El reformisme durant el regnat de Carles III

El segle XVIII va veure regnar sobirans interessats per les idees de la Il.lustració i que varen dur a terme importants reformes per millorar la situació de l'economia i de la població dels seus regnes; entre ells es compten Frederic II de Prússia, Caterina II de Rússia, Josep II d'Àustria i Carles III d'Espanya; és el que es coneix com a "Despotisme il.lustrat".

"Els darrers anys del regnat de Carles III foren testimonis d' una prosperitat econòmica desconeguda des de feia segles. Els directors del Banc de Sant Carles, l'any 1785, cel.lebraven "el progrés de la nostra indústria, la multitud de fàbriques a Catalunya, l'extensió de les de València, el desenvolupament de l'agricultura  i l'augment de la demanda dels seus productes." Els comerciants dels nord d'Europa cercaven amb ganes la llana, la seda, el suro, els vins, els conyacs, les nous i els fruits secs d'Espanya; i la demanda de productes durant la postguerra a la metròpoli i les colònies, estimulava els propietaris de fàbriques." Richard Herr, The Eighteenth Century Revolution in Spain.

Imatge: Carles III, per Goya.

La possessió de la terra en el segle XVIII

En el segle XVIII, la propietat de la terra estava concentrada en poques mans, i era en la seva major part, inalienable.

"Tan sols els "mayorazgos", terres de propietat privada així mateix intransferible, podien competir en extensió amb les dels municipis. El costum de vincular la terra, va començar amb la decadència del feudalisme, amb la finalitat d'impedir que un hereu malbaratador dilapidés el patrimoni d'una casa noble. En un principi, tan sols el rei podia autoritzar la creació d'un mayorazgo, però el 1505 les Corts de Castella varen decretaren que, des de llavors, qualsevol en podia fundar un, amb la quantitat d'hisenda que la llei de Castella li permetés llegar al seu primogènit (generalment, gairebé la meitat). Després de 1505, mitjançant el permís reial, es podia desheretar el altres hereus, per incloure una porció més gran de la hisenda en el nou mayorazgo. La llei permetia per igual a nobles i no nobles la vinculació de la terra. En consequència, en endavant es crearen molts petits mayorazgos, sobretot per part de persones no pertenyents a la noblesa, desitjosos de convertir-se en petits nobles i perpetuar el seu nom. Un cop el mayorazgo era establert, les adquisicions de propietat que es portessin a terme- per matrimoni o per compra, el proper pas que donava un plebeu era comprar un títol de noblesa a la corona -cosa senzilla en temps de Felip II i dels seus successors- o senzillament, menysprear la professió en la que fins aquell moment s'havia treballat amb profit i fer-se passar per hidalgo visquent, com fos, de la renda del seu mayorazgo. Els economistes del segle XVIII varen atacar amb energia aquest costum de vinculació, ja que creava una nombrosa classe d'ociosos i impedia que la terra es negociés. Richard Herr, The Eighteenth Century Revolution in Spain.

Els decrets de Nova Planta

 Amb els decrets de Nova Planta d'Aragó i València (1707), Catalunya (1716) i Mallorca (1716), el rei Felip V de Borbó abolia les constitucions i institucions pròpies d'aquests terroris que havien constituït fins aquell moment la Corona d'Aragó, que d'aquesta manera desapareixia com a entitat política, i la monarquia hispànica esdevenia absoluta i centralitzada. Els decrets foren imposats pel Rei després de la Guerra de Successió, pel recolzalment que aquells regnes i el principat havien atorgat al seu rival, Carles d'Àustria, i foren promulgats després d'una dura repressió. Els decrets de Catalunya i Mallorca tenen un to més moderat que el primer decret, no obstant els efectes foren els mateixos, tot i que aquests territoris, a diferència d'Aragó i València, conservaren part del dret privat.

"Havent pacificat, amb l'assistència divina i la justícia de la meva causa i amb les meves armes el Principat de Catalunya, tocava a la meva sobirania establir un govern i proveir perque els seus moradors visquin en pau, quietud i abundància; pel seu bé he resolt que en aquest Principat es formi una Audiència, que presidirà un Capità General o Comandant General de les meves armes, de manera que els despatxos, deprés de començar pel meu dictat, segueixin en el seu nom; aquest Capità General ha de tenir vot tan sols en les coses del govern, i això si es troba present el l'Audiència, és necessari que en motivacions i oficis greus, el Regent l'avisi un dia abans del que s'ha de tractar.
(...)2. L'Audiència s'ha de reunir en les cases que abans estaven destinades a la Diputació (Generalitat, o Diputació del General) i han d'estar formades per un Regent i deu ministres per a les causes civils i cinc per a les causes criminals, dos fiscal i un agutzil major.
(..)4. Les causes a la Reial Audiència se substanciaran en llengua castellana, i per a la major satisfacció de les parts els incidents de les causes es tractin amb la més gran deliberació, mano que totes les peticions i presentacions d'instruments es facin a les sales; per a les coses corrents i públiques hi hagi audiència pública dilluns, dimecres i divendres de cada setmana en cada una per torn de taules.
(...)31. A la ciutat de Barcelona ha d'haver-hi vint-i-quatre regidors i en les altres vuit, la nominació dels quals em reservo i en els altres llocs seran nomenats per l'Audiència en el moment que sembli i se'm donaràn comptes; els que nomeni l'Audiència seviran durant un any.
(...)37. Tots els demés oficis (càrrecs públics) que hi havia abans al Principat, temporals o perpetus i tots els comuns no expressats en aquesst el meu Reial Decret, queden suprimits o extingits, i el que a ells estava encomanat, si fos pertinent a la Justícia o al Govern, estarà en endavant a càrrec de l'Audiència, i si pertoqués a Renda o Hisenda ha de quedar a càrrec de l'Intendent o de la persona o persones que jo disposi.
(...)39. Pels inconvenients que s'han experimentat amb els somatents i juntes de gent armada, mano que no hi hagin tals somatents ni altres juntes de gent armada, sota pena de ser tractats com a sediciosos aquells que hi intervinguin.
(...) 40. Han de desaparèixer les prohibicions d'estrangeria, perque la meva Reial Intenció és que en els meus regnes, les dignitats i honors que es confereixin recíprocament als meus vassals pel mèrit i no pel naixament en una o altra província. Fragment del Decret de Nova Planta del Principat de Catalunya, promulgat per Felip V.
Imatges provinents de Wikimedia Commons:
Catalunya
Mallorca

La recuperació econòmica i demogràfica de Catalunya a finals del segle XVII

"La lenta recuperació de Catalunya, malgrat el permanent estat de guerra amb França, va ésser el preludi de la més important transformació en la història moderna d'Espanya.", ens diu l'historiador britànic John Elliott.

"Malgrat que, oficialment (els catalans) no varen poder comerciar amb Amèrica fins a començaments del següent segle, ja a les dècades de 1660 i 1670 es varen dedicar a restaurar la seva destroçada economia. Es varen dedicar sobretot a la reconstrucció de la seva indústria tèxtil que, al revès de la d'Aragó, no estava limitada per una legislació proteccionista que a la llarga afavoria la producció de teixits de qualitat inferior. Va ser en la segona meitat del segle XVII quan la població catalana, renovada i vigoritzada per un segle d'immigració francesa, va adquirir la fama de treballadora i dotada pels negocis. A mesura que les oportunitats econòmiques creixien, l'ordre públic es consolidava. L'època del bandolerisme havia passat a la història, reemplaçada per l'època, menys pintoresca, de l'artesà treballador.
La lenta recuperació de Catalunya, malgrat el permanent estat de guerra amb França, va ésser el preludi de la més important transformació en la història moderna d'Espanya. El domini econòmic d'Espanya es desplaçava del centre a la perifèria, a on el pes dels tributs era més lleuger i la postració econòmica, menor. J.H. Elliott, Imperial Spain 1469-1716. 

Imatge: Mapa de Catalunya al segle XVII. Procedència: Wikimedia Commons. Autor: Guillem Blaeu.

La "Unión de Armas" del comte duc d'Olivares

La participació de la monarquia hispànica en la Guerra dels Trenta Anys, significava mobilitzar un elevat nombre d'home i disposar de grans quantitats de diners. La Corona de Castella, exhausta i per les lleves i les contribucions després de més d'un segle de guerres, patia problemes econòmics i de despoblament. El comte duc d'Olivares, valido del rei Felip IV, pensava que devien repartir-se  l'esforç bel.lic tots els pobles de la monarquia, per la qual cosa va concebir el seu projecte anomenat Unión de Armas, pel qual tots aquests territoris contribuirïen amb homes, fins a un total de cent-quaranta mil i diners, tot això en proporció als seus habitants; les tropes no estarien sempre en combat, però si preparats per si eren necessaris. El projecte però, necessitava l'aprovació de les corts dels diferents regnes i territoris, conforme a les seves constitucions i lleis, que per al comte duc, necessitat d'ingressos i lleves regulars, eren un obstacle, més quan l'oposició de la Corona d'Aragó a tal projecte, era evident. Olivares volia un regne únic i centralitzat. L'intent d'imposar la Unión de Armas, va portar a la Guerra dels Segadors a Catalunya i la revolta i independència de Portugal.

"Tingueu V.M. com a negoci el més important de la monarquia, el de fer-se Rei d'Espanya, vull dir, Senyor, que no s'acontenti V.M. amb ser Rei de Portugal, d'Aragó, de València, Comte de Barcelona, sino que treballi i pensi amb consell mut i secret, de reduir aquests regnes dels quals es composa Espanya, a l'estil i lleis de Castella, sense cap diferència, que si V.M. ho aconsegueix serà el príncep més poderós del món.
(...) Coneixent que la divisió present de lleis i furs afebleix el seu poder i l'estorba d'aconseguir un fi tan just i gloriós, i tan al servei de Nostre Senyor, (estendre la religió cristiana) i sabent que els furs i privilegis particulars que no toquen ni un punt la justícia (que aquesta arreu s'ha de guardar), reben alteració per la diversitat dels temps i per majors conveniències s'alteren cada dia, i els mateixos naturals ho poden fer a les seves corts (...) es procuri el remei pels camins que es pugui, fent honestos els pretexts per excusar l'escàndol, encara que, en un negoci tan gran es pugués trepitjar per aquest inconvenient, assegurant el principal." Carta del comte duc d'Olivares al rei Felip IV, 1624.

Imatge: "La Rendició de Breda", Velázquez; Museu del Prado (Madrid)

Expulsió dels moriscos, 1609

Els moriscos constituïen un grup de descendents de musulmans hispànics obligats a convetir-se després de la conquesta de Granada. Havien conservat els seus costums i llengua, i es deia que també la seva religió. Era un grup molt dinàmic que treballaven en l'agricultura i l'artesania. Un decret del rei Felip III, l'any 1609, els obliga a abandonar les seves terres i cases i marxar al nord d'Àfrica.

"Heu entès el que, per mitjà d'un llarg discurs de molts anys, he procurat la conversió dels moriscos d'aquest regne de València i del de Castella, i els edictes de gràcia que se'ls han concedit i les diligències que s'han dut a terme per convertir-los a la nostra santa fe, i que tot això els ha estat de poc profit, he resolt que es treguin tots els moriscos d'aquest regne i se'ls llenci a Barbaria. I per que s'executi el que S.M. mana, hem ordenat publicar el següent ban:
En primer lloc, que tots els moriscos d'aquest regne, tant homes com dones, amb els seus fills, en el termini de tres dies de publicar-se aquest ban, en els llocs on cadascun viu i té la seva casa, sortin d'allà i vagin a embarcar-se allà on el comissari els ordeni, emportant-se de les seves hisendes els mobles i tot el que poguessin de les seves persones, per embarcar-se en les galeres i naus que estiguin preparats per pasar-los a Barbaria, a on desembarcaran sense que rebin maltractament ni molèstia en les seves persones. I el que no complís, incorrirà en pena de vida, que s'executarà sense remisió.
Que qualsevol dels dits moriscos que, publicat aquest ban i passats tres dies, fos trobat fora del seu propi lloc, pugui qualsevol persona, sense incórrer en cap pena, prendre'l i desvalisar-lo, lliurant-lo al Justícia del lloc més proper, i el pugui matar si es defensa.
Que qualsevol dels dits moriscos que amagués o enterrés alguna cosa que tingués de l'hisenda on habita, o no pogués emportar-se-la, o cremés foc a les cases, conreus, horts o arbrats, incorrin en la dita pena de mort els veïns dels lloc on això succeís, ja que S.M. ha tingut bé de fer mercè d'aquestes hisendes que no puguin emportar-se, als senyors dels qui fossin vassalls. Decret d'expulsió dels moriscos decretada per Felip III, 22 de setembre de 1609.

La pirateria en el Mediterrani en l'Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, la pirateria algeriana i després turca, constituí un perpetu malson pels habitants de la mediterrània, exposats a ser capturats o a perdre-ho tot. El segle XVI  va veure l'enforntament entre dos grans imperis, otomà i habsburg, del qual la batalla de Lepant, en l'epoca de Felip II, en va ser només una mostra.

"El mar, que ha estat des de sempre una font de recursos i oportunitats, ha esdevingut d'altra banda, una porta oberta a tota mena de perill i ha comportat una gran indefensió per als pobles que veien, impotents, com el mar els porta dolor, mort i destrucció. Des de l'època romana, tot el Mediterrani fou freqüentat per grups violents de pirates que feien del segrest i del saqueig la seva manera de viure. "La pirateria al Mediterrani és una indústria tan vellacom la història." La pirateria procedent del nord d'Àfrica que afectà les costes catalanes fou endèmica al llarg de tota l'edat Mitjana i Moderna. És el que F. Braudel ha anomenat "El perill africà". Forn i Salvà, F., Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva.