La Mancomunitat de Catalunya

La Mancomunitat de Catalunya, que va estar en vigor des del 1914 al 1925, va ser una institució que agrupà les quatre diputacions provincials catalanes: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, i que tenia assignada una colla de competències administratives.
El projecte fou iniciat quan José Canalejas era President del Consell de Ministres, i aprovada en època d'Eduardo Dato, després de la Llei de Mancomunitats de 1913. Va tenir quatre presidents, si bé els dos darrers foren ja imposats per la dictadura de Primo de Rivera: Enric Prat de la Riba (Lliga Regionalista de Catalunya), Francesc Puig i Cadafalch, el general Lossada i Alfons Sala. La Dictadura va dissoldre la Mancomunitat l'any 1925.
Malgrat les limitacions, la Mancomunitat va dur a terme una tasca molt important, i va representar el reconeixement de l'especificitat de Catalunya per primer cop després dels decrets de Nova Planta.
Je el 1907, la Diputació de Barcelona, presidida per Prat de la Riba, havia creat l'Institut d'Estudis Catalans. Després de la seva constitució, la Mancomunitat de Catalunya va crear el Servei Geogràfic i el Servei Geològic. El 1916 nasqué la Secció de Telèfons de la Mancomunitat de Catalunya. El 1918 es creà la Secció de Ferrocarrils Secundaris de la Mancomunitat. El 1921, l'Institut d'Estudis Catalans va crear el Servei Meteorològic de Catalunya. Un altre organisme va ser Ferrocarrils de la Mancomunitat de Catalunya, nascut per impulsar el Ferrocarril Metropolità Trasversal de Catalunya.
La Mancomunitat impulsà una colla d'institucions culturals i científiques; a més del ja esmentat Institut d'Estudis Catalans, també la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, l'Escola Superior de Belles Arts, l'Escola Superior d'Alts Estudis Comercials, l'Escola de Bibliotecàries, l'Escola Superior d'Agricultura.
L'Institut d'Estudis catalans, per la seva part, va publicar la Gramática de Pompeu Fabra (1918) i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932).
Imatge: Fotografia d'Enric Prat de la Riba