Decrets de Nova Planta d'Aragó, València i Mallorca

Text 1:

"Considerando haber perdido los reinos de Aragón y Valencia y todos sus habitantes por la rebelión que cometieron, faltando así al juramento de fidelidad que me hicieron como su legítimo rey y señor, todos los fueros, privilegions, exenciones y libertades que gozaban y que con tan liberal mano se les había concedido, si por mi como por los señores reyes mis predecesores, en esta monarquia se añade ahora la del derecho de conquista, y considerando también que uno de los principales tributos de la soberanía es la imposición y deregación de leyes (...) he juzgado por conveniente, si por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente por la leyes de Castilla, tan loables y pausibles en todo el universo, abolir y derogar enteramente todos los referidos fueros y privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia, siendo mi voluntad que estos se reduzcan a las leyes de Castilla" Felipe V. Buen Retiro, 29 de junio de 1707.

Text 2:

"Aunque por diferentes pragmáticas de los reyes mis predecesores se halla reglado el gobierno de esta isla y reino de Mallorca, he considerado que las turbaciones de la última guerra le han dejado en estado que necesita de algunas nuevas providencias para su mayor seguridad, paz y quiertud de sus naturales; por lo cual he resuelto , que en la Audiencia, compuesta por un Regente, cinco ministros y un fiscal, presida el comandante general de mis armas que hubiere en aquel Reino, sin voto en las cosas de justicia, aunque las tendrá en las cosas de gobierno, y se le deberá avisar en las graves (...)"
Felipe V: establecimiento y planta de la Real Audiencia de Mallorca, (fragment). 8 de novembre de 1715.

Comentari de text.

Qüestions:

- Naturalesa del text, autor i circumstàncies històriques
L'autor o signant del text és el rei Felip V. Es tracta d'una font primària i  d'un text de naturales jurídica, és a dir una norma expedida per qui té la capacitat, i que serà d'obligatori compliment, y política, ja que té una intencionalitat i unes conseqüències de caràcter polític, significant la desparició de les antigues lleis dels regnes d'Aragó y València, i més tard de Catalunya i Mallorca  i la seva substitució per las de Castella, és a dir la uniformització del regne i la centralització del poder en la persona del rei.
Les circumstàncies històriques en que es redacta aquests texts, són les de la Guerra de Successió al tron espanyol (1701-1715), entre Felip de Borbó (Felip V) i Carles d'Àustria, al que s'hi havien afegit potències estrangeres, especialment Gran Bretanya, contrari a una aliança França-Espanya, i desitjant ampliar la seva influència a l'América espanyola. Els regnes de la corona d'Aragó havien optat majoritàriament per recolzar Carles d'Àustria.
Després de la victòria de les tropes de Felip V a la batalla d'Almansa (25 d'abril de 1705), aquestes tenen el camí obert a València i Aragó, i entren a Saragossa el 26 de maig de 1707. Inmediatament són abolits els furs, privilegis i institucions pròpies d'aquests regnes; serà el primer d'una colla de decrets.
Pel que fa al decret del regne de Mallorca, ja acabada la guerra amb la caiguda de Maloorca, Eivissa i Formentera (12 de juliol de 1715),  el antics aliats de Carles d'Àustria havien arribat ja un acord amb Felip V, reconeixent-lo com a rei, a canvi de concessions terriorials, comercials i sobre el tràfic d'esclaus, en els tractats d'Utrecht i Rastatt i altres acords. En aquell moment ja no interessava donar suport a Carles d'Àustria, nomenat emperador del Sacre Imperi.

-Quines noves institucions s'implanten a Mallorca?
En el fragment referit a Mallorca se n'esmenten dues:  "la Audiencia, compuesta por un Regente, cinco ministras y un fiscal, presida el comandante general de mis armas que hubiere en aquel Reino".
Les noves institucions foren : un "Comandante general de mis armas", és a dir un capità general, nomenat pel rei, substituïnt els antics virreis.
Un Tribunal de justícia, la Reial Audiència:  "la Audiencia, compuesta por un Regente, cinco ministros y un fiscal". La llengua de la Reial Audiència serà el castellà, no el llatí, com fins aquell moment.
Un intendent, encarregat de fomentar l'economia, establir els censos i els tributs corresponents, en funció dels béns de cada contribuent.
Corregidors, amb funcions equiparables a les del batle.
Afegim que Mallorca conservà institucions pròpies: el Consolat de Mar i el Sindicat Forà.

- Cerca quines diferències hi ha entre els decrets de Nova Planta d'Aragó i València per una part i els de Catalunya i Aragó per l'altre.
Si bé els decrets tingueren els mateixos efectes, és a dir la desaparció de les lleis i institucions pròpies del territoris de la Corona d'Aragó, i la centralització del poder, el to dels referits al Principat de Catalunya i al Regne de Mallorca és més moderat. El rei afirma:" he considerado que las turbaciones de la última guerra le han dejado en estado que necesita de algunas nuevas providencias para su mayor seguridad, paz y quiertud de sus naturales" en el de Mallorca i "habiendo pacificado, con la asistencia divina y la justicia de mi causa iy mis armas el Principado de Cataluña, tocaba a mi soberanía establecer un gobierno y proveer para que sus moradores vivan en paz, quietd y abundancia"
En els decrets d'Aragó i valència, en canvi llegim: "Considerando haber perdido los reinos de Aragón y Valencia y todos sus habitantes por la rebelión que cometieron, faltando así al juramento de fidelidad que me hicieron como su legítimo rey y señor" , invocant així el seu dret com a rei enfront uns súbdits rebels, i també el dret de conquesta i la seva voluntat.
Val a dir també que Catalunya i Mallorca conservaren part del seu dret privat i alguna de les seves antigues institucions.
El decret no afecta -de moment- Menorca, cedida a Gran Bretanya pels tractats de pau.
La diferència en el to del monarca està possiblement en que el 1714 i 1715, ja tenia la guerra guanyada. La reina Anna d'Anglaterra, per motius d'nonor, que havia demanat a Felip V una amnistia pels subdits rebels, si bé no sembla que aquesta petició fou efectiva, desfermant-se una dura repressió.

Pel decret de Nova Planta de Catalunya, cliqueu aquí

El "Manifest dels Perses"

                        Portada del "Manifest dels Perses". Font: Wikimedia Commons

L'anomenat "Manifest dels Perses" és un llarg document signat per 69 diputats absolutistes, a la tornada del rei Ferran VII desde França, acabada la Guerra de la Independència. Demanen la derogació de la Constitució i els decrets aprobats a Cadis el 1812, la convocatòria de Corts segons el sistema tradicional, en resum, el retorn a l'absolutisme. 
La Constitució i els decrets de Cadis posaven fi a l'antic règim: abolició de les senyories jurisdiccionals, igualtat dels ciutadans, abolició de la Inquisició, sobirania nacional, sufragi universal masculí, establiment d'una colla de drets dels ciutadans...
El "Manifest dels Perses" li va servir de base al rei, per reimplantar una monarquia absoluta.

"Que al Señor Don Fernando VII hacen en 12 de abril del año de 1814 los que suscriben como diputados en las actuales Cortes ordinarias de su opinión acerca de la soberana autoridad, ilegitimidad con que se ha eludido la antigua Constitución Española, mérito de esta, nulidad de la nueva, y de cuantas disposiciones dieron las llamadas Cortes generales y extraordinarias de Cádiz, violenta opresión con que los legítimos representantes de la Nación están en Madrid impedidos de manifestar y sostener su voto, defender los derechos del Monarca, y el bien de su Patria, indicando el remedio que creen oportuno.

SEÑOR:
1.- Era costumbre en los antiguos Persas pasar cinco días en anarquía después del fallecimiento de su Rey, a fin de que la experiencia de los asesinatos, robos y otras desgracias les obligase a ser más fieles a su sucesor. Para serlo España a V. M. no necesitaba igual ensayo en los seis años de su cautividad, del número de los Españoles que se complacen al ver restituido a V. M. al trono de sus mayores, son los que firman esta reverente exposición con el carácter de representantes de España; mas como en ausencia de V. M. se ha mudado el sistema que regía al momento de verificarse aquélla, y nos hallamos al frente de la Nación en un Congreso que decreta lo contrario de lo que sentimos, y de lo que nuestras Provincias desean, creemos un deber manifestar nuestros votos y circunstancias que los hacen estériles, con la concisión que permita la complicada historia de seis años de revolución.

(...)

134.- La monarquía absoluta (voz que por igual causa oye el Pueblo con harta equivocación) es una obra de la razón y de la inteligencia: está subordinada a la ley divina, a la justicia y a las reglas fundamentales del Estado: fue establecida por derecho de conquista o por la sumisión voluntaria de los primeros hombres que eligieron sus Reyes. Así que el Soberano absoluto no tiene facultad de usar sin razón de su autoridad (derecho que no quiso tener el mismo Dios): por esto ha sido necesario que el poder Soberano fuese absoluto, para prescribir a los súbditos todo lo que mira al interés común, y obligar a la obediencia a los que se niegan a ella. Pero los que, declaman contra el Gobierno monárquico, confunden el poder absoluto con el arbitrario; sin reflexionar que no hay Estado (sin exceptuar las mismas Repúblicas), donde en el constitutivo de la Soberanía no se halle un poder absoluto." Manifest dels Perses, 12 d'abril de 1814 (fragments)

Comentari de text

Qüestions:

1. Què era el "Manifest dels Perses"?

Un document signat per 69 diputats absolutistes, demanant la derogació de la Constitució i els decrets de Cadis de 1812, la convocatòria de Corts segons els sistema tradicional (de l'antic règim) i per tant, el retorn a la monarquia absoluta.

El nom de "Manifest dels Perses" se li ha donat a aquest document pel que diu al principi:
"Era costumbre en los antiguos Persas pasar cinco días en anarquía después del fallecimiento de su Rey, a fin de que la experiencia de los asesinatos, robos y otras desgracias les obligase a ser más fieles a su sucesor."

Comparaven l'etapa liberal que obrí la Constitució amb un periode d'anarquia, al qual era necessari posar fi, a fi que retornés l'enyorat ordre que imposava la monarquia absoluta.

2. Quins arguments dóna per defensar la monarquia absoluta?

Aquí no es limita a referir-se a la monarquia de diví, sino que intenta donar arguments per justificar la seva necessitat (no en va havia passat el "Segle de les LLums", de la raó). Ens diu "És una obra de la raó i de la intel.ligència", i ho explica:

a) "Está subordinada a la ley divina, a la justicia y a las reglas fundamentales del Estado", per tant, malgrat ser absoluta, no deixarà d'actuar segons la llei divina, la justícia i les normes i lleis de l'estat". No deixaria de tenir certes limitacions, establertes per la llei divina i les lleis humanes que farien actuar el rei conforme la justícia: "Así que el Soberano absoluto no tiene facultad de usar sin razón de su autoridad (derecho que no quiso tener el mismo Dios)".

b) "fue establecida por derecho de conquista o por la sumisión voluntaria de los primeros hombres que eligieron sus Reyes". Els mateixos homes, sigui voluntàriament o pel dret de conquesta, establiren un poder absolut que dictés el que s'havia de complir, pel bé d'ells mateixos, i castigués a qui trenqués les normes.

c) "Por esto ha sido necesario que el poder Soberano fuese absoluto, para prescribir a los súbditos todo lo que mira al interés común, y obligar a la obediencia a los que se niegan a ella." Per tant, només un poder absolut pot mantenir l'ordre, per obligar a complir allò que convé al bé comú.

Obviament, els diputats absolutistes, no confiaven en el sufragi universal (masculí) ni en les lleis promulgades per una assemblea legislativa, i pensaven que si això esdevenia així, vindria l'anarquia, tal com els passava als perses -durant uns dies- sense rei, al qual així aprenien a valorar.

A banda dels interessos que impulsaven aquests diputats a defensar l'antic règim, hem de situar-los també en el seu context, en un moment en que la monarquia autoritària o l'absoluta havien dominat durant segles, i veien amb temor les conseqüències de la Revolució Francesa.

3. Què demanaven?

Bàsicament, el que ja hem dit: derogació dels decrets i la Constitució de Cadis, la convocatòria de Corts (conforme les regles de l'antic règim) i el restabliment de la monarquia absoluta, però al llarg d'aquest extens manifest, fan tota una sèrie de peticions. Nosaltres, avui ens limitem als fragments exposats aquí.

Sobre els orígens de la Primera Guerra Carlina (1833-1839)

Dues qüestions sobre la Primera Guerra Carlina

Causes de la guerra

La Primera Guerra Carlina la inicià l'infant Carles Maria Isidre, germà  del rei Ferran VII, en negar-se a acceptar com a princesa d'Astúries i hereva del tron Isabel, filla del rei. L'hereu fins aquell moment tenia el suport dels partidaris de conservar l'Antic Règim, l'"Aliança entre el Tron i l'Altar". 
Ferran VII no havia tingut descendència dels seus tres primers matrimonis, i era per tant el seu germà qui l'havia de succeir a la seva mort. Però en tenir dues filles de la seva darrera esposa, Maria Cristina de Borbò, el rei publicà la Pragmàtica Sanció de Carles IV, de 1789, que derogava disposicions anteriors de Felip V, i permetia la successió directa femenina, deixant com a hereva la seva filla major, Isabel, nascuda el 1830. Ferran VII va morir el setembre de 1833, i quedava com a reina gobernadora Maria Cristina.
La pretensió de al tron del germà del rei no hagués donat lloc a una guerra si no hagués tingut un ampli suport de determinats sectors de la població, que formaren un exèrcit de voluntaris per la defensa dels drets de Carles Maria Isidre i de la societat tradicional, de la conservació de l'Antic Règim. 

Territoris i sectors socials que donaren suport a Carles Maria Isidre
 
Carles Maria Isidre fou recolzat per amplis sectors de la població del nord d'Espanya, especialment de Navarra, el País Basc, zones rurals d'Aragó, Catalunya, nord de València: pagesos, artesans, clero rural. Ja en vida de Ferran VII s'havien alçat partides absolutistes a Catalunya durant el Trienni Liberal i durant l'etapa final del regnat: guerra dels "Malcontents", 1827, hostils a qualsevol canvi i contraris a que no es restablís la Inquisició.
No obstant, la majoria de ciutats grans restaren dins l'àmbit liberal.
Les causes d'aquest recolzament són complexes, i encara avui dia no estan ben establertes: el temor de la pagesia a les consequències de la liberalització de la propietat agrària (els propietaris podien ara establir nous contractes o expulsar els arrendataris), o a no poder pagar les contribucions en metal.lic; L'Esglèsia temia perdre també les seves propietats en noves desamortitzacions, com s'havia vist durant el Trienni Liberal.
Però no ho podem reduïr a un seguit de motivacions econòmiques: tots aquests sectors socials, pregonament catòlics, desconfiaven possiblement del liberalisme com a amenaça a la fe tradicional.
Navarra i el País Basc desitjaven conservar els seus antics furs, enfront l'igualitarisme liberal davant la llei, mentre que Catalunya aspirava a recuperar les institucions desaparegudes amb els decrets de Nova Planta.
En contra d'això, els liberals s'uniren per recolzar el tron d'Isabel II, i la regència de Maria Cristina, a canvi de les reformes que havien de dur a un estat liberal.

Carles Maria Isidre de Borbó (1788-1855), pretendent al tron. Obra de Vicente López. Oli sobre tela. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Font. Wikimedia Commons.

Ferran VII restableix la Constitució de Cadis (1820)

Ferran VII, retratat per Francisco de Goya, 1814. Oli damunt tela. Museu del Prado (Madrid). Font: Wikimedia Commons

Comentari de text

A la seva tornada de Ferran VII del seu exili a França, un manifest redactat per un grup de 69 diputats, el Manifest dels Perses, defensa la tornada a la monarquia ansoluta i demana la derogació dels decrets  i la Constitució de Cadis. Prenent con a base el Manifest, i comptant amb el suport d'una part de la població, Ferran VII aboleix la Constitució i reinstaura l'absolutisme, iniciant una persecució de liberals.
No obstant, el 1820, un pronunciament militar dirigit per Riego, l'obliga a tornar a posar en vigor la Constitució de 1812.

Text:

"Pero mientras Yo meditaba maduramente con la solicitud propia de mi paternal corazon las variaciones de nuestro régimen fundamental, que parecían más adaptables al carácter nacional y al estado presente de las diversas porciones de la Monarquía española, así como mas análogas á la organizacion de los pueblos ilustrados, me habeis hecho entender vuestro anhelo de que se restableciese aquella Constitución que entre el estruendo de armas hostiles fue promulgada en Cádiz el año de 1812, al propio tiempo que con asombro del mundo combatíais por la libertad de la patria. He oido vuestros votos, y cual tierno Padre he condescendido a lo que mis hijos reputan conducente a su felicidad. He jurado esa Constitución, por la cual suspirábais, y seré siempre su mas firme apoyo. (...) Marchemos francamente,  y yo el primero, por la senda constitucional." Manifest reial de Ferran VII, 10 de març de 1820 (fragment)

Qüestions i respostes:

Per què Ferran VII es veu obligat a jurar la constitució de 1812?

Per la pressió de l'exèrcit, una part important de l'oficialitat, que havia lluitat a la Guerra de la independència, és liberal. El dia 1 de gener de 1820, el coronel Rafael del Riego, que comandava un grup de tropes a punt d'embarcar-se cap a Amèrica (per fer front a l'independentisme de les colònies), es pronuncia a Cabezas de San Juan demanant el retorn de la Constitució de 1812. A la sublevació de Riego s'hi afegeix progressivament, una part important dels oficials.

Espantat per les possibles consequències d'una rebel.lió militar contra ell, el rei (un absolutista convençut) no té més remei que restaurar la Constitució i proclamar-se “el seu suport més ferm”. En el manifest, el rei presenta aquesta decisió com un acte de la seva voluntat, actuant paternalment i escoltant els desitjos dels seus súbdits. El 8 de març, Ferran VII havia jurat la Constitució.

Va complir la seva promesa (de ser el més ferm suport de la Constitució)?

No. De fet va anar vetant les lleis aprovades per les Corts, fomentà les divisions entre els liberals i conspirà amb la Santa Aliança (creada per donar suport als reis absolutistes) perque l'ajudessin a tornar a implantar l'absolutisme. L'abril de 1823, un exèrcit francès comandat pel duc d'Angulema (els “Cent mil fills de sant Lluís) ajuda Ferran VII a restaurar la monarquia absoluta. Aquesta actitud obstruccionista i conspirativa de Ferran VII no hagués estat possible sense el suport de part del clero, la noblesa, i fins i tot de la pagesia, que alçà partides absolutistes a Catalunya i fins i tot es va proclamar una “regència”, la Regència d'Urgell (que suposava que Ferran VII era un presoner dels liberals).

Què va ser el Trienni Liberal?

Fou el periode intermig entre els dos que es divideix el regnat de Ferran VII, un periode liberal entre dos d'absolutisme, però ple de conflictes, per l'actitud del rei i del absolutistes de tota mena. Inaugurat pel pronunciament de Rafael del Riego a Cabezas de San Juan i finit per la intervenció de la Santa Aliança a Espanya, amb els “Cent mil fills de Sant Lluís”. Les dues eleccions que van tenir lloc durant el Trienni van donar avantatge als liberals, que van dur restablir bona part de la tasca reformista de Cadis: llibertat d'indústria (abolició dels privilegis dels gremis, supressió de les senyories jurisdiccionals i de les primogenitures (mayorazgos), eliminació de les traves a la lliure circulació de mercaderies, desamortització de terres dels monestirs...Tot això va ser vist amb hostilitat no només per sectors de la noblesa i el clero, sino també de la pagesia que no va veure augment els seu accés a la propietat de la terra, i va es va veure en perill de perdre la seva terra, expulsats pels senyors, ara propietaris privats, a més de veure's obligats a pagar les contribucions en metàl.lic.

Carles Maria Isidre i el Manifest d'Abrantes

Ferran VII va morir el 29 de setembre de 1933, deixant com hereva la seva filla major Isabel (Isabel II), que llavors comptava tres anys; mitjançant la "Pragmàtica Sanció", el difunt rei havia abolit la Llei Sàlica, fet que no va ser acceptat pel seu germà Carles Maria Isidre (1788-1855), ni pels seus partidaris, que el consideraven el legítim hereu. Des de Portugal, on s'havia hagut d'exiliar, l'aspirant proclama els seus drets a la corona mitjançant el "Manifest d'Abrantes". Designat com a Carles V per als seus partidaris, era un home convençut del dret diví dels reis i de la preeminència de l'Església catòlica. Va rebre un ampli suport popular, especialment entre la pagesia del nord de la península, que defensaven la societat tradicional, la religió, els antics furs com els del país Basc i Navarra, i desconfiaven dels canvis que volia imposar el liberalisme, i també va rebre el recolzament de la noblesa i el clero rural, aquest darrer amenaçat per les desamortitzacions.
La regent Maria Cristina, vídua de Ferran VII, va cercar el suport dels liberals per defensar en tron de la seva filla. D'aquesta manera s'inicià l'anomenada I Guerra Carlina (1833-1840), que no era ni molt menys una dispúta dinàstica, sino una diferent visió política d'Espanya.

"No ambiciono el tron; sóc lluny de cobejar béns caducs, però la religió, l'observança i el compliment de la llei fonamental de successió i la singular obligació de defensars els drets imprescriptibles dels meus fills, m'esforcen per sostenir i defensar la corona d'Espanya de la violenta despulla que m'ha causat una sanció tan il.legal com destructora de la llei que legítimament i sense alteració ha de ser perpetuada.
Des del moment fatal en que va morir el meu estimat germà (que en santa gloria sigui), vaig creure que s'havien dictat en defensa meva les oportunes providències per al meu reconeixement; i si fins aquell moment hauria estat un traïdor aquell que ho hagués intentat, ara ho serà el que no juri les meves banderes, als quals, especialment els genrals, governadors i les altres autoritats civils i militars, faré els deguts càrrecs quan la misericòrdia de Déu em porti al si de la meva estimada pàtria, al capdavant d'aquells que m'hagin estat fidels. Encomano de tot cor la unió, la pau i la perfecta caritat. Que no hagi de patir el sentiment que els catòlics espanyols que m'estimin, matin, insultin, robin ni cometin el més mínim excés." Carles Maria Isidre de Borbó, Manifest d'Abrantes, 1 d'octubre de 1933.

Imatge: Carles Mª Isidre, per Vicente López Portaña.

El Manifest dels Perses

L'anomenat "Manifest dels Perses", defensa la monarquia absoluta,i dona raons a Ferran VII per derogar la Constitució de Cadis i restablir la monarquia absoluta en rotornar a Espanya. 

"Era costum entre els antics perses passar cinc dies d'anarquia després de la mort del seu rei, a fi que l'experiència dels assassinats, robatoris i altres dissorts, els obligués a ser més fidels al seu successor. Per a ser-ho a V.M., no calia un parell assaig en el sis anys de la seva captivitat.
La noblesa sempre aspira a distincions, el poble sempre intenta igualtats; aquest sempre tem que aquella arribi a dominar, i la noblesa tem que aquell no la iguali; així, doncs, la discòrdia consumeix els governs que es fonamenten en tant desunits principis, sempre està amenaçat. 
La monarquia absoluta és una obra de la raó i de la intel.ligència; està subordinada a la llei divina, a la justícia i a les regles fonamentals de l'Estat; va ser establerta per dret de conquesta o per la submisió voluntària dels primers homes que varen elegir els seus reis. Ha estat necessari que el poder sobirà fos absolut per prescriure als súbdits tot allò que convé a l'nterès comú. Posis al costat d'aquesta definició l'antiga constitució espanyola i meditis la injustícia que se li fa.
Es arriscat que tot depengui d'un, i encarà és més infelicitat la raó oposada, que tot depengui de molts.
Que amb aquesta finalitat es procedeixi a celebrar Corts en la forma en que es varen celebrar les antigues. No es pot deixar de tancar aquests respectuós manifest sino demanant que s'estimi sense valor aquesta Constitució de Cadis no aprovada per V.M."

Imatge: Ferran VII, quadre de Goya.

Els decrets de Nova Planta

 Amb els decrets de Nova Planta d'Aragó i València (1707), Catalunya (1716) i Mallorca (1716), el rei Felip V de Borbó abolia les constitucions i institucions pròpies d'aquests terroris que havien constituït fins aquell moment la Corona d'Aragó, que d'aquesta manera desapareixia com a entitat política, i la monarquia hispànica esdevenia absoluta i centralitzada. Els decrets foren imposats pel Rei després de la Guerra de Successió, pel recolzalment que aquells regnes i el principat havien atorgat al seu rival, Carles d'Àustria, i foren promulgats després d'una dura repressió. Els decrets de Catalunya i Mallorca tenen un to més moderat que el primer decret, no obstant els efectes foren els mateixos, tot i que aquests territoris, a diferència d'Aragó i València, conservaren part del dret privat.

"Havent pacificat, amb l'assistència divina i la justícia de la meva causa i amb les meves armes el Principat de Catalunya, tocava a la meva sobirania establir un govern i proveir perque els seus moradors visquin en pau, quietud i abundància; pel seu bé he resolt que en aquest Principat es formi una Audiència, que presidirà un Capità General o Comandant General de les meves armes, de manera que els despatxos, deprés de començar pel meu dictat, segueixin en el seu nom; aquest Capità General ha de tenir vot tan sols en les coses del govern, i això si es troba present el l'Audiència, és necessari que en motivacions i oficis greus, el Regent l'avisi un dia abans del que s'ha de tractar.
(...)2. L'Audiència s'ha de reunir en les cases que abans estaven destinades a la Diputació (Generalitat, o Diputació del General) i han d'estar formades per un Regent i deu ministres per a les causes civils i cinc per a les causes criminals, dos fiscal i un agutzil major.
(..)4. Les causes a la Reial Audiència se substanciaran en llengua castellana, i per a la major satisfacció de les parts els incidents de les causes es tractin amb la més gran deliberació, mano que totes les peticions i presentacions d'instruments es facin a les sales; per a les coses corrents i públiques hi hagi audiència pública dilluns, dimecres i divendres de cada setmana en cada una per torn de taules.
(...)31. A la ciutat de Barcelona ha d'haver-hi vint-i-quatre regidors i en les altres vuit, la nominació dels quals em reservo i en els altres llocs seran nomenats per l'Audiència en el moment que sembli i se'm donaràn comptes; els que nomeni l'Audiència seviran durant un any.
(...)37. Tots els demés oficis (càrrecs públics) que hi havia abans al Principat, temporals o perpetus i tots els comuns no expressats en aquesst el meu Reial Decret, queden suprimits o extingits, i el que a ells estava encomanat, si fos pertinent a la Justícia o al Govern, estarà en endavant a càrrec de l'Audiència, i si pertoqués a Renda o Hisenda ha de quedar a càrrec de l'Intendent o de la persona o persones que jo disposi.
(...)39. Pels inconvenients que s'han experimentat amb els somatents i juntes de gent armada, mano que no hi hagin tals somatents ni altres juntes de gent armada, sota pena de ser tractats com a sediciosos aquells que hi intervinguin.
(...) 40. Han de desaparèixer les prohibicions d'estrangeria, perque la meva Reial Intenció és que en els meus regnes, les dignitats i honors que es confereixin recíprocament als meus vassals pel mèrit i no pel naixament en una o altra província. Fragment del Decret de Nova Planta del Principat de Catalunya, promulgat per Felip V.
Imatges provinents de Wikimedia Commons:
Catalunya
Mallorca