Antoni Tugores ens desvetlla la història robada

Entrada publicada originàriament al bloc: Muralles d'Ilturo el 14 de desembre de 2011.

Heus aquí un llibre amb una gran força, del que ja fa temps volia explicar-ne alguna cosa al lector: "El batle Antoni Amer "Garanya". La història robada".
"La història robada", del periodista i historiador mallorquí Antoni Tugores és la biografia d'Antoni Amer, batlle republicà de Manacor, assassinat en el primer any de la guerra civil; pero el llibre és molt més que això: és un fresc extraordinari de la Mallorca dels primers trenta-sis anys del segle passat, i ens permet entendre en quines condicions es desenvolupava la vida quotidiana en aquella època, com es va arribar a la guerra civil -inclòs el cèlebre desembarcament de d'Albert Bayo a Portocristo- i la duríssima represió: "Les execucions i assassinats començaren a Manacor una vegada consumat el desembarcament." (pags. 265-266).
Una terra on "La feina era un bé escàs" (pàg. 47) i la subsistència de la població depenia de la voluntat dels propietaris. On no obstant: "L'any 1903 va significar un any històric per Manacor, malgrat la victòria conservadors: hi sortí elegit un regidor socialista, Mateu Soler, "Molinet"" (pàg. 47).
"la pobresa era present a gairebé tots els indrets del poble. Rere la pobresa hi venien la misèria, la manca d'aliments, de medicines, d'higiene i d'infrestructures bàsiques. Les febres i les malalties contagioses feien estralls entre la població manacorina que setmanalment veia amb impotència com desapareixien infants i persones joves en la flor de la vida" (pàg. 51).
Una mortalitat elevada, la de Mallorca en aquell temps: "Naixements: 698. Defuncions: 658. Matrimonis: 289. Avortaments: 10. Pel que fa a les defuncions, 164 dels 658 tenen menys de cins anys, la qual cosa implica un 24,92 %. Dels 164 que han mort menors de cinc anys, 55 no arribaven a un anys. La mortalitat infantil era escandalosament semblant a la del Tercer Món." (pags. 89-90)
Tenim una societat, i tenim un home, Antoni Amer Llodrà (1882-1936), que va viure intensament la època: polític preocupat pel benestar del seu poble, pare de família nombrosa, de molts oficis per tirar-la endavant, emprenedor...per què havien de voler matar-lo pensava ell amagat en els inicis de la Guerra Civil (en una de les ocasions, dins el cementiri de Petra), si no havia fet res de mal, només treballar des del seu càrrec perque el poble avancés?: "Amer prega als propietaris més poderosos que col.loquin quatre o cinc treballadors cada un, perque l'Ajuntament no pot aguantar per més temps seixanta homes fent feina pel seu compte. Els recorda que la fam és mala consellera (...)" (pag. 129).
I no obstant, va passar, el varen agafar i matar, igual que al seu fill gran, en Jaume, sense comptar el que havia mort abans de la guerra i el que va morir després, en Toni; l'esposa, Magdalena Roig, obligada a comparèixer davant un consell de guerra; ciutadans multats amb dues o tres mil pessetes per haver expressat en condol a la vídua!
Però tots els comentaris que pugui fer aquí no poden abastar tota la riquesa d'aquest llibre, que Antoni Tugores ha elaborat a base dels testimonis que van viure els fets, especialment el de la filla menor, Dora Amer, però també d'altres persones, i de la documentació de l'època, entre les que s'inclouen valuoses fotografies (impacta especialment la dels presoners procedents dels desembarcament de Bayo, i que hores després de la footografia serien afusellats)i un annex amb documentació, que inclou una llista amb quatre-cents (!) veïns de Manacor sancionats amb la confiscació de béns (per bé que algun nom estigui repetit). Un testimoni viu. Un intent reixit de recuperar una història que havia estat amagada, "robada". Fa uns anys, el batle Amer va rebre el merescut homenatge pòstum que li va retre l'Ajuntament delñ seu poble.

Antoni Tugores, El batle Antoni Amer "Garanya". La història robada. Edicions Documenta Balear, 2004. 345 pàgines.

El segle maleït

No es tracta del segle XX, com algú podria pensar en una primera impressió. Global Crisis de Geoffrey Parker, traduït al castellà per l'editorial Planeta com El siglo maldito, és una obra apassionant sobre el segle XVII, i la influència que pot tenir un canvi climàtic sobre el comportament i la història humans.
Geoffrey Parker és un catedràtic nord-americà, autor de trenta-set llibres i un dels grans coneixedors de la història d'Espanya, si bé Global Crisis abasta la major part del planeta.

Es tracta, sens dubte d'un llibre de lectura imprescindible per entendre la història, les múltiples facetes que constitueixen la història, i no només la del segle XVII.

El segle XVII està considerat un dels més crítics de la història. Episodis habituals de fam, epidèmies, guerres, revolucions. Potser algú dirà que això és una constant en l'Antic Règim (només en l'antic Règim?), i fins i tot en la nostra època, però és veritat que, i això està ben documentat, que fou un moment de la història amb terribles episodis de mortalitat catastròfica i amb nombre especialment abundant d'episodis bèl.lics i revolucionaris.

L'autor considera des del primer moment un dels principals culpables: un canvi climàtic (el terme por ser nou, però el clima de la terra sempre està canviant), el que s'anomena la "petita edat del gel” que es va iniciar a començaments del segle XIV i perdurà fins la meitat del XIX, i que va ocasionar un refredament sobtat i important del clima, detectable no tan sols per la documentació escrita, sino per l'estudi dels arbres i de les restes vegetals. Fins i tot el Bòsfor es va gelar tres vegades, fet insòlit. Períodes de fred intens, pluges catastròfique o llargues sequeres.

Un canvi atribuïble certament a factors naturals: activitat volcànica, anomalies en el corrent “El Niño”, menor presència de taques solars.... 

A partir de la lectura de llibre i de les conseüencies de la “Petita Edat del Gel”, no podem menys que reflexionar sobre dos factors: 1) el clima de la terra canvia, i pot canviar sobtadament i 2) una altra cosa és la incidència que pot tenir l'activitat humana en aquests canvis.

Però ja tornant a l'estudi global que fa l'autor sobre el segle XVII, recorda que una variació en els dies de maduració pot fer disminuir o fins i tot malmetre absolutament les collites. Això es pot comprovar a nivell mundial en aquella època. Es calcula que va desaparèixer una tercera part de la població mundial.

Males collites a Europa, Índia, Xina, Japó, amb el resultat de mil.lions de morts. La persecució i execució de milers persones innocents a qui s'atribuïa haver “embruixat” la meteorologia per arts diabòliques; progroms i persecucions a les comunitats jueves. La crueltat d'una època en que la supervivència dels més forts implicava el sacrifici despietat dels més febles. Sacrifici de vídues a Índia o Xina; infanticidis, o sigui eliminació de nens o (sobretot) nenes; episodis de canibalisme; abandonament de nounats a les portes de convents (amb molt escasses possibilitats de sobreviure).

Guerres, revolucions, canvis violents de dinastia, amb les subsegüents matances.

Lluites per l'establiment de la dinastia manxú a Xina i les rebel.lions que l'acompanyaren, revoltes populars i sublevació dels cosacs a Rússia, a Ucraïna i a la Confederació Polaco-Lituana, ocupació d'Ucraïna pels polacs, execució de sobirans a l'Imperi Otomà, la Guerra dels Trenta Anys que ensagnà tota Europa, dos revolucions a Anglaterra (la primera, amb l'execució del rei), revoltes a la monarquia hispànica: Portugal, Catalunya, Andalusia, la Fronda a França....cap continent es va veure lliure de les conseqüències de la fam.

Les guerres, les revolucions i les revoltes, significaven per a mil.lions de persones la pèrdua dels seus béns: casa, collita, terres, o bé la tortura, la violació o la mort.
La mala actuació dels governs enfront la crisi del segle XVII, no va fer sino augmentar els desastres; no obstant, hi ha una excepció: els governants japonesos varen elaborar un sistema de redistribució dels recursos, baixada de les tributacions i evitació de les guerres que va donar bons resultats.

Desmontant tòpics que ens fan creure que l'aire contaminat és una exclusiva del món contemporani, descobrim que ja l'aire de moltes ciutats, com Londres, era perniciós a causa de la combustió del carbó i que feia emmalaltir. Així mateix, ja es considerava que "fumar matava" o es prohibia fumar a voltes sota pena de mort! (cal dir que a llocs com l'imperi otomà en alguns moments va estar prohibit el consum d'alcohol o cafè, es creia que les tabernes eren llocs de conspiració)

Geoffrey PARKER, El siglo maldito. Editorial Planeta, Barcelona, 2013. Traducció de Victoria Gordo del Rey y Jesús Cuéllar. 1485 pàgs. d'elles 298 corresponen a notes, bibliografia i índex alfabètic.

Imatge: una de les revoltes més conegudes a l'Europa del segle XVII fou la dels Segadors, a Catalunya (1640), que donà lloc a una llarga guerra. "Corpus de Sang" d'Antoni Estruch i Bros, 1890. Procedència de la imatge: Wikimedia Commons. Carregada per Mcapdevila.

La recuperació econòmica i demogràfica de Catalunya a finals del segle XVII

"La lenta recuperació de Catalunya, malgrat el permanent estat de guerra amb França, va ésser el preludi de la més important transformació en la història moderna d'Espanya.", ens diu l'historiador britànic John Elliott.

"Malgrat que, oficialment (els catalans) no varen poder comerciar amb Amèrica fins a començaments del següent segle, ja a les dècades de 1660 i 1670 es varen dedicar a restaurar la seva destroçada economia. Es varen dedicar sobretot a la reconstrucció de la seva indústria tèxtil que, al revès de la d'Aragó, no estava limitada per una legislació proteccionista que a la llarga afavoria la producció de teixits de qualitat inferior. Va ser en la segona meitat del segle XVII quan la població catalana, renovada i vigoritzada per un segle d'immigració francesa, va adquirir la fama de treballadora i dotada pels negocis. A mesura que les oportunitats econòmiques creixien, l'ordre públic es consolidava. L'època del bandolerisme havia passat a la història, reemplaçada per l'època, menys pintoresca, de l'artesà treballador.
La lenta recuperació de Catalunya, malgrat el permanent estat de guerra amb França, va ésser el preludi de la més important transformació en la història moderna d'Espanya. El domini econòmic d'Espanya es desplaçava del centre a la perifèria, a on el pes dels tributs era més lleuger i la postració econòmica, menor. J.H. Elliott, Imperial Spain 1469-1716. 

Imatge: Mapa de Catalunya al segle XVII. Procedència: Wikimedia Commons. Autor: Guillem Blaeu.

La "Unión de Armas" del comte duc d'Olivares

La participació de la monarquia hispànica en la Guerra dels Trenta Anys, significava mobilitzar un elevat nombre d'home i disposar de grans quantitats de diners. La Corona de Castella, exhausta i per les lleves i les contribucions després de més d'un segle de guerres, patia problemes econòmics i de despoblament. El comte duc d'Olivares, valido del rei Felip IV, pensava que devien repartir-se  l'esforç bel.lic tots els pobles de la monarquia, per la qual cosa va concebir el seu projecte anomenat Unión de Armas, pel qual tots aquests territoris contribuirïen amb homes, fins a un total de cent-quaranta mil i diners, tot això en proporció als seus habitants; les tropes no estarien sempre en combat, però si preparats per si eren necessaris. El projecte però, necessitava l'aprovació de les corts dels diferents regnes i territoris, conforme a les seves constitucions i lleis, que per al comte duc, necessitat d'ingressos i lleves regulars, eren un obstacle, més quan l'oposició de la Corona d'Aragó a tal projecte, era evident. Olivares volia un regne únic i centralitzat. L'intent d'imposar la Unión de Armas, va portar a la Guerra dels Segadors a Catalunya i la revolta i independència de Portugal.

"Tingueu V.M. com a negoci el més important de la monarquia, el de fer-se Rei d'Espanya, vull dir, Senyor, que no s'acontenti V.M. amb ser Rei de Portugal, d'Aragó, de València, Comte de Barcelona, sino que treballi i pensi amb consell mut i secret, de reduir aquests regnes dels quals es composa Espanya, a l'estil i lleis de Castella, sense cap diferència, que si V.M. ho aconsegueix serà el príncep més poderós del món.
(...) Coneixent que la divisió present de lleis i furs afebleix el seu poder i l'estorba d'aconseguir un fi tan just i gloriós, i tan al servei de Nostre Senyor, (estendre la religió cristiana) i sabent que els furs i privilegis particulars que no toquen ni un punt la justícia (que aquesta arreu s'ha de guardar), reben alteració per la diversitat dels temps i per majors conveniències s'alteren cada dia, i els mateixos naturals ho poden fer a les seves corts (...) es procuri el remei pels camins que es pugui, fent honestos els pretexts per excusar l'escàndol, encara que, en un negoci tan gran es pugués trepitjar per aquest inconvenient, assegurant el principal." Carta del comte duc d'Olivares al rei Felip IV, 1624.

Imatge: "La Rendició de Breda", Velázquez; Museu del Prado (Madrid)

Expulsió dels moriscos, 1609

Els moriscos constituïen un grup de descendents de musulmans hispànics obligats a convetir-se després de la conquesta de Granada. Havien conservat els seus costums i llengua, i es deia que també la seva religió. Era un grup molt dinàmic que treballaven en l'agricultura i l'artesania. Un decret del rei Felip III, l'any 1609, els obliga a abandonar les seves terres i cases i marxar al nord d'Àfrica.

"Heu entès el que, per mitjà d'un llarg discurs de molts anys, he procurat la conversió dels moriscos d'aquest regne de València i del de Castella, i els edictes de gràcia que se'ls han concedit i les diligències que s'han dut a terme per convertir-los a la nostra santa fe, i que tot això els ha estat de poc profit, he resolt que es treguin tots els moriscos d'aquest regne i se'ls llenci a Barbaria. I per que s'executi el que S.M. mana, hem ordenat publicar el següent ban:
En primer lloc, que tots els moriscos d'aquest regne, tant homes com dones, amb els seus fills, en el termini de tres dies de publicar-se aquest ban, en els llocs on cadascun viu i té la seva casa, sortin d'allà i vagin a embarcar-se allà on el comissari els ordeni, emportant-se de les seves hisendes els mobles i tot el que poguessin de les seves persones, per embarcar-se en les galeres i naus que estiguin preparats per pasar-los a Barbaria, a on desembarcaran sense que rebin maltractament ni molèstia en les seves persones. I el que no complís, incorrirà en pena de vida, que s'executarà sense remisió.
Que qualsevol dels dits moriscos que, publicat aquest ban i passats tres dies, fos trobat fora del seu propi lloc, pugui qualsevol persona, sense incórrer en cap pena, prendre'l i desvalisar-lo, lliurant-lo al Justícia del lloc més proper, i el pugui matar si es defensa.
Que qualsevol dels dits moriscos que amagués o enterrés alguna cosa que tingués de l'hisenda on habita, o no pogués emportar-se-la, o cremés foc a les cases, conreus, horts o arbrats, incorrin en la dita pena de mort els veïns dels lloc on això succeís, ja que S.M. ha tingut bé de fer mercè d'aquestes hisendes que no puguin emportar-se, als senyors dels qui fossin vassalls. Decret d'expulsió dels moriscos decretada per Felip III, 22 de setembre de 1609.