El desenvolupament econòmic dels anys 60

Fotografia: zona turística a l'Espanya dels anys 60. Font: Blog Comenius Ies Carlos III

El Pla d'Estabilització de 1959 fou el punt de partida d'una de les etapes de major creixement econòmic espanyol i de la seva industrialització, fins aquell moment limitada, una etapa que va del 1960 al 1974; això va ser possible,  pels canvis en la política econòmica seguida pel govern espanyol, però especialment per una colla de factors que van confluir en aquell moment:
-Un gran creixement econòmic a nivell internacional, que donà lloc a una etapa de prosperitat i notables canvis socials a Europa i Amèrica.
-La recuperació econòmica europea havia estat ràpida després de la II Guerra Mundial. Hi havia un alt nivell d'ocupació en els països més desenvolupats i els seus habitants es beneficiaven de les polítiques keynesianes i de la introducció de l'Estat del Benestar. S'introduïren les vacances pagades, fet que va permetre el desenvolupament del turisme a països com Espanya.
-Espanya era un país atractiu per a les empreses estrangeres, pels seus salaris baixos, la falta de llibertats sindicals i l'existència d'una gran massa de la població disposada a treballar per aquells sous i moltes hores. La instal.lació de grans empreses forànies va atreure una molt important immigració del camp a la ciutat, especialment cap a les zones industrialitzades (Catalunya, Madrid, País Basc) i a les turístiques.
-La necessitat de mà d'obra a Europa va impulsar la emigració espanyola a diversos països europeus. Les seves remeses dels emigrants, així com les que aportaven els turistes, foren molt necessàries per al desenvolupament espanyol, permetent equilibrar la balança de pagaments i les importacions de petroli i béns d'equipament.
-El creixemnt de la renda per càpita al llarg dels 60 impulsà l'inici de la societat de consum al país.
-La disponibilitat de mà d'obra va impulsar la construcció, molt especialment a les zones turístiques.
Aquest model va tenir, no obstant, inconvenients que es manifestarien al llarg del temps: excessiva dependència del capital i la tecnologia estrangers, mà d'obra poc qualificada, empreses per una part, molt grans, però febles davant les crisis, com les de l'automòbil; en canvi en altres àrees, com el tèxtil, moltes empreses petites amb insuficient desenvolupament tecnològic o poc capitalitzades; mà d'obra poc qualificada, així mateix vulnerable en els moments difícils.
No obstant la liberalització, l'estat va conservar el control sobre l'economia fins a l'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, i continuà existint l'Institut Nacional d'Indústria (INI).
Al final d'aquesta etapa, la renda per càpita espanyola era al voltant d'un 80 per cent de la mitja dels països de l'Europa occidental.
Aquests canvis econòmics no van anar acompanyats d'una liberalització política, si bé es domaren alguns símptomes de major obertura, com la "Llei de Premsa" de Fraga Iribarne. No obstant, aquesta aparent tolerància era desmentida per la repressió que el Règim va continuar exercint.
Personatges claus d'aquest periode foren Mariano Navarro Rubio (1913-2001), ministre d'Hisenda de 1957 a 1965 i governador del Banc d'Espanya de 1965 a 1970. Fou el principal impulsor del Pla d'Estabilització; Laureano López Rodó (1920-2000), home de confiança de l'almirall Carrero Blanco, al seu torn home de confiança de Franco, fou nomenat el 1962, comisari de la nova Comisaría del Plan de Desarrollo, responsable dels anomenats Planes de Desarrollo. Alberto Ullastres (1914-2001), ministre de comerç de 1957 a 1965 i després embaixador davant les Comunitats Europees, malgrat que Espanya no podia entrar a la CEE pel seu règim, va obtenir uns acords comercial preferencials.
Aquests polítics i d'altres, notables experts econbòmics, varen rebre el nom de "tecnòcrates"; molts d'ells estaven vinculats a l'Opus Dei. La nova política econòmica va néixer i es va desenvolupar sota la supervisió del Fons Monetari Internacional.
Per bona part de la població espanyola, que sortia d'una llarga postguerra i d'una situació de fam i atur estructural, els canvis econòimics varen ser rebuts com una benedicció, i després recordats com una edat daurada. De tota manera el creixement espanyol va anar amb retard respecte al dels països més desenvolupats d'Europa, i fou similar al dels mediterranis.
En canvi social i de idees, va ser molt més lent, malgrat que alguns han volgut veure els anys 60 espanyols com un moment de gran liberalització de costums; però això és cert només en una petita part, la resta és llegenda...

El pla d'estabilització de 1959

Imatge: ppreparació de patates per a l'exportació a Cabrera de Mar, a inicis de la dècada dels 60. Autor: Josep Garí i Pons. 

L'anomenat Pla d'Estabilització aprovat pel govern espanyol el 21 de juliol de 1959 constitueix una fita important en la història de l'economia espanyola, un punt d'inflexió, el que va de l'autarquia al desenvolupament econòmic característic dels anys 60, el desarrollismo.
No va ser senzill per Franco acceptar aquest pla que obria -amb molta mesura- l'economia espanyola a l'exterior; deixar de banda l'autarquia podia seignificar la influència estrangera no tans sols en l'economia sino potser en la política.
Però a finals de la dècada dels 50, Espanya era un dels països mes pobres d'Europa, i l'estat estava a punt de fer fallida amb els següents greus problemes: El cost de la vida augmenta un 15 % l'any 1956 i la solució aplicada, pujar els salaris, va fer que aquest cost augmentés; El deute públic era molt elevat; El dèficit comercial era molt important, i s'estava esgotant la reserva de divises necessàries per comprar pproductes bàsics, com ara el petroli.
El 1957, i sota els auspicis de l'almirall Luís Carrero Blanco, home de confiança de Franco són apartat dels govern -fins a cert punt- els polítics més vinculats a la ideologia falangista i es col.loquen en els seu lloc els que més endavant seran coneguts com a "tecnòcrates", és a dir tècnics experts en les seves matèries en una administració que propugnaria el desenvolupament econòmic però no polític. Alguns d'aquests noms són: Alberto Ullastres, Mariano Navarro Rubio i Laureano López Rodó. Als tecnòcrates se'ls adjudicava també una vinculació a l'Opus Dei.
Entre d'altres mesures, es va fixar la paritat de la pesseta, el valor de la qual es mantenia artificialment alt, en 42 pessetes/dòlar. Es va eliminar la possibilitat existent fins aquell moment, d'obtenir un crèdit només amb la garantia del deute públic. Es varen elevar els tipus d'interès. Es va reduïr la despesa pública.
Però per estabilitzar la situació econòmica, convenia redactar un pla més ambiciós, i aquest només podia passar per estimular el creixement fomentant la inversió i també els intercanvis amb l'estranger, abandonant definitivament la política autàrquica. Aquest pla fou  el que seria anomenat Plan de Estabilización, que marca la fi de la dècada.
Alguns dels seus punts més destacats foren:
La pesseta es devaluada de nou, passat a 60 ptes/dòlar, més d'acord amb el real valor de la moneda. Es varen tornar a pujar els tipus d'interès. Es va limitar el crèdit bancari. Es varen congelar els salaris. Es va fomentar la inversió estrangera, permetent l'entrada de capital d'altres estats en empreses espanyoles. Es va dur a terme una reforma fiscal que va permetre augmentar la recaptació.
Els resulats immediats podien semblar contraproduents per aquells que els van patir, en minvar la producció, congelar els salaris i per tant disminuir el consum, però a la llarga posaren les bases dels gran creixement dels anys 60, amb 10 anys de retard respecte a una Europa que havia patit la II Guerra Mundial. La inflació es va reduïr i la balança comercial va tenir superàvit. Ben aviat començaria el que després seria el "boom" turístic i el de la construcció.
Els anys 60, i fins al 1973 en que s'inicià una profunda crisi, són recordats com els del gran creixement, i així va ser, però no van solucionar a llarg termini la fragilitat de l'economia espanyola, molt basada en el turisme i la construcció i necessitada d'importar tecnologia i pagar per ella. És cert que aquella dècada va significar un gran creixement industrial, però poques dècades després va venir la deslocalització.

Llistes per l'Holocaust

Imatge: Himmler rep honors a la seva arribada a Madrid, l'octubre de 1940. Arxius Federals Alemanys; autor desconegut; font: Wikimedia Commons.

Durant dècades s'ha sostingut la visió d'un règim franquista intentant salvar jueus que fugien de l'extermini en la Europa de la II Guerra Mundial. És cert que molts fugitius varen poder passar els Pirineus camí cap a Portugal i d'allà fugir cap a Amèrica. També consta que diversos diplomàtics espanyols, pel seu compte i risc, salvaren moltes vides -dins de les seves limitades possibilitats- facilitant passaports espanyols a persones que intentaven fugir de l'Holocaust.
Però un demolidor estudi signat per Jacobo Israel Garzón, publicat a la revista "Raíces" i del que donava compte i feia un resum un article en el diari "El País" del dia 20 de juny de 2010, titolat "La lista de Franco para el Holocausto", posava de manifest un fet gravíssim: a l'Espanya franquista es varen confeccionar llistes de ciudatans d'origen jueu, amb el seu nom, filiació política, mitjans de vida, etc, i possiblement aquesta llista fou lliurada a Himmler.
Malgrat que després de la II Guerra Mundial es va intentar destruïr tots els indicis de col.laboració amb els nazis, ha sobreviscut almenys una circular del dia 13 de maig de 1941, provinent de la Direcció General de Seguretat i enviada a tots els governadors civils amb l'ordre de confeccionar informes "sobre los israelitas nacionales y extranjeros afincados en esta provincia". La circular qualifica l'acció d' "urgent".
S'hauria aplicat aquesta llista si el nazisme hagués triomfat a Europa? Hi ha pocs dubtes: l'extermini dels jueus d'Europa fou la gran obsessió de Hitler i els seus, i per això no s'estalviaren recursos, cercant ciutadans jueus o d'origen jueu fins al darrer llogaret (pensem en els terribles exterminis d'Ucraïna) o en la més petita illa del Canal de la Mànega o de Grècia. Els trasllats es varen fer fins els darerrs moments, els trens d'extermini no varen deixar de circular, fins i tot a expenses de l'esforç bèl.lic. La decissió de l'anomenada "solució final" es va prendre el gener de 1942, després dels trasllats massius de població i de l'establiment de guetos.
S'ha de dir que les autoritats dels països aliats dels nazisme  o ocupats -amb honroses excepcions- varen col.laborar. A Hongria, per citar un exemple, el govern dels regent almirall Horthy, pel altra part amic de l'Alemanya nazi, va resistir-se a lliurar els jueus hongaresos fins el 1944, en que els nazis promoguren un cop d'estat per substituir el mandatari i posar un govern més d'acord amb les seves criminals intencions: els jueus hongaresos varen ser exterminats el darrer any de guerra.
No es coneixen esforços importants per part dels països aliats per salvar jueus: encara avui és una incognita, per exemple, perque no es varen bombardejar les línees de ferrocarril quan ja estava a l'abast d'aquells. Alguns intents de fuga d'Europa varen ser boicotejats: recorden nomes un exemple: el vaixell Struma, amb 769 jueus que fugien de Romania i volien dirigir-se a Palestina, fou abandonat a la deriva en el mar Negre sense permetre-li passar els estrets, per ordre de les autoritats britàniques i turques; el 24 de gener de 1942, possiblement per una errada, fou torpedinat i enfonsat pels soviètics, registrant-se només un supervivent, un jove de 19 anys. (Vegeu Saul Friedländer, El tercer Reich y los judíos. Los años del exterminio, pàgs. 443-44, Galaxia Gutemberg, 2009).
En general, les persones que s'arriscaren per salvar jueus o altres perseguits, ho varen fer a títol individual -amb l'honrosa excepció del poble danès, que bastí un complexe pla per traslladar els seus jueus a Suècia- i entre aquells hi contem alguns espanyols, principalment diplomàtics: Sebastián Romero Radigales, cònsol a Atenes salvà alguns centenars dels 45.000 sefardites de Salònica; Eduardo Propper, cònsol a Burdeos, va estendre 30.000 visats per travessar la frontera; Julio Palencia; Angel Sanz Briz, anomenat "L'Àngel de Budapest", va salvar 5.200 jueus; Carmen Schrader i el seu marit José Ruíz Santaella, amagaren jueus dins l'Alemanya nazi, Bernardo Rolland de Mota, cònsol a París, i altres.

Adenda: No volem deixar de recordar aquí els exiliats espanyols morts als camps d'extermini nazi, abandonats a la seva sort per govern espanyol. Es calcula que moriren allà entre 4.000 i 5.000 espanyols, principalment a Mauthausen-Gusen. Avui encara viu algun d'ells, com Neus Català, nascuda el 1915. Montserrat Roig va estudiar els deportats catalans en el seu llibre "Els Catalans als camps nazis".

Hendaia i la posició d'Espanya en la II Guerra Mundial

Imatge: visita de Serrano Súñer a Berlín, l'1 d'octubre de 1940 (el segon per l'esquerra), amb Himmler (primer per la dreta).
Procedència, Arxius Federals d'Alemanya, autor desconegut, publicada a Wikimedia Commons.

No dubten els historiadors de la preferència de Franco per l'Alemanya hitleriana en la II Guerra Mundial, al capdavall el dictador devia bona part de la seva victòria a aquella, com no poques vegades Hitler s'encarregà de recordar-ho exigint el pagament del deute de guerra (vegeu Preston, Franco, pags. 470, 483).
Però és ver és que Franco no es va comprometre mai obertament a entrar en guerra al costat del Tercer Reich, fora de l'enviament de la División Azul a Rússia, per ajudar les tropes alemanyes, i evolucionà des de la "no bel.ligerància" fins a la neutralitat, fet que va permetre la supervivència del règim malgrat l'aïllament internacional posterior al gran conflicte bèl.lic.
Aquí es planteja un vell dilema: Franco no va entrar a la II Guerra Mundial al costat d'Alemanya per que no va voler o per que no va poder? Els defensors del dictador han lloat durant dècades la seva resistència a entrar en el conflicte mundial, però el dubte segueix obert, segons els historiadors.
Stanley G. Payne ens explica que, a finals de juliol de 1940, Hitler tenia interès en l'entrada espanyola en el conflicte, per assegurar-se el control de Gibraltar i eliminar la posició estratègica britànica en en el Mediterrani i en l'Orient Mitjà (Stanley G, Payne, El régimen de Franco, pag. 285). El setembre, Ramon Serrano Súñer (1901-2003), germanòfil, cunyat i ministre de la Gobernació de Franco, va viatjar a Berlín, on se li recordà la necessitat de l'implicació directa espanyola en la guerra, suggerint fins i tot la cessió a Alemanya d'una de les Illes Canàries a canvi de l'expansió cap a sud de l'imperi colonial espanyol en el Marroc (Payne, El régimen de Franco, pàg. 286).
El 23 d'Octubre de 1940 va tenir lloc a Hendaia, ciutat del País Basc francès, la coneguda entrevista entre Franco i Hitler, acompanyats respectivament per Serrano Suñer, ja ministre d'Afers Exteriors y Joachim Ribbentrop, amb el mateix càrrec en el govern de Hitler.
Aquí la visió de l'historiador Preston difereix un tant de la de Payne en afirmar que Hitler no volia una entrada ràpida d'Espanya en la guerra, ja que tampoc creia que els espanyols poguessin aportar-li massa ajuda, tenint en compte l'estat de postració i fam en el país, i pensava que Mussolini ja li havia donat prous maldecaps amb les seves presses. (Preston, Franco, pags. 490-491).
Franco exigí per la seva participació en la guerra una ampliació dels dominis colonials espanyols a expenses del Marroc francès i d'Algèria.
És clar que la proposta no va convèncer el dictador nazi, no veia la utilitat de fer aquestes concessions, i més qual el règim francès de Vichy era el seu aliat.
La major part de documents sobre aquesta entrevista s'han perdut, i els historiadors es plantegen els següents dubtes:
1) O bé Franco desitjava entrar en guerra al costat d'Alemanya esperant beneficiar-se d'una victòria alemanya que en aquell moment es veia com a segura.
2) O bé va plantejar una colla d'exigències inassumibles, a fi de poder excusar-se de la seva participació directa.
3) O bé una mescla de les hipòtesis anteriors.

BIBLIOGRAFIA CITADA:

Paul PRESTON, Franco, Grijalbo, 1994.
Stanley G, PAYNE, El régimen de Franco, Alianza Editorial, 1987

INTERNEGRAFIA.

Entrevista de Hendaya, a Wikipedia.

La repressió de la llengua catalana en la postguerra

Imatge: Visita de Franco a Reus, l'any 1940. Autor: Joan Barceló. Propietari actual: Pere Joan Barceló. Procedència: Vikimedia Commons

"(...)El comandante del Puesto de la Guardia Civil de Manlleu me notifica, en el 4 del actual, lo que sigue: Con ocasión de hallarse prestando servicio de vigilancia e investigación por la demarcación de este Puesto, (...) a las 11, horas de ayer, tuvo ocasión de observar como el Sr. Cura Párroco de de Santa María de Corcó, Don Juan Canudas Clotet, mientras otro sacerdote celebraba la Santa Misa, a pesar de hallarse prohibido y haber sido amonestado por el Sr. Obispo de la Diócesis y Jefe de Falange Española Local, se permitió rezar el santo rosario y predicar en la Iglesia en idioma catalán.
Como quiera que el que relata considera esto una desobediencia a las órdenes dictadas por nuestro Glorioso Caudillo que tiende a entorpecer la buena marcha de nuestra querida patria, he denunciado el hecho al Sr. Comandante Militar de la plaza de Vich, a los efectos que en justicia considere procedentes." El governador Civil envia un ofici al bisbe de Vic, 20 de setembre de 1939. Extret del llibre de Josep Solé i Sabaté i de Joan Villarrora,  Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes. 1936-1939.

Un exemple entre molts.

Autarquia i racionament a la postguerra

Imatge: preparació de patates per a l'exportació, a principis dels anys 60. En aquesta dècada augmentaren significativament els intercanvis amb l'exterior, si bé mai va desparèixer el control estatal sobre l'economia. Fotografia de Josep Garí i Pons.

Si fos possible definir la situació econòmica de la postguerra espanyola, en tres paraules, aquestes serien: fam, autarquia i raccionament.
És calcula que en els següents cinc anys després de la guerra es varen produïr 200.000 morts per damunt de la taxa de mortalitat de la preguerra (Stanley G. Payne, El régimen de Franco, pag. 267, Alianza Editorial, 1987)
Fou un periode marcat per la manca de recursos, fins i tot els més necessaris. La caiguda de la producció agrícola i la manca d'aliments foren dues de les consequències de la Guerra Civil, i en els anys immediatament posteriors a aquesta, tampoc no podia venir gaire ajut d'una Europa immersa en la II Guerra Mundial. Varen tenir lloc llargs periodes de sequera (la famosa pertinaz sequía). Només algunes importacions de blat argentí significaren un alleujement. L'aillament espanyol no va permetre una modernització i tecnificació del camp. Per a evitar la fam, l'estat va imposar un dràstic racionament dels aliments disponibles.
L' estat franquista fou va dur una política intervencionista en el camp econòmic; de fet, l'intervencionisme i el control estatals varen perdurar fins a l'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea l'any 1986.
Avui, però ens centrarem en l'aspecte agrícola. Els productors estaven obligats a vendre la totalitat de la seva producció a l'estat, que disposava de nombrosos organismes per aquesta finalitat, com el Servicio Nacional del Trigo; els preus, tant de compra com de venda, els imposava el propi estat.
Això, però obligava moltes vegades a l'agricultor, amb risc de ser penalitzat, a amagar alguna part de la collita per abastir la seva pròpia família, però també es va donar l'aparició d'un "mercat negre" on es podien adquirir productes fora del circuït legal, a vegades a un preu molt superior al del mercat legal; els gran beneficiats pel "mercat negre" foren aquells que podien disposar de més excedents.
En principi per famílies, però després de manera individual, que permetia un major control, els espanyols obtenien una cartilla de racionament amb cupons que eren tallats en adquirir el producte a la botiga; hi havia una cartilla per a carn i l'altra per a la resta d'aliments;  El 1943, el nombre de persones que disposaven de cartilla era de 27.071.978, i els cupons disponibles variaven en funció del sexe i l'edat. També hi havia una tarja de fumadors, reservada als homes. Les cartilles de racionament varen desaparèixer el maig del 1952.
El somni econòmic del poder i del partit únic Falange, era l'autarquia, és a dir, l'autoassortiment  de tots els productes, somni impossible que feia de la necessitat virtut, però que també tendia a agreujar la situació. La política de construcció d'embassaments, una de les característiques del franquisme, responia a la necessitat de fer front a la sequera, però també a la d'impulsar l'energia hidroelèctrica. Durant els anys en que durà la guerra mundial, fou especialment angoixosa la manca de petroli. Per una qüestió de prestigi, es va mantenir el valor de la pesseta artificialment alt, fet que encara dificultava més les possibles exportacions. La renda per càpita de la preguerra no es va recuperar fins el 1951.
A canvi es va desenvolupar el sistema de seguretat social, creat el 1908 durant el govern Maura. Es varen concedir subsidis a les famílies més nombroses i necessitades, aproximadament a un 10 per cent de la població i es va crear, l'any 1942, l'Assegurança Obligatòria d'Enfermetat.
Amb la fi de l'aïllament espanyol, els anys 50, la situació va millorar i l'estat espanyol va rebre ajuda exterior; no obstant, continuaren els desequilibris econòmics, i l'any 1957 Franco donà senyals d'abandonar la idea autàrquica amb l'entrada dels polítics i ministres que després serien anomenats "tecnòcrates" en el seu govern.
El Pla d'Estabilització de 1959 posà fi a l'autarquia i establí les bases del creixement econòmic dels anys 60, un periode inusual de prosperitat de 12 anys de durada.
La crisi actual ha fet enyorar a molts un suposat llarg passat d'abundor, però el cert és que aquests són periodes escassos en l'economia espanyola: a la prosperitat dels 60 (iniciada amb 10 anys de retard respecte a una Europa ràpidament recuperada de la II Guerra Mundial), va seguir la crisi de l'energia dels 70, i la crisi industrial que culminà amb la reestructuració dels 80. A finals dels anys 70, l'atur i la inflació a Espanya estaven al voltant del 25 per cent. Amb l'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea s'inicià un periode de creixement estroncat el 1993, i que perdurà fins a inicis del segle XXI: després va venir el que tots ja coneixem, un creixement mai vist, seguit d'una gravíssima crisi.

"Amb la cartilla de racionament, es pogueren retirar pel mes d'abril de 1943, aquestes partides: un quart de litre d'oli, 100 grams de carn, dues racions de sucre (una de 250 grams i l'altra de 300), com també 100 grams de cafè. El 8 d'abril el governadors havia prohibit sacrificar bestiar, encara que el 20, amb motiu de la Pasqua permeté matar 153 anyells. Per poder pal.liar les necessitats més urgents i evitar la fam, des de l'ajuntament es facilitaven d'un a cinq quilos de mongetes blanques a les famílies necessitades que ho sol.licitaven." Antoni TUGORES,  La Guerra Civil a Manacor (2006), pàg. 276

Sobre les conseqüències de la Guerra Civil Espanyola

La conseqüència més greu de la Guerra Civil Espanyola és, sens dubte, la pèrdua de vides humanes, no tan sols en combat, sino víctimes de la repressió, i amb el correlatiu del dolor pels que sobrevisqueren. Cenyint-nos a la fredor de les estadístiques, las xifres exactes han estat abastament discutides. Els germans Salas Larrazábal, Ramón i Jesús, han calculat, el primer 120.000 morts espanyols en combat,  25.000 estrangers, 15.000 civils morts per accions militars i 108.000 executats durant la guerra als que s'han d'afegir 23.000 executats en la postguerra (Citat per S.G. Payne, pag. 231).
Jesús Salas ha estimat 10.000 execucions en ambdós bàndols, dels que 40.000 serien en la zona franquista i 60.000 en la zona republicana; els morts en combat serien 158.000 en total. (cita per S.G Payne, pag. 232). En la seva biografia de Franco, Stanley G. Payne i Jesús Palacios calculen en 334.000 víctimes durant la guerra i unes 200 0 300.000 persones mortes en la postguerra, a causa de ferides, malalties, etc. (vegeu "Franco", pag. 253).
Aquestes xifres d'execucions per represàlies, queden molt per davall de les que dóna Paul Preston a L'holocaust espanyol, holocaust en minúscula per distingir-lo de l'Holocaust del poble jueu. Les xifres que dóna s'apropen als 177.000 executats abans i després de la guerra: 127.631 executats pels franquistes i 49.272 executats pels republicans (pag. 853). A Andalusia, Preston comptabilitza 47.399 víctimes de la repressió franquista. Payne i Palacios parlen d'uns 56.000 víctimes de la repressió en la zona republicana i 80.000 en la rebel ("Franco", pàg. 258).
Però les xifres no donen idea de la crueltat de la repressió, fins al punt que l'autor explica que escriure el llibre ha estat duríssim per la gran quantitat de crueldat gratuïta que s'hi descriu (pag. 837).
És necessari dir, abans de tot, que la immensa majoria dels executats eren totalment innocents; resulta doncs absurd fer-hi distincions; sens dubte tenen més reponsabilitats els qui iniciaren la guerra. No es pot parlar de víctimes "franquistes" o víctimes "republicanes", ja que varen morir amb qualsevol pretext, des de les idees que poguessin tenir, ser sospitosos de connivència amb l'enemic o senzillament per enveja o revenja.
S'ha descrit la repressió a la zona republicana com incontrolada, per escamots (les "passejades"), especialment anarquistes, i la repressió a la zona franquista com a sistemàtica, feta per les autoritats, però això és cert fins a cert punt, ja que si llegim els detalls, veuerem que també hi havia "incontrolats" a la zona rebel i en canvi molts responsables de la repressió a la zona republicana tenien una seu més o menys oficial i les autoritats del govern espanyol o de la Generalitat -tret d'excepcions- coneixien les seves activitats; un altre fet, força debatut, és si, tal com van anar els esdeveniments, els governs podien fer-hi res, o hi podien fer més o menys.
El que està clar és que la llarga durada de la guerra va permetre al bàndol sublevat liquidar físicament a tots aquells qe se'ls poguessin oposar en el futur, i terroritzar als que quedessin vius. Les escenes de matances que descriu Paul Preston són indescriptibles.
Als morts en combat o per la repressió, s'han d'afegir els que varen morir per enfermetats o fam en la guerra i la postguerra, els empresonats, els exiliats i fins i tot els que moririen posteriorment en camps d'extermini nazis. Una gran massa d'exiliats va anar a parar a camps de concentració francesos, i molts dels exiliats varen tornar a Espanya, altres varen anar a Mèxic, amb la col.laboració activa i acollidora del govern mexicà, o a d'altres països americans.
El 9 de febrer de 1939 es va dictar la Ley de Responsabilidades políticas, que castigava amb diverses penes, i amb caràcter retroactiu (fet que va en contra de la lògica del dret penal) des de l'1 d'octubre de 1934, la pertinència a partits polítics revolucionaris, liberals d'esquerres, maçons, o a dirigents sindicals. Aquesta llei es va complementar l'1 de març de 1940 amb la Ley para la supresión de la masonería y el comunismo.
La cultura i les llengues diferents al castellà, com el català varen ser totalment prohibides, només amb el temps es va anar arribar a una certa "tolerància".
Una altra conseqüència de la guerra fou el retrocés en el nivell de vida i els drets socials conquerits, a més de la destrucció del teixit industrial i l'endeutament i la pèrdua de reserves d'or del Banc d'Espanya. L'esclat de la II Guerra Mundial no va fer més que agreujar la situació.
No deixem tampoc de banda les conseqüències morals, la por per part de molts i la divisió del país durant dècades.

"Que pequeño eras, pequeño campesino andaluz, con esos suaves ojos azules ligeramente prominentes, los ojos de los pobres y de los humildes; este libro está dedicado a ti ¿Qué bien te podrá hacer? No podrías ni leerlo ni siquiera aunque todavía vivieras. Te han fusilado por eso: porque tuviste la imprudencia de querer aprender a leer. Tú y algunos millones de hombres como tu, que habíais tomado vuestros viejos fusiles para defender un orden nuevo que tal vez algún día os habría enseñado a leer." Arthur KOESTLER. Diálogo con la muerte. Un testamento español. (pags. 212-213).

BIBLIOGRAFIA

Paul PRESTON, L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la guerra civil i després. Editorial Base, 2011.
Stanley G. PAYNE, El régimen de Franco. Alianza Editorial, 1987.
Stanley G. PAYNE i Jesús PALACIOS, Franco. Ed. Espasa, Barcelona, 2014.
Arthur KOESTLER. Diálogo con la muerte. Un testamento español. Amaranto, 2004. Primera edició en llengua anglesa: 1937.