"In Hibero flumine" és un bloc dedicat a reflexionar sobre història, adaptat als programes de batxillerat.

dimarts, 24 de maig de 2022

Sebastian Haffner i la història d'un alemany

 
 
Imatge: Boicot als negocis jueus, el 5 d'abril de 1933. Autor: Georg Pahl. Procedència: Wikimedia Commons.

Sebastian Haffner (1907-1999), fou un historiador i escriptor alemany, autor d'un llibre de memòries. Història d'un alemany. Memòries 1914-1933. (Geschichte eines Deutschen. Die Erinnerungen 1914-1933), un clàssic necessari per entendre com es va poder arribar a alçar Hitler al poder, amb tot l'horror que va venir després. Haffner reflecteix la seves i vivències, reflexions i estudia les reaccions dels seus compatriotes.
Diu l'autor que hi ha esdeveniments històrics que són com un núvol damunt un llac: res canvia; però d'altres són una tempesta que va saltar les aigües, i finalment desseca tots els llacs: això fou el nomenament de Hitler com a canceller.
Aquesta tempesta devastadora, no va sorgir del no-res, es va anar gestant poc a poc al llarg del temps. Per a ell, fou la lluita d'un ciutadà particular, petit i anònim, per no ser absorvit dins un estat totalitari, tremendament poderós i cruel. 
Quins fets van precedir a l'esdeveniment d'aquest estat, i van contribuïr al seu naixament?
Tenia Heffer set anys quan va començar la I Guerra Mundial, un succés estiuenc per a una colla de nois que no sabien el que era realment, tret dels jocs que inspirava, la lectura dels partes de guerra o la desparició dels seus dos cavalls. Ni tan sols la fam semblà afectar en extrem aquella generació que després seria la que lluitaria a la II Guerra Mundial.
Desgrana Heffer els esdeveniments, que van succeir a la fi del conflicte i que van influir en la vida quotidiana dels alemanys: el tractat de Versalles, la caiguda de la monarquia, la revolució espartaquista, els freikorps -antecedents de les SA-, el cop d'estat dretà de Kopp, i especialment el terrible any de 1923, el la hiperinflació, en que el marc va perdre valor de manera vertiginosa -fins un bil.lió de marcs, un dòlar- en el que s'havia de comprar tot quan es cobrava el sou, perquè dins d'unes hores seria molt més car, les activitats de grups revolucionaris i paramilitars, establiments d'efímeres  repúbliques soviètiques a estats alemanys, gent empobrida, altra enriquida vertiginosament i de nou empobrida, l'any del famós putsch de la cerveseria de Munich, ja amb Hitler pel mig, que en aquell moment no semblà més que un aldarull entre molts...i després, sobtadament, tot això es calma i la moneda recupera aparentment el seu valor i sembla que s'entra en un periode d'estabilitat.
Èspoca de juventut i certa felicitat, que arriba a la seva fi: sis mil.lions d'aturats al final de la dècada, retalls de sous pensions...el Partit Nacional Socialista Alemany es converteix en la segona força el 1930, unes noves eleccions el 1933 tindran com a conseqüència el nomenament de Hitler com a canceller alemany; l'incendi del Reichstag serà l'excusa per anular la constitució, posar fora de la llei el partit comunista alemany i per a la detenció o assassinat de tota mena d'opositors passats i present, reals o ficticis a mans de les SA, grups d'assalt del partit nazi, les "camises brunes": com ell diu, lladres i assassins actuaven amb tota l'autoritat de l'estat tractant les seves víctimes, persones indefenses, com a criminals. A això s'havia arribat amb el silenci i la covardia dels dirigents dels partits, durament criticats per Heffner, i la por dels ciutadans, empesos ara també a participar en desfilades i aclamar els líders nazis. Fins i tot els socialdemòcrates havien recolzat Hitler i havien cantat l'himne de Horst Wessel en el Reichstag. Mil.lions de persones s'afiliaren llavors als partit nazi per les més diverses raons, inclosa la por. 
Des de seu lloc de passant d'advocat, Haffner va ser testimoni del que va venir: els camps de concentració per a dissidents o senzillament, molestos al nou règim, negocis jueus boicotejats, empleats i funcionaris jueus acomiadats, privats tots dels seus mitjans de vida.
El món que Heffner coneixia, va anar despareixent: una amiga jueva que corria perill, un amic jueu que marxava precipitadament deixant enrera pares i germà...personatges que havien format part de la vida quotidiana prohibits, despareguts, deportats, morts, llibres cremats, autors prohibits, diaris que desapareixien o canviaven totalment la seva orientació...
Haffner descriu les reaccions dels seus conciutadans no nazis davant aquests fets: Uns van optar per la negació, enganyant-se dient que això duraria poc; altres van afegir-se al grup "dels dimonis"; uns més van intentar refugiar-se en el més íntim -impossible, perque fins allà arribava el nazisme-, com ell mateix descriu, "ja no existia un entorn privat",el seu cercle íntim d'amics s'havia esvaït, no pot confiar en els seus companys d'estudis, s'ha de vigilar amb qui es parla i el que es diu, el seu pare es veu obligat a respondre un qüestionari si vol conservar la pensió: això li costarà al pare una greu malaltia. 
Finalment Haffner, com altres joves alemanys que han de superar el segon examen d'estat per poder exercir com advocat, per més que ja decidit marxar d'Alemanya, és obligat a acudir a un campament on haurà de dur l'esvàstica al braç, rebrà instrucció ideològica, escoltarà discursos, aprendrà a saludar i cantar himnes patriòtics, i rebrà instrucció militar. L'ambient allà viscut el farà reflexionar sobre la camaraderia com a forma d'anular l'individu, de deshumanitzar. Aquesta camaraderia, diu Haffner, és la que ells nazis imposen al poble alemany per mitjà de les diverses organitzacions, incapaç aquest poble diu, de gaudir com a individus.
I l'exércit alemany? Haffer ja diu al principi del llibre que aquest exèrcit no tenia el que anomena "valor cívic": era incapaç de plantar cara als seus superiors.
Després va succeir esdeveniments cada cop més greus, però aquestes memòries acaben l'any 1933.

Senastian HAFFNER, "Historia de un alemán. Memorias 1914-1933. Destino, Barcelona, 2009 (cinquena impressió).


dijous, 17 de març de 2022

El enterraments de Son Peretó (Manacor)


 Imatge: Reconstrucció d'una tomba de Son Peretó al Museu de Manacor. Foto. R. I. Garí.
 
Com eren i com vivien els nostres passat? Resulta freqüent que ho poguem conèixer per la seva mort: com els inhumaven o incineraven, que ens poden dir l'estudi de les seves restes...
Llorenç Alapont, Assumpció Malgosa, Gemma Prats-Muñoz, Roger Real i Magdalena Sastre són autors d'un interessant treball publicat en les actes de les IV Jornades d'arqueologia de les Illes Balears (Eivissa 1 i 2 d'octubre, 2010), que du per títol "Interpretació de les pràctiques funeràries i anàlisi antropològic dels enterraments del sector oest del conjunt paleocristià de Son Peretó (Manacor)", on presentaven el 2010 els resultats dels seus estudis sobre aquest important jaciment mallorquí. 
Els sector estudiat és l'oest, on es poden trobar establiments domèstics i/o productius i alhora restes funeraris. "Un conjunt d'habitacions dintre de les quals es trobaren un total d'onze sepultures objecte del nostre estudiu" (Interpretació...pàg. 151). Datades en els segles VI i VIII.
Veiem algunes de les seves conclusions:
-Tipologia: fossa en forma de banyera trapezial amb cantons.
-Orientació dels esquelets: el cap a l'oest i els peus a l'est, amb una excepció nord-sud, potser per manca d'espai (Interpretació...pàg. 151).
Posició: decúbit supí.
Paleodemografia: 
-Edat: en aquest sector, el 50 per cent dels inhumats tenen menys de 18 mesos. Elevada mortalitat en el naixament i en el deslletament (Interpretació...pàg. 153). L'altre 50 per cent d'individus són adults, principalment joves entre 20 i 30 anys.
-Sexes: major proporció de dones. Això concorda amb el que s'ha pogut trobar a altres enterraments de la mateixa època, com ara a Vilassar de Mar (Interpretació...pàg. 153). Adverteixen, però els autors, que la mostra és petita, i com a les anteriors conclusions, cal esperar resultats. En les poblacions antigues, és freqüent la mort per part.
Paleopatologia:
-Absència d'higiene dental, tosca, càries i altres malalties dentals. A més de la manca d'higiene, hi podia contribuïr l'elevat consum de carbohidrats (Interpretació...pàg. 153). 
-Processos artròsics, evidents en l'estudi dels ossos. Sens dubte un factor és l'edat (aquí la gran majoria eren joves), però també una activitat física dura i perllongada (Interpretació...pàg. 154).
Pràctiques funeràries:
-Inhumació.
-Senyals d'amortallament.
Per acabar aquest breu resum, senyalem que es tracta d'un estudi que va ser publicat fa 12 anys, i que les excavacions han continuat i els arqueòlegs han ampliat els seus estudis i tenen noves conclusions. Estarem pendents del que surti.
 
Llorenç Alapont. Assumpció Malgosa, Gemma Prats-Muñoz, Roger Real i Magdalena Sastre: "Interpretació de les pràctiques funeràries i anàlisi antropològic dels enterraments ddel sector oest del conjunt paleocristià de Son Peretó (Manacor)" dins IV Jornades d'arqueologia de les Illes Balears (Eivissa 1 i 2 d'octubre, 2010) Disponible a Academia Edu.
 

dimarts, 11 de gener de 2022

L'antiguitat tardana al municipi de Manacor

 

Imatge: restes de la basílica paleocristiana de Son Peretó. Foto: Rosa Isabel Gari Lleixa.

S. Alcaide, C. Mas, M.A. Cau son autores i autor d'un estudi sobre l'antiguitat tardana al municipi de Manacor (Mallorca), basat sobretot en l'estudi de les seves basíliques paleocristianes, però també en altres jaciments, com ara, fundacions indígenes anteriors a la conquesta romana que perduraren o foren reocupats.
L'article, publicat dins les III Jornades d'estudis locals de Manacor (2012) du per títol: "L'antiguitat tardana al municipi de Manacor: arquitectura cristiana i territori".
Expliquen els autors que han dut a terme una revisió dels estudis previs sobre Manacor i de la Carta Arqueològica del Municipi, i que han tingut la sort de disposar d'un treball previ de Merino i Torres (2000), que inclou tots els jaciments des d'època romana fins a la islàmica (L'antiguitat tardana...pàg. 171). 
Senyalen que l'antiguitat tardana és una de les èpoques menys conegudes de les illes -nosaltres afegim que això passa també a la península- en que passaren de l'imperi romà als vàndals, als bizantins i als musulmans.
Dues són les basíliques conegudes al municipi de Manacor: Sa Carrotja, descoberta per J. Rubió i Bellver el 1908, i de la que només es conserva el baptisteri i Son Peretó, descoberta i excavada a partir de 1912 per Mossèn Aguiló qui va elaborar la primera planta.
Com expliquen els autors, les basíliques no degueren estar aïllades en el territori, formaven part d'un conjunt de població.
Sa Carrotja (Porto Cristo) està situada sobre un penya-segat que domina el port natural, només se'n conserva el baptisteri, situat als peus de la basílica la qual sembla que tenia planta rectangular, de tres naus i orientada est-oest, Rubió va interpretar que tenia capçalera tripartida. Palol data la piscina baptismal en el segle VI. (L'antiguitat tardana...pàgs. 173-174).
Son Peretó era una bsílica orientada est-oest, de planta rectangular, capçalera tripartida i tres naus, al peu de les quals es troba l'àmbit baptismal, amb dues piscines cruciformes. Enfront de l'absis'hi situa el cor, i als peus de la nau central, un contraabsis. Un primitiu paviment opus signinum, va ser substituït per un altre de mosaic.(L'antiguitat tardana...pàg. 175).
S'han localitzat diverses tombes que trencaven el primitiu paviment d' opus signinum i també unes possibles cambres funeràries adosades a un mur als peus de la basílica, on se situen les piscines baptismals. ((L'antiguitat tardana...pàg. 176).
La basílica presenta diverses fases. Pel seu estil, similar al dels tallers nord-africans, Palol situa els mosaics en el segle VI. Pel que toca a les piscines baptismals, de diferentes mides, està en debat si corresponien als diferents rituals d'aspersió i immersió, o bé eren les dues d'immersió. (L'antiguitat tardana...pàg.177).
Dels jaciments inventariats a l'antiguitat tardana al municipi de Manacor, 27 presenten materials ceràmics d'aquest periode. (L'antiguitat tardana...pàg.178).
Expliquen els autors que, cal diferenciar aquells jaciments que perduraren des d'època romana fins l'antiguitat tardana, d'aquells que foren reocupats en aquella etapa. (L'antiguitat tardana, pàg. 180). Un total de 12 van continuar en àpoca islàmica. (L'antiguitat tardana, pàg. 183.). 
Són 223 els jaciments arqueològics inventariats a la Carta Arqueològica de Manacor, 65 dels quals tenen una cronologia indetermina, la majoria coves, i que els autors afirmen que fora important revisar,per comprobar si podrien pertànyer a l'antiguitat tardana. (L'antiguitat tardana, pàg. 183).
 "L'antiguitat tardana al municipi de Manacor: arquitectura cristiana i territori" és un treball interessant, que vol posar llum sobre un periode encara poc conegut, però apassionant.
 
S. Alcaide, C. Mas i M.A Cau "L'antiguitat tardana al municipi de Manacor: arquitectura cristiana i territori", dins III Jornades d'estudis locals de Manacor. Espai, fet urbà i societat (2012). Podeu trobar-lo en aquest enllaç, junt amb d'altres treballs presentats.
També està disponible a Academia EDU. 
 
Imatges. Piscines baptismals de Son Peretó i mosaics de la basílica, conservats al Museu de Manacor. Fotos: Rosa Isabel Garí.
 


 Imatge: Restes del racinte baptismal de la basílica Sa Carrotja. Procedència: Wikipedia.
 

 
 

divendres, 3 de desembre de 2021

Paisatges sonors a l'antiguitat: un estudi de Bàrbara Duran Bordoy

 
Imatge: tintinnabulum conservat al Museu de Manacor. Cronologia: talaiòtic final.

Imatge: Bàrbara Duran signant exemplars d'un dels seus llibres a Manacor, el 2019. Foto: R.I. Garí.
 
 Bàrbara Duran Bordoy, nascuda a Manacor, és professora, música, musicòloga i escriptora i gaudeix d'un extens currículum acadèmic i professional: pianista i flautista de bec, i membre del grup Polissonia, dedicat a la difusió de la música catalana de l'Edat Mitjana i la hispànica del Renaixement. També ha seguit estudis d'orgue. Doctora per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Com a autora de llibres ha publicat: El cant de salers i quintos a la Mallorca contemporània; Voleu sales?; Vaig veure John Lennon; Deixem lo dol; Música per a un crim; Posseits pel dimoni; Joan Company i Florit; Les cantadores de Maria de la Salut.
Però el que ara comentarem en aquest bloc dedicat a la història és un article titolat: "Paisatges sonors de l'antiguitat mediterrània: tintinnabulum i basíliques paleocristianes a l'illa de Mallorca. Una aproximació disciplinària". Publicat a Quadrivium. Revista digital de musicologia. Núm. 10, 2019. Disponible a Academia Edu.
El treball de Duran és certament meritori i difícil, en tractar-se d'un tema poc conegut, amb el gran inconvenient, és clar, que no podem reproduir música antiga, podem fer-nos una idea amb l'estudi dels instruments, especialment de cultures clàssiques, com la romana, però la prehistòria o la protohistòria ja ho fan més complicat, i fins i tot hi ha autors que afirmen que no podem provar que el que tot el que considerem instruments, realment o fossin (vegeu: Paisatges sonors...pàg. 3). 
Per al seu estudi, Bàrbara Duran, a més de les investigacions pròpies, s'ha basat en una extensa bibliografia.
Centra l'autora el seu estudi en dues etapes: 1)els periodes talaiòtics i postalaiòtic i 2)l'època paleocristiana. En el primers es basa, com es lògic, en les troballes de l'arqueologia -hi ha manca de fons escrites, molt escasses en general sobre les Balears- i en el segon, especialment en les referències que fa el bisbe Sever als cants i himnes cristians.
No és tasca d'aquest bloc fer un resum exhaustiu -i que seria improcedent, ja que el que toca és llegir-lo- de l'article de Duran, sino donar-lo a conèixer.
Tal i com explica l'article, els instruments pre o protohistòrics es troben en jaciments funeraris de molts indrets de la Mediterrània (1). El tintinnabulum, amb alguna variant, és un en general un disc de bronze, i excepcionalment de ferro associat a alguna altra peça, com podia ser una vergueta. Tintinnabula  -campanetes-, o les seves restes, s'han trobat en jaciments funeraris de Balears, de la península i de la Mediterrània. 
Quina era la seva funció? Difícil interpretar-ho. 
Com ja s'ha dit, es localitzen en jaciments funeraris i curiosament, moltes vegades en tombes femenines (Vegeu Paisatges sonors...pàg. 5). Eren peces musicals en honor a la persona difunta? Una mena de sons sagrats? No ho sabem.
No hi ha tampoc consens entre els autors sobre la cronologia exacte dels tintinnabula, consideren la majoria que no eren anteriors als segles VII o VI aC. (Vegeu "Paisatges sonors de l'antiguitat...pàg. 6).
Pel que toca al periode paleocristià (segle V-VII), basíliques com Son Peretó i Sa Carrotja, foren nuclis importants de vida agrícola i ramadera, a més de centres de culte cristià. El cristianisme balear, com està ja sobradament demostrat i recorda Duran, tenia arrels importants amb el nord d'Àfrica, amb la que mantenia també actives relacions comercials.
Una carta del bisbe   Sever de Menorca, que volia obligar a convertir-se al cistianisme la important comunitat jueva balear al cristianisme, ens diu que: "el poble cristià estava capacitat per cantar himnes i salms (...)" (Vegeu: Paisatges sonors, pàg. 13).
Els cristians de Son Peretó conservavem la cerimònia del refrigerium, o banquet funerari d'arrel pagana, és possible que els salms i himnes fossin aspectes típics d'aquestes celebracions (Vegeu: Paisatges sonors...pàg. 13).

(1) És lògic que en enterraments que s'hagin conservat es trobin major nombre d'objectes que no en altre tipus de jaciments, on el metall i la pedra s'ha reutilitzat o destruït. 

"Paisatges sonors de l'antiguitat mediterrània: tintinnabulum i basíliques paleocristianes a l'illa de Mallorca. Una aproximació disciplinària". Publicat a Quadrivium. Revista digital de musicologia. Núm. 10, 2019. Disponible a Academia Edu.
 
 


dijous, 26 d’agost de 2021

L'Any de sa Desgracia a Menorca (1558)

 
Les costes de Balears foren objecte d'atacs pirates al llarg de l'edad moderna. Foto de Francesc Gari Lleixa.
 
Menorca no oblida i commemora  l'Any de sa Desgràcia 1558, quan el 9 de juliol , Ciutadella fou assaltada per una flota turca de 130 naus comandades per Pialí Bajà, matant o esclavitzant els seus moradors. La illa va perdre la meitat dels seus 10.000 habitants,  els camps foren arrassats, robat el bestiar i esclavitzades més de 3.500 persones. 
Maó havia estat ja assaltada feia 23 anys el 1535, per les naus del pirata Barbaroja, i els seus dirigents pactaren amb els turcs  per salvar la seva família i cases a canvi d'obrir la ciutat als assaltants, lliurant així els maonesos a la  matança i la deportació; cinc anys després aquests dirigents foren condemnats a mort per la seva traició.
L'assalt a Ciutadella de 1558 fou potser el pitjor desastre provocat per la pirateria turca otomana i berberisca del nord d'Àfrica, però no l'únic, ni de lluny. La pirateria ha estat crònica a la Mediterrània fins a començaments del segle XIX, però fou en l'edat moderna quan assolí majors dimensions. Per algunes poblacions constituïa una forma de vida, i per altres la ruïna, la mort i l'esclavitud. Els atacs es dirigien preferentment contra les costes espanyoles i italianes. No oblidem que Nàpols, Sicília i Malta -cedida als cavallers de Sant Joan- també pertanyien a la corona d'Aragó.
Però no era el Mediterrani l'únic amenaçat per l'imperi otomà: els turcs també arribaren fins a les portes de Viena; aquesta amenaça va obligar els Habsburg del Sacre Imperi i els d'Espanya a una lluita secular que esgotà una recursos, homes i energies, amb l'afegit d'Amèrica pels espanyols (1). Els otomans gaudiren de l'aliança de França, que se sentia al seu torn amenaçada per Espanya i el Sacre Imperi.
Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Germànic, continuant la tasca del seu avi Ferran el Catòlic, va intentar crear una colla d'enclaus al nord d'Àfrica, per evitar es convertissin en refugi de pirates. La conquesta d'aquets llocs costava un molt elevat nombre de baixes i tampoc es podien mantenir gaire temps (tret del cas d'Oran que va estar en mans d'Espanya fins 1792).
Felip II va portar a terme una política més pragmàtica i eficaç que el seu pare en el Mediterrani, amb l'organització d'una flota única cristiana, ben preparada, en la que cada aliat aportava homes i vaixells, sota el seu comandament. La Lliga Santa va agrupar l'Imperi espanyol, els Estats Pontificis, la República de Venècia, la República de Gènova, el ducat de Savoia i l'ordre de Malta.
El fracàs turc en conquerir la illa de Malta el 1565, després d'un duríssim setge i la victòria de la Lliga Santa a Lepant (Grècia) el 7 d'octubre de 1571, van obrir algun canvi en la relació entre l'imperi espanyol i l'otomà: cap dels dos tenia forces per derrotar l'altre, i a més ambdós tenien problemes interns, pel que s'arribà una primera treva (1576) i a una pau no formal (1578) (2), sense que això suposès la fi de les incursions berberisques des del nord d'Àfrica; en realitat, en el segle XVII, les costes mediterrànies i finss i tot algunes atlàntiques, patiren una intensa activitat piràtica provinent d'aquella zona, activitat que no va començar a decaure, de forma lenta, fins el XVIII.
La pirateria obligà els habitants de les costes mediterrànies a defensar-se amb la construcció de torres de vigilància i defensa, proveïdes d'armes, aigüa i queviures que comptaven a més amb primitius sistemes de senyals, com podien ser les fogueres: es calcula que n'hi va haver més de 1.000 a la costa peninsular i 150 a les Balears; es van reforçar les muralles de les ciutats costaneres, mentre que moltes poblacions litorals foren abandonades, no apropant-se de nou al mar fins el segle XVIII (3). En cas de perill, els pobladors havien de refugiar-se cap a l'interior, començant per les dones i els nins. Però a voltes els pirates no es limitaven al litoral, sino que podien assaltar les planúries costaneres i fins i tot en alguna ocasió varen remuntar el riu Ebre.
Tornant a Menorca, la illa havia quedat tan abatuda i despoblada, que el rei va pensar seriosament en evacuar-la, deixant només una guarnició militar; això no va finalment succeir, però es va oferir terres a mallorquins, catalans i valencians.
Joana d'Àustria, germana del rei i regent del regne en aquell moment, va ser una figura important per la recuperació de la illa: va aconseguir la supressió d'impostos per 10 anys i que l'església acceptés no cobrar els delmes, també va demanar al Papa Pau IV la recollida d'almoines per al rescat dels captius. Segons l'historiador Juan Carlos Losada, només se'n varen poder rescaptar 80 d'aquells menorquins, la resta s'havien perdut, mort o desaparegut en llunyans mercats d'esclaus. (4) El 1857, s'alçà a la plaça del Born de Ciutadella un monòlit en memòria dels morts i captius.
El notari menorquí Pedro Quintana redactà, a peticio del governador Bartomeu Arguimbau i el capità Miguel Negrete, tots presos a Contantinoble l'anomenada "Acta de Constantinoble", en la qual narraven els fets succeits, amb la intenció de protegir-se de futures acusacions, recordant el que havia passat a Maó. Arguimbau i Negrete foren rescaptats, però novament capturats per berberiscs a prop d'Alger, i novament rescatats.
Així anaven les coses. 
 
(1) Els recursos provinents d'Amèrica s'empraren en finançar les contínues lluites, que a més, constituïren una sagnia humana. 
(2) Una pau formal amb l'imperi Otomà no es va signat fins el 1782, i amb Alger el 1876, sota el regnat de Carles III.
(3) Al llarg de la costa mediterrània trobem pobles diferents però amb el mateix nom situats a pocs quilòmetres, afegint "de mar" al més costaner i nou, això es deu al retor a la mar, després de la desaparició del perill piràtic.
(4) Dues ordres de frares, Mercedaris i Trinitaris es dedicaven a la recapta de diners per a rescaptar captius.
 
BIBLIOGRAFIA i WEBGRAFIA
 
Juan Carlos LOSADA, España contra el imperio otomano. La lucha por el control del Mediterráneo desde el siglo XVI al XVIII. La Esfera de los Libros. Madrid, 2021.
 
Fernand BRAUDEL, El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época de Felipe II. Fondo de Cultura Económico. Mèxic, octava reimpressió, 2013. Primera edició en francès, 1949. 
 
 Francesc FORN i SALVÀ, Viure i sobreviure al segle XVI a la marina de la Selva (Castell de Montpalau i castell de Palafolls). La defensa, l'atac i el rescat davant les incursions dels corsaris turcs i algerians. Accéssit premi del Iluro 2009. Editat per Caixa Laietana, Mataró 2010.
 
Clara BLANCHAR i Joan PONS, "Així va ser l'atac corsari a Menorca de 1558", a la web de Sàpiens
 
Imatges: El castell de sa Punta de n'Amer (Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca), era una torre fortificada de vigilància, bastida a finals del segle XVII. A diferència d'altres de planta circular, aquesta té planta quadrada. Està envoltada per un fossar i un pont llevadís, i construïda amb pedra de marès. Fotos: Rosa I. Garí.





divendres, 30 de juliol de 2021

La intervenció romana del 123 aC a les Balears

Imatge: necròpolis talaiòtica de Son Real (Santa Margalida, Mallorca). Segles VII-I aC. Foto: Rosa I. Garí.
 
"La pirateria en el archipiélago balear en la antigüedad ¿sólo una causa de la intervención romana del 123 aC.?" és el títol d'un article d'Antoni Puig Palerm publicat per la Universitat de Sevilla, inclòs en el llibre Piratería y seguridad marítima en el Medieterráneo antiguo.
La piratería en la Mediterránea ha estat endèmica fins el segle XIX i, per una banda, ha constituït una forma de vida per a moltes poblacions, i per l'altra, una amenaça a la subsistència vida o llibertat dels seus pobladors. El llibre d'Arturo Sánchez Sanz Imperium maris. Historia de la armada romana imperial y republicana, dedica nombroses pàgines a aquest fenòmen, que va minvar -sense desaparèixer- mentre Roma va controlar el Mare Nostrum, per reapàreixer amb força al declivi de l'imperi. Coneguda és la notable campanya de Pompeu dels anys 67 i 66 aC. -en tres mesos- contra els pirates, que constituïen una amenaça per la navegació, el comerç i els subministraments de blat.
Les fonts clàssiques citen la pirateria com a causa de la intervenció a les Balears del cònsol Quintus Cecilius Metelus anomenat després Balearicus.
És aquesta la causa de la intervenció romana a les Baliares (Mallorca i Menorca)? Antoni Puig Palerm creu que la pirateria era soferta i probablement exercida pels habitants d'aquestes illes des de molt abans (vegeu A. Puig palerm, pàgs. 162 a 164), i que es pot demostrar tant amb les fonts escrites com amb l'arqueologia (pecis, fortificacions).
El segle II aC. fou una època de grans canvis a la Mediterrània occidental i a la península Ibèrica, conseqüència de la II Guerra Púnica (218-201 aC.) i el domini romà d'aquesta zona. La III Guerra Púnica (149-146 aC.) va ser el cop definitiu per Cartago, però el control no estava assegurat per part de Roma, que s'enfrontava a la resistència de poblacions indígenes -recordem les guerres celtíberes- i a la pirateria en el mar. 
Puig Palerm situa la campanya de les Balears dins un context més ampli, la necessitat de consolidar el domini de Roma i les rutes entre Itàlia i Ibèria (vegeu A. Puig Palerm, La pirateria...pàg. 147). La intervenció del cònsol Cecili Metel era per tota la província de Hispania. Explica l'autor que no es van dedicar tants recursos només a una campanya a les illes Balears, sino que després es van estendre a l'interior peninsular (vegeu A. Puig Palerm, La pirateria...pàg. 148).
Quin va ser el paper de les Pytiusae? Aquestes illes, que havien estat sota el domini de Cartago, presentaven un desenvolupament urbà i comercial diferent, S'ignora si es van mantenir neutrals en la conquesta romana de les Baliares o hi van col.laborar (vegeu A. Puig Palerm, La pirateria...pàg. 149).
Concretant sobre les causes de la intervenció romana, cita Puig Palerm les fonts clàssiques que parlen de la pirateria com a causa inmediata d'aquesta intervenció (Flor, Orosi). Però molts pobles de l'antiguitat practicaven la pirateria com a forma de vida, al mateix temps que en podien ser víctimes. Formar part d'exèrcits foranis com a mercenaris, va ser també una altra  forma de vida pels baleàrics.
Pel que fa l'arqueologia, descriu Puig Palerm la troballa de vaixells enfonsants amb signes de violència o traces d'una destrucció violenta (vegeu A. Puig Palerm, pàgs. 154 a 156). L'altre element a considerar son les fortificacions. No oblidem que les razzies a la costa o poblacions costaneres, han afectat la població durant tota la història del Mediterrani (vegeu A. Puig Palerm, pàg. 156). Tant a les Baliares com a les Pityusae, s'han conservat restes de fortificacions, que demostren el perill provinent del mar que corria la població (vegeu A. Puig Palerm, pàgs 157 i 158). L'autor fa una descripció de les restes fortificades de l'antiguitat que s'han trobat a les illes (vegeu A. Puig Palerm, pàgs. 158 a 162).
Com a resum: la pirateria era exercida i patida pels habitants de les Balears a l'antiguitat, un fet comú al Meditarrani, però la conquesta de Cecili Metel no es limita a controlar aquest fenòmen, sino a assegurar el domini romà sobre les vies marítimes i la península Ibèrica. 
 
Antoni PUIG PALERM, "La pirateria en el archipiélago balear en la antigüedad ¿sólo una causa de la intervención romana del 123 aC.?", dins Piratería y seguridad marítima en el Mediterráneo antiguo. Universidad de Sevilla. SPAL monografías XVII. Sevilla, 2013.
Disponible a Academia EDU.
 
Llibre citat:  Arturo SÁNCHEZ SANZ,  Imperium maris. Historia de la armada romana imperial y republicana. La Esfera de los Libros. Madrid, 2020.
 

dimecres, 21 de juliol de 2021

Investidura de Felipe González el 30 de novembre de 1982

Imatge: Felipe González i Shimon Peres el 19 de gener de 1986. Procedència: Wikipedia.
 
Avui tornem al comentari de text amb qüestions, però amb un més cap els nostres dies que els que hem fet fins ara.

 "Esa crisis general, junto con nuestra deficiente estructura económica legada del pasado, nos enfrenta hoy con cuatro desequilibrios fundamentales: el paro, que alcanza a dos millones de personas, que constituye el 16 por ciento de la población activa, nivel que se sitúa siete puntos por encima de la media registrada en la OCDE; la inflación, con un suelo de 14 ó 15 por cien, que no se ha conseguido rebajar en los tres últimos años, mientras que caía en los países desarrollados y se ampliaba sucesivamente nuestra diferencia con ellos en dos, cuatro y seis puntos; el déficit de la balanza de pagos, que, aunque algo reducido en la balanza corriente, se refuerza con una mala evolución de la balanza de capitales y determina la pérdida de reservas, y el déficit de las administraciones públicas, del orden de un billón de pesetas en 1982, es decir, equivalente a un cinco por ciento del Producto Interior Bruto, y que viene representando hasta ahora un rápido ritmo de crecimiento que amenaza con ponerlo fuera de control." Felipe González, discurs d'investidura com a president del govern, el 30 de novembre de 1982. (fragment)

Qüestions: 

1) Tipus de text.

2) Autor i context.

3) Tema que tracta l'autor en aquest discurs i problemes que presentava l'economia espanyola en aquells moments.

4) Trets de la política econòmica del PSOE de 1982 a 1996.


1- Es tracta d'un text polític, el discurs d'investidura davant el Congrés de Diputats, de Felipe González Màrquez, en aquell moment candidat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) a la presidència del govern d'Espanya. Però el discurs no va tan sols destinat als diputats, sino al poble espanyol, en un moment difícil per al país. Fou president del govern espanyol de 1982 a 1996.

2- Felipe González (Sevilla, 1942), fou secretari general del PSOE designat com a tal a Suresnes (França), el 1974. Va iniciar un procés de renovació del PSOE, renunciant al marxisme; el procés de Transició a la democràcia, iniciat per Adolfo Suárez i les eleccions de juny 1977, convertiren el PSOE en el principal partit de la oposició. 
Però la situació del país era molt difícil: l'atur superava el 16 per cent de la població activa i no se li veia sortida; el país havia sofert del trauma de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981, i no estava clar si s'havien acabat les conspiracions, fins i tot se'n va abortar una pel 27 d'octubre de 1982, un dia abans de les eleccions; ETA va continuar matant.
Algunes coses havien canviat: el govern de Leopoldo Calvo Sotelo, successor de Suárez, va iniciar una política de renovació de les forces armades, apartant els membres més franquistes; en el camp econòmic i social, es va signar un acord amb sindicats i empresaris; es va aprovar la llei del divorci. Una decissió discutida per la oposició fou l'ingrés d'Espanya a l'OTAN. 
No obstant aquests canvis, Calvo Sotelo no va ser candidat de la Unió del Centre Democràtic (UCD) en les eleccions convocades pel 28 d'octubre de 1982, sino Landelino Lavilla, que fou president del Congrés de Diputats. La UCD va patir una debacle electoral, conservant només 12 diputats del 168 que havia obtingut el 1979.
El PSOE va obtenir un resultat històric de 202 diputats en un total de 350 qué té el Congrés, y 134 senadors. En aquest resultat va influir el desig de canvi en una situació difícil i la sensació de desgovern que havia donat la UCD en els darrers temps de Suárez, contra el qual havia conspirat un part del seu propi partit.
Felipe González va ser nomenat president del Govern i nomenà Alfonso Guerra com a vicepresident.

3- El fragment de text que hem posat aquí, tracta específicament de la situació econòmica: 2 mil.lions d'aturats; 14 o 15 per cent d'inflació; dèficit de la balança de pagaments; pèrdua de reserves; dèficit creixent de les administracions públiques... Espanya encara patia les conseqüències de la crisi del petroli iniciada 1973, però també de d'unas estructura econòmica antiqüada en un moment que venien canvis tecnològics i s'iniciava una globalització de l'economia.
 
4-La política econòmica del PSOE en aquella etapa fou liberal, acompanyada de reformes socials. Una mesura molt discutida fou l'expropiació del holding Rumasa l'any 1983, sota la suspita de frau. 
El govern de Felipe González es va veure obligat a desmantellar una bona part de la capacitat productiva de la indústria pesada pertanyent a  l'Institut Nacional d'Indústria (INI): siderúrgica, naval...
Malgrat l'oposició incial del PSOE a l'entrada d'Espanya a l'OTAN, el govern va convocar un referéndum que va refermar aquesta entrada. Posteriorment, el gener de 1986, Espanya ingressava a la Comunitat Econòmica Europea, el que va exigir un canvi en el model econòmic. Va tenir lloc l'anomenada "Reconversió Industrial", en realitat un desmantellament d'indústries obsoletes o deficitàries, que va comportar en un primer moment atur i movilitzacions dels treballadors afectats. També es va limitar la capacitat de sectors agrícoles i ramaders, com el lacti.
Tot i això, el PSOE va tornar a guanyar les eleccions de 1986 per majoria absoluta, perdent 18 escons i un mil.lió de vots, i el 1989 va renovar per tercer cop aquesta majoria absoluta amb 175 escons. El 14 de desembre de 1988, els sindicats Comissions Obreres (CCOO) i Unió Generals de Treballadors (UGT) convocaren una vaga general contra una reforma laboral del govern, que introduïa entre d'altres coses, els contractes temporals per a joves.
!992 es pot considerar potser el millor any, o com a mínim de més prestigi, dels governs socialistes i d'Espanya: Jocs Olímpics de Barcelona, Exposició Universal de Sevilla, inauguració del primer Tren d'Alta Velocitat, entre Sevilla i Madrid.
El tractat de Maastricht signat el 7 de febrer de 1992 pels estats de la Comunitat Económica Europea, obria el camí a convertir-la en Unió Europea, a la moneda única (ECU, después euro), el Banc Central Europeu, entre d'altres canvis.
Els anys 90 s'havien iniciat amb crisi econòmica, amb atur i inflació, però en deixar González la presidència del govern començava una recuperació.
El 1994, el PSOE guanyà les eleccions per quarta vegada, però sobre el govern pesaven ja escàndols de corrupció (cas Luis Roldán...) i de practicar el terrorisme d'estat contra ETA per mitjà dels Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL). El 1996 el PSOE va pedre les eleccions davant del Partit Popular (PP) de José María Aznar, per un escàs marge de 141 contra 156 escons.
Tot i elsd problems, el govern del PSOE de 1982 a 1986 va aconseguir importants èxits, entre els que es troba l'establiment de l'estat del benestar: universalització de la sanitat i l'educació públiques, a més de l'Entrada a la Comunitat Econòmica Europea (després Unió Europea) i la reforma de l'exèrcit.
 
 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...