La repressió de la llengua catalana en la postguerra

Imatge: Visita de Franco a Reus, l'any 1940. Autor: Joan Barceló. Propietari actual: Pere Joan Barceló. Procedència: Vikimedia Commons

"(...)El comandante del Puesto de la Guardia Civil de Manlleu me notifica, en el 4 del actual, lo que sigue: Con ocasión de hallarse prestando servicio de vigilancia e investigación por la demarcación de este Puesto, (...) a las 11, horas de ayer, tuvo ocasión de observar como el Sr. Cura Párroco de de Santa María de Corcó, Don Juan Canudas Clotet, mientras otro sacerdote celebraba la Santa Misa, a pesar de hallarse prohibido y haber sido amonestado por el Sr. Obispo de la Diócesis y Jefe de Falange Española Local, se permitió rezar el santo rosario y predicar en la Iglesia en idioma catalán.
Como quiera que el que relata considera esto una desobediencia a las órdenes dictadas por nuestro Glorioso Caudillo que tiende a entorpecer la buena marcha de nuestra querida patria, he denunciado el hecho al Sr. Comandante Militar de la plaza de Vich, a los efectos que en justicia considere procedentes." El governador Civil envia un ofici al bisbe de Vic, 20 de setembre de 1939. Extret del llibre de Josep Solé i Sabaté i de Joan Villarrora,  Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes. 1936-1939.

Un exemple entre molts.

Els fets d'octubre de 1934

Le eleccions de novembre de 1933 donaren la majoria als partits de centredreta. Malgrat de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) d'ideologia conservadora i catòlica fou el partit que més vots va tenir, el seu líder Jose Mª Gil Robles, no fou cridat a formar govern. El president de la República Niceto Alcalá-Zamora confià aquesta tasca al radical Alejandro Lerroux, si bé posteriorment entraren tres ministres de la CEDA al govern, entre ells Gil-Robles.
Durant el bienni conservador (1934-1936) de la II República, es paralitzaren o fins o tot s'anul.laren la major part de les reformes iniciades en el bienni anterior, incloent la tot just iniciada reforma agrària i la legislació laboral.
A Catalunya, la tensió entre el govern de la Generalitat i el de la República va anar en augment, especialment després de l'anulació de la "Llei de Contractes de Conreu", que volia convertir els rabassaires en propietaris de la terra, mitjançant pagament, i que el Tribunal de Garanties Constitucionals va derogar després del recurs que presentà contra la llei l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
La situació esclatà l'octubre de 1934, després d'un mesos de conflictivitat social. Lluis Companys, president de la Generalitat, proclamà el dia 6, l'Estat Català, en un moment en que els sindicats CNT i UGT convocaven a la vaga general en tota Espanya.
A Catalunya, l'exercit sufocà el moviment sobiranista, el govern espanyol va declarar l'estat de guerra, per tant la intervenció de l'exèrcit. La lluita va acabar amb el resultat de quaranta morts, la suspensió de l'Estatut d'Autonomia i Lluis Companys fou empresonat.
Els fets més greus passaren a Astúries, on la vaga va prendre un caire revolucionari, els sindicats i partits d'esquerra (PSOE, UGT, CNT, PCE, BOC, EC) units en el que s'anomenà UHP (Uníos Hermanos Proletarios), varen prendre el control de la situació, proclamant a Oviedo la "República Socialista Asturiana". El govern va enviar a Astúries la Legió i els regulars del Marroc, que varen dur a terme una repressió molt dura.
Els fets d'octubre a tot l'estat espanyol, van donar un resultat d'entre 1.500 i 2000 morts, del que 320 eren membres dels cossos de seguretat i 35 sacerdots; nombrosos edificis i monuments de la ciutat d'Oviedo van resultar destruïts. Foren jutjades entre 20.000 i 30.000 persones. A causa de la censura que es va imposar en aquell moment, molts dels fets asturians ens són encara desconeguts.
Els successos d'octubre de 1934 són avui encara objecte d'una gran controversia. Per la historiografia favorable a la República, són el resultat d'un govern i d'uns grups socials hostils a tota reforma o canvi social en un país immers en una gran pobresa secular i que va portar la classe treballadora a la desesperació (vegeu, p.e. Paul Preston); per la historiografia crítica amb la República, són la prova evident del menyspreu dels partits d'esquerra d'aquell moment per la legalitat republicana, i el seu pla revolucionari. Per la seva part, l'historiador Stanley G. payne, creu que els partits d'esquerra només acceptaven una república d'esquerres.
Hem de tenir en compte també l'ambient internacional en que es varen desenvolupar: són els anys d'auge del feixisme i el nazisme abans de la II Guerra Mundial, i també els de l'estalinisme, i els de l'esperança del moviment obrer en la revolució soviètica.

"La lluita entre el capital i el treball no s'ha acabat, ni podrà acabar mentre els obrers i els camperols no siguin amos absoluts del poder. El fet d'organitzar la pau amb el nostres enemics no vol dir que reneguem de la lluita de classes. No. el que avui fem, és, senzillament, una parada en el camí, durant el qual subsanarem els nostres errors per a no tornar a caure-hi." Manifest dels líders obrers als miners asturians abans de rendir-se, 18 d'octubre de 1934. R. Tamames, Espanya 1931-1975, una antologia històrica.

L'estatut de Núria (1931)

El 14 d'abril de 1931, el dia que es proclamava la República espanyola, Francesc Macià, president del partit Esquerra Republicana de Catalunya, partit que havia obtingut una victòria aclaparadora en les eleccions municipals dos dies abans, proclamà des del balcó de la Diputació de Barcelona la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques, així com la constitució d'un govern de Catalunya presidit per ell mateix.
Tres dies després d'aquests fets, tres ministres del govern espanyol viatjaren a Barcelona, a fi de negociar amb Macià, que finalment accedí a convertir el seu govern en un Govern de la Generalitat de Catalunya, el qual estaria reconegut per la Cosntitució espanyola, dins d'un estat espanyol autonòmic.
El 1931 es va redactar l'anomenat "Estatut de Núria", de caràcter sobiranista, i que fou votat pel 75 per cent del cens electoral -encara no votaven les dones- amb un vot afirmatiu del 99 per cent dels votants.
L'estatut de Núria fou retallat per les Corts, que no obstant aprovaren per a Catalunya unes competències no vistes des de els Decrets de Nova Planta. Entrà en vigor com a llei el 15 de setembre de 1932.
La Constitució de la II República preveïa la possiblitat d'autonomia per les regions de l'estat espanyol; no obstant, i per diversos motius, només la de Catalunya es va fer efectiva. Les Corts aprovaren un estatut per al País Basc el 4 d'octubre de 1936, en plena guerra civil i es va arribar també a redactar un projecte per Galícia. La guerra civil va invalidar qualsevol estatut.

"Art. 1. Catalunya es constitueix en regió autònoma dins l'Estat Espanyol, d'acord amb la Constitució de la República i el present estatut. (...)
Art. 2. L'idioma català és, com el castellà, llengua oficial de Catalunya.
Per a les relacions oficials de Catalunya amb la resta d'Espanya, així com per a la comunicació entre les autoritats de l'Estat i les de Catalunya, la llengua oficial serà el castellà.(...)
Art. 3. D'acord amb el que està previst a l'article 11 de la Constitució, la Generalitat executarà la legislació de l'Estat en les següents matèries (...) 
Art. 6. (...) El Tribunal de Garanties Constitucionals, si ho estima necessari, podrà suspendre l'execució dels actes i acords a que es refereixi la discrepància, mentre ho resol definitivament.
Art. 7. La Generalitat de Catalunya podrà crear i sostenir els Centres d'ensenyament en tots els graus i ordres que estimi oportú, sempre d'acord amb el que disposa l'article 50 de la Cosntitució, amb independència de les institucions docents i culturals de l'estat i amb els recursos de la Hisenda de la Generalitat, dotada per aquest Estatut. (...)
Art. 8. En matèria d'ordre públic, queda fora de l'Estatut, d'acord amb el està disposat als números 4, 10 i 16 de l'article 14 de la Constitució, tots els serveis de seguretat pública a Catalunya, en tot allò de caràcter extraregional o supreregional, la policia de frontera, immigració, emigració, estrangeria i règim d'extradició i expulsió. Correspondran a la Generalitat tots els demés serveis de policia i ordre interior a Catalunya. (...)
Art. 11. Correspon a la Generalitat la legislació exclusiva em matèria civil, tret del que disposa l'article 15, número 1 de la Constitució (...)
La Generalitat nomenarà els jutges i magistrats amb jurisdicció a Catalunya, mitjançant concurs entre els compresos a l'escalafó de l'Estat.(...)
El Tribunal de Cassació de Catalunya tindrà jurisdicció pròpia sobre les matèries civils i administratives la legislació de les quals estigui atribuïda exclusivament a la Generalitat.
Art. 12. Correspondrà a la Generalitat de catalunya la legislació exclusiva i l'execució directa de les funcions següents:
a) La legislació i execució de ferrocarrils, camins, canals, ports i demés obres públiques de Catalunya, a excepció del que disposa l'article 15 de la Constitució.
c) La beneficència.
d) la sanitat interior, amb excepció del que disposa el número 7 de l'article 15 de la Constitució.
Art. 14. la Generalitat estarà integrada pel Parlament, el President de la Generalitat i el Consell Executiu. (...)
El Parlament, que exerceix les funcios legislatives, serà elegit per un termini no més gran de cinc anys, per mitjà de sufragi universal, directe, igual i secret.
Els diputats del Parlament de Catalunya seran inviolables pels vots o opinions que emetin en l'exercici del seu càrrec.
El President de la Generalitat de Catalunya assumeix la representació de Catalunya. Aixi mateix, representa la regió en les seves relacions amb la República, i a l'Estat en les funcions l'execució directa de les quals li estigui reservada pel poder central.
Art. 16. La Hisenda de la Generalitat de Catalunya es constitueix:
a) Amb el producte dels impostos que l'Estat cedeix a la Generalitat.
b) Amb un tant per cent en determinats ingressos no cedits per l'Estat.
c) Amb els impostos, drets i taxes de les antigues Diputacions provincials de Catalunya i amb els que estableixi la Generalitat. (...)
Art. 18. Aquest Estatut podrà ésser modificat:
a) Per iniciativa de la Generalitat mintjançant referèndum dels ajuntaments i aprovació del Parlament de Catalunya.
b) Per iniciativa del govern de la República i a proposta d'una quarta part dels vots de les Corts.
En un i altre cas serà necessari per a l'aprovació definitiva de la Llei de Reforma de l'Estatut, les dues terceres part del vot de les Corts. Estatut d'Autonomia de Catalunya, aprovat per les Corts espanyoles i promulgat com a llei el 15 de setembre de 1932.

Imatge procedent de Wikimedia Commons

El pistolerisme a Catalunya (1917-1923)

Imatge: Làpida de Francesc Layret, al cementiri de Montjuic de Barcelona. Autor: Yeza. Procedència: Wikimedia Commons.

Entre els anys 1918 i 1923, es va desenvolupar a Barcelona el fenòmen conegut com a "pistolerisme", en la que foren assassinats, per pistolers a sou o en revenja, obrers, líders sindicals, empresaris, encarregats..etc. Sembla ser que el terrible fenòmen va néixer especialment en resposta a l'auge del moviment anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fundada el 1910 a Barcelona, que fonamentava en la vaga la seva lluita contra el sistema capitalista.
La Revolució Russa d'octubre de 1917 va esperonar més el moviment sindical, i encara més si tenim en compte que les exportacions de la neutral Espanya durant la I Guerra Mundial, havien fet pujar els preus de molts productes bàsics, però molt menys els salaris. La triple crisi de 1917, havia qüestionat seriosament el sistema, i havia acabat amb una forta repressió contra els vaguistes.
El 1919, la vaga de "La Canadenca", iniciada arran d'uns acomiadaments, havia deixat Catalunya quaranta-quatre dies sense subministrament d'electricitat, paralitzant la indústria catalana.
A la radicalització del moviment obrer, van respondre alguns membres de la patronal amb la contractació de pistolers a sou de l'anomenat "Sindicat Lliure", dedicat a eliminar o escarmentar dirigents obrers. A la violència d'una part de la patronal, va seguir la d'alguns activistes de la CNT.
El governadors civil de Barcelona, Martínez Anido, va implantar l'anomenada "Llei de Fugues", que permetia disparar contra tot pres que volgués fugar-se.
Víctimes destacades del pistolerisme foren l'advocat laboralista i catalanista Francesc Layret (1880-1920) o el dirigent anarcosindicalista Salvador Seguí El Noi del Sucre (1886-1923). El 1921, militants anarquistes assassinaren el president del govern, Eduardo Dato (1856-1921).
Entre 1917 i 1923 varen morir en atemptats a Barcelona: 170 obrers; 23 patrons; 23 directors o encarregats; 8 agents de l'autoritat. (Font: J. Termes, De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil).
El pistolerisme, així com els fets del desastre d'Annual (1921), varen facilitar la implantació de la dictadura de Primo de Rivera.

"Ante la nueva campaña de atentados que hace días viene reproducièndose con el salvajismo peculiar de sus autores, creemos del todo punto indispensable llamar la atención de nuestros compañeros, para evitar, en lo posible, las tristes consequencias que en parecidas ocasiones hemos tenido que lamentar. Con toda la brutalidad de los hechos, ha quedado demostrada la indefensión en que vivimos. el Gobierno actual, como el anterior y seguramente como los que le sucedan en estos turnos más o menos pacíficos, permanece cruzado de brazos ante problema tan pavoroso, com si la ola de cobardía que nos envuelve naciese precisamente en aquellas esferas donde mayores y más efectivas deben ser las responsabilidades sociales." Crida de la Federació Patronal de Catalunya (Fragment), escrita després de l'atemptat del music-hall Pompeia, que costà tres morts i vint ferits. 1922.

"El 1921 vio agudizarse el sistema criminal llamado "Ley de Fugas", que ya había sido ensayado durante el mando del gobernador Mestre Laborde, Conde de salvatierra. el procedimiento es sabido, pero lo vamos a especificar aquí para conocimiento de las nievas generaciones que tienen la suerte de no haber vivido aquellos tiempos. Los guardias llevan conducidos a varios presos, a pie y de noche, de la cárcel al palacio de Justicia, o viceversa; cuando no hay posibles testigos, los guardias, que previamente han dejado adelantar a los presos, absortos en sus pensamientos, disparan a distancia sobre los conducidos, los matan y luego dan parte a sus superiores, alegando que las víctimas intentaban fugarse." Adolfo BUESO, Recuerdos de un cenetista. Editorial Ariel, Barcelona, 1976.

Procedència dels documents: Base documental d'Història Contemporània de Catalunya, de Josep Rovira, que podeu trobar punxant aquí.

La Mancomunitat de Catalunya

La Mancomunitat de Catalunya, que va estar en vigor des del 1914 al 1925, va ser una institució que agrupà les quatre diputacions provincials catalanes: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, i que tenia assignada una colla de competències administratives.
El projecte fou iniciat quan José Canalejas era President del Consell de Ministres, i aprovada en època d'Eduardo Dato, després de la Llei de Mancomunitats de 1913. Va tenir quatre presidents, si bé els dos darrers foren ja imposats per la dictadura de Primo de Rivera: Enric Prat de la Riba (Lliga Regionalista de Catalunya), Francesc Puig i Cadafalch, el general Lossada i Alfons Sala. La Dictadura va dissoldre la Mancomunitat l'any 1925.
Malgrat les limitacions, la Mancomunitat va dur a terme una tasca molt important, i va representar el reconeixement de l'especificitat de Catalunya per primer cop després dels decrets de Nova Planta.
Je el 1907, la Diputació de Barcelona, presidida per Prat de la Riba, havia creat l'Institut d'Estudis Catalans. Després de la seva constitució, la Mancomunitat de Catalunya va crear el Servei Geogràfic i el Servei Geològic. El 1916 nasqué la Secció de Telèfons de la Mancomunitat de Catalunya. El 1918 es creà la Secció de Ferrocarrils Secundaris de la Mancomunitat. El 1921, l'Institut d'Estudis Catalans va crear el Servei Meteorològic de Catalunya. Un altre organisme va ser Ferrocarrils de la Mancomunitat de Catalunya, nascut per impulsar el Ferrocarril Metropolità Trasversal de Catalunya.
La Mancomunitat impulsà una colla d'institucions culturals i científiques; a més del ja esmentat Institut d'Estudis Catalans, també la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, l'Escola Superior de Belles Arts, l'Escola Superior d'Alts Estudis Comercials, l'Escola de Bibliotecàries, l'Escola Superior d'Agricultura.
L'Institut d'Estudis catalans, per la seva part, va publicar la Gramática de Pompeu Fabra (1918) i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932).
Imatge: Fotografia d'Enric Prat de la Riba

La Setmana Tràgica de Barcelona

Entre el 26 de juliol i el 2 de setembre de 1909 tingueren lloc a Barcelona els esdeveniments coneguts com a "Setmana Tràgica", iniciats com una vaga general contra l'embarcament de reservistes cap a la guerra del Marroc. Es van incendiar les casetes on es cobraven els consums; s'obligaren a tancar establiments, s'aixecaren barricades i es varen cremar i saquejar edificis religiosos, fins i tot sepultures. Barcelona quedà sense subminstrament de gas i electricitat i incomunicada. Fou declarat d'estat de guerra. La revolta es va estendre a altres localitats.
En la conferència d'Algesires de 1906 s'havia acordat el repartiment del Marroc entre França i Espanya com a protectorat. La zona del Rif havia estat atribuïda a Espanya. Els rifenys iniciaren una revolta i el govern espanyol va decidir l'enviament dels reservistes corresponents als anys entre 1903 i 1907, en la seva majoria homes casats que havien deixar la seva feina i la seva família. El cert és que només les persones sense mitjans feien el servei militar i anaven a la guerra, ja que els més acabalats podien deslliurar-se'n pagant una quantitat.
El resultat de la setmana foren 78 morts i 500 ferits; el govern Maura va exercir una duríssima repressió: es varen dictar 175 penes de desterrament, 59 cadenes perpetues i 5 penes de mort. El condemnat més conegut fou Francesc Ferrer Guardia, director de l'anomenada Escola Moderna, de carácter llibertari, a qui es va acusar de ser l'instigador de la revolta. Climent Garcia, un discapacitat mental que havia ballat amb el cadàver d'una monja pels carrers, fou també condemnat a mort. Les condemnes desfermaren una campanya internacional contra Maura, i el rei Alfons XIII, preocupat per les reaccions, el va destituir, essent substituït pel liberal Segismundo Moret.
El poeta Joan Maragall va escriure un article periodístic que duia per títol "La ciutat del perdó", demanant clemència pels condemnats, article que Prat de la Riba es va negar a publicar.

"(...)El cor no us diu res, mentre estant afusellant gent a Montjuich solament perque en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és de tots nosaltres. El cor no vos diu anar a demanar perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoïsme? Estem en paus, doncs. I ells han de pagar la pena només perque la seva acció cau dins un còdic, mentre la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana ,que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells. Com vos podeu estar així tranquils a casa vostra i el els vostres quefers saben que un bon dia al bon solet del dematí, allà dalt de Montjuich, trauran dels castell un home lligat i el passarn per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s'aixeca indiferent i poc a poc, ben poc a poc, perque no s'hagi d'esperar, el portaran al racó de fosso, i allí quan toqui l'hora, aquell home, aquella obra magna  de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits ,amb aquell mateix afany de vida que teniu vosaltres, s'agenollarà de cara a un mur i li ficaran quatre bales al cap, i el farà un salt i caurà mort com un conill...ell, que era un home tan home com vosaltres...potser més que vosaltres." Joan Maragall, La ciutat del perdó, 1909. (Fragment)
Imatge: barricades a Barcelona durant la Setmana Tràgica.

Els decrets de Nova Planta

 Amb els decrets de Nova Planta d'Aragó i València (1707), Catalunya (1716) i Mallorca (1716), el rei Felip V de Borbó abolia les constitucions i institucions pròpies d'aquests terroris que havien constituït fins aquell moment la Corona d'Aragó, que d'aquesta manera desapareixia com a entitat política, i la monarquia hispànica esdevenia absoluta i centralitzada. Els decrets foren imposats pel Rei després de la Guerra de Successió, pel recolzalment que aquells regnes i el principat havien atorgat al seu rival, Carles d'Àustria, i foren promulgats després d'una dura repressió. Els decrets de Catalunya i Mallorca tenen un to més moderat que el primer decret, no obstant els efectes foren els mateixos, tot i que aquests territoris, a diferència d'Aragó i València, conservaren part del dret privat.

"Havent pacificat, amb l'assistència divina i la justícia de la meva causa i amb les meves armes el Principat de Catalunya, tocava a la meva sobirania establir un govern i proveir perque els seus moradors visquin en pau, quietud i abundància; pel seu bé he resolt que en aquest Principat es formi una Audiència, que presidirà un Capità General o Comandant General de les meves armes, de manera que els despatxos, deprés de començar pel meu dictat, segueixin en el seu nom; aquest Capità General ha de tenir vot tan sols en les coses del govern, i això si es troba present el l'Audiència, és necessari que en motivacions i oficis greus, el Regent l'avisi un dia abans del que s'ha de tractar.
(...)2. L'Audiència s'ha de reunir en les cases que abans estaven destinades a la Diputació (Generalitat, o Diputació del General) i han d'estar formades per un Regent i deu ministres per a les causes civils i cinc per a les causes criminals, dos fiscal i un agutzil major.
(..)4. Les causes a la Reial Audiència se substanciaran en llengua castellana, i per a la major satisfacció de les parts els incidents de les causes es tractin amb la més gran deliberació, mano que totes les peticions i presentacions d'instruments es facin a les sales; per a les coses corrents i públiques hi hagi audiència pública dilluns, dimecres i divendres de cada setmana en cada una per torn de taules.
(...)31. A la ciutat de Barcelona ha d'haver-hi vint-i-quatre regidors i en les altres vuit, la nominació dels quals em reservo i en els altres llocs seran nomenats per l'Audiència en el moment que sembli i se'm donaràn comptes; els que nomeni l'Audiència seviran durant un any.
(...)37. Tots els demés oficis (càrrecs públics) que hi havia abans al Principat, temporals o perpetus i tots els comuns no expressats en aquesst el meu Reial Decret, queden suprimits o extingits, i el que a ells estava encomanat, si fos pertinent a la Justícia o al Govern, estarà en endavant a càrrec de l'Audiència, i si pertoqués a Renda o Hisenda ha de quedar a càrrec de l'Intendent o de la persona o persones que jo disposi.
(...)39. Pels inconvenients que s'han experimentat amb els somatents i juntes de gent armada, mano que no hi hagin tals somatents ni altres juntes de gent armada, sota pena de ser tractats com a sediciosos aquells que hi intervinguin.
(...) 40. Han de desaparèixer les prohibicions d'estrangeria, perque la meva Reial Intenció és que en els meus regnes, les dignitats i honors que es confereixin recíprocament als meus vassals pel mèrit i no pel naixament en una o altra província. Fragment del Decret de Nova Planta del Principat de Catalunya, promulgat per Felip V.
Imatges provinents de Wikimedia Commons:
Catalunya
Mallorca

La recuperació econòmica i demogràfica de Catalunya a finals del segle XVII

"La lenta recuperació de Catalunya, malgrat el permanent estat de guerra amb França, va ésser el preludi de la més important transformació en la història moderna d'Espanya.", ens diu l'historiador britànic John Elliott.

"Malgrat que, oficialment (els catalans) no varen poder comerciar amb Amèrica fins a començaments del següent segle, ja a les dècades de 1660 i 1670 es varen dedicar a restaurar la seva destroçada economia. Es varen dedicar sobretot a la reconstrucció de la seva indústria tèxtil que, al revès de la d'Aragó, no estava limitada per una legislació proteccionista que a la llarga afavoria la producció de teixits de qualitat inferior. Va ser en la segona meitat del segle XVII quan la població catalana, renovada i vigoritzada per un segle d'immigració francesa, va adquirir la fama de treballadora i dotada pels negocis. A mesura que les oportunitats econòmiques creixien, l'ordre públic es consolidava. L'època del bandolerisme havia passat a la història, reemplaçada per l'època, menys pintoresca, de l'artesà treballador.
La lenta recuperació de Catalunya, malgrat el permanent estat de guerra amb França, va ésser el preludi de la més important transformació en la història moderna d'Espanya. El domini econòmic d'Espanya es desplaçava del centre a la perifèria, a on el pes dels tributs era més lleuger i la postració econòmica, menor. J.H. Elliott, Imperial Spain 1469-1716. 

Imatge: Mapa de Catalunya al segle XVII. Procedència: Wikimedia Commons. Autor: Guillem Blaeu.

La Sentència Arbitral de Guadalupe

L'anomenada Sentència Arbitral de Guadalupe, dictada per Ferran el Catòlic al monestir de Guadalupe (Càceres), posava fi al conflicte de les guerres remences, en la que els pagesos catalans demanaven l'alliberament de les càrregues senyorials, especialment dels anomenats "Mals usos", que els senyors podien exercir sobre els pagesos "de remença", que estaven adscrits obligatòriament a la terra. Aquesta sentència es va dictar després que el rei castigués durament als remences més radicals i no posava en qüestió el règim feudal i senyorial, però els pagesos podien abandonar la seva servitud legal, a canvi d'una indemnització, i obtenien l'anomenat cens emfitèutic, que els permetia continuar a la terra que conreaven i deixar-la als seus descendents, per bé que aquesta continués en propietat del senyors que seguien cobrant el censos. Malgrat les limitacions, la sentència va ser importantíssima per crear una classe pagesa pròspera a Catalunya, de gran influència en l'esdevenidor.

Havent rebut per part dels pagesos anomenats de remença una gran queixa dels sis anomenats anomenats “Mals usos”, dient que indeguda i injustament i amb gran càrrec de conciència, els senyors els obliguen, per via del sacrament i de l’homenatge que els han retut, a pagar els sis mals usos abans esmentats:

Sentenciem, arbitrem i declarem que els dits “mals usos” no existeixin ni s’observin ti tinguin lloc, ni es puguin demanar o exigir de dits pagesos, ni dels seus descendents, ni dels seus béns, ni de cap d’ells, sino que per aquesta sentència nostra, els abolim, extingim i aniquilem, i declarem que els dits pagesos i els seus descendents són perpètuament lliures i francs de cadascun d’ells.” Setència Arbitral de Guadalupe, de Ferran el Catòlic, 1486. (fragment)

Quins eren aquest sis "Mals usos"?:

Intèstia: El senyor es quedava una part dels béns dels pagès, normalment una tercera part, si aquest moria sense fer testament o els hereus havien mort, fet freqüent en una època de curta esperança de vida.

Eixòrquia: Tanmateix, el senyor es quedava una tercera part dels béns dels pagès si moria sense descendència.

Cogúcia: El senyor es quedava la meitat dels béns dels pagès si la seva dona cometia adulteri amb consentiment del marit; la totalitat dels béns si no tenia aquest consentiment. (!)

Arsia: els pagès havia d'indemnitzar el senyor si accidentament es cremava la masia.

Ferma d'espoli forçada: Pagament que el pagès havia de fer el senyor si garantia la dot de l'esposa amb la masia.

Remença personal: Pagament que els pagesos havien de fer als senyors si volien redimir-se de la servitud; aquesta abastava també a tota la seva família.

Un document de venda feudal

El present document, amb data de l'any 1025, dóna fe de la venda efectuada pel comte Berenguer Ramon I (1005-1035), la seva mare la comtessa Ermessenda i la seva esposa la comtessa Guisla, de diversos i extensos territoris a un tal Guadalt, que es converteix en senyor d'aquest feus, sotmès però al comte. El rei Robert, esmentat en el document, és el rei de França, a qui els comtes de Barcelona consideraven encara el seu senyor, malgrat haver-se independitzat de fet.

"En nom de Déu, jo Berenguer, per la gràcia de Déu marquès i comte, junt amb la meva mare Ermessenda, i la meva muller Guisla, som venedors a tu, Guadalt, de tots els feus que tens adscrits per nosaltres al teu propi patrimoni, com a comprador, en virtut d'aquest nostre pacte escriptura de venda, t'hem venut com s'ha dit, tots els feus que tens o sembla que tinguis als comtats d'Osona i Barcelona, els que estan dins ells límits de la parròquia de Sant Sadurní de la Roca, a la demarcació parroquial de Santa Agnès, a la de Villalba i Cardedeu, així mateix a la de Vilanova i als termes de Llinàs i de Cucumís, com també la de Vullperars i de Marata i a la demarcació de la parròquia de sant Esteve d'Alcoll, amb els mateixos feus i franqueses de Sant Vicenç que són a la demarcació parroquial de sant Julià d'Argentona, vorejant pel mateix camí  que va des del citat coll i passa per Vallmajor, surt a Cornudells i, per la serra de Cirera fins al citat coll que està per damunt l'església de Sant Cugat, anomenada de Traià i damunt els cims fins a Cerdanyola, i així torna al mateix pendent fins a la riera que passa per davant de santa Maria dita d'Alarona i arriba fins a la vora del mar, i a la demarcació parroquial de Sant Feliu de Cabrera, des de la riera de Cabrils fins a l'era de Can Miray i fins al coll de Céllecs i dins dels límits de Sant Andreu d'Òrrius. Per tant, les citades esglésies que estan al voltant del castell de Sant Vicenç, que pertanyen al feu dit abans, i del citat Sant Julià, i de Sant Pere de Clarà i de sant Andreu d'Òrrius, hi estan sotmeses, i la de Sant Feliu, juntament amb les esglésies sufragànies de Sant Cebrià i Sant Joan. Tot t'ho venem per al teu patrimoni, quan tenim o devem tenir per qualsevol títol o autoritat en els subsdits termes i llocs, o als termes i veïnats amb el feu que està a Osona, a Infernelles (?) i a Tignano (?) i els seus límits, amb el mateix feu i cens que hi ha a Alella. Tanmateix t'ho venem a tu, Guadalt, per al teu lliure i franc patrimoni, excepte el mateix castell de Sant Vicenç, amb la seva muntanya i tots els seus edificis, que ens reservem per al nostre servei i el dels nostres successors. Totes les altres coses abans assenyalades, les traspassem al teu domini i potestat d'acord amb el nostre dret, per a tot el que des d'aquest moment vulguis fer, pel preu de cent unces d'or (...).
Feta aquesta carta de venda, el 15 de les calendes de gener de l'any XCVIIII del regnat del rei Robert. Signatura del comte Berenguer, signatura de la comtessa Ermessenda, signatura de la comtessa Guisla.
Feudor. Vicar. vol. IV, fol. 88.


Fotografia: la muntanya i el castell de Sant Vicenç (Burriac, Cabrera de Mar), exclosos expressament de la venda.