La transició espanyola: la llei per a la Reforma Política (1976)

Imatge: cartell de propaganda per al referèndum del 15 de desembre de 1976. Procedència de la imatge: Wikipèdia.

La transició espanyola cap a la democràcia fou fruit d'unes circumstàncies molt especials; la abans de la mort de Franco, la societat demanava un canvi polític, fet que es reflectia obertament en molts medis de comunicació.
El creixement econòmic dels anys 60, la vinguda massiva de turisme, la major obertura al món exterior, havien conduit a un canvi social, cultural i de costums molt important.
Però és cert que en una part de la societat espanyola estava encara molt viu el record de la Guerra Civil, i a més,  ningú pensava que es pogués produir una evolució cap a la democràcia en vida de Franco.
Mort el dictador i proclamat Joan Carles com a rei, si bé és cert que una gran part de la societat era procliu al canvi, no ho és menys que restaven sectors poderosos hostils a qualsevol canvi en l'estatus. Els comandaments de l'exèrcit seguien essent els que havia posat Franco.
L'oposició al franquisme, els partits polítics en aquell moment no legals (PSOE, PCE....) agrupats en plataformes (después unificades) exigien una ruptura completa amb el passat.
Podem dir que la transició fou un delicat equilibri entre la ruptura que exigia aquesta oposició i la reforma "a partir de la legalitat existent" que prepararen el rei i el president del govern Adolfo Suárez, nomenat el juliol de 1976.
La peça legal que inicia aquesta evolució cap a la democràcia fou l'anomenada "Llei per a la Reforma Política", que Suárez aconsegueix que aprovin les Corts franquistes el 18 de novembre de 1976, i que es ratificada per referèndum el dia 15 de desembre, votant els espanyols majors d'edat (21 anys). Obtingué el 94,17 per cent dels vots emesos, distribuit de manera força homogènia.
La Llei per a la Reforma Política, que va tenir el rang de llei fonamental, era en realitat una convocatòria d'eleccions per sufragi universal, per a la formació d'unes noves corts, compostes de Senat i Congrés. Aquesta llei i la legalització dels partits polítics i els sindicats (la prova de foc fou la legalització del Partit Comunista d'Espanya la setmana santa de 1977) va dur a les eleccions del 15 de juliol de 1977 i a totes les reformes posteriors, com la Constitució de 1978. La vigència de la Llei per a la Reforma Política acaba després d'entrar la Constitució en vigor.
No obstant la transició no fou una etapa tranquil.la: patí l'assetjament del terrorisme d'extrema esquerra i d'extrema dreta, essent el més sagnant el d'ETA, l'amenaça seriosa del colpisme.
Així mateix la Transició es desenvolupa enmig d'una forta crisi econòmica, iniciada amb la del petroli de 1973, i agreujada a Espanya pel les característiques de la seva estructura econòmica. En la segona meitat dels anys 70 la inflació estava a l'entorn del 25 per cent i l'any 1984 l'atur arribà al 21 per cent de la població activa (aquest 21 per cent eren més de tres mil.lions d'aturats).

TEXT:
Articulo 1º. Uno. La democracia, en el estado español se basa en la supremacía de la Ley, expresión de la voluntad soberana del pueblo.
Los derechos fundamentales de la persona son inviolables y vinculan a todos los órganos del Estado.
Dos. La potestad de elaborar y aprobar lals leyes reside en las Cortes. El rey sanciona y promulga las leyes.
Artículo 2º. Uno. Las Cortes se componen del Congreso de Diputados y del Senado. 
Dos. Los Diputados del Congreso serán elegidos por sufragio universal, directo y secreto, de los españoles mayores de edad.
Tres. Los Senadores serán elegidos en representación de las Entidades Territoriales. El Rey podrá designar para cada legislatura Senadores en número no superior a una quinta parte del de los elegidos.
Cuatro. La duración del mandato de Diputados y Senadores será de cuatro años.
Ley para la Reforma Política. Consta de 5 articles, tres disposicions transitòries i una final.