El pistolerisme a Catalunya (1917-1923)

Imatge: Làpida de Francesc Layret, al cementiri de Montjuic de Barcelona. Autor: Yeza. Procedència: Wikimedia Commons.

Entre els anys 1918 i 1923, es va desenvolupar a Barcelona el fenòmen conegut com a "pistolerisme", en la que foren assassinats, per pistolers a sou o en revenja, obrers, líders sindicals, empresaris, encarregats..etc. Sembla ser que el terrible fenòmen va néixer especialment en resposta a l'auge del moviment anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fundada el 1910 a Barcelona, que fonamentava en la vaga la seva lluita contra el sistema capitalista.
La Revolució Russa d'octubre de 1917 va esperonar més el moviment sindical, i encara més si tenim en compte que les exportacions de la neutral Espanya durant la I Guerra Mundial, havien fet pujar els preus de molts productes bàsics, però molt menys els salaris. La triple crisi de 1917, havia qüestionat seriosament el sistema, i havia acabat amb una forta repressió contra els vaguistes.
El 1919, la vaga de "La Canadenca", iniciada arran d'uns acomiadaments, havia deixat Catalunya quaranta-quatre dies sense subministrament d'electricitat, paralitzant la indústria catalana.
A la radicalització del moviment obrer, van respondre alguns membres de la patronal amb la contractació de pistolers a sou de l'anomenat "Sindicat Lliure", dedicat a eliminar o escarmentar dirigents obrers. A la violència d'una part de la patronal, va seguir la d'alguns activistes de la CNT.
El governadors civil de Barcelona, Martínez Anido, va implantar l'anomenada "Llei de Fugues", que permetia disparar contra tot pres que volgués fugar-se.
Víctimes destacades del pistolerisme foren l'advocat laboralista i catalanista Francesc Layret (1880-1920) o el dirigent anarcosindicalista Salvador Seguí El Noi del Sucre (1886-1923). El 1921, militants anarquistes assassinaren el president del govern, Eduardo Dato (1856-1921).
Entre 1917 i 1923 varen morir en atemptats a Barcelona: 170 obrers; 23 patrons; 23 directors o encarregats; 8 agents de l'autoritat. (Font: J. Termes, De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil).
El pistolerisme, així com els fets del desastre d'Annual (1921), varen facilitar la implantació de la dictadura de Primo de Rivera.

"Ante la nueva campaña de atentados que hace días viene reproducièndose con el salvajismo peculiar de sus autores, creemos del todo punto indispensable llamar la atención de nuestros compañeros, para evitar, en lo posible, las tristes consequencias que en parecidas ocasiones hemos tenido que lamentar. Con toda la brutalidad de los hechos, ha quedado demostrada la indefensión en que vivimos. el Gobierno actual, como el anterior y seguramente como los que le sucedan en estos turnos más o menos pacíficos, permanece cruzado de brazos ante problema tan pavoroso, com si la ola de cobardía que nos envuelve naciese precisamente en aquellas esferas donde mayores y más efectivas deben ser las responsabilidades sociales." Crida de la Federació Patronal de Catalunya (Fragment), escrita després de l'atemptat del music-hall Pompeia, que costà tres morts i vint ferits. 1922.

"El 1921 vio agudizarse el sistema criminal llamado "Ley de Fugas", que ya había sido ensayado durante el mando del gobernador Mestre Laborde, Conde de salvatierra. el procedimiento es sabido, pero lo vamos a especificar aquí para conocimiento de las nievas generaciones que tienen la suerte de no haber vivido aquellos tiempos. Los guardias llevan conducidos a varios presos, a pie y de noche, de la cárcel al palacio de Justicia, o viceversa; cuando no hay posibles testigos, los guardias, que previamente han dejado adelantar a los presos, absortos en sus pensamientos, disparan a distancia sobre los conducidos, los matan y luego dan parte a sus superiores, alegando que las víctimas intentaban fugarse." Adolfo BUESO, Recuerdos de un cenetista. Editorial Ariel, Barcelona, 1976.

Procedència dels documents: Base documental d'Història Contemporània de Catalunya, de Josep Rovira, que podeu trobar punxant aquí.

La Mancomunitat de Catalunya

La Mancomunitat de Catalunya, que va estar en vigor des del 1914 al 1925, va ser una institució que agrupà les quatre diputacions provincials catalanes: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, i que tenia assignada una colla de competències administratives.
El projecte fou iniciat quan José Canalejas era President del Consell de Ministres, i aprovada en època d'Eduardo Dato, després de la Llei de Mancomunitats de 1913. Va tenir quatre presidents, si bé els dos darrers foren ja imposats per la dictadura de Primo de Rivera: Enric Prat de la Riba (Lliga Regionalista de Catalunya), Francesc Puig i Cadafalch, el general Lossada i Alfons Sala. La Dictadura va dissoldre la Mancomunitat l'any 1925.
Malgrat les limitacions, la Mancomunitat va dur a terme una tasca molt important, i va representar el reconeixement de l'especificitat de Catalunya per primer cop després dels decrets de Nova Planta.
Je el 1907, la Diputació de Barcelona, presidida per Prat de la Riba, havia creat l'Institut d'Estudis Catalans. Després de la seva constitució, la Mancomunitat de Catalunya va crear el Servei Geogràfic i el Servei Geològic. El 1916 nasqué la Secció de Telèfons de la Mancomunitat de Catalunya. El 1918 es creà la Secció de Ferrocarrils Secundaris de la Mancomunitat. El 1921, l'Institut d'Estudis Catalans va crear el Servei Meteorològic de Catalunya. Un altre organisme va ser Ferrocarrils de la Mancomunitat de Catalunya, nascut per impulsar el Ferrocarril Metropolità Trasversal de Catalunya.
La Mancomunitat impulsà una colla d'institucions culturals i científiques; a més del ja esmentat Institut d'Estudis Catalans, també la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, l'Escola Superior de Belles Arts, l'Escola Superior d'Alts Estudis Comercials, l'Escola de Bibliotecàries, l'Escola Superior d'Agricultura.
L'Institut d'Estudis catalans, per la seva part, va publicar la Gramática de Pompeu Fabra (1918) i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932).
Imatge: Fotografia d'Enric Prat de la Riba

L'Institut Nacional de Previsió (1908)

Resulta curiós, en veure tants i tants aniversaris i centenaris que commemorem, el de la creació de la Seguretat Social espanyola, el 1908, hagi estat totalment oblidat. De fet, moltes persones creuen que es tracta d'una creació recent o posterior a la Guerra Civil. És evident que aquella institució creada ara fa més d'un segle amb el nom d'Institut Nacional de Previsió, no tenia en aquells moment el nivell que ha assolit ara, però fou un pas important.
La primera Seguretat Social nasqué a Alemanya, el 1883, essent canceller Otto von Bismarck, un home per altra banda, profundament conservador.
A Espanya, aquell any, es va crear la "Comissió de Reformes Socials". El 1900 es promulgà la Llei d'Accidents de Treball. Després de diversos estudis i projectes, nasqué, el 27 de febrer de1908, l'Institut Nacional de Previsió (INP), quan era president del govern el mallorquí Antoni Maura Montaner (1853-1925), la tasca del qual ha estat enterbolida per la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona.
El 1909 es va crear l'Assegurança obligatòria del Retir Obrer, pel qual els treballadors podien  contractar voluntàriament pensions de vellesa. El 1923, el subsidi de Maternitat, que el 1920 va esdevenir l'Assegurança Obligatòria de Maternitat. El 1931 s'amplià la Llei d'Accidents de Treball als treballadors de l'agricultura.
El 1942, ara si després de la guerra, es va posar en marxa el Seguro Obligatori d' Enfermetat, per als més econòmicament febles,que quedà a càrrec de l'Institut Nacional de Previsió. Amb la Llei de Bases de la Seguretat Social es creen a Espanya les bases per a la seva extensió a altres sectors socials.
L'Institut Nacional de Previsió s'extingí el 1978 a partir dels Pactes de la Moncloa (1977), i va ser substituit per altres organismes, com l'Institut Nacional de la Salud (Insalud), l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) o l'Institut Nacional de Serveis Socials (INSERSO). Alguns d'aquests organismes serien després transferits a les comunitats autònomes.
Antoni Maura no va ser l'únic polític reformista de principis del segle XX: el liberal José Canalejas Casas (1854-1912), que després seria assassinat per un anarquista, eliminà l'odiat impost sobre els consums substituïnt-lo per un altre impost proporcional als ingressos, i eliminà la redempció en metal.lic del servei militar.
Malhauradament, el reformisme i el regeneracionacionisme no varen poder canviar l'estructura social d'un país pregonament enderrerit, amb greus diferències socials.
Imatge: Fotografia d'Antoni Maura.

La Setmana Tràgica de Barcelona

Entre el 26 de juliol i el 2 de setembre de 1909 tingueren lloc a Barcelona els esdeveniments coneguts com a "Setmana Tràgica", iniciats com una vaga general contra l'embarcament de reservistes cap a la guerra del Marroc. Es van incendiar les casetes on es cobraven els consums; s'obligaren a tancar establiments, s'aixecaren barricades i es varen cremar i saquejar edificis religiosos, fins i tot sepultures. Barcelona quedà sense subminstrament de gas i electricitat i incomunicada. Fou declarat d'estat de guerra. La revolta es va estendre a altres localitats.
En la conferència d'Algesires de 1906 s'havia acordat el repartiment del Marroc entre França i Espanya com a protectorat. La zona del Rif havia estat atribuïda a Espanya. Els rifenys iniciaren una revolta i el govern espanyol va decidir l'enviament dels reservistes corresponents als anys entre 1903 i 1907, en la seva majoria homes casats que havien deixar la seva feina i la seva família. El cert és que només les persones sense mitjans feien el servei militar i anaven a la guerra, ja que els més acabalats podien deslliurar-se'n pagant una quantitat.
El resultat de la setmana foren 78 morts i 500 ferits; el govern Maura va exercir una duríssima repressió: es varen dictar 175 penes de desterrament, 59 cadenes perpetues i 5 penes de mort. El condemnat més conegut fou Francesc Ferrer Guardia, director de l'anomenada Escola Moderna, de carácter llibertari, a qui es va acusar de ser l'instigador de la revolta. Climent Garcia, un discapacitat mental que havia ballat amb el cadàver d'una monja pels carrers, fou també condemnat a mort. Les condemnes desfermaren una campanya internacional contra Maura, i el rei Alfons XIII, preocupat per les reaccions, el va destituir, essent substituït pel liberal Segismundo Moret.
El poeta Joan Maragall va escriure un article periodístic que duia per títol "La ciutat del perdó", demanant clemència pels condemnats, article que Prat de la Riba es va negar a publicar.

"(...)El cor no us diu res, mentre estant afusellant gent a Montjuich solament perque en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és de tots nosaltres. El cor no vos diu anar a demanar perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoïsme? Estem en paus, doncs. I ells han de pagar la pena només perque la seva acció cau dins un còdic, mentre la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana ,que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells. Com vos podeu estar així tranquils a casa vostra i el els vostres quefers saben que un bon dia al bon solet del dematí, allà dalt de Montjuich, trauran dels castell un home lligat i el passarn per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s'aixeca indiferent i poc a poc, ben poc a poc, perque no s'hagi d'esperar, el portaran al racó de fosso, i allí quan toqui l'hora, aquell home, aquella obra magna  de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits ,amb aquell mateix afany de vida que teniu vosaltres, s'agenollarà de cara a un mur i li ficaran quatre bales al cap, i el farà un salt i caurà mort com un conill...ell, que era un home tan home com vosaltres...potser més que vosaltres." Joan Maragall, La ciutat del perdó, 1909. (Fragment)
Imatge: barricades a Barcelona durant la Setmana Tràgica.

L'atemptat contra la processó del Corpus de Barcelona (1896)

Entre finals del segle XIX i principis del XX, la ciutat de Barcelona es va veure sacsejada per un elevat nombre de sagnants atemptats. És molt conegut, per exemple, el de Liceu de Barcelona, que va tenir lloc el dia 3 de novembre de 1893, en que un anarquista, Santiago Salvador, va llençar dues bombes Orsini des del cinquè pis i que van caure damunt la platea, causant una d'elles (la segona no esclatà) vint-i-dos morts i trenta-cinc ferits. Antoni Gaudí -una dona amb la que ell tenia amistat morí en l'atemptat- va dedicar a aquest fet unes imatges en el portal de la Verge del Roser de la Sagrada Família, concretament un diable oferint una bomba Orsini a un obrer (Temptacions de l'Home).
Avui parlarem, però de l'atemptat contra la processó del Corpus de Barcelona que va succeir el 7 de juny de 1896, quan en tornar una processó del Corpus cap a Santa Maria del Mar, vers les 9 de la nit, fou llançada contra la processó una bomba Orsini al carrer Canvis Nous, matant una colla de ciutadans de classe obrera, que gaudien del descans. L'atemptat provocà 12 morts i 64 ferits.
En el Consell de Guerra que va seguir contra el acusats, que segons testimonis,  havien estat torturats, es varen dictar cinc penes de mort i el condemnats foren afusellats a Montjuic la matinada del sis de maig de 1897. Set persones més foren condemnades a penes d'entre deu i vint anys de presó.
El bany de sang no es va aturar aquí: l'any següent un anarquista italià, Michelle Angiolillo, va matar el president del govern, Antonio Cánovas del Castillo, en venjança segons ell, de les execucions de Barcelona. Angiolillo fou executat en el garrot vil.

"Se puso en capilla a los condenados el día 3 de mayo, ocupando cada uno de ellos un calabozo. Se les maniató y se les prohibió gritar, a la vez que se hacían los preparativos necesarios para el doble enlace de Luis Mas y Tomás Ascheri con Salud Borrás y Francesca Saperas. La triste ceremonia se efectuó, como es sabido, en aquellos calabozos pocas horas antes de la ejecución. Así, el capellán encargado de bendecir a los cónyuges pudo vanagloriarse de haber conquistado para el cielo dos almas (...). Respecto a los demás reos, no se les pudo convencer y la prohibición antes aludida, no sirvió para nada. Molas, Nogués y Alsina no cesaron de protestar de su inocencia mientras estuvieron en capilla, y para acallar sus gritos hubo necesidad de anticipar la hora del crimen. Luis Mas, en un momento de lucidez, unió su voz a las imprecaciones de sus compañeros, persistiendo los cuatro en su enérgica actitud, a pesar de las advertencias que se les dirigieron. Los soldados, conmovidos, no sabían qué hacer y los oficiales se aturrullaron, todos convencidos de que tales quejas no se producían sin motivo. ¿Cómo podían aquellos infelices, si se hubieran sentido culpables, acriminar con tan extremada dureza a los que les condenaban a una muerte ignominiosa por la enormidad del delito?
De Ascheri se ha dicho que fue un enigma desde el primer momento en este monstruoso proceso. Murió, al parecer, convertido. En su conciencia debió librarse una terrible batalla. El fue, obligado por brutales tormentos, el principal acusador de tantos inocentes que ahora una justicia inícua castigaba inflexible." Font: Sempau, Ramon: Els afusellaments de Montjuich (4 de maig de 1897), Sempau, Ramon: Los Victimarios. Barcelona, García Manet Editores, Barcelona, 1900.

Procedència del document: Base documental d'Història Contemporània de Catalunya, de Josep Rovira, que podeu trobar punxant aquí.

El programa fundacional del PSOE

El 2 de maig de 1879, un grup de socialistes liderats per Pablo Iglesias, funda a Madrid el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), que és el partit obrer més antic d'Europa després del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya; el PSOE celebrà el seu primer congrés a Barcelona el 1888. Inspirat en les idees del marxisme, va tenir no obstant en principi, una implantació delimitada a determinats nuclis urbans o industrialitzats, Madrid, Barcelona, el País Basc o Astúries, ja que la ideologia anarquista va ser la que predominà dins el moviment obrer espanyol, fins al final de la guerra civil.

"Considerant que la societat actual té tan sols per fonament l'antagonisme de classes; que aquest ha assolit en els nostres dies el seu major grau de desenvolupament, tal i com ho revel.la ben clar el cada cop més reduiït nombre dels immensament rics i el sempre creixent dels immensament pobres; que l'explotació que exerceixen aquells damunt aquests es deu únicament a la possessió dels primers de la terra, màquines i demés instruments de treball; aquesta possessió està garantida pel poder polític, avui en mans de la classe explotadora; és a dir, de la classe mitjana.
Per totes aquestes raons, el Partit Socialista Obrer Espanyol declara que la seva aspiració és: Abolició de classes, o sigui, emancipació completa dels treballadors. Transformació de la propietat individual en propietat social o de tota la societat. Possessió del poder polític per part de la classe treballadora.
I com a mitjans immediats per apropar-nos a la realització d'aquest ideal, els següents: Llibertats polítiques. Dret de coalició o legalitat de les vagues. Reducció d'hores. Prohibició del treball dels nens menors de nou anys. Lleis protectores de la vida i la salut dels obrers. Creació de comissions de vigilància elegida pels obrers, que visitaran les habitacions en que viuen, les mines, les fàbriques i els tallers. Creació d'escoles gratuïtes per al primer i segon ensenyament i d'escoles professionals. Servei d'armes obligatori i universal i milícila popular. Adquisició per part de l'estat de tots els mitjans de transport i de circulació, així com de les mines, boscos, etc. Manifest fundacional del PSOE. Madrid, 9 de juliol de 1879 (traduït del castellà).

Joaquín Costa i el regeneracionisme

Joaquín Costa (Monzón, 1846-Graus, 1911), està considerat el méa gran representant del Regeneracionisme espanyol, moviment polític, econòmic i cultural que critica durament la situació del país i proposa una renovació en tots els àmbits, am bel lema "Escuela y despensa y siete llaves al sepulcro del Cid". En l'ambit de l'ensenyament, el seu exponent fou la "Institución Libre de Enseñanza". La crisi de 1898 estimulà el regeneracionisme.
Joaquín Costa va ser polític, economista, jurista i historiador. Proposa una reforma total de l'educació, basada en un esperit científic i pràctic, una legislació social avançada, distribució de terres a jornalers que no en tinguessin, abaratiment dels productes alimentaris bàsics, modernització de l'economia, introducció de millores tècniques, modernització de l'administració pública i de la justícia, etc. Criticà severament el sistema polític de la restauració.

"No, la nostra forma de govern no és un règim parlamentari, viciat per corrupteles i abusos, segons entenem, sino, al contrari, un règim oligàrquic, servit, no moderat, per institucions aparentment parlamentàries. O, dit sigui d'una altra manera, no és el règim parlamentari la regla i l'excepció els vicis i corrupteles anunciats a la premsa; al contrari, això que anomenem desviacions i corrupteles constitueixen el règim, són la regla mateixa.
Oligarques i cacics constitueixen el que acostumen a anomenar classe directora o governant, distribuïda i encasellada en "partits". Però encara que així l'anomenem, no ho és; si ho fos, formaria part integrant de la nació, seria orgànica per representació d'ella, i no és sino un cos estrany, com podria ser-ho una facció d'estrangers que s'haguessin apoderat a la força dels ministeris, capitanies, telègrafs, bateries i fortaleses per a imposar tributs i cobra-los." Joaquín Costa, 1901 (traduït del castellà).

Mossèn Antoni Mª Alcover i la llengua catalana

El mallorquí Antoni Mª Alcover (Manacor 1862-Palma 1832), del que enguany es compleixen 150 anys del seu naixament, sacerdot, escriptor, folklorista, lingüista, fou una de les figures cabdals en la recuperació de la llengua catalana i la cultura de Mallorca, després de que aquella estigués molt de temps proscrita de l'ensenyament. Fou un dels autors del monumental diccionari català-valencià-balear i de l'aplec de rondalles mallorquines d'en Jordi d'es Racó, entre d'altres obres. Polemitzà amb Pompeu Fabra a causa de l'excessiu predomini del català central en la seva gramàtica. Francesc de Borja Moll fou el seu colaborador i va editar la seva obra.

"Això que era un amo que li establiren sa possessió que tenia arrendada, i en comprà un bon talabant sense tenir es doblers que s'eren menester per pagar-lo, i llavò n'hi mancaren per fer-hi millores, que li havien de servir per acabar de pagar allò que tenia comprat.
Apurat de tot, un dia promet s'ànima an el dimoni si li duia diners per acabar de pagar sa terra i fer-hi ses millores que s'eren mester." Sa madona que enganà el dimoni (fragment) de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi d'es Racó, recollides per Mn. Alcover.

Imatge: Monument a Mossèn Antoni Mª Alcover a la seva població natal de Manacor.

Sabino Arana i el Partit Nacionalista Basc

Sabino Policarpo Arana Goiri (1865-1903) fou el pare del nacionalisme basc, fundador del Partit Nacionalista Basc (Eusko Alderdi Jeltzalea) l'any 1895. Contrari a la nova societat que s'estava gestant en un Pais Basc en plena industrialització, defensava la societat basca tradicional, i especialment la puresa de la raça basca, fet pel qual ha estat titllat de racista o xenòfob per alguns, mentre que d'altres observen que en aquella Europa del colonialisme, els debats sobre la supremacia d'unes races sobre les altres era habitual, fins i tot en l'àmbit pretesament científic. Arana va impulsar el nom Euskadi (abans Biscaia) i la ikurriña. Aquest manifest del Partit Nacionalista Basc, escrit després de la seva mort, és un reflex de la seva ideologia.

"Al poble basc:
Amenaçada de mort la nacionalitat basca pel perill de mort que corre la raça, a punt de desaparèixer el seu idioma i adulterats el seu esperit i tradició, el nacionalisme basc aspira a purificar i vigoritzar la raça, a depurar i difondre l'euskera fins a aconseguir que sigui l'única llengua d'Euskadi i a purificar l'esperit i aclarir la tradició del poble basc, encaminant-se els seus treballs vers aquesta finalitat:
A. Que el poble basc segueixi, fervorosament, les ensenyances de l'Església Catòlica, Apostòlica Romana, com les ha seguit i ha observat en temps passats, amb l'exclusió absoluta de tota doctrina condemnada per l'Església Catòlica.
B. Que tornin a imperar els bons usos i costums oblidats, fomentant els que es conserven i combatent els exòtics i perjudicials.
C. Que les institucions polítiques, jurídiques, econòmiques, etc. característiques del poble basc, amb una situació política, tornin a tenir vigència i acció, amotllades en tot el que sigui necessari, als temps actuals.
Havent-se identificat en la història aquestes aspiracions d'avui del Partit Nacionalista Basc amb una situació política actualment abolida i coincidint la gradual extinció dels caràcters expressats i personalitat nacional d'Euskadi amb la desaparició de les seves institucions polítiques que no són, si es mira bé, més que una manifestació de la personalitat basca en aquesta branca de l'activitat humana, a l'ensems que la seva salvaguarda més eficaç, el Partit Nacionalista Basc vol la restauració completa a Araba, Gipuzkoa, Nabarra, Bizkaia, Laburdi i Zuberoa." Manifest del Partit Nacionalista Basc. Aberri, 15 de desembre de 1906.
Imatge: Sabino Arana, fotografia d'autor anònim. Procedència: Wikimedia Commons. Font: Biblioteca Sancho el Sabio.

Valentí Almirall i el catalanisme polític

Després de la Reinaxença cultural, ve la política. Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) polític, advocat, essagista i periodista, fou un dels grans ideòlegs del catalanisme. Originàriament d'ideologia republicana i federal basava les seves idees en la necessitat que Catalunya es relacionés en pla d'igualtat dins Espanya i lamentava la situació d'enderriment econòmic. El 1879 va fundar Diari Català, en llengua catalana; el 1880 organitzà el primer Congrès Catalanista; el 1882 creà Centre Català, partit polític catalanista; el 1883 va redactar l'anomenat "Memorial de Greuges", adreçat al rei Alfons XII per un grup d'industrials i escriptors catalans; el 1886 va publicar "Lo catalanisme", on exposava les seves idees polítiques. Valentí Almirall no tans sols fou un dels pares del catalanisme polític, sino un portaveu del descontentament dels empresaris catalans vers el govern i la seva impossibilitat de negociar-hi; en el camp econòmic, era partidari del proteccionisme. Els seus escrits foren un referent per les "Bases de Manresa" de 1992.

"(...) Allò que nosaltres volem, Senyor, és que a Espanya s'implanti un sistema regional adequat a les condicions actuals d'ella. ho desitjem no tan sols per Catalunya, sino per a totes les províncies d'Espanya, i si parlem en nom de Catalunya es perque, a més som catalans i perque en aquest moment sentim com mai hem sentit els mals que el centralisme causa.
Senyors: se'ns va arrencar d'arrel el nostre sistema administratiu per a ser substituït, primer, pel sistema castellà, i avui per una còpia imperfecta i viciosa del sistema francès. Tan sols podem emprar la nostra llengua en les nostres llars i en converses familiars; deterrada de les escoles, també ho ha estat més tard de la contractació pública i a més, dels tribunals, en els quals moltes vegades, i per molt il.lustrats que siguin, ni els jutges entenen els testimonis i els processats, ni aquests entenen els jutges.
S'ha de reconèixer que la indústria del nostres país ha hagut de fer grans esforços per a sostenir-se i fins i tot augmentar en certes branques, en mig de la inestabilitat legislativa i manca de fixesa decriteri governamental amb el ha tingut que lluitar. La situació normal del nostre país ha estat durant molts d'anys la de guerres civils, revolucions, crisis i pronunciament. Si bé la tendència lliurecanvista no ha aconseguit fins ara les seves solucions radicals en la legislació econòmica, s'ha manifestat malgrat tot, constantment en totes les situacions i des de fa molts anys, que és una espasa de damocles suspesa damunt la producció. Encara resten aranzels més o menys protectors, però no representen cap garantia d'estabilitat." Memorial de Greuges lliurat a Alfons XII l'any 1885 (fragment) . Redactat per Valentí Almirall (traduït del castellà).

Cánovas del Castillo opina sobre el sufragi universal

Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897), fou l'artífex de la restauració borbónica del 1874 en la persona d'Alfons XII; fou també el cap del partit Conservador i presidí el govern en diverses ocasions. Juntament amb Sagasta, (1825-1903) cap del partit liberal, va establir el torn pacífic en el govern, acordat poc abans de la mort del rei en el Pacte del Pardo de 1885 per donar estabilitat a la regència de Maria Cristina d'Habsburg. Aquesta alternança va ser possible gràcies a la manipulació electoral i el caciquisme. D'aquesta manera es va establir un sistema legalment liberal, però en el que en realitat la major part de la població estava exclosa de la participació política. No obstant, si tenim en compte la situació de pobresa i analfabetisme de la major part de la població espanyola, especialment en l'àmbit rural, i la seva dependència de la voluntat dels poderosos per subsistir, això s'hagués produït en qualsevol altre sistema similar.
Cánovas del Castillo tenia una opinió clara sobre el sufragi universal:

"Jo crec que el sufragi universal si és sincer, si dóna un veritable vot en el govern d'un país a la multitud, no tan sols indocta, que això gairebé seria el de menys, sino a la multitud miserable i captaire, ha de ser el triomf del comunisme i la ruina del principi de propietat. Trieu doncs, entre la permanent falsificació del sufragi universal o la seva supresió, si no es vol elegir entre l'existència o la desaparició de la propietat. Quan les minories intel.ligents, que seran sempre les minories propietàries, trobin que és impossible mantenir la igualtat dels seus drets amb els de la multitud, quan vegin que la multitud es val dels drets polítics que se'ls han donat, cercaran allà on sigui la dictadura i la trobaran." Antonio Cánovas del Castillo.

Imatge: Retrat d'Antonio Cánovas del Castillo, per Ricardo Madrazo

La renúncia d'Amadeu I

Amadeu de Savoia, de la casa real italiana, fou elegit per les Corts com a rei d'Espanya. Poc abans de la seva arribada, el seu principal suport, Joan Prim, fou assassinat. Amadeu I no fou mai acceptat de bon grau com a rei, i tigué l'hostilitat d'alfonsins, carlins, republicans...i la indiferència popular. Duran el seu regnat va haver de fer front a dos conflictes bèl.lics: la Guerra dels Deu Anys, a Cuba, i la III Guerra Carlina. Va renunciar al tron l'11 de febrer de 1873. Després d'ell, les Corts proclaaren la República.

"Gran fou l'honra que mereixia la Nació Espanyola en escollir-me per ocupar el seu tron, honra tant més preuada per mi en oferir-se'm envoltada de les dificultats i els perills que comporta la tasca de governar un país tant pregonament pertorbat.
Conec que es va enganyar el meu bon desig. Dos anys fa que vaig cenyir la corona d'Espanya i Espanya viu en constant lluita, veient cada dia més llunyana l'era de pau i ventura que tant ardentment desitjo. Si fossin estrangers els enemics de la seva felicitat, llavors,davant d'aquests soldats tan valents com soferts, seria el prier en combatre'ls, però tots els que amb l'espasa, amb la pluma i amb la paraula agreugen i perpetuen els mals de la Nació són espanyols; tots invoquen els dolç nom de la pàtria, tots els barallen i lluiten pel seu bé, i entre el renou del combat, entre el confós, eixordidor i contradictori clamor dels partits, entre tantes i tan oposades manifestacions de l'opinió pública, és impossible encertar quina és la vertadera i, encara més important, trobar el remei per tants grans mals. L'he cercat àvidament dins la llei, i no l'he trobat. Fora de la llei, no ha de cercar-lo qui ha promès respectar-la. Ningú no atribuirà la meva decisió a la feblesa d'ànim.
Aquestes són, senyors diputats, les raons que em mouen a retornar a la Nació, i en nom seu a vosaltres, la corona que em va oferir el vot nacional, renunciant a ella per mi, pels meus fills i els meus successors. Discurs d'Amadeu I  renunciant a la corona espanyola, 11  de febrer de 1873.