"In Hibero flumine" és un bloc dedicat a reflexionar sobre història, adaptat als programes de batxillerat.

diumenge, 31 d’agost de 2014

Setanta-cinc anys de l'inici de de II Guerra Mundial


Imatge: Invasió de Polònia, l'1 de setembre de 1939.

Demà, 1 de setembre, es compleixen setanta-cinc anys de l'inici de la II Guerra Mundial (1939-45), el conflicte més sagnant i extès del que tingui coneixement la humanitat, amb més de 50 mil.lions de morts i amb unes conseqüències que perduren fins avui dia.
Aquesta data correspon a la invasió de Polònia per part de l'Alemanya nazi, fet que causà la declaració de guerra de França i Gran Bretanya a Alemanya. No obstant, l'anterior inhibició d'aquestes democràcies, l'anomenada "política d'apaivagament"  enfront l'actuació interna i externa del nazisme, va propiciar l'esclat del conflicte.
Una colla de circumstàncies van col.laborar al creixement i pujada al poder del Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors (NSDAP), fundat el 1920 i comandat des del 1921 per Adolf Hitler:
1) El tractat de Versalles imposat a Alemanya després de la I Guerra Mundial, va comportar per aquest país la pèrdua d'extensos territori, alguns d'ella rics en matèries primeres; la pèrdua de l'mperi colonial; el pagament de reparacions de guerra per valor de 132.000 mil.lions de marc en or i altres. El compliment del tractat suposà per Alemanya la impossibilitat de recuperar-se econòmicament i donà lloc a la brutal hiperinflació de 1921-1923. La crisi dels nays 30 agreujà la situació i l'atur pujà fins a sis mil.lions d'aturats.
2) La República de Weimar (1919-1914), es va veure impotent per mantenir l'ordre públic. Grups paramilitars, com els Freikorps creaven conflictes al carrer en lluita contra els moviments revolucionaris. Estava extès el temor a un contagi de la recent Revolució Soviètica, i fets com l'anomenada "República Soviètica de Baviera" i  la sublevació espartaquista de 1919, van contribuir-hi. Un intent en sentit contrari fou el putsch de Munic de novembre de 1923, pel que fou empresonat Hitler. El partit nazi creà els seus propi grup paramilitar, els "Grups d'Assalt" (SA), que va van arribar a practicar agressions sistemàtiques contra els que consideraven adversaris.
3) La conflictiva situació política i econòmica permetè al Partit Nazi i a Hitler presentar-se com a salvadors d'Alemanya i restauradors de l'ordre públic. El novembre de 1932, els nazis assoliren el 33,1 per cent dels vots, i Hitler fou nomenat canceller pel President Hindemburg. El 27 de febrer de 1933, un incendi al Reichstag o parlament alemany permet a Hitler assumir poders extraordinaris que comença posant fora de la llei el Partit Comunista Alemany i perseguint els considerats "enemics" del règim, especialment comunistes i socialistes. S'obren els primers camps de concentració i s'inicia una agresiva política de desmantellament de la democràcia i expansió exterior.
A nivell interior:
1) A més de la persecució dels opositors polítics, el nazisme culpa els jueus de la situació d'Alemanya, començant pel Tractat de Versalles. El nazisme considerava la raça ària com superior, idea expressada per Hitler al seu llibre Mein Kampf. Les "Lleis de Nuremberg" de 1935 prohibeixen el matrimoni i les relacions entre jueus i aris, establint la llei qui ha de ser considerat jueu: tot aquell que tingui més de dos avis jueus o professi la religió judaica, i "creant" el nou grup dels mischlinge, mestissos. Progressivament els jueus alemanys perdran tots els seus drets i béns, i el 9 de novembre de 1938 es produí l'anomenada "Nit de Cristall", amb la destrucció de 1000 sinagoges i 7000 negocis jueus, i la deportació de milers de persones. Gitanos, negres i eslaus eren considerats també com a races infrahumanes.
2) Es va prohibir progressivament tota manifestació política i cultural que no fos dirigida per ràgim nazi. Goebbles, desde el Ministeri de Propaganda, duia a terme un adoctrinament exhaustiu. Grups com les Joventuts Hitlerianes duian a terme la tasca de militarització de la joventut.
3) Es va restablir el servei militar obligatori, es va dur a terme una política intensiva de rearmament i de construcció d'autopistes (Alemanya fou en primer país en construïr-ne). L'atur va baixar.
A nivell exterior:
Hitler considerava la necessitat d'una expansió territorial d'Alemanya (Lebensraum). El 1935 annexionà el Sarre, pendent d'un referèndum des del final de la I Guerra Mundial; remilitaritzà Renània. El 1936 va intervenir, junt amb la Itàlia de Mussolini, a la Guerra Civil Espanyola, donant suport a  Franco. A Espanya probaren els nazis els efectes dels bombardejos sobre la població civil.  El 1938, annexionà Àustria al III Reich alemany.
El 1937, el Japó, futur aliat de l'Alemanya nazi, iniciava un cruenta guerra d'ocupació del NE de Xina.
El setembre de 1938, Hitler reclamà i ocupà per Alemanya els Sudets Txecoslovacs, amb una nombrosa població d'origen alemany. Aquesta ocupació va ser acceptada per França i Gran Bretanya en el Pacte de Munic del 28 de setembre de 1938, i poc després, Hitler ocupava la resta de  Txecoslovàquia, que fou dividida entre l'anomenat "Protectorat de Bohèmia i Moràvia" i l'estat "client" d'Eslovàquia.
El 22 de maig de 1939, alemanys i italians signaven l'anomenat "Pacte d'Acer", i l'agost del mateix any, Hitler s'assegurava la neutralitat de la Rússia soviètica amb la signatura d'un tractat amb Stalin.
L'Alemanya nazi reclamà a Polònia de l'anomenat "Corredor Polonès", que comunicava amb la Prússia Oriental, i també la ciutat lliure de Danzig.
Finalment, l'1 de setembre de 1939, Alemanya iniciava la invasió de Polònia, i immediatament, ara si, França i Gran Bretanya li declaraven la guerra.
Havia començat la II Guerra Mundial.

BIBLIOGRAFIA
La bibliografia, documentació i filmografia sobre la II Guerra Mundial és extensísima. Citem aquí:

Antony BEEVOR, La Segunda Guerra Mundial. Pasado y Presente. Barcelona, 2012.
Richard J. EVANS, La llegada del Tercer Reich. Ed. Península, col. Atalaya, Barcelona, 2012.
Richard J. EVANS, El Tercer Reich en el poder. Ed. Península, col Atalaya, Barcelona, 2012.
Richard J. EVANS, El Tercer Reich en guerra. Ed Península, col Atalaya, Barcelona, 2012.

dimarts, 19 d’agost de 2014

El bimil.lenari de la mort d'August

Imatge: August com a sacerdot, o l'August de Via Labicana (Museo Nazionale Romano). Marbre, alçada 2,07 m. Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig.

El 19 d'agost de l'any 14 de la nostra era, avui fa doncs dos mil anys, moria a Nola a l'edat de setanta-set anys, l'emperador August, després d'haver inaugurat durant el seu govern una nova etapa de la política i la història de Roma, l'Imperi, posant fi a la República, en crisi ja des de feia més d'un segle. El seu regnat va comportar a la pràctica una monarquia, per molt que formalment, restessin en peu les institucions republicanes. El Senat li atorgà el títol amb que el coneixem d'August i també el de princeps, principal. Ell nou règim fou acceptat per molts, que desitjaven la pau i varen gaudir dels avantatges que els proporcionà l'Imperi.
L'extensió i el poder de l'imperi, la gran quantitat de pobles i ciutats amb ciutadans romans, llatins o aliats havia de fet deixat obsoletes les institucions republicanes, creades en el seu temps per governar una ciutat. Les guerres del darrer segle de la república, havien format exèrcits fidels a la persona del general, i després a l'emperador.
El Principat comportà una nova forma de governar les províncies, l'adminstració de les quals fou dividida entre l'emperador i el Senat de Roma. Pel que fa a Hispània, fou objecte d'una nova divisió provincial, en Baetica, Lusitania i Tarraconensis. August fundà, refundà o remodelà nombroses ciutats, la majoria per albergar veterans de guerra. Fundacions seves a Hispània foren ciutats com Saragossa (Colonia Caesar Augusta), Mèrida (Colonia Augusta Ivlia Emerita) o Barcelona (Colonia Faventia Ivlia Avgvsta Paterna Barcino).
Després de la seva mort, i fins i tot ja abans, August fou divinitzat i col.locat entre el panteó dels déus, assolint el seu culte importància especial a les províncies. El mes en què estem, porta el seu nom.
Entrades sobre el tema al bloc "Les Muralles d'Ilturo".
El bimil.lenari de la mort d'August (1)
El bimil.lenari de la mort d'August (2)
El bimil.lenari de la mort d'August (3)
El bimil.lenari de la mort d'August (4)

Imatge: l'anomenada Maison Carrée de Nimes (Colonia Avgvsta Nemausus), temple dedicat a August divinitzat i a la esposa i néts, bastit vers el 16 aC. La ciutat de Nimes, d'origen gal, va créixer i va prendre gran importància en època augústea. Fotografia de Joan Francesc Clariana Roig.



dissabte, 28 de juny de 2014

Cent anys de l'atemptat de Sarajevo


El 28 de juny de 1914, ara fa justament cent anys, tenia lloc a Sarajevo, capital de Bòsnia-Herzegovina, territori annexionat feia poc a l'imperi austro-hongarès, l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, hereu del tron, i el de la seva esposa Sofia. L'autor del magnicidi fou Gavrilo Princip, un estudiant bosnià proserbi. Un fet que constituí l'espurna que va fer esclatar la Primera Guerra Mundial. Una guerra devastadora, per la quantitat i tipus d'armament, com fins aquell moment no s'havia conegut, i devastastadora també per la incompetència dels polítics i oficials que la comandaren.
L'atemptat no hagués dut com a conseqüència una guerra mundial si una colla de factors presents feia temps, no hi haguessin col.laborat.
Fem un breu repàs sobre aquests factors que van ajudar a l'esclat del conflicte:
- Aliances militars. La rivalitat entre les potències europees havia dut a la constitució d'aliances militars que a l'hora de la veritat ajudaren a estendre una conflagació que en principi tenia un caràcter regional.
Per una part estava la Triple Aliança, constituïda per Alemanya, Austria-Hongria i Itàlia (aquesta darrera abandonà el pacte). Les dues primeres constituïen dos imperis autoritaris i anacrònics, per bé que gaudien d'eleccions i parlament.
Per l'altra banda s'havia constituït la Triple Entesa, entre Gran Bretanya, França i Rússia. Una aliança en principi estranya, ja que les dues primeres eren democràcies liberals, i Rússia era era la darrera monarquia absoluta d'Europa, però tots tenien el comú enemic alemany.
El periode la història europea entre 1871 i 1914 és conegut com el de la Pau Armada.
-Reivindicacions territorials. França aspirava recuperar les regions d'Alsàcia i Lorena, arrebassades per l'Alemanya del canceller Bismarck en la guerra de 1871.
-El conflicte balcànic. Els Balcans estaven constituïts per diversos estats que s'havien anat independitzant progressivament de l'imperi otomà. Sèrbia aspirava a crear un estat balcànic dins el que estaria Bòsnia Herzegovina, annexionada per Àustria-Hongria. Els bosnis se sentien tanmateix oprimits per l'Imperi. Rússia recolzava Sèrbia, la seva aliada doncs en una zona estratègica.
-Rivalitats econòmiques. Alemanya havia experimentat un creixement industrial i comercial molt gran, de manera que estava a punt de superar Gran Bretanya.
-Rivalitats colonials. Precisament per la seva consideració com a gran potència, Alemanya se sentia marginada del repartiment colonial, que havia beneficiat enormement Gran Bretanya i França. Quan el govern del Kaiser (Guillem II) va voler establir un protectorat sobre el Marroc, va veure's frustrat per la intevenció britànica que aspirava a controlar les dues bandes del Mediterrani. Finalment, es va imposar un protectorat sobre el Marroc dividit entre França i Espanya (aquesta no constituïa rival pels anglesos).
-Les noves armes. A partir de la Segona Revolució industrial s'havia creat un tipus de noves tècniques que, aplicades a la guerra, prometien una eficàcia devastadora, com així va ser: tancs, ametralladores, gasos...
Tal era en aquells moments, a grans trets, la situació a Europa. Només faltava un detonant.
Àustria-Hongria envià un ultimàtum a Sèrbia, a qui acusà d'estar darrera l'atemptat. Si bé el govern serbi n'acceptà la majoria, d'altres suposaven la intervenció directa de funcionaris de l'imperi en territori serbi, fet que no podia ser assumit per un estat sobirà.
Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia, i el joc d'aliances militars va fer que aquella declaració abastés tota Europa.
Cal dir que, malgrat la diferència de potencial, els serbis van lliutar heroicament, infringint, en un primer moment, derrotes a un exèrcit teòricament superior. En represàlia, la població civil de Sèrbia va ser cruelment tratada.

BIBLIOGRAFIA

Max HASTINGS, 1914, el año de la castàstrofe. Crítica, Barcelona, 1013. Sobre els factors que varen dur a la guerra, els inicis i el primer any.
Margaret MACMILLAN, 1914. De la paz a la guerra. Publicaciones Turner, 2013. Sobre la situació d'Europa abans de la guerra i els factors que van desfermar-la.
Ernst JÜNGUER, Tempestes d'acer. Les memòries d'un oficial alemany. Un clàssic.
Eric Maria REMARQUE, Res de nou a l'oest. Novel.la publicada el 1929
Ernest HEMINGWAY, Adéu a les armes. Novel.la en bona part autobiogràfica, de la que se'n va fer una pel.lícula. Publicada el 1929.
Stefan ZWEIG, El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Impressions sobre la vida europea en el periode anterior a la I Guerra Mundial.

FILMOGRAFIA

Paths of glory (Senders de glòria), 1957. Dirigida per Stanley Kubrick, i protagonitzada per Kirk Douglas.
A Farewell to arms (Adéu a les armes), 1932, basada en la novel.la de Hemingway, dirigida per Frank Borzage i protagonitzada per Helen Hayes i Gary Cooper. 
War Horse (Cavall de batalla), 2011, dirigida per Steven Spielberg.
Atentado en Sarajevo. Documental produit per la BBC

diumenge, 25 de maig de 2014

El segle maleït

No es tracta del segle XX, com algú podria pensar en una primera impressió. Global Crisis de Geoffrey Parker, traduït al castellà per l'editorial Planeta com El siglo maldito, és una obra apassionant sobre el segle XVII, i la influència que pot tenir un canvi climàtic sobre el comportament i la història humans.
Geoffrey Parker és un catedràtic nord-americà, autor de trenta-set llibres i un dels grans coneixedors de la història d'Espanya, si bé Global Crisis abasta la major part del planeta.
Es tracta, sens dubte d'un llibre de lectura imprescindible per entendre la història, les múltiples facetes que constitueixen la història, i no només la del segle XVII.
El segle XVII està considerat un dels més crítics de la història. Episodis habituals de fam, epidèmies, guerres, revolucions. Potser algú dirà que això és una constant en l'Antic Règim (només en l'antic Règim?), i fins i tot en la nostra època, però és veritat que, i això està ben documentat, que fou un moment de la història amb terribles episodis de mortalitat catastròfica i amb nombre especialment abundant d'episodis bèl.lics i revolucionaris.
L'autor considera des del primer moment un dels principals culpables: un canvi climàtic (el terme por ser nou, però el clima de la terra sempre està canviant), el que s'anomena la "petita edat del gel” que es va iniciar a començaments del segle XIV i perdurà fins la meitat del XIX, i que va ocasionar un refredament sobtat i important del clima, detectable no tan sols per la documentació escrita, sino per l'estudi dels arbres i de les restes vegetals. Fins i tot el Bòsfor es va gelar tres vegades, fet insòlit. Períodes de fred intens, pluges catastròfique o llargues sequeres.
Un canvi atribuïble certament a factors naturals: activitat volcànica, anomalies en el corrent “El Niño”, menor presència de taques solars.... 
A partir de la lectura de llibre i de les conseüencies de la “Petita Edat del Gel”, no podem menys que reflexionar sobre dos factors: 1) el clima de la terra canvia, i pot canviar sobtadament i 2) una altra cosa és la incidència que pot tenir l'activitat humana en aquests canvis.
Però ja tornant a l'estudi global que fa l'autor sobre el segle XVII, recorda que una variació en els dies de maduració pot fer disminuir o fins i tot malmetre absolutament les collites. Això es pot comprovar a nivell mundial en aquella època. Es calcula que va desaparèixer una tercera part de la població mundial.
Males collites a Europa, Índia, Xina, Japó, amb el resultat de mil.lions de morts. La persecució i execució de milers persones innocents a qui s'atribuïa haver “embruixat” la meteorologia per arts diabòliques; progroms i persecucions a les comunitats jueves. La crueltat d'una època en que la supervivència dels més forts implicava el sacrifici despietat dels més febles. Sacrifici de vídues a Índia o Xina; infanticidis, o sigui eliminació de nens o (sobretot) nenes; episodis de canibalisme; abandonament de nounats a les portes de convents (amb molt escasses possibilitats de sobreviure).
Guerres, revolucions, canvis violents de dinastia, amb les subsegüents matances.
Lluites per l'establiment de la dinastia manxú a Xina i les rebel.lions que l'acompanyaren, revoltes populars i sublevació dels cosacs a Rússia, a Ucraïna i a la Confederació Polaco-Lituana, ocupació d'Ucraïna pels polacs, execució de sobirans a l'Imperi Otomà, la Guerra dels Trenta Anys que ensagnà tota Europa, dos revolucions a Anglaterra (la primera, amb l'execució del rei), revoltes a la monarquia hispànica: Portugal, Catalunya, Andalusia, la Fronda a França....cap continent es va veure lliure de les conseqüències de la fam.
Les guerres, les revolucions i les revoltes, significaven per a mil.lions de persones la pèrdua dels seus béns: casa, collita, terres, o bé la tortura, la violació o la mort.
La mala actuació dels governs enfront la crisi del segle XVII, no va fer sino augmentar els desastres; no obstant, hi ha una excepció: els governants japonesos varen elaborar un sistema de redistribució dels recursos, baixada de les tributacions i evitació de les guerres que va donar bons resultats.
Desmontant tòpics que ens fan creure que l'aire contaminat és una exclusiva del món contemporani, descobrim que ja l'aire de moltes ciutats, com Londres, era perniciós a causa de la combustió del carbó i que feia emmalaltir. Així mateix, ja es considerava que "fumar matava" o es prohibia fumar a voltes sota pena de mort! (cal dir que a llocs com l'imperi otomà en alguns moments va estar prohibit el consum d'alcohol o cafè, es creia que les tabernes eren llocs de conspiració)
Geoffrey PARKER, El siglo maldito. Editorial Planeta, Barcelona, 2013. Traducció de Victoria Gordo del Rey y Jesús Cuéllar. 1485 pàgs. d'elles 298 corresponen a notes, bibliografia i índex alfabètic.
Imatge: una de les revoltes més conegudes a l'Europa del segle XVII fou la dels Segadors, a Catalunya (1640), que donà lloc a una llarga guerra. "Corpus de Sang" d'Antoni Estruch i Bros, 1890. Procedència de la imatge: Wikimedia Commons. Carregada per Mcapdevila.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...