Els fets d'octubre de 1934

Le eleccions de novembre de 1933 donaren la majoria als partits de centredreta. Malgrat de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) d'ideologia conservadora i catòlica fou el partit que més vots va tenir, el seu líder Jose Mª Gil Robles, no fou cridat a formar govern. El president de la República Niceto Alcalá-Zamora confià aquesta tasca al radical Alejandro Lerroux, si bé posteriorment entraren tres ministres de la CEDA al govern, entre ells Gil-Robles.
Durant el bienni conservador (1934-1936) de la II República, es paralitzaren o fins o tot s'anul.laren la major part de les reformes iniciades en el bienni anterior, incloent la tot just iniciada reforma agrària i la legislació laboral.
A Catalunya, la tensió entre el govern de la Generalitat i el de la República va anar en augment, especialment després de l'anulació de la "Llei de Contractes de Conreu", que volia convertir els rabassaires en propietaris de la terra, mitjançant pagament, i que el Tribunal de Garanties Constitucionals va derogar després del recurs que presentà contra la llei l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
La situació esclatà l'octubre de 1934, després d'un mesos de conflictivitat social. Lluis Companys, president de la Generalitat, proclamà el dia 6, l'Estat Català, en un moment en que els sindicats CNT i UGT convocaven a la vaga general en tota Espanya.
A Catalunya, l'exercit sufocà el moviment sobiranista, el govern espanyol va declarar l'estat de guerra, per tant la intervenció de l'exèrcit. La lluita va acabar amb el resultat de quaranta morts, la suspensió de l'Estatut d'Autonomia i Lluis Companys fou empresonat.
Els fets més greus passaren a Astúries, on la vaga va prendre un caire revolucionari, els sindicats i partits d'esquerra (PSOE, UGT, CNT, PCE, BOC, EC) units en el que s'anomenà UHP (Uníos Hermanos Proletarios), varen prendre el control de la situació, proclamant a Oviedo la "República Socialista Asturiana". El govern va enviar a Astúries la Legió i els regulars del Marroc, que varen dur a terme una repressió molt dura.
Els fets d'octubre a tot l'estat espanyol, van donar un resultat d'entre 1.500 i 2000 morts, del que 320 eren membres dels cossos de seguretat i 35 sacerdots; nombrosos edificis i monuments de la ciutat d'Oviedo van resultar destruïts. Foren jutjades entre 20.000 i 30.000 persones. A causa de la censura que es va imposar en aquell moment, molts dels fets asturians ens són encara desconeguts.
Els successos d'octubre de 1934 són avui encara objecte d'una gran controversia. Per la historiografia favorable a la República, són el resultat d'un govern i d'uns grups socials hostils a tota reforma o canvi social en un país immers en una gran pobresa secular i que va portar la classe treballadora a la desesperació (vegeu, p.e. Paul Preston); per la historiografia crítica amb la República, són la prova evident del menyspreu dels partits d'esquerra d'aquell moment per la legalitat republicana, i el seu pla revolucionari. Per la seva part, l'historiador Stanley G. payne, creu que els partits d'esquerra només acceptaven una república d'esquerres.
Hem de tenir en compte també l'ambient internacional en que es varen desenvolupar: són els anys d'auge del feixisme i el nazisme abans de la II Guerra Mundial, i també els de l'estalinisme, i els de l'esperança del moviment obrer en la revolució soviètica.

"La lluita entre el capital i el treball no s'ha acabat, ni podrà acabar mentre els obrers i els camperols no siguin amos absoluts del poder. El fet d'organitzar la pau amb el nostres enemics no vol dir que reneguem de la lluita de classes. No. el que avui fem, és, senzillament, una parada en el camí, durant el qual subsanarem els nostres errors per a no tornar a caure-hi." Manifest dels líders obrers als miners asturians abans de rendir-se, 18 d'octubre de 1934. R. Tamames, Espanya 1931-1975, una antologia històrica.

El pistolerisme a Catalunya (1917-1923)

Imatge: Làpida de Francesc Layret, al cementiri de Montjuic de Barcelona. Autor: Yeza. Procedència: Wikimedia Commons.

Entre els anys 1918 i 1923, es va desenvolupar a Barcelona el fenòmen conegut com a "pistolerisme", en la que foren assassinats, per pistolers a sou o en revenja, obrers, líders sindicals, empresaris, encarregats..etc. Sembla ser que el terrible fenòmen va néixer especialment en resposta a l'auge del moviment anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fundada el 1910 a Barcelona, que fonamentava en la vaga la seva lluita contra el sistema capitalista.
La Revolució Russa d'octubre de 1917 va esperonar més el moviment sindical, i encara més si tenim en compte que les exportacions de la neutral Espanya durant la I Guerra Mundial, havien fet pujar els preus de molts productes bàsics, però molt menys els salaris. La triple crisi de 1917, havia qüestionat seriosament el sistema, i havia acabat amb una forta repressió contra els vaguistes.
El 1919, la vaga de "La Canadenca", iniciada arran d'uns acomiadaments, havia deixat Catalunya quaranta-quatre dies sense subministrament d'electricitat, paralitzant la indústria catalana.
A la radicalització del moviment obrer, van respondre alguns membres de la patronal amb la contractació de pistolers a sou de l'anomenat "Sindicat Lliure", dedicat a eliminar o escarmentar dirigents obrers. A la violència d'una part de la patronal, va seguir la d'alguns activistes de la CNT.
El governadors civil de Barcelona, Martínez Anido, va implantar l'anomenada "Llei de Fugues", que permetia disparar contra tot pres que volgués fugar-se.
Víctimes destacades del pistolerisme foren l'advocat laboralista i catalanista Francesc Layret (1880-1920) o el dirigent anarcosindicalista Salvador Seguí El Noi del Sucre (1886-1923). El 1921, militants anarquistes assassinaren el president del govern, Eduardo Dato (1856-1921).
Entre 1917 i 1923 varen morir en atemptats a Barcelona: 170 obrers; 23 patrons; 23 directors o encarregats; 8 agents de l'autoritat. (Font: J. Termes, De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil).
El pistolerisme, així com els fets del desastre d'Annual (1921), varen facilitar la implantació de la dictadura de Primo de Rivera.

"Ante la nueva campaña de atentados que hace días viene reproducièndose con el salvajismo peculiar de sus autores, creemos del todo punto indispensable llamar la atención de nuestros compañeros, para evitar, en lo posible, las tristes consequencias que en parecidas ocasiones hemos tenido que lamentar. Con toda la brutalidad de los hechos, ha quedado demostrada la indefensión en que vivimos. el Gobierno actual, como el anterior y seguramente como los que le sucedan en estos turnos más o menos pacíficos, permanece cruzado de brazos ante problema tan pavoroso, com si la ola de cobardía que nos envuelve naciese precisamente en aquellas esferas donde mayores y más efectivas deben ser las responsabilidades sociales." Crida de la Federació Patronal de Catalunya (Fragment), escrita després de l'atemptat del music-hall Pompeia, que costà tres morts i vint ferits. 1922.

"El 1921 vio agudizarse el sistema criminal llamado "Ley de Fugas", que ya había sido ensayado durante el mando del gobernador Mestre Laborde, Conde de salvatierra. el procedimiento es sabido, pero lo vamos a especificar aquí para conocimiento de las nievas generaciones que tienen la suerte de no haber vivido aquellos tiempos. Los guardias llevan conducidos a varios presos, a pie y de noche, de la cárcel al palacio de Justicia, o viceversa; cuando no hay posibles testigos, los guardias, que previamente han dejado adelantar a los presos, absortos en sus pensamientos, disparan a distancia sobre los conducidos, los matan y luego dan parte a sus superiores, alegando que las víctimas intentaban fugarse." Adolfo BUESO, Recuerdos de un cenetista. Editorial Ariel, Barcelona, 1976.

Procedència dels documents: Base documental d'Història Contemporània de Catalunya, de Josep Rovira, que podeu trobar punxant aquí.

L'Institut Nacional de Previsió (1908)

Resulta curiós, en veure tants i tants aniversaris i centenaris que commemorem, el de la creació de la Seguretat Social espanyola, el 1908, hagi estat totalment oblidat. De fet, moltes persones creuen que es tracta d'una creació recent o posterior a la Guerra Civil. És evident que aquella institució creada ara fa més d'un segle amb el nom d'Institut Nacional de Previsió, no tenia en aquells moment el nivell que ha assolit ara, però fou un pas important.
La primera Seguretat Social nasqué a Alemanya, el 1883, essent canceller Otto von Bismarck, un home per altra banda, profundament conservador.
A Espanya, aquell any, es va crear la "Comissió de Reformes Socials". El 1900 es promulgà la Llei d'Accidents de Treball. Després de diversos estudis i projectes, nasqué, el 27 de febrer de1908, l'Institut Nacional de Previsió (INP), quan era president del govern el mallorquí Antoni Maura Montaner (1853-1925), la tasca del qual ha estat enterbolida per la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona.
El 1909 es va crear l'Assegurança obligatòria del Retir Obrer, pel qual els treballadors podien  contractar voluntàriament pensions de vellesa. El 1923, el subsidi de Maternitat, que el 1920 va esdevenir l'Assegurança Obligatòria de Maternitat. El 1931 s'amplià la Llei d'Accidents de Treball als treballadors de l'agricultura.
El 1942, ara si després de la guerra, es va posar en marxa el Seguro Obligatori d' Enfermetat, per als més econòmicament febles,que quedà a càrrec de l'Institut Nacional de Previsió. Amb la Llei de Bases de la Seguretat Social es creen a Espanya les bases per a la seva extensió a altres sectors socials.
L'Institut Nacional de Previsió s'extingí el 1978 a partir dels Pactes de la Moncloa (1977), i va ser substituit per altres organismes, com l'Institut Nacional de la Salud (Insalud), l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) o l'Institut Nacional de Serveis Socials (INSERSO). Alguns d'aquests organismes serien després transferits a les comunitats autònomes.
Antoni Maura no va ser l'únic polític reformista de principis del segle XX: el liberal José Canalejas Casas (1854-1912), que després seria assassinat per un anarquista, eliminà l'odiat impost sobre els consums substituïnt-lo per un altre impost proporcional als ingressos, i eliminà la redempció en metal.lic del servei militar.
Malhauradament, el reformisme i el regeneracionacionisme no varen poder canviar l'estructura social d'un país pregonament enderrerit, amb greus diferències socials.
Imatge: Fotografia d'Antoni Maura.

La Setmana Tràgica de Barcelona

Entre el 26 de juliol i el 2 de setembre de 1909 tingueren lloc a Barcelona els esdeveniments coneguts com a "Setmana Tràgica", iniciats com una vaga general contra l'embarcament de reservistes cap a la guerra del Marroc. Es van incendiar les casetes on es cobraven els consums; s'obligaren a tancar establiments, s'aixecaren barricades i es varen cremar i saquejar edificis religiosos, fins i tot sepultures. Barcelona quedà sense subminstrament de gas i electricitat i incomunicada. Fou declarat d'estat de guerra. La revolta es va estendre a altres localitats.
En la conferència d'Algesires de 1906 s'havia acordat el repartiment del Marroc entre França i Espanya com a protectorat. La zona del Rif havia estat atribuïda a Espanya. Els rifenys iniciaren una revolta i el govern espanyol va decidir l'enviament dels reservistes corresponents als anys entre 1903 i 1907, en la seva majoria homes casats que havien deixar la seva feina i la seva família. El cert és que només les persones sense mitjans feien el servei militar i anaven a la guerra, ja que els més acabalats podien deslliurar-se'n pagant una quantitat.
El resultat de la setmana foren 78 morts i 500 ferits; el govern Maura va exercir una duríssima repressió: es varen dictar 175 penes de desterrament, 59 cadenes perpetues i 5 penes de mort. El condemnat més conegut fou Francesc Ferrer Guardia, director de l'anomenada Escola Moderna, de carácter llibertari, a qui es va acusar de ser l'instigador de la revolta. Climent Garcia, un discapacitat mental que havia ballat amb el cadàver d'una monja pels carrers, fou també condemnat a mort. Les condemnes desfermaren una campanya internacional contra Maura, i el rei Alfons XIII, preocupat per les reaccions, el va destituir, essent substituït pel liberal Segismundo Moret.
El poeta Joan Maragall va escriure un article periodístic que duia per títol "La ciutat del perdó", demanant clemència pels condemnats, article que Prat de la Riba es va negar a publicar.

"(...)El cor no us diu res, mentre estant afusellant gent a Montjuich solament perque en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és de tots nosaltres. El cor no vos diu anar a demanar perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoïsme? Estem en paus, doncs. I ells han de pagar la pena només perque la seva acció cau dins un còdic, mentre la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana ,que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells. Com vos podeu estar així tranquils a casa vostra i el els vostres quefers saben que un bon dia al bon solet del dematí, allà dalt de Montjuich, trauran dels castell un home lligat i el passarn per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s'aixeca indiferent i poc a poc, ben poc a poc, perque no s'hagi d'esperar, el portaran al racó de fosso, i allí quan toqui l'hora, aquell home, aquella obra magna  de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits ,amb aquell mateix afany de vida que teniu vosaltres, s'agenollarà de cara a un mur i li ficaran quatre bales al cap, i el farà un salt i caurà mort com un conill...ell, que era un home tan home com vosaltres...potser més que vosaltres." Joan Maragall, La ciutat del perdó, 1909. (Fragment)
Imatge: barricades a Barcelona durant la Setmana Tràgica.

El programa fundacional del PSOE

El 2 de maig de 1879, un grup de socialistes liderats per Pablo Iglesias, funda a Madrid el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), que és el partit obrer més antic d'Europa després del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya; el PSOE celebrà el seu primer congrés a Barcelona el 1888. Inspirat en les idees del marxisme, va tenir no obstant en principi, una implantació delimitada a determinats nuclis urbans o industrialitzats, Madrid, Barcelona, el País Basc o Astúries, ja que la ideologia anarquista va ser la que predominà dins el moviment obrer espanyol, fins al final de la guerra civil.

"Considerant que la societat actual té tan sols per fonament l'antagonisme de classes; que aquest ha assolit en els nostres dies el seu major grau de desenvolupament, tal i com ho revel.la ben clar el cada cop més reduiït nombre dels immensament rics i el sempre creixent dels immensament pobres; que l'explotació que exerceixen aquells damunt aquests es deu únicament a la possessió dels primers de la terra, màquines i demés instruments de treball; aquesta possessió està garantida pel poder polític, avui en mans de la classe explotadora; és a dir, de la classe mitjana.
Per totes aquestes raons, el Partit Socialista Obrer Espanyol declara que la seva aspiració és: Abolició de classes, o sigui, emancipació completa dels treballadors. Transformació de la propietat individual en propietat social o de tota la societat. Possessió del poder polític per part de la classe treballadora.
I com a mitjans immediats per apropar-nos a la realització d'aquest ideal, els següents: Llibertats polítiques. Dret de coalició o legalitat de les vagues. Reducció d'hores. Prohibició del treball dels nens menors de nou anys. Lleis protectores de la vida i la salut dels obrers. Creació de comissions de vigilància elegida pels obrers, que visitaran les habitacions en que viuen, les mines, les fàbriques i els tallers. Creació d'escoles gratuïtes per al primer i segon ensenyament i d'escoles professionals. Servei d'armes obligatori i universal i milícila popular. Adquisició per part de l'estat de tots els mitjans de transport i de circulació, així com de les mines, boscos, etc. Manifest fundacional del PSOE. Madrid, 9 de juliol de 1879 (traduït del castellà).