"In Hibero flumine" és un bloc dedicat a reflexionar sobre història, adaptat als programes de batxillerat.

dimarts, 21 de febrer de 2017

La Revolució Russa, 100 anys després (2). La revolució de 1905

Imatge: Diumenge Sagnant a Sant Petersburg (22 de gener de 1905). Autor Ivan Vladimirov (1870-1947). Procedència. Wikimedia Commons.


La Revolució Russa de 1917 va venir precedida per la de 1905. A començaments del segle XX, l'imperi rus abastava un territori inmens, que, com la Rússia actual, anava des d'Europa oriental fins a l'oceà Pacífic, governat per la darrera autocràcia o monarquia absoluta d'Europa, del que el Tsar, en aquells moments Nicolau II Romanov, n'era el cap.
En aquest gran territori, el ferrocarril trasiberià, inaugurat en el seu tram principal el juliol de 1904, havia de ser la via d'unió entre Moscou i les provínces del Pacífic
L'economia era bàsicament agrícola, a base de sistemes de possessió tradicionals i mètodes enderrerits. Convivien la propietat privada, l'arrendament i la propietat comunal; en aquesta darrera, cada casa -formada normalment pepr una família extensa- rebia unes franges de conreu segons les seves necessitats i possibilitats, franges que tornaven a la comunitat després de la mort del cap de família, per a una nova divisió (el món rural rus està descrit per R. Pipes en el seu llibre La Revolución Rusa, capítol "La Rusia rural".
El camp vivia amb les seves própies formes d'organització, sempre pagant els tributs corresponents. A inicis del segle passat, la població habia crescut notablement, i la terra i els seus mètodes tradicionals començaven a ser insuficients per alimentar-la. La servitud del pagès havia estat abolida pel tsar Alexandre II, que no obstant, va morir assassinat en un acte terrorista, l'any 1881.
Al cim de la societat agrària estava la noblesa, seguida dels kulaks, pagesos mitjans acomodats, i finalment els camperols petits propietaris, arrendataris o conreadors de terres comunals (mugics), que somiaven en un futur repartiment de terres.
La industrialització es concentrava a centres o àrees, com Sant Petersburg (la capital), Moscú, Sebastopol, Odessa, el Càucas i els Urals. Els obrers industrials eren majoritàriament pagesos emigrats a les ciutats, amb un salari escàs i unes precàries condicions de vida.
El món "oficial" de Rússia, els pilars de la societat, el constituïen, a banda dels Tsar i la família imperial: la noblesa, l'Església, la burocràcia, l'exèrcit.
L'oposició política estava majoritàriament en mans d'una intelligentsia molt radicalitzada, essent freqüents els actes de terrorisme. Entre 1905 i 1907 es calcula hi van haver 9000 morts en atemptats (vegeu Pipes, pàg. 180). El primer ministre Stolipin intentà reprimir amb duresa el terrorisme, aplicant la pena de mort a la forca (l'anomenada "corvata de Stolipin).
Adquirien força els populistes, partidaris de la destrucció del tsarisme i del socialisme al camp; l'anarquisme: no oblidem que Bakunin i Kropotkin eren russos; el Partit Socialista Revolucionari  (els anomenats "esserites"), implicat en actes de terrorisme (vegeu Pipes, pàgs. 160 a 162). El Partit Obrer Socialdemòcrata, que el 1903 es va dividir en dues branques: menxevics (minoria), partidaris d'una revolució liberal o democràtica prèvia al socialisme (seguint l'ortodòxia marxista), i els bolxevics (majoria), comandats per Vladimir Ílitx Ulianov, dit Lenin, partidaris de passar directament a la revolució socialista, sense fase intermèdia. El partit Constitucional Democràtic (KDT, cadets) era de caire liberal, aspirava a una colla de reformes, una constitució i una democratització del sistema.
El setembre de 1904 esclata una guerra entre Rússia i el Japó, per la disputa sobre Manxúria. Rússia pateix una derrota considerada humiliant pel país i per tot occident. En el tractat de Portsmouth (EEUU), els enviats russos accepten la derrota i reconeixen la preeminència dels interessos japonesos a l'extrem orient.
El descontentament per la derrota i la necessitat de reformes polítiques i socials, origina el 9 de gener (calendari julià, vigent en aquell moment a l'imperi rus) de 1905 (22 de gener en el calendari gregorià), una manifestació protagonitzada per gent de diverses classes socials, encapçalada per un sacerdot anomenat Gapó, que volien lliurar un manifest al tsar, demanant justícia i protecció, negociar salaris i condicions laborals, eleccions per sufragi universal i l'elecció d'una assemblea constituent.
Malgrat el caràcter pacífic de la manifestació, aquesta fou reprimida salvatgement a trets per la guàrdia, que fins i tot perseguí els manifestants pels carrers. És dubtós el nombre total de víctimes, entre morts i ferits. El càlcul més aproximat està entre 200 i 800 morts (vegeu Pipes, pàg. 27). Aquesta jornada fou coneguda com el "Diumenge sagnant".
El "Diumenge sagnant" va tenir la seva repercusió en els dies i mesos següents a Sant Petersburg i altres centres industrials, amb vagues i manifestacions, que al seu torn van ocasionar víctimes. El gener de 1905, 400.000 obrers estaven en vaga (vegeu Pipes, pàg. 28), els estudiants universitaris s'afegiren al moviment vaguístic. Es van produir ocupacions de terres. Es registraren també amotinaments de mariners a Sebastòpol, Vladivostok i Kronstadt, i el més famós, el del cuirassat Potiomkin a Odessa, el juny de 1905, immortalitzat pel director de cinema rus, Eisenstein.
Fou durant aquesta revolució de 1905 quan es va constituir -de manera efímera- el soviet (consell) de Petrograd, destinat a adquiri importància durant la de 1917.
També els grups nacionals s'uniren a la protesta (finesos, bàltics, polonesos, musulmans) reclamant antonomia i respecte a les llengues i cultures pròpies. No obstant, es produiren greus pogroms contra jueus, a qui, possiblement alguns estaments oficials, volien derivar la culpa de la situació.
Després de l'assassinat del seu parent el gran duc Sergei Aleksandrovitx, el tsar Nicolau es va avenir a atorgar algunes reformes, entre elles la creació d'una assemblea consultiva, la Duma.
No obstant, les concessions foren insuficients, i fins i tot els grups conservadors demaneven canvis que evitessin una revolució.
L'octubre de 1905, el primer ministre Sergei Witte signà l'anomenat "manifest d'octubre", que recollia les peticions dels governs locals (zemstvos) i en el que es demanava sufragi universal, legalització dels partits polítics i l'establiment de la Duma com assemblea legislativa.
Després de moltes vacilacions, Nicolau II signà un document que recollia les propostes del manifest, signatura de la que es va penedir poc després, dient que havia acceptat sota coacció, i es que el tsar estava convençut que l'autocràcia era l'única forma de govern estable a Rússia que s'havia engrandir gràcies a autòcrates com Pere el Gran i Caterina la Gran.

BIBLIOGRAFIA
Edward Hallett CARR, La Revolución Bolchevique. 1917-1923. Tres volums. Alianza Universidad,  Madrid, 1973.
Antonio ESCOHOTADO, Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad. III. De Lenin a nuestros días. Edhasa, Barcelona, 2016.
Orlando FIGES, La revolución rusa. Edhasa. Barcelona, 2010.
Sheila FITZPATRICK, El equipo de Stalin. Los años más peligrosos de la Rusia soviética, de Lenin a Jrushchov, Crítica, Barcelona, 2016.
 Francisco HERRANZ et alii, "Dossier. Revolución Rusa. 1917. El año que dividió el mundo", dins la revista La aventura de la historia. Gener de 2017.
Richard PIPES, La revolución rusa. Editorial Debate. Barcelona, 2016
Karl SCHLÖGEL, Terror y utopía. Moscú en 1937. Acantilado col. Quaderns Crema. Barcelona, 2014.


dimecres, 1 de febrer de 2017

La Revolució Russa, 100 anys després (1)

Imatge: V.I Lenin. Autor: L. Lónidov. Procedència: Wikimedia Commons

Imatge: Alexander Kérenski. Autor: desconegut. Procedència: Wikimedia Commons.

No hi ha dubte que, la revolució que va tenir lloc a Rússia ara fa cent anys ha tingut una influència cabdal en els esdeveniments posteriors de la humanitat. Per bé o per mal? Al llarg d'un segle, ha tinguts seguidors i admiradors, així com detractors. Richard Pipes, un dels màxims experts en Rússia i la seva revolució afirma: "Millones de cadáveres. La revoución rusa fue uno de los sucesos más trágicos del siglo XX" (diari "El País 27 de gener de 2017).
Personalment he observat que corre un mite entre algunes persones, convençuts que Lenin va enderrocar el tsar, Nicolau II, fet que es pot desmentir a base de consultar qualsevol llibre d'història. Quan es va produïr la revolució d' octubre (calendari julià vigent a Rússia en aquell moment, novembre en el calendari gregorià), el tsar ja havia abdicat, després de la revolució de febrer, i ell i la seva família estaven sota arrest domiciliari. En el moment de la revolució (o cop d'estat) d'octubre hi havia un govern provisional dirigit per Alexander Kérenski, que pertanyia ni més ni menys que al Partit Socialista Revolucionari. El govern provisional havia estat competint pel poder amb els soviets (consells), especialment el de Sant Petersburg (Petrograd).
El govern provisional havia de convocar eleccions per sufragi universal. Després del seu enderrocament, si que hi van haver eleccions, però l'assemblea legislativa sortida de les urnes fou dissolta per Lenin. El desembre de 1917 es va crear la policia secreta, la famosa Txekà, per actruar contra els "contrarevolucionaris", amb poders amplíssims i sumaríssims. La Txekà va adoptar diversos noms al llarg dels temps, el més conegut és el darrer, KGB.
Quins factors determinaren la caiguda del govern provisional? Els mateixos que van provocar l'obligada abdicació del tsar: la I Guerra Mundial, que ocasiónà, a més de més de quatre mil.lions de morts (vegeu Escohotado, pàg. 110), causats directament per la guerra o la fam; la sensació de derrota; la desafecció del poble i de l'exèrcit i el desgovern en el que va quedar el país. Entre febrer i octubre de 1917, Rússia va viure una dualitat de poders, entre la Duma i el Soviet de Petrograd, que culminà en la presa del palau d'hivern -seu del govern provisional- per part dels revolucionaris el mes d'octubre.
Una de les primers actes de govern dels bolxevics fou acordar la pau amb Alemanya, amb el tractat de Brest-Litovsk (març de 1918), a canvi de quantioses cessions territorials, que anaven des dels països bàltics fins a Ucraïna. El tractat va permetre a Alemanya acabar la guerra al front oriental i centrar-se en l'occidental. És clar que per això havien dut a Lenin, que estava exiliat a Zurich quan va esclatar la revolució de febrer, cap a Rússia.
Va significar això la pau per als russos? No malhauradament. La guerra civil, les requises als camperols (el Comunisme de Guerra), per altra banda mal administrades, les execucions, provocaren molts més morts. Rússia tenia uns 175 mil.lions d'habitants en signar la pau amb Alemanya, la guerra civil  (1919-1920) va provocar uns tres mil.lions més de víctimes i al 1926 la població havia passat de 170 mil.lions a 131.304.931, segons els cens oficial d'aquell any, perdent doncs deu vegades més d'habitants des de 1920 (vegeu Escohotado, pàgs. 110-111).
I encara faltaven Stalin i faltava la II Guerra Mundial.
En próximes entrades parlarem d'altres aspectes, com la situació a Rússia abans de la Revolució. Un altre mite molt extès, per exemple, creu que abans de la revolució la major part de les terres estaven en poques mans.

BIBLIOGRAFIA
 
Edward Hallett CARR, La Revolución Bolchevique. Tres volums. Alianza Universidad, Madrid, 1973.
Antonio ESCOHOTADO, Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad. III. De Lenin a nuestros días. Edhasa, Barcelona, 2016.
Orlando FIGES, La revolución rusa. Edhasa. Barcelona, 2010.
Sheila FITZPATRICK, El equipo de Stalin. Los años más peligrosos de la Rusia soviética, de Lenin a Jrushchov, Crítica, Barcelona, 2016.
 Francisco HERRANZ et alii, "Dossier. Revolución Rusa. 1917. El año que dividió el mundo", dins la revista La aventura de la historia. Gener de 2017.
Richard PIPES, La revolución rusa. Editorial Debate. Barcelona, 2016
Karl SCHLÖGEL, Terror y utopía. Moscú en 1937. Acantilado col. Quaderns Crema. Barcelona, 2014.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...