Cánovas del Castillo opina sobre el sufragi universal

Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897), fou l'artífex de la restauració borbónica del 1874 en la persona d'Alfons XII; fou també el cap del partit Conservador i presidí el govern en diverses ocasions. Juntament amb Sagasta, (1825-1903) cap del partit liberal, va establir el torn pacífic en el govern, acordat poc abans de la mort del rei en el Pacte del Pardo de 1885 per donar estabilitat a la regència de Maria Cristina d'Habsburg. Aquesta alternança va ser possible gràcies a la manipulació electoral i el caciquisme. D'aquesta manera es va establir un sistema legalment liberal, però en el que en realitat la major part de la població estava exclosa de la participació política. No obstant, si tenim en compte la situació de pobresa i analfabetisme de la major part de la població espanyola, especialment en l'àmbit rural, i la seva dependència de la voluntat dels poderosos per subsistir, això s'hagués produït en qualsevol altre sistema similar.
Cánovas del Castillo tenia una opinió clara sobre el sufragi universal:

"Jo crec que el sufragi universal si és sincer, si dóna un veritable vot en el govern d'un país a la multitud, no tan sols indocta, que això gairebé seria el de menys, sino a la multitud miserable i captaire, ha de ser el triomf del comunisme i la ruina del principi de propietat. Trieu doncs, entre la permanent falsificació del sufragi universal o la seva supresió, si no es vol elegir entre l'existència o la desaparició de la propietat. Quan les minories intel.ligents, que seran sempre les minories propietàries, trobin que és impossible mantenir la igualtat dels seus drets amb els de la multitud, quan vegin que la multitud es val dels drets polítics que se'ls han donat, cercaran allà on sigui la dictadura i la trobaran." Antonio Cánovas del Castillo.

Imatge: Retrat d'Antonio Cánovas del Castillo, per Ricardo Madrazo

La renúncia d'Amadeu I

Amadeu de Savoia, de la casa real italiana, fou elegit per les Corts com a rei d'Espanya. Poc abans de la seva arribada, el seu principal suport, Joan Prim, fou assassinat. Amadeu I no fou mai acceptat de bon grau com a rei, i tigué l'hostilitat d'alfonsins, carlins, republicans...i la indiferència popular. Duran el seu regnat va haver de fer front a dos conflictes bèl.lics: la Guerra dels Deu Anys, a Cuba, i la III Guerra Carlina. Va renunciar al tron l'11 de febrer de 1873. Després d'ell, les Corts proclaaren la República.

"Gran fou l'honra que mereixia la Nació Espanyola en escollir-me per ocupar el seu tron, honra tant més preuada per mi en oferir-se'm envoltada de les dificultats i els perills que comporta la tasca de governar un país tant pregonament pertorbat.
Conec que es va enganyar el meu bon desig. Dos anys fa que vaig cenyir la corona d'Espanya i Espanya viu en constant lluita, veient cada dia més llunyana l'era de pau i ventura que tant ardentment desitjo. Si fossin estrangers els enemics de la seva felicitat, llavors,davant d'aquests soldats tan valents com soferts, seria el prier en combatre'ls, però tots els que amb l'espasa, amb la pluma i amb la paraula agreugen i perpetuen els mals de la Nació són espanyols; tots invoquen els dolç nom de la pàtria, tots els barallen i lluiten pel seu bé, i entre el renou del combat, entre el confós, eixordidor i contradictori clamor dels partits, entre tantes i tan oposades manifestacions de l'opinió pública, és impossible encertar quina és la vertadera i, encara més important, trobar el remei per tants grans mals. L'he cercat àvidament dins la llei, i no l'he trobat. Fora de la llei, no ha de cercar-lo qui ha promès respectar-la. Ningú no atribuirà la meva decisió a la feblesa d'ànim.
Aquestes són, senyors diputats, les raons que em mouen a retornar a la Nació, i en nom seu a vosaltres, la corona que em va oferir el vot nacional, renunciant a ella per mi, pels meus fills i els meus successors. Discurs d'Amadeu I  renunciant a la corona espanyola, 11  de febrer de 1873.

La "Gloriosa Revolució" de 1868

La crisi política i econòmica dels darrers anys del regnat d'Isabel II va doanr pas a l'anomenat "Pacte d'Ostende" (1866) , entre progressistes i demòcrates, al que després s'afegiren els republicans i la Unió Liberal. Entre altres coses, es comprometien a lluitar per l'enderrocament de la monarquia isabelina, i unes eleccions per sufragi universal de les que sortirien unes Corts constituents. El líder del moviment fou el general Prim, heroi de guerra i cap dels progressistes. El 19 de setembre de 1868 esclatà la revolució que després fou anomenada "la Gloriosa".

"Volem que una legalitat comuna, creada per tots, tingui com a cosa implícita i constant el respecte de tots. Volem que l'encarregat d'observar i fer observar la Constitució no sigui el seu enemic irreconciliable. Volem que les causes que influeixen en les supremes resolucions les poguem dir en veu alta a les nostres mares, esposes i filles. Volem viure la vida de l'honra i la llibertat. Volem un govern provisional que represent totes les forces vives del país asseguri l'ordre, en tant que el sufragi universal posa els fonaments de la nostra regeneració social i política. Visca Espanya amb honra! Proclama dels generals Joan Prim, Francisco Serrano i Domingo Dulce, 17 de setembre de 1868.

Retrat pintat Luis Madrazo que representa Joan Prim i Prats (Reus, 1814-Madrid, 1870), general de l'exèrcit, comte de Reus, Marquès de Castillejos i Vescomte del Bruc. Fou considerat un heroi a la I Guerra Carlina i al Marroc, arribà a líder dels progressistes i fou president del Consell de Ministres (1869-1870) i ministre de la Guerra (1868-1870). Promocionà la candidatura d'Amadeu de Savoia al tron espanyol i morí assassinat el desembre de 1870, sense que mai s'hagin aclarit les causes del magnicidi.

Isabel II

Imatge: Fotografia de la reina Isabel II i del seu espòs Francesc d'Assís, fotografiats per l'infant portugués Gabriel Sebastian, any 1865. Madrid, Patrimoni Nacional, Arxiu General de Palau.

Les causes del fracàs d'una monarquia com la d'Isabel II (1830-1904), són múltiples i complexes. Malgrat que els liberals havien identificat la seva causa amb la de la reina i havien vessat la sang en la defensa del tron durant la infantesa de la Reina, aquesta en realitat, no va ser liberal de cor, i al llarg del seu regnat va utilitzar tots els recursos a l'abast per impedir l'aplicació d'un autèntic liberalisme polític; no estava sola en això, sino que l'acompanyava tota una cort nostàlgica en el fons de l'Antic Règim, la conegudes camarilles i en aquest intent de regressió va tenir un paper no petit Francesc d'Assís de Borbó, marit de la Reina.
Si els liberals moderats varen tenir el poder durant la major part del seu regnat no era tan sols per ser el grup més conservador dins el liberalisme, defensor dels interessos dels terratinents i de la burgesia més conservadors, sino perque així li va venir bé a la Sobirana i al seu entorn, i recordem que les diverses constitucions decimonòniques atorgaven encara un ampli poder a la Corona.
A diferència de la seva mare Maria Cristina, la Reina Governadora, Isabel II va ser incapaç d'adaptar-se a les circumstàncies del moment i compartir el poder, com tocava a una monarquia liberal. Ben distinta sort va córrer la de la seva contemporània, Victòria de la Gran Bretanya.
Aquesta falta d'una autèntica liberalització política -en canvi la liberalització econòmica va afavorir a les classes més altes i va perjudicar als més desfavorits- unida al desprestigi personal de la Reina i la crisi econòmica de finals del seu regnat (crisi de subsistències, industrial i financera) i els terribles episodis de repressió com l'afusellament de 70 oficials rebels de la Caserna de San Gil (1866) van abocar a l'anomenat Pacte d'Ostende (1866), impulsat pels liberals progressistes -sistemàticament apartats del poder- amb la Unió Liberal i els demòcrates, i en la Revolució de setembre de 1868, la ·Gloriosa".
Bibliografia sobre Isabel II: Isabel Burdiel, Isabel II. Una biografia (1830-1904).

La desamortització civil de Madoz

La desamortització de Pascual Madoz (1805-1870), ministre d'hisenda del govern Espartero durant el bienni progressista (1854-1856) del regnat d'Isabel II, va afectar especialment als anomenats béns de comuns i propis, de propietat municipal (un 50% per cent de total de finques desamortitzades), i després la resta de propietats que restaven de l'anomenada "mà morta". La intenció del govern, a més d'amortitzar el deute públic i eixugar el dèficit de la hisenda pública,  era invertir una part en la construcció de la xarxa del ferrocarril (en aquell moment, només existien als territoris de la monarquia hispànica quatre trams de ferrocarril, a més no conectats entre sí), obres públiques en general i a eixugar el dèficit endèmic de l'estat espanyol, però deixà els municipis sense una una font d'ingressos i a molts veïns sense unes propietats comunals que els permetien ajudar a viure o sobreviure, fet que va fer augmentar l'emigració rural. Com havia passat amb la desamortització eclesiàstica de Mendizábal, la de Madoz va contribuir a la concentració de la propietat i no a la distribució.
Per la magnitud en finques expropiades i venudes, durada i conseqüències socials, la desamortització de Madoz va tenir més importància que la de Mendizábal, encara que s'ha parlat més d'aquesta darrera. Entre 1855 i 1895, l'estat ingressà 7.856.000.000 rals (Font: Wikipedia).

“Es declaren en estat de venda, d'acord amb les prescripcions de la present llei, i sense perjudici de les càrregues i servituds a les que legítimament estiguin subjectes, tots els predis rústics i urbans, censos i fors pertanyents:
A l'estat, al clero, als ordres militars (…), a confraries, obres pies i santuaris, al segrest de l'ex-infant don Carles, als propis i comuns dels pobles, a la beneficència, a la instrucció pública,i a qualsevol pertanyents a la mà morta, hagi estat o no ordenada anteriorment la seva venda.” Signat: la Reina. Pascual Madoz, Ministre d'Hisenda. Decret de l'1 de maig de  1855

Podeu veure informació sobre aquest tema a Wikipedia.

Imatge: Fotografia de Pascual Madoz. Font: Wikimedia Commons

La censura al teatre en català

La implantació del liberalisme a Espanya, no va suposar ni de lluny el reconeixement de les diferències en el seu sí, mentre, tenia lloc a Catalunya el moviement conegut com la "Renaixença", de recuperació de la seva llengua i cultura.

"En vista de la comunicación pasada a este Ministerio por en censor interino de teatros del Reino con fecha 4 del corriente, en la que se hace notar el gran número de obras dramáticas que se presentan a la censura escritas en los diferentes dialectos y considerando que esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la Reina (q.D.g.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitirán a la censura obras dramáticas exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España."Real Orden de 15 de gener de 1867, signat pel ministre González Bravo, del govern Narváez.

La desamortització eclesiàstica de Mendizábal (1836)

Imatges: la Reina Governadora, Maria Crsitina i Juan Álvarez Mendizábal, President del Consell de Ministres i Ministre d'Hisenda.

La reforma agrària impulsada pels liberals progressistes durant la regència de Maria Cristina, tenia com a principal objectiu la liberalització de la propietat agrària, que incloïa la desamortització eclesiàstica, encara que també servia per eixugar l'abultat deute públic, castigar el clero pel seu suport a la causa carlina i crear una massa de partidaris d'Isabel II (que no eren altres que els compradors, a baix preu, de les immenses propietat posades al mercat), entre d'altres objectius, confessos o no.
La desamortització eclesiàstica de Juan Álvarez Mendizábal (1790-1853), President del Consell de Ministres i ministre d'Hisenda es va dur a terme mitjançant tres decrets: 1) El primer suprimia els ordres religiosos regulars, fora alguns que es dedicaven a l'ensenyament o la beneficència. 2) Expropiava els béns d'aquests ordres, que passaven a ser béns nacionals. 3) Els posava a la venda en subhasta pública. Aquesta darrera mesura va ser criticada per alguns diputats que preferien es donéssin en arrendament.
La compra dels béns desamortitzats va suporsar reforçar el tipus de propietat existent a cada lloc, ja que va comprar qui tenia recursos per fer-ho, fos la noblesa o la nova burgesia acabalada. Es va desaprofitar una oportunitat de crear una nova classe de petits i mitjans propietaris. Així mateix, es va perdre un valuós patrimoni artístic i històric.

"A sa Majestat, la Reina Governadora:
Senyora, vendre la massa de béns que han passat a ser propietat de la Nació, no és tan sols complir una promesa solemne i donar una garantia positiva al deute nacional, és obrir una font abundantíssima de felicitat pública; vivificar la riquesa morta, desobstruir els canals de la indústria i de la circulació; afeccionar el país a l'amor natural i vehement per les coses pròpies; eixamplar la pàtria, crear nous i forts vincles que la lliguin amb ella; és identificar amb el tron excels a Isabel II, símbol d'ordre i de llibertat. No és, senyora, ni la freda especulació mercantil, ni una senzilla operació de crèdit. El decret que tinc l'honor de sotmetre a l' augusta aprovació de V.M. sobre la venda dels béns adquirits ja per la nació, així com el seu resultat material ha de produir el benefici de fer minvar el deute públic; és menester que en el seu objecte i també en els mitjans, s'enllaci, es foni amb la idea de crear una copiosa família de propietaris, els gaudis i l'existència dels quals es recolzi principalment en els triomf actual de les nostres actuals institucions." Juan Álvarez Mendizábal, 13 de febrer de 1.836.