"In Hibero flumine" és un bloc dedicat a reflexionar sobre història, adaptat als programes de batxillerat.

divendres, 18 de setembre de 2020

Poblament i economia agrària al conventus tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses, un article de Marta Prevosti

 


Imatge: panell del Museu de Manacor (Mallorca): "Una societat oberta a la Mediterrània".

"Poblament i economia agraria al conventus tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses" és el títol d'un molt interessant article de l'arqueòloga Marta Prevosti publicat a Catalan Historical Rewiew, que es pot considerar una síntesi sobre l'evolució de l'economia i la distribució del poblament des de l'arribada de Roma fins a la fi de l'imperi en la zona de Tarraco i les actuals València, Balears i Pitiüses.

Lamenta la autora les escasses o nul.les notícies que ens han arribat de l'antiguitat  sobre xifres de població o de producció i comerç. L'arqueologia ens ha d'ajudar a cobrir -en la mesura del que és possible- aquest gran buit. Fita important va ser el mestratge de l'escola francesa d'historiadors Annales, de Fernand Braudel, que valora l'evolució dins l'espai que representen els assentaments humans. En els darrers anys han estat trascendentals, per al progrés dels estudis, la incorporació de les noves tecnologies, l'aplicació de disciplines científiques o la difusió de dades per la xarxa. (Pàg. 219).

En la zona estudiada, distingeix Prevosti diverses àrees: el nord i el sud del riu Millars, les Illes Balears i les Pitiüses. Anteriorment a la II Guerra Púnica, la zona al nord es distingeix per l'existència de oppida encastellats, els més grans dels quals eren Ullastret i Burriac, acompanyats d'un poblament rural dispers; un cop acabada la II Guerra Púnica, s'observa un nou patró d'assentaments dispersos a la plana, al voltant d'oppida mitjans i petits, que aniran patint un despoblament progressiu. Un tercer moment d'abandonament van ser les darreries dels segle II i inicis de l'I aC., coincidint amb les guerres sertorianes; el poblament dispers tipus granja o petits nuclis es multiplicaren. Les primeres fundacions de ciutats romanes a finals de la república, van accelerar el canvi. (Pàg. 220)

Al sud del riu Millars en època ibera, trobem 4 grans oppida o ciutats que feien de nucli politicoadministratiu de grans territoris, amb poblament rural dispers i petits poblats. Amb la conquesta romana, no obstant, la continuïtat de les ciutats iberes és major que al nord. Les quatre ciutats: Arse-Sanguntum i Leiria-Edeta, perviuen com a romanes; al segle I s'observa un increment dels petits assentaments a patita i mitjana alçada. (Pàgs. 220-221).

A les Balears, la població es concentrava en els nombrosos poblats talaiòtics, que van continuar després de la conquesta esdevenint ciutats federades, o fins i tots convertint-se en municipis. No obstant l'arribada de Roma va comportar la creació de ciutats de nova planta, con les colònies de Palma i Pollentia. (Pàg. 121) (1)

Eivissa es va caracteritzar per la continuïtat del poblament púnic, degut a l'elevat grau de desenvolupament de la seva cultura, el que no va ser impediment perque sorgissin alguns nous nuclis rurals. (Pàg. 221).

I l'economia? Amb la fundació de ciutats i l'aparició de les vil.les com a nuclis de producció va comportar un canvi important el l'estructura econòmica de l'àmbit estudiat. Molts rics hisendats varen adquirir propietats, en les que la producció i exportació del vi va arribar a constituir un element de primer ordre. Val a dir que a Eivissa, el vi ja estava plenament introduït per la colonització cartaginesa (pàg. 121). Les arees costaneres de les actuals Catalunya, València i Balears es van especialitzar en la producció i comerç vitivinícola (pàg. 122), sense oblidar els dos altres elements de la trilogia mediterrània, l'olivera i els cereals, ni tampoc la producció de tèxtils: lli, cànem i llana, molt important a la zona del conventus tarraconensis. (Pàg. 125). A Eivissa i Formentera hi va haver una important producció de porpra (pàg. 126).

La crisi del segle III va comportar un declivi en l'activitat relacionada amb la vinya i el vi; el nombre d'establiments rurals decreix progressivament (pàg. 126); no obstant una posterior recuperació, aquella ja no va assolir els nivells anteriors a la crisi. Una excepció va ser la recuperació de les Pitiüses en el comerç del vi i les llargues distàncies (pàg. 129). Prevosti ens diu que caldria estudiar més a fons al subtrat púnic de de les Pitiüsses (pàg. 126).

Un treball important, sens dubte aquest de Marta Prevosti.

Marta PREVOSTI, "Poblament i economia agrària al Conventus Tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüsses" a Catalan Historical Rewiew. Institut d'Estudis Catalans. Barcelona, 2018. 

(1) "Plini n'esmenta tres: Guium, Tucis i Bocchorvm, que va esdevenir ciutat federada. Mago i Iamno, a Menorca, semblen tenir continuïtat de l'etapa anterior, en forma de castella, per bé que sota Vespasià van esdevenir municipis, mentre que Saniserra seria una fundació de nova planta. Palma i Pollentia van ser colònies, fundades amb tres mil colons d'entre els romans, segons Estrabó."  (Prevosti, "Poblament i economia agrària...pàg. 121.

divendres, 7 d’agost de 2020

Un llibre de Manel Santana sobre el primer franquisme a Mallorca

"Usted es un hombre. Yo soy un hombre. El condenado también es un hombre. Entre hombres, ¿Cuál es el problema de condenado? Acabar cuanto antes." Frase de la pel.lícula El Verdugo, de Berlanga (1963).

Manel Santana Morro (1972) és doctor en història i professor de secundària, i  autor de diversos llibres i articles sobre la història de Mallorca durant la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra, i sobre el moviment obrer, així com de dues novel.les. Ha obtingut diversos premis literaris.
Ara acaba de publicar un llibre El primer franquisme a Mallorca (1939-1959). Societat i cultura.
M'ha vingut a la memòria aquella obra genial de l'humor negre dirigida pel gran Berlanga, El verdugo, ja que les seves darreres escenes tenen lloc precisament a Mallorca: el contrast entre el desig del personatge de viure tranquil amb la seva família sense matar ningú, visitant les coves del Drac amb un barret de palla i una càmara fotogràfia, i la seva feina de botxí, en certa manera obligat per les circumstàncies. El blanc i el negre, l'Espanya que vol sortir de la foscor i la que resta en ella, en un any fronterer, 1963.
Manel Santana ens submergeix en el món del primer franquisme a Mallorca, que encara que posi 1939 com a data inicial, bé podriem posar 1936, però un cop acabada la guerra: "La reacció inicial del gruix de la població fou d'alleujament" (pàg. 10), cosa lògica "Els soldats tornaren del front i s'esperava el retorn progressiu a la normalitat. És clar que això darrer no s'havia de produïr perque era gairebé impossible. Almenys durant els primers anys". (pàg. 10).
Com era aquesta nova vida? La maquinària repressiva s'havia posat en marxa: presó, execucions, assassinats...s'ha calculat que unes 3000 persones perderen la vida (pàg. 11) (1).
Dos organitzacions varen prendre protagonisme en aquest periode: l'Església i la Falange Tradicionalista i de les JONS; molts s'afiliaren a aquest partit únic després de la guerra, tot i axò va anar perdent certa influència en favor d'altres "famílies" del règim, però va mantenir la seva estructura operativa, en les seves seccions, masculina i femenina (pàg. 12). El Frente de Juventudes organitzava campaments i activitats esportives; l'esport tenia força importància en l'ideari del règim. Per altra banda, les dones solteres tenien l'obligació de dur a terme l'anomenat "Servei Social", en que havien d'aprendre l'ideal femení del règim: una dona casolana, religiosa i submisa. La Secció Femenina de la Falange estava dirigida per Pilar Primo de Rivera, germana del fundador.
L'Església catòlica assolí un paper més rellevant que la mateixa Falange, a través del seu moviment d'Acció Catòlica en les parròquies. "Eren anys d'eufòria religiosa, de fervor, d'augment de les vocacions" (pag. 41). Es promocionaren activitats culturals, esportives,recreatives i cursets espirituals. Els valors del catolicisme s'esperava foren els que impregnessin la societat.
"Un dels aspectes més rellevants d'aquest periode fou la castellanització. Des dels primers moments el franquisme prohibí l'ús de la llengua catalana en l'esfera pública". (pag. 15). Així doncs, la literatura (fora d'alguns tímids i vigilats intents), el cinema, la premsa, l'ensenyament i l'administració foren en castellà. Si en canvi que es fomentaven els balls tradicionals, com el ball de bot; en això s'afanyà la Sección de Coros y Danzas de la Secció Femenina.
No es podia parlar de tot en aquell món. La censura oficial i la seva conseqüència l'autocensura eren una realitat (pàg. 15)
No es poden entendre aquests anys, ens diu Manel Santana "Sense la recessió econòmica dels anys quaranta. El model productiu tenia moltes limitacions i deficiències, i una política autàrquica incapaç abocaren una part important de la població a la precarietat i la misèria. (...) El maig de 1939 s'establí a tot l'Estat el racionament dels productes principals de consum" (pag. 14).
Els anys 50 foren testimonis d'una molt limitada recuperació econòmica i una encara més limitada obertura.
"En les dècades dels quaranta i els cinquanta el cinema es convertí en un dels elements configuradors de l'oci més populars. El cinema com a finestra a un món i a una realitat sovint desconeguda tingué prou atracció pr convertir-se en una via d'evasió". (pag. 36). Naturalment, fou objecte d'estricta vigilància per la censura i també fou emprat com a mitjà de propaganda, d'exaltació dels valors religiosos i patriòtics (pag. 37).
Així com hi havia un partit únic, el règim tenia un sindicat únic oficial, anomenada inicialment Central Nacional Sindicalista (CNS), després Organización Sindical. Agrupava treballadors i empresaris per branques. L'obrer es convertí en productor. A través de la seva secció Educación y Descanso, organitzava també el lleure dels treballadors, a través de l'esport, activitats cultuturals, cursets i residències de vacances.
Però aviat vindria el Pla d'Estabililització i els anys 60, amb els seus canvis.
Moltes coses es podrien explicar d'aquell moment i del llibre de Manel Santana Morro, però potser val més que el llegim, entendrem moltes coses. 
El llibre és clar i entenedor, dividit en els corresponents apartats, amb unes taules cronològiques al final que ajuden a entendre el periode, i una bibliografia comentada.

Manel SANTANA MORRO, El primer franquisme a Mallorca (1939-1959). Societat i cultura. Ed. Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2020.

(1) Paul Preston ha calculat 2.300 represaliats a Balears en la repressió franquista  i 323 en la repressió republicana. L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després. (pàg. 853). Editorial Base, Barcelona, 2011.

Una altre article sobre l'autor en aquest bloc.

L'autor, a l'esquerra, mostrant el llibre, amb l'editor, Antoni Guiscafré.

dimecres, 1 de juliol de 2020

Carles III i els xuetes mallorquins

Reial cèdula de 1782.
 Font de la imatge: Wikipedia


Els xuetes de Mallorca formen un grup social de descendents dels jueus assassinats per la Inquisició els anys 1691, 1694 i 1695, i que han patit discriminació per aquest origen. Una discriminació que, si bé ha estat legalment abolida, ha persistit en alguns comportaments fins fa poc.
La comunitat jueva mallorquina va patir diversos pogroms en la baixa edat mitjana, el que la va dur a acceptar una conversió forçosa al cristianisme l'any 1435. Molts jueus varen continuar practicant la seva religió en secret, i com en d'altres llocs, van estar sota sospita. Un dels principals objectius de la Inquisició, establerta per segona vegada (la primera fou durant la persecució dels càtars) en el regne d'Aragó, era precisament descobrir els "falsos conversos". L'anomenada "netedat de sang" impedia l'accés dels conversos a determinats càrrecs i oficis (el que no sempre es complia), i eren especialment vigilats, així com els seus descendents. La Inquisició, a la seva arribada al regne de Mallorca, va condemnar a mort 85 persones, "reconciliant" altres 250 a canvi de penes pecuniaries.
L'any 1675, 237 persones foren condemnades per la Inquisió a diverses multes, per atribuir-los pràctiques judaïtzants. Obtenir diners foren possiblement la causa que les penes no fossin pitjor. Això ja no va ser així els els judicis i autos de fe de 1691, 1694 i 1695. De 236 persones preses, 37 foren condemnats a la foguera, i la resta a diverses penes.
Els descendents dels jueus que varen morir a la foguera a finals del segle XVII, formen el grup del anomenats "xuetes", paraula d'origen imprecís; varen ser obligats a viure en barris separats i se'ls prohibí accedir a càrrecs públics, estudiar a la universitat, portar joies o montar a cavall, entre d'altres. A la pràctica també, el matrimoni amb cristians "de sempre".
Arriba el segle XVIII, el de "les Llums", la Il.lustració, el reformisme, el despotisme il.lustrat. Exemple de monarca il.lustrat, Carles III s'envoltà de ministres reformistes, que intentaren canvis que no sempre van reixir, però en altres van representar un avenç. No entrerem en ells perque no es objecte del nostre estudi, però si prestarem atenció a la petició que un grup de diputats anomenats els "perruques", varen adreçar al rei Carles III, cridant l'atenció sobre la discriminació que patien els xuetes, ja fora d' època en l'àmbit reformista, i demanant la fi d'aquesta discriminació.
El rei va encarregar un informe al Consell de Castella, que es va mostrar desfavorable a la petició dels diputats. No obstant, el bisbe de Mallorca si que va informar favorablement sobre els xuetes assegurant que eren bons cristians. Hem de considerar el temps.
Carles III va emetre tres cèdules, al primera el 1782, en la que s'ordenava la fi de la discriminació contra el xuetes mallorquins, la fi de les barreres arquitectòniques i que poguessin exercir tots el oficis i càrrecs.
Malhauradament, les lleis no posen fi als prejudicis de segles, i si no de dret, si de fet la segregació va continuar. Alguns fanàtics demanaven l'espulsió dels xuetes de Mallorca cap a Menorca i Cabrera.
Les corts de Cadis aboliren l'any 1811 els estatuts de "neteja de sang", que Ferran VII va intentar restablir. Foren abolits definitivament per la reina gobernadora Maria Cristina l'any 1834; un ministre d'aquesta reina, Juan Álvarez Mendizábal, conegut per la desamortització eclesiàstica de 1836, era descendent de jueus conversos de Cadis.
No obstant, com ja hem dit, i en molts aspectes, la discrimació de fet va continuar. Tot i això, un xueta socialista, Ramon Aguiló, fou el primer alcalde democràtic de Palma en la Transició, essent reelegit dues vegades més (1979-1991).



BIBLIOGRAFIA

Juan RIERA, Carlos III y los chuetas mallorquines. Universidad de Valladolid, 1975.

El tribunal de la Inquisición en Mallorca. Relación de causas de fe (1578-1806). Transcripción, estudi preliminar y notas de Llorenç Pérez, Lleonard Muntaner i Mateu Colom. Próleg de Bartolomé Escandell Bonet. Edició de Miquel Font. Palma de Mallorca, 1986.

Miquel S. FONT POQUET, La fe vençuda. Jueus, conversos i xuetes a Mallorca. Edició de Miquel S. Font Poquet. Palma de Mallorca, 2007.

Miquel SEGURA AGUILÓ, Arrels xuetes, ales jueves. Lleonard Muntaner editor. Palma de Mallorca, 2006.

Antoni PICAZO I MUNTANER, Dones xuetes. Resistència religiosa a la Mallorca moderna. Edicions El Tall. Palma de Mallorca, 2019.

INTERNETGRAFIA

Chuetas, el endogámico grupo social descendiente de los juedeoconversos mallorquines.
Autor: Jorge Álvarez.

Wikipedia: Chueta

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...