El "Manifest dels Perses"

                        Portada del "Manifest dels Perses". Font: Wikimedia Commons

L'anomenat "Manifest dels Perses" és un llarg document signat per 69 diputats absolutistes, a la tornada del rei Ferran VII desde França, acabada la Guerra de la Independència. Demanen la derogació de la Constitució i els decrets aprobats a Cadis el 1812, la convocatòria de Corts segons el sistema tradicional, en resum, el retorn a l'absolutisme. 
La Constitució i els decrets de Cadis posaven fi a l'antic règim: abolició de les senyories jurisdiccionals, igualtat dels ciutadans, abolició de la Inquisició, sobirania nacional, sufragi universal masculí, establiment d'una colla de drets dels ciutadans...
El "Manifest dels Perses" li va servir de base al rei, per reimplantar una monarquia absoluta.

"Que al Señor Don Fernando VII hacen en 12 de abril del año de 1814 los que suscriben como diputados en las actuales Cortes ordinarias de su opinión acerca de la soberana autoridad, ilegitimidad con que se ha eludido la antigua Constitución Española, mérito de esta, nulidad de la nueva, y de cuantas disposiciones dieron las llamadas Cortes generales y extraordinarias de Cádiz, violenta opresión con que los legítimos representantes de la Nación están en Madrid impedidos de manifestar y sostener su voto, defender los derechos del Monarca, y el bien de su Patria, indicando el remedio que creen oportuno.

SEÑOR:
1.- Era costumbre en los antiguos Persas pasar cinco días en anarquía después del fallecimiento de su Rey, a fin de que la experiencia de los asesinatos, robos y otras desgracias les obligase a ser más fieles a su sucesor. Para serlo España a V. M. no necesitaba igual ensayo en los seis años de su cautividad, del número de los Españoles que se complacen al ver restituido a V. M. al trono de sus mayores, son los que firman esta reverente exposición con el carácter de representantes de España; mas como en ausencia de V. M. se ha mudado el sistema que regía al momento de verificarse aquélla, y nos hallamos al frente de la Nación en un Congreso que decreta lo contrario de lo que sentimos, y de lo que nuestras Provincias desean, creemos un deber manifestar nuestros votos y circunstancias que los hacen estériles, con la concisión que permita la complicada historia de seis años de revolución.

(...)

134.- La monarquía absoluta (voz que por igual causa oye el Pueblo con harta equivocación) es una obra de la razón y de la inteligencia: está subordinada a la ley divina, a la justicia y a las reglas fundamentales del Estado: fue establecida por derecho de conquista o por la sumisión voluntaria de los primeros hombres que eligieron sus Reyes. Así que el Soberano absoluto no tiene facultad de usar sin razón de su autoridad (derecho que no quiso tener el mismo Dios): por esto ha sido necesario que el poder Soberano fuese absoluto, para prescribir a los súbditos todo lo que mira al interés común, y obligar a la obediencia a los que se niegan a ella. Pero los que, declaman contra el Gobierno monárquico, confunden el poder absoluto con el arbitrario; sin reflexionar que no hay Estado (sin exceptuar las mismas Repúblicas), donde en el constitutivo de la Soberanía no se halle un poder absoluto." Manifest dels Perses, 12 d'abril de 1814 (fragments)

Comentari de text

Qüestions:

1. Què era el "Manifest dels Perses"?

Un document signat per 69 diputats absolutistes, demanant la derogació de la Constitució i els decrets de Cadis de 1812, la convocatòria de Corts segons els sistema tradicional (de l'antic règim) i per tant, el retorn a la monarquia absoluta.

El nom de "Manifest dels Perses" se li ha donat a aquest document pel que diu al principi:
"Era costumbre en los antiguos Persas pasar cinco días en anarquía después del fallecimiento de su Rey, a fin de que la experiencia de los asesinatos, robos y otras desgracias les obligase a ser más fieles a su sucesor."

Comparaven l'etapa liberal que obrí la Constitució amb un periode d'anarquia, al qual era necessari posar fi, a fi que retornés l'enyorat ordre que imposava la monarquia absoluta.

2. Quins arguments dóna per defensar la monarquia absoluta?

Aquí no es limita a referir-se a la monarquia de diví, sino que intenta donar arguments per justificar la seva necessitat (no en va havia passat el "Segle de les LLums", de la raó). Ens diu "És una obra de la raó i de la intel.ligència", i ho explica:

a) "Está subordinada a la ley divina, a la justicia y a las reglas fundamentales del Estado", per tant, malgrat ser absoluta, no deixarà d'actuar segons la llei divina, la justícia i les normes i lleis de l'estat". No deixaria de tenir certes limitacions, establertes per la llei divina i les lleis humanes que farien actuar el rei conforme la justícia: "Así que el Soberano absoluto no tiene facultad de usar sin razón de su autoridad (derecho que no quiso tener el mismo Dios)".

b) "fue establecida por derecho de conquista o por la sumisión voluntaria de los primeros hombres que eligieron sus Reyes". Els mateixos homes, sigui voluntàriament o pel dret de conquesta, establiren un poder absolut que dictés el que s'havia de complir, pel bé d'ells mateixos, i castigués a qui trenqués les normes.

c) "Por esto ha sido necesario que el poder Soberano fuese absoluto, para prescribir a los súbditos todo lo que mira al interés común, y obligar a la obediencia a los que se niegan a ella." Per tant, només un poder absolut pot mantenir l'ordre, per obligar a complir allò que convé al bé comú.

Obviament, els diputats absolutistes, no confiaven en el sufragi universal (masculí) ni en les lleis promulgades per una assemblea legislativa, i pensaven que si això esdevenia així, vindria l'anarquia, tal com els passava als perses -durant uns dies- sense rei, al qual així aprenien a valorar.

A banda dels interessos que impulsaven aquests diputats a defensar l'antic règim, hem de situar-los també en el seu context, en un moment en que la monarquia autoritària o l'absoluta havien dominat durant segles, i veien amb temor les conseqüències de la Revolució Francesa.

3. Què demanaven?

Bàsicament, el que ja hem dit: derogació dels decrets i la Constitució de Cadis, la convocatòria de Corts (conforme les regles de l'antic règim) i el restabliment de la monarquia absoluta, però al llarg d'aquest extens manifest, fan tota una sèrie de peticions. Nosaltres, avui ens limitem als fragments exposats aquí.

Sobre els orígens de la Primera Guerra Carlina (1833-1839)

Dues qüestions sobre la Primera Guerra Carlina

Causes de la guerra

La Primera Guerra Carlina la inicià l'infant Carles Maria Isidre, germà  del rei Ferran VII, en negar-se a acceptar com a princesa d'Astúries i hereva del tron Isabel, filla del rei. L'hereu fins aquell moment tenia el suport dels partidaris de conservar l'Antic Règim, l'"Aliança entre el Tron i l'Altar". 
Ferran VII no havia tingut descendència dels seus tres primers matrimonis, i era per tant el seu germà qui l'havia de succeir a la seva mort. Però en tenir dues filles de la seva darrera esposa, Maria Cristina de Borbò, el rei publicà la Pragmàtica Sanció de Carles IV, de 1789, que derogava disposicions anteriors de Felip V, i permetia la successió directa femenina, deixant com a hereva la seva filla major, Isabel, nascuda el 1830. Ferran VII va morir el setembre de 1833, i quedava com a reina gobernadora Maria Cristina.
La pretensió de al tron del germà del rei no hagués donat lloc a una guerra si no hagués tingut un ampli suport de determinats sectors de la població, que formaren un exèrcit de voluntaris per la defensa dels drets de Carles Maria Isidre i de la societat tradicional, de la conservació de l'Antic Règim. 

Territoris i sectors socials que donaren suport a Carles Maria Isidre
 
Carles Maria Isidre fou recolzat per amplis sectors de la població del nord d'Espanya, especialment de Navarra, el País Basc, zones rurals d'Aragó, Catalunya, nord de València: pagesos, artesans, clero rural. Ja en vida de Ferran VII s'havien alçat partides absolutistes a Catalunya durant el Trienni Liberal i durant l'etapa final del regnat: guerra dels "Malcontents", 1827, hostils a qualsevol canvi i contraris a que no es restablís la Inquisició.
No obstant, la majoria de ciutats grans restaren dins l'àmbit liberal.
Les causes d'aquest recolzament són complexes, i encara avui dia no estan ben establertes: el temor de la pagesia a les consequències de la liberalització de la propietat agrària (els propietaris podien ara establir nous contractes o expulsar els arrendataris), o a no poder pagar les contribucions en metal.lic; L'Esglèsia temia perdre també les seves propietats en noves desamortitzacions, com s'havia vist durant el Trienni Liberal.
Però no ho podem reduïr a un seguit de motivacions econòmiques: tots aquests sectors socials, pregonament catòlics, desconfiaven possiblement del liberalisme com a amenaça a la fe tradicional.
Navarra i el País Basc desitjaven conservar els seus antics furs, enfront l'igualitarisme liberal davant la llei, mentre que Catalunya aspirava a recuperar les institucions desaparegudes amb els decrets de Nova Planta.
En contra d'això, els liberals s'uniren per recolzar el tron d'Isabel II, i la regència de Maria Cristina, a canvi de les reformes que havien de dur a un estat liberal.

Carles Maria Isidre de Borbó (1788-1855), pretendent al tron. Obra de Vicente López. Oli sobre tela. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Font. Wikimedia Commons.

Ferran VII restableix la Constitució de Cadis (1820)

Ferran VII, retratat per Francisco de Goya, 1814. Oli damunt tela. Museu del Prado (Madrid). Font: Wikimedia Commons

Comentari de text

A la seva tornada de Ferran VII del seu exili a França, un manifest redactat per un grup de 69 diputats, el Manifest dels Perses, defensa la tornada a la monarquia ansoluta i demana la derogació dels decrets  i la Constitució de Cadis. Prenent con a base el Manifest, i comptant amb el suport d'una part de la població, Ferran VII aboleix la Constitució i reinstaura l'absolutisme, iniciant una persecució de liberals.
No obstant, el 1820, un pronunciament militar dirigit per Riego, l'obliga a tornar a posar en vigor la Constitució de 1812.

Text:

"Pero mientras Yo meditaba maduramente con la solicitud propia de mi paternal corazon las variaciones de nuestro régimen fundamental, que parecían más adaptables al carácter nacional y al estado presente de las diversas porciones de la Monarquía española, así como mas análogas á la organizacion de los pueblos ilustrados, me habeis hecho entender vuestro anhelo de que se restableciese aquella Constitución que entre el estruendo de armas hostiles fue promulgada en Cádiz el año de 1812, al propio tiempo que con asombro del mundo combatíais por la libertad de la patria. He oido vuestros votos, y cual tierno Padre he condescendido a lo que mis hijos reputan conducente a su felicidad. He jurado esa Constitución, por la cual suspirábais, y seré siempre su mas firme apoyo. (...) Marchemos francamente,  y yo el primero, por la senda constitucional." Manifest reial de Ferran VII, 10 de març de 1820 (fragment)

Qüestions i respostes:

Per què Ferran VII es veu obligat a jurar la constitució de 1812?

Per la pressió de l'exèrcit, una part important de l'oficialitat, que havia lluitat a la Guerra de la independència, és liberal. El dia 1 de gener de 1820, el coronel Rafael del Riego, que comandava un grup de tropes a punt d'embarcar-se cap a Amèrica (per fer front a l'independentisme de les colònies), es pronuncia a Cabezas de San Juan demanant el retorn de la Constitució de 1812. A la sublevació de Riego s'hi afegeix progressivament, una part important dels oficials.

Espantat per les possibles consequències d'una rebel.lió militar contra ell, el rei (un absolutista convençut) no té més remei que restaurar la Constitució i proclamar-se “el seu suport més ferm”. En el manifest, el rei presenta aquesta decisió com un acte de la seva voluntat, actuant paternalment i escoltant els desitjos dels seus súbdits. El 8 de març, Ferran VII havia jurat la Constitució.

Va complir la seva promesa (de ser el més ferm suport de la Constitució)?

No. De fet va anar vetant les lleis aprovades per les Corts, fomentà les divisions entre els liberals i conspirà amb la Santa Aliança (creada per donar suport als reis absolutistes) perque l'ajudessin a tornar a implantar l'absolutisme. L'abril de 1823, un exèrcit francès comandat pel duc d'Angulema (els “Cent mil fills de sant Lluís) ajuda Ferran VII a restaurar la monarquia absoluta. Aquesta actitud obstruccionista i conspirativa de Ferran VII no hagués estat possible sense el suport de part del clero, la noblesa, i fins i tot de la pagesia, que alçà partides absolutistes a Catalunya i fins i tot es va proclamar una “regència”, la Regència d'Urgell (que suposava que Ferran VII era un presoner dels liberals).

Què va ser el Trienni Liberal?

Fou el periode intermig entre els dos que es divideix el regnat de Ferran VII, un periode liberal entre dos d'absolutisme, però ple de conflictes, per l'actitud del rei i del absolutistes de tota mena. Inaugurat pel pronunciament de Rafael del Riego a Cabezas de San Juan i finit per la intervenció de la Santa Aliança a Espanya, amb els “Cent mil fills de Sant Lluís”. Les dues eleccions que van tenir lloc durant el Trienni van donar avantatge als liberals, que van dur restablir bona part de la tasca reformista de Cadis: llibertat d'indústria (abolició dels privilegis dels gremis, supressió de les senyories jurisdiccionals i de les primogenitures (mayorazgos), eliminació de les traves a la lliure circulació de mercaderies, desamortització de terres dels monestirs...Tot això va ser vist amb hostilitat no només per sectors de la noblesa i el clero, sino també de la pagesia que no va veure augment els seu accés a la propietat de la terra, i va es va veure en perill de perdre la seva terra, expulsats pels senyors, ara propietaris privats, a més de veure's obligats a pagar les contribucions en metàl.lic.

Setanta-cinc anys de l'inici de de II Guerra Mundial

Imatge: Invasió de Polònia, l'1 de setembre de 1939.

Demà, 1 de setembre, es compleixen setanta-cinc anys de l'inici de la II Guerra Mundial (1939-45), el conflicte més sagnant i extès del que tingui coneixement la humanitat, amb més de 50 mil.lions de morts i amb unes conseqüències que perduren fins avui dia.
Aquesta data correspon a la invasió de Polònia per part de l'Alemanya nazi, fet que causà la declaració de guerra de França i Gran Bretanya a Alemanya. No obstant, l'anterior inhibició d'aquestes democràcies, l'anomenada "política d'apaivagament"  enfront l'actuació interna i externa del nazisme, va propiciar l'esclat del conflicte.
Una colla de circumstàncies van col.laborar al creixement i pujada al poder del Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors (NSDAP), fundat el 1920 i comandat des del 1921 per Adolf Hitler:
1) El tractat de Versalles imposat a Alemanya després de la I Guerra Mundial, va comportar per aquest país la pèrdua d'extensos territori, alguns d'ella rics en matèries primeres; la pèrdua de l'mperi colonial; el pagament de reparacions de guerra per valor de 132.000 mil.lions de marc en or i altres. El compliment del tractat suposà per Alemanya la impossibilitat de recuperar-se econòmicament i donà lloc a la brutal hiperinflació de 1921-1923. La crisi dels nays 30 agreujà la situació i l'atur pujà fins a sis mil.lions d'aturats.
2) La República de Weimar (1919-1914), es va veure impotent per mantenir l'ordre públic. Grups paramilitars, com els Freikorps creaven conflictes al carrer en lluita contra els moviments revolucionaris. Estava extès el temor a un contagi de la recent Revolució Soviètica, i fets com l'anomenada "República Soviètica de Baviera" i  la sublevació espartaquista de 1919, van contribuir-hi. Un intent en sentit contrari fou el putsch de Munic de novembre de 1923, pel que fou empresonat Hitler. El partit nazi creà els seus propi grup paramilitar, els "Grups d'Assalt" (SA), que va van arribar a practicar agressions sistemàtiques contra els que consideraven adversaris.
3) La conflictiva situació política i econòmica permetè al Partit Nazi i a Hitler presentar-se com a salvadors d'Alemanya i restauradors de l'ordre públic. El novembre de 1932, els nazis assoliren el 33,1 per cent dels vots, i Hitler fou nomenat canceller pel President Hindemburg. El 27 de febrer de 1933, un incendi al Reichstag o parlament alemany permet a Hitler assumir poders extraordinaris que comença posant fora de la llei el Partit Comunista Alemany i perseguint els considerats "enemics" del règim, especialment comunistes i socialistes. S'obren els primers camps de concentració i s'inicia una agresiva política de desmantellament de la democràcia i expansió exterior.
A nivell interior:
1) A més de la persecució dels opositors polítics, el nazisme culpa els jueus de la situació d'Alemanya, començant pel Tractat de Versalles. El nazisme considerava la raça ària com superior, idea expressada per Hitler al seu llibre Mein Kampf. Les "Lleis de Nuremberg" de 1935 prohibeixen el matrimoni i les relacions entre jueus i aris, establint la llei qui ha de ser considerat jueu: tot aquell que tingui més de dos avis jueus o professi la religió judaica, i "creant" el nou grup dels mischlinge, mestissos. Progressivament els jueus alemanys perdran tots els seus drets i béns, i el 9 de novembre de 1938 es produí l'anomenada "Nit de Cristall", amb la destrucció de 1000 sinagoges i 7000 negocis jueus, i la deportació de milers de persones. Gitanos, negres i eslaus eren considerats també com a races infrahumanes.
2) Es va prohibir progressivament tota manifestació política i cultural que no fos dirigida per ràgim nazi. Goebbles, desde el Ministeri de Propaganda, duia a terme un adoctrinament exhaustiu. Grups com les Joventuts Hitlerianes duian a terme la tasca de militarització de la joventut.
3) Es va restablir el servei militar obligatori, es va dur a terme una política intensiva de rearmament i de construcció d'autopistes (Alemanya fou en primer país en construïr-ne). L'atur va baixar.
A nivell exterior:
Hitler considerava la necessitat d'una expansió territorial d'Alemanya (Lebensraum). El 1935 annexionà el Sarre, pendent d'un referèndum des del final de la I Guerra Mundial; remilitaritzà Renània. El 1936 va intervenir, junt amb la Itàlia de Mussolini, a la Guerra Civil Espanyola, donant suport a  Franco. A Espanya probaren els nazis els efectes dels bombardejos sobre la població civil.  El 1938, annexionà Àustria al III Reich alemany.
El 1937, el Japó, futur aliat de l'Alemanya nazi, iniciava un cruenta guerra d'ocupació del NE de Xina.
El setembre de 1938, Hitler reclamà i ocupà per Alemanya els Sudets Txecoslovacs, amb una nombrosa població d'origen alemany. Aquesta ocupació va ser acceptada per França i Gran Bretanya en el Pacte de Munic del 28 de setembre de 1938, i poc després, Hitler ocupava la resta de  Txecoslovàquia, que fou dividida entre l'anomenat "Protectorat de Bohèmia i Moràvia" i l'estat "client" d'Eslovàquia.
El 22 de maig de 1939, alemanys i italians signaven l'anomenat "Pacte d'Acer", i l'agost del mateix any, Hitler s'assegurava la neutralitat de la Rússia soviètica amb la signatura d'un tractat amb Stalin.
L'Alemanya nazi reclamà a Polònia de l'anomenat "Corredor Polonès", que comunicava amb la Prússia Oriental, i també la ciutat lliure de Danzig.
Finalment, l'1 de setembre de 1939, Alemanya iniciava la invasió de Polònia, i immediatament, ara si, França i Gran Bretanya li declaraven la guerra.
Havia començat la II Guerra Mundial.

BIBLIOGRAFIA
La bibliografia, documentació i filmografia sobre la II Guerra Mundial és extensísima. Citem aquí:

Antony BEEVOR, La Segunda Guerra Mundial. Pasado y Presente. Barcelona, 2012.
Richard J. EVANS, La llegada del Tercer Reich. Ed. Península, col. Atalaya, Barcelona, 2012.
Richard J. EVANS, El Tercer Reich en el poder. Ed. Península, col Atalaya, Barcelona, 2012.
Richard J. EVANS, El Tercer Reich en guerra. Ed Península, col Atalaya, Barcelona, 2012.

El bimil.lenari de la mort d'August

Imatge: August com a sacerdot, o l'August de Via Labicana (Museo Nazionale Romano). Marbre, alçada 2,07 m. Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig.

El 19 d'agost de l'any 14 de la nostra era, avui fa doncs dos mil anys, moria a Nola a l'edat de setanta-set anys, l'emperador August, després d'haver inaugurat durant el seu govern una nova etapa de la política i la història de Roma, l'Imperi, posant fi a la República, en crisi ja des de feia més d'un segle. El seu regnat va comportar a la pràctica una monarquia, per molt que formalment, restessin en peu les institucions republicanes. El Senat li atorgà el títol amb que el coneixem d'August i també el de princeps, principal. Ell nou règim fou acceptat per molts, que desitjaven la pau i varen gaudir dels avantatges que els proporcionà l'Imperi.
L'extensió i el poder de l'imperi, la gran quantitat de pobles i ciutats amb ciutadans romans, llatins o aliats havia de fet deixat obsoletes les institucions republicanes, creades en el seu temps per governar una ciutat. Les guerres del darrer segle de la república, havien format exèrcits fidels a la persona del general, i després a l'emperador.
El Principat comportà una nova forma de governar les províncies, l'adminstració de les quals fou dividida entre l'emperador i el Senat de Roma. Pel que fa a Hispània, fou objecte d'una nova divisió provincial, en Baetica, Lusitania i Tarraconensis. August fundà, refundà o remodelà nombroses ciutats, la majoria per albergar veterans de guerra. Fundacions seves a Hispània foren ciutats com Saragossa (Colonia Caesar Augusta), Mèrida (Colonia Augusta Ivlia Emerita) o Barcelona (Colonia Faventia Ivlia Avgvsta Paterna Barcino).
Després de la seva mort, i fins i tot ja abans, August fou divinitzat i col.locat entre el panteó dels déus, assolint el seu culte importància especial a les províncies. El mes en què estem, porta el seu nom.
Entrades sobre el tema al bloc "Les Muralles d'Ilturo".
El bimil.lenari de la mort d'August (1)
El bimil.lenari de la mort d'August (2)
El bimil.lenari de la mort d'August (3)
El bimil.lenari de la mort d'August (4)

Imatge: l'anomenada Maison Carrée de Nimes (Colonia Avgvsta Nemausus), temple dedicat a August divinitzat i a la esposa i néts, bastit vers el 16 aC. La ciutat de Nimes, d'origen gal, va créixer i va prendre gran importància en època augústea. Fotografia de Joan Francesc Clariana Roig.

Cent anys de l'atemptat de Sarajevo

El 28 de juny de 1914, ara fa justament cent anys, tenia lloc a Sarajevo, capital de Bòsnia-Herzegovina, territori annexionat feia poc a l'imperi austro-hongarès, l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, hereu del tron, i el de la seva esposa Sofia. L'autor del magnicidi fou Gavrilo Princip, un estudiant bosnià proserbi. Un fet que constituí l'espurna que va fer esclatar la Primera Guerra Mundial. Una guerra devastadora, per la quantitat i tipus d'armament, com fins aquell moment no s'havia conegut, i devastastadora també per la incompetència dels polítics i oficials que la comandaren.

L'atemptat no hagués dut com a conseqüència una guerra mundial si una colla de factors presents feia temps, no hi haguessin col.laborat.

Fem un breu repàs sobre aquests factors que van ajudar a l'esclat del conflicte:

- Aliances militars. La rivalitat entre les potències europees havia dut a la constitució d'aliances militars que a l'hora de la veritat ajudaren a estendre una conflagació que en principi tenia un caràcter regional.

Per una part estava la Triple Aliança, constituïda per Alemanya, Austria-Hongria i Itàlia (aquesta darrera abandonà el pacte). Les dues primeres constituïen dos imperis autoritaris i anacrònics, per bé que gaudien d'eleccions i parlament.

Per l'altra banda s'havia constituït la Triple Entesa, entre Gran Bretanya, França i Rússia. Una aliança en principi estranya, ja que les dues primeres eren democràcies liberals, i Rússia era era la darrera monarquia absoluta d'Europa, però tots tenien el comú enemic alemany.
El periode la història europea entre 1871 i 1914 és conegut com el de la Pau Armada.

-Reivindicacions territorials. França aspirava recuperar les regions d'Alsàcia i Lorena, arrebassades per l'Alemanya del canceller Bismarck en la guerra de 1871.

-El conflicte balcànic. Els Balcans estaven constituïts per diversos estats que s'havien anat independitzant progressivament de l'imperi otomà. Sèrbia aspirava a crear un estat balcànic dins el que estaria Bòsnia Herzegovina, annexionada per Àustria-Hongria. Els bosnis se sentien tanmateix oprimits per l'Imperi. Rússia recolzava Sèrbia, la seva aliada doncs en una zona estratègica.

-Rivalitats econòmiques. Alemanya havia experimentat un creixement industrial i comercial molt gran, de manera que estava a punt de superar Gran Bretanya.

-Rivalitats colonials. Precisament per la seva consideració com a gran potència, Alemanya se sentia marginada del repartiment colonial, que havia beneficiat enormement Gran Bretanya i França. Quan el govern del Kaiser (Guillem II) va voler establir un protectorat sobre el Marroc, va veure's frustrat per la intevenció britànica que aspirava a controlar les dues bandes del Mediterrani. Finalment, es va imposar un protectorat sobre el Marroc dividit entre França i Espanya (aquesta no constituïa rival pels anglesos).

-Les noves armes. A partir de la Segona Revolució industrial s'havia creat un tipus de noves tècniques que, aplicades a la guerra, prometien una eficàcia devastadora, com així va ser: tancs, ametralladores, gasos...

Tal era en aquells moments, a grans trets, la situació a Europa. Només faltava un detonant.

Àustria-Hongria envià un ultimàtum a Sèrbia, a qui acusà d'estar darrera l'atemptat. Si bé el govern serbi n'acceptà la majoria, d'altres suposaven la intervenció directa de funcionaris de l'imperi en territori serbi, fet que no podia ser assumit per un estat sobirà.

Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia, i el joc d'aliances militars va fer que aquella declaració abastés tota Europa.

Cal dir que, malgrat la diferència de potencial, els serbis van lliutar heroicament, infringint, en un primer moment, derrotes a un exèrcit teòricament superior. En represàlia, la població civil de Sèrbia va ser cruelment tratada.

BIBLIOGRAFIA

Max HASTINGS, 1914, el año de la castàstrofe. Crítica, Barcelona, 1013. Sobre els factors que varen dur a la guerra, els inicis i el primer any.

Margaret MACMILLAN, 1914. De la paz a la guerra. Publicaciones Turner, 2013. Sobre la situació d'Europa abans de la guerra i els factors que van desfermar-la.

Ernst JÜNGUER, Tempestes d'acer. Les memòries d'un oficial alemany. Un clàssic.

Eric Maria REMARQUE, Res de nou a l'oest. Novel.la publicada el 1929

Ernest HEMINGWAY, Adéu a les armes. Novel.la en bona part autobiogràfica, de la que se'n va fer una pel.lícula. Publicada el 1929.
Stefan ZWEIG, El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Impressions sobre la vida europea en el periode anterior a la I Guerra Mundial.

FILMOGRAFIA

Paths of glory (Senders de glòria), 1957. Dirigida per Stanley Kubrick, i protagonitzada per Kirk Douglas.

A Farewell to arms (Adéu a les armes), 1932, basada en la novel.la de Hemingway, dirigida per Frank Borzage i protagonitzada per Helen Hayes i Gary Cooper. 
War Horse (Cavall de batalla), 2011, dirigida per Steven Spielberg.
Atentado en Sarajevo. Documental produit per la BBC

El segle maleït

No es tracta del segle XX, com algú podria pensar en una primera impressió. Global Crisis de Geoffrey Parker, traduït al castellà per l'editorial Planeta com El siglo maldito, és una obra apassionant sobre el segle XVII, i la influència que pot tenir un canvi climàtic sobre el comportament i la història humans.
Geoffrey Parker és un catedràtic nord-americà, autor de trenta-set llibres i un dels grans coneixedors de la història d'Espanya, si bé Global Crisis abasta la major part del planeta.

Es tracta, sens dubte d'un llibre de lectura imprescindible per entendre la història, les múltiples facetes que constitueixen la història, i no només la del segle XVII.

El segle XVII està considerat un dels més crítics de la història. Episodis habituals de fam, epidèmies, guerres, revolucions. Potser algú dirà que això és una constant en l'Antic Règim (només en l'antic Règim?), i fins i tot en la nostra època, però és veritat que, i això està ben documentat, que fou un moment de la història amb terribles episodis de mortalitat catastròfica i amb nombre especialment abundant d'episodis bèl.lics i revolucionaris.

L'autor considera des del primer moment un dels principals culpables: un canvi climàtic (el terme por ser nou, però el clima de la terra sempre està canviant), el que s'anomena la "petita edat del gel” que es va iniciar a començaments del segle XIV i perdurà fins la meitat del XIX, i que va ocasionar un refredament sobtat i important del clima, detectable no tan sols per la documentació escrita, sino per l'estudi dels arbres i de les restes vegetals. Fins i tot el Bòsfor es va gelar tres vegades, fet insòlit. Períodes de fred intens, pluges catastròfique o llargues sequeres.

Un canvi atribuïble certament a factors naturals: activitat volcànica, anomalies en el corrent “El Niño”, menor presència de taques solars.... 

A partir de la lectura de llibre i de les conseüencies de la “Petita Edat del Gel”, no podem menys que reflexionar sobre dos factors: 1) el clima de la terra canvia, i pot canviar sobtadament i 2) una altra cosa és la incidència que pot tenir l'activitat humana en aquests canvis.

Però ja tornant a l'estudi global que fa l'autor sobre el segle XVII, recorda que una variació en els dies de maduració pot fer disminuir o fins i tot malmetre absolutament les collites. Això es pot comprovar a nivell mundial en aquella època. Es calcula que va desaparèixer una tercera part de la població mundial.

Males collites a Europa, Índia, Xina, Japó, amb el resultat de mil.lions de morts. La persecució i execució de milers persones innocents a qui s'atribuïa haver “embruixat” la meteorologia per arts diabòliques; progroms i persecucions a les comunitats jueves. La crueltat d'una època en que la supervivència dels més forts implicava el sacrifici despietat dels més febles. Sacrifici de vídues a Índia o Xina; infanticidis, o sigui eliminació de nens o (sobretot) nenes; episodis de canibalisme; abandonament de nounats a les portes de convents (amb molt escasses possibilitats de sobreviure).

Guerres, revolucions, canvis violents de dinastia, amb les subsegüents matances.

Lluites per l'establiment de la dinastia manxú a Xina i les rebel.lions que l'acompanyaren, revoltes populars i sublevació dels cosacs a Rússia, a Ucraïna i a la Confederació Polaco-Lituana, ocupació d'Ucraïna pels polacs, execució de sobirans a l'Imperi Otomà, la Guerra dels Trenta Anys que ensagnà tota Europa, dos revolucions a Anglaterra (la primera, amb l'execució del rei), revoltes a la monarquia hispànica: Portugal, Catalunya, Andalusia, la Fronda a França....cap continent es va veure lliure de les conseqüències de la fam.

Les guerres, les revolucions i les revoltes, significaven per a mil.lions de persones la pèrdua dels seus béns: casa, collita, terres, o bé la tortura, la violació o la mort.
La mala actuació dels governs enfront la crisi del segle XVII, no va fer sino augmentar els desastres; no obstant, hi ha una excepció: els governants japonesos varen elaborar un sistema de redistribució dels recursos, baixada de les tributacions i evitació de les guerres que va donar bons resultats.

Desmontant tòpics que ens fan creure que l'aire contaminat és una exclusiva del món contemporani, descobrim que ja l'aire de moltes ciutats, com Londres, era perniciós a causa de la combustió del carbó i que feia emmalaltir. Així mateix, ja es considerava que "fumar matava" o es prohibia fumar a voltes sota pena de mort! (cal dir que a llocs com l'imperi otomà en alguns moments va estar prohibit el consum d'alcohol o cafè, es creia que les tabernes eren llocs de conspiració)

Geoffrey PARKER, El siglo maldito. Editorial Planeta, Barcelona, 2013. Traducció de Victoria Gordo del Rey y Jesús Cuéllar. 1485 pàgs. d'elles 298 corresponen a notes, bibliografia i índex alfabètic.

Imatge: una de les revoltes més conegudes a l'Europa del segle XVII fou la dels Segadors, a Catalunya (1640), que donà lloc a una llarga guerra. "Corpus de Sang" d'Antoni Estruch i Bros, 1890. Procedència de la imatge: Wikimedia Commons. Carregada per Mcapdevila.