El pistolerisme a Catalunya (1917-1923)

Imatge: Làpida de Francesc Layret, al cementiri de Montjuic de Barcelona. Autor: Yeza. Procedència: Wikimedia Commons.

Entre els anys 1918 i 1923, es va desenvolupar a Barcelona el fenòmen conegut com a "pistolerisme", en la que foren assassinats, per pistolers a sou o en revenja, obrers, líders sindicals, empresaris, encarregats..etc. Sembla ser que el terrible fenòmen va néixer especialment en resposta a l'auge del moviment anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fundada el 1910 a Barcelona, que fonamentava en la vaga la seva lluita contra el sistema capitalista.
La Revolució Russa d'octubre de 1917 va esperonar més el moviment sindical, i encara més si tenim en compte que les exportacions de la neutral Espanya durant la I Guerra Mundial, havien fet pujar els preus de molts productes bàsics, però molt menys els salaris. La triple crisi de 1917, havia qüestionat seriosament el sistema, i havia acabat amb una forta repressió contra els vaguistes.
El 1919, la vaga de "La Canadenca", iniciada arran d'uns acomiadaments, havia deixat Catalunya quaranta-quatre dies sense subministrament d'electricitat, paralitzant la indústria catalana.
A la radicalització del moviment obrer, van respondre alguns membres de la patronal amb la contractació de pistolers a sou de l'anomenat "Sindicat Lliure", dedicat a eliminar o escarmentar dirigents obrers. A la violència d'una part de la patronal, va seguir la d'alguns activistes de la CNT.
El governadors civil de Barcelona, Martínez Anido, va implantar l'anomenada "Llei de Fugues", que permetia disparar contra tot pres que volgués fugar-se.
Víctimes destacades del pistolerisme foren l'advocat laboralista i catalanista Francesc Layret (1880-1920) o el dirigent anarcosindicalista Salvador Seguí El Noi del Sucre (1886-1923). El 1921, militants anarquistes assassinaren el president del govern, Eduardo Dato (1856-1921).
Entre 1917 i 1923 varen morir en atemptats a Barcelona: 170 obrers; 23 patrons; 23 directors o encarregats; 8 agents de l'autoritat. (Font: J. Termes, De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil).
El pistolerisme, així com els fets del desastre d'Annual (1921), varen facilitar la implantació de la dictadura de Primo de Rivera.

"Ante la nueva campaña de atentados que hace días viene reproducièndose con el salvajismo peculiar de sus autores, creemos del todo punto indispensable llamar la atención de nuestros compañeros, para evitar, en lo posible, las tristes consequencias que en parecidas ocasiones hemos tenido que lamentar. Con toda la brutalidad de los hechos, ha quedado demostrada la indefensión en que vivimos. el Gobierno actual, como el anterior y seguramente como los que le sucedan en estos turnos más o menos pacíficos, permanece cruzado de brazos ante problema tan pavoroso, com si la ola de cobardía que nos envuelve naciese precisamente en aquellas esferas donde mayores y más efectivas deben ser las responsabilidades sociales." Crida de la Federació Patronal de Catalunya (Fragment), escrita després de l'atemptat del music-hall Pompeia, que costà tres morts i vint ferits. 1922.

"El 1921 vio agudizarse el sistema criminal llamado "Ley de Fugas", que ya había sido ensayado durante el mando del gobernador Mestre Laborde, Conde de salvatierra. el procedimiento es sabido, pero lo vamos a especificar aquí para conocimiento de las nievas generaciones que tienen la suerte de no haber vivido aquellos tiempos. Los guardias llevan conducidos a varios presos, a pie y de noche, de la cárcel al palacio de Justicia, o viceversa; cuando no hay posibles testigos, los guardias, que previamente han dejado adelantar a los presos, absortos en sus pensamientos, disparan a distancia sobre los conducidos, los matan y luego dan parte a sus superiores, alegando que las víctimas intentaban fugarse." Adolfo BUESO, Recuerdos de un cenetista. Editorial Ariel, Barcelona, 1976.

Procedència dels documents: Base documental d'Història Contemporània de Catalunya, de Josep Rovira, que podeu trobar punxant aquí.

L'atemptat contra la processó del Corpus de Barcelona (1896)

Entre finals del segle XIX i principis del XX, la ciutat de Barcelona es va veure sacsejada per un elevat nombre de sagnants atemptats. És molt conegut, per exemple, el de Liceu de Barcelona, que va tenir lloc el dia 3 de novembre de 1893, en que un anarquista, Santiago Salvador, va llençar dues bombes Orsini des del cinquè pis i que van caure damunt la platea, causant una d'elles (la segona no esclatà) vint-i-dos morts i trenta-cinc ferits. Antoni Gaudí -una dona amb la que ell tenia amistat morí en l'atemptat- va dedicar a aquest fet unes imatges en el portal de la Verge del Roser de la Sagrada Família, concretament un diable oferint una bomba Orsini a un obrer (Temptacions de l'Home).
Avui parlarem, però de l'atemptat contra la processó del Corpus de Barcelona que va succeir el 7 de juny de 1896, quan en tornar una processó del Corpus cap a Santa Maria del Mar, vers les 9 de la nit, fou llançada contra la processó una bomba Orsini al carrer Canvis Nous, matant una colla de ciutadans de classe obrera, que gaudien del descans. L'atemptat provocà 12 morts i 64 ferits.
En el Consell de Guerra que va seguir contra el acusats, que segons testimonis,  havien estat torturats, es varen dictar cinc penes de mort i el condemnats foren afusellats a Montjuic la matinada del sis de maig de 1897. Set persones més foren condemnades a penes d'entre deu i vint anys de presó.
El bany de sang no es va aturar aquí: l'any següent un anarquista italià, Michelle Angiolillo, va matar el president del govern, Antonio Cánovas del Castillo, en venjança segons ell, de les execucions de Barcelona. Angiolillo fou executat en el garrot vil.

"Se puso en capilla a los condenados el día 3 de mayo, ocupando cada uno de ellos un calabozo. Se les maniató y se les prohibió gritar, a la vez que se hacían los preparativos necesarios para el doble enlace de Luis Mas y Tomás Ascheri con Salud Borrás y Francesca Saperas. La triste ceremonia se efectuó, como es sabido, en aquellos calabozos pocas horas antes de la ejecución. Así, el capellán encargado de bendecir a los cónyuges pudo vanagloriarse de haber conquistado para el cielo dos almas (...). Respecto a los demás reos, no se les pudo convencer y la prohibición antes aludida, no sirvió para nada. Molas, Nogués y Alsina no cesaron de protestar de su inocencia mientras estuvieron en capilla, y para acallar sus gritos hubo necesidad de anticipar la hora del crimen. Luis Mas, en un momento de lucidez, unió su voz a las imprecaciones de sus compañeros, persistiendo los cuatro en su enérgica actitud, a pesar de las advertencias que se les dirigieron. Los soldados, conmovidos, no sabían qué hacer y los oficiales se aturrullaron, todos convencidos de que tales quejas no se producían sin motivo. ¿Cómo podían aquellos infelices, si se hubieran sentido culpables, acriminar con tan extremada dureza a los que les condenaban a una muerte ignominiosa por la enormidad del delito?
De Ascheri se ha dicho que fue un enigma desde el primer momento en este monstruoso proceso. Murió, al parecer, convertido. En su conciencia debió librarse una terrible batalla. El fue, obligado por brutales tormentos, el principal acusador de tantos inocentes que ahora una justicia inícua castigaba inflexible." Font: Sempau, Ramon: Els afusellaments de Montjuich (4 de maig de 1897), Sempau, Ramon: Los Victimarios. Barcelona, García Manet Editores, Barcelona, 1900.

Procedència del document: Base documental d'Història Contemporània de Catalunya, de Josep Rovira, que podeu trobar punxant aquí.