Informes sobre la llei agrària en el regnat de Carles III

Imatge: Gaspar Melchor de Jovellanos, pintura de Francisco de Goya. Museo del Prado, Madrid.

Text 1:

"Basta, señor, basta ya de luz y de convencimiento para que vuestra alteza no declare la entera disolución de esta hermandad tan prepotente, la abolición de sus exhorbitantes privilegios, la derogación de sus injustas ordenanzas y la supresión de sus juzgados opresivos. Desaparezca para siempre de la vista de nuestros labradores este concejo (de la Mesta) de señores y monjes convertidos en pastores y granjeros y abrigados a la sombra de un magistrado público y restitúyanse de una vez su subsistencia al ganado estante, su libertad al cultivo, sus derechos a la propiedad y sus fueros a la razón y a la justicia" Gaspar Melchor de Jovellanos, Informe sobre la Ley Agraria, para la Sociedad Económica matritense, 1895 (fragment)

Text 2: 
"Causas físicas: infecundidad de algunas tierras, falta de población, posición poco ventajosa de las provincias fértiles y abundantes en grano, falta de canales y caminos para la exportación, excesiva caza mayor y menor, abundancia de insectos, terrenos y sembrados abiertos, desigualdad excesiva de las propiedades, mal cultivo.
Causas morales: vinculaciones y primogenituras (mayorazgos), arrendamientos y su método, desigualdad de los derechos impuestos sobre la tierra y sus frutos, excesivas contribuciones, impuestos sobre consumos, privilegio de ganado (de la Mesta), lujo extranjero, prohibición de usar cada uno sus tierras libremente, leyes políticas, administración real."  Informe sobre la Ley Agraria, per a la Sociedad Económica Matritense, 1894 (fragment)

Comentari de text

Qüestions

- Tipus de text, autor, destinataris, circumstàncies històriques.

Aquests textos corresponen a un informe sobre la llei per a la reforma agrària encarregada per el rei a la Real Sociedad Económica Matritense de Amigos del País, per Carles III i destinada al Consell de Castella, i en darrera instància, al propi rei.
És una font primària de tipus polític, i també econòmic, dins de les mesures il.lustrades i reformistes de Carles III, prototipus de l'anomenat "Despotisme il.lustrat", reformes fetes des de la monarquia.
Carles III es va envoltar d'una colla de polítics il-lustrats: Campomanes, Olavide, Floridablanca,
Aranda, Jovellanos.
La reforma agrària era un dels principals problemes del país:
-Continuava essent una agricultura de subsistència, però la població havia crescut. Els preus del gra pujaven, el que va constituïr ser la principal causa del motí d'Esquilache, malgrat el decret de "capes i barrets". La corona necessitava estimular l'economia, evitar les crisis de subsistències i també augmentar els ingresos de la hisenda real.
-L'agricultura era la principal font de riquesa, no obstant, al segle XVIII, continuava tenint l'estructura social i econòmica de l'antic règim, que la feia poc productiva, a més dels obstacles físics.
Els consellers i ministres il.lustrats de Carles III eren fisiòcrates, una teoria econòmica que considerava l'agricultura com a principal font de riquesa.

-Quins eren els principals problemes de l'agricultura, segons els informes?

En el primer fragment, Jovellanos critica durament la Mesta, o Honrado Concejo de la Mesta associació de pastors i ramaders d'ovelles principalment, fundat en el segle XIII per Alfons X el Savi de Castella, i estimulat pels diferents reis, que tenien en els impostos sobre la llana una bona font d'ingressos.
Aquest predomini ramader, amb grans ramats trashumants que recorrien gran extensions, havia arruinat l'agricultura i deforestat el país. S'havia abandonat l'agricultura per la ramaderia, i els ramats desvastaven els camps. Es talaven boscos per a fer pastures.
Aquest és el tema que critica durament Jovellanos en el primer fragment:  "Desaparezca para siempre de la vista de nuestros labradores este concejo (de la Mesta) de señores y monjes convertidos en pastores y granjeros y abrigados a la sombra de un magistrado público y restitúyanse de una vez su subsistencia al ganado estante, su libertad al cultivo, sus derechos a la propiedad y sus fueros a la razón y a la justicia."
Però no és l'únic, una altra de les seves queixes foren les vinculacions i mayorazgos que impedien la lliure disposició de la propietat.

En el segon fragment s'indiquen les que es consideren les principals causes de la poca productivitat de l'agricultura, dividint-les en físiques i morals.
Resumirem algunes:
- Físiques: infecundidad de algunas tierras, terrenys muntanyosos, rocallosos, erosionats, no productius,  falta de población, hi havia extenses zones despoblades. Posición poco ventajosa de las provincias fértiles y abundantes en grano,  falta de canales i caminos para la exportación, el que indicava dificultat pels intercanvis i falta d'aigua per l'agricultura. Terrenos i sembrados abiertos, sense que es poguessin tancar. Excesiva caza mayor y menor, per tant en detriment de terres dedicades a l'agricultura.  Desigualdad excesiva  de las propiedades, latifundis al sud (Andalusia, Extremadura, Castella la Nova) i minifundis al nord (Astúries, Galícia). Els primers eren sovint mal o poc conreats, els segons eren insuficients per a mantenir una família.
-Morals: Vinculaciones y primogenituras (mayorazgos): en estar moltes terres vinculades a una família, per tant inalienables, amb l'obligació de passar-les íntegres a l'hereu, feia que no poguessin canviar de mans, no havia terra disponible per aquell que la volgués adquirir. Arrendamientos y su método: terres arrendades i no conreades directament pel propietari, amb censos (contractes) curts i onerosos pel pagès que les conreava. Excesivas contribuciones, aquí es critica l'excessiu pagament a la hisenda pública, que va en perjudici dels guanys del propietari. Privilegio de ganado, es remet als privilegis de la ramaderia, representada per la Mesta, en detriment de l'agricultura. Lujo extranjero, es critica aquí les importacions de productes estrangers de tot tipus.

Per què van fracassar aquests intents de reforma?

Principalment per la negativa dels privilegiats a canviar res de l'estructura social que els beneficiava (no solament els privilegiats, molts petits propietaris també s'hi oposaven, com veurem durant el regnat de Ferran VII i en el sorgiment del carlisme).
Durant el regnat de Carles III es posaren el conreu terres de realengo, les anomenades colonitzacions de Sierra Morena, on es dugueren camperols alemanys catòlics, i es crearen poblacions com la Carolina (en honor del rei.). No van tenir massa èxit. També es va intentar limitar els privilegis de la Mesta.
L'esclat de la Revolució Francesa l'any 1789 (un any després de la mort de Carles III) va fe cundir el pànic davant les conseqüències del reformisme, i va servir de pretext per aturar més canvis.
No obstant, els temps seguien demanant reformes, i ben aviat entraria l'Antic Règim en crisi, essent la reforma agrària un problema recurrent a la història d'Espanya.

Decrets de Nova Planta d'Aragó, València i Mallorca

Text 1:

"Considerando haber perdido los reinos de Aragón y Valencia y todos sus habitantes por la rebelión que cometieron, faltando así al juramento de fidelidad que me hicieron como su legítimo rey y señor, todos los fueros, privilegions, exenciones y libertades que gozaban y que con tan liberal mano se les había concedido, si por mi como por los señores reyes mis predecesores, en esta monarquia se añade ahora la del derecho de conquista, y considerando también que uno de los principales tributos de la soberanía es la imposición y deregación de leyes (...) he juzgado por conveniente, si por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente por la leyes de Castilla, tan loables y pausibles en todo el universo, abolir y derogar enteramente todos los referidos fueros y privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia, siendo mi voluntad que estos se reduzcan a las leyes de Castilla" Felipe V. Buen Retiro, 29 de junio de 1707.

Text 2:

"Aunque por diferentes pragmáticas de los reyes mis predecesores se halla reglado el gobierno de esta isla y reino de Mallorca, he considerado que las turbaciones de la última guerra le han dejado en estado que necesita de algunas nuevas providencias para su mayor seguridad, paz y quiertud de sus naturales; por lo cual he resuelto , que en la Audiencia, compuesta por un Regente, cinco ministros y un fiscal, presida el comandante general de mis armas que hubiere en aquel Reino, sin voto en las cosas de justicia, aunque las tendrá en las cosas de gobierno, y se le deberá avisar en las graves (...)"
Felipe V: establecimiento y planta de la Real Audiencia de Mallorca, (fragment). 8 de novembre de 1715.

Comentari de text.

Qüestions:

- Naturalesa del text, autor i circumstàncies històriques
L'autor o signant del text és el rei Felip V. Es tracta d'una font primària i  d'un text de naturales jurídica, és a dir una norma expedida per qui té la capacitat, i que serà d'obligatori compliment, y política, ja que té una intencionalitat i unes conseqüències de caràcter polític, significant la desparició de les antigues lleis dels regnes d'Aragó y València, i més tard de Catalunya i Mallorca  i la seva substitució per las de Castella, és a dir la uniformització del regne i la centralització del poder en la persona del rei.
Les circumstàncies històriques en que es redacta aquests texts, són les de la Guerra de Successió al tron espanyol (1701-1715), entre Felip de Borbó (Felip V) i Carles d'Àustria, al que s'hi havien afegit potències estrangeres, especialment Gran Bretanya, contrari a una aliança França-Espanya, i desitjant ampliar la seva influència a l'América espanyola. Els regnes de la corona d'Aragó havien optat majoritàriament per recolzar Carles d'Àustria.
Després de la victòria de les tropes de Felip V a la batalla d'Almansa (25 d'abril de 1705), aquestes tenen el camí obert a València i Aragó, i entren a Saragossa el 26 de maig de 1707. Inmediatament són abolits els furs, privilegis i institucions pròpies d'aquests regnes; serà el primer d'una colla de decrets.
Pel que fa al decret del regne de Mallorca, ja acabada la guerra amb la caiguda de Maloorca, Eivissa i Formentera (12 de juliol de 1715),  el antics aliats de Carles d'Àustria havien arribat ja un acord amb Felip V, reconeixent-lo com a rei, a canvi de concessions terriorials, comercials i sobre el tràfic d'esclaus, en els tractats d'Utrecht i Rastatt i altres acords. En aquell moment ja no interessava donar suport a Carles d'Àustria, nomenat emperador del Sacre Imperi.

-Quines noves institucions s'implanten a Mallorca?
En el fragment referit a Mallorca se n'esmenten dues:  "la Audiencia, compuesta por un Regente, cinco ministras y un fiscal, presida el comandante general de mis armas que hubiere en aquel Reino".
Les noves institucions foren : un "Comandante general de mis armas", és a dir un capità general, nomenat pel rei, substituïnt els antics virreis.
Un Tribunal de justícia, la Reial Audiència:  "la Audiencia, compuesta por un Regente, cinco ministros y un fiscal". La llengua de la Reial Audiència serà el castellà, no el llatí, com fins aquell moment.
Un intendent, encarregat de fomentar l'economia, establir els censos i els tributs corresponents, en funció dels béns de cada contribuent.
Corregidors, amb funcions equiparables a les del batle.
Afegim que Mallorca conservà institucions pròpies: el Consolat de Mar i el Sindicat Forà.

- Cerca quines diferències hi ha entre els decrets de Nova Planta d'Aragó i València per una part i els de Catalunya i Aragó per l'altre.
Si bé els decrets tingueren els mateixos efectes, és a dir la desaparció de les lleis i institucions pròpies del territoris de la Corona d'Aragó, i la centralització del poder, el to dels referits al Principat de Catalunya i al Regne de Mallorca és més moderat. El rei afirma:" he considerado que las turbaciones de la última guerra le han dejado en estado que necesita de algunas nuevas providencias para su mayor seguridad, paz y quiertud de sus naturales" en el de Mallorca i "habiendo pacificado, con la asistencia divina y la justicia de mi causa iy mis armas el Principado de Cataluña, tocaba a mi soberanía establecer un gobierno y proveer para que sus moradores vivan en paz, quietd y abundancia"
En els decrets d'Aragó i valència, en canvi llegim: "Considerando haber perdido los reinos de Aragón y Valencia y todos sus habitantes por la rebelión que cometieron, faltando así al juramento de fidelidad que me hicieron como su legítimo rey y señor" , invocant així el seu dret com a rei enfront uns súbdits rebels, i també el dret de conquesta i la seva voluntat.
Val a dir també que Catalunya i Mallorca conservaren part del seu dret privat i alguna de les seves antigues institucions.
El decret no afecta -de moment- Menorca, cedida a Gran Bretanya pels tractats de pau.
La diferència en el to del monarca està possiblement en que el 1714 i 1715, ja tenia la guerra guanyada. La reina Anna d'Anglaterra, per motius d'nonor, que havia demanat a Felip V una amnistia pels subdits rebels, si bé no sembla que aquesta petició fou efectiva, desfermant-se una dura repressió.

Pel decret de Nova Planta de Catalunya, cliqueu aquí

L'esclavitud a l'edat moderna i contemporània, un tema tabú

Cèdula d'un esclau anomenat de deu anys anomenat Benito Criollo, destinat a La Habana.
Font: Wikimedia Commons
Autor: Fedekuki

José Antonio Piqueras, catedràtic d'història contemporània de la universitat Jaume I, es pregunta per què la persistencia de l'esclavitud a Espanya durant el darrer mil.leni és un tema no trobem -si no és de manera escueta- en els manuals escolars o obres de consulta. Aquesta qüestió la planteja al seu llibre La esclavitud en las Españas. Un lazo trasatlántico (vegeu la introducció, pàgs. 13 a 26).
No obstant va ser fonamental en la conquista i explotació d'Amèrica. Les queixes de fra Bartolomé de las Casas sobre els efectes de la encomienda en els indis americans, no va acabar amb l'explotació, sino que aquesta va recaure sobre esclaus africans, en un intens tràfic que va perdurar tota l'edat moderna i no va ser abolida -en el cas espanyol- fins a 1886.
És cer que Espanya no va ser l'únic país que va dur a terme aquest tràfic, totes les potències colonials hi participaren: Portuagal, Gran Bretanya, França,..si bé el tràfic americà comença a les colònies hispàniques.
El treball dels esclaus africans en mines, plantacions i ingenios del sucre fou fonamental per al desenvolupament del capitalisme en aquesta etapa de la historia, segons ens fa veure l'autor, i no obstant, és un fet poc conegut i explicat.
Esclaus que venien en condicions infrahumanes als vaixells, en viatges durant els quals molts morien, per acabar en treballs sovint duríssims, on els maltractes eren habituals, frequentment sense vida familiar, i amb una baixa esperança de vida.  Mostra Piqueres com la proporció d'esclaus varons era molt superior a les dones. En alguna mesura "millor" era la vida dels esclaus urbans, dedicats al servei domètics, entre els que hi havia moltes dones.
A partir del segle XIX declau l'esclavitud legal als països europeus -no obstant recordarem les dures condicions en que vivien i treballaven els obrers a inicis de la revolució industrial, inclosos infants - i un tractat entre Espanya i Gran Bretanya el 1820 es compromet a l'eliminació del tràfic entre Àfrica i Amèrica, però aquest continuarà, de manera més o menys amagada pels interessos dels que tenien plantacions o negocis a Cuba, (recordeu el cas real plantejat en la pel.lícula "Amistat"), entre ells molts catalans. Ja des de les Corts de Cadis, notables polítics antiesclavistes, com el liberal Agustín Arguelles, lluitaran per a la seva abolició (vegeu pàg. 220 en endavant).  Els esclavistes assentats a Cuba serán els principals opositors a la fi de l'esclavitud legal. Durant el Sexenni Democràtic, i partir de la sublevació independentista cubana, l'anomenada "Guerra dels 10  Anys", es començarà a plantejat seriosament el tema; segons l'autor, darrera l'assassinat de Prim, hi podien estar esclavistes cubans. (vegeu pàg. 243). L'esclavitud a Espanya no será abolida fins el 1886, en el govern de Sagasta (sota la regencia de Maria Cristina d'Habsburg). Estats Units ho fa el 1865 i Brasil el 1888.
Senyala l'autor que la fortuna de moltes conegudes famílies tenen el seu origen en el tràfic o l'explotació d'esclaus, i molts dels que se'n beneficiaven, tenen places i carrers dedicats (vegeu la introducció del llibre).
Finalment, i com diu l'autor, el drama secular  de l'esclavitud sembla borrar-se de la memoria.

Jose Antonio PIQUERAS, La esclavitud en las Españas. Un lazo trasatlántico. Libros de la Catarata, Madrid, 2011.

Manifest de Primo de Rivera (1923)

Miguel Primo de Rivera (1870-1930) fou un general que el setembre de 1923 va dur a terme un pronunciamient que, amb el consentiment del rei, Alfons XIII, inicià una dictadura que va durar set anys.
Nomenat capità general de Catalunya el 1922, va ser testimoni dels conflictes socials que patia la ciutat: pistolerisme de la patronal, terrorisme anarquista, auge del catalanisme. La seva política de mà dura, va ser vist amb bons ulls pels sectors més conservadors de la burgesia, de l'Església i de l'exèrcit, que donaren en principi suport a la dictadura.
Aquesta va comportar la suspensió de la constitució de 1876, la suspensió de la Mancomunitat de Catalunya, la prohibició de les activitats dels partits polítics i sindicats, intentant, en canvi, crear un partit propi, la "Unión Patriótica". A fi de mantenir l'ordre, el mateix setembre de 1913, Primo de Rivera va estendre a tot el territori espanyol el sistema de la milícia tradicional catalana, el Somaten.
Si bé es considera el govern de Primo inspirat en el feixisme italià de Mussolini, fou molt menys totalitari. Aquest govern va teneir dues fases: el Directori Civil i el Directori Militar. Inicià una política d'obres públiques i de concessió de monopolis (Telefònica, Campsa), i també, amb la col.laboració de França, va dur a terme la pacificació del protectorat del Marroc.
El 1930, amb una oposició cada cop més àmplia, i havent perdut la confiança del rei i de l'exèrcit, va dimitir i es va exiliar a París.

Al país y al ejército:

Españoles: Ha llegado para nosotros el momento más temido que esperado (porque

hubiéramos querido vivir siempre en la legalidad y que ella rigiera sin interrupción la

vida española) de recoger las ansias, de atender el clamoroso requerimiento de cuantos

amando la Patria no ven para ella otra salvación que libertarla de los profesionales de la

política, de los que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e

inmoralidades que empezaron el año 98 y amenazan a España con un próximo fin

trágico y deshonroso. La tupida red de la política de concupiscencias ha cogido en sus

mallas, secuestrándola, hasta la voluntad real. Con frecuencia parecen pedir que

gobiernen los que ellos dicen no dejan gobernar, aludiendo a los que han sido su único

—aunque débil— freno, y llevaron a las leyes y costumbres la poca ética sana, el tenue

tinte de moral y equidad que aún tienen; pero en la realidad se avienen fáciles y

contentos al turno y al reparto, y entre ellos mismos designan la sucesión.

Pues bien, ahora vamos a recabar todas las responsabilidades y a gobernar nosotros u

hombres civiles que representen nuestra moral y doctrina. Basta ya de rebeldías mansas,

que, sin poner remedio a nada, dañan tanto y más a la disciplina que está recia y viril a

que nos lancemos por España y por el Rey.

Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente

caracterizada, que espere en un rincón, sin perturbar los días buenos que para la patria

preparamos. Españoles: ¡Viva España y viva el Rey!

No tenemos que justificar nuestro acto, que el pueblo sano demanda e impone.

Asesinatos de prelados, ex gobernadores, agentes de la autoridad, patronos, capataces y

obreros; audaces e impunes atracos; depreciación de la moneda; francachela de millones

de gastos reservados; sospechosa política arancelaria [...] porque quien la maneja hace

alarde de descocada inmoralidad; rastreras intrigas políticas tomando por pretexto la

tragedia de Marruecos; incertidumbre ante este gravísimo problema nacional;

indisciplina social, que hace al trabajo ineficaz y nulo, precaria y ruinosa la producción

agraria e industrial; impune propaganda comunista; impiedad e incultura; justicia

influida por la política; descarada propaganda separatista.(...) Manifest de Primo de Rivera, 13 de setembre de 1923.

Qüestió:

Analitza els principals arguments que dóna Primo de Rivera en el seu manifest.

Es tracta d'un document polític, una font primària en la que el dictador explica les causes de la seva presa del poder. - Observem que Primo de Rivera presenta el seu acte més com a "més temut que desitjat", com a producte d'una necessitat "que el poble sa demana i imposa" davant la situació extremadament conflictiva que pateix el país, situació que ell passa a descriure. Culpa als polítics que governen des del desastre de 1898, dels que convé alliberar Espanya: "otra salvación que libertarla de los profesionales de la política, de los que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e inmoralidades que empezaron el año 98 y amenazan a España con un próximo fin trágico y deshonroso."
La idea de regeneració, el regeneracionisme, és una constant en la vida política espanyola des de la crisi de 1898.
 - Defensa la necessitat de mà dura: "Basta ya de rebeldías mansas". Fa, fins i tot, una al.lusió a la masculinitat: "Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón".

- "Asesinatos de prelados, ex gobernadores, agentes de la autoridad, patronos, capataces y

obreros". La necessitat d'acabar amb el pistolerisme i l'anarquisme és un dels principals arguments per a la política que vol instaurar. El prelat al que fa referència era el bisbe de Zaragoza, Juan Soldevila Romero, assassinat per anarquistes el 1923.

-"rastreras intrigas políticas tomando por pretexto la tragedia de Marruecos" Fa al.lusió aquí a la investigació oberta sobre el desastre d'Annual, ocasionat el 1921 per una expedició temerària del general Silvestre, que causà la mort de milers de soldats espanyols al Marroc. L'expedient Picasso, s'interrompí després del cop d'estat; es deia que en la imprudència de Silvestre havien influit personatges "de més amunt", fins i tot el propi rei (implicacions que no s'han pogut demostrar). Aquests eren els rumors que Primo de Rivera considera "rastreras intrigas políticas". 

-"Incertidumbre ante este gravísimo problema nacional", al.ludeix precisament a la necessitat de "pacificar" el Marroc, constituït com a protectorat entre Espanya i França.

- "Indisciplina social, que hace al trabajo ineficaz y nulo, precaria y ruinosa la producción agraria i idustrial", és a dir, critica la conflictivitat social i les vagues que fan el treball ineficaç.

- "Impune propaganda comunista". La revolució soviètica era considerada als anys 20 com una esperança per la majoria d'organitzacions d'esquerra a Europa, i la situació social feia augmentar el seu activisme. Fins i tot es va anomenar "Trienni bolxevic" (1918-1920) a un periode d'intensa conflictivitat a Andalusia, amb ocupacions de terres.

-"Descarada propaganda separatista", fet al.lusió al auge del nacionalisme català i basc.

La dictadura de Primo de Rivera no va acabar amb tots aquests problemes, que van seguir, i molts d'ells varen tenir notable influència en el fracàs de la II República i en l'inici de la Guerra Civil. S'ha dit que, si en lloc d'una dictadura s'hagués democratitzat realment un sistema corrupte, potser no hauria vingut el que va venir després, però en història aquest tipus d'especulacions no tenen sentit, ja que els fets solen ser fruit de molts factors. Ens trobavem en una societat amb unes diferències socials molt acusades, i amb una forta resistència al canvi.

            Retrat de Miguel Primo de Rivera. Procedència: Wikimedia Commons

 

El pensament de Sabino Arana

 Foto: Sabino Arana. Procedència: Wikimedia Commons. Font: Biblioteca Sancho el Sabio

Sabino Arana Goiri (1865-1903), fundador del Partit Nacionalista Basc, havia militat abans en el carlisme. Arana pensava que la industrialització i la immigració a Euskadi destruïen la societat tradicional i la raça basca, que considerava superior. Els seus defensors el situen en el seu context, les darreries del segle XIX, l'època del colonialisme, en la que el racisme o el suprematisme eren vistos com a cosa normal, fins i tot en institucions de caire "científic".

Text:

“Libre e independiente de poder extraño vivía Bizkaia, gobernándose y legislándose a sí misma, como nación aparte, como estado constituído; y vosotros, cansados de ser libres, habeis acatado la dominación extraña, os habeis sometido al extranjero poder, teneis a vuestra Patria como región del país extranjero y habeis renegado de nuestra nacionalidad para aceptar la extranjera.
Vuestros usos y costumbres eran dignos de la nobleza, virtud y virilidad de vuestro pueblo: y vosotros, degenerados y corrompidos por la influencia española, o lo habeis adulterado por completo, o lo habeis afeminado o embrutecido.
Vuestra raza, singular por sus bellas cualidades, pero más singular aún por no tener ningún punto de contacto o fraternidad ni con la raza española ni con la francesa, que son sus vecinas, ni con raza alguna del mundo, era la que constituía a vuestra Patria Bizkaia; y a vosotros, sin pizca de dignidad ni de respeto a vuestros padres, habeis mezclado vuestra sangre con la española o maketa, os habeis hermanado y confundido con la raza más vil y despreciable de Europa, y estais procurando que esta raza envilecida sustituya a la vuestra en el territorio de vuestra Patria.
Poseiais una lengua más antigua que cualquiera de las conocidas, más rica que vuestros montes, más vigorosa y altiva que vuestras costas, más bella que vuestros campos, y era la lengua de vuestros padres, la lengua de vuestra raza, la lengua de vuestra nacionalidad, y hoy vosotros la despreciais sin vergüenza y aceptais en su lugar el idioma de unas gentes groseras y degradadas, el idioma del mismo opresor de vuestra Padtria.
Era antes vuestro carácter noble y altivo a la vez que sencillo, franco y generoso y hoy vais haciendoos tan viles y pusilánimes, tan miserables, falsos y ruínes como vuestros mismos dominadores. Bizkainos: Bizkaia perece... y vosotros la estais matando” (Fragmento de un escrito de Sabino Arana en “Bizkaitarra” del 30 de septiembre de 1894”.)

Qüestió:

Sintetitza i analitza les idees principals expressades per Sabino Arana en aquest text:

1)"Libre e independiente de poder extraño vivía Bizkaia (Euskadi), gobernándose y legislándose a sí misma, como nación aparte". Podem veure aquí una al.lusió als desapareguts furs bascos, suprimits el 1876, després de la Tercera Guerra Carlina. Els de Navarra havien estat suprimits el 1841. Alguns petits drets forals es mantingueren, però durant la dictadura franquista es varen suprimir els de Biscaia i Guipúscoa, mantenint-se els d'Àlaba i Navarra.
Després de la fi del règim foral basc, a finals del s. XIX es varen crear no obstant els anomenats "concerts econòmics", en que es reconeixia el dret de les diputacions forals a recaptar i administrar els seus impostos, sistema recuperat per la constitució de 1978 i els estatuts del País Basc i Navarra.
2) "y vosotros, cansados de ser libres, habeis acatado la dominación extraña" Retreu als boscos -especialment a la seva burgesia- l'acceptació de la nova situació, acceptant convertir-se en un territori espanyol més.
3) "Vuestra raza, singular por sus bellas cualidades, pero más singular aún por no tener ningún punto de contacto o fraternidad ni con la raza española ni con la francesa, que son sus vecinas, ni con raza alguna del mundo, era la que constituía a vuestra Patria Bizkaia" Destaca aquí Arana la singularitat i superioritat de la "raça basca", idea que comença a expressar en el paràgraf anterior, i especialment retreu el fet de mesclar-se amb "la raza más vil y despreciable de Europa". Una de les preocupacions d'Arana era la immigració, i la possibilitat de mesclar la basca amb la "raça" espanyola.
4) "Poseiais una lengua más antigua que cualquiera de las conocidas, más rica que vuestros montes, más vigorosa y altiva que vuestras costas, más bella que vuestros campos, y era la lengua de vuestros padres, la lengua de vuestra raza, la lengua de vuestra nacionalidad".  Aquí s'indigna Arana amb el fet que part de la població basca -especialment a les ciutats- abandoni la seva llengua, que considera més antiga i més rica que d'altres conegudes, i acceptin en canvi el castellà.
5) "Era antes vuestro carácter noble y altivo a la vez que sencillo, franco y generoso y hoy vais haciendoos tan viles y pusilánimes, tan miserables, falsos y ruínes como vuestros mismos dominadores". Exaltació del caràcter basc i indignació perque adoptin el dels seus "dominadors".

Un altre text de Sabino Arana en aquest blog: Sabino Arana i el nacionalisme basc.

L'abdicació d'Amadeu de Savoia

   Retrat d'Amadeu de Savoia, per Antonio Gisbert. Font: Wikimedia Commons

Text:

"Dos años largos ha que ciño la corona de España y la España vive en constante lucha, viendo cada día más lejana la era de paz y de ventura que tan ardientemente anhelo. Si fuesen extranjeros los enemigos de su dicha, entonces al frente de estos soldados tan valientes como sufridos, sería el primero en combatirlos; pero todos los que con la espada, con la pluma, con la palabra, agravan y perpetúan los males de la nación, son españoles, todos invocan el dulce nombre de la Patria, todos pelean y se agitan por su bien; y entre el fragor del combate, entre el confuso, atronador y contradictorio clamor de los partidos, entre tantas y tan opuestas manifestaciones de la opinión pública, es imposible atinar cual es la verdadera y más imposible todavía hallar el remedio para tantos males.

Lo he buscado ávidamente dentro de la ley, y no lo he hallado. Fuera de la ley no ha de buscarlo quien ha prometido observarla.

Nadie achacará a flaqueza de ánimo mi resolución. No habría peligro que me moviera a desceñirme la Corona si creyera que la llevaba en mis sienes para bien de los españoles: ni causó mella en mi ánimo el que corrió la vida de mi augusta esposa, que en este solemne momento manifiesta como yo el que en su día se indulte a los autores de aquel atentado.

Pero tengo hoy la firmísimo convicción de que serían estériles mis esfuerzos e irrealizables mis propósitos.

Estas son, Señores Diputados, las razones que me mueven a devolver a la Nación, y en su nombre a vosotros, la Corona que me ofreció el voto nacional haciendo de ella renuncia por mí, por mis hijos y sucesores."

Amadeo, palacio de Madrid, 11 de febrero de 1873 

Comentari:  

Qui va ser Amadeu de Savoia?

Amadeu de Savoia (1845-1890) va ser rei d'Espanya entre 1871 1 1873. Era fill del rei d'Itàlia i duc d'Aosta. Després del destronament d'Isabel II amb la "Gloriosa Revolució", la constitució establia una monarquia constitucional per Espanya. Va ser elegit el 16 de novembre de 1870 com a rei per 191 vots dels 311 diputats presents en la votació. Tenia les característiques necessàries per l'alt càrrec al que es destinava: era catòlic, liberal, pertanyia a la família se Savoia, prestigiosa per haver aconseguir la unitat d'Itàlia. El principal impulsor de la seva candidatura fou Joan Prim, cap del govern i un dels líders de la revolució.

No obstant, poc abans de l'arribada d'Amadeu a Espanya, el desembre de 1870, fou Prim va patir una atemptat al carrer del Turco de Madrid, del que morí poc després, un fet misteriós encara avui dia no aclarit, i que deixava Amadeu sense el seu prinicipal suport.

Amadeu jurà com a rei davant les Corts constituents el dos de gener. Va portar una política escrupolosa en política, sense interferir en el funcionament de les Corts.

La seva esposa, Maria Victoria (1847-1876), va mostrar-se com una reina exemplar, actuant en obres de caritat -fins i tot després de tornar a Itàlia- i gràcies a la seva aportació econòmica s'obrí la primera guarderia infantil a Espanya, destinada als fills de les dones que rentaven roba a la riba del Manzanares. L'ordre que creà, la de Maria Victòria, premià diversos personatges, entre ells dues dones, una d'elles professora.

No obstant el comportament exemplar dels monarques, no gaudiren de suficient autoritat ni popularitat, i Amadeu renuncià a la corona l'11 de febrer de 1873.

Quins fets l'impulsen a abdicar?

El regnat va patir constants dificultats, per l'oposició de diversos grups i per les dificultats en que es va trobar:

-L'oposició de les camarilles del regnat d'Isabel II, especialment pel compliment rigurós de les normes per part del rei i la major austeritat que va implantar a la Cort.

-El problemes econòmics i socials, que, des de finals del regnat d'Isabel II, estaven presents i els governs posteriors no podien resoldre.

-l'oposició dels moderats, que preferien el retorn del Borbons, en la persona d'Alfons, fill d'Isabel II. Aquesta candidatura era impulsada per Antonio Cánovas del Castillo.

-La dissolució de la coalició de govern que havia guanyat les eleccions després de la revolució.

-L'oposició de l'aristocràcia, el clero, que consideraven el rei excessivament liberal.

-Així mateix, els grups més acabalats, consideraven que la nova legislació anava contra els seus interessos: aquesta legislació prometia canvis importants com l'abolició de l'esclavitud a Cuba i la regulació del treball infantil.

-La indiferència de les classes populars, influïdes per l'anarquisme, el socialisme o el republicanisme.

-Especialment greus foren els conflictes bèl.lics: l'anomenada "Guerra dels 10 anys a Cuba", no es podia resoldre en oposar-se determinats grups a fer canvis en l'administració de l'illa (abolició de l'esclavitud, igualtat dels cubans...)

-Els carlins inicien al nord, al País Basc, Navarra i zones de Catalunya, la Tercera Guerra Carlina en reclamar el tron pel seu pretendent, anomenat "Carles VII".

-Els darrers fets, provocaren diferències amb l'exèrcit, fins al punt que alguns militars pproposaren Amadeu que regnés de forma autoritària.

Són tots aquests fets i dificultats que impulsen Amadeu a abdicar:

" Si fuesen extranjeros los enemigos de su dicha, entonces al frente de estos soldados tan valientes como sufridos, sería el primero en combatirlos; pero todos los que con la espada, con la pluma, con la palabra, agravan y perpetúan los males de la nación, son españoles, todos invocan el dulce nombre de la Patria, todos pelean y se agitan por su bien".

No sense deixar ben clar, que no és la covardia la que l'impulsa a marxar:
"Nadie achacará a flaqueza de ánimo mi resolución. No habría peligro que me moviera a desceñirme la Corona si creyera que la llevaba en mis sienes para bien de los españoles: ni causó mella en mi ánimo el que corrió la vida de mi augusta esposa, que en este solemne momento manifiesta como yo el que en su día se indulte a los autores de aquel atentado."

La renúncia d'Amadeu a la corona d'espanya fou llegit davant les Corts per la seva esposa Maria Victòria.

La desamortització civil de Madoz (reedició)

La desamortització de Pascual Madoz (1805-1870), ministre d'hisenda del govern Espartero durant el bienni progessista (1854-1856) del regnat d'Isabel II, va afectar especialment els anomenats "béns de comuns i propis", de propietat municipal (un 50% per cent de total de terres desamortitzades), i després, la resta de propietats que restaven "de la mà morta". La intenció del govern a més d'eixugar el dèficit públic, era invertir en la construcció de la xarxa del ferrocarril i obres públiques en general, però deixà els municipis sensa una important font d'ingressos, i a molts veïnats sense unes propietats comunals que els permetien ajudar a viure o a sobreviure, fet que va fer augmentar l'emigració rural. Com va passar amb la de Mendizábal, la desamortització de Madoz va contribuir a la concentració de la propietat i no a la redistribució, i l'explotació intensiva posterior dels recursos, causà estralls en la vegetació i la fauna (font: Wikipedia)
Per la seva importància en finques expropiades i venudes, durada i conseqüències socials, va superar la desamortització de Mendizábal. Entre 1855 i 1895, l'estat va ingressar 7.856.000.000 rals. (font: Wikipedia).

"Artículo 1. Se declaran en estado de venta, con arreglo a las prescripciones de la presente ley, y sin perjuicio de las cargas y servidumbres a que legítimamente estén sujetos, todos los predios rústicos y urbanos, censos y foros pertenecientes: al Estado; al clero; a las órdenes militares de Santiago, Alcántara, Calatrava, Montesa y San Juan de Jerusalén; a las cofradías, obras pías y santuarios; al secuestro del ex Infante D. Carlos; a los propios y comunes de los pueblos; a la beneficiencia; a la instrucción pública. Y cualesquiera otros pertenecientes a manos muertas, ya estén o no mandados vender por leyes anteriores"
Signat: La reina. Pasqual Madoz, ministre d'Hisenda. 1 de maig de 1855.

Fotografia de Madoz. Font: Wikimedia Commons