Manifest de Primo de Rivera (1923)

Miguel Primo de Rivera (1870-1930) fou un general que el setembre de 1923 va dur a terme un pronunciamient que, amb el consentiment del rei, Alfons XIII, inicià una dictadura que va durar set anys.
Nomenat capità general de Catalunya el 1922, va ser testimoni dels conflictes socials que patia la ciutat: pistolerisme de la patronal, terrorisme anarquista, auge del catalanisme. La seva política de mà dura, va ser vist amb bons ulls pels sectors més conservadors de la burgesia, de l'Església i de l'exèrcit, que donaren en principi suport a la dictadura.
Aquesta va comportar la suspensió de la constitució de 1876, la suspensió de la Mancomunitat de Catalunya, la prohibició de les activitats dels partits polítics i sindicats, intentant, en canvi, crear un partit propi, la "Unión Patriótica". A fi de mantenir l'ordre, el mateix setembre de 1913, Primo de Rivera va estendre a tot el territori espanyol el sistema de la milícia tradicional catalana, el Somaten.
Si bé es considera el govern de Primo inspirat en el feixisme italià de Mussolini, fou molt menys totalitari. Aquest govern va teneir dues fases: el Directori Civil i el Directori Militar. Inicià una política d'obres públiques i de concessió de monopolis (Telefònica, Campsa), i també, amb la col.laboració de França, va dur a terme la pacificació del protectorat del Marroc.
El 1930, amb una oposició cada cop més àmplia, i havent perdut la confiança del rei i de l'exèrcit, va dimitir i es va exiliar a París.

Al país y al ejército:

Españoles: Ha llegado para nosotros el momento más temido que esperado (porque

hubiéramos querido vivir siempre en la legalidad y que ella rigiera sin interrupción la

vida española) de recoger las ansias, de atender el clamoroso requerimiento de cuantos

amando la Patria no ven para ella otra salvación que libertarla de los profesionales de la

política, de los que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e

inmoralidades que empezaron el año 98 y amenazan a España con un próximo fin

trágico y deshonroso. La tupida red de la política de concupiscencias ha cogido en sus

mallas, secuestrándola, hasta la voluntad real. Con frecuencia parecen pedir que

gobiernen los que ellos dicen no dejan gobernar, aludiendo a los que han sido su único

—aunque débil— freno, y llevaron a las leyes y costumbres la poca ética sana, el tenue

tinte de moral y equidad que aún tienen; pero en la realidad se avienen fáciles y

contentos al turno y al reparto, y entre ellos mismos designan la sucesión.

Pues bien, ahora vamos a recabar todas las responsabilidades y a gobernar nosotros u

hombres civiles que representen nuestra moral y doctrina. Basta ya de rebeldías mansas,

que, sin poner remedio a nada, dañan tanto y más a la disciplina que está recia y viril a

que nos lancemos por España y por el Rey.

Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente

caracterizada, que espere en un rincón, sin perturbar los días buenos que para la patria

preparamos. Españoles: ¡Viva España y viva el Rey!

No tenemos que justificar nuestro acto, que el pueblo sano demanda e impone.

Asesinatos de prelados, ex gobernadores, agentes de la autoridad, patronos, capataces y

obreros; audaces e impunes atracos; depreciación de la moneda; francachela de millones

de gastos reservados; sospechosa política arancelaria [...] porque quien la maneja hace

alarde de descocada inmoralidad; rastreras intrigas políticas tomando por pretexto la

tragedia de Marruecos; incertidumbre ante este gravísimo problema nacional;

indisciplina social, que hace al trabajo ineficaz y nulo, precaria y ruinosa la producción

agraria e industrial; impune propaganda comunista; impiedad e incultura; justicia

influida por la política; descarada propaganda separatista.(...) Manifest de Primo de Rivera, 13 de setembre de 1923.

Qüestió:

Analitza els principals arguments que dóna Primo de Rivera en el seu manifest.

Es tracta d'un document polític, una font primària en la que el dictador explica les causes de la seva presa del poder. - Observem que Primo de Rivera presenta el seu acte més com a "més temut que desitjat", com a producte d'una necessitat "que el poble sa demana i imposa" davant la situació extremadament conflictiva que pateix el país, situació que ell passa a descriure. Culpa als polítics que governen des del desastre de 1898, dels que convé alliberar Espanya: "otra salvación que libertarla de los profesionales de la política, de los que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e inmoralidades que empezaron el año 98 y amenazan a España con un próximo fin trágico y deshonroso."
La idea de regeneració, el regeneracionisme, és una constant en la vida política espanyola des de la crisi de 1898.
 - Defensa la necessitat de mà dura: "Basta ya de rebeldías mansas". Fa, fins i tot, una al.lusió a la masculinitat: "Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón".

- "Asesinatos de prelados, ex gobernadores, agentes de la autoridad, patronos, capataces y

obreros". La necessitat d'acabar amb el pistolerisme i l'anarquisme és un dels principals arguments per a la política que vol instaurar. El prelat al que fa referència era el bisbe de Zaragoza, Juan Soldevila Romero, assassinat per anarquistes el 1923.

-"rastreras intrigas políticas tomando por pretexto la tragedia de Marruecos" Fa al.lusió aquí a la investigació oberta sobre el desastre d'Annual, ocasionat el 1921 per una expedició temerària del general Silvestre, que causà la mort de milers de soldats espanyols al Marroc. L'expedient Picasso, s'interrompí després del cop d'estat; es deia que en la imprudència de Silvestre havien influit personatges "de més amunt", fins i tot el propi rei (implicacions que no s'han pogut demostrar). Aquests eren els rumors que Primo de Rivera considera "rastreras intrigas políticas". 

-"Incertidumbre ante este gravísimo problema nacional", al.ludeix precisament a la necessitat de "pacificar" el Marroc, constituït com a protectorat entre Espanya i França.

- "Indisciplina social, que hace al trabajo ineficaz y nulo, precaria y ruinosa la producción agraria i idustrial", és a dir, critica la conflictivitat social i les vagues que fan el treball ineficaç.

- "Impune propaganda comunista". La revolució soviètica era considerada als anys 20 com una esperança per la majoria d'organitzacions d'esquerra a Europa, i la situació social feia augmentar el seu activisme. Fins i tot es va anomenar "Trienni bolxevic" (1918-1920) a un periode d'intensa conflictivitat a Andalusia, amb ocupacions de terres.

-"Descarada propaganda separatista", fet al.lusió al auge del nacionalisme català i basc.

La dictadura de Primo de Rivera no va acabar amb tots aquests problemes, que van seguir, i molts d'ells varen tenir notable influència en el fracàs de la II República i en l'inici de la Guerra Civil. S'ha dit que, si en lloc d'una dictadura s'hagués democratitzat realment un sistema corrupte, potser no hauria vingut el que va venir després, però en història aquest tipus d'especulacions no tenen sentit, ja que els fets solen ser fruit de molts factors. Ens trobavem en una societat amb unes diferències socials molt acusades, i amb una forta resistència al canvi.

            Retrat de Miguel Primo de Rivera. Procedència: Wikimedia Commons

 

La dictadura de Primo de Rivera

El 13 de setembre de setembre de 1923, Miguel Primo de Rivera, en aquell moment capità general de Catalunya, donà un cop d'estat al qual es va plegar el rei Alfons XIII i  li va permetre inaugurar una dictadura que durà fins el 28 de gener de 1930, en que Primo de Rivera va ser substituït pel general Berenguer.
Les causes que al.legà el general fou, en línees generals, una situació de desgovern, ineficàcia i corrupció, que segons deia, venia ja de la crisi de Cuba.
Els fracàs de les polítiques reformistes o regeneracionistes dels diferents governs, la situació al Marroc, amb el desastre d' Annual de 1921 (amb 13000 baixes espanyoles) i la posterior investigació (expedient Picasso), la situació de vagues que es venien succeint, el fenòmen del pistolerisme a Barcelona....són tots fets que van ajudar a justiificar el cop d'estat, que va rebre fins i tot, en un primer moment, el suport de la burgesia de Catalunya i dels terratinents d'Andalusia...i d'una part de la població, preocupada per la intensa conflictivitat.
La dictadura va suspendre les activitats de partits i sindicats, especialment de la CNT. També va imposar -amb l'ajut francés- la pacificació al Marroc. Coincidí amb un periode de bonança econòmica, va emprendre un programa d'obres públiques i va obtenir certes simpaties entre importants sectors de la població, tan més quan va ser relativament "tova", fins al final en que va caure en el desprestigi i arrossegà amb ella el rei Alfons XIII.
El cop d'estat i la dictadura de Primo de Rivera, forma part de la llarga tradició d'intervencions militars en la vida política iniciada en els començaments del segle XIX.
El següent document constitueix el manifest de justificació del cop d'estat segons Primo de Rivera:

Al país i al ejército:
Españoles: ha llegado el momento para nosotros más temido que esperado, porque hubiéramos querido vivir siempre en la legalidad y que ella rigiera sin interrupción la vida española, de recoger las ansias, de atender al clamoroso requerimiento de cuantos amando la Patria no ven para ella otra salvación que liberarla de los profesionales de la política, de los hombres que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e inmoralidades que empezaron en el año 98 y amenazan a España con un próximo fin, trágico y deshonroso. La tupida red de la política de concupiscencias ha cogido en sus mallas, secuestrándola, hasta la voluntad real. Con frecuencia parecen pedir que gobiernen los que ellos dicen no dejan gobernar, aludiendo a los que han sido su único aunque débil freno, y llevaron a las leyes y a las costumbres la poca ética sana, este tenue tinte de moral y equidad que aun tienen, pero en la realidad se avienen a fáciles y contentos al turno y al reparto, y entre ellos mismos designan sucesión.
Pues bien, ahora vamos a recabar todas las responsabilidades y a gobernar nosotros u hombres civiles que representen nuestra moral y doctrina. basta ya de rebeldías mansas, que, sin poner remedio a nada, dañan tanto y más a la disciplina que esá recia y viril a que nos lancemos por España y por el Rey.
Este movimiento es de hombres, quien no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón sin perturbar los días buenos que para la patria preparamos. Españoles: ¡Viva España y viva el Rey!
No tenemos que justificar nuestro acto, que el pueblo sano demanda e impone. Asesinatos de prelados, ex gobernadores, agentes de la autoridad, patronos, capataces y obreros; audaces e impunes atracos; depreciación de la moneda; francachela de millones de gastos reservados; sospechosa política arancelaria (...) porque quien la maneja hace alarde de descocada inmoralidad; rastreras intrigas políticas tomando como pretexto la tragedia de Marruecos; incertidumbre ante este gravísimo problema nacional; indisciplina social, que hace el trabajo ineficaz y nulo; precaria y ruinosa la producción agraria y industrial; impune propaganda comunista; impiedad e incultura; justicia influída por la política; descarada propaganda separatista (...). Manifest de M. Primo de Rivera, 14 de setembre de 1923.

Imatge: El rei Alfons XIII, en el centre, amb Primo de Rivera a la seva dreta i els membres del Directori Militar.

El pistolerisme a Catalunya (1917-1923)

Imatge: Làpida de Francesc Layret, al cementiri de Montjuic de Barcelona. Autor: Yeza. Procedència: Wikimedia Commons.

Entre els anys 1918 i 1923, es va desenvolupar a Barcelona el fenòmen conegut com a "pistolerisme", en la que foren assassinats, per pistolers a sou o en revenja, obrers, líders sindicals, empresaris, encarregats..etc. Sembla ser que el terrible fenòmen va néixer especialment en resposta a l'auge del moviment anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fundada el 1910 a Barcelona, que fonamentava en la vaga la seva lluita contra el sistema capitalista.
La Revolució Russa d'octubre de 1917 va esperonar més el moviment sindical, i encara més si tenim en compte que les exportacions de la neutral Espanya durant la I Guerra Mundial, havien fet pujar els preus de molts productes bàsics, però molt menys els salaris. La triple crisi de 1917, havia qüestionat seriosament el sistema, i havia acabat amb una forta repressió contra els vaguistes.
El 1919, la vaga de "La Canadenca", iniciada arran d'uns acomiadaments, havia deixat Catalunya quaranta-quatre dies sense subministrament d'electricitat, paralitzant la indústria catalana.
A la radicalització del moviment obrer, van respondre alguns membres de la patronal amb la contractació de pistolers a sou de l'anomenat "Sindicat Lliure", dedicat a eliminar o escarmentar dirigents obrers. A la violència d'una part de la patronal, va seguir la d'alguns activistes de la CNT.
El governadors civil de Barcelona, Martínez Anido, va implantar l'anomenada "Llei de Fugues", que permetia disparar contra tot pres que volgués fugar-se.
Víctimes destacades del pistolerisme foren l'advocat laboralista i catalanista Francesc Layret (1880-1920) o el dirigent anarcosindicalista Salvador Seguí El Noi del Sucre (1886-1923). El 1921, militants anarquistes assassinaren el president del govern, Eduardo Dato (1856-1921).
Entre 1917 i 1923 varen morir en atemptats a Barcelona: 170 obrers; 23 patrons; 23 directors o encarregats; 8 agents de l'autoritat. (Font: J. Termes, De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil).
El pistolerisme, així com els fets del desastre d'Annual (1921), varen facilitar la implantació de la dictadura de Primo de Rivera.

"Ante la nueva campaña de atentados que hace días viene reproducièndose con el salvajismo peculiar de sus autores, creemos del todo punto indispensable llamar la atención de nuestros compañeros, para evitar, en lo posible, las tristes consequencias que en parecidas ocasiones hemos tenido que lamentar. Con toda la brutalidad de los hechos, ha quedado demostrada la indefensión en que vivimos. el Gobierno actual, como el anterior y seguramente como los que le sucedan en estos turnos más o menos pacíficos, permanece cruzado de brazos ante problema tan pavoroso, com si la ola de cobardía que nos envuelve naciese precisamente en aquellas esferas donde mayores y más efectivas deben ser las responsabilidades sociales." Crida de la Federació Patronal de Catalunya (Fragment), escrita després de l'atemptat del music-hall Pompeia, que costà tres morts i vint ferits. 1922.

"El 1921 vio agudizarse el sistema criminal llamado "Ley de Fugas", que ya había sido ensayado durante el mando del gobernador Mestre Laborde, Conde de salvatierra. el procedimiento es sabido, pero lo vamos a especificar aquí para conocimiento de las nievas generaciones que tienen la suerte de no haber vivido aquellos tiempos. Los guardias llevan conducidos a varios presos, a pie y de noche, de la cárcel al palacio de Justicia, o viceversa; cuando no hay posibles testigos, los guardias, que previamente han dejado adelantar a los presos, absortos en sus pensamientos, disparan a distancia sobre los conducidos, los matan y luego dan parte a sus superiores, alegando que las víctimas intentaban fugarse." Adolfo BUESO, Recuerdos de un cenetista. Editorial Ariel, Barcelona, 1976.

Procedència dels documents: Base documental d'Història Contemporània de Catalunya, de Josep Rovira, que podeu trobar punxant aquí.

La Mancomunitat de Catalunya

La Mancomunitat de Catalunya, que va estar en vigor des del 1914 al 1925, va ser una institució que agrupà les quatre diputacions provincials catalanes: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, i que tenia assignada una colla de competències administratives.
El projecte fou iniciat quan José Canalejas era President del Consell de Ministres, i aprovada en època d'Eduardo Dato, després de la Llei de Mancomunitats de 1913. Va tenir quatre presidents, si bé els dos darrers foren ja imposats per la dictadura de Primo de Rivera: Enric Prat de la Riba (Lliga Regionalista de Catalunya), Francesc Puig i Cadafalch, el general Lossada i Alfons Sala. La Dictadura va dissoldre la Mancomunitat l'any 1925.
Malgrat les limitacions, la Mancomunitat va dur a terme una tasca molt important, i va representar el reconeixement de l'especificitat de Catalunya per primer cop després dels decrets de Nova Planta.
Je el 1907, la Diputació de Barcelona, presidida per Prat de la Riba, havia creat l'Institut d'Estudis Catalans. Després de la seva constitució, la Mancomunitat de Catalunya va crear el Servei Geogràfic i el Servei Geològic. El 1916 nasqué la Secció de Telèfons de la Mancomunitat de Catalunya. El 1918 es creà la Secció de Ferrocarrils Secundaris de la Mancomunitat. El 1921, l'Institut d'Estudis Catalans va crear el Servei Meteorològic de Catalunya. Un altre organisme va ser Ferrocarrils de la Mancomunitat de Catalunya, nascut per impulsar el Ferrocarril Metropolità Trasversal de Catalunya.
La Mancomunitat impulsà una colla d'institucions culturals i científiques; a més del ja esmentat Institut d'Estudis Catalans, també la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, l'Escola Superior de Belles Arts, l'Escola Superior d'Alts Estudis Comercials, l'Escola de Bibliotecàries, l'Escola Superior d'Agricultura.
L'Institut d'Estudis catalans, per la seva part, va publicar la Gramática de Pompeu Fabra (1918) i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932).
Imatge: Fotografia d'Enric Prat de la Riba

L'Institut Nacional de Previsió (1908)

Resulta curiós, en veure tants i tants aniversaris i centenaris que commemorem, el de la creació de la Seguretat Social espanyola, el 1908, hagi estat totalment oblidat. De fet, moltes persones creuen que es tracta d'una creació recent o posterior a la Guerra Civil. És evident que aquella institució creada ara fa més d'un segle amb el nom d'Institut Nacional de Previsió, no tenia en aquells moment el nivell que ha assolit ara, però fou un pas important.
La primera Seguretat Social nasqué a Alemanya, el 1883, essent canceller Otto von Bismarck, un home per altra banda, profundament conservador.
A Espanya, aquell any, es va crear la "Comissió de Reformes Socials". El 1900 es promulgà la Llei d'Accidents de Treball. Després de diversos estudis i projectes, nasqué, el 27 de febrer de1908, l'Institut Nacional de Previsió (INP), quan era president del govern el mallorquí Antoni Maura Montaner (1853-1925), la tasca del qual ha estat enterbolida per la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona.
El 1909 es va crear l'Assegurança obligatòria del Retir Obrer, pel qual els treballadors podien  contractar voluntàriament pensions de vellesa. El 1923, el subsidi de Maternitat, que el 1920 va esdevenir l'Assegurança Obligatòria de Maternitat. El 1931 s'amplià la Llei d'Accidents de Treball als treballadors de l'agricultura.
El 1942, ara si després de la guerra, es va posar en marxa el Seguro Obligatori d' Enfermetat, per als més econòmicament febles,que quedà a càrrec de l'Institut Nacional de Previsió. Amb la Llei de Bases de la Seguretat Social es creen a Espanya les bases per a la seva extensió a altres sectors socials.
L'Institut Nacional de Previsió s'extingí el 1978 a partir dels Pactes de la Moncloa (1977), i va ser substituit per altres organismes, com l'Institut Nacional de la Salud (Insalud), l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) o l'Institut Nacional de Serveis Socials (INSERSO). Alguns d'aquests organismes serien després transferits a les comunitats autònomes.
Antoni Maura no va ser l'únic polític reformista de principis del segle XX: el liberal José Canalejas Casas (1854-1912), que després seria assassinat per un anarquista, eliminà l'odiat impost sobre els consums substituïnt-lo per un altre impost proporcional als ingressos, i eliminà la redempció en metal.lic del servei militar.
Malhauradament, el reformisme i el regeneracionacionisme no varen poder canviar l'estructura social d'un país pregonament enderrerit, amb greus diferències socials.
Imatge: Fotografia d'Antoni Maura.

La Setmana Tràgica de Barcelona

Entre el 26 de juliol i el 2 de setembre de 1909 tingueren lloc a Barcelona els esdeveniments coneguts com a "Setmana Tràgica", iniciats com una vaga general contra l'embarcament de reservistes cap a la guerra del Marroc. Es van incendiar les casetes on es cobraven els consums; s'obligaren a tancar establiments, s'aixecaren barricades i es varen cremar i saquejar edificis religiosos, fins i tot sepultures. Barcelona quedà sense subminstrament de gas i electricitat i incomunicada. Fou declarat d'estat de guerra. La revolta es va estendre a altres localitats.
En la conferència d'Algesires de 1906 s'havia acordat el repartiment del Marroc entre França i Espanya com a protectorat. La zona del Rif havia estat atribuïda a Espanya. Els rifenys iniciaren una revolta i el govern espanyol va decidir l'enviament dels reservistes corresponents als anys entre 1903 i 1907, en la seva majoria homes casats que havien deixar la seva feina i la seva família. El cert és que només les persones sense mitjans feien el servei militar i anaven a la guerra, ja que els més acabalats podien deslliurar-se'n pagant una quantitat.
El resultat de la setmana foren 78 morts i 500 ferits; el govern Maura va exercir una duríssima repressió: es varen dictar 175 penes de desterrament, 59 cadenes perpetues i 5 penes de mort. El condemnat més conegut fou Francesc Ferrer Guardia, director de l'anomenada Escola Moderna, de carácter llibertari, a qui es va acusar de ser l'instigador de la revolta. Climent Garcia, un discapacitat mental que havia ballat amb el cadàver d'una monja pels carrers, fou també condemnat a mort. Les condemnes desfermaren una campanya internacional contra Maura, i el rei Alfons XIII, preocupat per les reaccions, el va destituir, essent substituït pel liberal Segismundo Moret.
El poeta Joan Maragall va escriure un article periodístic que duia per títol "La ciutat del perdó", demanant clemència pels condemnats, article que Prat de la Riba es va negar a publicar.

"(...)El cor no us diu res, mentre estant afusellant gent a Montjuich solament perque en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és de tots nosaltres. El cor no vos diu anar a demanar perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoïsme? Estem en paus, doncs. I ells han de pagar la pena només perque la seva acció cau dins un còdic, mentre la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana ,que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells. Com vos podeu estar així tranquils a casa vostra i el els vostres quefers saben que un bon dia al bon solet del dematí, allà dalt de Montjuich, trauran dels castell un home lligat i el passarn per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s'aixeca indiferent i poc a poc, ben poc a poc, perque no s'hagi d'esperar, el portaran al racó de fosso, i allí quan toqui l'hora, aquell home, aquella obra magna  de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits ,amb aquell mateix afany de vida que teniu vosaltres, s'agenollarà de cara a un mur i li ficaran quatre bales al cap, i el farà un salt i caurà mort com un conill...ell, que era un home tan home com vosaltres...potser més que vosaltres." Joan Maragall, La ciutat del perdó, 1909. (Fragment)
Imatge: barricades a Barcelona durant la Setmana Tràgica.