La Mancomunitat de Catalunya

La Mancomunitat de Catalunya, que va estar en vigor des del 1914 al 1925, va ser una institució que agrupà les quatre diputacions provincials catalanes: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, i que tenia assignada una colla de competències administratives.
El projecte fou iniciat quan José Canalejas era President del Consell de Ministres, i aprovada en època d'Eduardo Dato, després de la Llei de Mancomunitats de 1913. Va tenir quatre presidents, si bé els dos darrers foren ja imposats per la dictadura de Primo de Rivera: Enric Prat de la Riba (Lliga Regionalista de Catalunya), Francesc Puig i Cadafalch, el general Lossada i Alfons Sala. La Dictadura va dissoldre la Mancomunitat l'any 1925.
Malgrat les limitacions, la Mancomunitat va dur a terme una tasca molt important, i va representar el reconeixement de l'especificitat de Catalunya per primer cop després dels decrets de Nova Planta.
Je el 1907, la Diputació de Barcelona, presidida per Prat de la Riba, havia creat l'Institut d'Estudis Catalans. Després de la seva constitució, la Mancomunitat de Catalunya va crear el Servei Geogràfic i el Servei Geològic. El 1916 nasqué la Secció de Telèfons de la Mancomunitat de Catalunya. El 1918 es creà la Secció de Ferrocarrils Secundaris de la Mancomunitat. El 1921, l'Institut d'Estudis Catalans va crear el Servei Meteorològic de Catalunya. Un altre organisme va ser Ferrocarrils de la Mancomunitat de Catalunya, nascut per impulsar el Ferrocarril Metropolità Trasversal de Catalunya.
La Mancomunitat impulsà una colla d'institucions culturals i científiques; a més del ja esmentat Institut d'Estudis Catalans, també la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, l'Escola Superior de Belles Arts, l'Escola Superior d'Alts Estudis Comercials, l'Escola de Bibliotecàries, l'Escola Superior d'Agricultura.
L'Institut d'Estudis catalans, per la seva part, va publicar la Gramática de Pompeu Fabra (1918) i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932).
Imatge: Fotografia d'Enric Prat de la Riba

Valentí Almirall i el catalanisme polític

Després de la Reinaxença cultural, ve la política. Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) polític, advocat, essagista i periodista, fou un dels grans ideòlegs del catalanisme. Originàriament d'ideologia republicana i federal basava les seves idees en la necessitat que Catalunya es relacionés en pla d'igualtat dins Espanya i lamentava la situació d'enderriment econòmic. El 1879 va fundar Diari Català, en llengua catalana; el 1880 organitzà el primer Congrès Catalanista; el 1882 creà Centre Català, partit polític catalanista; el 1883 va redactar l'anomenat "Memorial de Greuges", adreçat al rei Alfons XII per un grup d'industrials i escriptors catalans; el 1886 va publicar "Lo catalanisme", on exposava les seves idees polítiques. Valentí Almirall no tans sols fou un dels pares del catalanisme polític, sino un portaveu del descontentament dels empresaris catalans vers el govern i la seva impossibilitat de negociar-hi; en el camp econòmic, era partidari del proteccionisme. Els seus escrits foren un referent per les "Bases de Manresa" de 1992.

"(...) Allò que nosaltres volem, Senyor, és que a Espanya s'implanti un sistema regional adequat a les condicions actuals d'ella. ho desitjem no tan sols per Catalunya, sino per a totes les províncies d'Espanya, i si parlem en nom de Catalunya es perque, a més som catalans i perque en aquest moment sentim com mai hem sentit els mals que el centralisme causa.
Senyors: se'ns va arrencar d'arrel el nostre sistema administratiu per a ser substituït, primer, pel sistema castellà, i avui per una còpia imperfecta i viciosa del sistema francès. Tan sols podem emprar la nostra llengua en les nostres llars i en converses familiars; deterrada de les escoles, també ho ha estat més tard de la contractació pública i a més, dels tribunals, en els quals moltes vegades, i per molt il.lustrats que siguin, ni els jutges entenen els testimonis i els processats, ni aquests entenen els jutges.
S'ha de reconèixer que la indústria del nostres país ha hagut de fer grans esforços per a sostenir-se i fins i tot augmentar en certes branques, en mig de la inestabilitat legislativa i manca de fixesa decriteri governamental amb el ha tingut que lluitar. La situació normal del nostre país ha estat durant molts d'anys la de guerres civils, revolucions, crisis i pronunciament. Si bé la tendència lliurecanvista no ha aconseguit fins ara les seves solucions radicals en la legislació econòmica, s'ha manifestat malgrat tot, constantment en totes les situacions i des de fa molts anys, que és una espasa de damocles suspesa damunt la producció. Encara resten aranzels més o menys protectors, però no representen cap garantia d'estabilitat." Memorial de Greuges lliurat a Alfons XII l'any 1885 (fragment) . Redactat per Valentí Almirall (traduït del castellà).