La gran fam de Xina (1958-1962)

 

Piràmide de població de Xina l'any 1982. Podem veure els efectes de la gran fam en la disminució de naixements 20 anys abans, el 1962, superior al provocat per les guerres anteriors, i per la política d'"un sol fill", d'aquell moment. Procedència de la imatge: Wikimedia Commons. Llicència: Creative Commons Atribución-CompartirIgual 4.0 Internacional.

En el millor dels casos, l'estimació de les morts provocades per la gran fam de Xina, està en els 45 mil.lions de morts prematures. (Dikötter, la gran fam...pàg.525). Això és el que diu Frank Dikötter en el seu llibre La gran fam de la Xina de Mao. Història de la catàstrofe més devastadora de Xina (1958-1962). La investigació s'ha fet després de l'obertura recent dels arxius municipals i provincials. No obstant, mai es coneixerà la xifra exacta. La manera d'elaborar el recompte, l'explica Dikötter en el capítol "El recompte final" (Dikötter, pàgs. 523 a 538).

La catàstrofe no va ser natural, sino provocada per l'home, en concret per Mao Zedong (1893-1976) i els membres del Partit Comunista Xinès d'aquell temps, implantant un comunisme a la força en periode anomenat "El Grant Salt Endavant", que a més pretenia obtenir recursos per superar el model econòmic occidental. 

Començà amb la implantació obligatòria de les comunes del poble, unitats de població rurals, on els habitants varen ser obligats a despendre's de totes les seves possessions (terra, joies, estalvis, vaixelles, roba, eines de treball, animals...) i a lliurar la seva producció a la comuna, obligats a menjar en cantines comunals, que van quedar els mans dels capricis dels "repartidors". Fins i tot s'arribà a destruïr cases per fer-ne adobs.

Una de les obsessions de Mao fou l'obtenció d'acer per a la industrialització. Es va començar a fabricar acer en petits forns domèstics. Xina es va endeutar per a comprar tecnologia, principalment a la URSS i a països del bloc soviètic.

Es van implantar formes d'agricultura en contra de les formes tradicionals, que van acabar en un desastre, com l'anomenada "sembra d'alta densitat". S'aixecaren embassaments sense cap criteri científic, que en poc temps van quedar inutilitzats. Es va obligar als pagesos a matar els ocells, ja que segons el criteris governamentals, es menjaven les collites, provocant una terrible plaga d'insectes. La gran fam va ocasionar episodis de canibalisme. Nins, dones i ancians foren les víctimes principals dels maltractaments.

S'exigien xifres de producció agrària o industrial, com l'acer fabricat de manera domèstica, de manera que es va exigir als treballadors un esforç sobrehumà, sovint de poca qualitat, i es donaven falses xifres de producció. 

La xifra estimada de víctimes, doncs, sembla que supera la de guerres anteriors: dos guerres civils (1927-1934 i 1946-1949), la "Llarga Marxa" (1934), guerra conta el Japó (1935-1945), II Guerra Mundial (1939-1945).

Cap al final del "Gran Salt Endavant", no es podien amagar les conseqüències del desastre, però llavors, un altre estava a punt d'iniciar-se, per obra de Mao i el ministre Lin Biao (1907-1971): la "Revolució Cultural" (1966-1976), per la qual es volia implantar per la força la cultura i la nova societat socialista, destruïnt l'anterior, el qual significà la persecució d'intel.lectuals, professors, dissidents, purgues i destrucció d'obres d'art. La denuncia de dissidents, acusats de "burgesos", "dretans" o "revisionistes" era fomentada, i acabaven linxats, empresonats, apallissats o en els anomenats "camps de reeducació" Col.laborà en la "nova cultura", amb òperes i cinema, l'esposa de Mao, Jiang Qing (1914-1991), que posteriorment acabà detinguda i jutjada, en la Xina post Mao.

BIBLIOGRAFIA

Frank DIKKÓTTER, La gran hambruna de la China de Mao. Historia de la catástrofe más devastadora de China (1958-1962). Acantilado "Quaderns Crema", Barcelona, 2017. Traducció de Joan Josep Mussarra.

 

JUNG Chang i Jon HALLIDAY, Mao. La historia desconocida. Taurus, Madrid, 2006. Traducción de Amado Diéguez i Victoria E. Gordo del Rey.

 

Menjador d'una comuna el 1958, amb l'eslogan "Menja gratis, treballa dur". Procedència de la imatge: Wikimedia Commons.

El segle maleït

No es tracta del segle XX, com algú podria pensar en una primera impressió. Global Crisis de Geoffrey Parker, traduït al castellà per l'editorial Planeta com El siglo maldito, és una obra apassionant sobre el segle XVII, i la influència que pot tenir un canvi climàtic sobre el comportament i la història humans.
Geoffrey Parker és un catedràtic nord-americà, autor de trenta-set llibres i un dels grans coneixedors de la història d'Espanya, si bé Global Crisis abasta la major part del planeta.

Es tracta, sens dubte d'un llibre de lectura imprescindible per entendre la història, les múltiples facetes que constitueixen la història, i no només la del segle XVII.

El segle XVII està considerat un dels més crítics de la història. Episodis habituals de fam, epidèmies, guerres, revolucions. Potser algú dirà que això és una constant en l'Antic Règim (només en l'antic Règim?), i fins i tot en la nostra època, però és veritat que, i això està ben documentat, que fou un moment de la història amb terribles episodis de mortalitat catastròfica i amb nombre especialment abundant d'episodis bèl.lics i revolucionaris.

L'autor considera des del primer moment un dels principals culpables: un canvi climàtic (el terme por ser nou, però el clima de la terra sempre està canviant), el que s'anomena la "petita edat del gel” que es va iniciar a començaments del segle XIV i perdurà fins la meitat del XIX, i que va ocasionar un refredament sobtat i important del clima, detectable no tan sols per la documentació escrita, sino per l'estudi dels arbres i de les restes vegetals. Fins i tot el Bòsfor es va gelar tres vegades, fet insòlit. Períodes de fred intens, pluges catastròfique o llargues sequeres.

Un canvi atribuïble certament a factors naturals: activitat volcànica, anomalies en el corrent “El Niño”, menor presència de taques solars.... 

A partir de la lectura de llibre i de les conseüencies de la “Petita Edat del Gel”, no podem menys que reflexionar sobre dos factors: 1) el clima de la terra canvia, i pot canviar sobtadament i 2) una altra cosa és la incidència que pot tenir l'activitat humana en aquests canvis.

Però ja tornant a l'estudi global que fa l'autor sobre el segle XVII, recorda que una variació en els dies de maduració pot fer disminuir o fins i tot malmetre absolutament les collites. Això es pot comprovar a nivell mundial en aquella època. Es calcula que va desaparèixer una tercera part de la població mundial.

Males collites a Europa, Índia, Xina, Japó, amb el resultat de mil.lions de morts. La persecució i execució de milers persones innocents a qui s'atribuïa haver “embruixat” la meteorologia per arts diabòliques; progroms i persecucions a les comunitats jueves. La crueltat d'una època en que la supervivència dels més forts implicava el sacrifici despietat dels més febles. Sacrifici de vídues a Índia o Xina; infanticidis, o sigui eliminació de nens o (sobretot) nenes; episodis de canibalisme; abandonament de nounats a les portes de convents (amb molt escasses possibilitats de sobreviure).

Guerres, revolucions, canvis violents de dinastia, amb les subsegüents matances.

Lluites per l'establiment de la dinastia manxú a Xina i les rebel.lions que l'acompanyaren, revoltes populars i sublevació dels cosacs a Rússia, a Ucraïna i a la Confederació Polaco-Lituana, ocupació d'Ucraïna pels polacs, execució de sobirans a l'Imperi Otomà, la Guerra dels Trenta Anys que ensagnà tota Europa, dos revolucions a Anglaterra (la primera, amb l'execució del rei), revoltes a la monarquia hispànica: Portugal, Catalunya, Andalusia, la Fronda a França....cap continent es va veure lliure de les conseqüències de la fam.

Les guerres, les revolucions i les revoltes, significaven per a mil.lions de persones la pèrdua dels seus béns: casa, collita, terres, o bé la tortura, la violació o la mort.
La mala actuació dels governs enfront la crisi del segle XVII, no va fer sino augmentar els desastres; no obstant, hi ha una excepció: els governants japonesos varen elaborar un sistema de redistribució dels recursos, baixada de les tributacions i evitació de les guerres que va donar bons resultats.

Desmontant tòpics que ens fan creure que l'aire contaminat és una exclusiva del món contemporani, descobrim que ja l'aire de moltes ciutats, com Londres, era perniciós a causa de la combustió del carbó i que feia emmalaltir. Així mateix, ja es considerava que "fumar matava" o es prohibia fumar a voltes sota pena de mort! (cal dir que a llocs com l'imperi otomà en alguns moments va estar prohibit el consum d'alcohol o cafè, es creia que les tabernes eren llocs de conspiració)

Geoffrey PARKER, El siglo maldito. Editorial Planeta, Barcelona, 2013. Traducció de Victoria Gordo del Rey y Jesús Cuéllar. 1485 pàgs. d'elles 298 corresponen a notes, bibliografia i índex alfabètic.

Imatge: una de les revoltes més conegudes a l'Europa del segle XVII fou la dels Segadors, a Catalunya (1640), que donà lloc a una llarga guerra. "Corpus de Sang" d'Antoni Estruch i Bros, 1890. Procedència de la imatge: Wikimedia Commons. Carregada per Mcapdevila.