les arees costaneres de les actuals Catalunya, València i Balears es van especialitzar en la producció i comerç vitivinícola (pàg. 122), sense oblidar els dos altres elements de la trilogia mediterrània, l'olivera i els cereals, ni tampoc la producció de tèxtils: lli, cànem i llana, molt important a la zona del conventus tarraconensis. (Pàg. 125). A Eivissa i Formentera hi va haver una important producció de porpra (pàg. 126).

La crisi del segle III va comportar un declivi en l'activitat relacionada amb la vinya i el vi; el nombre d'establiments rurals decreix progressivament (pàg. 126); no obstant una posterior recuperació, aquella ja no va assolir els nivells anteriors a la crisi. Una excepció va ser la recuperació de les Pitiüses en el comerç del vi i les llargues distàncies (pàg. 129). Prevosti ens diu que caldria estudiar més a fons al subtrat púnic de de les Pitiüsses (pàg. 126).

Un treball important, sens dubte aquest de Marta Prevosti.

Marta PREVOSTI, "Poblament i economia agrària al Conventus Tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüsses" a Catalan Historical Rewiew. Institut d'Estudis Catalans. Barcelona, 2018. 

(1) "Plini n'esmenta tres: Guium, Tucis i Bocchorvm, que va esdevenir ciutat federada. Mago i Iamno, a Menorca, semblen tenir continuïtat de l'etapa anterior, en forma de castella, per bé que sota Vespasià van esdevenir municipis, mentre que Saniserra seria una fundació de nova planta. Palma i Pollentia van ser colònies, fundades amb tres mil colons d'entre els romans, segons Estrabó."  (Prevosti, "Poblament i economia agrària...pàg. 121.

divendres, 7 d’agost de 2020

Un llibre de Manel Santana sobre el primer franquisme a Mallorca

"Usted es un hombre. Yo soy un hombre. El condenado también es un hombre. Entre hombres, ¿Cuál es el problema de condenado? Acabar cuanto antes." Frase de la pel.lícula El Verdugo, de Berlanga (1963).

Manel Santana Morro (1972) és doctor en història i professor de secundària, i  autor de diversos llibres i articles sobre la història de Mallorca durant la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra, i sobre el moviment obrer, així com de dues novel.les. Ha obtingut diversos premis literaris.
Ara acaba de publicar un llibre El primer franquisme a Mallorca (1939-1959). Societat i cultura.
M'ha vingut a la memòria aquella obra genial de l'humor negre dirigida pel gran Berlanga, El verdugo, ja que les seves darreres escenes tenen lloc precisament a Mallorca: el contrast entre el desig del personatge de viure tranquil amb la seva família sense matar ningú, visitant les coves del Drac amb un barret de palla i una càmara fotogràfia, i la seva feina de botxí, en certa manera obligat per les circumstàncies. El blanc i el negre, l'Espanya que vol sortir de la foscor i la que resta en ella, en un any fronterer, 1963.
Manel Santana ens submergeix en el món del primer franquisme a Mallorca, que encara que posi 1939 com a data inicial, bé podriem posar 1936, però un cop acabada la guerra: "La reacció inicial del gruix de la població fou d'alleujament" (pàg. 10), cosa lògica "Els soldats tornaren del front i s'esperava el retorn progressiu a la normalitat. És clar que això darrer no s'havia de produïr perque era gairebé impossible. Almenys durant els primers anys". (pàg. 10).
Com era aquesta nova vida? La maquinària repressiva s'havia posat en marxa: presó, execucions, assassinats...s'ha calculat que unes 3000 persones perderen la vida (pàg. 11) (1).
Dos organitzacions varen prendre protagonisme en aquest periode: l'Església i la Falange Tradicionalista i de les JONS; molts s'afiliaren a aquest partit únic després de la guerra, tot i axò va anar perdent certa influència en favor d'altres "famílies" del règim, però va mantenir la seva estructura operativa, en les seves seccions, masculina i femenina (pàg. 12). El Frente de Juventudes organitzava campaments i activitats esportives; l'esport tenia força importància en l'ideari del règim. Per altra banda, les dones solteres tenien l'obligació de dur a terme l'anomenat "Servei Social", en que havien d'aprendre l'ideal femení del règim: una dona casolana, religiosa i submisa. La Secció Femenina de la Falange estava dirigida per Pilar Primo de Rivera, germana del fundador.
L'Església catòlica assolí un paper més rellevant que la mateixa Falange, a través del seu moviment d'Acció Catòlica en les parròquies. "Eren anys d'eufòria religiosa, de fervor, d'augment de les vocacions" (pag. 41). Es promocionaren activitats culturals, esportives,recreatives i cursets espirituals. Els valors del catolicisme s'esperava foren els que impregnessin la societat.
"Un dels aspectes més rellevants d'aquest periode fou la castellanització. Des dels primers moments el franquisme prohibí l'ús de la llengua catalana en l'esfera pública". (pag. 15). Així doncs, la literatura (fora d'alguns tímids i vigilats intents), el cinema, la premsa, l'ensenyament i l'administració foren en castellà. Si en canvi que es fomentaven els balls tradicionals, com el ball de bot; en això s'afanyà la Sección de Coros y Danzas de la Secció Femenina.
No es podia parlar de tot en aquell món. La censura oficial i la seva conseqüència l'autocensura eren una realitat (pàg. 15)
No es poden entendre aquests anys, ens diu Manel Santana "Sense la recessió econòmica dels anys quaranta. El model productiu tenia moltes limitacions i deficiències, i una política autàrquica incapaç abocaren una part important de la població a la precarietat i la misèria. (...) El maig de 1939 s'establí a tot l'Estat el racionament dels productes principals de consum" (pag. 14).
Els anys 50 foren testimonis d'una molt limitada recuperació econòmica i una encara més limitada obertura.
"En les dècades dels quaranta i els cinquanta el cinema es convertí en un dels elements configuradors de l'oci més populars. El cinema com a finestra a un món i a una realitat sovint desconeguda tingué prou atracció pr convertir-se en una via d'evasió". (pag. 36). Naturalment, fou objecte d'estricta vigilància per la censura i també fou emprat com a mitjà de propaganda, d'exaltació dels valors religiosos i patriòtics (pag. 37).
Així com hi havia un partit únic, el règim tenia un sindicat únic oficial, anomenada inicialment Central Nacional Sindicalista (CNS), després Organización Sindical. Agrupava treballadors i empresaris per branques. L'obrer es convertí en productor. A través de la seva secció Educación y Descanso, organitzava també el lleure dels treballadors, a través de l'esport, activitats cultuturals, cursets i residències de vacances.
Però aviat vindria el Pla d'Estabililització i els anys 60, amb els seus canvis.
Moltes coses es podrien explicar d'aquell moment i del llibre de Manel Santana Morro, però potser val més que el llegim, entendrem moltes coses. 
El llibre és clar i entenedor, dividit en els corresponents apartats, amb unes taules cronològiques al final que ajuden a entendre el periode, i una bibliografia comentada.

Manel SANTANA MORRO, El primer franquisme a Mallorca (1939-1959). Societat i cultura. Ed. Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2020.

(1) Paul Preston ha calculat 2.300 represaliats a Balears en la repressió franquista  i 323 en la repressió republicana. L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després. (pàg. 853). Editorial Base, Barcelona, 2011.

Una altre article sobre l'autor en aquest bloc.

L'autor, a l'esquerra, mostrant el llibre, amb l'editor, Antoni Guiscafré.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...