La Revolució Russa, 100 anys després (4): Entre març i octubre de 1917

Imatge: Procedència: Dispersió d'una multitud a la Perspectiva Nevski de Petrograd, el juliol de 1917. Wikimedia Commons

La caiguda del tsarisme despertà una onada d'entusiasme revolucionari. El govern provisional, nomenat per la Duma, i presidit en un inici per Mijail Rodzianko, seguit per Georgui Luov, aquest darrer del Partit Democràtic Constitucional era l'encarregat de preparar i dur a terme unes eleccions per sufragi universal; l'assemblea legislativa que en sortís, decidiria sobre la qüestió de la propietat de la terra. La pena de mort va ser abolida. Va desaparèixer l'antisemitisme d'estat.
El buit de poder creat per la la caiguda de l'administració tsarista va ser ocupat pels soviet locals, a imitació del revifat soviet de Petrograt, en el qual, la majoria de membres eren soldats mobilitzats per la guerra, de diverses tendències polítiques, i en el que els bolxevics eren una minoria.
A l'hora de la veritat, el soviet de Petrograd funcinava a través d'un comitè executiu, l'Ispolkom, els membres del qual eren designats perl partits. 
L'estat de guerra impedia de moment dur a terme les eleccions a l'assemblea legislativa que havia de decidir el futur de Rússia. Així doncs, es va instal.lar una dualitat de poders, en la que l'autoritat del govern provisional era qüestionada per la del soviet de Petrograd. 
L'Ispolkom va aprovar un programa de vuit punts que el govern provisional havia d'acceptar: amnistia, llibertat d'expressió, associació i reunió; dret de vaga; abolició de les restriccions o privilegis per diferències socials, nacionals o religioses; preparatius per a una l'Assemblea Constituent elegida per sufragi universal; dissolució de la policia tsarista, que havia de ser substituïda per una milícia local; eleccions per als governs locals; garanties que les unitats militars implicades en la revolució conservarien les seves armes; manteniment de la disciplina a l'exèrcit, sempre que els soldats fora de servei gaudissin els mateixos drers que els civils.
No obstant, una ordre emesa per l' Ispolkom del soviet de Petrograd, deixava sense autoritat els oficials de l'exèrcit, L'ordre anava dirigida al "Districte militar de Petrograd", però es va entendre ampliada a la resta de l'exèrcit. S'establia que els membres de les forces armades estaven subordinades al soviet, el qual podia revocar fins i tot les ordres del govern provisional, l'armament quedava sota l'autoritat dels comitès i  no en mans dels oficials i s'abolien els tractaments honorífics per dirigir-se als oficials (vegeu Pipes, pàg. 332).
Mentre, la guerra seguia. El govern alemany, veient molt dificultós guanyar una guerra oberta en diversos fronts, arribà a la conclusió que el millor que podia passar era que una de les nacions de la Triple Entesa signés la pau i per tant l'abandonament de la guerra. El cas francès i britànic van fracassar en l'intent. Per Rússia es varen fixar el Lenin, líder del partit bolxevic, exiliat en aquell moment a Zuric (no obstant, podria tornar al seu país, amb l'amnistia decretada).
Els alemays van facilitar a Lenin i als seus acompanyants el viatge a través d'Alemanya i Suècia i d'allà va arribar el 3 d'abril a l'estació de Finlàndia de Petrograd, on va ser aclamat per una multitud de seguidors. El suport del govern alemany als bolxevics, no acabà amb el trasllat del seu líder a la seva pàtria, sino que continuà subvencionant les activitats del partit (vegeu Pipes, pàgs. 444 a 446).
La idea de Lenin era la d'una revolució mundial, de la qual Rússia només en seria un punt de partida. Inmediatament de la seva arribada començà una tasca de propaganda contra el govern provisional. En les seves "Tesis d'abril", publicades al diari Pravda, òrgan del Partit Bolxevic, demanava la no col.laboració amb el govern, la inmediata sortida de la guerra, la dissolució de l'exèrcit, la policia i la burocràcia estatals i l'entrega del poder als soviets.
El mateix abril es varen produir una colla de manifestacions contra la continuïtat de Rússia en la  guerra, manifestacions que foren aprofitades per Lenin per incitar a la rebel.lió a les fàbriques, i fins i tot als mariners de Krondstadt. Milícies bolxevics desfilaren portant armes.
La guerra seguia essent desfavorable als russos, i el descontentament popular i a l'exèrcit, va augmentar. El fracàs d'una ofensiva, l'anomenada "ofensiva Kerenski", es va fer avident a començaments de juliol, fet que contribuí a augmentar les desercions i les negatives a tornar al front. La pena de mort va ser restaurada.
En el mes de juliol es van produir una colla d'amotinaments de les tropes i de manifestacions al carrer, darrera dels quals, el hi havia la mà dels bolxevics. Lenin es va exiliar a Finlàndia.
Després d'aquests fets, el govern inicià una repressió contra els bolxevics.
Davant les dificultats dificultats per governar, el cap del govern provisional, Luov, va dimitir, essent substituït per Alexànder Kérenski, que havia estat abans ministre de Justícia i de Guerra i Marina. Kérenski havia gaudit, fins aquell moment, d'una notable popularitat, que venia de la seva actuació com diputat de la Duma, en la qual manifestà una apassionada oposició al tsar. No obstant, com a president del govern, va tractar Nicolau II i la seva família amb correcció, però aquell mateix més es va decidir el seu trasllat a la població de Tobolsk, que no tenia ferrocarril, a Sibèria.
El general Lavr Kornílov, comandant en cap de l'exèrcit, intentà restaurar la disciplina, donant ordres de disparar contra els desertors. Kornílov no era tsarista, però si partidari del restabliment de l'ordre, actitud en la que era recolzat no tan sols pels nostàlgics dels tsarisme, sino per tots aquells que desitjaven s'acabés el desgovern.
A finals d'agost, Kornílov envià tres regiments de cavalleria a Petrograd, per acabar amb el poder del soviet i de les organitzacions obreres. Per sufocar el cop, Kérenski va solicitar l'ajuda dels partits, i dels mateixos bolxevics, que foren rearmats. Les movililitzacions aconseguiren suforcar l'aixecament de Kornilov.
Kérenski va perdre però, el suport dels sectors moderats de la societat, mentre els més a l'esquerra, davant el temor a una suposada contrarevolució, es radicalitzaven. Es produiren ocupacions de terres. Els bolxevics acabaren essent majoria al soviet de Petrograd, i continuaren estenent la seva influència. 
A principis d'octubre, vist el descrèdit del govern, Lenin i els bolxevics van decidir que era el moment de prendre el poder. 


Bibliografia i webgrafia
 

Edward Hallett CARR, La Revolución Bolchevique. 1917-1923. Tres volums. Alianza Universidad,  Madrid, 1973.

Antonio ESCOHOTADO, Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad. III. De Lenin a nuestros días. Edhasa, Barcelona, 2016.

Orlando FIGES, La revolución rusa. Edhasa. Barcelona, 2010.

Sheila FITZPATRICK, El equipo de Stalin. Los años más peligrosos de la Rusia soviética, de Lenin a Jrushchov, Crítica, Barcelona, 2016.

 Francisco HERRANZ et alii, "Dossier. Revolución Rusa. 1917. El año que dividió el mundo", dins la revista La aventura de la historia. Gener de 2017.

Richard PIPES, La revolución rusa. Editorial Debate. Barcelona, 2016

Karl SCHLÖGEL, Terror y utopía. Moscú en 1937. Acantilado col. Quaderns Crema. Barcelona, 2014.
WIKIPEDIA, article "Revolución rusa"

 
 

La Revolució Russa, 100 anys després (3). La revolució de febrer de 1917

Imatge: el tsar Nicolau II de Rússia i la seva família. Procedència: Wikimedia Commons.

La Duma, l'assemblea representativa russa creada després del moviment revolucionari de 1905, inicià les seves sessions el juliol de 1906. A l'abril, el tsar havia signat -a desgrat- una constitució o Lleis Fonamentals, que no obstant, establien el poder autocràtic del tsar sobre la llei, l'església i la Duma, que en realitat, tindria un caràcter consultiu i podia ser dissolta per tsar en qualsevol moment. El sufragi tampoc era igualitari, primant el vot dels estaments més poderosos. Els ministres continuaven essent responsables únicament davant del monarca, que tendia a elegir els més fidels a la seva persona.
La major part de la població vivia en el món rural, que continuava amb unes formes de producció tradicionals. El primer ministre Stolypin -assassinat el 1911- intentà una reforma agrària a base de privatitzar la terra comunal, amb la idea que el pagès propietari tindria més incentius per modernitzar i incrementar la producció.
La creixent radicalització dels partits polítics era combatuda mitjançant la Okhrana, la temuda policia secreta.
La industrialització de Rússia havia progressat des de principis de segle -limitada a determinades àrees- però l'obrer no veia millorar les seves condicions de vida ni laborals.
El tsar Nicolau II Romanov vivia convençut de la necessitat de mantenir el seu poder absolut, i estava tancat a qualsevol reforma. En això l'esperonava la tsarina Alexandra, que era impopular entre la població. El matrimoni imperial tenia quatre filles: Olga, Tatiana, Maria i Anastàsia, i un fill, el tsarevitx Alexis. Malhauradament, l'hereu estava malalt d'hemofília, i la seva mare havia caigut sota la influència del sacerdot Rasputín, del que creia Alexandra que tenia poder per curar Alexis. Rasputín acabà exercint una influència soterrada sobre la vida política russa, fins que fou assassinat per un noble relacionat amb la família imperial, fet que impedí qualsevol investigació. Tots aquests fets, aparentment anecdòtics, empitjoraren notablement la imatge del tsar i la tsarina.
És possible que el temps hagués fet evolucionar el sistema polític i econòmic de l'Imperi rus, però els esdeveniments es precipitaren el 1914, amb l'entrada en guerra, al costat de França i Gran Bretanya (l'anomenada "Triple Entesa"), en contra dels imperis centrals (Alemanya i Àustria-Hongria). 
El tsar designà com a comandant suprem de l'exèrcit rus, el seu oncle, Nicolau Nicolàievitx; amb la derrota però, el tsar mateix assumiria en persona el comandament, fet que contribuí, més si es pot, al seu descrèdit.
Ben aviat la població i els soldats van tenir més motius de descontentament: lleves forçoses, derrotes, gran nombre de morts i ferits (1), ineficàcia dels oficials.
El subministrament a les ciutats i també a l'exèrcit, van començar a faltar: en el camp es produïen acaparaments i a més els medis de transport -especialment el ferrocarril- no funcionaven amb normalitat. Això va empitjorar durant l'hivern de 1916-17, que va ser especialment dur. 
El febrer de 1917, la multitud, esperonada per la fam i indignada per la situació al front, sortí al carrer a Sant Petersburg, en un moviment que després s'estendria a altres ciutats. Alhora començà una onada de vagues. El 24 de febrer, hi havia 160.000 i 200.000 treballadors als carrers de Sant Petersburg,  per vaga o per tancament de les fàbriques (vegeu Pipes, pàg. 299), xifra que aniria augmentant. Els manifestants demanaven pa, la fi de la guerra i la fi de l'autocràcia. El tsar, que era visitant el front, ordenà la intervenció de la guarnició de soldats de la capital, en total 160.000 (vegeu Pipes, pàg. 302. Després d'unes vacilacions inicials, els soldats s'uniren als manifestants, fet que fou seguit per més unitats de l'exèrcit. El tsar i el govern ja no controlaven la situació.
La rebelió dels regiments de Sant Petersburg significà la fi de la monarquia. El tsar, que intentava tornar a la capital en ferrocarril, fou pressionat per l'Estat Major de l'exèrcit (inclès el seu oncle) perque abdiqués, abdicació que es va fer efectiva el 2 de març (15 de març en el calendari gregorià). Nicolau renunciava per ell i pel seu fill, i cedia la corona al seu germà Miquel, home de tarannà més obert, que alhora va renunciar a la corona.
Davant del buit de poder, i després de moltes vacilacions, la Duma nomenà un govern provisional, del que el seu primer president fou Mijail Rodzianko, i després Gueorgui Luov, del Partit Democràtic Constitucional, mentre que Nicolau Romanov i la seva família eren posats en arrest domiciliari.
La fi de la monarquia i el nomenament del govern provisional foren rebuts amb entusiasme per la població.

(1) Segons les xifres convencionals, el nombre de morts russos a la I Guerra Mundial seria de 1.700.000 morts i 4.950.000 ferits. (vegeu Wikipedia, article sobre la Revolució Russa), però segons Pipes, càlculs actuals fets a Rússia, la xifre seria menor: 900.000 morts en el camp de batalla i 400.000 ferits, en un total de 1.300.000 soldats. En canvi, un nombre elevat de russos, 3.900.000 foren fets presoners. (Vegeu Pipes, pàg. 453)

Bibliografia i webgrafia

Edward Hallett CARR, La Revolución Bolchevique. 1917-1923. Tres volums. Alianza Universidad,  Madrid, 1973.

Antonio ESCOHOTADO, Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad. III. De Lenin a nuestros días. Edhasa, Barcelona, 2016.

Orlando FIGES, La revolución rusa. Edhasa. Barcelona, 2010.

Sheila FITZPATRICK, El equipo de Stalin. Los años más peligrosos de la Rusia soviética, de Lenin a Jrushchov, Crítica, Barcelona, 2016.

 Francisco HERRANZ et alii, "Dossier. Revolución Rusa. 1917. El año que dividió el mundo", dins la revista La aventura de la historia. Gener de 2017.

Richard PIPES, La revolución rusa. Editorial Debate. Barcelona, 2016

Karl SCHLÖGEL, Terror y utopía. Moscú en 1937. Acantilado col. Quaderns Crema. Barcelona, 2014.
WIKIPEDIA, article "Revolución rusa"

La Revolució Russa, 100 anys després (2). La revolució de 1905

Imatge: Diumenge Sagnant a Sant Petersburg (22 de gener de 1905). Autor Ivan Vladimirov (1870-1947). Procedència. Wikimedia Commons.


La Revolució Russa de 1917 va venir precedida per la de 1905. A començaments del segle XX, l'imperi rus abastava un territori inmens, que, com la Rússia actual, anava des d'Europa oriental fins a l'oceà Pacífic, governat per la darrera autocràcia o monarquia absoluta d'Europa, del que el Tsar, en aquells moments Nicolau II Romanov, n'era el cap.
En aquest gran territori, el ferrocarril trasiberià, inaugurat en el seu tram principal el juliol de 1904, havia de ser la via d'unió entre Moscou i les provínces del Pacífic
L'economia era bàsicament agrícola, a base de sistemes de possessió tradicionals i mètodes enderrerits. Convivien la propietat privada, l'arrendament i la propietat comunal; en aquesta darrera, cada casa -formada normalment pepr una família extensa- rebia unes franges de conreu segons les seves necessitats i possibilitats, franges que tornaven a la comunitat després de la mort del cap de família, per a una nova divisió (el món rural rus està descrit per R. Pipes en el seu llibre La Revolución Rusa, capítol "La Rusia rural".
El camp vivia amb les seves própies formes d'organització, sempre pagant els tributs corresponents. A inicis del segle passat, la població habia crescut notablement, i la terra i els seus mètodes tradicionals començaven a ser insuficients per alimentar-la. La servitud del pagès havia estat abolida pel tsar Alexandre II, que no obstant, va morir assassinat en un acte terrorista, l'any 1881.
Al cim de la societat agrària estava la noblesa, seguida dels kulaks, pagesos mitjans acomodats, i finalment els camperols petits propietaris, arrendataris o conreadors de terres comunals (mugics), que somiaven en un futur repartiment de terres.
La industrialització es concentrava a centres o àrees, com Sant Petersburg (la capital), Moscú, Sebastopol, Odessa, el Càucas i els Urals. Els obrers industrials eren majoritàriament pagesos emigrats a les ciutats, amb un salari escàs i unes precàries condicions de vida.
El món "oficial" de Rússia, els pilars de la societat, el constituïen, a banda dels Tsar i la família imperial: la noblesa, l'Església, la burocràcia, l'exèrcit.
L'oposició política estava majoritàriament en mans d'una intelligentsia molt radicalitzada, essent freqüents els actes de terrorisme. Entre 1905 i 1907 es calcula hi van haver 9000 morts en atemptats (vegeu Pipes, pàg. 180). El primer ministre Stolipin intentà reprimir amb duresa el terrorisme, aplicant la pena de mort a la forca (l'anomenada "corvata de Stolipin).
Adquirien força els populistes, partidaris de la destrucció del tsarisme i del socialisme al camp; l'anarquisme: no oblidem que Bakunin i Kropotkin eren russos; el Partit Socialista Revolucionari  (els anomenats "esserites"), implicat en actes de terrorisme (vegeu Pipes, pàgs. 160 a 162). El Partit Obrer Socialdemòcrata, que el 1903 es va dividir en dues branques: menxevics (minoria), partidaris d'una revolució liberal o democràtica prèvia al socialisme (seguint l'ortodòxia marxista), i els bolxevics (majoria), comandats per Vladimir Ílitx Ulianov, dit Lenin, partidaris de passar directament a la revolució socialista, sense fase intermèdia. El partit Constitucional Democràtic (KDT, cadets) era de caire liberal, aspirava a una colla de reformes, una constitució i una democratització del sistema.
El setembre de 1904 esclata una guerra entre Rússia i el Japó, per la disputa sobre Manxúria. Rússia pateix una derrota considerada humiliant pel país i per tot occident. En el tractat de Portsmouth (EEUU), els enviats russos accepten la derrota i reconeixen la preeminència dels interessos japonesos a l'extrem orient.
El descontentament per la derrota i la necessitat de reformes polítiques i socials, origina el 9 de gener (calendari julià, vigent en aquell moment a l'imperi rus) de 1905 (22 de gener en el calendari gregorià), una manifestació protagonitzada per gent de diverses classes socials, encapçalada per un sacerdot anomenat Gapó, que volien lliurar un manifest al tsar, demanant justícia i protecció, negociar salaris i condicions laborals, eleccions per sufragi universal i l'elecció d'una assemblea constituent.
Malgrat el caràcter pacífic de la manifestació, aquesta fou reprimida salvatgement a trets per la guàrdia, que fins i tot perseguí els manifestants pels carrers. És dubtós el nombre total de víctimes, entre morts i ferits. El càlcul més aproximat està entre 200 i 800 morts (vegeu Pipes, pàg. 27). Aquesta jornada fou coneguda com el "Diumenge sagnant".
El "Diumenge sagnant" va tenir la seva repercusió en els dies i mesos següents a Sant Petersburg i altres centres industrials, amb vagues i manifestacions, que al seu torn van ocasionar víctimes. El gener de 1905, 400.000 obrers estaven en vaga (vegeu Pipes, pàg. 28), els estudiants universitaris s'afegiren al moviment vaguístic. Es van produir ocupacions de terres. Es registraren també amotinaments de mariners a Sebastòpol, Vladivostok i Kronstadt, i el més famós, el del cuirassat Potiomkin a Odessa, el juny de 1905, immortalitzat pel director de cinema rus, Eisenstein.
Fou durant aquesta revolució de 1905 quan es va constituir -de manera efímera- el soviet (consell) de Petrograd, destinat a adquiri importància durant la de 1917.
També els grups nacionals s'uniren a la protesta (finesos, bàltics, polonesos, musulmans) reclamant antonomia i respecte a les llengues i cultures pròpies. No obstant, es produiren greus pogroms contra jueus, a qui, possiblement alguns estaments oficials, volien derivar la culpa de la situació.
Després de l'assassinat del seu parent el gran duc Sergei Aleksandrovitx, el tsar Nicolau es va avenir a atorgar algunes reformes, entre elles la creació d'una assemblea consultiva, la Duma.
No obstant, les concessions foren insuficients, i fins i tot els grups conservadors demaneven canvis que evitessin una revolució.
L'octubre de 1905, el primer ministre Sergei Witte signà l'anomenat "manifest d'octubre", que recollia les peticions dels governs locals (zemstvos) i en el que es demanava sufragi universal, legalització dels partits polítics i l'establiment de la Duma com assemblea legislativa.
Després de moltes vacilacions, Nicolau II signà un document que recollia les propostes del manifest, signatura de la que es va penedir poc després, dient que havia acceptat sota coacció, i es que el tsar estava convençut que l'autocràcia era l'única forma de govern estable a Rússia que s'havia engrandir gràcies a autòcrates com Pere el Gran i Caterina la Gran.

BIBLIOGRAFIA

Edward Hallett CARR, La Revolución Bolchevique. 1917-1923. Tres volums. Alianza Universidad,  Madrid, 1973.

Antonio ESCOHOTADO, Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad. III. De Lenin a nuestros días. Edhasa, Barcelona, 2016.

Orlando FIGES, La revolución rusa. Edhasa. Barcelona, 2010.

Sheila FITZPATRICK, El equipo de Stalin. Los años más peligrosos de la Rusia soviética, de Lenin a Jrushchov, Crítica, Barcelona, 2016.

 Francisco HERRANZ et alii, "Dossier. Revolución Rusa. 1917. El año que dividió el mundo", dins la revista La aventura de la historia. Gener de 2017.

Richard PIPES, La revolución rusa. Editorial Debate. Barcelona, 2016

Karl SCHLÖGEL, Terror y utopía. Moscú en 1937. Acantilado col. Quaderns Crema. Barcelona, 2014.

La Revolució Russa, 100 anys després (1)

Imatge: V.I Lenin. Autor: L. Lónidov. Procedència: Wikimedia Commons

Imatge: Alexander Kérenski. Autor: desconegut. Procedència: Wikimedia Commons.

No hi ha dubte que, la revolució que va tenir lloc a Rússia ara fa cent anys ha tingut una influència cabdal en els esdeveniments posteriors de la humanitat. Per bé o per mal? Al llarg d'un segle, ha tinguts seguidors i admiradors, així com detractors. Richard Pipes, un dels màxims experts en Rússia i la seva revolució afirma: "Millones de cadáveres. La revoución rusa fue uno de los sucesos más trágicos del siglo XX" (diari "El País 27 de gener de 2017).
Personalment he observat que corre un mite entre algunes persones, convençuts que Lenin va enderrocar el tsar, Nicolau II, fet que es pot desmentir a base de consultar qualsevol llibre d'història. Quan es va produïr la revolució d' octubre (calendari julià vigent a Rússia en aquell moment, novembre en el calendari gregorià), el tsar ja havia abdicat, després de la revolució de febrer, i ell i la seva família estaven sota arrest domiciliari. En el moment de la revolució (o cop d'estat) d'octubre hi havia un govern provisional dirigit per Alexander Kérenski, que pertanyia ni més ni menys que al Partit Socialista Revolucionari. El govern provisional havia estat competint pel poder amb els soviets (consells), especialment el de Sant Petersburg (Petrograd).
El govern provisional havia de convocar eleccions per sufragi universal. Després del seu enderrocament, si que hi van haver eleccions, però l'assemblea legislativa sortida de les urnes fou dissolta per Lenin. El desembre de 1917 es va crear la policia secreta, la famosa Txekà, per actruar contra els "contrarevolucionaris", amb poders amplíssims i sumaríssims. La Txekà va adoptar diversos noms al llarg dels temps, el més conegut és el darrer, KGB.
Quins factors determinaren la caiguda del govern provisional? Els mateixos que van provocar l'obligada abdicació del tsar: la I Guerra Mundial, que ocasiónà, a més de més de quatre mil.lions de morts (vegeu Escohotado, pàg. 110), causats directament per la guerra o la fam; la sensació de derrota; la desafecció del poble i de l'exèrcit i el desgovern en el que va quedar el país. Entre febrer i octubre de 1917, Rússia va viure una dualitat de poders, entre la Duma i el Soviet de Petrograd, que culminà en la presa del palau d'hivern -seu del govern provisional- per part dels revolucionaris el mes d'octubre.
Una de les primers actes de govern dels bolxevics fou acordar la pau amb Alemanya, amb el tractat de Brest-Litovsk (març de 1918), a canvi de quantioses cessions territorials, que anaven des dels països bàltics fins a Ucraïna. El tractat va permetre a Alemanya acabar la guerra al front oriental i centrar-se en l'occidental. És clar que per això havien dut a Lenin, que estava exiliat a Zurich quan va esclatar la revolució de febrer, cap a Rússia.
Va significar això la pau per als russos? No malhauradament. La guerra civil, les requises als camperols (el Comunisme de Guerra), per altra banda mal administrades, les execucions, provocaren molts més morts. Rússia tenia uns 175 mil.lions d'habitants en signar la pau amb Alemanya, la guerra civil  (1919-1920) va provocar uns tres mil.lions més de víctimes i al 1926 la població havia passat de 170 mil.lions a 131.304.931, segons els cens oficial d'aquell any, perdent doncs deu vegades més d'habitants des de 1920 (vegeu Escohotado, pàgs. 110-111).
I encara faltaven Stalin i faltava la II Guerra Mundial.
En próximes entrades parlarem d'altres aspectes, com la situació a Rússia abans de la Revolució. Un altre mite molt extès, per exemple, creu que abans de la revolució la major part de les terres estaven en poques mans.

BIBLIOGRAFIA
 

Edward Hallett CARR, La Revolución Bolchevique. Tres volums. Alianza Universidad, Madrid, 1973.

Antonio ESCOHOTADO, Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad. III. De Lenin a nuestros días. Edhasa, Barcelona, 2016.

Orlando FIGES, La revolución rusa. Edhasa. Barcelona, 2010.

Sheila FITZPATRICK, El equipo de Stalin. Los años más peligrosos de la Rusia soviética, de Lenin a Jrushchov, Crítica, Barcelona, 2016.

 Francisco HERRANZ et alii, "Dossier. Revolución Rusa. 1917. El año que dividió el mundo", dins la revista La aventura de la historia. Gener de 2017.

Richard PIPES, La revolución rusa. Editorial Debate. Barcelona, 2016

Karl SCHLÖGEL, Terror y utopía. Moscú en 1937. Acantilado col. Quaderns Crema. Barcelona, 2014.