"In Hibero flumine" és un bloc dedicat a reflexionar sobre història, adaptat als programes de batxillerat.

divendres, 18 de setembre de 2020

Poblament i economia agrària al conventus tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses, un article de Marta Prevosti

 


Imatge: panell del Museu de Manacor (Mallorca): "Una societat oberta a la Mediterrània".

"Poblament i economia agraria al conventus tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses" és el títol d'un molt interessant article de l'arqueòloga Marta Prevosti publicat a Catalan Historical Rewiew, que es pot considerar una síntesi sobre l'evolució de l'economia i la distribució del poblament des de l'arribada de Roma fins a la fi de l'imperi en la zona de Tarraco i les actuals València, Balears i Pitiüses.

Lamenta la autora les escasses o nul.les notícies que ens han arribat de l'antiguitat  sobre xifres de població o de producció i comerç. L'arqueologia ens ha d'ajudar a cobrir -en la mesura del que és possible- aquest gran buit. Fita important va ser el mestratge de l'escola francesa d'historiadors Annales, de Fernand Braudel, que valora l'evolució dins l'espai que representen els assentaments humans. En els darrers anys han estat trascendentals, per al progrés dels estudis, la incorporació de les noves tecnologies, l'aplicació de disciplines científiques o la difusió de dades per la xarxa. (Pàg. 219).

En la zona estudiada, distingeix Prevosti diverses àrees: el nord i el sud del riu Millars, les Illes Balears i les Pitiüses. Anteriorment a la II Guerra Púnica, la zona al nord es distingeix per l'existència de oppida encastellats, els més grans dels quals eren Ullastret i Burriac, acompanyats d'un poblament rural dispers; un cop acabada la II Guerra Púnica, s'observa un nou patró d'assentaments dispersos a la plana, al voltant d'oppida mitjans i petits, que aniran patint un despoblament progressiu. Un tercer moment d'abandonament van ser les darreries dels segle II i inicis de l'I aC., coincidint amb les guerres sertorianes; el poblament dispers tipus granja o petits nuclis es multiplicaren. Les primeres fundacions de ciutats romanes a finals de la república, van accelerar el canvi. (Pàg. 220)

Al sud del riu Millars en època ibera, trobem 4 grans oppida o ciutats que feien de nucli politicoadministratiu de grans territoris, amb poblament rural dispers i petits poblats. Amb la conquesta romana, no obstant, la continuïtat de les ciutats iberes és major que al nord. Les quatre ciutats: Arse-Sanguntum i Leiria-Edeta, perviuen com a romanes; al segle I s'observa un increment dels petits assentaments a patita i mitjana alçada. (Pàgs. 220-221).

A les Balears, la població es concentrava en els nombrosos poblats talaiòtics, que van continuar després de la conquesta esdevenint ciutats federades, o fins i tots convertint-se en municipis. No obstant l'arribada de Roma va comportar la creació de ciutats de nova planta, con les colònies de Palma i Pollentia. (Pàg. 121) (1)

Eivissa es va caracteritzar per la continuïtat del poblament púnic, degut a l'elevat grau de desenvolupament de la seva cultura, el que no va ser impediment perque sorgissin alguns nous nuclis rurals. (Pàg. 221).

I l'economia? Amb la fundació de ciutats i l'aparició de les vil.les com a nuclis de producció va comportar un canvi important el l'estructura econòmica de l'àmbit estudiat. Molts rics hisendats varen adquirir propietats, en les que la producció i exportació del vi va arribar a constituir un element de primer ordre. Val a dir que a Eivissa, el vi ja estava plenament introduït per la colonització cartaginesa (pàg. 121). Les arees costaneres de les actuals Catalunya, València i Balears es van especialitzar en la producció i comerç vitivinícola (pàg. 122), sense oblidar els dos altres elements de la trilogia mediterrània, l'olivera i els cereals, ni tampoc la producció de tèxtils: lli, cànem i llana, molt important a la zona del conventus tarraconensis. (Pàg. 125). A Eivissa i Formentera hi va haver una important producció de porpra (pàg. 126).

La crisi del segle III va comportar un declivi en l'activitat relacionada amb la vinya i el vi; el nombre d'establiments rurals decreix progressivament (pàg. 126); no obstant una posterior recuperació, aquella ja no va assolir els nivells anteriors a la crisi. Una excepció va ser la recuperació de les Pitiüses en el comerç del vi i les llargues distàncies (pàg. 129). Prevosti ens diu que caldria estudiar més a fons al subtrat púnic de de les Pitiüsses (pàg. 126).

Un treball important, sens dubte aquest de Marta Prevosti.

Marta PREVOSTI, "Poblament i economia agrària al Conventus Tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüsses" a Catalan Historical Rewiew. Institut d'Estudis Catalans. Barcelona, 2018. 

(1) "Plini n'esmenta tres: Guium, Tucis i Bocchorvm, que va esdevenir ciutat federada. Mago i Iamno, a Menorca, semblen tenir continuïtat de l'etapa anterior, en forma de castella, per bé que sota Vespasià van esdevenir municipis, mentre que Saniserra seria una fundació de nova planta. Palma i Pollentia van ser colònies, fundades amb tres mil colons d'entre els romans, segons Estrabó."  (Prevosti, "Poblament i economia agrària...pàg. 121.

divendres, 7 d’agost de 2020

Un llibre de Manel Santana sobre el primer franquisme a Mallorca

"Usted es un hombre. Yo soy un hombre. El condenado también es un hombre. Entre hombres, ¿Cuál es el problema de condenado? Acabar cuanto antes." Frase de la pel.lícula El Verdugo, de Berlanga (1963).

Manel Santana Morro (1972) és doctor en història i professor de secundària, i  autor de diversos llibres i articles sobre la història de Mallorca durant la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra, i sobre el moviment obrer, així com de dues novel.les. Ha obtingut diversos premis literaris.
Ara acaba de publicar un llibre El primer franquisme a Mallorca (1939-1959). Societat i cultura.
M'ha vingut a la memòria aquella obra genial de l'humor negre dirigida pel gran Berlanga, El verdugo, ja que les seves darreres escenes tenen lloc precisament a Mallorca: el contrast entre el desig del personatge de viure tranquil amb la seva família sense matar ningú, visitant les coves del Drac amb un barret de palla i una càmara fotogràfia, i la seva feina de botxí, en certa manera obligat per les circumstàncies. El blanc i el negre, l'Espanya que vol sortir de la foscor i la que resta en ella, en un any fronterer, 1963.
Manel Santana ens submergeix en el món del primer franquisme a Mallorca, que encara que posi 1939 com a data inicial, bé podriem posar 1936, però un cop acabada la guerra: "La reacció inicial del gruix de la població fou d'alleujament" (pàg. 10), cosa lògica "Els soldats tornaren del front i s'esperava el retorn progressiu a la normalitat. És clar que això darrer no s'havia de produïr perque era gairebé impossible. Almenys durant els primers anys". (pàg. 10).
Com era aquesta nova vida? La maquinària repressiva s'havia posat en marxa: presó, execucions, assassinats...s'ha calculat que unes 3000 persones perderen la vida (pàg. 11) (1).
Dos organitzacions varen prendre protagonisme en aquest periode: l'Església i la Falange Tradicionalista i de les JONS; molts s'afiliaren a aquest partit únic després de la guerra, tot i axò va anar perdent certa influència en favor d'altres "famílies" del règim, però va mantenir la seva estructura operativa, en les seves seccions, masculina i femenina (pàg. 12). El Frente de Juventudes organitzava campaments i activitats esportives; l'esport tenia força importància en l'ideari del règim. Per altra banda, les dones solteres tenien l'obligació de dur a terme l'anomenat "Servei Social", en que havien d'aprendre l'ideal femení del règim: una dona casolana, religiosa i submisa. La Secció Femenina de la Falange estava dirigida per Pilar Primo de Rivera, germana del fundador.
L'Església catòlica assolí un paper més rellevant que la mateixa Falange, a través del seu moviment d'Acció Catòlica en les parròquies. "Eren anys d'eufòria religiosa, de fervor, d'augment de les vocacions" (pag. 41). Es promocionaren activitats culturals, esportives,recreatives i cursets espirituals. Els valors del catolicisme s'esperava foren els que impregnessin la societat.
"Un dels aspectes més rellevants d'aquest periode fou la castellanització. Des dels primers moments el franquisme prohibí l'ús de la llengua catalana en l'esfera pública". (pag. 15). Així doncs, la literatura (fora d'alguns tímids i vigilats intents), el cinema, la premsa, l'ensenyament i l'administració foren en castellà. Si en canvi que es fomentaven els balls tradicionals, com el ball de bot; en això s'afanyà la Sección de Coros y Danzas de la Secció Femenina.
No es podia parlar de tot en aquell món. La censura oficial i la seva conseqüència l'autocensura eren una realitat (pàg. 15)
No es poden entendre aquests anys, ens diu Manel Santana "Sense la recessió econòmica dels anys quaranta. El model productiu tenia moltes limitacions i deficiències, i una política autàrquica incapaç abocaren una part important de la població a la precarietat i la misèria. (...) El maig de 1939 s'establí a tot l'Estat el racionament dels productes principals de consum" (pag. 14).
Els anys 50 foren testimonis d'una molt limitada recuperació econòmica i una encara més limitada obertura.
"En les dècades dels quaranta i els cinquanta el cinema es convertí en un dels elements configuradors de l'oci més populars. El cinema com a finestra a un món i a una realitat sovint desconeguda tingué prou atracció pr convertir-se en una via d'evasió". (pag. 36). Naturalment, fou objecte d'estricta vigilància per la censura i també fou emprat com a mitjà de propaganda, d'exaltació dels valors religiosos i patriòtics (pag. 37).
Així com hi havia un partit únic, el règim tenia un sindicat únic oficial, anomenada inicialment Central Nacional Sindicalista (CNS), després Organización Sindical. Agrupava treballadors i empresaris per branques. L'obrer es convertí en productor. A través de la seva secció Educación y Descanso, organitzava també el lleure dels treballadors, a través de l'esport, activitats cultuturals, cursets i residències de vacances.
Però aviat vindria el Pla d'Estabililització i els anys 60, amb els seus canvis.
Moltes coses es podrien explicar d'aquell moment i del llibre de Manel Santana Morro, però potser val més que el llegim, entendrem moltes coses. 
El llibre és clar i entenedor, dividit en els corresponents apartats, amb unes taules cronològiques al final que ajuden a entendre el periode, i una bibliografia comentada.

Manel SANTANA MORRO, El primer franquisme a Mallorca (1939-1959). Societat i cultura. Ed. Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2020.

(1) Paul Preston ha calculat 2.300 represaliats a Balears en la repressió franquista  i 323 en la repressió republicana. L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després. (pàg. 853). Editorial Base, Barcelona, 2011.

Una altre article sobre l'autor en aquest bloc.

L'autor, a l'esquerra, mostrant el llibre, amb l'editor, Antoni Guiscafré.

dimecres, 1 de juliol de 2020

Carles III i els xuetes mallorquins

Reial cèdula de 1782.
 Font de la imatge: Wikipedia


Els xuetes de Mallorca formen un grup social de descendents dels jueus assassinats per la Inquisició els anys 1691, 1694 i 1695, i que han patit discriminació per aquest origen. Una discriminació que, si bé ha estat legalment abolida, ha persistit en alguns comportaments fins fa poc.
La comunitat jueva mallorquina va patir diversos pogroms en la baixa edat mitjana, el que la va dur a acceptar una conversió forçosa al cristianisme l'any 1435. Molts jueus varen continuar practicant la seva religió en secret, i com en d'altres llocs, van estar sota sospita. Un dels principals objectius de la Inquisició, establerta per segona vegada (la primera fou durant la persecució dels càtars) en el regne d'Aragó, era precisament descobrir els "falsos conversos". L'anomenada "netedat de sang" impedia l'accés dels conversos a determinats càrrecs i oficis (el que no sempre es complia), i eren especialment vigilats, així com els seus descendents. La Inquisició, a la seva arribada al regne de Mallorca, va condemnar a mort 85 persones, "reconciliant" altres 250 a canvi de penes pecuniaries.
L'any 1675, 237 persones foren condemnades per la Inquisió a diverses multes, per atribuir-los pràctiques judaïtzants. Obtenir diners foren possiblement la causa que les penes no fossin pitjor. Això ja no va ser així els els judicis i autos de fe de 1691, 1694 i 1695. De 236 persones preses, 37 foren condemnats a la foguera, i la resta a diverses penes.
Els descendents dels jueus que varen morir a la foguera a finals del segle XVII, formen el grup del anomenats "xuetes", paraula d'origen imprecís; varen ser obligats a viure en barris separats i se'ls prohibí accedir a càrrecs públics, estudiar a la universitat, portar joies o montar a cavall, entre d'altres. A la pràctica també, el matrimoni amb cristians "de sempre".
Arriba el segle XVIII, el de "les Llums", la Il.lustració, el reformisme, el despotisme il.lustrat. Exemple de monarca il.lustrat, Carles III s'envoltà de ministres reformistes, que intentaren canvis que no sempre van reixir, però en altres van representar un avenç. No entrerem en ells perque no es objecte del nostre estudi, però si prestarem atenció a la petició que un grup de diputats anomenats els "perruques", varen adreçar al rei Carles III, cridant l'atenció sobre la discriminació que patien els xuetes, ja fora d' època en l'àmbit reformista, i demanant la fi d'aquesta discriminació.
El rei va encarregar un informe al Consell de Castella, que es va mostrar desfavorable a la petició dels diputats. No obstant, el bisbe de Mallorca si que va informar favorablement sobre els xuetes assegurant que eren bons cristians. Hem de considerar el temps.
Carles III va emetre tres cèdules, al primera el 1782, en la que s'ordenava la fi de la discriminació contra el xuetes mallorquins, la fi de les barreres arquitectòniques i que poguessin exercir tots el oficis i càrrecs.
Malhauradament, les lleis no posen fi als prejudicis de segles, i si no de dret, si de fet la segregació va continuar. Alguns fanàtics demanaven l'espulsió dels xuetes de Mallorca cap a Menorca i Cabrera.
Les corts de Cadis aboliren l'any 1811 els estatuts de "neteja de sang", que Ferran VII va intentar restablir. Foren abolits definitivament per la reina gobernadora Maria Cristina l'any 1834; un ministre d'aquesta reina, Juan Álvarez Mendizábal, conegut per la desamortització eclesiàstica de 1836, era descendent de jueus conversos de Cadis.
No obstant, com ja hem dit, i en molts aspectes, la discrimació de fet va continuar. Tot i això, un xueta socialista, Ramon Aguiló, fou el primer alcalde democràtic de Palma en la Transició, essent reelegit dues vegades més (1979-1991).



BIBLIOGRAFIA

Juan RIERA, Carlos III y los chuetas mallorquines. Universidad de Valladolid, 1975.

El tribunal de la Inquisición en Mallorca. Relación de causas de fe (1578-1806). Transcripción, estudi preliminar y notas de Llorenç Pérez, Lleonard Muntaner i Mateu Colom. Próleg de Bartolomé Escandell Bonet. Edició de Miquel Font. Palma de Mallorca, 1986.

Miquel S. FONT POQUET, La fe vençuda. Jueus, conversos i xuetes a Mallorca. Edició de Miquel S. Font Poquet. Palma de Mallorca, 2007.

Miquel SEGURA AGUILÓ, Arrels xuetes, ales jueves. Lleonard Muntaner editor. Palma de Mallorca, 2006.

Antoni PICAZO I MUNTANER, Dones xuetes. Resistència religiosa a la Mallorca moderna. Edicions El Tall. Palma de Mallorca, 2019.

INTERNETGRAFIA

Chuetas, el endogámico grupo social descendiente de los juedeoconversos mallorquines.
Autor: Jorge Álvarez.

Wikipedia: Chueta

dijous, 22 d’agost de 2019

Els pobres. Manacor 1600-1800 de Damià Duran. Pobresa i escassetat al llevant mallorquí de l'antic règim



Els pobres. Manacor 1600-1800, és el descriptiu títol d'un llibre del manacorí Damià Duran Jaume, amb gravats de l'artista Andreu Llodrà, dedicat a la vida dels més desafortunats de la societat manacorina i llorencina (1) de l'antic règim, concretament en els segles XVII i XVIII. Per al seu llibre, Damià Duran ha estudiat una extensa documentació, provinent entre d'altres llocs, de l'arxiu municipal de Manacor, i també ha realitzat entrevistes a pagesos.
Damià Duran Jaume és investigador i etnògraf, i autor de diversos llibres.
Al contrari d'una historiografia que exalta els fets més gloriosos -o més indignes- Duran retorna a la nostra memòria la vida dura, cruel i resignada dels pagesos del llevant mallorquí d'aquell moment. Vida no sempre resignada, com ho testimonien els diversos alçaments de la part forana. El de 1391 -amb la intervenció dels menestrals de ciutat- i que acabà malhauradament amb una gran destrossa al Call; la revolta de la part forana del 1451, encapçalada pel manacorí Simó Ballester, i la germania de 1521-22, amb líders com Joan Crespí o Joan Colom. Rivalitats entre la part forana, agobiada pels tributs, els delmes i els deutes, i la ciutat, que acabaven amb terribles represàlies. Ballester fou decapitat i escuarterat, i els agermanats fores castigats amb la mort, les galeres, les confiscacions de béns i les elevades multes.
Aquests fets, explica Damià Duran, deixaren en la memòria de la classe pobre, un sentiment de resignació, de submisió, la idea que era impossible lluitar contra els poderosos, un tarannà que, segons ell, és un dels trets més endinsats de la personalitat de manacorins i llorencins (Duran, pàg. 78-79).
Quines eren les condicions de vida en el Manacor dels segles XVII i XVIII? Damià Duran aporta gran quantitat de documentació que ens demostra que la fam i la carestia foren freqüents -especialment al XVII- i que les classes acabalades i els jurats de la vila, havien substituït la justícia pel paternalisme i la caritat. 
Cita l'autor diversos anys en els quals, a causa de la fam, els jurats de la vila es veien obligats a comprar blat -l'aliment bàsic- per revendre'l racionat als que no tenien per menjar o sembrar, si es que podien pagar-lo, ja que les oportunitats de treball eren escasses. El blat, a voltes també, ordi o llegums, es revenia al magatzem municipal, anomenat "la botiga" (2). Molts pagesos s'endeutaven per comprar gra, empenyorant algun bé, com una bèstia. Si no podien pagar el deute, ho acabaven perdent tot. Alguns dels anys de carestia citats són: en el segle XVII: 1605, 1607,1609, 1612, 1626, 1632, 1661, 1673, 1691, 1700, i ja en el XVIII, 1701, 1747-50 i 1778 (Duran, pàgs.  31 a 46, 83, 97 i 285 a 290). (3)
Qui eren els beneficiats en aquesta societat injusta, segons explica Duran: els rics i l'Església. A tall d'exemple: l'any 1593, els jurats, per adquirir el blat necessari, acorden comprar el delme del rector, és a dir, el primer blat que els pagesos havien de lliurar al rector (Duran, pags. 70 i 71). On anaven a comprar blat els regidors -per sembrar i per menjar- quan hi havia escassetat? Doncs a les grans possessions, que n'havien acumulat, i a voltes, retingut (Duran, pàg. 46). Manacor era municipi  de finques grans (Damià, pàgs. 69 i 70. L'autor les cita pel seu nom). La conquesta havia significat un injust repartiment de les terres (Duran, pàgs. 215-216). (4)
Bandolers, petits lladres (sobretot d'aliments) captaires i vagabunds foren habituals en en la Mallorca del segle XVII, així com a tota la Mediterrània. La pena pel bandolerisme era morir a la forca. El 1660, un edicte del virrei obliga  la gent del camp de Manacor i Sant Llorenç, a tancar-se a les viles amb totes les provisions i menjar. L'objectiu era perseguir els bandolers mentre els privaven de tot aliment (Duran, pàgs 83 i 84).
Damià Duran ha fet, per mitjà de diversos cadastres del periode estudiat, una estimació de la quantitat de pobres que hi podia haver, arribant a la conclusió que el precentage mai va baixar del 90 per cent, tot i que hi havia, naturalment, diversos graus de pobresa. La majoria de la població era pagesa, ramadera i menestral, però també treballadors fixes i eventuals de les possessions, jornalers, empleats públics, etc. Els contribuents acabalats són designats en el cadastre com a "homes de béns" o cavallers. (Duran, pàgs. 119 a 128).
Paral.lel a la pobresa dels vilatans, ho era la de la universitat (ajuntament) de Manacor, que no disposava de diners per als més elementals serveis, era difícil pagar un salari digne al mestre o al metge, amb l'obligació, a més de pagar obres ordenades pel bisbat o els poders civils. Aixi llegim per exemple, en un document del 6 de gener de 1629: 

(...) mandatos del Il.lm. Sr. Bisbe de Mallorca que fessam un cor, un hospital i adobar lo orga i moltes altres menudències (...). (Duran, pàg.145).

El mandat venia del bisbe, però havia de pagar el poble, que ja pagava el també delme.

El bisbe Pere d'Alaró i Cardona, el1686 considerà que l'església de Manacor s'havia de restaurar i que les despeses de l'obra fossin a càrrec de la vila. (Duran, pàg. 146).  

No tan sols s'havien de pagar obres, que repercutien en més tributs, sino cerimònies en honor dels magnats (naixaments i defuncions a la família reial, per exemple), visites del virrei o del bisbe i celebracions en el seu honor.
A la precarietat econòmica s'afegia la precarietat cultural. Damià descriu la situació de l'ensenyament a Manacor durant els dos segles estudiats. No era l'educació la principal preocupació de la universitat (ajuntament) de Manacor; la major part de la població no hi accedia, estava principalment en mans de religiosos mal pagats. Remarca l'autor que aquest ensenyament es va fer en català fins el 1774, malgrat el decret de Nova Planta (Duran, pàg. 168). El 1744, una monja obrí la primera escola per dones (Duran pàg. 173). L'ensenyament de les primeres lletres es va començar a prendre un poc més seriosament a partir del 1748 (Duran, pàg.172).
L'assistència sanitària era precària. La universitat (ajuntament) pagava un metge que tenia l'obligació d'assistir als més pobres sense cobrar, si bé el sou era baix, i les distàncies, no afavorien, i menys en el cas de Sant Llorenç. Sabem que hi havia també una apotecaria i un hospital. (Duran, pàgs. 411-426).
La mortalitat, especialment la mortalitat infantil, era molt alta, i l'esperança de vida, baixa, i aporta de les xifres que va fer constar l'arxiduc Lluís Salvador per Manacor: una mitjana de vida de poc més de 30 anys per Manacor, tan per homes com per dones, tenint en compte que aquesta mitjana baixa molt per l'elevada mortalitat infantil. Això, ja, en el segle XIX (Duran, pàg. 211). (5)
Molts altres temes tracta Damià Duran Jaume en el seu llibre: bo de llegir, i es pot sentir com era la vida qüotidiana en el Manacor i Sant Llorenç de l'antic règim, i de retop, en bona part de Mallorca. 
Duran critica amb passió l'egoïsme i la indiferència dels poderosos envers els pobres que ells creaven, però alhora el seu llibre és també un cant a les virtuts de la classe treballadora, el seu afany de subsistir i mantenir la dignitat malgrat les dificultats.
Esperem haver estimulat l'interès del lector.

Damià DURAN JAUME, Els pobres. Manacor 1600-1800. El Gall editor. Pollença, 2019. 494 pàgs.

(1) Sant Llorenç des Cardassar formava part del terme de Manacor en aquell moment.

(2) La botiga municipal de Manacor estava situada a l'actual plaça de la Constitució, o plaça de les Verdures. (Duran, pàg.101)

(3) El segle XVII es caracteritza per un seguit de crisis agràries i de subsitències a nivell mundial, seguit de nombrosos conflictes. Vegeu Geoffrey Parker El siglo maldito.

(4) Dins l'àmbit de l'Església, una notable excepció a la indiferència, fou en capellà Pere Bonaventura Llull i Poquet (1747-1826), que impulsà la creació d'un hospital digne pels pobres, pel que recollia roba, i oferia també aquest sacerdot medicaments, metges o aliments gratuïts als necessitats. (Duran, pàgs. 427-431).

(5) No obstant, no sembla que pertànyer a una classe elevada fos garantia de major esperança de vida: pensem només en l'elevada mortalitat d'infants en la casa d'Àustria espanyola, i fins i tot de reines.

Camp manacorí sembrat de cereals.
 

dimecres, 21 d’agost de 2019

El carlisme a Mallorca, l'any 1835

Entrada publicada originàriament al bloc Les muralles d'Ilturo el 27 de febrer de 2011.



Com saben els que segueixen aquest bloc, de tant en tant m'agrada fer alguna incursió per la història o la historiografia de Mallorca, més encara si es tracta d'un tema tan interessant com aquest llibre que acaba de ser publicat, Un alçament carlí a Mallorca l'any 1835. Es tracta d'una reedició en català de l'obra de Gabriel Fuster (1901-1967), publicada l'any 1945 en castellà, amb el nom de Un alzamiento carlista en Mallorca en 1835, subtitulat Sa Llorensada, Es Rebumbori o Es Renou de Manacor 10 agosto 1835; obra editada, per raons de l'escassetat d'aquell temps, en paper tan dolent, que gairebé no quedava cap exemplar en bon estat. L'assaig havia estat publicat anteriorment al setmanari Voz y voto, el 10 d'agost de 1935. Tota una premonició que a punt d'una guerra civil, es rememorés la que hi havia hagut feia cent anys, i quan segons sembla, encara persistien els records d'aquell temps. L'autor, Gabriel Fuster, fou advocat, farmacèutic i autor de nombroses obres.
El llibre compta amb un pròleg d'Antoni Tugores, autor de dues obres fonamentals per conèixer la gènesi i condicions socials i humanes en que esclatà la Guerra Civil de 1936-39: El batle Antoni Amer "Garanya" (1882-1936). La història robada i Manacor. La guerra a casa. El llicenciat en història Albert Carvajal fa una reflexió final molt interessant a tall d'epíleg i Catalina Gelabert Bassa ha estat la traductora del llibre de Gabriel Fuster al català.
El llibre narra els fets esdevingunts a Manacor la nit del 10 a l'11 d'agost de 1835, coneguts com "Sa Llorençada" o "Es Rebombori", quan un grup de partidaris del pretendent Carles Maria Isidre, un grup per tant de carlins alliberà una colla dels seus que estaven empresonats sota l'acusació d'haver marcat ofensivament les cases dels liberals (o si voleu isabelins, cristins o "nacionals", segons es deia); fet això, acudiren a buscar els contraris a les seves cases, i els tancaren a la presó; es va encendre a prop del lloc o neren els presoners una foguera que assolí notable alçada; després d'un obscur incident, es va produir a més, una víctima mortal.
Aquella nit es proclamà un govern carlí a Manacor, i les multituds, potser enganyades amb la falsa notícia de la victòria del pretendent carlí, esclataren en eufòria; l'endemà, vingudes de Palma, entraren les tropes governamentals a Manacor a alliberar els presos i a reprendre el control de la població. La venjança, com es diu a voltes "fou terrible", i es dictaren nombroses penes de presó, exili, servei d'armes obligatori...i tres penes de mort, de les quals només se'n complí una; els altres dos possibles reus, escaparen, i fins i tot el que semblà el cap de tot, Francesc Mas, morí com a comandant de l'exèrcit de don Carles al setge de Morella, l'any 1838. Els dominics -a qui Fuster vol no obstant exonerar de qualsevol culpa- foren expulsats i el convent tancat, per la seva presumpta participació en els fets (bé es veritat que la desamortització de Mendizábal, el 1836, ordenà la dissolució de la majoria d'ordres religiosos, i el pas dels seus béns a l'estat, que els vendria en pública subhasta).
Com indica Antoni Carvajal a l'epíleg del llibre, l'assaig de Fuster, fa veure'ns la base popular, pagesa i artesana que nodria les files del carlisme.
Si en un primer temps, l'estudi del carlisme es limitava als grans esdeveniments i fets bèl.lic, posteriorment, la influència de la historiografia marxista el va fer veure com un fenòmen de resistència a una economia liberal i de lliure mercat, que en realitat perjudicà el petit pagès i artesà. Això és ben cert, però tampoc podem deixar de veure-hi altres components, la dels que veien en el carlisme la preservació dels antics furs, la convicció que tot canvi "podia ser perillós", i evidentment, la influència de l'Església catòlica, llavors hostil al liberalisme.
Com diu Fuster: Isabel? D. Carlos? Què té més; importa poc. Governar, dirigir, afany de manar; d'una nova positura, per part d'uns. Tradició, tranquil.litat, allò conegut, allò manipulat i manejat pels vells, l'absolutisme, sota el qual Mallorca havia estat important, amb sos propis reis patriarcals, el poder que se'n va, per part dels altres.
La religió: Tots! Uns atacant-la, altres defensant-la; tots acatant-la. Mallorca era religiosa -hi ho continua essent- en liberal o en carlí i en els partits que sobrevinguin. Quan algú aquí diu que no és catòlic se li pot dir que no és mallorquí.
Fuster, no amaga la seva simpatia per la causa carlina, la qual cosa no desmereix el rigor del seu assaig, basant en l'estudi de les fonts, i que té, -diu Tugores- "el ritme gairebé d'una novel.la de suspens" .
El llibre es completa amb un interessant material gràfic i un annex amb la reproducció d'algunes de les fonts emprades.
BIBLIOGRAFIA
Gabriel Fuster, Un alçament carlí a Mallorca l'any 1835. Editat per Lleonard Muntaner, Palma de Mallorca, 2010.

Antoni Tugores ens desvetlla la història robada

Entrada publicada originàriament al bloc: Muralles d'Ilturo el 14 de desembre de 2011.



Heus aquí un llibre amb una gran força, del que ja fa temps volia explicar-ne alguna cosa al lector: "El batle Antoni Amer "Garanya". La història robada".
"La història robada", del periodista i historiador mallorquí Antoni Tugores és la biografia d'Antoni Amer, batlle republicà de Manacor, assassinat en el primer any de la guerra civil; pero el llibre és molt més que això: és un fresc extraordinari de la Mallorca dels primers trenta-sis anys del segle passat, i ens permet entendre en quines condicions es desenvolupava la vida quotidiana en aquella època, com es va arribar a la guerra civil -inclòs el cèlebre desembarcament de d'Albert Bayo a Portocristo- i la duríssima represió: "Les execucions i assassinats començaren a Manacor una vegada consumat el desembarcament." (pags. 265-266).
Una terra on "La feina era un bé escàs" (pàg. 47) i la subsistència de la població depenia de la voluntat dels propietaris. On no obstant: "L'any 1903 va significar un any històric per Manacor, malgrat la victòria conservadors: hi sortí elegit un regidor socialista, Mateu Soler, "Molinet"" (pàg. 47).
"la pobresa era present a gairebé tots els indrets del poble. Rere la pobresa hi venien la misèria, la manca d'aliments, de medicines, d'higiene i d'infrestructures bàsiques. Les febres i les malalties contagioses feien estralls entre la població manacorina que setmanalment veia amb impotència com desapareixien infants i persones joves en la flor de la vida" (pàg. 51).
Una mortalitat elevada, la de Mallorca en aquell temps: "Naixements: 698. Defuncions: 658. Matrimonis: 289. Avortaments: 10. Pel que fa a les defuncions, 164 dels 658 tenen menys de cins anys, la qual cosa implica un 24,92 %. Dels 164 que han mort menors de cinc anys, 55 no arribaven a un anys. La mortalitat infantil era escandalosament semblant a la del Tercer Món." (pags. 89-90)
Tenim una societat, i tenim un home, Antoni Amer Llodrà (1882-1936), que va viure intensament la època: polític preocupat pel benestar del seu poble, pare de família nombrosa, de molts oficis per tirar-la endavant, emprenedor...per què havien de voler matar-lo pensava ell amagat en els inicis de la Guerra Civil (en una de les ocasions, dins el cementiri de Petra), si no havia fet res de mal, només treballar des del seu càrrec perque el poble avancés?: "Amer prega als propietaris més poderosos que col.loquin quatre o cinc treballadors cada un, perque l'Ajuntament no pot aguantar per més temps seixanta homes fent feina pel seu compte. Els recorda que la fam és mala consellera (...)" (pag. 129).
I no obstant, va passar, el varen agafar i matar, igual que al seu fill gran, en Jaume, sense comptar el que havia mort abans de la guerra i el que va morir després, en Toni; l'esposa, Magdalena Roig, obligada a comparèixer davant un consell de guerra; ciutadans multats amb dues o tres mil pessetes per haver expressat en condol a la vídua!
Però tots els comentaris que pugui fer aquí no poden abastar tota la riquesa d'aquest llibre, que Antoni Tugores ha elaborat a base dels testimonis que van viure els fets, especialment el de la filla menor, Dora Amer, però també d'altres persones, i de la documentació de l'època, entre les que s'inclouen valuoses fotografies (impacta especialment la dels presoners procedents dels desembarcament de Bayo, i que hores després de la footografia serien afusellats)i un annex amb documentació, que inclou una llista amb quatre-cents (!) veïns de Manacor sancionats amb la confiscació de béns (per bé que algun nom estigui repetit). Un testimoni viu. Un intent reixit de recuperar una història que havia estat amagada, "robada". Fa uns anys, el batle Amer va rebre el merescut homenatge pòstum que li va retre l'Ajuntament delñ seu poble.

Antoni Tugores, El batle Antoni Amer "Garanya". La història robada. Edicions Documenta Balear, 2004. 345 pàgines.

diumenge, 23 de juny de 2019

Micromecenatge per un llibre sobre el castell de Burriac i Cabrera de Mar a l'edat mitjana


La Vall de Cabrera de Mar a l'època medieval, el castell de Burriac. Patrimoni en 3D, és el títol del llibre redactat per diversos experts, coordinats per Josep M. Rovira, i que és segon d'una sèrie dedicada a la història de la població. El primer fou el dedicat a l'antiguitat. El llibre es pot adquirir per micromecenatge.

A més dels acurats texts, el llibre comptarà amb unes 130 pàgines a color de format quadrat de 21 x 21 cm, amb unes 160 imatges de les quals un seixantena són infografies 3D, amb un bon nombre de simulacions i restitucions virtuals. 

El gramatge serà de 300gr/m2 per a la coberta i de 115 gr/m2 per als fulls interiors ambdós amb estucat semimate.
La coberta serà plastificada amb antiratlles mate i amb solapes de 19 cm. El disseny serà modern i vistós.
Podeu trobar tota mena d'informació en aquest enllaç.




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...