El carlisme a Mallorca, l'any 1835

Entrada publicada originàriament al bloc Les muralles d'Ilturo el 27 de febrer de 2011.

Com saben els que segueixen aquest bloc, de tant en tant m'agrada fer alguna incursió per la història o la historiografia de Mallorca, més encara si es tracta d'un tema tan interessant com aquest llibre que acaba de ser publicat, Un alçament carlí a Mallorca l'any 1835. Es tracta d'una reedició en català de l'obra de Gabriel Fuster (1901-1967), publicada l'any 1945 en castellà, amb el nom de Un alzamiento carlista en Mallorca en 1835, subtitulat Sa Llorensada, Es Rebumbori o Es Renou de Manacor 10 agosto 1835; obra editada, per raons de l'escassetat d'aquell temps, en paper tan dolent, que gairebé no quedava cap exemplar en bon estat. L'assaig havia estat publicat anteriorment al setmanari Voz y voto, el 10 d'agost de 1935. Tota una premonició que a punt d'una guerra civil, es rememorés la que hi havia hagut feia cent anys, i quan segons sembla, encara persistien els records d'aquell temps. L'autor, Gabriel Fuster, fou advocat, farmacèutic i autor de nombroses obres.
El llibre compta amb un pròleg d'Antoni Tugores, autor de dues obres fonamentals per conèixer la gènesi i condicions socials i humanes en que esclatà la Guerra Civil de 1936-39: El batle Antoni Amer "Garanya" (1882-1936). La història robada i Manacor. La guerra a casa. El llicenciat en història Albert Carvajal fa una reflexió final molt interessant a tall d'epíleg i Catalina Gelabert Bassa ha estat la traductora del llibre de Gabriel Fuster al català.
El llibre narra els fets esdevingunts a Manacor la nit del 10 a l'11 d'agost de 1835, coneguts com "Sa Llorençada" o "Es Rebombori", quan un grup de partidaris del pretendent Carles Maria Isidre, un grup per tant de carlins alliberà una colla dels seus que estaven empresonats sota l'acusació d'haver marcat ofensivament les cases dels liberals (o si voleu isabelins, cristins o "nacionals", segons es deia); fet això, acudiren a buscar els contraris a les seves cases, i els tancaren a la presó; es va encendre a prop del lloc o neren els presoners una foguera que assolí notable alçada; després d'un obscur incident, es va produir a més, una víctima mortal.
Aquella nit es proclamà un govern carlí a Manacor, i les multituds, potser enganyades amb la falsa notícia de la victòria del pretendent carlí, esclataren en eufòria; l'endemà, vingudes de Palma, entraren les tropes governamentals a Manacor a alliberar els presos i a reprendre el control de la població. La venjança, com es diu a voltes "fou terrible", i es dictaren nombroses penes de presó, exili, servei d'armes obligatori...i tres penes de mort, de les quals només se'n complí una; els altres dos possibles reus, escaparen, i fins i tot el que semblà el cap de tot, Francesc Mas, morí com a comandant de l'exèrcit de don Carles al setge de Morella, l'any 1838. Els dominics -a qui Fuster vol no obstant exonerar de qualsevol culpa- foren expulsats i el convent tancat, per la seva presumpta participació en els fets (bé es veritat que la desamortització de Mendizábal, el 1836, ordenà la dissolució de la majoria d'ordres religiosos, i el pas dels seus béns a l'estat, que els vendria en pública subhasta).
Com indica Antoni Carvajal a l'epíleg del llibre, l'assaig de Fuster, fa veure'ns la base popular, pagesa i artesana que nodria les files del carlisme.
Si en un primer temps, l'estudi del carlisme es limitava als grans esdeveniments i fets bèl.lic, posteriorment, la influència de la historiografia marxista el va fer veure com un fenòmen de resistència a una economia liberal i de lliure mercat, que en realitat perjudicà el petit pagès i artesà. Això és ben cert, però tampoc podem deixar de veure-hi altres components, la dels que veien en el carlisme la preservació dels antics furs, la convicció que tot canvi "podia ser perillós", i evidentment, la influència de l'Església catòlica, llavors hostil al liberalisme.
Com diu Fuster: Isabel? D. Carlos? Què té més; importa poc. Governar, dirigir, afany de manar; d'una nova positura, per part d'uns. Tradició, tranquil.litat, allò conegut, allò manipulat i manejat pels vells, l'absolutisme, sota el qual Mallorca havia estat important, amb sos propis reis patriarcals, el poder que se'n va, per part dels altres.
La religió: Tots! Uns atacant-la, altres defensant-la; tots acatant-la. Mallorca era religiosa -hi ho continua essent- en liberal o en carlí i en els partits que sobrevinguin. Quan algú aquí diu que no és catòlic se li pot dir que no és mallorquí.
Fuster, no amaga la seva simpatia per la causa carlina, la qual cosa no desmereix el rigor del seu assaig, basant en l'estudi de les fonts, i que té, -diu Tugores- "el ritme gairebé d'una novel.la de suspens" .
El llibre es completa amb un interessant material gràfic i un annex amb la reproducció d'algunes de les fonts emprades.
BIBLIOGRAFIA
Gabriel Fuster, Un alçament carlí a Mallorca l'any 1835. Editat per Lleonard Muntaner, Palma de Mallorca, 2010.

Sobre els orígens de la Primera Guerra Carlina (1833-1839)

Dues qüestions sobre la Primera Guerra Carlina

Causes de la guerra

La Primera Guerra Carlina la inicià l'infant Carles Maria Isidre, germà  del rei Ferran VII, en negar-se a acceptar com a princesa d'Astúries i hereva del tron Isabel, filla del rei. L'hereu fins aquell moment tenia el suport dels partidaris de conservar l'Antic Règim, l'"Aliança entre el Tron i l'Altar". 
Ferran VII no havia tingut descendència dels seus tres primers matrimonis, i era per tant el seu germà qui l'havia de succeir a la seva mort. Però en tenir dues filles de la seva darrera esposa, Maria Cristina de Borbò, el rei publicà la Pragmàtica Sanció de Carles IV, de 1789, que derogava disposicions anteriors de Felip V, i permetia la successió directa femenina, deixant com a hereva la seva filla major, Isabel, nascuda el 1830. Ferran VII va morir el setembre de 1833, i quedava com a reina gobernadora Maria Cristina.
La pretensió de al tron del germà del rei no hagués donat lloc a una guerra si no hagués tingut un ampli suport de determinats sectors de la població, que formaren un exèrcit de voluntaris per la defensa dels drets de Carles Maria Isidre i de la societat tradicional, de la conservació de l'Antic Règim. 

Territoris i sectors socials que donaren suport a Carles Maria Isidre
 
Carles Maria Isidre fou recolzat per amplis sectors de la població del nord d'Espanya, especialment de Navarra, el País Basc, zones rurals d'Aragó, Catalunya, nord de València: pagesos, artesans, clero rural. Ja en vida de Ferran VII s'havien alçat partides absolutistes a Catalunya durant el Trienni Liberal i durant l'etapa final del regnat: guerra dels "Malcontents", 1827, hostils a qualsevol canvi i contraris a que no es restablís la Inquisició.
No obstant, la majoria de ciutats grans restaren dins l'àmbit liberal.
Les causes d'aquest recolzament són complexes, i encara avui dia no estan ben establertes: el temor de la pagesia a les consequències de la liberalització de la propietat agrària (els propietaris podien ara establir nous contractes o expulsar els arrendataris), o a no poder pagar les contribucions en metal.lic; L'Esglèsia temia perdre també les seves propietats en noves desamortitzacions, com s'havia vist durant el Trienni Liberal.
Però no ho podem reduïr a un seguit de motivacions econòmiques: tots aquests sectors socials, pregonament catòlics, desconfiaven possiblement del liberalisme com a amenaça a la fe tradicional.
Navarra i el País Basc desitjaven conservar els seus antics furs, enfront l'igualitarisme liberal davant la llei, mentre que Catalunya aspirava a recuperar les institucions desaparegudes amb els decrets de Nova Planta.
En contra d'això, els liberals s'uniren per recolzar el tron d'Isabel II, i la regència de Maria Cristina, a canvi de les reformes que havien de dur a un estat liberal.

Carles Maria Isidre de Borbó (1788-1855), pretendent al tron. Obra de Vicente López. Oli sobre tela. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Font. Wikimedia Commons.

Carles Maria Isidre i el Manifest d'Abrantes

Ferran VII va morir el 29 de setembre de 1933, deixant com hereva la seva filla major Isabel (Isabel II), que llavors comptava tres anys; mitjançant la "Pragmàtica Sanció", el difunt rei havia abolit la Llei Sàlica, fet que no va ser acceptat pel seu germà Carles Maria Isidre (1788-1855), ni pels seus partidaris, que el consideraven el legítim hereu. Des de Portugal, on s'havia hagut d'exiliar, l'aspirant proclama els seus drets a la corona mitjançant el "Manifest d'Abrantes". Designat com a Carles V per als seus partidaris, era un home convençut del dret diví dels reis i de la preeminència de l'Església catòlica. Va rebre un ampli suport popular, especialment entre la pagesia del nord de la península, que defensaven la societat tradicional, la religió, els antics furs com els del país Basc i Navarra, i desconfiaven dels canvis que volia imposar el liberalisme, i també va rebre el recolzament de la noblesa i el clero rural, aquest darrer amenaçat per les desamortitzacions.
La regent Maria Cristina, vídua de Ferran VII, va cercar el suport dels liberals per defensar en tron de la seva filla. D'aquesta manera s'inicià l'anomenada I Guerra Carlina (1833-1840), que no era ni molt menys una dispúta dinàstica, sino una diferent visió política d'Espanya.

"No ambiciono el tron; sóc lluny de cobejar béns caducs, però la religió, l'observança i el compliment de la llei fonamental de successió i la singular obligació de defensars els drets imprescriptibles dels meus fills, m'esforcen per sostenir i defensar la corona d'Espanya de la violenta despulla que m'ha causat una sanció tan il.legal com destructora de la llei que legítimament i sense alteració ha de ser perpetuada.
Des del moment fatal en que va morir el meu estimat germà (que en santa gloria sigui), vaig creure que s'havien dictat en defensa meva les oportunes providències per al meu reconeixement; i si fins aquell moment hauria estat un traïdor aquell que ho hagués intentat, ara ho serà el que no juri les meves banderes, als quals, especialment els genrals, governadors i les altres autoritats civils i militars, faré els deguts càrrecs quan la misericòrdia de Déu em porti al si de la meva estimada pàtria, al capdavant d'aquells que m'hagin estat fidels. Encomano de tot cor la unió, la pau i la perfecta caritat. Que no hagi de patir el sentiment que els catòlics espanyols que m'estimin, matin, insultin, robin ni cometin el més mínim excés." Carles Maria Isidre de Borbó, Manifest d'Abrantes, 1 d'octubre de 1933.

Imatge: Carles Mª Isidre, per Vicente López Portaña.