L'esclavitud a l'edat moderna i contemporània, un tema tabú

Cèdula d'un esclau anomenat de deu anys anomenat Benito Criollo, destinat a La Habana.
Font: Wikimedia Commons
Autor: Fedekuki

José Antonio Piqueras, catedràtic d'història contemporània de la universitat Jaume I, es pregunta per què la persistencia de l'esclavitud a Espanya durant el darrer mil.leni és un tema no trobem -si no és de manera escueta- en els manuals escolars o obres de consulta. Aquesta qüestió la planteja al seu llibre La esclavitud en las Españas. Un lazo trasatlántico (vegeu la introducció, pàgs. 13 a 26).
No obstant va ser fonamental en la conquista i explotació d'Amèrica. Les queixes de fra Bartolomé de las Casas sobre els efectes de la encomienda en els indis americans, no va acabar amb l'explotació, sino que aquesta va recaure sobre esclaus africans, en un intens tràfic que va perdurar tota l'edat moderna i no va ser abolida -en el cas espanyol- fins a 1886.
És cer que Espanya no va ser l'únic país que va dur a terme aquest tràfic, totes les potències colonials hi participaren: Portuagal, Gran Bretanya, França,..si bé el tràfic americà comença a les colònies hispàniques.
El treball dels esclaus africans en mines, plantacions i ingenios del sucre fou fonamental per al desenvolupament del capitalisme en aquesta etapa de la historia, segons ens fa veure l'autor, i no obstant, és un fet poc conegut i explicat.
Esclaus que venien en condicions infrahumanes als vaixells, en viatges durant els quals molts morien, per acabar en treballs sovint duríssims, on els maltractes eren habituals, frequentment sense vida familiar, i amb una baixa esperança de vida.  Mostra Piqueres com la proporció d'esclaus varons era molt superior a les dones. En alguna mesura "millor" era la vida dels esclaus urbans, dedicats al servei domètics, entre els que hi havia moltes dones.
A partir del segle XIX declau l'esclavitud legal als països europeus -no obstant recordarem les dures condicions en que vivien i treballaven els obrers a inicis de la revolució industrial, inclosos infants - i un tractat entre Espanya i Gran Bretanya el 1820 es compromet a l'eliminació del tràfic entre Àfrica i Amèrica, però aquest continuarà, de manera més o menys amagada pels interessos dels que tenien plantacions o negocis a Cuba, (recordeu el cas real plantejat en la pel.lícula "Amistat"), entre ells molts catalans. Ja des de les Corts de Cadis, notables polítics antiesclavistes, com el liberal Agustín Arguelles, lluitaran per a la seva abolició (vegeu pàg. 220 en endavant).  Els esclavistes assentats a Cuba serán els principals opositors a la fi de l'esclavitud legal. Durant el Sexenni Democràtic, i partir de la sublevació independentista cubana, l'anomenada "Guerra dels 10  Anys", es començarà a plantejat seriosament el tema; segons l'autor, darrera l'assassinat de Prim, hi podien estar esclavistes cubans. (vegeu pàg. 243). L'esclavitud a Espanya no será abolida fins el 1886, en el govern de Sagasta (sota la regencia de Maria Cristina d'Habsburg). Estats Units ho fa el 1865 i Brasil el 1888.
Senyala l'autor que la fortuna de moltes conegudes famílies tenen el seu origen en el tràfic o l'explotació d'esclaus, i molts dels que se'n beneficiaven, tenen places i carrers dedicats (vegeu la introducció del llibre).
Finalment, i com diu l'autor, el drama secular  de l'esclavitud sembla borrar-se de la memoria.

Jose Antonio PIQUERAS, La esclavitud en las Españas. Un lazo trasatlántico. Libros de la Catarata, Madrid, 2011.

Manifest de Primo de Rivera (1923)

Miguel Primo de Rivera (1870-1930) fou un general que el setembre de 1923 va dur a terme un pronunciamient que, amb el consentiment del rei, Alfons XIII, inicià una dictadura que va durar set anys.
Nomenat capità general de Catalunya el 1922, va ser testimoni dels conflictes socials que patia la ciutat: pistolerisme de la patronal, terrorisme anarquista, auge del catalanisme. La seva política de mà dura, va ser vist amb bons ulls pels sectors més conservadors de la burgesia, de l'Església i de l'exèrcit, que donaren en principi suport a la dictadura.
Aquesta va comportar la suspensió de la constitució de 1876, la suspensió de la Mancomunitat de Catalunya, la prohibició de les activitats dels partits polítics i sindicats, intentant, en canvi, crear un partit propi, la "Unión Patriótica". A fi de mantenir l'ordre, el mateix setembre de 1913, Primo de Rivera va estendre a tot el territori espanyol el sistema de la milícia tradicional catalana, el Somaten.
Si bé es considera el govern de Primo inspirat en el feixisme italià de Mussolini, fou molt menys totalitari. Aquest govern va teneir dues fases: el Directori Civil i el Directori Militar. Inicià una política d'obres públiques i de concessió de monopolis (Telefònica, Campsa), i també, amb la col.laboració de França, va dur a terme la pacificació del protectorat del Marroc.
El 1930, amb una oposició cada cop més àmplia, i havent perdut la confiança del rei i de l'exèrcit, va dimitir i es va exiliar a París.

Al país y al ejército:

Españoles: Ha llegado para nosotros el momento más temido que esperado (porque

hubiéramos querido vivir siempre en la legalidad y que ella rigiera sin interrupción la

vida española) de recoger las ansias, de atender el clamoroso requerimiento de cuantos

amando la Patria no ven para ella otra salvación que libertarla de los profesionales de la

política, de los que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e

inmoralidades que empezaron el año 98 y amenazan a España con un próximo fin

trágico y deshonroso. La tupida red de la política de concupiscencias ha cogido en sus

mallas, secuestrándola, hasta la voluntad real. Con frecuencia parecen pedir que

gobiernen los que ellos dicen no dejan gobernar, aludiendo a los que han sido su único

—aunque débil— freno, y llevaron a las leyes y costumbres la poca ética sana, el tenue

tinte de moral y equidad que aún tienen; pero en la realidad se avienen fáciles y

contentos al turno y al reparto, y entre ellos mismos designan la sucesión.

Pues bien, ahora vamos a recabar todas las responsabilidades y a gobernar nosotros u

hombres civiles que representen nuestra moral y doctrina. Basta ya de rebeldías mansas,

que, sin poner remedio a nada, dañan tanto y más a la disciplina que está recia y viril a

que nos lancemos por España y por el Rey.

Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente

caracterizada, que espere en un rincón, sin perturbar los días buenos que para la patria

preparamos. Españoles: ¡Viva España y viva el Rey!

No tenemos que justificar nuestro acto, que el pueblo sano demanda e impone.

Asesinatos de prelados, ex gobernadores, agentes de la autoridad, patronos, capataces y

obreros; audaces e impunes atracos; depreciación de la moneda; francachela de millones

de gastos reservados; sospechosa política arancelaria [...] porque quien la maneja hace

alarde de descocada inmoralidad; rastreras intrigas políticas tomando por pretexto la

tragedia de Marruecos; incertidumbre ante este gravísimo problema nacional;

indisciplina social, que hace al trabajo ineficaz y nulo, precaria y ruinosa la producción

agraria e industrial; impune propaganda comunista; impiedad e incultura; justicia

influida por la política; descarada propaganda separatista.(...) Manifest de Primo de Rivera, 13 de setembre de 1923.

Qüestió:

Analitza els principals arguments que dóna Primo de Rivera en el seu manifest.

Es tracta d'un document polític, una font primària en la que el dictador explica les causes de la seva presa del poder. - Observem que Primo de Rivera presenta el seu acte més com a "més temut que desitjat", com a producte d'una necessitat "que el poble sa demana i imposa" davant la situació extremadament conflictiva que pateix el país, situació que ell passa a descriure. Culpa als polítics que governen des del desastre de 1898, dels que convé alliberar Espanya: "otra salvación que libertarla de los profesionales de la política, de los que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e inmoralidades que empezaron el año 98 y amenazan a España con un próximo fin trágico y deshonroso."
La idea de regeneració, el regeneracionisme, és una constant en la vida política espanyola des de la crisi de 1898.
 - Defensa la necessitat de mà dura: "Basta ya de rebeldías mansas". Fa, fins i tot, una al.lusió a la masculinitat: "Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón".

- "Asesinatos de prelados, ex gobernadores, agentes de la autoridad, patronos, capataces y

obreros". La necessitat d'acabar amb el pistolerisme i l'anarquisme és un dels principals arguments per a la política que vol instaurar. El prelat al que fa referència era el bisbe de Zaragoza, Juan Soldevila Romero, assassinat per anarquistes el 1923.

-"rastreras intrigas políticas tomando por pretexto la tragedia de Marruecos" Fa al.lusió aquí a la investigació oberta sobre el desastre d'Annual, ocasionat el 1921 per una expedició temerària del general Silvestre, que causà la mort de milers de soldats espanyols al Marroc. L'expedient Picasso, s'interrompí després del cop d'estat; es deia que en la imprudència de Silvestre havien influit personatges "de més amunt", fins i tot el propi rei (implicacions que no s'han pogut demostrar). Aquests eren els rumors que Primo de Rivera considera "rastreras intrigas políticas". 

-"Incertidumbre ante este gravísimo problema nacional", al.ludeix precisament a la necessitat de "pacificar" el Marroc, constituït com a protectorat entre Espanya i França.

- "Indisciplina social, que hace al trabajo ineficaz y nulo, precaria y ruinosa la producción agraria i idustrial", és a dir, critica la conflictivitat social i les vagues que fan el treball ineficaç.

- "Impune propaganda comunista". La revolució soviètica era considerada als anys 20 com una esperança per la majoria d'organitzacions d'esquerra a Europa, i la situació social feia augmentar el seu activisme. Fins i tot es va anomenar "Trienni bolxevic" (1918-1920) a un periode d'intensa conflictivitat a Andalusia, amb ocupacions de terres.

-"Descarada propaganda separatista", fet al.lusió al auge del nacionalisme català i basc.

La dictadura de Primo de Rivera no va acabar amb tots aquests problemes, que van seguir, i molts d'ells varen tenir notable influència en el fracàs de la II República i en l'inici de la Guerra Civil. S'ha dit que, si en lloc d'una dictadura s'hagués democratitzat realment un sistema corrupte, potser no hauria vingut el que va venir després, però en història aquest tipus d'especulacions no tenen sentit, ja que els fets solen ser fruit de molts factors. Ens trobavem en una societat amb unes diferències socials molt acusades, i amb una forta resistència al canvi.

            Retrat de Miguel Primo de Rivera. Procedència: Wikimedia Commons

 

El pensament de Sabino Arana

 Foto: Sabino Arana. Procedència: Wikimedia Commons. Font: Biblioteca Sancho el Sabio

Sabino Arana Goiri (1865-1903), fundador del Partit Nacionalista Basc, havia militat abans en el carlisme. Arana pensava que la industrialització i la immigració a Euskadi destruïen la societat tradicional i la raça basca, que considerava superior. Els seus defensors el situen en el seu context, les darreries del segle XIX, l'època del colonialisme, en la que el racisme o el suprematisme eren vistos com a cosa normal, fins i tot en institucions de caire "científic".

Text:

“Libre e independiente de poder extraño vivía Bizkaia, gobernándose y legislándose a sí misma, como nación aparte, como estado constituído; y vosotros, cansados de ser libres, habeis acatado la dominación extraña, os habeis sometido al extranjero poder, teneis a vuestra Patria como región del país extranjero y habeis renegado de nuestra nacionalidad para aceptar la extranjera.
Vuestros usos y costumbres eran dignos de la nobleza, virtud y virilidad de vuestro pueblo: y vosotros, degenerados y corrompidos por la influencia española, o lo habeis adulterado por completo, o lo habeis afeminado o embrutecido.
Vuestra raza, singular por sus bellas cualidades, pero más singular aún por no tener ningún punto de contacto o fraternidad ni con la raza española ni con la francesa, que son sus vecinas, ni con raza alguna del mundo, era la que constituía a vuestra Patria Bizkaia; y a vosotros, sin pizca de dignidad ni de respeto a vuestros padres, habeis mezclado vuestra sangre con la española o maketa, os habeis hermanado y confundido con la raza más vil y despreciable de Europa, y estais procurando que esta raza envilecida sustituya a la vuestra en el territorio de vuestra Patria.
Poseiais una lengua más antigua que cualquiera de las conocidas, más rica que vuestros montes, más vigorosa y altiva que vuestras costas, más bella que vuestros campos, y era la lengua de vuestros padres, la lengua de vuestra raza, la lengua de vuestra nacionalidad, y hoy vosotros la despreciais sin vergüenza y aceptais en su lugar el idioma de unas gentes groseras y degradadas, el idioma del mismo opresor de vuestra Padtria.
Era antes vuestro carácter noble y altivo a la vez que sencillo, franco y generoso y hoy vais haciendoos tan viles y pusilánimes, tan miserables, falsos y ruínes como vuestros mismos dominadores. Bizkainos: Bizkaia perece... y vosotros la estais matando” (Fragmento de un escrito de Sabino Arana en “Bizkaitarra” del 30 de septiembre de 1894”.)

Qüestió:

Sintetitza i analitza les idees principals expressades per Sabino Arana en aquest text:

1)"Libre e independiente de poder extraño vivía Bizkaia (Euskadi), gobernándose y legislándose a sí misma, como nación aparte". Podem veure aquí una al.lusió als desapareguts furs bascos, suprimits el 1876, després de la Tercera Guerra Carlina. Els de Navarra havien estat suprimits el 1841. Alguns petits drets forals es mantingueren, però durant la dictadura franquista es varen suprimir els de Biscaia i Guipúscoa, mantenint-se els d'Àlaba i Navarra.
Després de la fi del règim foral basc, a finals del s. XIX es varen crear no obstant els anomenats "concerts econòmics", en que es reconeixia el dret de les diputacions forals a recaptar i administrar els seus impostos, sistema recuperat per la constitució de 1978 i els estatuts del País Basc i Navarra.
2) "y vosotros, cansados de ser libres, habeis acatado la dominación extraña" Retreu als boscos -especialment a la seva burgesia- l'acceptació de la nova situació, acceptant convertir-se en un territori espanyol més.
3) "Vuestra raza, singular por sus bellas cualidades, pero más singular aún por no tener ningún punto de contacto o fraternidad ni con la raza española ni con la francesa, que son sus vecinas, ni con raza alguna del mundo, era la que constituía a vuestra Patria Bizkaia" Destaca aquí Arana la singularitat i superioritat de la "raça basca", idea que comença a expressar en el paràgraf anterior, i especialment retreu el fet de mesclar-se amb "la raza más vil y despreciable de Europa". Una de les preocupacions d'Arana era la immigració, i la possibilitat de mesclar la basca amb la "raça" espanyola.
4) "Poseiais una lengua más antigua que cualquiera de las conocidas, más rica que vuestros montes, más vigorosa y altiva que vuestras costas, más bella que vuestros campos, y era la lengua de vuestros padres, la lengua de vuestra raza, la lengua de vuestra nacionalidad".  Aquí s'indigna Arana amb el fet que part de la població basca -especialment a les ciutats- abandoni la seva llengua, que considera més antiga i més rica que d'altres conegudes, i acceptin en canvi el castellà.
5) "Era antes vuestro carácter noble y altivo a la vez que sencillo, franco y generoso y hoy vais haciendoos tan viles y pusilánimes, tan miserables, falsos y ruínes como vuestros mismos dominadores". Exaltació del caràcter basc i indignació perque adoptin el dels seus "dominadors".

Un altre text de Sabino Arana en aquest blog: Sabino Arana i el nacionalisme basc.

L'abdicació d'Amadeu de Savoia

   Retrat d'Amadeu de Savoia, per Antonio Gisbert. Font: Wikimedia Commons

Text:

"Dos años largos ha que ciño la corona de España y la España vive en constante lucha, viendo cada día más lejana la era de paz y de ventura que tan ardientemente anhelo. Si fuesen extranjeros los enemigos de su dicha, entonces al frente de estos soldados tan valientes como sufridos, sería el primero en combatirlos; pero todos los que con la espada, con la pluma, con la palabra, agravan y perpetúan los males de la nación, son españoles, todos invocan el dulce nombre de la Patria, todos pelean y se agitan por su bien; y entre el fragor del combate, entre el confuso, atronador y contradictorio clamor de los partidos, entre tantas y tan opuestas manifestaciones de la opinión pública, es imposible atinar cual es la verdadera y más imposible todavía hallar el remedio para tantos males.

Lo he buscado ávidamente dentro de la ley, y no lo he hallado. Fuera de la ley no ha de buscarlo quien ha prometido observarla.

Nadie achacará a flaqueza de ánimo mi resolución. No habría peligro que me moviera a desceñirme la Corona si creyera que la llevaba en mis sienes para bien de los españoles: ni causó mella en mi ánimo el que corrió la vida de mi augusta esposa, que en este solemne momento manifiesta como yo el que en su día se indulte a los autores de aquel atentado.

Pero tengo hoy la firmísimo convicción de que serían estériles mis esfuerzos e irrealizables mis propósitos.

Estas son, Señores Diputados, las razones que me mueven a devolver a la Nación, y en su nombre a vosotros, la Corona que me ofreció el voto nacional haciendo de ella renuncia por mí, por mis hijos y sucesores."

Amadeo, palacio de Madrid, 11 de febrero de 1873 

Comentari:  

Qui va ser Amadeu de Savoia?

Amadeu de Savoia (1845-1890) va ser rei d'Espanya entre 1871 1 1873. Era fill del rei d'Itàlia i duc d'Aosta. Després del destronament d'Isabel II amb la "Gloriosa Revolució", la constitució establia una monarquia constitucional per Espanya. Va ser elegit el 16 de novembre de 1870 com a rei per 191 vots dels 311 diputats presents en la votació. Tenia les característiques necessàries per l'alt càrrec al que es destinava: era catòlic, liberal, pertanyia a la família se Savoia, prestigiosa per haver aconseguir la unitat d'Itàlia. El principal impulsor de la seva candidatura fou Joan Prim, cap del govern i un dels líders de la revolució.

No obstant, poc abans de l'arribada d'Amadeu a Espanya, el desembre de 1870, fou Prim va patir una atemptat al carrer del Turco de Madrid, del que morí poc després, un fet misteriós encara avui dia no aclarit, i que deixava Amadeu sense el seu prinicipal suport.

Amadeu jurà com a rei davant les Corts constituents el dos de gener. Va portar una política escrupolosa en política, sense interferir en el funcionament de les Corts.

La seva esposa, Maria Victoria (1847-1876), va mostrar-se com una reina exemplar, actuant en obres de caritat -fins i tot després de tornar a Itàlia- i gràcies a la seva aportació econòmica s'obrí la primera guarderia infantil a Espanya, destinada als fills de les dones que rentaven roba a la riba del Manzanares. L'ordre que creà, la de Maria Victòria, premià diversos personatges, entre ells dues dones, una d'elles professora.

No obstant el comportament exemplar dels monarques, no gaudiren de suficient autoritat ni popularitat, i Amadeu renuncià a la corona l'11 de febrer de 1873.

Quins fets l'impulsen a abdicar?

El regnat va patir constants dificultats, per l'oposició de diversos grups i per les dificultats en que es va trobar:

-L'oposició de les camarilles del regnat d'Isabel II, especialment pel compliment rigurós de les normes per part del rei i la major austeritat que va implantar a la Cort.

-El problemes econòmics i socials, que, des de finals del regnat d'Isabel II, estaven presents i els governs posteriors no podien resoldre.

-l'oposició dels moderats, que preferien el retorn del Borbons, en la persona d'Alfons, fill d'Isabel II. Aquesta candidatura era impulsada per Antonio Cánovas del Castillo.

-La dissolució de la coalició de govern que havia guanyat les eleccions després de la revolució.

-L'oposició de l'aristocràcia, el clero, que consideraven el rei excessivament liberal.

-Així mateix, els grups més acabalats, consideraven que la nova legislació anava contra els seus interessos: aquesta legislació prometia canvis importants com l'abolició de l'esclavitud a Cuba i la regulació del treball infantil.

-La indiferència de les classes populars, influïdes per l'anarquisme, el socialisme o el republicanisme.

-Especialment greus foren els conflictes bèl.lics: l'anomenada "Guerra dels 10 anys a Cuba", no es podia resoldre en oposar-se determinats grups a fer canvis en l'administració de l'illa (abolició de l'esclavitud, igualtat dels cubans...)

-Els carlins inicien al nord, al País Basc, Navarra i zones de Catalunya, la Tercera Guerra Carlina en reclamar el tron pel seu pretendent, anomenat "Carles VII".

-Els darrers fets, provocaren diferències amb l'exèrcit, fins al punt que alguns militars pproposaren Amadeu que regnés de forma autoritària.

Són tots aquests fets i dificultats que impulsen Amadeu a abdicar:

" Si fuesen extranjeros los enemigos de su dicha, entonces al frente de estos soldados tan valientes como sufridos, sería el primero en combatirlos; pero todos los que con la espada, con la pluma, con la palabra, agravan y perpetúan los males de la nación, son españoles, todos invocan el dulce nombre de la Patria, todos pelean y se agitan por su bien".

No sense deixar ben clar, que no és la covardia la que l'impulsa a marxar:
"Nadie achacará a flaqueza de ánimo mi resolución. No habría peligro que me moviera a desceñirme la Corona si creyera que la llevaba en mis sienes para bien de los españoles: ni causó mella en mi ánimo el que corrió la vida de mi augusta esposa, que en este solemne momento manifiesta como yo el que en su día se indulte a los autores de aquel atentado."

La renúncia d'Amadeu a la corona d'espanya fou llegit davant les Corts per la seva esposa Maria Victòria.

La desamortització civil de Madoz (reedició)

La desamortització de Pascual Madoz (1805-1870), ministre d'hisenda del govern Espartero durant el bienni progessista (1854-1856) del regnat d'Isabel II, va afectar especialment els anomenats "béns de comuns i propis", de propietat municipal (un 50% per cent de total de terres desamortitzades), i després, la resta de propietats que restaven "de la mà morta". La intenció del govern a més d'eixugar el dèficit públic, era invertir en la construcció de la xarxa del ferrocarril i obres públiques en general, però deixà els municipis sensa una important font d'ingressos, i a molts veïnats sense unes propietats comunals que els permetien ajudar a viure o a sobreviure, fet que va fer augmentar l'emigració rural. Com va passar amb la de Mendizábal, la desamortització de Madoz va contribuir a la concentració de la propietat i no a la redistribució, i l'explotació intensiva posterior dels recursos, causà estralls en la vegetació i la fauna (font: Wikipedia)
Per la seva importància en finques expropiades i venudes, durada i conseqüències socials, va superar la desamortització de Mendizábal. Entre 1855 i 1895, l'estat va ingressar 7.856.000.000 rals. (font: Wikipedia).

"Artículo 1. Se declaran en estado de venta, con arreglo a las prescripciones de la presente ley, y sin perjuicio de las cargas y servidumbres a que legítimamente estén sujetos, todos los predios rústicos y urbanos, censos y foros pertenecientes: al Estado; al clero; a las órdenes militares de Santiago, Alcántara, Calatrava, Montesa y San Juan de Jerusalén; a las cofradías, obras pías y santuarios; al secuestro del ex Infante D. Carlos; a los propios y comunes de los pueblos; a la beneficiencia; a la instrucción pública. Y cualesquiera otros pertenecientes a manos muertas, ya estén o no mandados vender por leyes anteriores"
Signat: La reina. Pasqual Madoz, ministre d'Hisenda. 1 de maig de 1855.

Fotografia de Madoz. Font: Wikimedia Commons

Manifest de Manzanares

                       Leopoldo O'Donell. Font: Wikimedia Commons

Text:

"Nosotros queremos la conservación del trono, pero sin camarilla que lo deshonre; queremos la práctica rigurosa de las leyes fundamentales, mejorándolas, sobre todo la electoral y la de imprenta; queremos la rebaja de los impuestos, fundada en una estricta economía; queremos que se respeten en los empleos militares y civiles la antigüedad y los merecimientos; queremos arrancar los pueblos a la centralización que los devora, dándoles la independencia local necesaria para que conserven y aumenten sus intereses propios, y como garantía de todo esto queremos y plantearemos, bajo sólidas bases, la Milicia Nacional. Tales son nuestros intentos, que expresamos francamente, sin imponerlos por eso a la nación."
Cuartel General de Manzanares, a 6 de julio de 1854, el general de jefe del ejército constitucional, Leopoldo O'Donnell, conde de Lucena.

Qüestions: 

Què va ser el "Manifest de Manzanares"? 

Es tracta d'un document polític signat pel general Leopoldo O'Donnell, però redactat per Antonio Cánovas del Castillo -destinat posteriorment a desenvolupar un paper important durant la Restauració- en el que s'incita a la revolució contra l'autoritarisme dels governs de la dècada moderada, en darrer lloc, de Bravo Murillo, i la disbauxa que regnava en la cort d'Isabel II. Els canvis eren reclamats pels sectors més oberts dels moderats, pels progressistes i pels demòcrates.
O'Donell s'havia sublevat el 28 de juny, fet que provocà un enfrontament armat a Vicálvaro. La redacció del manifest ve a ser una justificació d'aquesta sublevació. Es tracta d'un típic pronunciament, que significa un cop més, la intervenció de l'exèrcit en la política espanyola del segle XIX.

Què demanen els sublevats?

-En primer lloc, aclareixen: "Nosotros queremos la conservación del trono", és a dir, el seu objectiu no és destronat Isabel II, però si que desapareixin de la cort les camarilles que menaven aquesta a una política corrupte.
-"Queremos una práctica rigurosa de las leyes fundamentales", és a dir que es complissin rigurosament la Constitució i les lleis, i no que s'interpretessin o es canviessin a caprici d'un govern autoritari.
-Es demana així mateix, una rebaixa d'impostos, fet que pot ser compensat si els governs no malbaraten i duen a terme una economia estricta.
-Que en els càrrecs civils i militars es pugi per mèrits i antiguitat, com correspon, no per influències o pràctiques irregulars: "queremos que se respeten en los empleos militares y civiles la antigüedad y los merecimientos".
- "queremos arrancar los pueblos a la centralización que los devora, dándoles la independencia local necesaria", és a dir, que els alcaldes no fossin nomenats per la corona o els governs civils, sino elegits pels ciutadans.
-Restabliment de la Mil.lícia nacional, creada per les Corts de Cadis per defensar la constitució.

El pronunciament d'Odonnell significà el retorn d'Espartero al govern espanyol, com a President del Consell de Ministres, i l'inici de l'anomenat "Bienni Progressista".


 

Desamortització eclesiàstica de Mendizábal (1836)

                 Juan Álvarez Mendizábal. Font: Wikimedia Commons

Text:

Real Decreto Declarando la Venta de bienes del Clero. 

Atendiendo a la necesidad y conveniencia de disminuir la deuda pública consolidada, y de entregar al interés individual la masa de bienes raíces, que han venido a ser propiedad de la Nación, a fin de que la agricultura y el comercio saquen de ellos las ventajas que no podrían conseguirse por entero en su actual estado conformándome con lo propuesto por el Consejo de Ministros, (Maria Cristina) en nombre de mi excelsa hija la reina doña Isabel II, he venido en decretar lo siguiente:                                                                                                           
Artículo 1º. Quedan declarados en venta desde ahora todos los bienes raíces de cualquier clase que hubiesen pertenecido a las comunidades y corporaciones religiosas extinguidas y los demás que hayan sido adjudicados a la Nación por cualquier título o motivo. Artículo 2º. Se exceptúan de esta medida general los edificios que el gobierno destine para el servicio público o para conservar monumentos de las artes, o para honrar la memoria de hazañas nacionales. El mismo gobierno publicará la lista de los edificios que con este objeto deben quedar excluidos de la venta
pública. Artículo 4º. Que todos los medios rústicos susceptibles de división, sin menoscabo de su valor, o sin graves dificultades para su propia venta, se distribuyan en el mayor número de partes o suertes que se pudiere. Artículo 5º. Que estas suertes se pongan en venta con total separación, como si cada una hubiese compuesto una propiedad aislada.
                                                                                      
En el Pardo a 19 de febrero de 1836. María Cristina. D. Juan Álvarez Mendizábal Gazeta de Madrid , 21 de febrero de 1836.

Qüestions:

a) Quines són les propietats que es posen a la venda en aquest decret?

Tal i com diu el text: "Quedan declarados en venta desde ahora todos los bienes raíces de cualquier clase que hubiesen pertenecido a las comunidades y corporaciones religiosas extinguidas". Es tracta dels béns expropiats als ordres religiosos (clero regular). Juan Álvarez Mendizábal, president del Consell de Ministres, i ministre d'Hisenda durant la regència de Maria Cristina, va dur a terme aquesta desamortització decretant la dissolució dels ordres religiosos (clero regular) exceptuant els que es dedicaven a l'ensenyament i la beneficència, la incorporació d'aquests béns a l'estat, i finalment la seva venda mitjançant subhasta pública; els compradors podien pagar en metàl.lic o bé canviant títols de deute públic.
Es tracta d'un dels documents claus de la història del segle XIX espanyol, una de les mesures que posa fi a l'estructura econòmica de l'Antic Règim. 

b) Quins objectius té aquesta desamortització?

Són diversos:
-El primer el trobem ja declarat al principi d'aquest decret: "Atendiendo a la necesidad y conveniencia de disminuir la deuda pública consolidada", és a dir, ingressar diners (o també obtenir el retorn del deute públic en mans de particulars) per eixugar el deute de l'estat.
-En segon lloc: "a fin de que la agricultura y el comercio saquen de ellos las ventajas que no podrían conseguirse por entero en su actual estado", el que significa que era necessari posar aquestes finques i béns fins aquell moment amortitzats, en mans privades, que li podrien treure el major benefici. Es tracta doncs, d'una mesura eminentment liberal.
Entre d'altres avantatges -per la causa liberal- que cerca aquesta mesura podriem enumerar:
-La creació d'una massa de propietaris -els compradors dels béns desamortitzats- que es convertirien en partidaris de la monarquia d'Isabel II.
-Obtenir diners per a la guerra carlina.
-Castigar el clero -que, efectivament, va rebre un cop molt dur-pel seu suport a la causa carlina.

No entrarem ara en les conseqüències de la desamortització, que foren diverses; si que podem senyalar que aquesta, com la de Madoz, no van significar una redistribució més justa de la propietat agrària, sino que, al contrari, va reforçar la gran propietat allà on existia.

INTERNETGRAFIA

Podeu consultar més sobre aquest tema en el blog d'Història d'Espanya del professor Baldomero Rodríguez.
-