"In Hibero flumine" és un bloc dedicat a reflexionar sobre història, adaptat als programes de batxillerat.

divendres, 23 d’agost de 2013

L'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981

El cop d'estat a Espanya, el 23 de febrer de 1981, popularitzat com el 23 F va ser un intent fracassat de acabar amb la democràcia i el sistema constitucional bastit en la Transició i establir una dictadura. No obstant haver-se conegut conspiracions anteriors, de les que l'anomenada "Operació Galàxia" fou la que més es va divulgar, el cop del 23 de febrer va ser l'únic que es va materialitzar, però va constituir un punt d'inflexió, més enllà del qual es va anar esvaint lentament el temor al colpisme, sense que faltessin conspiracions posteriors, com la del 27 d'octubre de 1982.
El capvespre del 23 de febrer de 1981, un grup de guàrdies comadats pel tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero van ocupar al Congrés mentre tenia lloc la votació d'investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a president del govern i varen mantenir segrestats els diputats i el govern.
Poc després d'aquests fets, el Capità General de València, Jaime Milans del Bosch treia 40 tancs al carrer i més tard, a Madrid, el general Torres Rojas intentava prendre el comandament de la Divisió Acorazada Brunete al General Juste amb la finalitat d'ocupar els punts estratègics de la capital.
El colpisme fa ser un dels problemes més greus de la Transició; els cops de Xile i Argentina, amb les seves tràgiques consequències, estaven en la memòria de tots.
Entre les causes que portaren al cop, podem enumerar:
-La greu crisi econòmica. A finals del 1980 l'atur despassava el 12 per cent de la població activa: més d'un mil.lió sis-cents mil desocupats, xifra que feia temps no es recordava. La inflació estava aquell any al voltant del 15 per cent.
-El problema sagnant del terrorisme, que al 1980 va causar 92 víctimes. Terrorisme dels dos extrems, però especialment d'ETA, que durant la presidència d'Adolfo Suárez va causar 265 víctimes.
-La no acceptació de la democràcia per part d'un sector de militars, especialment pel que feia a l'organització territorial de l'estat i la legalització del PCE.
-La feblesa del partit en el govern, UCD, malgrat haver guanyat dues eleccions generals (1977 i 1979), feblesa que va portar fins i tot a la dimisió del seu líder i President del Govern, Adolfo Suárez.
Antecedents del cop:
El indicis i rumors de cop d'estat durant la Transició foren freqüents. La legalització del Partit Comunista d'Espanya (PCE) l'abril de 1977 va comportar fortes resistències entre els militars, amb la dimissió del ministre de Marina.
Però l'antecedent més conegut del 23 F fou el cas anomenat de la Cafeteria (o Operació) Galàxia, pel lloc on se reunien els conspiradors, que va tenir lloc el novembre de 1978, i pel que fou condemnat a uns mesos de presó el mateix Tejero que després ocuparia el palau del Congrés.
Sembla ser que el Centre d'Intel.ligència, el CESID, coneixia la situació, i envià informes del que es preparava.
Suárez presentà la dimisió el 29 de gener de 1981, en un dramàtic discurs emès per la televisió, en el que afirmava no volia ser un obstacle a la implantació de la democràcia a Espanya.
Mentre, en diverses publicacions, com en el diari El Alcázar, es podien llegir articles favorables a un cop. En el diari ABC, Emilio Romero proposava el general Alfonso Armada, segon cap de l'Estat Major, com a possible cap de govern.
A començaments de febrer de 1981, en el curs d'una visita a la Sala de Juntes de Gernika, els  reis van ser escridassats per diputats d'Herri Batasuna, fet que donava arguments als que afirmaven la necessitat de donar un cop que acabés amb el suposat desgovern. El 6 de febrer fou assassinat l'enginyer de la central nuclear de Lemóniz, José Mª Ryan, segretat per ETA.
Fets:
En aquest ambient de tensió, el 23 de febrer de 1981, a les 6 del capvespre començà la votació d'investidura de Leopoldo Calvo Sotelo, candidat a secceir Suárez en la Presidència del Govern. A les 18 hores i 22 minuts, en votar el socialista Núñez Encabo, entraren un grup de guàrdies dirigits per Tejero, que va pronunciar la cèlebre frase: ¡Quieto todo el mundo! i va exigir als diputats que s'assentessin.
Tejero va desobeir l'ordre de lliurar les armes qui li va donar el vicepresident del govern, el capità general Gutiérrez Mellado, al que va saccejar. Es va efectuar trets que varen obligar els diputats a llençar-se a terra i les bales inutilitzaren els aparells de gravació d'imatges, tret d'un que va poder captar les dramàtiques escenes per a la posteritat. Gutiérrez Mellado, Suárez i Santiago Carrillo restaren dignament sentats. Un grup de diputats foren obligats a abandonar l'hemicicle i conduits a una sala apart: Adolfo Suárez, encara President del Govern, El ministre de Defensa, Agustín Rodríguez Sahagún, el líder socialista, Felipe González, el també socialista Alfonso Guerra i el Secretari General del PCE, Santiago Carrillo. Els militars sublevats anunciaren la propera vinguda d'una autoritat militar.
Mentre, el Capità General de València, Jaime Milans del Bosch, treia quaranta tancs pel centre de València i proclamava l'estat de guerra.
L'actitud del rei Joan Carles I durant el cop, fou esencial pel aturar-lo, gràcies a la lleialtat personal de determinats capitans generals en distintes regions militars, entre els que destacà Guillermo Quintana Lacaci (posteriorment assassinat per ETA), a la I Regió Militar, amb seu a Madrid. No totes estaven en la mateixa situació, i es detectaren vacilacions importants.
Davant del buit de poder, es va constituir un govern provisional de subsecretaris, encapçalats per Francisco Laína. El President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, després de parlar amb el Rei, va retransmetre per ràdio a tota Espanya una al.locució demanant traquil.litat
El general Torres Rojas intentà apoderar-se del comandament de la División Acorazada Brunete, i ocupar els punts estratègics de Madrid, no arribant a assolir el seu objectiu gràcies a l'oposició del general Juste.
No obstant, un grup de militars va ocupar breument els estudis de Televisió Espanyola, que no va emetre informació sobre els esdeveniments fins una hora tardana. Els espanyols varen seguir-los gràcies a la ràdio, en el que s'anomenà "Nit dels transistors"
Mentre, el general Alfonso Armada, anava al Congrés i oferia a Tejero una sortida a la situació postulant-se ell mateix com a cap d'un govern format per polítics de diferents partits, fet absolutament rebutjat per Tejero. Encara avui dia no se sap amb seguretat el paper d'Armada, ni si era ell "l'autoritat militar" esperada. L'historiador Paul Preston, en la seva biografia sobre el rei Joan Carles, pensa que si que ho era (pàgs. 516 i 517 del llibre citat més avall).
A la una i catorze minuts de la nit, després d'assegurar-se la lleialtat o la neutralitat dels caps militars a les diferents regions, el rei, en qualitat de comandant en cap de l'exèrcit pronuncià un breu i dramàtic discurs televisiu (del que se n'havien enviat dues gravacions per diferents camins), on anunciava que havia donat les ordres pertinent i assegurava la continuitat del règim democràtic.
A partir d'aquell moment, el cop es donà per fracassat, i a la matinada, Antonio Tejero es va rendir, essent alliberat el Congrés dels Diputats; més tard foren arrestats Milans del Bosch i els diversos caps visibles implicats en el cop.
Val a dir que les reaccions internes i externes al cop foren més aviat tèbies mentre aquest transcorria. Crida l'atenció el paper de Conferència Espiscopal, que va assegurar que "resaria". A nivell internacional, els Estats Units es van mantenir neutrals. La Comunitat Econòmica Europea si que condemnà l'intent, i destaca la postura de Margaret Tatcher que qualificà el cop com a terrorisme.
Conseqüències del cop:
El cop d'estat del 23 F fou un punt d'inflexió: després d'aquests fets, el colpisme es va anar esvaint lentament, amb alguns ensurts, com el d'octubre de 1982, poc abans de les eleccions que donaren la victòria al PSOE per majoria absoluta.
Els militars implicats, i un civil, foren jutjats i condemnats a diverses penes de presó. Tejero i Armada ho foren a 30 anys.
Però el cop també va servir per ajustificar un retrocés en el procés autonòmic, amb la Llei per a l'Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA o LHOPA), encara que posteriorment aquesta llei fou anulada pel Tribunal Constitucional.

TEXT:

Al dirigirme a todos los españoles, com brevedad y concisión, en las circunstancias extraordinarias que en estos momentos oestamos viiviendo, pido a todos la mayor serenidad y comfianza, y les hago saber que he cursado a los Capitanes Generales de la Regiones Militares, Zonas Marítimas  y Regiones Aéreas la orden siguiente.
"Ante la situación creada por los sucesos desarrollados en el Palacio del Congreso y para evitar cualquier posible confusió, confirmo que he ordenado a las Autoridades Civiles y a la Junta de Jefes de Estado Mayor que tomen las medidas necesarias para mantener el orden constitucional dentro de la legalidad vigente.
Cualquier medida de carácter militar que en su caso hubiera de tomarse deberá contar con la parobación de la Junta de Jefes de Estado Mayor."
La Corona, símbolo de la permanencia y unidad de la patria, no puede tolerar en forma alguna acciones o actitudes de personas que pretendan interrumpir por la fuerza el proceso democrático que la Constitución votada por el pueblo español determinó en su día a través de referéndum".   Discurs del Rei el 24-II-1981

BIBLIOGRAFIA:

Paul PRESTON Juan Carlos. Rey de un pueblo. Edició actualitzada publicada en castellà a Debolsillo, Barcelona, 2013.

Actualització (11-9-2020): Juan Francisco FUENTES, 23 de febrero de 1981. El golpe que acabó con todos los golpes. Taurus, Madrid, 2020.
 

dimecres, 21 d’agost de 2013

Els estatuts d'autonomia

Els estatuts d'autonomia són les lleis que regulen l'autogovern de les comunitats autònomes, segons l'article 147 de la Constitució de 1978.
L'autonomia, o l'autogovern fou una reivindicació històrica per part de Catalunya, el País Basc i Galícia. L'11 de setembre (Diada Nacional de Catalunya) de 1977 va tenir lloc a Barcelona una manifestació multitudinària sota el lema "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia". Poc després, el 29 de setembre, el govern de Suárez va restablir la Generalitat provisional, de la que fou cap Josep Tarradellas.
La Constitució de 1978 recull el dret de les nacionalitats i regions que composen l'estat espanyol a l'autonomia (Art. 1,2).
La forma d'accedir i l'estructura del règim autonòmic per part dels territoris amb una tradició històrica estan recollides  en el títol VIII, i les lleis que el configuren són els Estatuts d'Autonomia (Art. 147), que com a lleis orgàniques necessiten la majoria dels vots del Congrés de Diputats per a la seva aprovació.
L'article 147 enumera les competències que poden ser traspassades a les Comunitats, quines són exclusives de l'Estat i quines poden ser compartides o cedides.
Són tres les formes d'accedir a l'autonomia establertes en la Constitució:
1) L'anomenada Via Lenta o reduïda, de l'article 143, pensada per a la majoria de comunitats; la petició d'iniciar el procés autonòmic correspon a a les diputacions interessades o als organismes insulars i a dues terceres parts dels municipis de cada província o illa de la futura comunitat, que representin com a mínim la majoria dels cens electoral. Si la iniciativa no prospera en sis mesos, han de passar cinc anys per reiniciar el procés. El projecte d'estatut és elaborat per una assemblea de membres de les diputacions o òrgans insulars i de diputats i senadors d'aquell territori, i aprovat per les Corts Generals.
2) L'anomenada Via Ràpida de l'article 151, exigeix, a més de la iniciativa de les Diputacions o organismes insulars, la de tres quartes parts dels municipis de cada província afectada que representin almenys la majoria del cens electoral, iniciativa que ha de ser ratificada per majoria absoluta del cens en cada província. Es tracta d'una via molt complicada, que va ser quasi completada a Andalusia, on es va celebrar el referèndum, i en una sola província no es va obtenir la majoria necessària, degut a l'alta abstenció. El problema es va solventar per la via especial de l'article 144.
Les comunitats autònomes que havien plebiscitat estatuts durant la Segona República, és a dir, Catalunya, País Basc i Galícia, podien seguir la via ràpida sense necessitat de referèndum inicial, segons la disposició transitòria 2 de la Constitució. Aquest va ser l'itinerari seguit per aquestes comunitats, després anomenades "històriques".
El projecte d'Estatut per la via de l'article 151, és elaborat per una assemblea de diputats i senadors dels territori, i remès a les Corts; en el termini de dos mesos s'ha de sotmetre a referèndum en el territori de la futura autonomia
3) Via excepcional, de l'article 144. En aquest cas, la iniciativa correspon al govern, que tramet un projecte d'Estatut a les Corts Generals. Està pensat pels territoris uniprovincials, o altres casos especials.
En el cas de Navarra, que ja gaudia d'una llei especial des de 1841, que li havia conservat cert grau d'autonomia, es va aprovar l'anomenada Ley Orgánica de Reintegración o Amejoramiento del Régimen Foral de Navarra (1982), coneguda com Amejoramiento. 
Tant el País Basc com Navarra gaudeixen dels anomenats Concerts Econòmics, establerts per a Euskadi el 1876, que els atorga autonomia en la gestió dels tributs. La conservació d'aquest drets forals estan recollits en la disposició transitòria 2 de la Constitució i en els estatuts.
 Els Estatuts d'Autonomia contenen la denominació de la Comunitat, la delimitació del seu territori, la llengua, les seves institucions pròpies i les seves competències.
Les institucions autonòmiques són: el Parlament, elegit per sufragi universal i el govern; en el cas de les illes, estan també els consells insulars.
El resultat del procés autonòmic espanyol fou la constitució de disset autonomies, més dues ciutats autònomes, Ceuta i Melilla.
El País Basc i Catalunya foren les primeres comunitats en gaudir d'Estatut d'autonomia, que entraren en vigor el 18 de desembre de 1879.

Imatge: Núm 1 del "Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya", del dia 5 de desembre de 1977, amb el decret de restabliment de la Generalitat provisional. Procedència: Viquipèdia.

dimarts, 20 d’agost de 2013

La Constitució de 1978

De les eleccions generals del 15 de juny de 1977 van sorgir unes Corts que finalment van esdevenir constituents. La Constitució de 1978 fou la primera de caràcter democràtic des de la republicana de 1931, i deroga les Lleis Fonamentals del franquisme. Una Constitució és la norma o conjunt de normes supremes de l'estat, expressió de la sobirania del poble, a la qual s'ha d'adaptar la legislació i l'administració.
És tracta d'una constitució llarga: un prèambul, 169 articles -distribuits al llarg d'un títol preliminar i 19 títols més- 4 disposicions adicionals, 9 disposicions transitòries, 1 disposició derogatòria i 1 disposició final.
S'ha considerat així mateix una constitució ambigua en certs punts, qualitat que va ser buscada a posta, a fi de ser acceptada per diferents forces polítiques, però que deixa moltes interpretacions en mans del Tribunal Constitucional.
Es tracta també d'una constitució rígida, complicada de reformar, ja que qualsevol modificació ha d'estar aprovada per una àmplia majoria qualificada d'ambdues cambres (Art. 167). Si la reforma afecta a aspectes essencials de la Constitució, exigeix també la dissolució de les Corts i la convocatòria d'un referèndum; les noves Corts elegides hauran així mateix d'aprovar la reforma. (Art. 168).
La rigidesa en la reforma constitucional és una característica en moltres constitucions, cercant la seva estabilitat.
Foren elegits ponents de la Constitució de 1978, reconeguts juristes, representant proporcionalment als partits majoritaris. Són aquests:
Enrique Tierno Galvan (Partit Socialista Popular)
Gabriel Cisneros (Unió de Centre Democràtic)
José Pedro Pérez Llorca (Unió de Centre Democràtic)
Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (Unió de Centre Democràtic)
Miquel Roca i Junyent (Pacte Democràtic per Catalunya)
Manuel Fraga Iribarne (Alianza Popular)
Gregorio Peces Barba (Partit Socialista Obrer Espanyol)
Jordi Solé Tura (Partit Socialista Unificat de Catalunya)
Algunes discrepàncies entre Congrés i Senat obligaren a la formació d'una comissió mixta d'ambdues cambres; el text definitiu fou aprovat el 31 d'octubre de 1978 en el Congrés per 325 vots favorables, 14 abstencions i 6 vots en contra. En el Senat, el text fou aprovat amb 226 vots afirmatius, 8 abstencions i 5 vots negatius.
La Constitució de 1978 estableix Espanya com un estat social i democràtic de dret (Art. 1); la sobirania del poble (Art. 1, 2), la integritat del territori espanyol, amb el dret de constituir autonomies per part de les nacionalitats i regions que el composen (Art. 1,2); l'oficialitat del castellà i la cooficialitat de les demés llengues (Art. 3); la igualtat dels ciutadans davant la llei (Art. 14), la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial), i fa una àmplia declaració de drets en el títol primer.
Es constitueix Espanya com una monarquia parlamentària, si bé el paper del Rei serà essencialment representatiu, i com a àrbitre i moderador (Art. 56).
Les Corts Generals representen el poble espanyol, estan compostes de Congrés de Diputats i Senat i són elegides per sufragi universal; els correspon el poder legislatiu, elegeixen el president del govern i aproven els pressupostos de l'estat.
Al Govern correspon el poder executiu. El president és elegit per les Corts, i pot ser també destituit per una moció de censura constructiva (amb un candidat alternatiu).
L'estructura de la Constitució espanyola de 1978 és la següent:
Títol preliminar: tracta de la configuració política i territorial de l'estat espanyol.
Títol I: tracta dels drets i deures fonamentals i de les seves garanties.
Aquest dos títols, doncs, constitueixen la part dogmàtica de la Constitució. La resta constitueixen la part orgànica, que configura l'organització de l'estat:
Títol II: De la Corona.
Títol III; De les Corts Generals.
Títol IV: Del govern i de l'administració.
Títol V: De les relacions del govern i les Corts Generals.
Títol VI: Del poder judicial.
Títol VII: Economia i Hisenda.
Títol VIII: De l'organització territorial de l'estat.
Títol IX: Del Tribunal Constitucional.
Títol X: De la Reforma Constitucional
A més, com ja hem dit, costa de 4 disposicions adicionals, 9 transitòries, 1 derogatòria i una final.
La redacció i aprovació de la Constitució de 1978 va tenir lloc entre rumors de cop d'estat, a rel de la reunió colpista que va tenir lloc a la "Cafeteria Galàxia", reunió destinada a impedir el procés constitucional.
El vot afirmatiu majoritàri dels espanyols en el referèndum del 6 de  desembre, va contribuir sens dubte a apaivagar momentàniament el colpisme. Participà el 58, 97 per cent dels votants censats, amb un 87,78 per cent de vots afirmatius.
Imatge: percentatge de vots emesos i de vots afirmatius en el referèndum constitucional del 6 de gener de 1978. Podeu ampliar la imatge clicant al damunt.
Encara que en aquesta imatge els percentatges s'hagin distribuit segons comunitats autònomes, en aquell moment no existien jurídicament. Mapa d'elaboració pròpia amb dades del Ministeri de l'Interior.


dijous, 15 d’agost de 2013

Les eleccions de juny de 1977

Aprovada en referèndum la Llei de Reforma Política i legalitzats la majoria de partits, el 15 de juny de 1977 van tenir lloc a Espanya les primeres eleccions democràtiques generals a Corts en quaranta-un anys. Lal llei per a la Reforma Política establia unes corts bicamerals, amb un Congrés de Diputats i un Senat. S'elegien, per sufragi universal dels majors d'edat (21 anys) 350 diputats pel Congrés i 207 dels 248 senadors.
La circumscripció electoral era la província, elegint-se un nombre de diputats proporcional al nombre d'habitants (Ceuta i Melilla escolliren un diputat cada una). Cada circumscripció electoral elegia quatre senadors, a excepció dels arxipèlags i Ceuta i Melilla: Mallorca, Gran Canaria i Tenerife, tres senadors; Ceuta i Melilla conjuntament, dos; Menorca, Eivissa-Formentera, Lanzarote, Fuerteventura, La Palma i Gomera-Hierro, un senador cada un. (Capítol II, article 19 de les normes electorals del 18-III-1977).
La llei electoral disposava el repartiment proporcional d'escons pel Congrés de Diputats segons l'anomenada Regla d'Hondt, que de fet afavoria la formació de majories; no podien obtenir escons aquelles forces que no haguessin obtingut almenys el 3 per cent del vots vàlids en la seva circumscripció. (Capítol II, article 20 de les normes electorals del 18-III-1977.
Pel que fa al Senat, els candidats es votaven a títol individual, si bé es presentaven per algun partit polític (amb alguna excepció), i el sistema d'atribució d'escons era majoritari: sortien elegits els més votats. Cada elector vota fins a tres noms, de manera que s'asseguri un quart senador a les minories. (Capítol II, article 21 de les normes electorals del 18-III-1977). Cal tenir present que aquest sistema de repartiment, al Congrés i al Senat, encara està vigent avui dia.
El nombre d'electors censats era de 23.583.762, i la participació va ser molt alta: 78,83 per cent. L'Espanya que majoritàriament volia sortir d'una dictadura i deixar de ser una anacronisme a Europa, va optar per la moderació: La Unió del Centre Democràtic (UCD), el partit creat pel president del govern, Adolfo Suárez, va obtenir 166 escons; el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), liderat per Felipe González, 118 escons; el Partit Comunista Espanyol, del que era secretari general Santiago Carrillo, 19 escons; Alianza Populat (AP), del que era cap Manuel Fraga, 16 escons; altres partits van obtenir un molt menor nombre de diputats.
El sistema peculiar del Senat (quatre senadors a cada província, fos quin fos el nombre d'habitants)  va donar majoria absoluta a l'UCD al Senat: 106 senadors. El PSOE 35. Destaca però la coalició Entesa dels Catalans, que presentant-se només a Catalunya va obtenir tots els senadors possibles: 12. El rei va elegir directament 41 senadors, dels 50 que li possibilitava la Llei per a la Reforma Política.
El resultat fou diferent a Catalunya i el País Basc. A Catalunya, Socialistes de Catalunya va obtenir el 28,56 per cent dels vots, gràcies al gran nombre de vots obtinguts a la circumscripció de Barcelona; el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), de filiació comunista, el 18,31 per cent; UCD el 16,91; Pacte Democràtic per Catalunya (on era Convergència Democràtica de Catalunya, liderada per Jordi Pujol), el 16,88 per cent dels vots (majoritària a Girona i Lleida). Al Senat, l'Entesa dels Catalans, amb la figura capdavantera de Josep Benet, i recolzada per Socislistes de Catalunya i PSUC, va obtenir els tres senadors possibles a cada circumscripció.
Pel que fa al País Basc, el Partit Nacionalista Basc (PNB) fou votat al Congrés de Diputats pel29,28 per cent de l'electorat; el PSOE, pel 26,48, i UCD pel 12,81 per cent.
Unes Corts que no tardarien en convertir-se en constituents. Els ajuntaments no foren renovats fins a l'abril de 1979.

TEXT

Art. 20. 4. La atribución de escaños a las distintas listas se ajustará a las reglas siguientes: a) Se efectuará el recuento de votos obtenido por cda lista, ordenándose en una columna las cantidades respectivas, de mayor a menor.  b) No serán tenidas en cuenta aquellas listas que no hubiesen obtenido, por lo menos el tres por ciento de los votos válidos en el distrito. c) Se dividirá el total de votos obtenidos por cada lista por uno, dos, tres, etcetera, hasta un número igual al de escaños correspondientes al distrito, formándose el cuadro que aparecerá en el ejemplo gráfico. Los escaños se atribuirán a las listas a los que correspondan en el cuadro los mayores cocientes, procedièndose a esta atribución por orden decreciente de estos. (...)
Art. 21. 1. En cada distrito electoral los Senadores seran elegidos de acuerdo con lo que se dispone en los apartados siguientes, siendo proclamados electos aquellos candidatos que mayor número de de votos obtengan hasta completar el de senadores asignados al distrito.
2. En esta elección los electores solo podran dar su voto a un máximo de de tres de entre los candidatos proclamados en el distrito.
Real Decreto-Ley sobre normas electorales. 18 de març de 1977.

Imatge: Resultat de les eleccions generals de juny de 1977. Procedència: Wikimedia Commons 
Autor: Rodriguillo.


divendres, 2 d’agost de 2013

La transició espanyola: la llei per a la Reforma Política (1976)

Imatge: cartell de propaganda per al referèndum del 15 de desembre de 1976. Procedència de la imatge: Wikipèdia.

La transició espanyola cap a la democràcia fou fruit d'unes circumstàncies molt especials; la abans de la mort de Franco, la societat demanava un canvi polític, fet que es reflectia obertament en molts medis de comunicació.
El creixement econòmic dels anys 60, la vinguda massiva de turisme, la major obertura al món exterior, havien conduit a un canvi social, cultural i de costums molt important.
Però és cert que en una part de la societat espanyola estava encara molt viu el record de la Guerra Civil, i a més,  ningú pensava que es pogués produir una evolució cap a la democràcia en vida de Franco.
Mort el dictador i proclamat Joan Carles com a rei, si bé és cert que una gran part de la societat era procliu al canvi, no ho és menys que restaven sectors poderosos hostils a qualsevol canvi en l'estatus. Els comandaments de l'exèrcit seguien essent els que havia posat Franco.
L'oposició al franquisme, els partits polítics en aquell moment no legals (PSOE, PCE....) agrupats en plataformes (después unificades) exigien una ruptura completa amb el passat.
Podem dir que la transició fou un delicat equilibri entre la ruptura que exigia aquesta oposició i la reforma "a partir de la legalitat existent" que prepararen el rei i el president del govern Adolfo Suárez, nomenat el juliol de 1976.
La peça legal que inicia aquesta evolució cap a la democràcia fou l'anomenada "Llei per a la Reforma Política", que Suárez aconsegueix que aprovin les Corts franquistes el 18 de novembre de 1976, i que es ratificada per referèndum el dia 15 de desembre, votant els espanyols majors d'edat (21 anys). Obtingué el 94,17 per cent dels vots emesos, distribuit de manera força homogènia.
La Llei per a la Reforma Política, que va tenir el rang de llei fonamental, era en realitat una convocatòria d'eleccions per sufragi universal, per a la formació d'unes noves corts, compostes de Senat i Congrés. Aquesta llei i la legalització dels partits polítics i els sindicats (la prova de foc fou la legalització del Partit Comunista d'Espanya la setmana santa de 1977) va dur a les eleccions del 15 de juliol de 1977 i a totes les reformes posteriors, com la Constitució de 1978. La vigència de la Llei per a la Reforma Política acaba després d'entrar la Constitució en vigor.
No obstant la transició no fou una etapa tranquil.la: patí l'assetjament del terrorisme d'extrema esquerra i d'extrema dreta, essent el més sagnant el d'ETA, l'amenaça seriosa del colpisme.
Així mateix la Transició es desenvolupa enmig d'una forta crisi econòmica, iniciada amb la del petroli de 1973, i agreujada a Espanya pel les característiques de la seva estructura econòmica. En la segona meitat dels anys 70 la inflació estava a l'entorn del 25 per cent i l'any 1984 l'atur arribà al 21 per cent de la població activa (aquest 21 per cent eren més de tres mil.lions d'aturats).

TEXT:
Articulo 1º. Uno. La democracia, en el estado español se basa en la supremacía de la Ley, expresión de la voluntad soberana del pueblo.
Los derechos fundamentales de la persona son inviolables y vinculan a todos los órganos del Estado.
Dos. La potestad de elaborar y aprobar lals leyes reside en las Cortes. El rey sanciona y promulga las leyes.
Artículo 2º. Uno. Las Cortes se componen del Congreso de Diputados y del Senado. 
Dos. Los Diputados del Congreso serán elegidos por sufragio universal, directo y secreto, de los españoles mayores de edad.
Tres. Los Senadores serán elegidos en representación de las Entidades Territoriales. El Rey podrá designar para cada legislatura Senadores en número no superior a una quinta parte del de los elegidos.
Cuatro. La duración del mandato de Diputados y Senadores será de cuatro años.
Ley para la Reforma Política. Consta de 5 articles, tres disposicions transitòries i una final.

divendres, 24 de maig de 2013

Guardó Versatile Blogger a "In Hibero flumine"

Hem tingut l'honor de rebre de part d'en Pere-Màrtir Brasó, el premi Versatile Blogger, que s'atorga de blocaire a blocaire. Des d'aquí li manifestem el nostre agraïment, i també la nostra sincera felicitació, pel seu bloc d'art animusprovocandi
Les bases del guardó són aquestes:
El Versatile Blogger més que un premi, en el seu sentit literal, és un reconeixement que un blocaire atorga a un altre. Segons les normes del guardó, cal que el blocaire premiat:
1. Doni les gràcies al blocaire que li ha atorgat
Fet a través del correu electrònic, Twitter, deixant un comentari al seu bloc i en aquesta entrada.
2. Inclogui l’enllaç de qui ha concedit el guardó al bloc guardonat
3. Presenti en un post un llistat de 15 blocs mereixedors del mateix reconeixement
4. Contacti els editors dels blocs seleccionats per informar-los que han rebut el premi
 Ens demanen doncs, que concedim el guardó a 15 blocaires; crec que serà aconsellable indicar els mateixos que he posat en el meu blog Les Muralles d'Ilturo:
Maresme Medieval
La Brolla d'en Toni
De tant en tant trobo pedres
La Raconera
La Veu del Roure
Albert Calls
Fundació Burriac
El món dels bolets
Animus provocandi
Esquitxos
Serra del Montnegre
En Roc a la cuina
Notes de Balsareny
Biblioteca Ilturo
Dones de Cabrera

dimarts, 26 de febrer de 2013

La reconstrucció del passat

Vídeo de Josep M. Rovira i Ferran Bayés. Reconstrucció virtual en 3D sobre les necropolis iberes d'Ilturo (Cabrera de Mar).

Josep Mª Rovira Juan, llicenciat en història i un estudiós de l'arqueologia i la història cabrerenca, ha dedicat temps, esforç i estudi a la reconstrucció del patrimoni històric i arqueològic de Cabrera de Mar en 3D. Ja fa temps que, en col.laboració amb Ferran Bayès, varen publicar la web Cabrera de Mar. Arqueologia i Patrimoni. Els passats dies 17 i 18 de novembre, Rovira, Bayés i Joan Santacana presentaren el seu projecte al Fòrum Auriga de Tarragona.
Ara us volem presentar un grup d'animacions en 3D que volen reproduïr el passat de Cabrera de Mar, la Ilturo romana i ibera, L'enllaç d'aquestes animacions el podreu trobar a la columna de la dreta d'aquest bloc. Són les següents:
Ritual de la mort i incineració d'un guerrer a la vall de Cabrera de Mar (S. IV-III aC).
Necròpolis ibèrica del turó dels Dos Pins de Cabrera de Mar (Barcelona)
Tomba 51 de la necròpolis ibèrica del turó dels Dos Pins (S. IV aC).
Poblat ibèric de Burriac (S.VI-I aC).
Actualització (15-7-2014): Poblat ibèric de Burriac
Els banys romans d'Ilturo. Cabrera de Mar (Barcelona)
Termes o banys romans d'Ilturo (150-75 aC) de Ca l'Arnau (Cabrera de Mar).
Situació de les termes o banys romans d'Ilturo (Cabrera de Mar).
Termes o banys romans d'Ilturo de Cabrera de Mar (150-75 aC) Apodyterium i tepidarium.
Termes o banys romans romans d'Ilturo de Cabrera de Mar (150-75 aC). Vista zenital.
Actualització (27-8-2014): L'aigua a les termes o banys públics d'Ilturo a Ca l'Arnau. Cabrera de Mar-Barcelona.
Forn d'àmfores romà de Ca l'Arnau de Cabrera de Mar (S. I aC) (1).
Forn d'àmfores romà de Ca l'Arnau de Cabrera de Mar (S. I aC) (2).
Actualització (29-8-2014) El forn romà de Ca l'Arnau a Cabrera de Mar (Barcelona)
La construcció de voltes amb tubi fittili als banys romans d'Ilturo.
L'animació 3D, entre l'arqueologia experimental virtual i la investigació didàctica. La construcció de voltes de canó i cúpules amb tubi fittili.
Masia de Can Bartomeu de Cabrera de Mar
Celler de la masia de Can Bartomeu de Cabrera de Mar.
Castell de Burriac o de Sant Vicenç de Cabrera de Mar.
Restitució virtual dels jaciments arqueològics de Cabrera de Mar (Barcelona) 
El castell de Burriac (Novembre de 2018)


dilluns, 18 de febrer de 2013

Richard J. Evans investiga els orígens i la història del Tercer Reich


Imatge: L'incendi del Reichstag el dia després. Procedència: Bundesarchiv, Bild 146-1977-148-19A/unknown/CC-BY-SA3.0. Publicada a Wikimedia Commons

Quan es pensa en els orígens del nazisme alemany, hi ha una certa tendència en imaginar una multitud entusiata d'alemanys aclamant Hitler i participant en multitudinàries desfilades i mitings.
Sens dubte una part de la societat així ho va fer; només cal pensar en el contingent de joves que s'apuntaren en grups paramilitars -les SA i  SS- i que no dubtaren en recórrer a la violència de tota mena, sota la direcció dels seus caps, però ens enganyariem si penséssim que el nazisme era un sentiment majoritari en la societat alemanya en el moment del seu ascens al poder, el més crític de la crisi econòmica: en les eleccions als Reichstag de juliol de 1932, socialdemòcrates i comunistes assoliren 133 i 89 diputats respectivament pocs menys, que el partit nazi, 230. Hitler va ser nomenat canceller el 30 de gener de 1933, junt amb dos ministres del seu partit (amb la cartera d'I'interior), gràcies al suport d'alguns partits teòricament conservadors, que pensaven poder manipular-lo amb facilitat.
El març de 1933 -i ja no ha van haver més eleccions lliures fins després de la II Guerra Mundial- tampoc els nazis assoliren la majoria absoluta (44 % dels escons), però ja controlaven tots els mecanismes del poder absolut.
A aquestes i moltes d'altres conclusions s'arriba llegint el detallat i documentat estudi de Richard J. Evans The Comming of the Third Reich, primer d'una trilogia, i al que segueixen: The Third Reich in Power i The Third Reich at War.
No hem d'oblidar -ens recorda Evans- que a començaments del segle XX, Alemanya era una potència econòmica a punt de sobrepassar fins i tot Gran Bretanya, i una societat culta i civilitzada; els jueus alemanys estaven integrats i els matrimonis mixtes eren freqüents; res permetia preveure la tragèdia que s'apropava.
Com varen sotmetre els nazis aquella part de la societat alemanya que no els era afecta? Amb el terror: el terror i la repressió fins als darrers racons, la persecució sistemàtica no tan sols de militants o simpatitzants d'esquerra -foren els primers en anar als camps de concentració- sino també els dels partits conservadors, fins i tots aquells que havien donat suport a Hitler com a canceller: la violència física, l'acomiadament de treballadors i funcionaris, el tancament de diaris, la dissolució de tota entitat, des dels partits polítics a les associacions recreatives, que no fossin estrictament dels seus, el control de la vida cultural...immediatament vindrien la violència i les lleis contra els jueus.
L'incendi del Reichstag el 27 de febrer de 1933, sembla ser que per un eixalebrat, fou el fet cabdal que va dona peu instal.lar el terror; va donar peu al canceller (Hitler), per fer aprovar un "Decret de l'Incendi del Reichstag" i una "Llei d'Habilitació", que permetien governar per decret, anular les libertats de la Constitució de Weimar, dissoldre els partits i perseguir els seus militats, deixant sense efecte tota garantia jurídica.
Sens dubte, l'abandonament i la indiferència del món davant aquests fets, així com davant les lleis antijueves que ben aviat deixaren els jueus alemanys sense mitjans de vida o protecció jurídica de cap mena, fins arribar a la Reichskristallnacht,  devien desesperençar totalment aquells que s'oposaven a Hitler o n'eren les víctimes un cop la ideologia del nazisme es va implantar a tots els indrets.
Evans ens dón a conèixer una República de Weimar, en els anys 20, assetjada per l'enfonsament de l'economia i l'hostilitat de determinats grups, a dreta i esquerra: ultraconservadors que somiaven en un retorn a l'Alemanya de Bismarck o de Guillem II, o comunistes (molt actius) que somiaven en una república soviètica; de fet, el Partit Socialdemòcrata, amb el seu primer president, Ebert, fou la columna vertebral de la República de Weimar, una estat sotmès a l'obligació de fer front a les reparacions de guerra -valorades en 132 mil mil.lions de marcs en or- que havia pedut territoris i li havien estat confiscats vaixells, trens, carbó...tot plegat feia impossible la recuperació econòmica.
Tot i això, la República de Weimar va fer arribar a tots els grups socials la Seguretat Social de la que Bismarck havia estat pioner; i malgrat el gran nombre de mutilats, malalts, vídues i orfes de guerra; de la mateixa manera, feia front al pagament de sous a un extens funcionariat.
La hiperinflació 1923-24 va menar a la ruina o nivells de subsistència extenses capes de la població. En aquest context, i en la humiliació del Tractat de Versalles, va trobar el seu brou el partit nazi, fundat el 1919 com a Partit Obrer Alemany, en principi minoritari, i que el 1920 va passar a estar dirigit per Hitler i a denominar-se Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors. El discurs antisemita, però, així com l'existència de grups paramilitars, no fou exclusiva d'aquest partit.
A mitjans dels anys 20, l'economia i la societat varen assolir una certa estabilització, a la que contribuïren els plans Dawes i Young, inspirats pels Estats Units, a fi de suavitzar el pagament de les reparacions de guerra.
El final de la dècada, no obstant, va portar a un increment de la crisi a nivell mundial, de la desconfiança el la democràcia i de la violència. A començament de la dècada del 30, un de cada tres treballadors alemanys estava oficialment aturat (no es comptabilitzava l'atur femení).
Ell caos, i no només econòmic, va servir de pretext perque una part de la població votés nazisme com a element de fermesa davant la passivitat de la majoria de partits, mentre que alguns més el veiem con un fre a la revolució.
Una lliçò d'història que ens permet veure quan fràgil pot ser en relitat la democràcia i el valor que se li dóna a la vida humana.

Richard J. EVANS, La llegada del Tercer Reich, Ed. Península, col Atalaya, Barcelona, 2012, 669 pàgs.; edició original en anglès, 2003.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...