L'Any de sa Desgracia a Menorca (1558)

 

Les costes de Balears foren objecte d'atacs pirates al llarg de l'edad moderna. Foto de Francesc Gari Lleixa.

 

Menorca no oblida i commemora  l'Any de sa Desgràcia 1558, quan el 9 de juliol , Ciutadella fou assaltada per una flota turca de 130 naus comandades per Pialí Bajà, matant o esclavitzant els seus moradors. La illa va perdre la meitat dels seus 10.000 habitants,  els camps foren arrassats, robat el bestiar i esclavitzades més de 3.500 persones. 

Maó havia estat ja assaltada feia 23 anys el 1535, per les naus del pirata Barbaroja, i els seus dirigents pactaren amb els turcs  per salvar la seva família i cases a canvi d'obrir la ciutat als assaltants, lliurant així els maonesos a la  matança i la deportació; cinc anys després aquests dirigents foren condemnats a mort per la seva traició.

L'assalt a Ciutadella de 1558 fou potser el pitjor desastre provocat per la pirateria turca otomana i berberisca del nord d'Àfrica, però no l'únic, ni de lluny. La pirateria ha estat crònica a la Mediterrània fins a començaments del segle XIX, però fou en l'edat moderna quan assolí majors dimensions. Per algunes poblacions constituïa una forma de vida, i per altres la ruïna, la mort i l'esclavitud. Els atacs es dirigien preferentment contra les costes espanyoles i italianes. No oblidem que Nàpols, Sicília i Malta -cedida als cavallers de Sant Joan- també pertanyien a la corona d'Aragó.

Però no era el Mediterrani l'únic amenaçat per l'imperi otomà: els turcs també arribaren fins a les portes de Viena; aquesta amenaça va obligar els Habsburg del Sacre Imperi i els d'Espanya a una lluita secular que esgotà una recursos, homes i energies, amb l'afegit d'Amèrica pels espanyols (1). Els otomans gaudiren de l'aliança de França, que se sentia al seu torn amenaçada per Espanya i el Sacre Imperi.

Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Germànic, continuant la tasca del seu avi Ferran el Catòlic, va intentar crear una colla d'enclaus al nord d'Àfrica, per evitar es convertissin en refugi de pirates. La conquesta d'aquets llocs costava un molt elevat nombre de baixes i tampoc es podien mantenir gaire temps (tret del cas d'Oran que va estar en mans d'Espanya fins 1792).

Felip II va portar a terme una política més pragmàtica i eficaç que el seu pare en el Mediterrani, amb l'organització d'una flota única cristiana, ben preparada, en la que cada aliat aportava homes i vaixells, sota el seu comandament. La Lliga Santa va agrupar l'Imperi espanyol, els Estats Pontificis, la República de Venècia, la República de Gènova, el ducat de Savoia i l'ordre de Malta.

El fracàs turc en conquerir la illa de Malta el 1565, després d'un duríssim setge i la victòria de la Lliga Santa a Lepant (Grècia) el 7 d'octubre de 1571, van obrir algun canvi en la relació entre l'imperi espanyol i l'otomà: cap dels dos tenia forces per derrotar l'altre, i a més ambdós tenien problemes interns, pel que s'arribà una primera treva (1576) i a una pau no formal (1578) (2), sense que això suposès la fi de les incursions berberisques des del nord d'Àfrica; en realitat, en el segle XVII, les costes mediterrànies i fins i tot algunes atlàntiques, patiren una intensa activitat piràtica provinent d'aquella zona, activitat que no va començar a decaure, de forma lenta, fins el XVIII.

La pirateria obligà els habitants de les costes mediterrànies a defensar-se amb la construcció de torres de vigilància i defensa, proveïdes d'armes, aigüa i queviures que comptaven a més amb primitius sistemes de senyals, com podien ser les fogueres: es calcula que n'hi va haver més de 1.000 a la costa peninsular i 150 a les Balears; es van reforçar les muralles de les ciutats costaneres, mentre que moltes poblacions litorals foren abandonades, no apropant-se de nou al mar fins el segle XVIII (3). En cas de perill, els pobladors havien de refugiar-se cap a l'interior, començant per les dones i els nins. Però a voltes els pirates no es limitaven al litoral, sino que podien assaltar les planúries costaneres i fins i tot en alguna ocasió varen remuntar el riu Ebre.

Tornant a Menorca, la illa havia quedat tan abatuda i despoblada, que el rei va pensar seriosament en evacuar-la, deixant només una guarnició militar; això no va finalment succeir, però es va oferir terres a mallorquins, catalans i valencians.

Joana d'Àustria, germana del rei i regent del regne en aquell moment, va ser una figura important per la recuperació de la illa: va aconseguir la supressió d'impostos per 10 anys i que l'església acceptés no cobrar els delmes, també va demanar al Papa Pau IV la recollida d'almoines per al rescat dels captius. Segons l'historiador Juan Carlos Losada, només se'n varen poder rescaptar 80 d'aquells menorquins, la resta s'havien perdut, mort o desaparegut en llunyans mercats d'esclaus. (4) El 1857, s'alçà a la plaça del Born de Ciutadella un monòlit en memòria dels morts i captius.

El notari menorquí Pedro Quintana redactà, a peticio del governador Bartomeu Arguimbau i el capità Miguel Negrete, tots presos a Constantinoble l'anomenada "Acta de Constantinoble", en la qual narraven els fets succeits, amb la intenció de protegir-se de futures acusacions, recordant el que havia passat a Maó. Arguimbau i Negrete foren rescaptats, però novament capturats per berberiscs a prop d'Alger, i novament rescatats.

Així anaven les coses. 

 

(1) Els recursos provinents d'Amèrica s'empraren en finançar les contínues lluites, que a més, constituïren una sagnia humana. 

(2) Una pau formal amb l'imperi Otomà no es va signat fins el 1782, i amb Alger el 1876, sota el regnat de Carles III.

(3) Al llarg de la costa mediterrània trobem pobles diferents però amb el mateix nom situats a pocs quilòmetres, afegint "de mar" al més costaner i nou, això es deu al retor a la mar, després de la desaparició del perill piràtic.

(4) Dues ordres de frares, Mercedaris i Trinitaris es dedicaven a la recapta de diners per a rescaptar captius.

 

BIBLIOGRAFIA i WEBGRAFIA

 

Juan Carlos LOSADA, España contra el imperio otomano. La lucha por el control del Mediterráneo desde el siglo XVI al XVIII. La Esfera de los Libros. Madrid, 2021.

 

Fernand BRAUDEL, El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época de Felipe II. Fondo de Cultura Económico. Mèxic, octava reimpressió, 2013. Primera edició en francès, 1949. 

 

 Francesc FORN i SALVÀ, Viure i sobreviure al segle XVI a la marina de la Selva (Castell de Montpalau i castell de Palafolls). La defensa, l'atac i el rescat davant les incursions dels corsaris turcs i algerians. Accéssit premi del Iluro 2009. Editat per Caixa Laietana, Mataró 2010.

 

Clara BLANCHAR i Joan PONS, "Així va ser l'atac corsari a Menorca de 1558", a la web de Sàpiens

 

Imatges: El castell de sa Punta de n'Amer (Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca), era una torre fortificada de vigilància, bastida a finals del segle XVII. A diferència d'altres de planta circular, aquesta té planta quadrada. Està envoltada per un fossar i un pont llevadís, i construïda amb pedra de marès. Fotos: Rosa I. Garí.

Carles III i els xuetes mallorquins

Reial cèdula de 1782.
 Font de la imatge: Wikipedia

Els xuetes de Mallorca formen un grup social de descendents dels jueus assassinats per la Inquisició els anys 1691, 1694 i 1695, i que han patit discriminació per aquest origen. Una discriminació que, si bé ha estat legalment abolida, ha persistit en alguns comportaments fins fa poc.
La comunitat jueva mallorquina va patir diversos pogroms en la baixa edat mitjana, el que la va dur a acceptar una conversió forçosa al cristianisme l'any 1435. Molts jueus varen continuar practicant la seva religió en secret, i com en d'altres llocs, van estar sota sospita. Un dels principals objectius de la Inquisició, establerta per segona vegada (la primera fou durant la persecució dels càtars) en el regne d'Aragó, era precisament descobrir els "falsos conversos". L'anomenada "netedat de sang" impedia l'accés dels conversos a determinats càrrecs i oficis (el que no sempre es complia), i eren especialment vigilats, així com els seus descendents. La Inquisició, a la seva arribada al regne de Mallorca, va condemnar a mort 85 persones, "reconciliant" altres 250 a canvi de penes pecuniaries.
L'any 1675, 237 persones foren condemnades per la Inquisió a diverses multes, per atribuir-los pràctiques judaïtzants. Obtenir diners foren possiblement la causa que les penes no fossin pitjor. Això ja no va ser així els els judicis i autos de fe de 1691, 1694 i 1695. De 236 persones preses, 37 foren condemnats a la foguera, i la resta a diverses penes.
Els descendents dels jueus que varen morir a la foguera a finals del segle XVII, formen el grup del anomenats "xuetes", paraula d'origen imprecís; varen ser obligats a viure en barris separats i se'ls prohibí accedir a càrrecs públics, estudiar a la universitat, portar joies o montar a cavall, entre d'altres. A la pràctica també, el matrimoni amb cristians "de sempre".
Arriba el segle XVIII, el de "les Llums", la Il.lustració, el reformisme, el despotisme il.lustrat. Exemple de monarca il.lustrat, Carles III s'envoltà de ministres reformistes, que intentaren canvis que no sempre van reixir, però en altres van representar un avenç. No entrerem en ells perque no es objecte del nostre estudi, però si prestarem atenció a la petició que un grup de diputats anomenats els "perruques", varen adreçar al rei Carles III, cridant l'atenció sobre la discriminació que patien els xuetes, ja fora d' època en l'àmbit reformista, i demanant la fi d'aquesta discriminació.
El rei va encarregar un informe al Consell de Castella, que es va mostrar desfavorable a la petició dels diputats. No obstant, el bisbe de Mallorca si que va informar favorablement sobre els xuetes assegurant que eren bons cristians. Hem de considerar el temps.
Carles III va emetre tres cèdules, al primera el 1782, en la que s'ordenava la fi de la discriminació contra el xuetes mallorquins, la fi de les barreres arquitectòniques i que poguessin exercir tots el oficis i càrrecs.
Malhauradament, les lleis no posen fi als prejudicis de segles, i si no de dret, si de fet la segregació va continuar. Alguns fanàtics demanaven l'espulsió dels xuetes de Mallorca cap a Menorca i Cabrera.
Les corts de Cadis aboliren l'any 1811 els estatuts de "neteja de sang", que Ferran VII va intentar restablir. Foren abolits definitivament per la reina gobernadora Maria Cristina l'any 1834; un ministre d'aquesta reina, Juan Álvarez Mendizábal, conegut per la desamortització eclesiàstica de 1836, era descendent de jueus conversos de Cadis.
No obstant, com ja hem dit, i en molts aspectes, la discrimació de fet va continuar. Tot i això, un xueta socialista, Ramon Aguiló, fou el primer alcalde democràtic de Palma en la Transició, essent reelegit dues vegades més (1979-1991).


BIBLIOGRAFIA

Juan RIERA, Carlos III y los chuetas mallorquines. Universidad de Valladolid, 1975.

El tribunal de la Inquisición en Mallorca. Relación de causas de fe (1578-1806). Transcripción, estudi preliminar y notas de Llorenç Pérez, Lleonard Muntaner i Mateu Colom. Próleg de Bartolomé Escandell Bonet. Edició de Miquel Font. Palma de Mallorca, 1986.

Miquel S. FONT POQUET, La fe vençuda. Jueus, conversos i xuetes a Mallorca. Edició de Miquel S. Font Poquet. Palma de Mallorca, 2007.

Miquel SEGURA AGUILÓ, Arrels xuetes, ales jueves. Lleonard Muntaner editor. Palma de Mallorca, 2006.

Antoni PICAZO I MUNTANER, Dones xuetes. Resistència religiosa a la Mallorca moderna. Edicions El Tall. Palma de Mallorca, 2019.

INTERNETGRAFIA

Chuetas, el endogámico grupo social descendiente de los juedeoconversos mallorquines.
Autor: Jorge Álvarez.

Wikipedia: Chueta

Els pobres. Manacor 1600-1800 de Damià Duran. Pobresa i escassetat al llevant mallorquí de l'antic règim

Els pobres. Manacor 1600-1800, és el descriptiu títol d'un llibre del manacorí Damià Duran Jaume, amb gravats de l'artista Andreu Llodrà, dedicat a la vida dels més desafortunats de la societat manacorina i llorencina (1) de l'antic règim, concretament en els segles XVII i XVIII. Per al seu llibre, Damià Duran ha estudiat una extensa documentació, provinent entre d'altres llocs, de l'arxiu municipal de Manacor, i també ha realitzat entrevistes a pagesos.
Damià Duran Jaume és investigador i etnògraf, i autor de diversos llibres.
Al contrari d'una historiografia que exalta els fets més gloriosos -o més indignes- Duran retorna a la nostra memòria la vida dura, cruel i resignada dels pagesos del llevant mallorquí d'aquell moment. Vida no sempre resignada, com ho testimonien els diversos alçaments de la part forana. El de 1391 -amb la intervenció dels menestrals de ciutat- i que acabà malhauradament amb una gran destrossa al Call; la revolta de la part forana del 1451, encapçalada pel manacorí Simó Ballester, i la germania de 1521-22, amb líders com Joan Crespí o Joan Colom. Rivalitats entre la part forana, agobiada pels tributs, els delmes i els deutes, i la ciutat, que acabaven amb terribles represàlies. Ballester fou decapitat i escuarterat, i els agermanats fores castigats amb la mort, les galeres, les confiscacions de béns i les elevades multes.
Aquests fets, explica Damià Duran, deixaren en la memòria de la classe pobre, un sentiment de resignació, de submisió, la idea que era impossible lluitar contra els poderosos, un tarannà que, segons ell, és un dels trets més endinsats de la personalitat de manacorins i llorencins (Duran, pàg. 78-79).
Quines eren les condicions de vida en el Manacor dels segles XVII i XVIII? Damià Duran aporta gran quantitat de documentació que ens demostra que la fam i la carestia foren freqüents -especialment al XVII- i que les classes acabalades i els jurats de la vila, havien substituït la justícia pel paternalisme i la caritat. 
Cita l'autor diversos anys en els quals, a causa de la fam, els jurats de la vila es veien obligats a comprar blat -l'aliment bàsic- per revendre'l racionat als que no tenien per menjar o sembrar, si es que podien pagar-lo, ja que les oportunitats de treball eren escasses. El blat, a voltes també, ordi o llegums, es revenia al magatzem municipal, anomenat "la botiga" (2). Molts pagesos s'endeutaven per comprar gra, empenyorant algun bé, com una bèstia. Si no podien pagar el deute, ho acabaven perdent tot. Alguns dels anys de carestia citats són: en el segle XVII: 1605, 1607,1609, 1612, 1626, 1632, 1661, 1673, 1691, 1700, i ja en el XVIII, 1701, 1747-50 i 1778 (Duran, pàgs.  31 a 46, 83, 97 i 285 a 290). (3)
Qui eren els beneficiats en aquesta societat injusta, segons explica Duran: els rics i l'Església. A tall d'exemple: l'any 1593, els jurats, per adquirir el blat necessari, acorden comprar el delme del rector, és a dir, el primer blat que els pagesos havien de lliurar al rector (Duran, pags. 70 i 71). On anaven a comprar blat els regidors -per sembrar i per menjar- quan hi havia escassetat? Doncs a les grans possessions, que n'havien acumulat, i a voltes, retingut (Duran, pàg. 46). Manacor era municipi  de finques grans (Damià, pàgs. 69 i 70. L'autor les cita pel seu nom). La conquesta havia significat un injust repartiment de les terres (Duran, pàgs. 215-216). (4)
Bandolers, petits lladres (sobretot d'aliments) captaires i vagabunds foren habituals en en la Mallorca del segle XVII, així com a tota la Mediterrània. La pena pel bandolerisme era morir a la forca. El 1660, un edicte del virrei obliga  la gent del camp de Manacor i Sant Llorenç, a tancar-se a les viles amb totes les provisions i menjar. L'objectiu era perseguir els bandolers mentre els privaven de tot aliment (Duran, pàgs 83 i 84).
Damià Duran ha fet, per mitjà de diversos cadastres del periode estudiat, una estimació de la quantitat de pobres que hi podia haver, arribant a la conclusió que el precentage mai va baixar del 90 per cent, tot i que hi havia, naturalment, diversos graus de pobresa. La majoria de la població era pagesa, ramadera i menestral, però també treballadors fixes i eventuals de les possessions, jornalers, empleats públics, etc. Els contribuents acabalats són designats en el cadastre com a "homes de béns" o cavallers. (Duran, pàgs. 119 a 128).
Paral.lel a la pobresa dels vilatans, ho era la de la universitat (ajuntament) de Manacor, que no disposava de diners per als més elementals serveis, era difícil pagar un salari digne al mestre o al metge, amb l'obligació, a més de pagar obres ordenades pel bisbat o els poders civils. Aixi llegim per exemple, en un document del 6 de gener de 1629: 

(...) mandatos del Il.lm. Sr. Bisbe de Mallorca que fessam un cor, un hospital i adobar lo orga i moltes altres menudències (...). (Duran, pàg.145).

El mandat venia del bisbe, però havia de pagar el poble, que ja pagava el també delme.

El bisbe Pere d'Alaró i Cardona, el1686 considerà que l'església de Manacor s'havia de restaurar i que les despeses de l'obra fossin a càrrec de la vila. (Duran, pàg. 146).  

No tan sols s'havien de pagar obres, que repercutien en més tributs, sino cerimònies en honor dels magnats (naixaments i defuncions a la família reial, per exemple), visites del virrei o del bisbe i celebracions en el seu honor.
A la precarietat econòmica s'afegia la precarietat cultural. Damià descriu la situació de l'ensenyament a Manacor durant els dos segles estudiats. No era l'educació la principal preocupació de la universitat (ajuntament) de Manacor; la major part de la població no hi accedia, estava principalment en mans de religiosos mal pagats. Remarca l'autor que aquest ensenyament es va fer en català fins el 1774, malgrat el decret de Nova Planta (Duran, pàg. 168). El 1744, una monja obrí la primera escola per dones (Duran pàg. 173). L'ensenyament de les primeres lletres es va començar a prendre un poc més seriosament a partir del 1748 (Duran, pàg.172).
L'assistència sanitària era precària. La universitat (ajuntament) pagava un metge que tenia l'obligació d'assistir als més pobres sense cobrar, si bé el sou era baix, i les distàncies, no afavorien, i menys en el cas de Sant Llorenç. Sabem que hi havia també una apotecaria i un hospital. (Duran, pàgs. 411-426).
La mortalitat, especialment la mortalitat infantil, era molt alta, i l'esperança de vida, baixa, i aporta de les xifres que va fer constar l'arxiduc Lluís Salvador per Manacor: una mitjana de vida de poc més de 30 anys per Manacor, tan per homes com per dones, tenint en compte que aquesta mitjana baixa molt per l'elevada mortalitat infantil. Això, ja, en el segle XIX (Duran, pàg. 211). (5)
Molts altres temes tracta Damià Duran Jaume en el seu llibre: bo de llegir, i es pot sentir com era la vida qüotidiana en el Manacor i Sant Llorenç de l'antic règim, i de retop, en bona part de Mallorca. 
Duran critica amb passió l'egoïsme i la indiferència dels poderosos envers els pobres que ells creaven, però alhora el seu llibre és també un cant a les virtuts de la classe treballadora, el seu afany de subsistir i mantenir la dignitat malgrat les dificultats.
Esperem haver estimulat l'interès del lector.

Damià DURAN JAUME, Els pobres. Manacor 1600-1800. El Gall editor. Pollença, 2019. 494 pàgs.

(1) Sant Llorenç des Cardassar formava part del terme de Manacor en aquell moment.

(2) La botiga municipal de Manacor estava situada a l'actual plaça de la Constitució, o plaça de les Verdures. (Duran, pàg.101)

(3) El segle XVII es caracteritza per un seguit de crisis agràries i de subsitències a nivell mundial, seguit de nombrosos conflictes. Vegeu Geoffrey Parker El siglo maldito.

(4) Dins l'àmbit de l'Església, una notable excepció a la indiferència, fou en capellà Pere Bonaventura Llull i Poquet (1747-1826), que impulsà la creació d'un hospital digne pels pobres, pel que recollia roba, i oferia també aquest sacerdot medicaments, metges o aliments gratuïts als necessitats. (Duran, pàgs. 427-431).

(5) No obstant, no sembla que pertànyer a una classe elevada fos garantia de major esperança de vida: pensem només en l'elevada mortalitat d'infants en la casa d'Àustria espanyola, i fins i tot de reines.

Camp manacorí sembrat de cereals.

 

Informes sobre la llei agrària en el regnat de Carles III

Imatge: Gaspar Melchor de Jovellanos, pintura de Francisco de Goya. Museo del Prado, Madrid.

Text 1:

"Basta, señor, basta ya de luz y de convencimiento para que vuestra alteza no declare la entera disolución de esta hermandad tan prepotente, la abolición de sus exhorbitantes privilegios, la derogación de sus injustas ordenanzas y la supresión de sus juzgados opresivos. Desaparezca para siempre de la vista de nuestros labradores este concejo (de la Mesta) de señores y monjes convertidos en pastores y granjeros y abrigados a la sombra de un magistrado público y restitúyanse de una vez su subsistencia al ganado estante, su libertad al cultivo, sus derechos a la propiedad y sus fueros a la razón y a la justicia" Gaspar Melchor de Jovellanos, Informe sobre la Ley Agraria, para la Sociedad Económica matritense, 1895 (fragment)

Text 2: 
"Causas físicas: infecundidad de algunas tierras, falta de población, posición poco ventajosa de las provincias fértiles y abundantes en grano, falta de canales y caminos para la exportación, excesiva caza mayor y menor, abundancia de insectos, terrenos y sembrados abiertos, desigualdad excesiva de las propiedades, mal cultivo.
Causas morales: vinculaciones y primogenituras (mayorazgos), arrendamientos y su método, desigualdad de los derechos impuestos sobre la tierra y sus frutos, excesivas contribuciones, impuestos sobre consumos, privilegio de ganado (de la Mesta), lujo extranjero, prohibición de usar cada uno sus tierras libremente, leyes políticas, administración real."  Informe sobre la Ley Agraria, per a la Sociedad Económica Matritense, 1894 (fragment)

Comentari de text

Qüestions

- Tipus de text, autor, destinataris, circumstàncies històriques.

Aquests textos corresponen a un informe sobre la llei per a la reforma agrària encarregada per el rei a la Real Sociedad Económica Matritense de Amigos del País, per Carles III i destinada al Consell de Castella, i en darrera instància, al propi rei.
És una font primària de tipus polític, i també econòmic, dins de les mesures il.lustrades i reformistes de Carles III, prototipus de l'anomenat "Despotisme il.lustrat", reformes fetes des de la monarquia.
Carles III es va envoltar d'una colla de polítics il-lustrats: Campomanes, Olavide, Floridablanca,
Aranda, Jovellanos.
La reforma agrària era un dels principals problemes del país:
-Continuava essent una agricultura de subsistència, però la població havia crescut. Els preus del gra pujaven, el que va constituïr ser la principal causa del motí d'Esquilache, malgrat el decret de "capes i barrets". La corona necessitava estimular l'economia, evitar les crisis de subsistències i també augmentar els ingresos de la hisenda real.
-L'agricultura era la principal font de riquesa, no obstant, al segle XVIII, continuava tenint l'estructura social i econòmica de l'antic règim, que la feia poc productiva, a més dels obstacles físics.
Els consellers i ministres il.lustrats de Carles III eren fisiòcrates, una teoria econòmica que considerava l'agricultura com a principal font de riquesa.

-Quins eren els principals problemes de l'agricultura, segons els informes?

En el primer fragment, Jovellanos critica durament la Mesta, o Honrado Concejo de la Mesta associació de pastors i ramaders d'ovelles principalment, fundat en el segle XIII per Alfons X el Savi de Castella, i estimulat pels diferents reis, que tenien en els impostos sobre la llana una bona font d'ingressos.
Aquest predomini ramader, amb grans ramats trashumants que recorrien gran extensions, havia arruinat l'agricultura i deforestat el país. S'havia abandonat l'agricultura per la ramaderia, i els ramats desvastaven els camps. Es talaven boscos per a fer pastures.
Aquest és el tema que critica durament Jovellanos en el primer fragment:  "Desaparezca para siempre de la vista de nuestros labradores este concejo (de la Mesta) de señores y monjes convertidos en pastores y granjeros y abrigados a la sombra de un magistrado público y restitúyanse de una vez su subsistencia al ganado estante, su libertad al cultivo, sus derechos a la propiedad y sus fueros a la razón y a la justicia."
Però no és l'únic, una altra de les seves queixes foren les vinculacions i mayorazgos que impedien la lliure disposició de la propietat.

En el segon fragment s'indiquen les que es consideren les principals causes de la poca productivitat de l'agricultura, dividint-les en físiques i morals.
Resumirem algunes:
- Físiques: infecundidad de algunas tierras, terrenys muntanyosos, rocallosos, erosionats, no productius,  falta de población, hi havia extenses zones despoblades. Posición poco ventajosa de las provincias fértiles y abundantes en grano,  falta de canales i caminos para la exportación, el que indicava dificultat pels intercanvis i falta d'aigua per l'agricultura. Terrenos i sembrados abiertos, sense que es poguessin tancar. Excesiva caza mayor y menor, per tant en detriment de terres dedicades a l'agricultura.  Desigualdad excesiva  de las propiedades, latifundis al sud (Andalusia, Extremadura, Castella la Nova) i minifundis al nord (Astúries, Galícia). Els primers eren sovint mal o poc conreats, els segons eren insuficients per a mantenir una família.
-Morals: Vinculaciones y primogenituras (mayorazgos): en estar moltes terres vinculades a una família, per tant inalienables, amb l'obligació de passar-les íntegres a l'hereu, feia que no poguessin canviar de mans, no havia terra disponible per aquell que la volgués adquirir. Arrendamientos y su método: terres arrendades i no conreades directament pel propietari, amb censos (contractes) curts i onerosos pel pagès que les conreava. Excesivas contribuciones, aquí es critica l'excessiu pagament a la hisenda pública, que va en perjudici dels guanys del propietari. Privilegio de ganado, es remet als privilegis de la ramaderia, representada per la Mesta, en detriment de l'agricultura. Lujo extranjero, es critica aquí les importacions de productes estrangers de tot tipus.

Per què van fracassar aquests intents de reforma?

Principalment per la negativa dels privilegiats a canviar res de l'estructura social que els beneficiava (no solament els privilegiats, molts petits propietaris també s'hi oposaven, com veurem durant el regnat de Ferran VII i en el sorgiment del carlisme).
Durant el regnat de Carles III es posaren el conreu terres de realengo, les anomenades colonitzacions de Sierra Morena, on es dugueren camperols alemanys catòlics, i es crearen poblacions com la Carolina (en honor del rei.). No van tenir massa èxit. També es va intentar limitar els privilegis de la Mesta.
L'esclat de la Revolució Francesa l'any 1789 (un any després de la mort de Carles III) va fe cundir el pànic davant les conseqüències del reformisme, i va servir de pretext per aturar més canvis.
No obstant, els temps seguien demanant reformes, i ben aviat entraria l'Antic Règim en crisi, essent la reforma agrària un problema recurrent a la història d'Espanya.

Decrets de Nova Planta d'Aragó, València i Mallorca

Text 1:

"Considerando haber perdido los reinos de Aragón y Valencia y todos sus habitantes por la rebelión que cometieron, faltando así al juramento de fidelidad que me hicieron como su legítimo rey y señor, todos los fueros, privilegions, exenciones y libertades que gozaban y que con tan liberal mano se les había concedido, si por mi como por los señores reyes mis predecesores, en esta monarquia se añade ahora la del derecho de conquista, y considerando también que uno de los principales tributos de la soberanía es la imposición y deregación de leyes (...) he juzgado por conveniente, si por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente por la leyes de Castilla, tan loables y pausibles en todo el universo, abolir y derogar enteramente todos los referidos fueros y privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia, siendo mi voluntad que estos se reduzcan a las leyes de Castilla" Felipe V. Buen Retiro, 29 de junio de 1707.

Text 2:

"Aunque por diferentes pragmáticas de los reyes mis predecesores se halla reglado el gobierno de esta isla y reino de Mallorca, he considerado que las turbaciones de la última guerra le han dejado en estado que necesita de algunas nuevas providencias para su mayor seguridad, paz y quiertud de sus naturales; por lo cual he resuelto , que en la Audiencia, compuesta por un Regente, cinco ministros y un fiscal, presida el comandante general de mis armas que hubiere en aquel Reino, sin voto en las cosas de justicia, aunque las tendrá en las cosas de gobierno, y se le deberá avisar en las graves (...)"
Felipe V: establecimiento y planta de la Real Audiencia de Mallorca, (fragment). 8 de novembre de 1715.

Comentari de text.

Qüestions:

- Naturalesa del text, autor i circumstàncies històriques
L'autor o signant del text és el rei Felip V. Es tracta d'una font primària i  d'un text de naturales jurídica, és a dir una norma expedida per qui té la capacitat, i que serà d'obligatori compliment, y política, ja que té una intencionalitat i unes conseqüències de caràcter polític, significant la desparició de les antigues lleis dels regnes d'Aragó y València, i més tard de Catalunya i Mallorca  i la seva substitució per las de Castella, és a dir la uniformització del regne i la centralització del poder en la persona del rei.
Les circumstàncies històriques en que es redacta aquests texts, són les de la Guerra de Successió al tron espanyol (1701-1715), entre Felip de Borbó (Felip V) i Carles d'Àustria, al que s'hi havien afegit potències estrangeres, especialment Gran Bretanya, contrari a una aliança França-Espanya, i desitjant ampliar la seva influència a l'América espanyola. Els regnes de la corona d'Aragó havien optat majoritàriament per recolzar Carles d'Àustria.
Després de la victòria de les tropes de Felip V a la batalla d'Almansa (25 d'abril de 1705), aquestes tenen el camí obert a València i Aragó, i entren a Saragossa el 26 de maig de 1707. Inmediatament són abolits els furs, privilegis i institucions pròpies d'aquests regnes; serà el primer d'una colla de decrets.
Pel que fa al decret del regne de Mallorca, ja acabada la guerra amb la caiguda de Maloorca, Eivissa i Formentera (12 de juliol de 1715),  el antics aliats de Carles d'Àustria havien arribat ja un acord amb Felip V, reconeixent-lo com a rei, a canvi de concessions terriorials, comercials i sobre el tràfic d'esclaus, en els tractats d'Utrecht i Rastatt i altres acords. En aquell moment ja no interessava donar suport a Carles d'Àustria, nomenat emperador del Sacre Imperi.

-Quines noves institucions s'implanten a Mallorca?
En el fragment referit a Mallorca se n'esmenten dues:  "la Audiencia, compuesta por un Regente, cinco ministras y un fiscal, presida el comandante general de mis armas que hubiere en aquel Reino".
Les noves institucions foren : un "Comandante general de mis armas", és a dir un capità general, nomenat pel rei, substituïnt els antics virreis.
Un Tribunal de justícia, la Reial Audiència:  "la Audiencia, compuesta por un Regente, cinco ministros y un fiscal". La llengua de la Reial Audiència serà el castellà, no el llatí, com fins aquell moment.
Un intendent, encarregat de fomentar l'economia, establir els censos i els tributs corresponents, en funció dels béns de cada contribuent.
Corregidors, amb funcions equiparables a les del batle.
Afegim que Mallorca conservà institucions pròpies: el Consolat de Mar i el Sindicat Forà.

- Cerca quines diferències hi ha entre els decrets de Nova Planta d'Aragó i València per una part i els de Catalunya i Aragó per l'altre.
Si bé els decrets tingueren els mateixos efectes, és a dir la desaparció de les lleis i institucions pròpies del territoris de la Corona d'Aragó, i la centralització del poder, el to dels referits al Principat de Catalunya i al Regne de Mallorca és més moderat. El rei afirma:" he considerado que las turbaciones de la última guerra le han dejado en estado que necesita de algunas nuevas providencias para su mayor seguridad, paz y quiertud de sus naturales" en el de Mallorca i "habiendo pacificado, con la asistencia divina y la justicia de mi causa iy mis armas el Principado de Cataluña, tocaba a mi soberanía establecer un gobierno y proveer para que sus moradores vivan en paz, quietd y abundancia"
En els decrets d'Aragó i valència, en canvi llegim: "Considerando haber perdido los reinos de Aragón y Valencia y todos sus habitantes por la rebelión que cometieron, faltando así al juramento de fidelidad que me hicieron como su legítimo rey y señor" , invocant així el seu dret com a rei enfront uns súbdits rebels, i també el dret de conquesta i la seva voluntat.
Val a dir també que Catalunya i Mallorca conservaren part del seu dret privat i alguna de les seves antigues institucions.
El decret no afecta -de moment- Menorca, cedida a Gran Bretanya pels tractats de pau.
La diferència en el to del monarca està possiblement en que el 1714 i 1715, ja tenia la guerra guanyada. La reina Anna d'Anglaterra, per motius d'nonor, que havia demanat a Felip V una amnistia pels subdits rebels, si bé no sembla que aquesta petició fou efectiva, desfermant-se una dura repressió.

Pel decret de Nova Planta de Catalunya, cliqueu aquí

L'esclavitud a l'edat moderna i contemporània, un tema tabú

Cèdula d'un esclau anomenat de deu anys anomenat Benito Criollo, destinat a La Habana.
Font: Wikimedia Commons
Autor: Fedekuki

José Antonio Piqueras, catedràtic d'història contemporània de la universitat Jaume I, es pregunta per què la persistencia de l'esclavitud a Espanya durant el darrer mil.leni és un tema no trobem -si no és de manera escueta- en els manuals escolars o obres de consulta. Aquesta qüestió la planteja al seu llibre La esclavitud en las Españas. Un lazo trasatlántico (vegeu la introducció, pàgs. 13 a 26).
No obstant va ser fonamental en la conquista i explotació d'Amèrica. Les queixes de fra Bartolomé de las Casas sobre els efectes de la encomienda en els indis americans, no va acabar amb l'explotació, sino que aquesta va recaure sobre esclaus africans, en un intens tràfic que va perdurar tota l'edat moderna i no va ser abolida -en el cas espanyol- fins a 1886.
És cer que Espanya no va ser l'únic país que va dur a terme aquest tràfic, totes les potències colonials hi participaren: Portuagal, Gran Bretanya, França,..si bé el tràfic americà comença a les colònies hispàniques.
El treball dels esclaus africans en mines, plantacions i ingenios del sucre fou fonamental per al desenvolupament del capitalisme en aquesta etapa de la historia, segons ens fa veure l'autor, i no obstant, és un fet poc conegut i explicat.
Esclaus que venien en condicions infrahumanes als vaixells, en viatges durant els quals molts morien, per acabar en treballs sovint duríssims, on els maltractes eren habituals, frequentment sense vida familiar, i amb una baixa esperança de vida.  Mostra Piqueres com la proporció d'esclaus varons era molt superior a les dones. En alguna mesura "millor" era la vida dels esclaus urbans, dedicats al servei domètics, entre els que hi havia moltes dones.
A partir del segle XIX declau l'esclavitud legal als països europeus -no obstant recordarem les dures condicions en que vivien i treballaven els obrers a inicis de la revolució industrial, inclosos infants - i un tractat entre Espanya i Gran Bretanya el 1820 es compromet a l'eliminació del tràfic entre Àfrica i Amèrica, però aquest continuarà, de manera més o menys amagada pels interessos dels que tenien plantacions o negocis a Cuba, (recordeu el cas real plantejat en la pel.lícula "Amistat"), entre ells molts catalans. Ja des de les Corts de Cadis, notables polítics antiesclavistes, com el liberal Agustín Arguelles, lluitaran per a la seva abolició (vegeu pàg. 220 en endavant).  Els esclavistes assentats a Cuba serán els principals opositors a la fi de l'esclavitud legal. Durant el Sexenni Democràtic, i partir de la sublevació independentista cubana, l'anomenada "Guerra dels 10  Anys", es començarà a plantejat seriosament el tema; segons l'autor, darrera l'assassinat de Prim, hi podien estar esclavistes cubans. (vegeu pàg. 243). L'esclavitud a Espanya no será abolida fins el 1886, en el govern de Sagasta (sota la regencia de Maria Cristina d'Habsburg). Estats Units ho fa el 1865 i Brasil el 1888.
Senyala l'autor que la fortuna de moltes conegudes famílies tenen el seu origen en el tràfic o l'explotació d'esclaus, i molts dels que se'n beneficiaven, tenen places i carrers dedicats (vegeu la introducció del llibre).
Finalment, i com diu l'autor, el drama secular  de l'esclavitud sembla borrar-se de la memoria.

Jose Antonio PIQUERAS, La esclavitud en las Españas. Un lazo trasatlántico. Libros de la Catarata, Madrid, 2011.

El segle maleït

No es tracta del segle XX, com algú podria pensar en una primera impressió. Global Crisis de Geoffrey Parker, traduït al castellà per l'editorial Planeta com El siglo maldito, és una obra apassionant sobre el segle XVII, i la influència que pot tenir un canvi climàtic sobre el comportament i la història humans.
Geoffrey Parker és un catedràtic nord-americà, autor de trenta-set llibres i un dels grans coneixedors de la història d'Espanya, si bé Global Crisis abasta la major part del planeta.

Es tracta, sens dubte d'un llibre de lectura imprescindible per entendre la història, les múltiples facetes que constitueixen la història, i no només la del segle XVII.

El segle XVII està considerat un dels més crítics de la història. Episodis habituals de fam, epidèmies, guerres, revolucions. Potser algú dirà que això és una constant en l'Antic Règim (només en l'antic Règim?), i fins i tot en la nostra època, però és veritat que, i això està ben documentat, que fou un moment de la història amb terribles episodis de mortalitat catastròfica i amb nombre especialment abundant d'episodis bèl.lics i revolucionaris.

L'autor considera des del primer moment un dels principals culpables: un canvi climàtic (el terme por ser nou, però el clima de la terra sempre està canviant), el que s'anomena la "petita edat del gel” que es va iniciar a començaments del segle XIV i perdurà fins la meitat del XIX, i que va ocasionar un refredament sobtat i important del clima, detectable no tan sols per la documentació escrita, sino per l'estudi dels arbres i de les restes vegetals. Fins i tot el Bòsfor es va gelar tres vegades, fet insòlit. Períodes de fred intens, pluges catastròfique o llargues sequeres.

Un canvi atribuïble certament a factors naturals: activitat volcànica, anomalies en el corrent “El Niño”, menor presència de taques solars.... 

A partir de la lectura de llibre i de les conseüencies de la “Petita Edat del Gel”, no podem menys que reflexionar sobre dos factors: 1) el clima de la terra canvia, i pot canviar sobtadament i 2) una altra cosa és la incidència que pot tenir l'activitat humana en aquests canvis.

Però ja tornant a l'estudi global que fa l'autor sobre el segle XVII, recorda que una variació en els dies de maduració pot fer disminuir o fins i tot malmetre absolutament les collites. Això es pot comprovar a nivell mundial en aquella època. Es calcula que va desaparèixer una tercera part de la població mundial.

Males collites a Europa, Índia, Xina, Japó, amb el resultat de mil.lions de morts. La persecució i execució de milers persones innocents a qui s'atribuïa haver “embruixat” la meteorologia per arts diabòliques; progroms i persecucions a les comunitats jueves. La crueltat d'una època en que la supervivència dels més forts implicava el sacrifici despietat dels més febles. Sacrifici de vídues a Índia o Xina; infanticidis, o sigui eliminació de nens o (sobretot) nenes; episodis de canibalisme; abandonament de nounats a les portes de convents (amb molt escasses possibilitats de sobreviure).

Guerres, revolucions, canvis violents de dinastia, amb les subsegüents matances.

Lluites per l'establiment de la dinastia manxú a Xina i les rebel.lions que l'acompanyaren, revoltes populars i sublevació dels cosacs a Rússia, a Ucraïna i a la Confederació Polaco-Lituana, ocupació d'Ucraïna pels polacs, execució de sobirans a l'Imperi Otomà, la Guerra dels Trenta Anys que ensagnà tota Europa, dos revolucions a Anglaterra (la primera, amb l'execució del rei), revoltes a la monarquia hispànica: Portugal, Catalunya, Andalusia, la Fronda a França....cap continent es va veure lliure de les conseqüències de la fam.

Les guerres, les revolucions i les revoltes, significaven per a mil.lions de persones la pèrdua dels seus béns: casa, collita, terres, o bé la tortura, la violació o la mort.
La mala actuació dels governs enfront la crisi del segle XVII, no va fer sino augmentar els desastres; no obstant, hi ha una excepció: els governants japonesos varen elaborar un sistema de redistribució dels recursos, baixada de les tributacions i evitació de les guerres que va donar bons resultats.

Desmontant tòpics que ens fan creure que l'aire contaminat és una exclusiva del món contemporani, descobrim que ja l'aire de moltes ciutats, com Londres, era perniciós a causa de la combustió del carbó i que feia emmalaltir. Així mateix, ja es considerava que "fumar matava" o es prohibia fumar a voltes sota pena de mort! (cal dir que a llocs com l'imperi otomà en alguns moments va estar prohibit el consum d'alcohol o cafè, es creia que les tabernes eren llocs de conspiració)

Geoffrey PARKER, El siglo maldito. Editorial Planeta, Barcelona, 2013. Traducció de Victoria Gordo del Rey y Jesús Cuéllar. 1485 pàgs. d'elles 298 corresponen a notes, bibliografia i índex alfabètic.

Imatge: una de les revoltes més conegudes a l'Europa del segle XVII fou la dels Segadors, a Catalunya (1640), que donà lloc a una llarga guerra. "Corpus de Sang" d'Antoni Estruch i Bros, 1890. Procedència de la imatge: Wikimedia Commons. Carregada per Mcapdevila.

La possessió de la terra en el segle XVIII

En el segle XVIII, la propietat de la terra estava concentrada en poques mans, i era en la seva major part, inalienable.

"Tan sols els "mayorazgos", terres de propietat privada així mateix intransferible, podien competir en extensió amb les dels municipis. El costum de vincular la terra, va començar amb la decadència del feudalisme, amb la finalitat d'impedir que un hereu malbaratador dilapidés el patrimoni d'una casa noble. En un principi, tan sols el rei podia autoritzar la creació d'un mayorazgo, però el 1505 les Corts de Castella varen decretaren que, des de llavors, qualsevol en podia fundar un, amb la quantitat d'hisenda que la llei de Castella li permetés llegar al seu primogènit (generalment, gairebé la meitat). Després de 1505, mitjançant el permís reial, es podia desheretar el altres hereus, per incloure una porció més gran de la hisenda en el nou mayorazgo. La llei permetia per igual a nobles i no nobles la vinculació de la terra. En consequència, en endavant es crearen molts petits mayorazgos, sobretot per part de persones no pertenyents a la noblesa, desitjosos de convertir-se en petits nobles i perpetuar el seu nom. Un cop el mayorazgo era establert, les adquisicions de propietat que es portessin a terme- per matrimoni o per compra, el proper pas que donava un plebeu era comprar un títol de noblesa a la corona -cosa senzilla en temps de Felip II i dels seus successors- o senzillament, menysprear la professió en la que fins aquell moment s'havia treballat amb profit i fer-se passar per hidalgo visquent, com fos, de la renda del seu mayorazgo. Els economistes del segle XVIII varen atacar amb energia aquest costum de vinculació, ja que creava una nombrosa classe d'ociosos i impedia que la terra es negociés. Richard Herr, The Eighteenth Century Revolution in Spain.

Els decrets de Nova Planta

 Amb els decrets de Nova Planta d'Aragó i València (1707), Catalunya (1716) i Mallorca (1716), el rei Felip V de Borbó abolia les constitucions i institucions pròpies d'aquests terroris que havien constituït fins aquell moment la Corona d'Aragó, que d'aquesta manera desapareixia com a entitat política, i la monarquia hispànica esdevenia absoluta i centralitzada. Els decrets foren imposats pel Rei després de la Guerra de Successió, pel recolzalment que aquells regnes i el principat havien atorgat al seu rival, Carles d'Àustria, i foren promulgats després d'una dura repressió. Els decrets de Catalunya i Mallorca tenen un to més moderat que el primer decret, no obstant els efectes foren els mateixos, tot i que aquests territoris, a diferència d'Aragó i València, conservaren part del dret privat.

"Havent pacificat, amb l'assistència divina i la justícia de la meva causa i amb les meves armes el Principat de Catalunya, tocava a la meva sobirania establir un govern i proveir perque els seus moradors visquin en pau, quietud i abundància; pel seu bé he resolt que en aquest Principat es formi una Audiència, que presidirà un Capità General o Comandant General de les meves armes, de manera que els despatxos, deprés de començar pel meu dictat, segueixin en el seu nom; aquest Capità General ha de tenir vot tan sols en les coses del govern, i això si es troba present el l'Audiència, és necessari que en motivacions i oficis greus, el Regent l'avisi un dia abans del que s'ha de tractar.
(...)2. L'Audiència s'ha de reunir en les cases que abans estaven destinades a la Diputació (Generalitat, o Diputació del General) i han d'estar formades per un Regent i deu ministres per a les causes civils i cinc per a les causes criminals, dos fiscal i un agutzil major.
(..)4. Les causes a la Reial Audiència se substanciaran en llengua castellana, i per a la major satisfacció de les parts els incidents de les causes es tractin amb la més gran deliberació, mano que totes les peticions i presentacions d'instruments es facin a les sales; per a les coses corrents i públiques hi hagi audiència pública dilluns, dimecres i divendres de cada setmana en cada una per torn de taules.
(...)31. A la ciutat de Barcelona ha d'haver-hi vint-i-quatre regidors i en les altres vuit, la nominació dels quals em reservo i en els altres llocs seran nomenats per l'Audiència en el moment que sembli i se'm donaràn comptes; els que nomeni l'Audiència seviran durant un any.
(...)37. Tots els demés oficis (càrrecs públics) que hi havia abans al Principat, temporals o perpetus i tots els comuns no expressats en aquesst el meu Reial Decret, queden suprimits o extingits, i el que a ells estava encomanat, si fos pertinent a la Justícia o al Govern, estarà en endavant a càrrec de l'Audiència, i si pertoqués a Renda o Hisenda ha de quedar a càrrec de l'Intendent o de la persona o persones que jo disposi.
(...)39. Pels inconvenients que s'han experimentat amb els somatents i juntes de gent armada, mano que no hi hagin tals somatents ni altres juntes de gent armada, sota pena de ser tractats com a sediciosos aquells que hi intervinguin.
(...) 40. Han de desaparèixer les prohibicions d'estrangeria, perque la meva Reial Intenció és que en els meus regnes, les dignitats i honors que es confereixin recíprocament als meus vassals pel mèrit i no pel naixament en una o altra província. Fragment del Decret de Nova Planta del Principat de Catalunya, promulgat per Felip V.
Imatges provinents de Wikimedia Commons:
Catalunya
Mallorca

La "Unión de Armas" del comte duc d'Olivares

La participació de la monarquia hispànica en la Guerra dels Trenta Anys, significava mobilitzar un elevat nombre d'home i disposar de grans quantitats de diners. La Corona de Castella, exhausta i per les lleves i les contribucions després de més d'un segle de guerres, patia problemes econòmics i de despoblament. El comte duc d'Olivares, valido del rei Felip IV, pensava que devien repartir-se  l'esforç bel.lic tots els pobles de la monarquia, per la qual cosa va concebir el seu projecte anomenat Unión de Armas, pel qual tots aquests territoris contribuirïen amb homes, fins a un total de cent-quaranta mil i diners, tot això en proporció als seus habitants; les tropes no estarien sempre en combat, però si preparats per si eren necessaris. El projecte però, necessitava l'aprovació de les corts dels diferents regnes i territoris, conforme a les seves constitucions i lleis, que per al comte duc, necessitat d'ingressos i lleves regulars, eren un obstacle, més quan l'oposició de la Corona d'Aragó a tal projecte, era evident. Olivares volia un regne únic i centralitzat. L'intent d'imposar la Unión de Armas, va portar a la Guerra dels Segadors a Catalunya i la revolta i independència de Portugal.

"Tingueu V.M. com a negoci el més important de la monarquia, el de fer-se Rei d'Espanya, vull dir, Senyor, que no s'acontenti V.M. amb ser Rei de Portugal, d'Aragó, de València, Comte de Barcelona, sino que treballi i pensi amb consell mut i secret, de reduir aquests regnes dels quals es composa Espanya, a l'estil i lleis de Castella, sense cap diferència, que si V.M. ho aconsegueix serà el príncep més poderós del món.
(...) Coneixent que la divisió present de lleis i furs afebleix el seu poder i l'estorba d'aconseguir un fi tan just i gloriós, i tan al servei de Nostre Senyor, (estendre la religió cristiana) i sabent que els furs i privilegis particulars que no toquen ni un punt la justícia (que aquesta arreu s'ha de guardar), reben alteració per la diversitat dels temps i per majors conveniències s'alteren cada dia, i els mateixos naturals ho poden fer a les seves corts (...) es procuri el remei pels camins que es pugui, fent honestos els pretexts per excusar l'escàndol, encara que, en un negoci tan gran es pugués trepitjar per aquest inconvenient, assegurant el principal." Carta del comte duc d'Olivares al rei Felip IV, 1624.

Imatge: "La Rendició de Breda", Velázquez; Museu del Prado (Madrid)

Expulsió dels moriscos, 1609

Els moriscos constituïen un grup de descendents de musulmans hispànics obligats a convetir-se després de la conquesta de Granada. Havien conservat els seus costums i llengua, i es deia que també la seva religió. Era un grup molt dinàmic que treballaven en l'agricultura i l'artesania. Un decret del rei Felip III, l'any 1609, els obliga a abandonar les seves terres i cases i marxar al nord d'Àfrica.

"Heu entès el que, per mitjà d'un llarg discurs de molts anys, he procurat la conversió dels moriscos d'aquest regne de València i del de Castella, i els edictes de gràcia que se'ls han concedit i les diligències que s'han dut a terme per convertir-los a la nostra santa fe, i que tot això els ha estat de poc profit, he resolt que es treguin tots els moriscos d'aquest regne i se'ls llenci a Barbaria. I per que s'executi el que S.M. mana, hem ordenat publicar el següent ban:
En primer lloc, que tots els moriscos d'aquest regne, tant homes com dones, amb els seus fills, en el termini de tres dies de publicar-se aquest ban, en els llocs on cadascun viu i té la seva casa, sortin d'allà i vagin a embarcar-se allà on el comissari els ordeni, emportant-se de les seves hisendes els mobles i tot el que poguessin de les seves persones, per embarcar-se en les galeres i naus que estiguin preparats per pasar-los a Barbaria, a on desembarcaran sense que rebin maltractament ni molèstia en les seves persones. I el que no complís, incorrirà en pena de vida, que s'executarà sense remisió.
Que qualsevol dels dits moriscos que, publicat aquest ban i passats tres dies, fos trobat fora del seu propi lloc, pugui qualsevol persona, sense incórrer en cap pena, prendre'l i desvalisar-lo, lliurant-lo al Justícia del lloc més proper, i el pugui matar si es defensa.
Que qualsevol dels dits moriscos que amagués o enterrés alguna cosa que tingués de l'hisenda on habita, o no pogués emportar-se-la, o cremés foc a les cases, conreus, horts o arbrats, incorrin en la dita pena de mort els veïns dels lloc on això succeís, ja que S.M. ha tingut bé de fer mercè d'aquestes hisendes que no puguin emportar-se, als senyors dels qui fossin vassalls. Decret d'expulsió dels moriscos decretada per Felip III, 22 de setembre de 1609.

La pirateria en el Mediterrani en l'Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, la pirateria algeriana i després turca, constituí un perpetu malson pels habitants de la mediterrània, exposats a ser capturats o a perdre-ho tot. El segle XVI  va veure l'enforntament entre dos grans imperis, otomà i habsburg, del qual la batalla de Lepant, en l'epoca de Felip II, en va ser només una mostra.

"El mar, que ha estat des de sempre una font de recursos i oportunitats, ha esdevingut d'altra banda, una porta oberta a tota mena de perill i ha comportat una gran indefensió per als pobles que veien, impotents, com el mar els porta dolor, mort i destrucció. Des de l'època romana, tot el Mediterrani fou freqüentat per grups violents de pirates que feien del segrest i del saqueig la seva manera de viure. "La pirateria al Mediterrani és una indústria tan vellacom la història." La pirateria procedent del nord d'Àfrica que afectà les costes catalanes fou endèmica al llarg de tota l'edat Mitjana i Moderna. És el que F. Braudel ha anomenat "El perill africà". Forn i Salvà, F., Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva.

Les Comunitats de Castella

Imatge: "Los Comuneros Padilla, Bravo y Maldonado en el patíbulo". Oli d'Antonio Gisbert, 1860. Fons del Congrés de Diputats (Madrid).

La revolta de les Comunitats de Castella que va tenir lloc durant el regnat de Carles I, intentà preservar les antigues llibertats de Castella, evitar que fos gobernada per no castellans i també protegir la seva indústria de la llana; a tot això s'afegí posteriorment una revolta antisenyorial. El fracàs de les Comunitats suposà un cop molt dur per les ciutats castellanes i una consolidació de la monarquia autoritària.

"(...) Después del (el rei Carles) no pueda suceder muger ninguna en el reino, pero que no habiendo hijos, que puedan suceder hijos e hijas é de nietas siendo nascidos é bautizados en Castilla, (...) quel Rey no pueda poner Coregidor en ningun logar, sin oque cada ciudad é villa elijan primero dia del año tres personas de los hidalgos é otras tres de los labradores, é questos dos que escojeren sean alcaldes de cevil é criminal por tres años. (...) que los oficios de la casa Real de hayan de dar á personas que sean nascidos é bautizados en Castilla, (...)quel Rey no pueda sacar ni dar licencia para que se saque moneda ninguna del reino, ni pasta de oro ni de plata, é que en Castilla no puedan andar ni valer moneda ninguna de vellon sino fuere fundida é marcada en el reino." Peticions dels Comuneros de Castella, juny de 1520.

Decret d'expulsió dels jueus, 1492

Fotografia: Dibuix amb la Sinagoga del Trànsit (Toledo) en el segle XVIII, conservat al Museu Sefardí d'aquesta ciutat. Procedència de la fotografia: Wikimedia commons
Autor: Ministeri de Cultura.

Els Reis Catòlics portaren a terme una política d'unificació religiosa, posant fi a una coexistència de segles de cristians, jueus i musulmans a la Península. Restabliren el tribunal de la Inquisició i expulsaren els jueus, i després els musulmans que no es varen voler batejar. 
 
Els Reis Catòlics, Ferran i Isabel, decreten l'expulsió dels seus regnes dels jueus:

"Don fernando é doña ysabel, por la graçia de dios Rey é Reyna de castilla, de león, de aragón, de seçilia, de granada, de toledo, de valencia, de galiza, de mallorcas, de sevilla, de çerdeña, de córdova, de córcega, de murçia, de jahén, del algarbe, de algesira, de gibraltar é de las yslas de Canaria, conde e condesa de barçelona, é Señores de viscaya é de molina, duques de atenas é de neopatria, condes de Rosillon e çerdania, marqueses de oristán e de goçiano, (...)
Sabedes é devedes saber que, porque nos fuemmos ynformados que en nuestros estados avia algunos malos christianos, que judaysavan é apostatavan de nuestra Santa fer católica, de lo cual era mucha cabsa la comunicación de los Judios con los christianos, en las cortes que hesimos en la çibdad de toledo el año pasado de mil é quatrocientos éochenta años mandamos apartar é los dichos Judios en todas las çibdades, villas é lugares de los nuestros reynos é señorios, é dalles juderías é lugares apartados, donde biviesen esperando que con su partamiento so remediaria.
(...) acordamos de mandar salir todos los dichos judíos é judías de nuestros Reynos, é que jamás tornen ni buelvan á ellos, ni á algunos dellos, y sobre ello mandamos dar esta nuestra carta, por la cual mandamos a todos los judíos é judías de qualquier hedad que sean, que biven é moran é están en los dichos nuestros Reynos é señoríos, así a los naturales dellos, commo on non naturales que en qualquier manera por qualquier cabsa ayan venido salgan de todos los dichos nuestros Reynos é Señoríos con sus fijos é fijas, criados é criadas é familiares judíos, así grandes como pequeños, so pena que, si no lo non fizieren é cumplieren así, é fuesen hallados vesinar en los dichos nuestros Reynos é Señoríos ó venir á ellos en qualquier manera, incurran en pena de muerte é confiscasión de todos sus bienes para nuestra amara é fisco, en las quales penas incurran por ese mismo fecho é derecho sin otro proceso, sentençia ni declaración. E mandamos é defendemos, que ningunas nin algunas personas de los dichos nuestros Reynos, de qualquier estado, condición, dignidad que sean, non sean osados de reçebir, reçebtar, ni recoger, n idefender, nin aver pública nin secretamente judío nin judía, pasado dicho término de fin de Jullio en adelante àra siempre jamás en sus tierras, ni en sus casa, ni en otra parte alguna de los dichos nuestros Reynos é Señoríos, so pena de perdimiento de tosos sus bienes vasallos é fortalesas é otros heredamientos, é otrosí de perder qualesquiera mercedes, de que nos tengan, para la nuestra cámara é fisco.
E por los dichos judíos é judías puedan durante dicho tiempo fasta en fin del dicho mes de Jullio mejor disponer de sí é de sus bienes é hasienda, por la presente los tomamos é recebimos so nuestro seguro é amparo é defendimiento Real, é los aseguramos á ellos é á sus bienes àra que durante el dicho tiempo para el día final del dicho mes de Jullio puedan andar é estar seguros, é puedan entrar, é vender, é trocar, é enagenar todos sus bienes muebles é rayses, é diaponer dellos libremente á su voluntad (...)E asimismo damos liçencia é facultad á los dichos judíos é judías que puedan sacar fuera de todos los dichos nuestros Reynos é señoríos sus bienes é hasienda por mar é tierra, con tanto que non saquen oro, ni plata, ni moneda amonedada, ni las otras cosas vedadas por las leyes de nuestros Reynos, salvo en mercaderías é que non sean cosas vedadas é en canbios. Decret d'expulsió dels jueus del 31 de març de 1492, promulgat pels Reis Catòlics. (fragments)

La Sentència Arbitral de Guadalupe

L'anomenada Sentència Arbitral de Guadalupe, dictada per Ferran el Catòlic al monestir de Guadalupe (Càceres), posava fi al conflicte de les guerres remences, en la que els pagesos catalans demanaven l'alliberament de les càrregues senyorials, especialment dels anomenats "Mals usos", que els senyors podien exercir sobre els pagesos "de remença", que estaven adscrits obligatòriament a la terra. Aquesta sentència es va dictar després que el rei castigués durament als remences més radicals i no posava en qüestió el règim feudal i senyorial, però els pagesos podien abandonar la seva servitud legal, a canvi d'una indemnització, i obtenien l'anomenat cens emfitèutic, que els permetia continuar a la terra que conreaven i deixar-la als seus descendents, per bé que aquesta continués en propietat del senyors que seguien cobrant el censos. Malgrat les limitacions, la sentència va ser importantíssima per crear una classe pagesa pròspera a Catalunya, de gran influència en l'esdevenidor.

Havent rebut per part dels pagesos anomenats de remença una gran queixa dels sis anomenats anomenats “Mals usos”, dient que indeguda i injustament i amb gran càrrec de conciència, els senyors els obliguen, per via del sacrament i de l’homenatge que els han retut, a pagar els sis mals usos abans esmentats:

Sentenciem, arbitrem i declarem que els dits “mals usos” no existeixin ni s’observin ti tinguin lloc, ni es puguin demanar o exigir de dits pagesos, ni dels seus descendents, ni dels seus béns, ni de cap d’ells, sino que per aquesta sentència nostra, els abolim, extingim i aniquilem, i declarem que els dits pagesos i els seus descendents són perpètuament lliures i francs de cadascun d’ells.” Setència Arbitral de Guadalupe, de Ferran el Catòlic, 1486. (fragment)

Quins eren aquest sis "Mals usos"?:

Intèstia: El senyor es quedava una part dels béns dels pagès, normalment una tercera part, si aquest moria sense fer testament o els hereus havien mort, fet freqüent en una època de curta esperança de vida.

Eixòrquia: Tanmateix, el senyor es quedava una tercera part dels béns dels pagès si moria sense descendència.

Cogúcia: El senyor es quedava la meitat dels béns dels pagès si la seva dona cometia adulteri amb consentiment del marit; la totalitat dels béns si no tenia aquest consentiment. (!)

Arsia: els pagès havia d'indemnitzar el senyor si accidentament es cremava la masia.

Ferma d'espoli forçada: Pagament que el pagès havia de fer el senyor si garantia la dot de l'esposa amb la masia.

Remença personal: Pagament que els pagesos havien de fer als senyors si volien redimir-se de la servitud; aquesta abastava també a tota la seva família.