"In Hibero flumine" és un bloc dedicat a reflexionar sobre història, adaptat als programes de batxillerat.

diumenge, 27 de maig del 2012

La Guerra Civil Espanyola: diferències entre els dos bàndols

"En el transcurs del meu segon dia en la caserna, va començar el que paradoxalment es coneixia com a "instrucció". D'entrada van tenir lloc escenes de gran confusió. Els reclutes eren, en la seva major part, joves de setze o disset anys, procedents dels barris pobres de Barcelona, plens d'ardor revolucionari, però completament ignorants del que significava una guerra. Resultava impossible aconseguir que es posessin en fila. La disciplina no existia; si a un home no li agradava una ordre, s'avançava i discutia de manera violenta amb l'oficial. El tinent que ens instruïa era un home jove, robust i de rostre viu i agradable. Havia format part de l'exèrcit i les seves maneres i un uniforme elegant feien que conservés l'aspecte d'un oficial de carrera. Resulta curiós que fos un socialista sincer i convençut. Insistia, encara més que els soldats, en una completa igualtat social entre tots els graus. Recordo la seva sorpresa quan un recluta es va dirigir a ell anomenant-lo senyor. Què! Senyor! Qui em diu senyor? Potser no som tots camarades? No crec que tot això li facilités la seva tasca.
En realitat, els novells reclutes, no rebien cap ensinistrament militar que els pogués servir d'alguna cosa. (...)En aquesta època jo ignorava que el motiu d'aquesta situació absurda era la total carència d'armes. A les milícies del POUM, la manca de fusells era tan desesperant, que les tropes acabades d'arribar no disposaven més que dels fusells emprats fins aquell moment per les tropes a qui rellevaven." George Orwell, Homenatge a Catalunya.

Aquest text de George Orwell (1) que va lluitar com a voluntari a la Guerra Civil Espanyola, mostra la penúria de mitjans i els trets dels que lluitaven en el bàndol republicà. Es un bon exemple de les diferències entre ambdós bàndols, i que expliquen en part -en part- la derrota de la República.
A començaments de la guerra, les forces semblaven equilibrades, i fins i tot se li podia atribuir un lleuger avantatge a la República, ja que controlava les zones de major pes demogràfic, més recursos minerals i més industrialitzades. També és veritat que els rebels gaudien del control de les zones de major producció agrària.
No obstant, de anera progressiva, l'avantatge es va anar inclinat dels sublevats. Els historiadors han donat les possibles raons.
La primera raó que es dóna és la manca d'ajuda militar que va rebre la República, des que els estats democràtics -llegiu Gran Bretanya i França- varen acordar no intervenir a la guerra; aquesta "no intervenció" s'estenia a ambdós bàndols, però el cert és que el bàndol de Franco va rebre abundant ajuda en armes i també el efectius, per part de Mussolini i Hitler; sense anar més lluny, l'aviació italiana va permetre el pas de l'estret de Gibraltar per part de l'exèrcit del Marroc, ja que la marina i l'aviació no s'havien sumat a l'alçament. També la marina italiana va impedir eficaçment l'arribada d'ajuda soviètica a la República.
Aquí podem posar un matís. L'historiador Payne no creu que l'ajut material a la República fos tan insignificant, creu que fou important, per exemple l'arribada de tancs i avions soviètics (El régimen de Franco, pags. 168 i 169), i que el nombre d'avions rebuts fou molt similar per ambdós parts. Però una cosa és la capacitat i l'altra l'efectivitat (El régimen de Franco, pag. 169 i 170), i el bàndol rebel fou notablement més efectiu i estava millor preparat. A més, la marxa lenta de la guerra li permetia eliminar físicament tota opisició a reraguarda. 
Ni l’ajuda alemanya i italiana al bàndol rebel, ni la soviètica a la república foren gratuïtes: El govern de Franco va enviar aliments i minerals a Alemanya durant la II Guerra Mundial, i el govern de la república espanyola va pagar Stalin amb les reserves d’or del banc d’Espanya.
Per què estava més preparat el bàndol rebel? Tenia un comandament únic, exercit per Franco amb mà de ferro, i no discutit. Tenia un exèrcit més professional i va realitzar diverses lleves. La República va patir la divisió, tant el el camp militar -i això resulta fatal en temps de guerra- com en el polític. No hem d'oblidar la coneguda dicotomia de la zona republicaa: "Guanyar la guerra abans que fer la revolució" o fer la revolució mentre es fa la guerra (com creien els anarquistes i el POUM). No és que a la República li faltessin militars professionals, però la part de l'exèrcit que li va restar lleial, va acabar dissolta i substituïda per milícies i després ja per l'anomenat Exèrcit Popular.  Aquí hi ha una incògnita que els historiadors sempre ban debatut: van fer bé els governs de la República i de la Generalitat en donar armes als partits? Podien triar? Sigui com sigui, aquesta cessió de poder va ajudar al caos posterior, afegint-s'hi la repressió a reraguarda que van practicar escamots com els de la FAI.
No oblidem, en els actius de la República, els voluntaris de les Brigades Internacionals, provinents de diversos països, però que al final varen ser llicenciats, precisament per complir la política de "no intervenció".
La Revolució en marxa a la zona republicana és un tema important; va llevar a la República el suport de les classes mitjanes i de moltes persones d'idees moderades, però en principi lleials a un règim democràtic. Molta gent va assabentar-se de les matances de religiosos. Abans d'esclatar la guerra, ja el país estava profundament dividit: no hem d'oblidar que la victòria del Front Populat va ésser per la mínima: 4.654.116 vots contra 4.503.524, malgrat la notable diferència d'escons (278 i 124, respectivament, més 51 del centre (aquest darrer, amb 526.615 vots).
Les potències democràtiques s'inhibiren davant la política nazi: persecució als jueus, rearme alemany, intervenció en la guerra d'Espanya, annexió d'Àustria, dels Sudets, de Txecoslovàquia...Aquesta inhibició va estar causada en un principi pel desig de no endegar un enfrontament amb Alemanya, pel qual no estaven preparats i que tampoc hagués estat comprès per les poblacions d'aquests països, però també perque consideraven Hitler un possible aliat contra l'URSS, i en el cas espanyol, possiblement temien una revolució d'esquerres a la Península Ibèrica.
Quan Juan Negrín president del govern, va tenir notícia de la signatura del pacte de Munic (1938), va exclamar,  en un discurs: "Que Déu em guardi dels meus amics, que dels meus enemics me'n guardo jo".

(1) Recordem que Orwell és també autor d'un llibre 1984 (escrit el 1948), on retrata una societat totalitària, sota de vigilància del "Gran Germà", així com de "Rebel.lió a la Granja".

Imatge: Procedència de Wikimedia Commons Entrada de les tropes nacionals a Guareña (Badajoz). Autor: Luis Barrero Caballero. Llicència de 20 minutos. Data de la fotografia: 20 de setembre de 1936.

BIBLIOGRAFIA

Paul PRESTON, La Guerra Civil Española. Debate, 2006
Paul PRESTON, Franco. Grijalbo, 1994.
Paul PRESTON, L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la guerra civil i després. Base, 2011
Stanley G. PAYNE, El régimen de Franco. Alianza Editorial, 1987
Goerge ORWELL, Homenaje a Cataluña. El País. Clásicos del siglo XX, 2003
Arthur KOESTLER, Diálogos con la muerte. Un testamento español. Amaranto, 2004
Georges BERNANOS, Els grans cementiris sota la lluna. La Magrana, 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...