Una novel.la dita històrica, no és un llibre d'història (tampoc ho és una sèrie)

                              Imatge: llibres d'història en una biblioteca.

Tenim una imatge falsa de determinats fets i personatges històrics degut a novel.les, pel.lícules i series televisives?

Això és el que ens explica i demostra Néstor F. Marqués en el seu llibre FAKE News de l'Antiga Roma.

No podem esperar que una novel.la sigui una còpia exacta de la història, però el cert és correm el perill de creure que determinats personatges eren malvats, molt malvats (o potser al revés, massa bons), i tal vegada estem cometent una gran injustícia o almenys una errada, vers ells.

Han influit els interessos polítics i la misoginia en les fonts de de la història? Sembla que si.

Nestor F. Marqués és arqueòleg i historiador, especialitzat en la Roma clàssica, a la que ha dedicat diversos llibres, i basant-se en les fonts històriques, en l'arqueologia i l'art ens demostra que hi ha "veritats" que no són més que fal.làcies. 

Tàcit i Suetoni han estat la font de moltes novel.les contemporànies. Eren tan malvats Neró, Domicià o Commodus? Casualment emperadors finals d'una dinastia, però també hi hem d'afegir Cal.lígula. O es tractava de justificar el seu enderrocament i la posterior entronització d'un nou llinatge degradant l'anterior? Tenia la classe senatorial interès en difamar emperadors que precisament havien prescidit del Senat?

Era Messalina tan promíscua com ens ha arribat o es tractava de ensorrar la seva memòria? Era Claudi més llest del que semblava i ho havia anat amagant, com ens diu Robert Graves? Doncs en aquest punt, hi ha està d'acord Néstor F. Marqués.

Era Livia Drusil.la (59 aC.-29 dC), esposa d'August una enmetzinadora, com ens fa creure Graves a "Jo Claudi" i "Claudi el déu i la seva esposa Mesalina", i la sèrie televisiva posterior? Néstor F. Marqués creu la imatge de Lívia creada per Graves està lluny de la realitat. Tàcit (55-120 dC.) va escriure sobre ella parlant de "rumors", mai confirmats. Lívia va arribar a ser una dona molt poderosa, i sembla que a Tàcit o a Suetoni, aquest darrer més mesurat (70-126 dC.), com a tants romans, no els agradaven les dones dominants. 

Difícil creure que Livia enmetzinés August (63 aC-14 dC), el seu marít de 75 anys i després de 50 de matrimoni, quan l'emperador ja havia viscut molt més de la mitjana d'aquell temps. O el fill Drus (fillastre d'August) que morí a Germània, sembla que a causa d'una infecció, o a un nét de l'emperador que morí a Armènia.

S'afegeix a això que hi ha historiadors que diuen el contrari que Tàcit:

"Dion Casio (Historia romana LXVIII, 2), cuenta que Livia había sido tan querida que, tras su muerte, se decretó que erigieran un arco en su honor, algo que no se había concedido a ninguna otra mujer.2 (Citat per Néstor F. Marqués, Fake News, pàg. 204) 

"E incluso Tácito, en una alarde de sinceridad  y equilibrio, al inicio del quinto libro de sus Anales, llegó a reconocer que fue una mujer de gran moralidad "incluso más allá de lo que se consideraba propio en las mujeres de antaño" (Anales V, 1,3)" (Fake News, pàg. 204).

Difícil esbrinar la veritat i la falsetat sobre fets i personatges que fa tant de temps van morir i sobre les que ens han arribat fons contradictòries, però si que hem de tenir en compte que no ens hem de prendre novel.les, pel.lícules i sèries televisives con a llibres de història, però com diu el mateix autor del llibre, ens poden inspirar per interessar-nos i voler esbrinar la veritat.

Nota: que els llibres o les pel.lícules sobre personatges històrics puguin no respondre a la realitat, no significa que pugui estar ben ambientada, que estigui interpretada per bons actors i que sigui entretinguda. 

Potser també hem d'aprendre a diferenciar entre una novel.la d'ambientació històrica on s'hi situen personatges i fets inventats, o bé una novel.la on trobem personatges i fets que realment han existit i succeït, o també una mescla de les dues coses, personatges inventats i reals. Personalment, prefereixo que aquests darrers casos tinguin in major rigor.

Néstor F. MARQUÉS, Fake News de la Antigua Roma. Engaños, propaganda y mentiras de hace 2000 años. Espasa, Barcelona, 2019.

Altres llibres del mateix autor, molts d'ells desmonten moltes falses creences històriques que tenim.

Néstor F. MARQUÉS i Pablo APARICIO, La Roma de Constantino.  Desperta Ferro Ediciones, Madrid, 2024. Extraordinària reconstrucció arqueològica, històrica i visual de la Roma de l'època de Constantí. 

Néstor F. MARQUÉS, Un año en la antigua Roma. La vida cotidiana de los romanos a través de su calendario. Espasa, Barcelona, 2018.

Néstor F. MARQUÉS, ¡Qué los dioses nos ayuden! Religiones, ritos y supersticiones de la antigua Roma. Espasa, Barcelona, 2021.

Néstor F. Marqués, Momentos de la antigua Roma que cambiaron el mundo. Espasa, Barcelona, 2023. 

Néstor F. MARQUÉS, Gladiadores. Espasa, Barcelona, 2024.

Altres llibres sobre el tema exposat:

Patricia GONZÁLEZ GUTIÉRREZ, Soror. Mujeres en Roma. Desperta Ferro Ediciones, Madrid, 2021.

Guy DE LA BÉDOYÈRE, Domina. Las mujeres que construyeron la Roma imperial. Ediciones Pasado y Presente. Barcelona, 2019.

Linda FIERZ-DAVID, La villa de los Misterios de Pompeya. Atalanta Ediciones, Girona, 2007.

Emma SOUTHON, Historia de Roma en 21 mujeres. Editorial Pasado y Presente, Barcelona 2024.

José Luis POSADAS, "Livia. La primera emperatriz de Roma" a la revista

Historia. National Geographic, núm. 60, pàgs. 58 a 67.

Anthony A. Barret. Livia. La mujer más poderosa de Roma. Gredos. Barcelona, noviembre de 2024.

Imatge: la vil.la dels Misteris de Pompeia, es una sumptuosa edificació a les afores de Pompeia, o s'hi va trobar una escultura de l'emperatriu. Potser n'havia estat propietària en algun moment? Foto: Rosa I. Garí.

L'àguila i els corbs

 

 "Pese al esfuerzo de no pocos historiadores para olvidarlo, la caída del Imperio Romano y las guerras en las que se enmarca, fueron un terrible drama humano. El paso del Imperio al mundo altomedieval, fue un paso de lágrimas y sangre" (El águila y los cuervos, pàg. 417).

 

El águila y los cuervos. La caída del imperio romano, de José Soto Chica, ex militar, professor, escriptor  i doctor en història, és un llibre que documenta exhaustivament i explica la caiguda de l'imperi romà occidental. Un tema que ha fascinat els historiadors des de Gibbons, al segle XVIII.

Soto Chica recull les fonts antigues, els descobriments de l'arqueologia, les diverses teories i ens ofereix la seva pròpia conclusió. Occident, un imperi encara formidable a principis del segle V, capaç d'obtenir recursos per fer front a les crisis de tot tipus i superar-les, cau unes dècades després per l'egoïsme de les seves èlits, l'ambició dels seus polítics i caps militars, i l'empenta terrible dels diversos pobles anomenats bàrbars.

Ens reviu l'historiador  el que suposava la guerra, l'assalt a ciutats, matances, esclavatge, destrucció. Els saqueig de Roma el 410 pel got Alaric i el de 455 per el vàndal Genseric, els milers de persones esclavitzades, separades brutalment de les seves famílies i mantingudes en condicions terribles. Uns drames humans que sovint obliden els llibres d'història. (1)

El nota el passat militar de Soto Chica en la seva descripció de l'exèrcit -o els exèrcits- les batalles l'estratègia, aportant la seva pròpia opinió.

Què va passar? Què va acabar amb un imperi que fins aquell moment havia garantit la supervivència de la seva població amb les seva extensió, les seves vies de comunicació i la distribució de recursos?

Les contínues guerres civils desagnaren l'imperi al llarg del segle V: usurpadors, polítics rivals, sublevacions... el llibre comença significativament amb la batalla del riu Frígid el 394, entre Teodosi I i l'usurpador Eugeni. Dos exèrcits formidables. A les acaballes del segle V, aquestes guerres civils havien derivat en combats als carrers de Roma entre reduïts nombres de combatents.

La classe senatorial itàlica i les èlits provincials havien acumulat gran quantitat de terres i recursos. Hi havia propietaris capaços de mantenir un exèrcit. Dins d'aquest ambient de lluites i amb les invasions de gots, alans, vàndals, sueus, huns...van deslligar-se de l'imperi, deixar de contribuir-hi i aliar-se amb els invasors. Invasors que no eren unes poques migracions cercant terres, sino molts nombrosos, experimentats en el combat i ben armats. Roma havia aconseguit superar el desastre d'Adrianòpolis el 378, contra els gots, però la sort va canviar al segle V. la batalla dels Camps Catalàunics, l'any 451, contra els huns d'Atila, on amb l'exèrcit de Roma comadat per Aeci van combatir els federats gots de Teodoric, fou la darrera gran batalla guanyada per Roma.

 

"¿De dónde si no surgió el feudalismo medieval? Pues de la hibridación y amalgama de los usos del clientelismo y del patrocinio romano con las normas del Gefolgschaftswesen, o séquito guerrero de los germanos" (El águila y los cuervos, pàg. 417)

Al mateix temps, caps militars com Estilicó, van preferir desguarnir les fronteres per recolzar la seva pròpia ambició i estratègia. Amb la pèrdua constant de territori, Àfrica es va convertir en la principal font de recursos, en tributs i aliments, de l'imperi, la caiguda de la la província en mans dels vàndals i alans de Genseric, segellaren el destí de Roma, essent infructuosos els intents dels emperadors Majorià i Antemi per recuperar-la. África fou recuperada transitòriament per Justinià, ja en el segle VI.

 

"En sus primeros años como generalísimo, Aecio habría podido salvar al imperio. No lo hizo, dejó que Cartago y África se perdieran, y con ello, condenó a Occidente. Pese a ello, durante años, su genio militar había logrado frenar el inexorable final de Roma." (El águila y los cuervos, pàg. 398). 

 

Per què va sobreviure l'imperi oriental. L'equilibri de forces va ser la clau, explica Soto Chica. Orient no va permetre mai l'acumulació de poder militar ens mans d'un sol home, com si va passar a Occident, entre d'altres motius.

A l'epíleg, Soto Chica resumeix les seves tesis, i explica que les causes de la caiguda no foren l'economia, ni la pressió fiscal (en general, sempre es va mantenir en el 10 per cent de la producció), ni el clima (el segle IV va ser el cènit de l'òptim climàtic de l'imperi). En canvi, les grans famílies d'Occident es varen anar desfermant de les seves obligacions amb l'imperi, preferiren aliar-se amb els invasors, que a la fi tenien les armes i varen acabar creant els seus propis regnes. Mentre, les guerres civils i els mals emperadors, militars i polítics desagnaren l'imperi, a pesar d'algunes bones figures, com els emperadors Àvit o Majorià, o el magister militum Flavi Aeci. Majorià (emperador de 457 a 461), va dur a terme una colla de reformes que van sostenir l'imperi durant el seu regnat. 

"Julio Nepote fue, en puridad, el último emperador romano de Occidente" (El águila y los cuervos, pàg. 458)

Y una lliçó per aprendre:

 

"Esto es lo que nos enseña la caída de Roma: a valorar la libertad, la seguridad y la riqueza que proporcionan un estado fuerte y equilibrado en donde rige la ley y a desconfiar de la acumulación de poder y de riqueza en manos de aquellos que se creen capaces de imponer sus intereses personales a los del estado y la comunidad" (El águila y los cuervos, pàg. 476). 

 

 (1) Un fet poc conegut és que Genseric, entre les moltes riqueses que es va endur de Roma, estaven la Menorà i altres objectes que Titus havia dut de Jerusalem 400 anys abans.

Article: La élites también contribuyeron a la caída del Imperio romano.

Altres entrades als nostres blocs sobre aquest tema:

Les muralles d'Ilturo: Sobre la caiguda de l'Imperi Romà.

In Hibero flumine: Un llibre de Javier Sánchez Gracia sobre la crisi de l'Imperi Romà al segle IV.

Les muralles d'Ilturo: Les crisis dels segles III i IV.

 

José SOTO CHICA, El águila y lo cuervos. Ediciones Despera Ferro. Madrid, 2022.

Un llibre de Javier Sánchez Gracia sobre la crisi de l'Imperi Romà al segle IV

 Imatge: els Tetrarques. Grup escultòric en pòrfid, provinent del saqueig del palau de Constatinoble, i actualment ubicada en el Tresor de Sant Marc (Venècia). Autor de la foto: Nino Barbieri. Procedència: Wikimedia.

 

Les causes de la caiguda d'un imperi tan gran i aparentment sòlid com el romà -tampoc oblidem la seva llargues durada i caiguda- han estat sempre objecte de debat, dividint-se ens historiadors entre causes externes i externes, o una mescla d'ambdues. No entrarem ara en detall, però podeu llegir una entrada enterior en el bloc Les Muralles d'Ilturo, on, a grans trets, citàvem diferents hipòtesis. "Sobre la caiguda de l'Imperi Romà". 

Al llarg del segle XX es pot dir que ha predominat la idea d'unes causes internes, no obstant historiadors com Peter Heather han recuperat la idea de les invasions germàniques, en crear estats independents, com a fi de l'afeblit l'mperi romà occidental.

Aquesta idea la podem també trobar en un llibre recent, molt interessant i documentat de Javier Sánchez Gracia: El imperio romano en crisis, 284-363. Publicat per ediciones HMR. Sánchez Gracia cita, per la seva exposició i conclusions, tant les fonts antigues, com els historiadors més actuals i els descobriments de l'arqueologia.

L'historiador centra el seu llibre, no en la crisi definitiva del V, sino en el IV,  va des de la fi de l'anarquia militar, Dioclecià i la Tetrarquia fins a Julià, i no tan sols fa una descripció de la situació de l'imperi romà, sino del persa, sobre el que és un expert, i fins i tot dedica una part del llibre als diversos pobles germànics. Un altra tema important és la progressiva implantació del cristianisme.

Els protagonistes són Dioclecià, i les seves reformes econòmiques, administratives i polítiques per intentar aturar la crisi; Constantí i els seus fills i finalment Julià -que va intentar restaurar el paganisme- i per altra banda, la dinastia sasànida, els monarques perses i molt especialment en gran enemic de Roma, Sapor II.

La descripció que ens fa Sánchez Gracia de l'imperi persa és minuciosa: reis, cort, govern, administració, noblesa, economia, societat religió...a la fi, Sapor II va ser el que va arrebassar definitivament una part de territori a l'imperi romà.

La cort de Constantí i els seus fills es descrita com un "niu d'escurçons", inmersos alhora en lluites fratricides, i contra usurpadors, a més d' intentar contenir l'entrada de més pobles germànics, en un imperi en el que fins i tot l'exèrcit ja estava compost en bona part per gent d'aquests pobles. La descripció de l'estratègia militar i de les batalles, sia les internes, o externes i especialment contra l'imperi persa, és minuciosa, basada en fonts antigues com Amià Marcel.lí.

El llibre es complementa amb imatges dels protagonistes i acurats mapes.

Un estudi que els interessats en aquesta dramàtica etapa de la història llegiran amb interès i que ens permetrà posar-nos al dia en el seu estudi.

Entrades referides a aquest tema: 

 

Les Muralles d'Ilturo: Sobre la caiguda de l'Imperi romà.

Les Muralles d'Ilturo: Les crisis dels segle III i V.

Enllaç: Entrevista de Xavier Rius a Javier Sánchez Gracia.

La intervenció romana del 123 aC a les Balears

Imatge: necròpolis talaiòtica de Son Real (Santa Margalida, Mallorca). Segles VII-I aC. Foto: Rosa I. Garí.
 

"La pirateria en el archipiélago balear en la antigüedad ¿sólo una causa de la intervención romana del 123 aC.?" és el títol d'un article d'Antoni Puig Palerm publicat per la Universitat de Sevilla, inclòs en el llibre Piratería y seguridad marítima en el Medieterráneo antiguo.

La piratería en la Mediterránea ha estat endèmica fins el segle XIX i, per una banda, ha constituït una forma de vida per a moltes poblacions, i per l'altra, una amenaça a la subsistència vida o llibertat dels seus pobladors. El llibre d'Arturo Sánchez Sanz Imperium maris. Historia de la armada romana imperial y republicana, dedica nombroses pàgines a aquest fenòmen, que va minvar -sense desaparèixer- mentre Roma va controlar el Mare Nostrum, per reapàreixer amb força al declivi de l'imperi. Coneguda és la notable campanya de Pompeu dels anys 67 i 66 aC. -en tres mesos- contra els pirates, que constituïen una amenaça per la navegació, el comerç i els subministraments de blat.

Les fonts clàssiques citen la pirateria com a causa de la intervenció a les Balears del cònsol Quintus Cecilius Metelus anomenat després Balearicus.

És aquesta la causa de la intervenció romana a les Baliares (Mallorca i Menorca)? Antoni Puig Palerm creu que la pirateria era soferta i probablement exercida pels habitants d'aquestes illes des de molt abans (vegeu A. Puig palerm, pàgs. 162 a 164), i que es pot demostrar tant amb les fonts escrites com amb l'arqueologia (pecis, fortificacions).

El segle II aC. fou una època de grans canvis a la Mediterrània occidental i a la península Ibèrica, conseqüència de la II Guerra Púnica (218-201 aC.) i el domini romà d'aquesta zona. La III Guerra Púnica (149-146 aC.) va ser el cop definitiu per Cartago, però el control no estava assegurat per part de Roma, que s'enfrontava a la resistència de poblacions indígenes -recordem les guerres celtíberes- i a la pirateria en el mar. 

Puig Palerm situa la campanya de les Balears dins un context més ampli, la necessitat de consolidar el domini de Roma i les rutes entre Itàlia i Ibèria (vegeu A. Puig Palerm, La pirateria...pàg. 147). La intervenció del cònsol Cecili Metel era per tota la província de Hispania. Explica l'autor que no es van dedicar tants recursos només a una campanya a les illes Balears, sino que després es van estendre a l'interior peninsular (vegeu A. Puig Palerm, La pirateria...pàg. 148).

Quin va ser el paper de les Pytiusae? Aquestes illes, que havien estat sota el domini de Cartago, presentaven un desenvolupament urbà i comercial diferent, S'ignora si es van mantenir neutrals en la conquesta romana de les Baliares o hi van col.laborar (vegeu A. Puig Palerm, La pirateria...pàg. 149).

Concretant sobre les causes de la intervenció romana, cita Puig Palerm les fonts clàssiques que parlen de la pirateria com a causa inmediata d'aquesta intervenció (Flor, Orosi). Però molts pobles de l'antiguitat practicaven la pirateria com a forma de vida, al mateix temps que en podien ser víctimes. Formar part d'exèrcits foranis com a mercenaris, va ser també una altra  forma de vida pels baleàrics.

Pel que fa l'arqueologia, descriu Puig Palerm la troballa de vaixells enfonsants amb signes de violència o traces d'una destrucció violenta (vegeu A. Puig Palerm, pàgs. 154 a 156). L'altre element a considerar son les fortificacions. No oblidem que les razzies a la costa o poblacions costaneres, han afectat la població durant tota la història del Mediterrani (vegeu A. Puig Palerm, pàg. 156). Tant a les Baliares com a les Pityusae, s'han conservat restes de fortificacions, que demostren el perill provinent del mar que corria la població (vegeu A. Puig Palerm, pàgs 157 i 158). L'autor fa una descripció de les restes fortificades de l'antiguitat que s'han trobat a les illes (vegeu A. Puig Palerm, pàgs. 158 a 162).

Com a resum: la pirateria era exercida i patida pels habitants de les Balears a l'antiguitat, un fet comú al Meditarrani, però la conquesta de Cecili Metel no es limita a controlar aquest fenòmen, sino a assegurar el domini romà sobre les vies marítimes i la península Ibèrica. 

 

Antoni PUIG PALERM, "La pirateria en el archipiélago balear en la antigüedad ¿sólo una causa de la intervención romana del 123 aC.?", dins Piratería y seguridad marítima en el Mediterráneo antiguo. Universidad de Sevilla. SPAL monografías XVII. Sevilla, 2013.

Disponible a Academia EDU.

 

Llibre citat:  Arturo SÁNCHEZ SANZ,  Imperium maris. Historia de la armada romana imperial y republicana. La Esfera de los Libros. Madrid, 2020.

 

Poblament i economia agrària al conventus tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses, un article de Marta Prevosti

 

Imatge: panell del Museu de Manacor (Mallorca): "Una societat oberta a la Mediterrània".

"Poblament i economia agraria al conventus tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses" és el títol d'un molt interessant article de l'arqueòloga Marta Prevosti publicat a Catalan Historical Rewiew, que es pot considerar una síntesi sobre l'evolució de l'economia i la distribució del poblament des de l'arribada de Roma fins a la fi de l'imperi en la zona de Tarraco i les actuals València, Balears i Pitiüses.

Lamenta la autora les escasses o nul.les notícies que ens han arribat de l'antiguitat  sobre xifres de població o de producció i comerç. L'arqueologia ens ha d'ajudar a cobrir -en la mesura del que és possible- aquest gran buit. Fita important va ser el mestratge de l'escola francesa d'historiadors Annales, de Fernand Braudel, que valora l'evolució dins l'espai que representen els assentaments humans. En els darrers anys han estat trascendentals, per al progrés dels estudis, la incorporació de les noves tecnologies, l'aplicació de disciplines científiques o la difusió de dades per la xarxa. (Pàg. 219).

En la zona estudiada, distingeix Prevosti diverses àrees: el nord i el sud del riu Millars, les Illes Balears i les Pitiüses. Anteriorment a la II Guerra Púnica, la zona al nord es distingeix per l'existència de oppida encastellats, els més grans dels quals eren Ullastret i Burriac, acompanyats d'un poblament rural dispers; un cop acabada la II Guerra Púnica, s'observa un nou patró d'assentaments dispersos a la plana, al voltant d'oppida mitjans i petits, que aniran patint un despoblament progressiu. Un tercer moment d'abandonament van ser les darreries dels segle II i inicis de l'I aC., coincidint amb les guerres sertorianes; el poblament dispers tipus granja o petits nuclis es multiplicaren. Les primeres fundacions de ciutats romanes a finals de la república, van accelerar el canvi. (Pàg. 220)

Al sud del riu Millars en època ibera, trobem 4 grans oppida o ciutats que feien de nucli politicoadministratiu de grans territoris, amb poblament rural dispers i petits poblats. Amb la conquesta romana, no obstant, la continuïtat de les ciutats iberes és major que al nord. Les quatre ciutats: Arse-Sanguntum i Leiria-Edeta, perviuen com a romanes; al segle I s'observa un increment dels petits assentaments a patita i mitjana alçada. (Pàgs. 220-221).

A les Balears, la població es concentrava en els nombrosos poblats talaiòtics, que van continuar després de la conquesta esdevenint ciutats federades, o fins i tots convertint-se en municipis. No obstant l'arribada de Roma va comportar la creació de ciutats de nova planta, con les colònies de Palma i Pollentia. (Pàg. 121) (1)

Eivissa es va caracteritzar per la continuïtat del poblament púnic, degut a l'elevat grau de desenvolupament de la seva cultura, el que no va ser impediment perque sorgissin alguns nous nuclis rurals. (Pàg. 221).

I l'economia? Amb la fundació de ciutats i l'aparició de les vil.les com a nuclis de producció va comportar un canvi important el l'estructura econòmica de l'àmbit estudiat. Molts rics hisendats varen adquirir propietats, en les que la producció i exportació del vi va arribar a constituir un element de primer ordre. Val a dir que a Eivissa, el vi ja estava plenament introduït per la colonització cartaginesa (pàg. 121). Les arees costaneres de les actuals Catalunya, València i Balears es van especialitzar en la producció i comerç vitivinícola (pàg. 122), sense oblidar els dos altres elements de la trilogia mediterrània, l'olivera i els cereals, ni tampoc la producció de tèxtils: lli, cànem i llana, molt important a la zona del conventus tarraconensis. (Pàg. 125). A Eivissa i Formentera hi va haver una important producció de porpra (pàg. 126).

La crisi del segle III va comportar un declivi en l'activitat relacionada amb la vinya i el vi; el nombre d'establiments rurals decreix progressivament (pàg. 126); no obstant una posterior recuperació, aquella ja no va assolir els nivells anteriors a la crisi. Una excepció va ser la recuperació de les Pitiüses en el comerç del vi i les llargues distàncies (pàg. 129). Prevosti ens diu que caldria estudiar més a fons al subtrat púnic de de les Pitiüsses (pàg. 126).

Un treball important, sens dubte aquest de Marta Prevosti.

Marta PREVOSTI, "Poblament i economia agrària al Conventus Tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüsses" a Catalan Historical Rewiew. Institut d'Estudis Catalans. Barcelona, 2018. 

(1) "Plini n'esmenta tres: Guium, Tucis i Bocchorvm, que va esdevenir ciutat federada. Mago i Iamno, a Menorca, semblen tenir continuïtat de l'etapa anterior, en forma de castella, per bé que sota Vespasià van esdevenir municipis, mentre que Saniserra seria una fundació de nova planta. Palma i Pollentia van ser colònies, fundades amb tres mil colons d'entre els romans, segons Estrabó."  (Prevosti, "Poblament i economia agrària...pàg. 121.

El bimil.lenari de la mort d'August

Imatge: August com a sacerdot, o l'August de Via Labicana (Museo Nazionale Romano). Marbre, alçada 2,07 m. Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig.

El 19 d'agost de l'any 14 de la nostra era, avui fa doncs dos mil anys, moria a Nola a l'edat de setanta-set anys, l'emperador August, després d'haver inaugurat durant el seu govern una nova etapa de la política i la història de Roma, l'Imperi, posant fi a la República, en crisi ja des de feia més d'un segle. El seu regnat va comportar a la pràctica una monarquia, per molt que formalment, restessin en peu les institucions republicanes. El Senat li atorgà el títol amb que el coneixem d'August i també el de princeps, principal. Ell nou règim fou acceptat per molts, que desitjaven la pau i varen gaudir dels avantatges que els proporcionà l'Imperi.
L'extensió i el poder de l'imperi, la gran quantitat de pobles i ciutats amb ciutadans romans, llatins o aliats havia de fet deixat obsoletes les institucions republicanes, creades en el seu temps per governar una ciutat. Les guerres del darrer segle de la república, havien format exèrcits fidels a la persona del general, i després a l'emperador.
El Principat comportà una nova forma de governar les províncies, l'adminstració de les quals fou dividida entre l'emperador i el Senat de Roma. Pel que fa a Hispània, fou objecte d'una nova divisió provincial, en Baetica, Lusitania i Tarraconensis. August fundà, refundà o remodelà nombroses ciutats, la majoria per albergar veterans de guerra. Fundacions seves a Hispània foren ciutats com Saragossa (Colonia Caesar Augusta), Mèrida (Colonia Augusta Ivlia Emerita) o Barcelona (Colonia Faventia Ivlia Avgvsta Paterna Barcino).
Després de la seva mort, i fins i tot ja abans, August fou divinitzat i col.locat entre el panteó dels déus, assolint el seu culte importància especial a les províncies. El mes en què estem, porta el seu nom.
Entrades sobre el tema al bloc "Les Muralles d'Ilturo".
El bimil.lenari de la mort d'August (1)
El bimil.lenari de la mort d'August (2)
El bimil.lenari de la mort d'August (3)
El bimil.lenari de la mort d'August (4)

Imatge: l'anomenada Maison Carrée de Nimes (Colonia Avgvsta Nemausus), temple dedicat a August divinitzat i a la esposa i néts, bastit vers el 16 aC. La ciutat de Nimes, d'origen gal, va créixer i va prendre gran importància en època augústea. Fotografia de Joan Francesc Clariana Roig.

La reconstrucció del passat

 

Josep Mª Rovira Juan, llicenciat en història i un estudiós de l'arqueologia i la història cabrerenca, ha dedicat temps, esforç i estudi a la reconstrucció del patrimoni històric i arqueològic de Cabrera de Mar en 3D. Ja fa temps que, en col.laboració amb Ferran Bayès, varen publicar la web Cabrera de Mar. Arqueologia i Patrimoni. Els passats dies 17 i 18 de novembre, Rovira, Bayés i Joan Santacana presentaren el seu projecte al Fòrum Auriga de Tarragona.
Ara us volem presentar un grup d'animacions en 3D que volen reproduïr el passat de Cabrera de Mar, la Ilturo romana i ibera, L'enllaç d'aquestes animacions el podreu trobar a la columna de la dreta d'aquest bloc. Són les següents:
Ritual de la mort i incineració d'un guerrer a la vall de Cabrera de Mar (S. IV-III aC).
Necròpolis ibèrica del turó dels Dos Pins de Cabrera de Mar (Barcelona)
Tomba 51 de la necròpolis ibèrica del turó dels Dos Pins (S. IV aC).
Poblat ibèric de Burriac (S.VI-I aC).
Actualització (15-7-2014): Poblat ibèric de Burriac. 
Els banys romans d'Ilturo. Cabrera de Mar (Barcelona)
Termes o banys romans d'Ilturo (150-75 aC) de Ca l'Arnau (Cabrera de Mar).
Situació de les termes o banys romans d'Ilturo (Cabrera de Mar).
Termes o banys romans d'Ilturo de Cabrera de Mar (150-75 aC) Apodyterium i tepidarium.
Termes o banys romans romans d'Ilturo de Cabrera de Mar (150-75 aC). Vista zenital.
Actualització (27-8-2014): L'aigua a les termes o banys públics d'Ilturo a Ca l'Arnau. Cabrera de Mar-Barcelona.
Forn d'àmfores romà de Ca l'Arnau de Cabrera de Mar (S. I aC) (1).
Forn d'àmfores romà de Ca l'Arnau de Cabrera de Mar (S. I aC) (2).
Actualització (29-8-2014) El forn romà de Ca l'Arnau a Cabrera de Mar (Barcelona)
La construcció de voltes amb tubi fittili als banys romans d'Ilturo.
L'animació 3D, entre l'arqueologia experimental virtual i la investigació didàctica. La construcció de voltes de canó i cúpules amb tubi fittili.
Masia de Can Bartomeu de Cabrera de Mar
Celler de la masia de Can Bartomeu de Cabrera de Mar.
Castell de Burriac o de Sant Vicenç de Cabrera de Mar.
Restitució virtual dels jaciments arqueològics de Cabrera de Mar (Barcelona) 
El castell de Burriac (Novembre de 2018)

El repartiment de terres entre visigots i romans

Fotografia: església visigòtica de San Juan de Baños (Palència), que va ordenar construir el rei Recesvint i fou consagrada l'any 661.


"Quan el patrici Constanci va assentar els gots l'any 418, a la província d'Aquitània, els instal.là en la terra segons el procediment conegut com a hospitalitas, segons el qual els visigots rebien dos terços de totes les propietats gal.les on se'ls assentava, mentre que el propietari gal s'havia de conformar amb el terç que restava. No se'ns diu el nombre de treballadors i de cases que varen rebre els visigots. Els assentaments tan sols van afectar les grans propietats, pertanyents als grans terratinents senatorials, en canvi les petites propietats no es varen repartir.
Tampoc és exacte que a cada visigot se li adjudiqués la tercera part d'una propietat: no n'hi hauria prou per a tots. tan sols la classe dirigent dels visigots es va convertir en terratinent, i no tenien com a objectiu convertir tots els seus homes en propietaris. Tot i això, a vegades els visigots concedien terres als seus servidors.
(...) Quan els visigots s'assentaren a Espanya, varen seguir el mateix sistema d'assentament en la terra: a Espanya també es varen apoderar dels dos terços de les propietats en les que es varen instal.lar. El Codi de Leovigild conté normes relatives als "dos terços que pertanyen als gots" i al "terç dels romans"; i les seves lleis foren recollides per Recesvint i Ervigi." E.A. Thompson, The gots in Spain.

Les riqueses de Turdetània

Fotografia: dolia (singular dolium), recipients de gran tamany emprats a l'Antiguitat per emmagatzemar grans, líquids i salses. Autora foto. R.I. Garí.
Estrabó va ser un geògraf i historiador grec que viatjà pel Mediterrani i que és conegut sobretot per la seva "Geografia", que va escriure en disset volums, i que conté dades de gran importància per al nostre coneixement de l'Antiguitat. El seu llibre III està dedicat a Hispania, i n'oferim uns fragments."


"De Turdetània s'exporta blat i vi en quantitat, i oli no tan sols en quantitat, sino de la millor qualitat. També s'exporta cera, mel i pega, molta panerola i un vermelló tan bo com el de la terra sinòpica. Les draçanes treballen amb fusta dels país, en el seu territori trobem mines de sal i abundants corrents de rius salabrosos, així mateix no manca la indústria de salaó del peix, procedent tant d'aquella zona com de la resta del litoral de més enllà de les Columnes, tan bona com la salaó del Pont. Abans era de primera qualitat també el seu abundant teixit, però ara ho és la llana, de la que hi ha més producció que de llanes coraxines. I en bellesa és insuperable, els bocs per a la criança es compren en menys d'un talent. Insuperables són també els teixits fins, com els que fabriquen  els habitants de Salacis.
És inesgotable també la riquesa en bestiar de tota mena i en caça, essent en canvi rares les plagues, si exceptuem els llebretons sapadors: en menjar-se les arrels, fan malbé les plantes i les llavors, i això succeixeix en tota l'extensió d'Ibèria.
(...) De l'abundància i exportacions de Turdetània en donen fe la grandària i el nombre dels seus vaixells, doncs les seves grans naus mercants naveguen cap a Dicearquia i Ostia, el port de Roma, rivalitzant amb les naus líbies.
(...)Tot i ser tant ric l'interior de Turdetània, podria rivalitzar amb ell la regió costanera, per els béns procedents de la mar, perque totes les ostres i copinyes destaquen entre totes les del mar Exterior (...) el mateix succeeix amb els cetacis de tot tipus: orques balenes i catxalots, dels quals sembla sorgir quan espiren, una columna nebulosa si se'ls mira de lluny.
(...)Es reuneixen també en aquesta zona, moltes tonyines que venen d'altres parts de la costa exterior, grosses i voluminoses.
(...)Malgrat d'estar aquesta terra dotada  de tants béns, no quedariem menys meravellats, ans al contrari, en conèixer la generositat de les seves mines, perque de d'elles està plena tota la terra dels ibers. (...) doncs l'or, la plata ni el ferro, no s'ha comprovat que cap altre lloc de la terra els produeixi en tanta quantitat ni qualitat."
Estrabó, Geografia, III, 6,7,8.

Turdetània: regió de cultura ibèrica que abastava la vall del Guadalquivir i els seus voltants, hereva de la cultura tartèssica. En època romana, formava part de la Hispània Bètica.
Panerola o porquet de Sant Antoni: insecte del que s'obtenia un tint vermell.
Columnes d'Hèrcules: l'estret de Gibraltar.
Mar Exterior: l'oceà Atlàntic.
Pont: el mar Negre