Les "Cantigas de Amigo" galaiques

Foto: la costa gallega, prop de Vigo. Autora: R. I. Garí.
Durant l'edat mitjana, Galícia va assolir un gran esplendor cultural, en l'arquitectura, en l'escultura, en la música. L'anomenat Codex Calixtinus, desaparegut no fa gaire de la catedral de Santiago, a més de ser una guia pels pelegrins que feien el camí, guarda algunes de les composicions musical conservades més antigues d'Europa. La lírica galaicoportuguesa, molt refinada, creà les anomenades "Cantigas de Amigo", que una dona dirigia a un home. Entre les més belles estan les del joglar Martin Códax, que visqué entre la segona meitat del segle XIII i els inicis del XIV; Martin Códax era possiblement de Vigo, ciutat que el cita en els seus poemes. Reproduim aquí una de les set cantigas que ens ha trasmès, encara que per gaudir-les cal escoltar també la musica que les acompanya. Els poemes, amb les seves partitures, foren trobades casualment per PedroVindel l'any 1914, i se n'han gran gravat moltes versions, podeu escoltar-ne una punxant aquí.

Ondas do mar de Vigo
se vistes meu amigo?
E ai Deus! se verra cedo!

Ondas do mar levado
se vistes meu amado?
E ai deus! se verra cedo!

Se vistes meu amigo
o por que eu sospiro?
E ai deus! se verra cedo!

Se vistes meu amado
per que ei gran coidado?
Ei ai Deus! se verra cedo!

Que es pot transcriure per:

Ones de la mar de Vigo
Heu vist el meu amic?
Ai Déu? Vindrà aviat?

Ones d'una mar moguda
Heu vist el meu amic?
Ai Déu! Vindrà aviat?

Heus vist el meu amic,
aquell per qui jo sospiro?
Ai Déu! Vindrà aviat?

Heus vist el meu estimat,
que em té tan preocupada?
Ai Déu! Vindrà aviat?

Ordinacions de Jaume II de Mallorca

Les ordinacions del rei Jaume II de Mallorca (rei de 1.276 a 1.311), tenen com a objecte establir com ha de ser el regne de Mallorca i estimular el seu poblament i riquesa. Aquí en tenim un fragment:

"Cada poble constarà de cent famílies i cada una d'elles rebrà per devuit diners annuals de cens, un quartó terra per edificar la casa.
Els pobladors proporcionaran espai pels carrers els quals tindran un destre i mig d'amplária (6,3 m.).
Els ordinadors de les vil.les enviats pel rei disposaran tot el necessari perque estiguin proveïdes d'aigua.
Cada poblador rebrà cinc quarterades de terra conradissa i deu de garriga per pastura.
Aquestes terres les seran establides a cens en diners i no en càrregues de fruits.
Els qui tindran alqueries o rafals dins la parròquia on s'edificarà la vil.la i no vulguin ells o els seus fills anar-hi a habitar, deuran prestar diners a aquells que voluntàriament vagin a establir-se i necessitin que se'ls faci préstec per a l'adquisició de terres i construcció de casa.
Els nous pobladors deuran tenir la casa feta i habitar-hi dins sis mesos d'haver rebuda la terra.
Durant el sis primers anys, els nous pobladors no podran vendre la casa ni deixar d'habitar-la.
Passats sis anys podran vendre-la a persona externa de la vil.la perque aquesta l'habiti.
Passats deu anys, podran vendre-la a qualsevol persona.
Tots els que s'instal.laran a les noves vil.les des de maig de 1.300 fins al mateix mes de maig de 1.301, se'ls concedirà tres anys de pròrroga per pagar els deutes que tinguen.
Els pobladors de les noves vil.les podran pasturar el seu bestiar en terres d'altri amb la condició que no facin tala en horts i altres cultius.
Els qui pasturaran bestiar d'altri podran tenir 20 animals propis per cada cent. Ordinacions de Jaume II, l'any 1300. Transcripció de Jaume Rosselló.

Un document de venda feudal

El present document, amb data de l'any 1025, dóna fe de la venda efectuada pel comte Berenguer Ramon I (1005-1035), la seva mare la comtessa Ermessenda i la seva esposa la comtessa Guisla, de diversos i extensos territoris a un tal Guadalt, que es converteix en senyor d'aquest feus, sotmès però al comte. El rei Robert, esmentat en el document, és el rei de França, a qui els comtes de Barcelona consideraven encara el seu senyor, malgrat haver-se independitzat de fet.

"En nom de Déu, jo Berenguer, per la gràcia de Déu marquès i comte, junt amb la meva mare Ermessenda, i la meva muller Guisla, som venedors a tu, Guadalt, de tots els feus que tens adscrits per nosaltres al teu propi patrimoni, com a comprador, en virtut d'aquest nostre pacte escriptura de venda, t'hem venut com s'ha dit, tots els feus que tens o sembla que tinguis als comtats d'Osona i Barcelona, els que estan dins ells límits de la parròquia de Sant Sadurní de la Roca, a la demarcació parroquial de Santa Agnès, a la de Villalba i Cardedeu, així mateix a la de Vilanova i als termes de Llinàs i de Cucumís, com també la de Vullperars i de Marata i a la demarcació de la parròquia de sant Esteve d'Alcoll, amb els mateixos feus i franqueses de Sant Vicenç que són a la demarcació parroquial de sant Julià d'Argentona, vorejant pel mateix camí  que va des del citat coll i passa per Vallmajor, surt a Cornudells i, per la serra de Cirera fins al citat coll que està per damunt l'església de Sant Cugat, anomenada de Traià i damunt els cims fins a Cerdanyola, i així torna al mateix pendent fins a la riera que passa per davant de santa Maria dita d'Alarona i arriba fins a la vora del mar, i a la demarcació parroquial de Sant Feliu de Cabrera, des de la riera de Cabrils fins a l'era de Can Miray i fins al coll de Céllecs i dins dels límits de Sant Andreu d'Òrrius. Per tant, les citades esglésies que estan al voltant del castell de Sant Vicenç, que pertanyen al feu dit abans, i del citat Sant Julià, i de Sant Pere de Clarà i de sant Andreu d'Òrrius, hi estan sotmeses, i la de Sant Feliu, juntament amb les esglésies sufragànies de Sant Cebrià i Sant Joan. Tot t'ho venem per al teu patrimoni, quan tenim o devem tenir per qualsevol títol o autoritat en els subsdits termes i llocs, o als termes i veïnats amb el feu que està a Osona, a Infernelles (?) i a Tignano (?) i els seus límits, amb el mateix feu i cens que hi ha a Alella. Tanmateix t'ho venem a tu, Guadalt, per al teu lliure i franc patrimoni, excepte el mateix castell de Sant Vicenç, amb la seva muntanya i tots els seus edificis, que ens reservem per al nostre servei i el dels nostres successors. Totes les altres coses abans assenyalades, les traspassem al teu domini i potestat d'acord amb el nostre dret, per a tot el que des d'aquest moment vulguis fer, pel preu de cent unces d'or (...).
Feta aquesta carta de venda, el 15 de les calendes de gener de l'any XCVIIII del regnat del rei Robert. Signatura del comte Berenguer, signatura de la comtessa Ermessenda, signatura de la comtessa Guisla.
Feudor. Vicar. vol. IV, fol. 88.


Fotografia: la muntanya i el castell de Sant Vicenç (Burriac, Cabrera de Mar), exclosos expressament de la venda.

La poesia de Yehuda ha-Leví

Yehuda ha-Leví, filòsof, poeta i metge jueu sefardita nascut a Tudela (a l'actual Navarra), entre 1070/75, i mort possiblement a Jerusalem vers el 1141, és un dels majors escriptors medievals; El kuzari està considerada la seva obra més important; en ella narra la conversió al judaïsme de Josep, rei dels Khàzars en el segle VII. En la seva poesia expressa la seva enyorança pepr la ciutat de Jerusalem. Va escriure en hebreu, àrab i en llengua romànica, un primitiu castellà del qual alguns dels seus poemes en són la més antiga expressió conservada:

"Vayse meu corachón de mib
Ya, Rab, si me tornarad?
Tan mal meu doler li-l-habib
Enfermo yed, cuándo sanará?"

"El meu cor se'n va de mi;
Ai, Senyor, no tornarà?
Tan gran és el meu dolor pel meu estimat!
                                          Està malalt, quan guarirà?
 


Fotografia: Yehuda ha-Leví; procedència: Wikimedia commons. Autor: Raananms.

Ibn Hazm de Còrdova descriu els califes

Com eren els califes de Còrdova? Ens imaginem un home més aviat bru o castany, no? Doncs no; el seu contemporani el gran poeta Ibn Hazm (994-1064) ens diu el següent:

"Pel que fa als califes, tots els de Banu Marwan, i el particular els fills d'al-Nassir, s'inclinaven per preferir el color ros, sense que cap excepció (...). Ells mateixos eren rossos, per herència de la seva mare, i aquest va arribar a ser el seu color de naixement, tret de Sulayman al-Safir, doncs jo el vaig veure i tenia negres la cabellera i la barba. Però pel que fa a al-Nassir i al-Hakam al-Mustansir, el meu pare el visir i altres persones em varen contar que eren rossos i d'ulls blaus. Així mateix, Hissam, al-Madí i Abd al-Rahman, als que jo vaig visitar i contemplar força vegades, eren rossos i d'ulls blaus. I el mateix els seus fills, germans i familiars." Ibn Hazm de Còrdova, El collar de la coloma.

I és que la diversitat ètnica d'al-Andalus era possiblement major del que ens pensem!

La música a Al-Andalus

Fotografia: gerra de tradició islàmica, exhumada al jaciment romanomedieval de Can Modolell (Cabrera de Mar, Barcelona); foto: Francesc Navarro. Arxiu: Joan F. Clariana.

Ens pensem que el renou nocturn és exclusiu de les ciutats contemporànies, i no és així; us presento l'escrit d'un viatger que, procedent d'orient, va romandre un temps a Màlaga; el viatger testimonia que a la ciutat, per les nits, no es podia dormir a causa de la música, en el segle XI...

"Vaig estar a Màlaga, ciutat andalusí, l'any 406 de l'Hègira (1015 dC.) i en ella vaig posar-me malalt una llarga temporada, en el transcurs de la qual, no podent sortir de casa meva, em vaig veure obligat a romandre-hi. LLavors, dos amics que em feien companyia i tenien cura de mi, atents a moderar els meus desvaris, em consolaven. Sobretot, en arribar la nit, és quan jo em planyia més del meu desvetllament: Oïa al voltant de la meva casa el so incessant de cordes de llaüts, tambures i lires, provinents de tots cantons; se sentia també cantar una mescla confusa de moltes cançons. Això em molestava molt, tant més pel desassossec que patia i el sofriment que em causava la meva enfermetat. Dins el meu cor es clavaven aquells sons sense poder posar-hi remei o resistir; sentia un rebuig invencible o natural per aquelles cançons. Hauria volgut trobar una habitació o una casa on no se sentissin aquells renous; però això era extraordinàriament difícil a Màlaga, perque la gent d'aquella terra està totalment dominada per aquesta afecció, i està molt extesa.
Una nit em vaig despertar, després d'una estona de dormir, i vaig notar que aquell caramull de veus odioses s'havia calmat i havien cessat els sons estridents i tan sols s'escoltava una música lleu, suau, bonica. Vaig sentir com si el meu cor estigués familiaritzat amb aquesta música i com si amb ella trobés el repòs, sense experimentar el rebuig que sentia envers les altres; però no era la veu humana, sino música instrumental molt suau." El Iemení. Citat per Julián Ribera y Tarragó a La música àrabe y su influencia sobre la española. Mayo de oro, Madrid, 1985

Julián Ribera, en el seu llibre, posa de manifest la influència de la música àrab sobre la música europea medieval.

El repartiment de terres entre visigots i romans

Fotografia: església visigòtica de San Juan de Baños (Palència), que va ordenar construir el rei Recesvint i fou consagrada l'any 661.


"Quan el patrici Constanci va assentar els gots l'any 418, a la província d'Aquitània, els instal.là en la terra segons el procediment conegut com a hospitalitas, segons el qual els visigots rebien dos terços de totes les propietats gal.les on se'ls assentava, mentre que el propietari gal s'havia de conformar amb el terç que restava. No se'ns diu el nombre de treballadors i de cases que varen rebre els visigots. Els assentaments tan sols van afectar les grans propietats, pertanyents als grans terratinents senatorials, en canvi les petites propietats no es varen repartir.
Tampoc és exacte que a cada visigot se li adjudiqués la tercera part d'una propietat: no n'hi hauria prou per a tots. tan sols la classe dirigent dels visigots es va convertir en terratinent, i no tenien com a objectiu convertir tots els seus homes en propietaris. Tot i això, a vegades els visigots concedien terres als seus servidors.
(...) Quan els visigots s'assentaren a Espanya, varen seguir el mateix sistema d'assentament en la terra: a Espanya també es varen apoderar dels dos terços de les propietats en les que es varen instal.lar. El Codi de Leovigild conté normes relatives als "dos terços que pertanyen als gots" i al "terç dels romans"; i les seves lleis foren recollides per Recesvint i Ervigi." E.A. Thompson, The gots in Spain.