"In Hibero flumine" és un bloc dedicat a reflexionar sobre història, adaptat als programes de batxillerat.

dilluns, 13 de març de 2017

La Revolució Russa 100 anys després (5) el cop d'estat o revolució d'octubre



Imatge: obrers armats i la Guàrdia Roja, a Petrograd, el 1917. Procedència: Wikimedia Commons.

La presa del poder pels bolxevics, la nit entre el 25 i el 26 d'octubre de 1917, ha estat qualificat indistintament de revolució o de cop d'estat. Pipes considera que només la de febrer mereix el nom de revolució, en tractar-se un fet espontani, malgrat vingués precedit d'una colla de circumstàncies que l'afavoriren. La revolució de febrer fou rebuda amb entusiame per la majoria de la població i, almenys al principi, el govern provisional gaudí d'un ampli suport.
En canvi, els fets d'octubre, sempre segons Pipes, tenen totes les característiques d'un clàssic cop d'estat: fou acuradament preparat durant mesos i dut a terme per la força per una minoria. Necessità de tres anys de guerra civil i una indiscriminada repressió per controlar tot el territori. (Vegeu Pipes, pàg. 417). 
La nit del 25 al 26 d'0ctubre (6 i 7 de novembre en el calendari gregorià), una força bolxevic composta per obrers armats, soldats i mariners, ocupà els principals centres estratègics de Petrograd: ponts, estacions, banc central, central de correus i telègrafs...A les 21,45, una salva del creuer "Aurora", que s'havia negat a complir l'ordre de fer-se a la mar, anuncia l'assalt final al Palau d'Hivern, seu del govern provisional. 
Al dia següent, set d'octubre, Trotski va anunciar la fi del govern provisional. En el seu lloc es  va crear un Consell (o soviet) de Comissaris del Poble, presidit per Lenin.
Però els bolxevics només controlaven en aquell moment Petrograd i els seus voltants, i encara no completament. Un intent de recuperar la capital per part de Kérenski (que havia fugit) amb un grup de cosacs, va fracassar. Per la seva part, els bolxevics trobaren forta resistència en voler ocupar Moscou, entre el 28 d'octubre i el 2 de novembre.
Lenin anuncià l'inici de converses amb Alemanya i l'expropiació de les grans propietats agràries. La terra seria repartida o conreada en comú pels pagesos, segons decidissin (en realitat, el repartiment de la terra havia començat abans, en l'estiu anterior).
Altres mesures del nou govern foren: la nacionalització de la banca, el control obrer de les fàbriques, la proclamació de la igualtat entre tots els pobles i nacionalitats de Rússia, creació d'una milícia obrera...
El 22 de desembre de 1917, es crea la Txe, per "lluitar contra la contrarevolució i el sabotage), que ben aviat es convertirà en un instrument de terror, i que al llarg de dècades prendrà diversos noms.La Txekà va heretar molts dels mètodes de tortura de la policia tsarista (vegeu Figes, pàg. 705).
Les previstes eleccions per a una assemblea constituent es van dur finalment a terme i es reuní per primer i darrer cop el 19 de gener de 1918. La majoria de diputats electes, no eren bolxevics, sino del Partit Socialista Revolucionari (que sempre havia estat partidari del repartiment de terres). L'assemblea fou dissolta per la Guàrdia Roja, la milícia bolxevic, i ja no es va tornar a reunir.
El 3 de març de 1918, el nou govern signava amb els imperis centrals el tractat de Brest-Litovsk, pel qual Rússia es retirava de la guerra, a costa de la pèrdua del 26 per cent de la seva població, el 27 per cent de la seva superfície cultivada i el 75 per cent de la producció de ferro i acer. (vegeu Wikipedia, article sobre la Revolució Russa). Ucraïna s'havia proclamat independent.
Després del tractat de Brest-Litovsk, els aliats decreten l'embargament a Rússia, i es produeixen tentatives d'ocupació en diversos llocs, per part de britànics, nord-americans, finlandesos, turcs, japonesos...al mateix temps que s'inicien una colla d'alçament contra la revolució a l'interior del país (els anomenats "blancs, en contraposició als "rojos" revolucionaris. De 1918 a 1921, Rússia patirà una devastadora guerra civil.

Bibliografia i webgrafia

Edward Hallett CARR, La Revolución Bolchevique. 1917-1923. Tres volums. Alianza Universidad,  Madrid, 1973.
Antonio ESCOHOTADO, Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad. III. De Lenin a nuestros días. Edhasa, Barcelona, 2016.
Orlando FIGES, La revolución rusa. Edhasa. Barcelona, 2010.
Sheila FITZPATRICK, El equipo de Stalin. Los años más peligrosos de la Rusia soviética, de Lenin a Jrushchov, Crítica, Barcelona, 2016. 
Francisco HERRANZ et alii, "Dossier. Revolución Rusa. 1917. El año que dividió el mundo", dins la revista La aventura de la historia. Gener de 2017.
Richard PIPES, La revolución rusa. Editorial Debate. Barcelona, 2016
Karl SCHLÖGEL, Terror y utopía. Moscú en 1937. Acantilado col. Quaderns Crema. Barcelona, 2014.
WIKIPEDIA, article "Revolución rusa"

dijous, 9 de març de 2017

La Revolució Russa, 100 anys després (4): Entre març i octubre de 1917



Imatge: Procedència: Dispersió d'una multitud a la Perspectiva Nevski de Petrograd, el juliol de 1917. Wikimedia Commons

La caiguda del tsarisme despertà una onada d'entusiasme revolucionari. El govern provisional, nomenat per la Duma, i presidit en un inici per Mijail Rodzianko, seguit per Georgui Luov, aquest darrer del Partit Democràtic Constitucional era l'encarregat de preparar i dur a terme unes eleccions per sufragi universal; l'assemblea legislativa que en sortís, decidiria sobre la qüestió de la propietat de la terra. La pena de mort va ser abolida. Va desaparèixer l'antisemitisme d'estat.
El buit de poder creat per la la caiguda de l'administració tsarista va ser ocupat pels soviet locals, a imitació del revifat soviet de Petrograt, en el qual, la majoria de membres eren soldats mobilitzats per la guerra, de diverses tendències polítiques, i en el que els bolxevics eren una minoria.
A l'hora de la veritat, el soviet de Petrograd funcinava a través d'un comitè executiu, l'Ispolkom, els membres del qual eren designats perl partits. 
L'estat de guerra impedia de moment dur a terme les eleccions a l'assemblea legislativa que havia de decidir el futur de Rússia. Així doncs, es va instal.lar una dualitat de poders, en la que l'autoritat del govern provisional era qüestionada per la del soviet de Petrograd. 
L'Ispolkom va aprovar un programa de vuit punts que el govern provisional havia d'acceptar: amnistia, llibertat d'expressió, associació i reunió; dret de vaga; abolició de les restriccions o privilegis per diferències socials, nacionals o religioses; preparatius per a una l'Assemblea Constituent elegida per sufragi universal; dissolució de la policia tsarista, que havia de ser substituïda per una milícia local; eleccions per als governs locals; garanties que les unitats militars implicades en la revolució conservarien les seves armes; manteniment de la disciplina a l'exèrcit, sempre que els soldats fora de servei gaudissin els mateixos drers que els civils.
No obstant, una ordre emesa per l' Ispolkom del soviet de Petrograd, deixava sense autoritat els oficials de l'exèrcit, L'ordre anava dirigida al "Districte militar de Petrograd", però es va entendre ampliada a la resta de l'exèrcit. S'establia que els membres de les forces armades estaven subordinades al soviet, el qual podia revocar fins i tot les ordres del govern provisional, l'armament quedava sota l'autoritat dels comitès i  no en mans dels oficials i s'abolien els tractaments honorífics per dirigir-se als oficials (vegeu Pipes, pàg. 332).
Mentre, la guerra seguia. El govern alemany, veient molt dificultós guanyar una guerra oberta en diversos fronts, arribà a la conclusió que el millor que podia passar era que una de les nacions de la Triple Entesa signés la pau i per tant l'abandonament de la guerra. El cas francès i britànic van fracassar en l'intent. Per Rússia es varen fixar el Lenin, líder del partit bolxevic, exiliat en aquell moment a Zuric (no obstant, podria tornar al seu país, amb l'amnistia decretada).
Els alemays van facilitar a Lenin i als seus acompanyants el viatge a través d'Alemanya i Suècia i d'allà va arribar el 3 d'abril a l'estació de Finlàndia de Petrograd, on va ser aclamat per una multitud de seguidors. El suport del govern alemany als bolxevics, no acabà amb el trasllat del seu líder a la seva pàtria, sino que continuà subvencionant les activitats del partit (vegeu Pipes, pàgs. 444 a 446).
La idea de Lenin era la d'una revolució mundial, de la qual Rússia només en seria un punt de partida. Inmediatament de la seva arribada començà una tasca de propaganda contra el govern provisional. En les seves "Tesis d'abril", publicades al diari Pravda, òrgan del Partit Bolxevic, demanava la no col.laboració amb el govern, la inmediata sortida de la guerra, la dissolució de l'exèrcit, la policia i la burocràcia estatals i l'entrega del poder als soviets.
El mateix abril es varen produir una colla de manifestacions contra la continuïtat de Rússia en la  guerra, manifestacions que foren aprofitades per Lenin per incitar a la rebel.lió a les fàbriques, i fins i tot als mariners de Krondstadt. Milícies bolxevics desfilaren portant armes.
La guerra seguia essent desfavorable als russos, i el descontentament popular i a l'exèrcit, va augmentar. El fracàs d'una ofensiva, l'anomenada "ofensiva Kerenski", es va fer avident a començaments de juliol, fet que contribuí a augmentar les desercions i les negatives a tornar al front. La pena de mort va ser restaurada.
En el mes de juliol es van produir una colla d'amotinaments de les tropes i de manifestacions al carrer, darrera dels quals, el hi havia la mà dels bolxevics. Lenin es va exiliar a Finlàndia.
Després d'aquests fets, el govern inicià una repressió contra els bolxevics.

Davant les dificultats dificultats per governar, el cap del govern provisional, Luov, va dimitir, essent substituït per Alender Kérenski, que havia estat abans ministre de Justícia i de Guerra i Marina. Kérenski havia gaudit, fins aquell moment, d'una notable popularitat, que venia de la seva actuació com diputat de la Duma, en la qual manifestà una apassionada oposició al tsar. No obstant, com a president del govern, va tractar Nicolau II i la seva família amb correcció, però aquell mateix més es va decidir el seu trasllat a la població de Tobolsk, que no tenia ferrocarril, a Sibèria.
El general Lavr Kornílov, comandant en cap de l'exèrcit, intentà restaurar la disciplina, donant ordres de disparar contra els desertors. Kornílov no era tsarista, però si partidari del restabliment de l'ordre, actitud en la que era recolzat no tan sols pels nostàlgics dels tsarisme, sino per tots aquells que desitjaven s'acabés el desgovern.
A finals d'agost, Kornílov envià tres regiments de cavalleria a Petrograd, per acabar amb el poder del soviet i de les organitzacions obreres. Per sufocar el cop, Kérenski va solicitar l'ajuda dels partits, i dels mateixos bolxevics, que foren rearmats. Les movililitzacions aconseguiren suforcar l'aixecament de Kornilov.
Kérenski va perdre però, el suport dels sectors moderats de la societat, mentre els més a l'esquerra, davant el temor a una suposada contrarevolució, es radicalitzaven. Es produiren ocupacions de terres. Els bolxevics acabaren essent majoria al soviet de Petrograd, i continuaren estenent la seva influència. 
A principis d'octubre, vist el descrèdit del govern, Lenin i els bolxevics van decidir que era el moment de prendre el poder. 


Bibliografia i webgrafia
 
Edward Hallett CARR, La Revolución Bolchevique. 1917-1923. Tres volums. Alianza Universidad,  Madrid, 1973.
Antonio ESCOHOTADO, Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad. III. De Lenin a nuestros días. Edhasa, Barcelona, 2016.
Orlando FIGES, La revolución rusa. Edhasa. Barcelona, 2010.
Sheila FITZPATRICK, El equipo de Stalin. Los años más peligrosos de la Rusia soviética, de Lenin a Jrushchov, Crítica, Barcelona, 2016.
 Francisco HERRANZ et alii, "Dossier. Revolución Rusa. 1917. El año que dividió el mundo", dins la revista La aventura de la historia. Gener de 2017.
Richard PIPES, La revolución rusa. Editorial Debate. Barcelona, 2016
Karl SCHLÖGEL, Terror y utopía. Moscú en 1937. Acantilado col. Quaderns Crema. Barcelona, 2014.
WIKIPEDIA, article "Revolución rusa"

 
 

dimecres, 1 de març de 2017

La Revolució Russa, 100 anys després (3). La revolució de febrer de 1917



Imatge: el tsar Nicolau II de Rússia i la seva família. Procedència: Wikimedia Commons.

La Duma, l'assemblea representativa russa creada després del moviment revolucionari de 1905, inicià les seves sessions el juliol de 1906. A l'abril, el tsar havia signat -a desgrat- una constitució o Lleis Fonamentals, que no obstant, establien el poder autocràtic del tsar sobre la llei, l'església i la Duma, que en realitat, tindria un caràcter consultiu i podia ser dissolta per tsar en qualsevol moment. El sufragi tampoc era igualitari, primant el vot dels estaments més poderosos. Els ministres continuaven essent responsables únicament davant del monarca, que tendia a elegir els més fidels a la seva persona.
La major part de la població vivia en el món rural, que continuava amb unes formes de producció tradicionals. El primer ministre Stolypin -assassinat el 1911- intentà una reforma agrària a base de privatitzar la terra comunal, amb la idea que el pagès propietari tindria més incentius per modernitzar i incrementar la producció.
La creixent radicalització dels partits polítics era combatuda mitjançant la Okhrana, la temuda policia secreta.
La industrialització de Rússia havia progressat des de principis de segle -limitada a determinades àrees- però l'obrer no veia millorar les seves condicions de vida ni laborals.
El tsar Nicolau II Romanov vivia convençut de la necessitat de mantenir el seu poder absolut, i estava tancat a qualsevol reforma. En això l'esperonava la tsarina Alexandra, que era impopular entre la població. El matrimoni imperial tenia quatre filles: Olga, Tatiana, Maria i Anastàsia, i un fill, el tsarevitx Alexis. Malhauradament, l'hereu estava malalt d'hemofília, i la seva mare havia caigut sota la influència del sacerdot Rasputín, del que creia Alexandra que tenia poder per curar Alexis. Rasputín acabà exercint una influència soterrada sobre la vida política russa, fins que fou assassinat per un noble relacionat amb la família imperial, fet que impedí qualsevol investigació. Tots aquests fets, aparentment anecdòtics, empitjoraren notablement la imatge del tsar i la tsarina.
És possible que el temps hagués fet evolucionar el sistema polític i econòmic de l'Imperi rus, però els esdeveniments es precipitaren el 1914, amb l'entrada en guerra, al costat de França i Gran Bretanya (l'anomenada "Triple Entesa"), en contra dels imperis centrals (Alemanya i Àustria-Hongria). 
El tsar designà com a comandant suprem de l'exèrcit rus, el seu oncle, Nicolau Nicolàievitx; amb la derrota però, el tsar mateix assumiria en persona el comandament, fet que contribuí, més si es pot, al seu descrèdit.
Ben aviat la població i els soldats van tenir més motius de descontentament: lleves forçoses, derrotes, gran nombre de morts i ferits (1), ineficàcia dels oficials.
El subministrament a les ciutats i també a l'exèrcit, van començar a faltar: en el camp es produïen acaparaments i a més els medis de transport -especialment el ferrocarril- no funcionaven amb normalitat. Això va empitjorar durant l'hivern de 1916-17, que va ser especialment dur. 
El febrer de 1917, la multitud, esperonada per la fam i indignada per la situació al front, sortí al carrer a Sant Petersburg, en un moviment que després s'estendria a altres ciutats. Alhora començà una onada de vagues. El 24 de febrer, hi havia 160.000 i 200.000 treballadors als carrers de Sant Petersburg,  per vaga o per tancament de les fàbriques (vegeu Pipes, pàg. 299), xifra que aniria augmentant. Els manifestants demanaven pa, la fi de la guerra i la fi de l'autocràcia. El tsar, que era visitant el front, ordenà la intervenció de la guarnició de soldats de la capital, en total 160.000 (vegeu Pipes, pàg. 302. Després d'unes vacilacions inicials, els soldats s'uniren als manifestants, fet que fou seguit per més unitats de l'exèrcit. El tsar i el govern ja no controlaven la situació.
La rebelió dels regiments de Sant Petersburg significà la fi de la monarquia. El tsar, que intentava tornar a la capital en ferrocarril, fou pressionat per l'Estat Major de l'exèrcit (inclès el seu oncle) perque abdiqués, abdicació que es va fer efectiva el 2 de març (15 de març en el calendari gregorià). Nicolau renunciava per ell i pel seu fill, i cedia la corona al seu germà Miquel, home de tarannà més obert, que alhora va renunciar a la corona.
Davant del buit de poder, i després de moltes vacilacions, la Duma nomenà un govern provisional, del que el seu primer president fou Mijail Rodzianko, i després Gueorgui Luov, del Partit Democràtic Constitucional, mentre que Nicolau Romanov i la seva família eren posats en arrest domiciliari.
La fi de la monarquia i el nomenament del govern provisional foren rebuts amb entusiasme per la població.

(1) Segons les xifres convencionals, el nombre de morts russos a la I Guerra Mundial seria de 1.700.000 morts i 4.950.000 ferits. (vegeu Wikipedia, article sobre la Revolució Russa), però segons Pipes, càlculs actuals fets a Rússia, la xifre seria menor: 900.000 morts en el camp de batalla i 400.000 ferits, en un total de 1.300.000 soldats. En canvi, un nombre elevat de russos, 3.900.000 foren fets presoners. (Vegeu Pipes, pàg. 453)

Bibliografia i webgrafia

Edward Hallett CARR, La Revolución Bolchevique. 1917-1923. Tres volums. Alianza Universidad,  Madrid, 1973.
Antonio ESCOHOTADO, Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad. III. De Lenin a nuestros días. Edhasa, Barcelona, 2016.
Orlando FIGES, La revolución rusa. Edhasa. Barcelona, 2010.
Sheila FITZPATRICK, El equipo de Stalin. Los años más peligrosos de la Rusia soviética, de Lenin a Jrushchov, Crítica, Barcelona, 2016.
 Francisco HERRANZ et alii, "Dossier. Revolución Rusa. 1917. El año que dividió el mundo", dins la revista La aventura de la historia. Gener de 2017.
Richard PIPES, La revolución rusa. Editorial Debate. Barcelona, 2016
Karl SCHLÖGEL, Terror y utopía. Moscú en 1937. Acantilado col. Quaderns Crema. Barcelona, 2014.
WIKIPEDIA, article "Revolución rusa"

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...