"In Hibero flumine" és un bloc dedicat a reflexionar sobre història, adaptat als programes de batxillerat.

dimecres, 27 de setembre del 2023

L'àguila i els corbs

 


 "Pese al esfuerzo de no pocos historiadores para olvidarlo, la caída del Imperio Romano y las guerras en las que se enmarca, fueron un terrible drama humano. El paso del Imperio al mundo altomedieval, fue un paso de lágrimas y sangre" (El águila y los cuervos, pàg. 417).
 
El águila y los cuervos. La caída del imperio romano, de José Soto Chica, ex militar, professor, escriptor  i doctor en història, és un llibre que documenta exhaustivament i explica la caiguda de l'imperi romà occidental. Un tema que ha fascinat els historiadors des de Gibbons, al segle XVIII.
Soto Chica recull les fonts antigues, els descobriments de l'arqueologia, les diverses teories i ens ofereix la seva pròpia conclusió. Occident, un imperi encara formidable a principis del segle V, capaç d'obtenir recursos per fer front a les crisis de tot tipus i superar-les, cau unes dècades després per l'egoïsme de les seves èlits, l'ambició dels seus polítics i caps militars, i l'empenta terrible dels diversos pobles anomenats bàrbars.
Ens reviu l'historiador  el que suposava la guerra, l'assalt a ciutats, matances, esclavatge, destrucció. Els saqueig de Roma el 410 pel got Alaric i el de 455 per el vàndal Genseric, els milers de persones esclavitzades, separades brutalment de les seves famílies i mantingudes en condicions terribles. Uns drames humans que sovint obliden els llibres d'història. (1)
El nota el passat militar de Soto Chica en la seva descripció de l'exèrcit -o els exèrcits- les batalles l'estratègia, aportant la seva pròpia opinió.
Què va passar? Què va acabar amb un imperi que fins aquell moment havia garantit la supervivència de la seva població amb les seva extensió, les seves vies de comunicació i la distribució de recursos?
Les contínues guerres civils desagnaren l'imperi al llarg del segle V: usurpadors, polítics rivals, sublevacions... el llibre comença significativament amb la batalla del riu Frígid el 394, entre Teodosi I i l'usurpador Eugeni. Dos exèrcits formidables. A les acaballes del segle V, aquestes guerres civils havien derivat en combats als carrers de Roma entre reduïts nombres de combatents.
La classe senatorial itàlica i les èlits provincials havien acumulat gran quantitat de terres i recursos. Hi havia propietaris capaços de mantenir un exèrcit. Dins d'aquest ambient de lluites i amb les invasions de gots, alans, vàndals, sueus, huns...van deslligar-se de l'imperi, deixar de contribuir-hi i aliar-se amb els invasors. Invasors que no eren unes poques migracions cercant terres, sino molts nombrosos, experimentats en el combat i ben armats. Roma havia aconseguit superar el desastre d'Adrianòpolis el 378, contra els gots, però la sort va canviar al segle V. la batalla dels Camps Catalàunics, l'any 451, contra els huns d'Atila, on amb l'exèrcit de Roma comadat per Aeci van combatir els federats gots de Teodoric, fou la darrera gran batalla guanyada per Roma.
 
"¿De dónde si no surgió el feudalismo medieval? Pues de la hibridación y amalgama de los usos del clientelismo y del patrocinio romano con las normas del Gefolgschaftswesen, o séquito guerrero de los germanos" (El águila y los cuervos, pàg. 417)

Al mateix temps, caps militars com Estilicó, van preferir desguarnir les fronteres per recolzar la seva pròpia ambició i estratègia. Amb la pèrdua constant de territori, Àfrica es va convertir en la principal font de recursos, en tributs i aliments, de l'imperi, la caiguda de la la província en mans dels vàndals i alans de Genseric, segellaren el destí de Roma, essent infructuosos els intents dels emperadors Majorià i Antemi per recuperar-la. África fou recuperada transitòriament per Justinià, ja en el segle VI.
 
"En sus primeros años como generalísimo, Aecio habría podido salvar al imperio. No lo hizo, dejó que Cartago y África se perdieran, y con ello, condenó a Occidente. Pese a ello, durante años, su genio militar había logrado frenar el inexorable final de Roma." (El águila y los cuervos, pàg. 398). 
 
Per què va sobreviure l'imperi oriental. L'equilibri de forces va ser la clau, explica Soto Chica. Orient no va permetre mai l'acumulació de poder militar ens mans d'un sol home, com si va passar a Occident, entre d'altres motius.
A l'epíleg, Soto Chica resumeix les seves tesis, i explica que les causes de la caiguda no foren l'economia, ni la pressió fiscal (en general, sempre es va mantenir en el 10 per cent de la producció), ni el clima (el segle IV va ser el cènit de l'òptim climàtic de l'imperi). En canvi, les grans famílies d'Occident es varen anar desfermant de les seves obligacions amb l'imperi, preferiren aliar-se amb els invasors, que a la fi tenien les armes i varen acabar creant els seus propis regnes. Mentre, les guerres civils i els mals emperadors, militars i polítics desagnaren l'imperi, a pesar d'algunes bones figures, com els emperadors Àvit o Majorià, o el magister militum Flavi Aeci. Majorià (emperador de 457 a 461), va dur a terme una colla de reformes que van sostenir l'imperi durant el seu regnat. 

"Julio Nepote fue, en puridad, el último emperador romano de Occidente" (El águila y los cuervos, pàg. 458)

Y una lliçó per aprendre:
 
"Esto es lo que nos enseña la caída de Roma: a valorar la libertad, la seguridad y la riqueza que proporcionan un estado fuerte y equilibrado en donde rige la ley y a desconfiar de la acumulación de poder y de riqueza en manos de aquellos que se creen capaces de imponer sus intereses personales a los del estado y la comunidad" (El águila y los cuervos, pàg. 476). 
 
 (1) Un fet poc conegut és que Genseric, entre les moltes riqueses que es va endur de Roma, estaven la Menorà i altres objectes que Titus havia dut de Jerusalem 400 anys abans.


Altres entrades als nostres blocs sobre aquest tema:

Les muralles d'Ilturo: Sobre la caiguda de l'Imperi Romà.
Les muralles d'Ilturo: Les crisis dels segles III i IV.
 
José SOTO CHICA, El águila y lo cuervos. Ediciones Despera Ferro. Madrid, 2022.

dimecres, 23 d’agost del 2023

Els oblidats espanyols del Gulag soviètic

"El transport constava de 200 homes.Setze dies estigueren amuntegats a les presons rodants, sense que les portes ni tan sols s'obrissin per introduir-hi aliments, ni per buidar-les d'excrements , ni per extreure'n els morts. Quan el transport arribà a la seva destinació, dels dos-cents homes només en quedaven vius dos."Relat del capità italià De Silvestre al capità divisionari Teodoro Palacios Cueto, recollit per Rafel Cifre (Balears al Gulag, pàg.58.) 

"Una noche de julio de 1947, los emigrantes españoles fueron convocados a un reunión para debatir la "traición" de aquellos que querían irse. Cuando Carrillo cargó contra "los traidores que dejan el país socialista para ir a vivir entre los capitalistas", fue recibido con una ovación (...)". Paul Preston El zorro rojo, pags. 139 i 140. (1)

Després del seu llibre División, dedicat als Balears de la División Azul y la seva hereva, la Legión Azul, l'historiador Rafel Cifre Romero (Sineu, 1980) treu ara a la llum un altre estudi: Balears en el Gulag. Republicans i divisionaris en els camps de concentració de la Unió Soviètica (1941-1956). Com en el cas de División, es tracta d'un estudi rigorós, fruit de quatre anys de treballs i consultes de declaracions de familiars, arxius, documents, articles, llibres i fins i tot registres de baptisme. 
Malgrat la insistència actual en la memòria històrica, el cert és que els espanyols que van patir el Gulag soviètic (2) en la II Guerra Mundial i l'estalinisme, dispersos per camps d'Àsia Central i Sibèria, han estat oblidats, com si d'un tema tabú es tractés. Rafel Cifre, centrat en el cas dels balears, rescata el tema. 
Quin són els grups que patiren aquesta malhaurada sort? pensarem primer en els supervivents de la División, la majoria capturats a la també oblidada i durísima batalla de Krasny Bor, en els voltants del terrible setge de Lenigrad. Però, per sorpresa de molts, republicans espanyols, mariners en vaixells de transport o aviadors que havien anat a fer les pràctiques a l'URSS. I també alguns dels coneguts com a nins de la guerra, alguns dels quals acabaren en la delincuència comú per manca de recursos.  I encara un grup molt especial: els anomenats "berlinesos", espanyols condemnats a treballs forçats a l'Alemanya nazi, i que ocuparen l'ambaixada espanyola, abandonada, en entrar l'Exèrcit Roig a Berlín. A l'URSS de Stalin, qualsevol supervivent dels nazis era un sospitós de traïció...
Els lectors es preguntaran perque tots aquests malhaurats no pogueren abandonar la Unió Soviètica -molts, ja mai tornarien-, especialment els republicans, -tret d'uns pocs als que se'ls concedí el permís- que en teoría no es podien considerar enemics. Qui sàpiga alguna cosa de l'època estalinista, intueix la resposta: era important que no desvetllés la seva realitat, i en això va col.laborar per activa o passiva, el Partit Comunista d'Espanya, si, el de Dolores Ibárruri, Santiago Carrillo i Fernando Claudín. Perquè havien d'abandonar la pàtria del socialisme per tornar al capitalisme? Això afectà no només els que volien retornar a la pàtria, sino altres que volien emigrar a altres països.
Esment apart mereixen els delators, els anomenats "antifeixistes", confidents de la NKVD (Norodni kommissariat vnútrennikh del), la policia política dirigida pel sinistre Laurenti Beria. (Els balears al Gulag, pàg. 49).
El treball de Rafel Romero se centra en els Balears, el que ja és una extensa feina. Els que pogueren tornar, foren sotmesos a interrogatoris en l'Espanya de Franco, el que no deixa de ser lògic, venint d'on venien. Citem alguns noms: el mariner Pedro Llompart Bennassar, nascut el 1899 a Barcelona de pares pollencins, retingut a Odessa el juny de 1941, de d'on inicià el seu periple per presons i camps de concentració; el divisionari Andreu Alcover Sansaloni, nascut a Manacor el 1915, capturat pels soviètics a Krasny Bar; Adrián Amorós Herrero, també divisionari, nascut el 1914 a Elda (Alacant), mallorquí per matrimoni amb Magdalena Pou; el "berlinès" -es a dir, dels participants en l'ocupació de l'ambaixada espanyola, Sebastià Santandreu Sancho, que morí a la Unió Soviètica el 1982, i del que els seus familiars no n'havien tingut notícies fins ara, a través de l'autor del llibre.
El càstig i els treballs forçats eren l'objectiu del Gulag, sovint convertit en camps d'extermini, per les penoses condicions. Així trobem episodis esgarrifosos. com el de l'anomenada "Illa dels setanta" (Els balears al Gulag, pàgs. 58, 59 i 60): 
 
"Antropòfags blancs, salvatges europeus, obrien el ventre dels que acabaven de morir i els n'extreien el fetge, que cuinaven i devoraven" (Balears al Gulag, pàg.58).
 
Atacs sexuals per part de dones, a qui un embaràs els permetria rebaixar la condemna o sortir lliures (Balears al Gulag, pàg. 116 i 117). 

La situación internacional va influir de manera decisiva en la sort dels espanyols. Per estrany que avui pugui semblar, hi va haver conversacions entre els governs de Franco i l'URSS (sense comptar altres intervencions d'entitats públiques, privades o religioses), però la possible inclusió d'Espanya en el Bloc Occidental va frustrar aquesta via. Després va venir la Guerra Freda.

"Tot feia presagiar que les negociacions entre Espanya i la Unió Soviètica sobre la repatriació dels espanyols captius a Russia arribaria a bon port. "Però un discurs de Truman, que anuncià que els Estats Units sostindrien els pobles lliures que ressistissin les temptacions de submissió fetes per minories armades o per pressions exteriors, malbaratà aquelles expectatives. Acabava de néixer la Doctrina Truman i, amb ella, la possibilitat d'inserció d'Espanya el el naixent Bloc Occidental" (Balears als Gulag, pàg. 78).
 
Només la mort de Stalin, el 5 de març de 1953, l'execució de Beria el desembre i la posterior desestalinització, va permetre concebir esperances de retorn als supervivents d'aquell infern. Després de moltes negociacions, l'abril de 1954 partí d'Odessa el vaixell Semíramis, propietat d'un armador grec i amb bandera liberiana, i destinació Barcelona, amb un total de 248 repatriats. No tots tornaren amb el Semíramis, hi va haver més vaixells posteriorment. Alguns decidiren restar per sempre a l'URSS,no sabem fins a quin punt obligats o voluntaris, com el ja esmentat Sebastià Santandreu Sancho. (Els balears al Gulag, pàg.139).
Els balears al Gulag creiem que és un llibre imprescindible per als estudiosos i interessats en un tema del que tan poc sabem en realitat. Es complementa amb mapes del sistema de camps, valuoses fotografies i  l'extensa bibligrafia emprada.

(1) Paul Preston, El zorro rojo. La vida de Santiago Carrillo.Editorial Debate, Barcelona, 2013.

(2) Tal com explica Rafel Cifre al seu llibre, el Gulag era el sistema concentracionari de la Unió Soviètica, nascut en l''època tsarista i ampliat i empitjorat per la Revolució. No ens estendrem a explicar la seva evolució, així com el dels centres de tortura, les famoses txeques, ja que no és l'objecte d'aquesta ressenya, podeu llegir-la resumida al llibre, pàgs. 25 al 29. És obvi que la repressió no afectava només als presoners -de moltes nacionalitats- d'aquests camps, sino a mil.lions de ciutadans. Sobre Stalin hi ha una extensa bibliografia. Citarem: Simon Sebarg Montefiore, La corte del zar rojo. Traducció de Teófilo de Lozoya, Barcelona, 2004.
 
Rafel CIFRE ROMERO, Balears al Gulag. Republicans i Divisionaris en els camps de concentració de la Unió Soviètica (1941-1956).
Rafel CIFRE ROMERO, División, 2018. 

dijous, 4 de maig del 2023

Miquel Segura ens mostra Joan March d'aprop

 
Sobre la figura de Joan March Ordines (Santa Margarita 1880-Madrid, 1962), s'ha escrit força i no hem de repetir aquí l'extensa bibliografia, només citarem dos llibres dels darrers temps: una biografia novel.lada, Reis del món, de Sebastià Alzamora, que a més del financer mallorquí retrata un altre margalidià universal: l'orientalista  Joan Mascaró Fornés; ambdós figures van estar molt unides fins a la mort de March. L'altre llibre és el que comentarem aquí: Joan March d'aprop, de l'escriptor i peridista nascut a sa Pobla, Miquel Segura Aguiló, que duu ja al darrera una extensa obra publicada, més de 30 llibres, així com els seus articles al diari Ultima Hora de Baleares. Miquel Segura ha dedicat també bona part de la seva obra a divulgar el tema xueta, els descendents de jueus conversos de Mallorca, víctimes de la cremadissa de 1691.
Joan March d'aprop, patrocinat per l'ajuntament de Santa Margalida, no és una vida novel.lada, ni un assaig, sino el retrat d'un home contradictori sobre el qual el autor ha dut a terme una exhaustiva investigació, basada en testimonis -molts dels quals, de la mateixa familia March, com la seva nora Carmen Delgado, la gran matriarca de la família- llibres, articles, etc. Val a dir que March és i ha estat una home estimat i odiat alhora. En els darrers temps, la Memòria Història ha caigut damunt d'ell amb la damnatio memoriae d'esborrar el seu nom de places, carrers...malgrat que ningú pot borrar l'existència de la Fundació March i de la Banca del mateix nom, sortosament. La Fundació, a la qual el financer va destinar una quantitat exhobitant pel seu temps, ha dut a terme una molt meritòria obra filantròpica.
I si, és cert que va ajudar el cop d'estat contra la república el 1936, així com ho van fer d'altres financers i  polítics (Cambó, sense anar més lluny), així com, potser sense intenció i com ens explica Miquel Segura, va ajudar en gran manera a crear la Mallorca moderna: com a polític, milità i ajudà el Partit Liberal (el progressista de l'època), i pagà de la seva butxaca una Casa del Poble a Palma (els sindicats el veneraren). Un fet poc conegut, però trascendental que ha estudiat Miquel Segura, és que va ser l'autor del que podriem anomenar la reforma agrària del camp mallorquí: va comprar als arruinats "botifarres" de Mallorca, l'antiga noblesa rural víctima dels seus malbarataments, extenses terres, bona part de la qual va parcel.lar i vendre o llogar a bon preu a pagesos que abans no haurien ni somiat a ser propietaris. És ben cert, aclareix Segura, que no fou per filantropía sino per controlar aquelles terres, especialment al sud de l'illa, que li eren útil per als seus negocis -iniciants com a contraband- del tabac. Va conservar per ell les que li eren útils i va vendre les que no. Per la seva part, l'estament de "botifarres" en el seu capvespre, menysprearen March, però no dubtaven a demanar-li prèstecs, que ell concedia a elevats interessos, al revés dels pagesos.
Va ajudar la sublevació, pero ¿era franquista? No sembla que Franco i March es portaren massa bé, però es suportaven. March era de March, i prou.
La imatge de Joan March que ens descriu Miquel Segura, éns sembla un home modern, amb una vista d'àliga pels negocis i l'esdevenidor. Tenia una intel.ligència precoç i extraordinària. Durant tota la seva vida fou lleial als que el servien bé i li eren lleials, i en un temps en que l'estat del benestar no era ni de lluny com ara, no desamparava els seus treballadors ni jubilats. Direu: un comportament paternalista, potser si, però era el que hi havia llavors. 
No faré un resum aquí de la vida de Joan March Ordines, ni opinar sobre ell, el que seria molt presumptuós, podeu llegir el llibre -us ho recomano- o consultar les nombroses fonts escrites o penjades a Internet, si que diré que va exercir una gran influència en l'Europa dels anys 30, 40 i 50 del segle passat, i arribà a ser una de les primeres set fortunes del món.
L'autor del llibre es demana potser perquè els best-seller no arriven a figurar com a best-sellers. El llibre de Miquel Segura ha esgotat dues edicions en un mes, és un llibre molt ben escrit, fruit d'una investigació seriosa, és una vida més interessant -per bé o per mal- que moltes aventures de ficció, no és ni necessari novel.lar-la, i, a l'inrevés que molts suposats èxits, posseix un ric llenguatge i és llegeix amb interès. Molt interessants també les imatges incloses. Joan March d'aprop ens ajuda a comprendre el que era la Mallorca preturística, en la qual ni el contraban era vist com un delicte, sino una necessitat per viure. 

Miquel SEGURA AGUILÓ, Joan March d'aprop, Ajuntament de Santa Margalida, 2023. 

 
Imatge: un dels tres cadillacs de Joan March, que es va mostrar a la fira de cotxes antics Santa Margalida.


dilluns, 17 d’abril del 2023

Vint anys d'excavacions a s'Hospitalet Vell


El passat dia 2 d'abril es va inuagurar al Museu de Manacor una exposició dedicada als 20 anys d'excavacions al conjunt prehistòric de s'Hospitalet Vell (Manacor, Mallorca). La importància d'aquest jaciment és coneguda des de l'any 1892. El 2002, un equip del museu, dirigits per l'arqueòloga Magdalena Salas i Damià Ramis i la restauradora Margalida Munar va emprendre un projecte d'excavacions i estudis del jaciment, finançats per l'ajuntament de Manacor i el Consell de Mallorca.
Es tracta d'una exposició molt acurada i presentada d'una forma gràfica didàctica, on podrem aprendre com eren els habitants de s'Hospitalet Vell els dos mil.lenis aC., com eren els animals, que menjavem, quina ceràmica o quins estris tenien. Així, per exemple, pels estudis realitzats sabem que tant éssers humans i animals eren més baixets i de menor tamany, que menjaven molusc, conreaven ordi i llegums com les faves i els pèsols, i tenien cabres, ovelles, bous, cavalls, cans...
S'Hospitalet Vell va tenir dues etapes importants: la cultura de les navetes (1700-1100 aC.) (1) i la cultura talaiòtica, (1100-123 aC)(2), dividida en dues fases. 
El 123 aC. s'inicia la conquesta romana de les Balears, comandada pel cònsol Cecili Metel, que aoptà el cognomen de Baleàric. 
 
 
(1) Contemporània de l'edat del bronze peninsular.
(2) Edat del ferro peninsular: 750-100 aC.)
 
En aquest bloc: La intervenció romana del 123 aC a les Balears, estudi d'Antoni Puig Palerm.
 
Imatges: de dalt a baix: talaiot quadrat, edifici, i restes de les navetes a s'Hospitalet Vell.





dilluns, 27 de març del 2023

Memòries del 36: Un llibre de Manel Santana


 
  "Els arrestaven cada vespre als llogarets perduts, en l'hora en què tornaven del camp; partien cap al darrer viatge, amb la camisa aferrada a les espatlles a causa de la suor, amb els braços encara plens del treball de la jornada, deixant la sopa servida sobre la taula i una dona que arriba massa tard al llindar del jardí, tota sufocada, amb el boliquet ben pitjat dins el mocador nou: Adiós! Recuerdos! 
 Georges Bernanos Els grans cementiris sota la lluna.
 
Un llibre com el que ha escrit Manel Santana Morro (Consell, Mallorca, 1972): Memòries del 36. Manacor, de l'exaltació de Franco a la troballa d'Aurora Picornell, era necessari. És dificil intentar ressenyar-lo, es tracta d'un treball complex, amb moltes dades, algunes inèdites. La repressió a Manacor durant la Guerra Civil i la postgerra, va ser esgarrifosa: entre 135 i 140 persones de Manacor van morir per mor de la repressió  (pàg. 145), entre ells el batlle republicà Antoni Amer, víctimes  a les que s'han d'afegir un nombre indeterminat dels que duien d'altres indrets, inclosos els milicians i les enfermeres d'Albert Bayo o la mestre i activista Aurora Picornell. Testimonis recordaven l'olor a carn cremada (pàg. 23) procedent de l'antic cementiri, i d'aquí el trasllat a Son Coletes, més allunyat del nucli
Manel Santana és doctor en història, professor, autor de diversos llibres, la majoria sobre Guerra Civil, la postguerra i el mutualisme obrer; ha publicat també novel.les. Fou director general de Participació i Memòria Històrica de Balears.
La repressió a Manacor, i a Mallorca, fou especialment cruel, així ho demostren les xifres, els noms dels represaliats i desapareguts, i les troballes a fosses en diversos indrets i especialment a Manacor, al nou cementiri de Son Coletes, però la fi de la guerra no aturà la repressió, com tampoc la precària situació dels vençuts, i de la població en general. (1)
Com totes les dictadures, es produí una ocupació de l'espai públic. Manel Santana ha fet una acurada llista del aparatosos monuments dedicats a la victòria, els carrers i places  als que se'ls canvià el nom, sovint pels de militars destacats del exèrcit de Franco o morts en combat (fins i tot el famós de San Feixina, a Palma, en memòria dels difunts del creuer Baleares, o els carrers dedicats al propi Franco i a l' ausente José Antonio Primo de Rivera, l'establiment de dies commemoratius, entre elles la del 4 de setembre, en la que fracassà definitivament el desembarcament de Bayo.
Després de la guerra, pels vençuts ve el silenci i l'oblit, per bé que els sagnants i esgarrifosos fets no són oblidats, i a voltes, com molt bé ens recorda l'autor, torna en forma llibres, poemes i cançons, a voltes de forma amagada. No podem fer aquí fer una enumeració de noms, que Santana demostra conèixer bé. Manacor és terra d'escriptors i poetes, (com Miquel Àngel Riera o Guillem d'Efak), i també d'historiadors, el més conegut i amb l'obra més extensa, però no l'únic és Antoni Tugores, que ha dedicat gran part de la seva vida a recuperar aquesta memòria, a través de documents, articles, entrevistes, records...Ens mostra també Santana una extensa llista d'historiadors.
La Transició no va significar un reconeixement a les víctimes, havien de passar encara algunes dècades. No tan sols es tractava de la famosa reconciliació nacional (que formava part de la política del Partit Comunista d'Espanya), o de "no obrir ferides", és que encara hi havia por. Por fins i tot a que la democràcia no reixís, que tornessin els d'abans", fet que durant un periode va ser ben possible.
La llei de desembre de 2007, durant el govern de Rodríguez Zapatero, anomenada "Llei de la Memòria Històrica", va obrir el camí a la reparació de les víctimes de la repressió franquista.  El 2016, el parlament balear va aprovar per unanimitat una llei de fosses. El 2020, comencaren les excavacions de les fosses de Manacor, -el municipi amb més fosses comprovades (pàg. 150)- al cementiri de Son Coletes, duta a terme per arqueòlegs, antropòlegs i altres experts. (2) 
En el moment d'escriure el llibre, s'havien recuperat 25 cossos esqueletitzats, amb senyals de trets i maltractaments, (pàgs. 156 i 157), objectes d'una vida truncada: un encenedor, un gavinet, sivelles de pantaló, alguna sabata de goma, bales ...(pàg. 160).
L'ADN extret dels ossos, ja permès identificar algunes víctimes, entre les que es trobaven una mare i una filla (pàg. 157). S'ha recuperat el cos de la mestra i activista sindical, Aurora Picornell, amb la seva ploma d'escriure. Sembla que s'han pogut recuperar també ls cossos dels milicians i les enfermeres de l'expedició de Bayo.
Un llibre imprescindible pels que vulguin conèixer la història del segle XX mallorquí. Com ha recordat no fa molt, un polític veterà, és van cometre atrocitats en ambdós bàndols, i hauriem de recordar també aquells que moriren en camps d'extermini i al gulag soviètic. Establir els fets en la mesura del que és possible, és la tasca dels historiadors.
                                  
(1) Paul Preston xifra el nombre de víctimes de la repressió franquista a Mallorca en 2.300, i en 323 les víctimes de la repressió republicana, aquesta darrera a l'illa de Menorca. Paul Preston: L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la guerra civil i després. Editorial Base, Barcelona, 2011. Pàg. 852.
(2) També s'han obert fosses a Sant Joan, Porreres, Formentera, Marratxí, Calvià, Lluchmajor,  en canvi no s'han pogut recuperar cossos a Montuïri, Alaró i Santa Maria del Camí (pàg. 155).
 
Manel SANTANA MORRO, Memòries del 36. Manacor, de l'exaltació de Franco a la troballa d'Aurora Picornell. Editorial Illa, Palma, març de 2023.

Altres entrades sobre el mateix autor:
 
 
Entrada sobre el desambarcament de Bayo: El desembarcament a Mallorca de la columna del capità Bayo.

dissabte, 25 de març del 2023

Un llibre de Javier Sánchez Gracia sobre la crisi de l'Imperi Romà al segle IV


 Imatge: els Tetrarques. Grup escultòric en pòrfid, provinent del saqueig del palau de Constatinoble, i actualment ubicada en el Tresor de Sant Marc (Venècia). Autor de la foto: Nino Barbieri. Procedència: Wikimedia.
 
Les causes de la caiguda d'un imperi tan gran i aparentment sòlid com el romà -tampoc oblidem la seva llargues durada i caiguda- han estat sempre objecte de debat, dividint-se ens historiadors entre causes externes i externes, o una mescla d'ambdues. No entrarem ara en detall, però podeu llegir una entrada enterior en el bloc Les Muralles d'Ilturo, on, a grans trets, citàvem diferents hipòtesis. "Sobre la caiguda de l'Imperi Romà". 
Al llarg del segle XX es pot dir que ha predominat la idea d'unes causes internes, no obstant historiadors com Peter Heather han recuperat la idea de les invasions germàniques, en crear estats independents, com a fi de l'afeblit l'mperi romà occidental.
Aquesta idea la podem també trobar en un llibre recent, molt interessant i documentat de Javier Sánchez Gracia: El imperio romano en crisis, 284-363. Publicat per ediciones HMR. Sánchez Gracia cita, per la seva exposició i conclusions, tant les fonts antigues, com els historiadors més actuals i els descobriments de l'arqueologia.
L'historiador centra el seu llibre, no en la crisi definitiva del V, sino en el IV,  va des de la fi de l'anarquia militar, Dioclecià i la Tetrarquia fins a Julià, i no tan sols fa una descripció de la situació de l'imperi romà, sino del persa, sobre el que és un expert, i fins i tot dedica una part del llibre als diversos pobles germànics. Un altra tema important és la progressiva implantació del cristianisme.
Els protagonistes són Dioclecià, i les seves reformes econòmiques, administratives i polítiques per intentar aturar la crisi; Constantí i els seus fills i finalment Julià -que va intentar restaurar el paganisme- i per altra banda, la dinastia sasànida, els monarques perses i molt especialment en gran enemic de Roma, Sapor II.
La descripció que ens fa Sánchez Gracia de l'imperi persa és minuciosa: reis, cort, govern, administració, noblesa, economia, societat religió...a la fi, Sapor II va ser el que va arrebassar definitivament una part de territori a l'imperi romà.
La cort de Constantí i els seus fills es descrita com un "niu d'escurçons", inmersos alhora en lluites fratricides, i contra usurpadors, a més d' intentar contenir l'entrada de més pobles germànics, en un imperi en el que fins i tot l'exèrcit ja estava compost en bona part per gent d'aquests pobles. La descripció de l'estratègia militar i de les batalles, sia les internes, o externes i especialment contra l'imperi persa, és minuciosa, basada en fonts antigues com Amià Marcel.lí.
El llibre es complementa amb imatges dels protagonistes i acurats mapes.
Un estudi que els interessats en aquesta dramàtica etapa de la història llegiran amb interès i que ens permetrà posar-nos al dia en el seu estudi.

Entrades referides a aquest tema: 
 
Les Muralles d'Ilturo: Sobre la caiguda de l'Imperi romà.
Les Muralles d'Ilturo: Les crisis dels segle III i V.


dilluns, 23 de gener del 2023

Ramir II el Monjo i el naixement de la Corona d'Aragó

 

Imatge: "La campana de Huesca", cuadro de José Casado del Alisal (1880). La legenda d'una campana i un batall del que penja el cap d'un noble executat. Possiblement, una llegenda injusta amb el monarca. Procedència de la imatge: Wikimedia Commons.
 
Una interessant biografia novel.lada de Ramir II el Monjo (1086-1157),rei d'Aragó entre 1134 i 1157, és un intent d'esbrinar en la personalitat i motius dels seus actes, trascendentals pel futur del regne, amb el rerafons dels homes i dones i les terres de l'Aragó naixent,  a més d'un fresc de les relacions entre els diferents regnes cristians i musulmans, la fidelitat i rebel.lia dels senyors feudals, el paper dels monestirs i de l'Església en general, i especialment, es tracta d'un relat sobre el naixement de la Corona d'Aragó, arrel del matrimoni entre la filla única de Ramir, Petronila (1136-1173) i el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (1113-1162), matrimoni concertar amb un singular contracte. 
El llibre és El rey monje. Crónica de Ramiro II de Aragón, i en són autors José Damián Dieste i Ángel Delgado. Una acurada edició que es complementa amb mapes, arbres genealògics i un glossari d'aragonès.
La biografia pren la forma d'una crònica escrita per ordre del mateix rei, per Fortes de Santa Cilia de Panzano, que no es limita a explicar els fets, sino que vol entendre els motius del monarca en les seves actuacions.
Són temps interessants i convulsos els que marquen l'època: les disputes entre els regnes cristians, les lluites i pactes amb els musulmans, la invasió almoràvit, l'expansió de l'ordre del Cister, Bernat de Claraval cridant a una segona croada...
Ramir no estava destinat a ésser rei: fou donat en la seva infantesa a l'Església com a oblat, creixent inicialment en el monestir benedictí de Thomières: succeí com a rei d'Aragó el seu germà Alfons I el Batallador (1073-1134), mort sense fills, i que havia succeit el seu germà, Pere I (1068-1104), que tampoc havia deixat hereu. 
Alfons el Batallador, deixà en el seu testament el regne als ordres militars d'orient: templaris, hospitalaris i altres, amb la idea que defensarien millor Aragó. El testament no fou acceptat per part dels nobles d'Aragó, que proclamaren rei el germà sobrevivent, Ramir. El fet que fos monjo i el testament d'Alfons, varen pesar molt durant el seu regnat: el papa i els ordres reclamaren el compliment del testament, mentre molts tenents aragonesos no creien el la seva capacitat per governar i dirigir exèrcits.
Enemics del regne foren no tan sols els els almoràvits les taifes musulmanes de Saragossa i Lleida, sino el proclamat rei de Pamplona, Garcia Ramírez i el rei de Lleó, Alfons VII que es proclamava emperador. El conflicte fou especialment sagnant amb el rei pamplonès.
Presenten els autors el rei com un home en principi pacífic, que tendia al pacte més que a la guerra, però que no va vacil.lar en recórrer a la violència si era imprescindible: el càstig a uns nobles que l'havien desobeit i havien atacat una caravana musulmana (segons explica el llibre), intentant provocar un conflicte, i que foren decapitats, donà lloc a la legenda de la campana d'Osca, nascuda possiblement en boca de trobadors o divulgadors d'històries i poemes.
Un rei necessitava descendència, i Ramir, malgrat els seus vots eclesiàstics desposà la noble vídua Agnès de Poitou, amb la que va tenir una filla, Petronila.
Ramir,  discutit fins i tot pel Papat, optà per cercar l'aliança del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, no desaprofitant el fet de tenir una dona hereva, que va prometre en matrimoni amb el jove comte quan ella tenia un any i el comte 23 o 24. Expliquen els autors que va establir el contracte aragonès anomenat la Casa, que s'aplicava a les heretats i per tant també al regne hereditari: l'important era la supervivència de la Casa, que comprenia, el edificis, els habitants, no tan sols la família, sino tots els que hi vivien i en depenien, per tant, sempre hi havia d'haver un responsable de continuar-la; tan era així que fins i tot podia acabar essent-ho algú que ja no fos de la mateixa sang que la família original, per un segon matrimoni.
Segons aquest contracte, descriuen els autors del llibre,  Ramon Berenguer passava a ser príncep d'Aragó, i vassall del rei, que continuà essent Ramir fins a la seva mort, però que deixà anar progressivament les reves responsabilitats en mans del combatiu comte. Ramon Berenguer afegí al regne Lleida, de la que es proclamà duc, i Tortosa, de la que es proclamà marquès.
El 1150 s'efectuà el matrimoni canònic entre Ramon Berenguer i Petronila, la ninona, en assolir aquesta l'edat de 14 anys, mínima per aquest matrimoni.
El fill d'ambdós fou Alfons II (1157-1196), que va heretar al seu temps el regne d'Aragó, el comtat de Barcelona i totes les demés possessions vinculades als seus pares.
 
José DAMIÁN DIESTE i Angel DELGADO, El rey monje. Crónica de Ramiro Ii de Aragón. Ediciones Apóstrofe, Barcelona, 1999.
 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...