"In Hibero flumine" és un bloc dedicat a reflexionar sobre història. Escrit per Rosa Isabel Garí Lleixa.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Un document de venda feudal

El present document, amb data de l'any 1025, dóna fe de la venda efectuada pel comte Berenguer Ramon I (1005-1035), la seva mare la comtessa Ermessenda i la seva esposa la comtessa Guisla, de diversos i extensos territoris a un tal Guadalt, que es converteix en senyor d'aquest feus, sotmès però al comte. El rei Robert, esmentat en el document, és el rei de França, a qui els comtes de Barcelona consideraven encara el seu senyor, malgrat haver-se independitzat de fet.

"En nom de Déu, jo Berenguer, per la gràcia de Déu marquès i comte, junt amb la meva mare Ermessenda, i la meva muller Guisla, som venedors a tu, Guadalt, de tots els feus que tens adscrits per nosaltres al teu propi patrimoni, com a comprador, en virtut d'aquest nostre pacte escriptura de venda, t'hem venut com s'ha dit, tots els feus que tens o sembla que tinguis als comtats d'Osona i Barcelona, els que estan dins ells límits de la parròquia de Sant Sadurní de la Roca, a la demarcació parroquial de Santa Agnès, a la de Villalba i Cardedeu, així mateix a la de Vilanova i als termes de Llinàs i de Cucumís, com també la de Vullperars i de Marata i a la demarcació de la parròquia de sant Esteve d'Alcoll, amb els mateixos feus i franqueses de Sant Vicenç que són a la demarcació parroquial de sant Julià d'Argentona, vorejant pel mateix camí  que va des del citat coll i passa per Vallmajor, surt a Cornudells i, per la serra de Cirera fins al citat coll que està per damunt l'església de Sant Cugat, anomenada de Traià i damunt els cims fins a Cerdanyola, i així torna al mateix pendent fins a la riera que passa per davant de santa Maria dita d'Alarona i arriba fins a la vora del mar, i a la demarcació parroquial de Sant Feliu de Cabrera, des de la riera de Cabrils fins a l'era de Can Miray i fins al coll de Céllecs i dins dels límits de Sant Andreu d'Òrrius. Per tant, les citades esglésies que estan al voltant del castell de Sant Vicenç, que pertanyen al feu dit abans, i del citat Sant Julià, i de Sant Pere de Clarà i de sant Andreu d'Òrrius, hi estan sotmeses, i la de Sant Feliu, juntament amb les esglésies sufragànies de Sant Cebrià i Sant Joan. Tot t'ho venem per al teu patrimoni, quan tenim o devem tenir per qualsevol títol o autoritat en els subsdits termes i llocs, o als termes i veïnats amb el feu que està a Osona, a Infernelles (?) i a Tignano (?) i els seus límits, amb el mateix feu i cens que hi ha a Alella. Tanmateix t'ho venem a tu, Guadalt, per al teu lliure i franc patrimoni, excepte el mateix castell de Sant Vicenç, amb la seva muntanya i tots els seus edificis, que ens reservem per al nostre servei i el dels nostres successors. Totes les altres coses abans assenyalades, les traspassem al teu domini i potestat d'acord amb el nostre dret, per a tot el que des d'aquest moment vulguis fer, pel preu de cent unces d'or (...).
Feta aquesta carta de venda, el 15 de les calendes de gener de l'any XCVIIII del regnat del rei Robert. Signatura del comte Berenguer, signatura de la comtessa Ermessenda, signatura de la comtessa Guisla.
Feudor. Vicar. vol. IV, fol. 88.


Fotografia: la muntanya i el castell de Sant Vicenç (Burriac, Cabrera de Mar), exclosos expressament de la venda.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

La poesia de Yehuda ha-Leví

Yehuda ha-Leví, filòsof, poeta i metge jueu sefardita nascut a Tudela (a l'actual Navarra), entre 1070/75, i mort possiblement a Jerusalem vers el 1141, és un dels majors escriptors medievals; El kuzari està considerada la seva obra més important; en ella narra la conversió al judaïsme de Josep, rei dels Khàzars en el segle VII. En la seva poesia expressa la seva enyorança pepr la ciutat de Jerusalem. Va escriure en hebreu, àrab i en llengua romànica, un primitiu castellà del qual alguns dels seus poemes en són la més antiga expressió conservada:

"Vayse meu corachón de mib
Ya, Rab, si me tornarad?
Tan mal meu doler li-l-habib
Enfermo yed, cuándo sanará?"

"El meu cor se'n va de mi;
Ai, Senyor, no tornarà?
Tan gran és el meu dolor pel meu estimat!
                                          Està malalt, quan guarirà?
 


Fotografia: Yehuda ha-Leví; procedència: Wikimedia commons. Autor: Raananms.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Ibn Hazm de Còrdova descriu els califes

Com eren els califes de Còrdova? Ens imaginem un home més aviat bru o castany, no? Doncs no; el seu contemporani el gran poeta Ibn Hazm (994-1064) ens diu el següent:

"Pel que fa als califes, tots els de Banu Marwan, i el particular els fills d'al-Nassir, s'inclinaven per preferir el color ros, sense que cap excepció (...). Ells mateixos eren rossos, per herència de la seva mare, i aquest va arribar a ser el seu color de naixement, tret de Sulayman al-Safir, doncs jo el vaig veure i tenia negres la cabellera i la barba. Però pel que fa a al-Nassir i al-Hakam al-Mustansir, el meu pare el visir i altres persones em varen contar que eren rossos i d'ulls blaus. Així mateix, Hissam, al-Madí i Abd al-Rahman, als que jo vaig visitar i contemplar força vegades, eren rossos i d'ulls blaus. I el mateix els seus fills, germans i familiars." Ibn Hazm de Còrdova, El collar de la coloma.

I és que la diversitat ètnica d'al-Andalus era possiblement major del que ens pensem!

diumenge, 9 d’octubre del 2011

La música a Al-Andalus

Fotografia: gerra de tradició islàmica, exhumada al jaciment romanomedieval de Can Modolell (Cabrera de Mar, Barcelona); foto: Francesc Navarro. Arxiu: Joan F. Clariana.

Ens pensem que el renou nocturn és exclusiu de les ciutats contemporànies, i no és així; us presento l'escrit d'un viatger que, procedent d'orient, va romandre un temps a Màlaga; el viatger testimonia que a la ciutat, per les nits, no es podia dormir a causa de la música, en el segle XI...

"Vaig estar a Màlaga, ciutat andalusí, l'any 406 de l'Hègira (1015 dC.) i en ella vaig posar-me malalt una llarga temporada, en el transcurs de la qual, no podent sortir de casa meva, em vaig veure obligat a romandre-hi. LLavors, dos amics que em feien companyia i tenien cura de mi, atents a moderar els meus desvaris, em consolaven. Sobretot, en arribar la nit, és quan jo em planyia més del meu desvetllament: Oïa al voltant de la meva casa el so incessant de cordes de llaüts, tambures i lires, provinents de tots cantons; se sentia també cantar una mescla confusa de moltes cançons. Això em molestava molt, tant més pel desassossec que patia i el sofriment que em causava la meva enfermetat. Dins el meu cor es clavaven aquells sons sense poder posar-hi remei o resistir; sentia un rebuig invencible o natural per aquelles cançons. Hauria volgut trobar una habitació o una casa on no se sentissin aquells renous; però això era extraordinàriament difícil a Màlaga, perque la gent d'aquella terra està totalment dominada per aquesta afecció, i està molt extesa.
Una nit em vaig despertar, després d'una estona de dormir, i vaig notar que aquell caramull de veus odioses s'havia calmat i havien cessat els sons estridents i tan sols s'escoltava una música lleu, suau, bonica. Vaig sentir com si el meu cor estigués familiaritzat amb aquesta música i com si amb ella trobés el repòs, sense experimentar el rebuig que sentia envers les altres; però no era la veu humana, sino música instrumental molt suau." El Iemení. Citat per Julián Ribera y Tarragó a La música àrabe y su influencia sobre la española. Mayo de oro, Madrid, 1985

Julián Ribera, en el seu llibre, posa de manifest la influència de la música àrab sobre la música europea medieval.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

El repartiment de terres entre visigots i romans

Fotografia: església visigòtica de San Juan de Baños (Palència), que va ordenar construir el rei Recesvint i fou consagrada l'any 661.


"Quan el patrici Constanci va assentar els gots l'any 418, a la província d'Aquitània, els instal.là en la terra segons el procediment conegut com a hospitalitas, segons el qual els visigots rebien dos terços de totes les propietats gal.les on se'ls assentava, mentre que el propietari gal s'havia de conformar amb el terç que restava. No se'ns diu el nombre de treballadors i de cases que varen rebre els visigots. Els assentaments tan sols van afectar les grans propietats, pertanyents als grans terratinents senatorials, en canvi les petites propietats no es varen repartir.
Tampoc és exacte que a cada visigot se li adjudiqués la tercera part d'una propietat: no n'hi hauria prou per a tots. tan sols la classe dirigent dels visigots es va convertir en terratinent, i no tenien com a objectiu convertir tots els seus homes en propietaris. Tot i això, a vegades els visigots concedien terres als seus servidors.
(...) Quan els visigots s'assentaren a Espanya, varen seguir el mateix sistema d'assentament en la terra: a Espanya també es varen apoderar dels dos terços de les propietats en les que es varen instal.lar. El Codi de Leovigild conté normes relatives als "dos terços que pertanyen als gots" i al "terç dels romans"; i les seves lleis foren recollides per Recesvint i Ervigi." E.A. Thompson, The gots in Spain.

diumenge, 25 de setembre del 2011

Les cartes de Pacià de Barcelona


Fotografia: sarcòfag paleocristià dels arbres, amb escenes dels miracles de Crist.; Arles (Provença, França); autor: J.F. Clariana. Podeu ampliar la imatge clicant al damunt.

"Dins l'Església es premien els fidels, no es neguen les llàgrimes als dissortats, s'escolta el plany dels suplicants, es cura els ferits, ningú demana per a sí la salut amb jactàcia ni la justícia amb supèrbia, en ella és per a tots la solícita caritat "qui tot creu, tot espera, tot ho suporta" (...) Dins l'Església tota la comunitat de fidels es fa càrrec de les penes de tothom, el dolor és comú, la confiança rau en la mútua pietat, "recolzant-se tots recíprocament en la caritat, afanyant-se per conservar la unitat d'esperit amb el vincle de la pau." Pacià, bisbe de Barcelona, carta III, V, 1-2.

Pacià fou bisbe de Barcelona, i fou declarat sant i és un dels Pares de l'Església; va escriure molt sobre temes doctrinals i contra les heretgies. Els seus escrits ens donen moltes dades sobre el cristianisme del segle IV lliure de les persecucions pels edictes de tolerància de 311 i 313.

diumenge, 18 de setembre del 2011

Les riqueses de Turdetània

Fotografia: dolia (singular dolium), recipients de gran tamany emprats a l'Antiguitat per emmagatzemar grans, líquids i salses. Autora foto. R.I. Garí.
Estrabó va ser un geògraf i historiador grec que viatjà pel Mediterrani i que és conegut sobretot per la seva "Geografia", que va escriure en disset volums, i que conté dades de gran importància per al nostre coneixement de l'Antiguitat. El seu llibre III està dedicat a Hispania, i n'oferim uns fragments."


"De Turdetània s'exporta blat i vi en quantitat, i oli no tan sols en quantitat, sino de la millor qualitat. També s'exporta cera, mel i pega, molta panerola i un vermelló tan bo com el de la terra sinòpica. Les draçanes treballen amb fusta dels país, en el seu territori trobem mines de sal i abundants corrents de rius salabrosos, així mateix no manca la indústria de salaó del peix, procedent tant d'aquella zona com de la resta del litoral de més enllà de les Columnes, tan bona com la salaó del Pont. Abans era de primera qualitat també el seu abundant teixit, però ara ho és la llana, de la que hi ha més producció que de llanes coraxines. I en bellesa és insuperable, els bocs per a la criança es compren en menys d'un talent. Insuperables són també els teixits fins, com els que fabriquen  els habitants de Salacis.
És inesgotable també la riquesa en bestiar de tota mena i en caça, essent en canvi rares les plagues, si exceptuem els llebretons sapadors: en menjar-se les arrels, fan malbé les plantes i les llavors, i això succeixeix en tota l'extensió d'Ibèria.
(...) De l'abundància i exportacions de Turdetània en donen fe la grandària i el nombre dels seus vaixells, doncs les seves grans naus mercants naveguen cap a Dicearquia i Ostia, el port de Roma, rivalitzant amb les naus líbies.
(...)Tot i ser tant ric l'interior de Turdetània, podria rivalitzar amb ell la regió costanera, per els béns procedents de la mar, perque totes les ostres i copinyes destaquen entre totes les del mar Exterior (...) el mateix succeeix amb els cetacis de tot tipus: orques balenes i catxalots, dels quals sembla sorgir quan espiren, una columna nebulosa si se'ls mira de lluny.
(...)Es reuneixen també en aquesta zona, moltes tonyines que venen d'altres parts de la costa exterior, grosses i voluminoses.
(...)Malgrat d'estar aquesta terra dotada  de tants béns, no quedariem menys meravellats, ans al contrari, en conèixer la generositat de les seves mines, perque de d'elles està plena tota la terra dels ibers. (...) doncs l'or, la plata ni el ferro, no s'ha comprovat que cap altre lloc de la terra els produeixi en tanta quantitat ni qualitat."
Estrabó, Geografia, III, 6,7,8.

Turdetània: regió de cultura ibèrica que abastava la vall del Guadalquivir i els seus voltants, hereva de la cultura tartèssica. En època romana, formava part de la Hispània Bètica.
Panerola o porquet de Sant Antoni: insecte del que s'obtenia un tint vermell.
Columnes d'Hèrcules: l'estret de Gibraltar.
Mar Exterior: l'oceà Atlàntic.
Pont: el mar Negre
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...