Entre finals del segle XIX i principis del XX, la ciutat de Barcelona es va veure sacsejada per un elevat nombre de sagnants atemptats. És molt conegut, per exemple, el de Liceu de Barcelona, que va tenir lloc el dia 3 de novembre de 1893, en que un anarquista, Santiago Salvador, va llençar dues bombes Orsini des del cinquè pis i que van caure damunt la platea, causant una d'elles (la segona no esclatà) vint-i-dos morts i trenta-cinc ferits. Antoni Gaudí -una dona amb la que ell tenia amistat morí en l'atemptat- va dedicar a aquest fet unes imatges en el portal de la Verge del Roser de la Sagrada Família, concretament un diable oferint una bomba Orsini a un obrer (Temptacions de l'Home).
Avui parlarem, però de l'atemptat contra la processó del Corpus de Barcelona que va succeir el 7 de juny de 1896, quan en tornar una processó del Corpus cap a Santa Maria del Mar, vers les 9 de la nit, fou llançada contra la processó una bomba Orsini al carrer Canvis Nous, matant una colla de ciutadans de classe obrera, que gaudien del descans. L'atemptat provocà 12 morts i 64 ferits.
En el Consell de Guerra que va seguir contra el acusats, que segons testimonis, havien estat torturats, es varen dictar cinc penes de mort i el condemnats foren afusellats a Montjuic la matinada del sis de maig de 1897. Set persones més foren condemnades a penes d'entre deu i vint anys de presó.
El bany de sang no es va aturar aquí: l'any següent un anarquista italià, Michelle Angiolillo, va matar el president del govern, Antonio Cánovas del Castillo, en venjança segons ell, de les execucions de Barcelona. Angiolillo fou executat en el garrot vil.
"Se puso en capilla a los condenados el día 3 de mayo, ocupando cada uno de ellos un calabozo. Se les maniató y se les prohibió gritar, a la vez que se hacían los preparativos necesarios para el doble enlace de Luis Mas y Tomás Ascheri con Salud Borrás y Francesca Saperas. La triste ceremonia se efectuó, como es sabido, en aquellos calabozos pocas horas antes de la ejecución. Así, el capellán encargado de bendecir a los cónyuges pudo vanagloriarse de haber conquistado para el cielo dos almas (...). Respecto a los demás reos, no se les pudo convencer y la prohibición antes aludida, no sirvió para nada. Molas, Nogués y Alsina no cesaron de protestar de su inocencia mientras estuvieron en capilla, y para acallar sus gritos hubo necesidad de anticipar la hora del crimen. Luis Mas, en un momento de lucidez, unió su voz a las imprecaciones de sus compañeros, persistiendo los cuatro en su enérgica actitud, a pesar de las advertencias que se les dirigieron. Los soldados, conmovidos, no sabían qué hacer y los oficiales se aturrullaron, todos convencidos de que tales quejas no se producían sin motivo. ¿Cómo podían aquellos infelices, si se hubieran sentido culpables, acriminar con tan extremada dureza a los que les condenaban a una muerte ignominiosa por la enormidad del delito?
De Ascheri se ha dicho que fue un enigma desde el primer momento en este monstruoso proceso. Murió, al parecer, convertido. En su conciencia debió librarse una terrible batalla. El fue, obligado por brutales tormentos, el principal acusador de tantos inocentes que ahora una justicia inícua castigaba inflexible." Font: Sempau, Ramon: Els afusellaments de Montjuich (4 de maig de 1897), Sempau, Ramon: Los Victimarios. Barcelona, García Manet Editores, Barcelona, 1900.
Procedència del document: Base documental d'Història Contemporània de Catalunya, de Josep Rovira, que podeu trobar punxant aquí.
"In Hibero flumine" és un bloc dedicat a reflexionar sobre història. Escrit per Rosa Isabel Garí Lleixa.
diumenge, 15 d’abril del 2012
dissabte, 14 d’abril del 2012
El programa fundacional del PSOE
El 2 de maig de 1879, un grup de socialistes liderats per Pablo Iglesias, funda a Madrid el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), que és el partit obrer més antic d'Europa després del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya; el PSOE celebrà el seu primer congrés a Barcelona el 1888. Inspirat en les idees del marxisme, va tenir no obstant en principi, una implantació delimitada a determinats nuclis urbans o industrialitzats, Madrid, Barcelona, el País Basc o Astúries, ja que la ideologia anarquista va ser la que predominà dins el moviment obrer espanyol, fins al final de la guerra civil.
"Considerant que la societat actual té tan sols per fonament l'antagonisme de classes; que aquest ha assolit en els nostres dies el seu major grau de desenvolupament, tal i com ho revel.la ben clar el cada cop més reduiït nombre dels immensament rics i el sempre creixent dels immensament pobres; que l'explotació que exerceixen aquells damunt aquests es deu únicament a la possessió dels primers de la terra, màquines i demés instruments de treball; aquesta possessió està garantida pel poder polític, avui en mans de la classe explotadora; és a dir, de la classe mitjana.
Per totes aquestes raons, el Partit Socialista Obrer Espanyol declara que la seva aspiració és: Abolició de classes, o sigui, emancipació completa dels treballadors. Transformació de la propietat individual en propietat social o de tota la societat. Possessió del poder polític per part de la classe treballadora.
I com a mitjans immediats per apropar-nos a la realització d'aquest ideal, els següents: Llibertats polítiques. Dret de coalició o legalitat de les vagues. Reducció d'hores. Prohibició del treball dels nens menors de nou anys. Lleis protectores de la vida i la salut dels obrers. Creació de comissions de vigilància elegida pels obrers, que visitaran les habitacions en que viuen, les mines, les fàbriques i els tallers. Creació d'escoles gratuïtes per al primer i segon ensenyament i d'escoles professionals. Servei d'armes obligatori i universal i milícila popular. Adquisició per part de l'estat de tots els mitjans de transport i de circulació, així com de les mines, boscos, etc. Manifest fundacional del PSOE. Madrid, 9 de juliol de 1879 (traduït del castellà).
"Considerant que la societat actual té tan sols per fonament l'antagonisme de classes; que aquest ha assolit en els nostres dies el seu major grau de desenvolupament, tal i com ho revel.la ben clar el cada cop més reduiït nombre dels immensament rics i el sempre creixent dels immensament pobres; que l'explotació que exerceixen aquells damunt aquests es deu únicament a la possessió dels primers de la terra, màquines i demés instruments de treball; aquesta possessió està garantida pel poder polític, avui en mans de la classe explotadora; és a dir, de la classe mitjana.
Per totes aquestes raons, el Partit Socialista Obrer Espanyol declara que la seva aspiració és: Abolició de classes, o sigui, emancipació completa dels treballadors. Transformació de la propietat individual en propietat social o de tota la societat. Possessió del poder polític per part de la classe treballadora.
I com a mitjans immediats per apropar-nos a la realització d'aquest ideal, els següents: Llibertats polítiques. Dret de coalició o legalitat de les vagues. Reducció d'hores. Prohibició del treball dels nens menors de nou anys. Lleis protectores de la vida i la salut dels obrers. Creació de comissions de vigilància elegida pels obrers, que visitaran les habitacions en que viuen, les mines, les fàbriques i els tallers. Creació d'escoles gratuïtes per al primer i segon ensenyament i d'escoles professionals. Servei d'armes obligatori i universal i milícila popular. Adquisició per part de l'estat de tots els mitjans de transport i de circulació, així com de les mines, boscos, etc. Manifest fundacional del PSOE. Madrid, 9 de juliol de 1879 (traduït del castellà).
Etiquetes de comentaris:
Edat Contemporània,
Fonts,
Moviment obrer,
Segle XIX,
Socialisme
dijous, 12 d’abril del 2012
Joaquín Costa i el regeneracionisme
Joaquín Costa (Monzón, 1846-Graus, 1911), està considerat el méa gran representant del Regeneracionisme espanyol, moviment polític, econòmic i cultural que critica durament la situació del país i proposa una renovació en tots els àmbits, am bel lema "Escuela y despensa y siete llaves al sepulcro del Cid". En l'ambit de l'ensenyament, el seu exponent fou la "Institución Libre de Enseñanza". La crisi de 1898 estimulà el regeneracionisme.
Joaquín Costa va ser polític, economista, jurista i historiador. Proposa una reforma total de l'educació, basada en un esperit científic i pràctic, una legislació social avançada, distribució de terres a jornalers que no en tinguessin, abaratiment dels productes alimentaris bàsics, modernització de l'economia, introducció de millores tècniques, modernització de l'administració pública i de la justícia, etc. Criticà severament el sistema polític de la restauració.
"No, la nostra forma de govern no és un règim parlamentari, viciat per corrupteles i abusos, segons entenem, sino, al contrari, un règim oligàrquic, servit, no moderat, per institucions aparentment parlamentàries. O, dit sigui d'una altra manera, no és el règim parlamentari la regla i l'excepció els vicis i corrupteles anunciats a la premsa; al contrari, això que anomenem desviacions i corrupteles constitueixen el règim, són la regla mateixa.
Oligarques i cacics constitueixen el que acostumen a anomenar classe directora o governant, distribuïda i encasellada en "partits". Però encara que així l'anomenem, no ho és; si ho fos, formaria part integrant de la nació, seria orgànica per representació d'ella, i no és sino un cos estrany, com podria ser-ho una facció d'estrangers que s'haguessin apoderat a la força dels ministeris, capitanies, telègrafs, bateries i fortaleses per a imposar tributs i cobra-los." Joaquín Costa, 1901 (traduït del castellà).
Joaquín Costa va ser polític, economista, jurista i historiador. Proposa una reforma total de l'educació, basada en un esperit científic i pràctic, una legislació social avançada, distribució de terres a jornalers que no en tinguessin, abaratiment dels productes alimentaris bàsics, modernització de l'economia, introducció de millores tècniques, modernització de l'administració pública i de la justícia, etc. Criticà severament el sistema polític de la restauració.
"No, la nostra forma de govern no és un règim parlamentari, viciat per corrupteles i abusos, segons entenem, sino, al contrari, un règim oligàrquic, servit, no moderat, per institucions aparentment parlamentàries. O, dit sigui d'una altra manera, no és el règim parlamentari la regla i l'excepció els vicis i corrupteles anunciats a la premsa; al contrari, això que anomenem desviacions i corrupteles constitueixen el règim, són la regla mateixa.
Oligarques i cacics constitueixen el que acostumen a anomenar classe directora o governant, distribuïda i encasellada en "partits". Però encara que així l'anomenem, no ho és; si ho fos, formaria part integrant de la nació, seria orgànica per representació d'ella, i no és sino un cos estrany, com podria ser-ho una facció d'estrangers que s'haguessin apoderat a la força dels ministeris, capitanies, telègrafs, bateries i fortaleses per a imposar tributs i cobra-los." Joaquín Costa, 1901 (traduït del castellà).
Etiquetes de comentaris:
Edat Contemporània,
Regeneracionisme,
Restauració,
Segle XX
dimecres, 11 d’abril del 2012
Mossèn Antoni Mª Alcover i la llengua catalana
El mallorquí Antoni Mª Alcover (Manacor 1862-Palma 1832), del que enguany es compleixen 150 anys del seu naixament, sacerdot, escriptor, folklorista, lingüista, fou una de les figures cabdals en la recuperació de la llengua catalana i la cultura de Mallorca, després de que aquella estigués molt de temps proscrita de l'ensenyament. Fou un dels autors del monumental diccionari català-valencià-balear i de l'aplec de rondalles mallorquines d'en Jordi d'es Racó, entre d'altres obres. Polemitzà amb Pompeu Fabra a causa de l'excessiu predomini del català central en la seva gramàtica. Francesc de Borja Moll fou el seu colaborador i va editar la seva obra.
"Això que era un amo que li establiren sa possessió que tenia arrendada, i en comprà un bon talabant sense tenir es doblers que s'eren menester per pagar-lo, i llavò n'hi mancaren per fer-hi millores, que li havien de servir per acabar de pagar allò que tenia comprat.
Apurat de tot, un dia promet s'ànima an el dimoni si li duia diners per acabar de pagar sa terra i fer-hi ses millores que s'eren mester." Sa madona que enganà el dimoni (fragment) de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi d'es Racó, recollides per Mn. Alcover.
Imatge: Monument a Mossèn Antoni Mª Alcover a la seva població natal de Manacor.
"Això que era un amo que li establiren sa possessió que tenia arrendada, i en comprà un bon talabant sense tenir es doblers que s'eren menester per pagar-lo, i llavò n'hi mancaren per fer-hi millores, que li havien de servir per acabar de pagar allò que tenia comprat.
Apurat de tot, un dia promet s'ànima an el dimoni si li duia diners per acabar de pagar sa terra i fer-hi ses millores que s'eren mester." Sa madona que enganà el dimoni (fragment) de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi d'es Racó, recollides per Mn. Alcover.
Imatge: Monument a Mossèn Antoni Mª Alcover a la seva població natal de Manacor.
Etiquetes de comentaris:
Illes Balears,
Literatura,
Llengua catalana,
Mossèn Alcover,
Segle XIX,
Segle XX
diumenge, 8 d’abril del 2012
Sabino Arana i el Partit Nacionalista Basc
Sabino Policarpo Arana Goiri (1865-1903) fou el pare del nacionalisme basc, fundador del Partit Nacionalista Basc (Eusko Alderdi Jeltzalea) l'any 1895. Contrari a la nova societat que s'estava gestant en un Pais Basc en plena industrialització, defensava la societat basca tradicional, i especialment la puresa de la raça basca, fet pel qual ha estat titllat de racista o xenòfob per alguns, mentre que d'altres observen que en aquella Europa del colonialisme, els debats sobre la supremacia d'unes races sobre les altres era habitual, fins i tot en l'àmbit pretesament científic. Arana va impulsar el nom Euskadi (abans Biscaia) i la ikurriña. Aquest manifest del Partit Nacionalista Basc, escrit després de la seva mort, és un reflex de la seva ideologia.
"Al poble basc:
Amenaçada de mort la nacionalitat basca pel perill de mort que corre la raça, a punt de desaparèixer el seu idioma i adulterats el seu esperit i tradició, el nacionalisme basc aspira a purificar i vigoritzar la raça, a depurar i difondre l'euskera fins a aconseguir que sigui l'única llengua d'Euskadi i a purificar l'esperit i aclarir la tradició del poble basc, encaminant-se els seus treballs vers aquesta finalitat:
A. Que el poble basc segueixi, fervorosament, les ensenyances de l'Església Catòlica, Apostòlica Romana, com les ha seguit i ha observat en temps passats, amb l'exclusió absoluta de tota doctrina condemnada per l'Església Catòlica.
B. Que tornin a imperar els bons usos i costums oblidats, fomentant els que es conserven i combatent els exòtics i perjudicials.
C. Que les institucions polítiques, jurídiques, econòmiques, etc. característiques del poble basc, amb una situació política, tornin a tenir vigència i acció, amotllades en tot el que sigui necessari, als temps actuals.
Havent-se identificat en la història aquestes aspiracions d'avui del Partit Nacionalista Basc amb una situació política actualment abolida i coincidint la gradual extinció dels caràcters expressats i personalitat nacional d'Euskadi amb la desaparició de les seves institucions polítiques que no són, si es mira bé, més que una manifestació de la personalitat basca en aquesta branca de l'activitat humana, a l'ensems que la seva salvaguarda més eficaç, el Partit Nacionalista Basc vol la restauració completa a Araba, Gipuzkoa, Nabarra, Bizkaia, Laburdi i Zuberoa." Manifest del Partit Nacionalista Basc. Aberri, 15 de desembre de 1906.
Imatge: Sabino Arana, fotografia d'autor anònim. Procedència: Wikimedia Commons. Font: Biblioteca Sancho el Sabio.
"Al poble basc:
Amenaçada de mort la nacionalitat basca pel perill de mort que corre la raça, a punt de desaparèixer el seu idioma i adulterats el seu esperit i tradició, el nacionalisme basc aspira a purificar i vigoritzar la raça, a depurar i difondre l'euskera fins a aconseguir que sigui l'única llengua d'Euskadi i a purificar l'esperit i aclarir la tradició del poble basc, encaminant-se els seus treballs vers aquesta finalitat:
A. Que el poble basc segueixi, fervorosament, les ensenyances de l'Església Catòlica, Apostòlica Romana, com les ha seguit i ha observat en temps passats, amb l'exclusió absoluta de tota doctrina condemnada per l'Església Catòlica.
B. Que tornin a imperar els bons usos i costums oblidats, fomentant els que es conserven i combatent els exòtics i perjudicials.
C. Que les institucions polítiques, jurídiques, econòmiques, etc. característiques del poble basc, amb una situació política, tornin a tenir vigència i acció, amotllades en tot el que sigui necessari, als temps actuals.
Havent-se identificat en la història aquestes aspiracions d'avui del Partit Nacionalista Basc amb una situació política actualment abolida i coincidint la gradual extinció dels caràcters expressats i personalitat nacional d'Euskadi amb la desaparició de les seves institucions polítiques que no són, si es mira bé, més que una manifestació de la personalitat basca en aquesta branca de l'activitat humana, a l'ensems que la seva salvaguarda més eficaç, el Partit Nacionalista Basc vol la restauració completa a Araba, Gipuzkoa, Nabarra, Bizkaia, Laburdi i Zuberoa." Manifest del Partit Nacionalista Basc. Aberri, 15 de desembre de 1906.
Imatge: Sabino Arana, fotografia d'autor anònim. Procedència: Wikimedia Commons. Font: Biblioteca Sancho el Sabio.
Etiquetes de comentaris:
Edat Contemporània,
Fonts,
Nacionalisme basc,
Segle XIX,
Segle XX
dissabte, 7 d’abril del 2012
Valentí Almirall i el catalanisme polític
Després de la Reinaxença cultural, ve la política. Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) polític, advocat, essagista i periodista, fou un dels grans ideòlegs del catalanisme. Originàriament d'ideologia republicana i federal basava les seves idees en la necessitat que Catalunya es relacionés en pla d'igualtat dins Espanya i lamentava la situació d'enderriment econòmic. El 1879 va fundar Diari Català, en llengua catalana; el 1880 organitzà el primer Congrès Catalanista; el 1882 creà Centre Català, partit polític catalanista; el 1883 va redactar l'anomenat "Memorial de Greuges", adreçat al rei Alfons XII per un grup d'industrials i escriptors catalans; el 1886 va publicar "Lo catalanisme", on exposava les seves idees polítiques. Valentí Almirall no tans sols fou un dels pares del catalanisme polític, sino un portaveu del descontentament dels empresaris catalans vers el govern i la seva impossibilitat de negociar-hi; en el camp econòmic, era partidari del proteccionisme. Els seus escrits foren un referent per les "Bases de Manresa" de 1992.
"(...) Allò que nosaltres volem, Senyor, és que a Espanya s'implanti un sistema regional adequat a les condicions actuals d'ella. ho desitjem no tan sols per Catalunya, sino per a totes les províncies d'Espanya, i si parlem en nom de Catalunya es perque, a més som catalans i perque en aquest moment sentim com mai hem sentit els mals que el centralisme causa.
Senyors: se'ns va arrencar d'arrel el nostre sistema administratiu per a ser substituït, primer, pel sistema castellà, i avui per una còpia imperfecta i viciosa del sistema francès. Tan sols podem emprar la nostra llengua en les nostres llars i en converses familiars; deterrada de les escoles, també ho ha estat més tard de la contractació pública i a més, dels tribunals, en els quals moltes vegades, i per molt il.lustrats que siguin, ni els jutges entenen els testimonis i els processats, ni aquests entenen els jutges.
S'ha de reconèixer que la indústria del nostres país ha hagut de fer grans esforços per a sostenir-se i fins i tot augmentar en certes branques, en mig de la inestabilitat legislativa i manca de fixesa decriteri governamental amb el ha tingut que lluitar. La situació normal del nostre país ha estat durant molts d'anys la de guerres civils, revolucions, crisis i pronunciament. Si bé la tendència lliurecanvista no ha aconseguit fins ara les seves solucions radicals en la legislació econòmica, s'ha manifestat malgrat tot, constantment en totes les situacions i des de fa molts anys, que és una espasa de damocles suspesa damunt la producció. Encara resten aranzels més o menys protectors, però no representen cap garantia d'estabilitat." Memorial de Greuges lliurat a Alfons XII l'any 1885 (fragment) . Redactat per Valentí Almirall (traduït del castellà).
"(...) Allò que nosaltres volem, Senyor, és que a Espanya s'implanti un sistema regional adequat a les condicions actuals d'ella. ho desitjem no tan sols per Catalunya, sino per a totes les províncies d'Espanya, i si parlem en nom de Catalunya es perque, a més som catalans i perque en aquest moment sentim com mai hem sentit els mals que el centralisme causa.
Senyors: se'ns va arrencar d'arrel el nostre sistema administratiu per a ser substituït, primer, pel sistema castellà, i avui per una còpia imperfecta i viciosa del sistema francès. Tan sols podem emprar la nostra llengua en les nostres llars i en converses familiars; deterrada de les escoles, també ho ha estat més tard de la contractació pública i a més, dels tribunals, en els quals moltes vegades, i per molt il.lustrats que siguin, ni els jutges entenen els testimonis i els processats, ni aquests entenen els jutges.
S'ha de reconèixer que la indústria del nostres país ha hagut de fer grans esforços per a sostenir-se i fins i tot augmentar en certes branques, en mig de la inestabilitat legislativa i manca de fixesa decriteri governamental amb el ha tingut que lluitar. La situació normal del nostre país ha estat durant molts d'anys la de guerres civils, revolucions, crisis i pronunciament. Si bé la tendència lliurecanvista no ha aconseguit fins ara les seves solucions radicals en la legislació econòmica, s'ha manifestat malgrat tot, constantment en totes les situacions i des de fa molts anys, que és una espasa de damocles suspesa damunt la producció. Encara resten aranzels més o menys protectors, però no representen cap garantia d'estabilitat." Memorial de Greuges lliurat a Alfons XII l'any 1885 (fragment) . Redactat per Valentí Almirall (traduït del castellà).
Etiquetes de comentaris:
Alfons XII,
Catalanisme,
Fonts,
Segle XIX
divendres, 6 d’abril del 2012
Cánovas del Castillo opina sobre el sufragi universal
Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897), fou l'artífex de la restauració borbónica del 1874 en la persona d'Alfons XII; fou també el cap del partit Conservador i presidí el govern en diverses ocasions. Juntament amb Sagasta, (1825-1903) cap del partit liberal, va establir el torn pacífic en el govern, acordat poc abans de la mort del rei en el Pacte del Pardo de 1885 per donar estabilitat a la regència de Maria Cristina d'Habsburg. Aquesta alternança va ser possible gràcies a la manipulació electoral i el caciquisme. D'aquesta manera es va establir un sistema legalment liberal, però en el que en realitat la major part de la població estava exclosa de la participació política. No obstant, si tenim en compte la situació de pobresa i analfabetisme de la major part de la població espanyola, especialment en l'àmbit rural, i la seva dependència de la voluntat dels poderosos per subsistir, això s'hagués produït en qualsevol altre sistema similar.
Cánovas del Castillo tenia una opinió clara sobre el sufragi universal:
"Jo crec que el sufragi universal si és sincer, si dóna un veritable vot en el govern d'un país a la multitud, no tan sols indocta, que això gairebé seria el de menys, sino a la multitud miserable i captaire, ha de ser el triomf del comunisme i la ruina del principi de propietat. Trieu doncs, entre la permanent falsificació del sufragi universal o la seva supresió, si no es vol elegir entre l'existència o la desaparició de la propietat. Quan les minories intel.ligents, que seran sempre les minories propietàries, trobin que és impossible mantenir la igualtat dels seus drets amb els de la multitud, quan vegin que la multitud es val dels drets polítics que se'ls han donat, cercaran allà on sigui la dictadura i la trobaran." Antonio Cánovas del Castillo.
Imatge: Retrat d'Antonio Cánovas del Castillo, per Ricardo Madrazo
Cánovas del Castillo tenia una opinió clara sobre el sufragi universal:
"Jo crec que el sufragi universal si és sincer, si dóna un veritable vot en el govern d'un país a la multitud, no tan sols indocta, que això gairebé seria el de menys, sino a la multitud miserable i captaire, ha de ser el triomf del comunisme i la ruina del principi de propietat. Trieu doncs, entre la permanent falsificació del sufragi universal o la seva supresió, si no es vol elegir entre l'existència o la desaparició de la propietat. Quan les minories intel.ligents, que seran sempre les minories propietàries, trobin que és impossible mantenir la igualtat dels seus drets amb els de la multitud, quan vegin que la multitud es val dels drets polítics que se'ls han donat, cercaran allà on sigui la dictadura i la trobaran." Antonio Cánovas del Castillo.
Imatge: Retrat d'Antonio Cánovas del Castillo, per Ricardo Madrazo
Etiquetes de comentaris:
Fonts,
Restauració,
Segle XIX
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





