Menorca no oblida i commemora l'Any de sa Desgràcia 1558, quan el 9 de juliol , Ciutadella fou assaltada per una flota turca de 130 naus comandades per Pialí Bajà, matant o esclavitzant els seus moradors. La illa va perdre la meitat dels seus 10.000 habitants, els camps foren arrassats, robat el bestiar i esclavitzades més de 3.500 persones.
Maó havia estat ja assaltada feia 23 anys el 1535, per les naus del pirata Barbaroja, i
els seus dirigents pactaren amb els turcs per salvar la seva família i cases a canvi d'obrir la
ciutat als assaltants, lliurant així els maonesos a la matança i la deportació; cinc
anys després aquests dirigents foren condemnats a mort per la
seva traició.
L'assalt a Ciutadella de 1558 fou potser el pitjor desastre provocat per la pirateria turca otomana i berberisca del nord d'Àfrica, però no l'únic, ni de lluny. La pirateria ha estat crònica a la Mediterrània fins a començaments del segle XIX, però fou en l'edat moderna quan assolí majors dimensions. Per algunes poblacions constituïa una forma de vida, i per altres la ruïna, la mort i l'esclavitud. Els atacs es dirigien preferentment contra les costes espanyoles i italianes. No oblidem que Nàpols, Sicília i Malta -cedida als cavallers de Sant Joan- també pertanyien a la corona d'Aragó.
Però no era el Mediterrani l'únic amenaçat per l'imperi otomà: els turcs també arribaren fins a les portes de Viena; aquesta amenaça va obligar els Habsburg del Sacre Imperi i els d'Espanya a una lluita secular que esgotà una recursos, homes i energies, amb l'afegit d'Amèrica pels espanyols (1). Els otomans gaudiren de l'aliança de França, que se sentia al seu torn amenaçada per Espanya i el Sacre Imperi.
Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Germànic, continuant la tasca del seu avi Ferran el Catòlic, va intentar crear una colla d'enclaus al nord d'Àfrica, per evitar es convertissin en refugi de pirates. La conquesta d'aquets llocs costava un molt elevat nombre de baixes i tampoc es podien mantenir gaire temps (tret del cas d'Oran que va estar en mans d'Espanya fins 1792).
Felip II va portar a terme una política més pragmàtica i eficaç que el seu pare en el Mediterrani, amb l'organització d'una flota única cristiana, ben preparada, en la que cada aliat aportava homes i vaixells, sota el seu comandament. La Lliga Santa va agrupar l'Imperi espanyol, els Estats Pontificis, la República de Venècia, la República de Gènova, el ducat de Savoia i l'ordre de Malta.
El fracàs turc en conquerir la illa de Malta el 1565, després d'un duríssim setge i la victòria de la Lliga Santa a Lepant (Grècia) el 7 d'octubre de 1571, van obrir algun canvi en la relació entre l'imperi espanyol i l'otomà: cap dels dos tenia forces per derrotar l'altre, i a més ambdós tenien problemes interns, pel que s'arribà una primera treva (1576) i a una pau no formal (1578) (2), sense que això suposès la fi de les incursions berberisques des del nord d'Àfrica; en realitat, en el segle XVII, les costes mediterrànies i finss i tot algunes atlàntiques, patiren una intensa activitat piràtica provinent d'aquella zona, activitat que no va començar a decaure, de forma lenta, fins el XVIII.
La pirateria obligà els habitants de les costes mediterrànies a defensar-se amb la construcció de torres de vigilància i defensa, proveïdes d'armes, aigüa i queviures que comptaven a més amb primitius sistemes de senyals, com podien ser les fogueres: es calcula que n'hi va haver més de 1.000 a la costa peninsular i 150 a les Balears; es van reforçar les muralles de les ciutats costaneres, mentre que moltes poblacions litorals foren abandonades, no apropant-se de nou al mar fins el segle XVIII (3). En cas de perill, els pobladors havien de refugiar-se cap a l'interior, començant per les dones i els nins. Però a voltes els pirates no es limitaven al litoral, sino que podien assaltar les planúries costaneres i fins i tot en alguna ocasió varen remuntar el riu Ebre.
Tornant a Menorca, la
illa havia quedat tan abatuda i despoblada, que el rei va pensar
seriosament en evacuar-la, deixant només una guarnició militar; això no
va finalment succeir, però es va oferir terres a mallorquins, catalans i
valencians.
Joana d'Àustria, germana del rei i regent del regne en aquell moment, va ser una figura important per la recuperació de la illa: va aconseguir la supressió d'impostos per 10 anys i que l'església acceptés no cobrar els delmes, també va demanar al Papa Pau IV la recollida d'almoines per al rescat dels captius. Segons l'historiador Juan Carlos Losada, només se'n varen poder rescaptar 80 d'aquells menorquins, la resta s'havien perdut, mort o desaparegut en llunyans mercats d'esclaus. (4) El 1857, s'alçà a la plaça del Born de Ciutadella un monòlit en memòria dels morts i captius.
El notari menorquí Pedro Quintana redactà, a peticio del governador Bartomeu Arguimbau i el capità Miguel Negrete, tots presos a Contantinoble l'anomenada "Acta de Constantinoble", en la qual narraven els fets succeits, amb la intenció de protegir-se de futures acusacions, recordant el que havia passat a Maó. Arguimbau i Negrete foren rescaptats, però novament capturats per berberiscs a prop d'Alger, i novament rescatats.
Així anaven les coses.
(1) Els recursos provinents d'Amèrica s'empraren en finançar les contínues lluites, que a més, constituïren una sagnia humana.
(2) Una pau formal amb l'imperi Otomà no es va signat fins el 1782, i amb Alger el 1876, sota el regnat de Carles III.
(3) Al llarg de la costa mediterrània trobem pobles diferents però amb el mateix nom situats a pocs quilòmetres, afegint "de mar" al més costaner i nou, això es deu al retor a la mar, després de la desaparició del perill piràtic.
(4) Dues ordres de frares, Mercedaris i Trinitaris es dedicaven a la recapta de diners per a rescaptar captius.
BIBLIOGRAFIA i WEBGRAFIA
Juan Carlos LOSADA, España contra el imperio otomano. La lucha por el control del Mediterráneo desde el siglo XVI al XVIII. La Esfera de los Libros. Madrid, 2021.
Fernand BRAUDEL, El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época de Felipe II. Fondo de Cultura Económico. Mèxic, octava reimpressió, 2013. Primera edició en francès, 1949.
Francesc FORN i SALVÀ, Viure i sobreviure al segle XVI a la marina de la
Selva (Castell de Montpalau i castell de Palafolls). La defensa, l'atac i
el rescat davant les incursions dels corsaris turcs i algerians. Accéssit premi del Iluro 2009. Editat per Caixa Laietana, Mataró 2010.
Clara BLANCHAR i Joan PONS, "Així va ser l'atac corsari a Menorca de 1558", a la web de Sàpiens
Imatges: El castell de sa Punta de n'Amer (Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca), era una torre fortificada de vigilància, bastida a finals del segle XVII. A diferència d'altres de planta circular, aquesta té planta quadrada. Està envoltada per un fossar i un pont llevadís, i construïda amb pedra de marès. Fotos: Rosa I. Garí.
