Setanta-cinc anys de l'inici de de II Guerra Mundial

Imatge: Invasió de Polònia, l'1 de setembre de 1939.

Demà, 1 de setembre, es compleixen setanta-cinc anys de l'inici de la II Guerra Mundial (1939-45), el conflicte més sagnant i extès del que tingui coneixement la humanitat, amb més de 50 mil.lions de morts i amb unes conseqüències que perduren fins avui dia.
Aquesta data correspon a la invasió de Polònia per part de l'Alemanya nazi, fet que causà la declaració de guerra de França i Gran Bretanya a Alemanya. No obstant, l'anterior inhibició d'aquestes democràcies, l'anomenada "política d'apaivagament"  enfront l'actuació interna i externa del nazisme, va propiciar l'esclat del conflicte.
Una colla de circumstàncies van col.laborar al creixement i pujada al poder del Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors (NSDAP), fundat el 1920 i comandat des del 1921 per Adolf Hitler:
1) El tractat de Versalles imposat a Alemanya després de la I Guerra Mundial, va comportar per aquest país la pèrdua d'extensos territori, alguns d'ella rics en matèries primeres; la pèrdua de l'mperi colonial; el pagament de reparacions de guerra per valor de 132.000 mil.lions de marc en or i altres. El compliment del tractat suposà per Alemanya la impossibilitat de recuperar-se econòmicament i donà lloc a la brutal hiperinflació de 1921-1923. La crisi dels nays 30 agreujà la situació i l'atur pujà fins a sis mil.lions d'aturats.
2) La República de Weimar (1919-1914), es va veure impotent per mantenir l'ordre públic. Grups paramilitars, com els Freikorps creaven conflictes al carrer en lluita contra els moviments revolucionaris. Estava extès el temor a un contagi de la recent Revolució Soviètica, i fets com l'anomenada "República Soviètica de Baviera" i  la sublevació espartaquista de 1919, van contribuir-hi. Un intent en sentit contrari fou el putsch de Munic de novembre de 1923, pel que fou empresonat Hitler. El partit nazi creà els seus propi grup paramilitar, els "Grups d'Assalt" (SA), que va van arribar a practicar agressions sistemàtiques contra els que consideraven adversaris.
3) La conflictiva situació política i econòmica permetè al Partit Nazi i a Hitler presentar-se com a salvadors d'Alemanya i restauradors de l'ordre públic. El novembre de 1932, els nazis assoliren el 33,1 per cent dels vots, i Hitler fou nomenat canceller pel President Hindemburg. El 27 de febrer de 1933, un incendi al Reichstag o parlament alemany permet a Hitler assumir poders extraordinaris que comença posant fora de la llei el Partit Comunista Alemany i perseguint els considerats "enemics" del règim, especialment comunistes i socialistes. S'obren els primers camps de concentració i s'inicia una agresiva política de desmantellament de la democràcia i expansió exterior.
A nivell interior:
1) A més de la persecució dels opositors polítics, el nazisme culpa els jueus de la situació d'Alemanya, començant pel Tractat de Versalles. El nazisme considerava la raça ària com superior, idea expressada per Hitler al seu llibre Mein Kampf. Les "Lleis de Nuremberg" de 1935 prohibeixen el matrimoni i les relacions entre jueus i aris, establint la llei qui ha de ser considerat jueu: tot aquell que tingui més de dos avis jueus o professi la religió judaica, i "creant" el nou grup dels mischlinge, mestissos. Progressivament els jueus alemanys perdran tots els seus drets i béns, i el 9 de novembre de 1938 es produí l'anomenada "Nit de Cristall", amb la destrucció de 1000 sinagoges i 7000 negocis jueus, i la deportació de milers de persones. Gitanos, negres i eslaus eren considerats també com a races infrahumanes.
2) Es va prohibir progressivament tota manifestació política i cultural que no fos dirigida per ràgim nazi. Goebbles, desde el Ministeri de Propaganda, duia a terme un adoctrinament exhaustiu. Grups com les Joventuts Hitlerianes duian a terme la tasca de militarització de la joventut.
3) Es va restablir el servei militar obligatori, es va dur a terme una política intensiva de rearmament i de construcció d'autopistes (Alemanya fou en primer país en construïr-ne). L'atur va baixar.
A nivell exterior:
Hitler considerava la necessitat d'una expansió territorial d'Alemanya (Lebensraum). El 1935 annexionà el Sarre, pendent d'un referèndum des del final de la I Guerra Mundial; remilitaritzà Renània. El 1936 va intervenir, junt amb la Itàlia de Mussolini, a la Guerra Civil Espanyola, donant suport a  Franco. A Espanya probaren els nazis els efectes dels bombardejos sobre la població civil.  El 1938, annexionà Àustria al III Reich alemany.
El 1937, el Japó, futur aliat de l'Alemanya nazi, iniciava un cruenta guerra d'ocupació del NE de Xina.
El setembre de 1938, Hitler reclamà i ocupà per Alemanya els Sudets Txecoslovacs, amb una nombrosa població d'origen alemany. Aquesta ocupació va ser acceptada per França i Gran Bretanya en el Pacte de Munic del 28 de setembre de 1938, i poc després, Hitler ocupava la resta de  Txecoslovàquia, que fou dividida entre l'anomenat "Protectorat de Bohèmia i Moràvia" i l'estat "client" d'Eslovàquia.
El 22 de maig de 1939, alemanys i italians signaven l'anomenat "Pacte d'Acer", i l'agost del mateix any, Hitler s'assegurava la neutralitat de la Rússia soviètica amb la signatura d'un tractat amb Stalin.
L'Alemanya nazi reclamà a Polònia de l'anomenat "Corredor Polonès", que comunicava amb la Prússia Oriental, i també la ciutat lliure de Danzig.
Finalment, l'1 de setembre de 1939, Alemanya iniciava la invasió de Polònia, i immediatament, ara si, França i Gran Bretanya li declaraven la guerra.
Havia començat la II Guerra Mundial.

BIBLIOGRAFIA
La bibliografia, documentació i filmografia sobre la II Guerra Mundial és extensísima. Citem aquí:

Antony BEEVOR, La Segunda Guerra Mundial. Pasado y Presente. Barcelona, 2012.
Richard J. EVANS, La llegada del Tercer Reich. Ed. Península, col. Atalaya, Barcelona, 2012.
Richard J. EVANS, El Tercer Reich en el poder. Ed. Península, col Atalaya, Barcelona, 2012.
Richard J. EVANS, El Tercer Reich en guerra. Ed Península, col Atalaya, Barcelona, 2012.

El bimil.lenari de la mort d'August

Imatge: August com a sacerdot, o l'August de Via Labicana (Museo Nazionale Romano). Marbre, alçada 2,07 m. Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig.

El 19 d'agost de l'any 14 de la nostra era, avui fa doncs dos mil anys, moria a Nola a l'edat de setanta-set anys, l'emperador August, després d'haver inaugurat durant el seu govern una nova etapa de la política i la història de Roma, l'Imperi, posant fi a la República, en crisi ja des de feia més d'un segle. El seu regnat va comportar a la pràctica una monarquia, per molt que formalment, restessin en peu les institucions republicanes. El Senat li atorgà el títol amb que el coneixem d'August i també el de princeps, principal. Ell nou règim fou acceptat per molts, que desitjaven la pau i varen gaudir dels avantatges que els proporcionà l'Imperi.
L'extensió i el poder de l'imperi, la gran quantitat de pobles i ciutats amb ciutadans romans, llatins o aliats havia de fet deixat obsoletes les institucions republicanes, creades en el seu temps per governar una ciutat. Les guerres del darrer segle de la república, havien format exèrcits fidels a la persona del general, i després a l'emperador.
El Principat comportà una nova forma de governar les províncies, l'adminstració de les quals fou dividida entre l'emperador i el Senat de Roma. Pel que fa a Hispània, fou objecte d'una nova divisió provincial, en Baetica, Lusitania i Tarraconensis. August fundà, refundà o remodelà nombroses ciutats, la majoria per albergar veterans de guerra. Fundacions seves a Hispània foren ciutats com Saragossa (Colonia Caesar Augusta), Mèrida (Colonia Augusta Ivlia Emerita) o Barcelona (Colonia Faventia Ivlia Avgvsta Paterna Barcino).
Després de la seva mort, i fins i tot ja abans, August fou divinitzat i col.locat entre el panteó dels déus, assolint el seu culte importància especial a les províncies. El mes en què estem, porta el seu nom.
Entrades sobre el tema al bloc "Les Muralles d'Ilturo".
El bimil.lenari de la mort d'August (1)
El bimil.lenari de la mort d'August (2)
El bimil.lenari de la mort d'August (3)
El bimil.lenari de la mort d'August (4)

Imatge: l'anomenada Maison Carrée de Nimes (Colonia Avgvsta Nemausus), temple dedicat a August divinitzat i a la esposa i néts, bastit vers el 16 aC. La ciutat de Nimes, d'origen gal, va créixer i va prendre gran importància en època augústea. Fotografia de Joan Francesc Clariana Roig.

Cent anys de l'atemptat de Sarajevo

El 28 de juny de 1914, ara fa justament cent anys, tenia lloc a Sarajevo, capital de Bòsnia-Herzegovina, territori annexionat feia poc a l'imperi austro-hongarès, l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, hereu del tron, i el de la seva esposa Sofia. L'autor del magnicidi fou Gavrilo Princip, un estudiant bosnià proserbi. Un fet que constituí l'espurna que va fer esclatar la Primera Guerra Mundial. Una guerra devastadora, per la quantitat i tipus d'armament, com fins aquell moment no s'havia conegut, i devastastadora també per la incompetència dels polítics i oficials que la comandaren.

L'atemptat no hagués dut com a conseqüència una guerra mundial si una colla de factors presents feia temps, no hi haguessin col.laborat.

Fem un breu repàs sobre aquests factors que van ajudar a l'esclat del conflicte:

- Aliances militars. La rivalitat entre les potències europees havia dut a la constitució d'aliances militars que a l'hora de la veritat ajudaren a estendre una conflagació que en principi tenia un caràcter regional.

Per una part estava la Triple Aliança, constituïda per Alemanya, Austria-Hongria i Itàlia (aquesta darrera abandonà el pacte). Les dues primeres constituïen dos imperis autoritaris i anacrònics, per bé que gaudien d'eleccions i parlament.

Per l'altra banda s'havia constituït la Triple Entesa, entre Gran Bretanya, França i Rússia. Una aliança en principi estranya, ja que les dues primeres eren democràcies liberals, i Rússia era era la darrera monarquia absoluta d'Europa, però tots tenien el comú enemic alemany.
El periode la història europea entre 1871 i 1914 és conegut com el de la Pau Armada.

-Reivindicacions territorials. França aspirava recuperar les regions d'Alsàcia i Lorena, arrebassades per l'Alemanya del canceller Bismarck en la guerra de 1871.

-El conflicte balcànic. Els Balcans estaven constituïts per diversos estats que s'havien anat independitzant progressivament de l'imperi otomà. Sèrbia aspirava a crear un estat balcànic dins el que estaria Bòsnia Herzegovina, annexionada per Àustria-Hongria. Els bosnis se sentien tanmateix oprimits per l'Imperi. Rússia recolzava Sèrbia, la seva aliada doncs en una zona estratègica.

-Rivalitats econòmiques. Alemanya havia experimentat un creixement industrial i comercial molt gran, de manera que estava a punt de superar Gran Bretanya.

-Rivalitats colonials. Precisament per la seva consideració com a gran potència, Alemanya se sentia marginada del repartiment colonial, que havia beneficiat enormement Gran Bretanya i França. Quan el govern del Kaiser (Guillem II) va voler establir un protectorat sobre el Marroc, va veure's frustrat per la intevenció britànica que aspirava a controlar les dues bandes del Mediterrani. Finalment, es va imposar un protectorat sobre el Marroc dividit entre França i Espanya (aquesta no constituïa rival pels anglesos).

-Les noves armes. A partir de la Segona Revolució industrial s'havia creat un tipus de noves tècniques que, aplicades a la guerra, prometien una eficàcia devastadora, com així va ser: tancs, ametralladores, gasos...

Tal era en aquells moments, a grans trets, la situació a Europa. Només faltava un detonant.

Àustria-Hongria envià un ultimàtum a Sèrbia, a qui acusà d'estar darrera l'atemptat. Si bé el govern serbi n'acceptà la majoria, d'altres suposaven la intervenció directa de funcionaris de l'imperi en territori serbi, fet que no podia ser assumit per un estat sobirà.

Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia, i el joc d'aliances militars va fer que aquella declaració abastés tota Europa.

Cal dir que, malgrat la diferència de potencial, els serbis van lliutar heroicament, infringint, en un primer moment, derrotes a un exèrcit teòricament superior. En represàlia, la població civil de Sèrbia va ser cruelment tratada.

BIBLIOGRAFIA

Max HASTINGS, 1914, el año de la castàstrofe. Crítica, Barcelona, 1013. Sobre els factors que varen dur a la guerra, els inicis i el primer any.

Margaret MACMILLAN, 1914. De la paz a la guerra. Publicaciones Turner, 2013. Sobre la situació d'Europa abans de la guerra i els factors que van desfermar-la.

Ernst JÜNGUER, Tempestes d'acer. Les memòries d'un oficial alemany. Un clàssic.

Eric Maria REMARQUE, Res de nou a l'oest. Novel.la publicada el 1929

Ernest HEMINGWAY, Adéu a les armes. Novel.la en bona part autobiogràfica, de la que se'n va fer una pel.lícula. Publicada el 1929.
Stefan ZWEIG, El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Impressions sobre la vida europea en el periode anterior a la I Guerra Mundial.

FILMOGRAFIA

Paths of glory (Senders de glòria), 1957. Dirigida per Stanley Kubrick, i protagonitzada per Kirk Douglas.

A Farewell to arms (Adéu a les armes), 1932, basada en la novel.la de Hemingway, dirigida per Frank Borzage i protagonitzada per Helen Hayes i Gary Cooper. 
War Horse (Cavall de batalla), 2011, dirigida per Steven Spielberg.
Atentado en Sarajevo. Documental produit per la BBC

El segle maleït

No es tracta del segle XX, com algú podria pensar en una primera impressió. Global Crisis de Geoffrey Parker, traduït al castellà per l'editorial Planeta com El siglo maldito, és una obra apassionant sobre el segle XVII, i la influència que pot tenir un canvi climàtic sobre el comportament i la història humans.
Geoffrey Parker és un catedràtic nord-americà, autor de trenta-set llibres i un dels grans coneixedors de la història d'Espanya, si bé Global Crisis abasta la major part del planeta.

Es tracta, sens dubte d'un llibre de lectura imprescindible per entendre la història, les múltiples facetes que constitueixen la història, i no només la del segle XVII.

El segle XVII està considerat un dels més crítics de la història. Episodis habituals de fam, epidèmies, guerres, revolucions. Potser algú dirà que això és una constant en l'Antic Règim (només en l'antic Règim?), i fins i tot en la nostra època, però és veritat que, i això està ben documentat, que fou un moment de la història amb terribles episodis de mortalitat catastròfica i amb nombre especialment abundant d'episodis bèl.lics i revolucionaris.

L'autor considera des del primer moment un dels principals culpables: un canvi climàtic (el terme por ser nou, però el clima de la terra sempre està canviant), el que s'anomena la "petita edat del gel” que es va iniciar a començaments del segle XIV i perdurà fins la meitat del XIX, i que va ocasionar un refredament sobtat i important del clima, detectable no tan sols per la documentació escrita, sino per l'estudi dels arbres i de les restes vegetals. Fins i tot el Bòsfor es va gelar tres vegades, fet insòlit. Períodes de fred intens, pluges catastròfique o llargues sequeres.

Un canvi atribuïble certament a factors naturals: activitat volcànica, anomalies en el corrent “El Niño”, menor presència de taques solars.... 

A partir de la lectura de llibre i de les conseüencies de la “Petita Edat del Gel”, no podem menys que reflexionar sobre dos factors: 1) el clima de la terra canvia, i pot canviar sobtadament i 2) una altra cosa és la incidència que pot tenir l'activitat humana en aquests canvis.

Però ja tornant a l'estudi global que fa l'autor sobre el segle XVII, recorda que una variació en els dies de maduració pot fer disminuir o fins i tot malmetre absolutament les collites. Això es pot comprovar a nivell mundial en aquella època. Es calcula que va desaparèixer una tercera part de la població mundial.

Males collites a Europa, Índia, Xina, Japó, amb el resultat de mil.lions de morts. La persecució i execució de milers persones innocents a qui s'atribuïa haver “embruixat” la meteorologia per arts diabòliques; progroms i persecucions a les comunitats jueves. La crueltat d'una època en que la supervivència dels més forts implicava el sacrifici despietat dels més febles. Sacrifici de vídues a Índia o Xina; infanticidis, o sigui eliminació de nens o (sobretot) nenes; episodis de canibalisme; abandonament de nounats a les portes de convents (amb molt escasses possibilitats de sobreviure).

Guerres, revolucions, canvis violents de dinastia, amb les subsegüents matances.

Lluites per l'establiment de la dinastia manxú a Xina i les rebel.lions que l'acompanyaren, revoltes populars i sublevació dels cosacs a Rússia, a Ucraïna i a la Confederació Polaco-Lituana, ocupació d'Ucraïna pels polacs, execució de sobirans a l'Imperi Otomà, la Guerra dels Trenta Anys que ensagnà tota Europa, dos revolucions a Anglaterra (la primera, amb l'execució del rei), revoltes a la monarquia hispànica: Portugal, Catalunya, Andalusia, la Fronda a França....cap continent es va veure lliure de les conseqüències de la fam.

Les guerres, les revolucions i les revoltes, significaven per a mil.lions de persones la pèrdua dels seus béns: casa, collita, terres, o bé la tortura, la violació o la mort.
La mala actuació dels governs enfront la crisi del segle XVII, no va fer sino augmentar els desastres; no obstant, hi ha una excepció: els governants japonesos varen elaborar un sistema de redistribució dels recursos, baixada de les tributacions i evitació de les guerres que va donar bons resultats.

Desmontant tòpics que ens fan creure que l'aire contaminat és una exclusiva del món contemporani, descobrim que ja l'aire de moltes ciutats, com Londres, era perniciós a causa de la combustió del carbó i que feia emmalaltir. Així mateix, ja es considerava que "fumar matava" o es prohibia fumar a voltes sota pena de mort! (cal dir que a llocs com l'imperi otomà en alguns moments va estar prohibit el consum d'alcohol o cafè, es creia que les tabernes eren llocs de conspiració)

Geoffrey PARKER, El siglo maldito. Editorial Planeta, Barcelona, 2013. Traducció de Victoria Gordo del Rey y Jesús Cuéllar. 1485 pàgs. d'elles 298 corresponen a notes, bibliografia i índex alfabètic.

Imatge: una de les revoltes més conegudes a l'Europa del segle XVII fou la dels Segadors, a Catalunya (1640), que donà lloc a una llarga guerra. "Corpus de Sang" d'Antoni Estruch i Bros, 1890. Procedència de la imatge: Wikimedia Commons. Carregada per Mcapdevila.

L'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981

El cop d'estat a Espanya, el 23 de febrer de 1981, popularitzat com el 23 F va ser un intent fracassat de acabar amb la democràcia i el sistema constitucional bastit en la Transició i establir una dictadura. No obstant haver-se conegut conspiracions anteriors, de les que l'anomenada "Operació Galàxia" fou la que més es va divulgar, el cop del 23 de febrer va ser l'únic que es va materialitzar, però va constituir un punt d'inflexió, més enllà del qual es va anar esvaint lentament el temor al colpisme, sense que faltessin conspiracions posteriors, com la del 27 d'octubre de 1982.

El capvespre del 23 de febrer de 1981, un grup de guàrdies comadats pel tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero van ocupar al Congrés mentre tenia lloc la votació d'investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a president del govern i varen mantenir segrestats els diputats i el govern.

Poc després d'aquests fets, el Capità General de València, Jaime Milans del Bosch treia 40 tancs al carrer i més tard, a Madrid, el general Torres Rojas intentava prendre el comandament de la Divisió Acorazada Brunete al General Juste amb la finalitat d'ocupar els punts estratègics de la capital.

El colpisme fa ser un dels problemes més greus de la Transició; els cops de Xile i Argentina, amb les seves tràgiques consequències, estaven en la memòria de tots.

Entre les causes que portaren al cop, podem enumerar:

-La greu crisi econòmica. A finals del 1980 l'atur despassava el 12 per cent de la població activa: més d'un mil.lió sis-cents mil desocupats, xifra que feia temps no es recordava. La inflació estava aquell any al voltant del 15 per cent.

-El problema sagnant del terrorisme, que al 1980 va causar 93 víctimes mortals. Terrorisme dels dos extrems, però especialment d'ETA, que durant la presidència d'Adolfo Suárez va causar 265 víctimes.

Actualització: sobre el número de víctimes mortals d'ETA: Anexo Wikipedia.

-La no acceptació de la democràcia per part d'un sector de militars, especialment pel que feia a l'organització territorial de l'estat i la legalització del PCE.

-La feblesa del partit en el govern, UCD, malgrat haver guanyat dues eleccions generals (1977 i 1979), feblesa que va portar fins i tot a la dimisió del seu líder i President del Govern, Adolfo Suárez, molt discutit per l'oposició però també pel seu propi partit, la Unió del Centre Democràtic (UCD).

Antecedents del cop:

El indicis i rumors de cop d'estat durant la Transició foren freqüents. La legalització del Partit Comunista d'Espanya (PCE) l'abril de 1977 va comportar fortes resistències entre els militars, amb la dimissió del ministre de Marina.

Però l'antecedent més conegut del 23 F fou el cas anomenat de la Cafeteria (o Operació) Galàxia, pel lloc on se reunien els conspiradors, que va tenir lloc el novembre de 1978, i pel que fou condemnat a uns mesos de presó el mateix Tejero que després ocuparia el palau del Congrés.

Sembla ser que el Centre d'Intel.ligència, el CESID, coneixia la situació, i envià informes del que es preparava.

Suárez presentà la dimisió el 29 de gener de 1981, en un dramàtic discurs emès per la televisió, en el que afirmava no volia ser un obstacle a la implantació de la democràcia a Espanya.

Mentre, en diverses publicacions, com en el diari El Alcázar, es podien llegir articles favorables a un cop. En el diari ABC, Emilio Romero proposava el general Alfonso Armada, segon cap de l'Estat Major, com a possible cap de govern.

A començaments de febrer de 1981, en el curs d'una visita a la Sala de Juntes de Gernika, els  reis van ser escridassats per diputats d'Herri Batasuna, fet que donava arguments als que afirmaven la necessitat de donar un cop que acabés amb el suposat desgovern. El 6 de febrer fou assassinat l'enginyer de la central nuclear de Lemóniz, José Mª Ryan, segretat per ETA.

Fets:

En aquest ambient de tensió, el 23 de febrer de 1981, a les 6 del capvespre començà la votació d'investidura de Leopoldo Calvo Sotelo, candidat a secceir Suárez en la Presidència del Govern. A les 18 hores i 22 minuts, en votar el socialista Núñez Encabo, entraren un grup de guàrdies dirigits per Tejero, que va pronunciar la cèlebre frase: ¡Quieto todo el mundo! i va exigir als diputats que s'assentessin.

Tejero va desobeir l'ordre de lliurar les armes qui li va donar el vicepresident del govern, el capità general Gutiérrez Mellado, al que va saccejar. Es va efectuar trets que varen obligar els diputats a llençar-se a terra i les bales inutilitzaren els aparells de gravació d'imatges, tret d'un que va poder captar les dramàtiques escenes per a la posteritat. Gutiérrez Mellado, Suárez i Santiago Carrillo restaren dignament sentats. Un grup de diputats foren obligats a abandonar l'hemicicle i conduits a una sala apart: Adolfo Suárez, encara President del Govern, El ministre de Defensa, Agustín Rodríguez Sahagún, el líder socialista, Felipe González, el també socialista Alfonso Guerra i el Secretari General del PCE, Santiago Carrillo. Els militars sublevats anunciaren la propera vinguda d'una autoritat militar.

Mentre, el Capità General de València, Jaime Milans del Bosch, treia quaranta tancs pel centre de València i proclamava l'estat de guerra.

L'actitud del rei Joan Carles I durant el cop, fou esencial pel aturar-lo, gràcies a la lleialtat personal de determinats capitans generals en distintes regions militars, entre els que destacà Guillermo Quintana Lacaci (posteriorment assassinat per ETA), a la I Regió Militar, amb seu a Madrid. No totes estaven en la mateixa situació, i es detectaren vacilacions importants.

Davant del buit de poder, es va constituir un govern provisional de subsecretaris, encapçalats per Francisco Laína. El President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, després de parlar amb el Rei, va retransmetre per ràdio a tota Espanya una al.locució demanant traquil.litat

El general Torres Rojas intentà apoderar-se del comandament de la División Acorazada Brunete, i ocupar els punts estratègics de Madrid, no arribant a assolir el seu objectiu gràcies a l'oposició del general Juste.

No obstant, un grup de militars va ocupar breument els estudis de Televisió Espanyola, que no va emetre informació sobre els esdeveniments fins una hora tardana. Els espanyols varen seguir-los gràcies a la ràdio, en el que s'anomenà "Nit dels transistors"

Mentre, el general Alfonso Armada, anava al Congrés i oferia a Tejero una sortida a la situació postulant-se ell mateix com a cap d'un govern format per polítics de diferents partits, fet absolutament rebutjat per Tejero. Encara avui dia no se sap amb seguretat el paper d'Armada, ni si era ell "l'autoritat militar" esperada. L'historiador Paul Preston, en la seva biografia sobre el rei Joan Carles, pensa que si que ho era (pàgs. 516 i 517 del llibre citat més avall).

A la una i catorze minuts de la nit, després d'assegurar-se la lleialtat o la neutralitat dels caps militars a les diferents regions, el rei, en qualitat de comandant en cap de l'exèrcit pronuncià un breu i dramàtic discurs televisiu (del que se n'havien enviat dues gravacions per diferents camins), on anunciava que havia donat les ordres pertinent i assegurava la continuitat del règim democràtic.

A partir d'aquell moment, es diu que el cop estava fracassat, però en realitat, encara no estava prou clara l'actitud de molts comenadaments, i fins i tot una columna de 14 Land Rover provinents de la Brunete comandats per Pardo Zancada, es va dirigir al Congrés. Finalment, a la matinada, Antonio Tejero es va rendir, essent alliberat el Congrés dels Diputats; més tard foren arrestats Milans del Bosch i els diversos caps visibles implicats en el cop.

Val a dir que les reaccions internes i externes al cop foren més aviat tèbies mentre aquest transcorria. Crida l'atenció el paper de Conferència Espiscopal, que va assegurar que "resaria". A nivell internacional, els Estats Units es van mantenir neutrals. La Comunitat Econòmica Europea si que condemnà l'intent, i destaca la postura de Margaret Tatcher que qualificà el cop com a terrorisme.

Conseqüències del cop:

El cop d'estat del 23 F fou un punt d'inflexió: després d'aquests fets, el colpisme es va anar esvaint lentament, amb alguns ensurts, com el d'octubre de 1982, poc abans de les eleccions que donaren la victòria al PSOE per majoria absoluta. No obstant, el juny de 1985 es va descobrir i evitar un intent de matar la cúpula militar i la família reial en el transcurs d'una desfilada.

Els militars implicats, i un civil, foren jutjats i condemnats a diverses penes de presó. Tejero i Armada ho foren a 30 anys. 

Leopoldo Calvo Sotelo, successor de Suárez a la presidència del govern, va dur a terme una política de modernització de les forces armades, passant a la reserva els militars més franquistes, rejovenint els comandaments i controlant els ascensos.

Però el cop també va servir per ajustificar un retrocés en el procés autonòmic, amb la Llei per a l'Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA o LHOPA), encara que posteriorment aquesta llei fou anulada pel Tribunal Constitucional.

TEXT:

Al dirigirme a todos los españoles, com brevedad y concisión, en las circunstancias extraordinarias que en estos momentos oestamos viiviendo, pido a todos la mayor serenidad y comfianza, y les hago saber que he cursado a los Capitanes Generales de la Regiones Militares, Zonas Marítimas  y Regiones Aéreas la orden siguiente.
"Ante la situación creada por los sucesos desarrollados en el Palacio del Congreso y para evitar cualquier posible confusió, confirmo que he ordenado a las Autoridades Civiles y a la Junta de Jefes de Estado Mayor que tomen las medidas necesarias para mantener el orden constitucional dentro de la legalidad vigente.
Cualquier medida de carácter militar que en su caso hubiera de tomarse deberá contar con la parobación de la Junta de Jefes de Estado Mayor."
La Corona, símbolo de la permanencia y unidad de la patria, no puede tolerar en forma alguna acciones o actitudes de personas que pretendan interrumpir por la fuerza el proceso democrático que la Constitución votada por el pueblo español determinó en su día a través de referéndum".   Discurs del Rei el 24-II-1981

BIBLIOGRAFIA:

Paul PRESTON,  Juan Carlos. Rey de un pueblo. Edició actualitzada publicada en castellà a Debolsillo, Barcelona, 2013.

Actualització (11-9-2020): Juan Francisco FUENTES, 23 de febrero de 1981. El golpe que acabó con todos los golpes. Taurus, Madrid, 2020.

Actualització: (23-2-2021): Roberto MUÑOZ BOLAÑOS, eL 23 F y los otros golpes de estado de la transición. Espasa, Barcelona, 2020.

Actualització (12-7-2021): Javier CERCAS, Anatomía de un instante. Debolsillo, Barcelona, 2014. 8a. reimpressió 2021.
 

Els estatuts d'autonomia

Els estatuts d'autonomia són les lleis que regulen l'autogovern de les comunitats autònomes, segons l'article 147 de la Constitució de 1978.
L'autonomia, o l'autogovern fou una reivindicació històrica per part de Catalunya, el País Basc i Galícia. L'11 de setembre (Diada Nacional de Catalunya) de 1977 va tenir lloc a Barcelona una manifestació multitudinària sota el lema "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia". Poc després, el 29 de setembre, el govern de Suárez va restablir la Generalitat provisional, de la que fou cap Josep Tarradellas.
La Constitució de 1978 recull el dret de les nacionalitats i regions que composen l'estat espanyol a l'autonomia (Art. 1,2).
La forma d'accedir i l'estructura del règim autonòmic per part dels territoris amb una tradició històrica estan recollides  en el títol VIII, i les lleis que el configuren són els Estatuts d'Autonomia (Art. 147), que com a lleis orgàniques necessiten la majoria dels vots del Congrés de Diputats per a la seva aprovació.
L'article 147 enumera les competències que poden ser traspassades a les Comunitats, quines són exclusives de l'Estat i quines poden ser compartides o cedides.
Són tres les formes d'accedir a l'autonomia establertes en la Constitució:
1) L'anomenada Via Lenta o reduïda, de l'article 143, pensada per a la majoria de comunitats; la petició d'iniciar el procés autonòmic correspon a a les diputacions interessades o als organismes insulars i a dues terceres parts dels municipis de cada província o illa de la futura comunitat, que representin com a mínim la majoria dels cens electoral. Si la iniciativa no prospera en sis mesos, han de passar cinc anys per reiniciar el procés. El projecte d'estatut és elaborat per una assemblea de membres de les diputacions o òrgans insulars i de diputats i senadors d'aquell territori, i aprovat per les Corts Generals.
2) L'anomenada Via Ràpida de l'article 151, exigeix, a més de la iniciativa de les Diputacions o organismes insulars, la de tres quartes parts dels municipis de cada província afectada que representin almenys la majoria del cens electoral, iniciativa que ha de ser ratificada per majoria absoluta del cens en cada província. Es tracta d'una via molt complicada, que va ser quasi completada a Andalusia, on es va celebrar el referèndum, i en una sola província no es va obtenir la majoria necessària, degut a l'alta abstenció. El problema es va solventar per la via especial de l'article 144.
Les comunitats autònomes que havien plebiscitat estatuts durant la Segona República, és a dir, Catalunya, País Basc i Galícia, podien seguir la via ràpida sense necessitat de referèndum inicial, segons la disposició transitòria 2 de la Constitució. Aquest va ser l'itinerari seguit per aquestes comunitats, després anomenades "històriques".
El projecte d'Estatut per la via de l'article 151, és elaborat per una assemblea de diputats i senadors dels territori, i remès a les Corts; en el termini de dos mesos s'ha de sotmetre a referèndum en el territori de la futura autonomia
3) Via excepcional, de l'article 144. En aquest cas, la iniciativa correspon al govern, que tramet un projecte d'Estatut a les Corts Generals. Està pensat pels territoris uniprovincials, o altres casos especials.
En el cas de Navarra, que ja gaudia d'una llei especial des de 1841, que li havia conservat cert grau d'autonomia, es va aprovar l'anomenada Ley Orgánica de Reintegración o Amejoramiento del Régimen Foral de Navarra (1982), coneguda com Amejoramiento. 
Tant el País Basc com Navarra gaudeixen dels anomenats Concerts Econòmics, establerts per a Euskadi el 1876, que els atorga autonomia en la gestió dels tributs. La conservació d'aquest drets forals estan recollits en la disposició transitòria 2 de la Constitució i en els estatuts.
 Els Estatuts d'Autonomia contenen la denominació de la Comunitat, la delimitació del seu territori, la llengua, les seves institucions pròpies i les seves competències.
Les institucions autonòmiques són: el Parlament, elegit per sufragi universal i el govern; en el cas de les illes, estan també els consells insulars.
El resultat del procés autonòmic espanyol fou la constitució de disset autonomies, més dues ciutats autònomes, Ceuta i Melilla.
El País Basc i Catalunya foren les primeres comunitats en gaudir d'Estatut d'autonomia, que entraren en vigor el 18 de desembre de 1879.

Imatge: Núm 1 del "Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya", del dia 5 de desembre de 1977, amb el decret de restabliment de la Generalitat provisional. Procedència: Viquipèdia.

La Constitució de 1978

De les eleccions generals del 15 de juny de 1977 van sorgir unes Corts que finalment van esdevenir constituents. La Constitució de 1978 fou la primera de caràcter democràtic des de la republicana de 1931, i deroga les Lleis Fonamentals del franquisme. Una Constitució és la norma o conjunt de normes supremes de l'estat, expressió de la sobirania del poble, a la qual s'ha d'adaptar la legislació i l'administració.
És tracta d'una constitució llarga: un prèambul, 169 articles -distribuits al llarg d'un títol preliminar i 19 títols més- 4 disposicions adicionals, 9 disposicions transitòries, 1 disposició derogatòria i 1 disposició final.
S'ha considerat així mateix una constitució ambigua en certs punts, qualitat que va ser buscada a posta, a fi de ser acceptada per diferents forces polítiques, però que deixa moltes interpretacions en mans del Tribunal Constitucional.
Es tracta també d'una constitució rígida, complicada de reformar, ja que qualsevol modificació ha d'estar aprovada per una àmplia majoria qualificada d'ambdues cambres (Art. 167). Si la reforma afecta a aspectes essencials de la Constitució, exigeix també la dissolució de les Corts i la convocatòria d'un referèndum; les noves Corts elegides hauran així mateix d'aprovar la reforma. (Art. 168).
La rigidesa en la reforma constitucional és una característica en moltres constitucions, cercant la seva estabilitat.
Foren elegits ponents de la Constitució de 1978, reconeguts juristes, representant proporcionalment als partits majoritaris. Són aquests:
Enrique Tierno Galvan (Partit Socialista Popular)
Gabriel Cisneros (Unió de Centre Democràtic)
José Pedro Pérez Llorca (Unió de Centre Democràtic)
Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (Unió de Centre Democràtic)
Miquel Roca i Junyent (Pacte Democràtic per Catalunya)
Manuel Fraga Iribarne (Alianza Popular)
Gregorio Peces Barba (Partit Socialista Obrer Espanyol)
Jordi Solé Tura (Partit Socialista Unificat de Catalunya)
Algunes discrepàncies entre Congrés i Senat obligaren a la formació d'una comissió mixta d'ambdues cambres; el text definitiu fou aprovat el 31 d'octubre de 1978 en el Congrés per 325 vots favorables, 14 abstencions i 6 vots en contra. En el Senat, el text fou aprovat amb 226 vots afirmatius, 8 abstencions i 5 vots negatius.
La Constitució de 1978 estableix Espanya com un estat social i democràtic de dret (Art. 1); la sobirania del poble (Art. 1, 2), la integritat del territori espanyol, amb el dret de constituir autonomies per part de les nacionalitats i regions que el composen (Art. 1,2); l'oficialitat del castellà i la cooficialitat de les demés llengues (Art. 3); la igualtat dels ciutadans davant la llei (Art. 14), la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial), i fa una àmplia declaració de drets en el títol primer.
Es constitueix Espanya com una monarquia parlamentària, si bé el paper del Rei serà essencialment representatiu, i com a àrbitre i moderador (Art. 56).
Les Corts Generals representen el poble espanyol, estan compostes de Congrés de Diputats i Senat i són elegides per sufragi universal; els correspon el poder legislatiu, elegeixen el president del govern i aproven els pressupostos de l'estat.
Al Govern correspon el poder executiu. El president és elegit per les Corts, i pot ser també destituit per una moció de censura constructiva (amb un candidat alternatiu).
L'estructura de la Constitució espanyola de 1978 és la següent:
Títol preliminar: tracta de la configuració política i territorial de l'estat espanyol.
Títol I: tracta dels drets i deures fonamentals i de les seves garanties.
Aquest dos títols, doncs, constitueixen la part dogmàtica de la Constitució. La resta constitueixen la part orgànica, que configura l'organització de l'estat:
Títol II: De la Corona.
Títol III; De les Corts Generals.
Títol IV: Del govern i de l'administració.
Títol V: De les relacions del govern i les Corts Generals.
Títol VI: Del poder judicial.
Títol VII: Economia i Hisenda.
Títol VIII: De l'organització territorial de l'estat.
Títol IX: Del Tribunal Constitucional.
Títol X: De la Reforma Constitucional
A més, com ja hem dit, costa de 4 disposicions adicionals, 9 transitòries, 1 derogatòria i una final.
La redacció i aprovació de la Constitució de 1978 va tenir lloc entre rumors de cop d'estat, a rel de la reunió colpista que va tenir lloc a la "Cafeteria Galàxia", reunió destinada a impedir el procés constitucional.
El vot afirmatiu majoritàri dels espanyols en el referèndum del 6 de  desembre, va contribuir sens dubte a apaivagar momentàniament el colpisme. Participà el 58, 97 per cent dels votants censats, amb un 87,78 per cent de vots afirmatius.
Imatge: percentatge de vots emesos i de vots afirmatius en el referèndum constitucional del 6 de gener de 1978. Podeu ampliar la imatge clicant al damunt.
Encara que en aquesta imatge els percentatges s'hagin distribuit segons comunitats autònomes, en aquell moment no existien jurídicament. Mapa d'elaboració pròpia amb dades del Ministeri de l'Interior.